L’extrema dreta

Per sort o per desgràcia, m’ha tocat viure durant més de vint anys a França. Una de les coses que vaig poder observar va ser el tractament que les forces polítiques feien del partit de Jean Marie Le Pen, el Front National, un partit d’extrema dreta. 

A França, les eleccions a diputats es fan per districtes electorals relativament petits, on s’elegeix un diputat, el diputat del districte. Cadascú té, doncs, el seu diputat. Si a la primera volta cap candidat ha obtingut la majoria absoluta dels vots emesos, es passa a una segona volta, on es presenten els candidats que han obtingut més del 12,5 % dels vots a la primera volta. Si només n’hi ha un, o cap, que hagi obtingut aquest 12,5 %, a la segona volta es presenten els dos candidats que han obtingut més vots. Quan un dels candidats a la segona volta era del Front National, si l’altre era de dretes, els d’esquerres el votaven, i viceversa, per intentar que no guanyés el candidat de l’extrema dreta. D’aquesta manera, a l’Assemblea Nacional, de 577 diputats, només n’hi ha 8 del Front National. Una manera de fer-los insignificants, políticament parlant.

De la mateixa manera, a l’elecció presidencial, si a la primera volta cap candidat no té la majoria absoluta, els dos candidats més votats es presenten a la segona volta. L’any 2002, a la primera volta, Jacques Chirac va obtenir 5,7 milions de vots, Jean Maria Le Pen en va obtenir 4,8 i, de manera sorprenent, el primer ministre Lionel Jospin va quedar tercer, amb només 4,6 milions de vots. Hi havia la possibilitat que l’extrema dreta obtingués la presidència de la república, de manera que els candidats d’esquerra, encara que tapant-se el nas, van aconsellar els seus simpatitzants que votessin per Jacques Chirac, per impedir el que consideraven un desastre. A la segona volta, Jacques Chirac va guanyar amb 25,5 milions de vots, per 5,5 milions per Jean Marie Le Pen.

A Espanya, el Front National francès es diu Vox. Salvant les diferències, tant culturals com polítiques, entre França i Espanya, el panorama és el mateix. Els programes d’aquestes dues formacions d’extrema dreta són semblants. Per això el candidat a alcalde de Barcelona, en Manuel Valls, s’oposa frontalment a qualsevol pacte amb Vox. Penso que té raó. Però, d’una banda, el PP ha ofert a l’extrema dreta algunes conselleries a Andalusia, i Ciutadans s’ho està pensant, però es guarda molt de dir que prefereix no governar si ha de dependre de Vox.

Serà perquè he viscut més de vint anys a França, que trobo que, al donar el seu recolzament explícit (el PP) o implícit (Ciutadans) a l’extrema dreta, aquests dos partits estan jugant amb foc. Per desgràcia, un foc que ens pot cremar a tots.

Malgrat 1918 - Defunció

La Vanguardia del 5 de desembre del 1918, ara fa un segle, anunciava la defunció, als 35 anys, de l’Antonieta de Garriga i d’Anglada. L’esquela es va publicar al mateix diari el dia 8 de desembre.

Malgrat 1918 - Epidèmia de grip

Fa cent anys, la grip espanyola feia estralls. El 7 de novembre del 1918 la Vanguardia publicava que a Malgrat no hi havia hagut ni defuncions ni nous casos de grip, però que encara quedaven 28 malalts.

El 10 de novembre, els 12 malalts que quedaven a Malgrat van ser donats d’alta.

I, finalment, el 12 de novembre, es deia que es podia donar per acabada l’epidèmia.

Malgrat 1918 - Epidèmia de grip

El mes d’octubre de l’any 1918 va arribar l’epidèmia de grip espanyola, que també va afectar, i bastant, Malgrat. La Vanguardia publicava, el 23 d’octubre, que un dels focus principals estava a Malgrat.

 El 24 d’octubre publicava les estadístiques de Malgrat, amb 63 afectats i dues defuncions.

 El 2 de novembre deia que a Malgrat ni hi havia hagut nous casos els 4 dies anteriors.

Sabatines Intempestives

Fa una mica més d’un any que La Vanguardia, de manera més o menys correcte, acomiadava el seu col·laborador de feia molts anys, en Gregorio Morán, que cada dissabte ens regalava una de les seves Sabatines Intempestives. 

Doncs bé, des del dissabte passat, aquestes Sabatines Intempestives es tornen a publicar, no a La Vanguardia, sinó al diari digital Vozpopuli (https://www.vozpopuli.com/gregorio_moran/)

La sabatina del dