L’informe de Caritas 2017

Acaba de sortir l’informe de Caritas de 2017 referent a la desprotecció social a Espanya. La seva conclusió és demolidora: la principal conclusió de l'informe és que 7 de cada 10 llars no han notat la recuperació econòmica, i que aquesta s'ha concentrat en el 10% de la població.

També hi veiem que el 50% de la població no té una xarxa de seguretat, una dada que empitjora la d'abans de la crisi. Gairebé el 60% de les llars no pot estalviar res, un 20% no podria aguantar tres mesos a l'atur i un 60% del total no pot arribar a final de mes. A més, un 40% no té fons per poder emprendre pagaments sanitaris al marge de la Seguretat Social, pagar reforços educatius, pagaments energètics o ajudar a algun membre de la llar que perd la feina. En suma, un percentatge no menyspreable està en risc d'exclusió social i no té cap xarxa pública no familiar que pugui sostenir-lo.

Aquestes dades provenen d’una enquesta realitzada el primer trimestre del 2017 per FOESSA (Foment d’Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) sobre 1.300 persones de les 17 comunitats autònomes espanyoles.

Totes aquestes dades no surten a cap estadística oficial, ja que els que manen ja han consagrat que l'any 2014 va ser l'any de l'inici de la recuperació i no admeten cap altra interpretació econòmica i social. Per recolzar aquesta posició utilitzen enquestes com l'Enquesta de Condicions de Vida o l'Enquesta de Pressupostos Familiars que elabora l'INE (Institut Nacional d’Estadística). Per a ells, els resultats que obtenen d’aquestes enquestes satisfan els apriorismes que persegueixen: que les condicions de vida i consum han millorat substancialment per a gran part de la població.

És a dir, ens trobem davant dues estadístiques contradictòries. La oficial que ens canta lo bé que estem i lo meravellosa que és la nostra vida precària i low cost, i una altra, lligada a l'Església, que ens explica una realitat manifestament diferent i més dura. Les estadístiques utilitzades són diferents i la metodologia d'anàlisi també, pel que és urgent que algú expliqui qui té raó.

L’enquesta de FOESSA és estadísticament qüestionable, però també ho són les estadístiques que fa l’INE, que és un organisme que està al servei dels que manen i a qui no se li donen els mitjans necessaris per fer una feina ben feta, no fos el cas que contradigués la veritat oficial. Només quan Espanya tingui un aparell estadístic, tant econòmic com social, potent, ampli i ben fet, es podran discutir amb rigor els veritables problemes econòmics d'aquest país. Per a això, cal dotar de mitjans a l'INE i canviar dràsticament el seu funcionament i ampliar la seva capacitat de treball. Però això no interessa ningú.

És per aquesta raó que hauríem de tenir en compte els resultats que publica Caritas per fer-nos una idea del què és de veritat aquesta recuperació que tant ens passen per la cara.

Elits extractives catalanes

A La Contra d’avui de La Vanguardia entrevisten Daron Acemoglu, coautor de “Per què fracassen els països”, un llibre que hauria ser de lectura obligada per tots aquells que, de lluny o de prop, es dediquin a la política. En resum, aquest llibre ve a dir que l’èxit o fracàs d’un país el determinen la qualitat de les seves institucions.

Tant a Espanya com a Catalunya, la qualitat de les institucions és molt defectuosa, el que explica el per què es tracta de països que es troben més a prop del fracàs que de l’èxit. Som uns països on la corrupció és reina a tots els nivells, on els polítics han estat massa amics de determinats empresaris en detriment dels contribuents i dels emprenedors i petits empresaris, postergats en benefici de qui tenia connexions polítiques.

A més del problema de la corrupció, tant a Catalunya com a Espanya, el pertànyer a l’elit i dur determinats cognoms et dona avantatge sobre els que només tenen talent, encara que s’esforcin. I això és una rèmora per a la innovació i la productivitat de l’economia i de la prosperitat. Un país té èxit quan aconsegueix que les seves institucions siguin inclusives, sense deixar que les capturin elits extractives, fent que el talent i l’esforç comptin més que els cognoms i les relacions.

A una Catalunya independent l’elit extractiva catalana s’apropiaria amb massa facilitat del nou Estat igual que s’ha apropiat de l’Administració catalana. Hi ha massa proximitat i connivència entre els negociants i els polítics, i les institucions no són prou inclusives.

En resum, entre Espanya i Catalunya no hi ha pas massa diferència. Es tracta de dos països podrits per dintre. A Espanya, tant els socialistes com els populars no han depurat els elements i les maneres d’actuar del franquisme encara observables. La Catalunya convergent va seguir el mateix camí.

Mentre els ciutadans no controlem els polítics, no els fiscalitzem i, si no ens serveixen, els substituïm fins que reformin les institucions i les facin transparents i inclusives, que Catalunya sigui o no sigui independent no tindrà cap importància. Seguirem com fins ara, sent un país amb molt potencial però fracassat.

Malgrat 1967 - Pèrdues a la collita de patata

La Vanguardia del 13 de juny del 1967, ara fa cinquanta anys, publicava un balanç molt negatiu de la collita de la patata, amb unes pèrdues de 3,5 milions de pessetes.

La pregunta

Ja tenim pregunta. Una pregunta que jo m’atreviria a qualificar com més aviat poca solta.

Anem per parts. Quan es feien consultes pels pobles, la pregunta era: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”. Què passaria si la Unió Europea no ens admetés? I què coi vol dir això d’estat social? Ganes de fer preguntes complicades.

A la consulta del 9N, però,la pregunta encara es va complicar més. Eren dues preguntes, i només els que havien contestat sí a la primera podien votar la segona. El cervell que va pondre la pregunta doble va quedar, suposo, descansat.

Em pensava que la gent d’Amer eren persones pràctiques, i que serien capaces de fer una pregunta clara i senzilla. Però no, es veu que també els agrada embolicar la troca. Hauria estat bé que es preguntés si volíem o no que Catalunya fos un estat independent. Hauria sigut una pregunta concreta, rodona. Però hi han afegit, “en forma de república”. Un afegit perfectament inútil, que no aporta res. I no em digueu que aquest afegit l’han posat per deixar contents als d’Esquerra, perquè el redactat d’una pregunta per un referendum és suficientment important per no haver de tenir en compte aquestes “politiquetes”

Es veu que som un país on ens agrada complicar, afegir detalls inútils a les coses. Som, en definitiva, un país barroc.

La consulta

No em refereixo a la consulta sobre la independència, sinó a la consulta sobre la zona comercial que es vol construir on abans hi havia d’anar l’ARE. Per qui no ho recordi, un ARE és una Àrea Residencial Estratègica, que l’any 2008 el govern municipal volia fer a la zona del carrer Escultor Clarà. es tractava de construir 525 habitatges a una zona que, segons el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), només en podia contenir 361.

Resulta que a Pineda, pel que diuen els diaris, la construcció d’una zona comercial entre el nucli de Pineda i el Poble Nou està en via morta. La inversió era molt important, diuen que de 40 milions d’euros, ja que els inversors francesos que ho havien de tirar endavant, no han aconseguit el 51% dels drets dels terrenys.

Alguns han proposat una alternativa a aquesta zona comercial de Pineda. I és “la creació d'una gran llacuna a l'estil de Platja d'Aro a terrenys amb característiques similars (situació interurbana i connectat a un curs fluvial) permetria minimitzar riscos d'inundació a les zones urbanitzades limítrofes (fins i tot laminant grans avingudes de la riera) i en la seva creació es generarien centenars de milers de m³ de sorra que es podrien fer servir per ampliar platges del municipi”.

A la fotografia hi podem veure la llacuna de Platja d’Aro.

La zona comercial que es pretén crear a Malgrat té unes característiques similars a la zona de Pineda, ja que és una zona on antigament hi havia aiguamolls. Alguns pensen que la idea de la llacuna tipus Platja d’Aro es podria extrapolar també a Malgrat. Cal a dir que l’espai creat a Platja d’Aro és una atracció per moltes persones com a zona d’esbarjo. Per tant, de fer-se, també aportaria riquesa.

Quan es fa una consulta, el votant hauria de poder decidir entre, almenys, dues opcions. Hi ha actualment una segona opció que es pugui oferir al poble?

Malgrat 1967 - Accident d’aviació

La Vanguardia del dimarts 6 de juny del 1967 portava l’accident d’un avió anglès que portava turistes cap a Malgrat.

Malgrat 1967 - Premi cinematogràfic

La Vanguardia del dimecres 31 de maig del 1967 publicava que el malgratenc Ernest Aldea havia obtingut un premi cinematogràfic a Ripoll.

Malgrat 1917 - Exportació de patates primerenques

La Vanguardia del dijous 31 de maig de l’any 1917 continuava publicant el què passava sobre l’assumpte de l’exportació de patates primerenques. Es demanava un primer permís per exportar-ne 5.000 tones, i un segon per, més endavant, exportar-ne 35.000 més.

Finalment, la decisió ve ser de no donar permís per la seva exportació, amb l’argument de que d’aquesta manera les patates venudes al mercat nacional serien més barates.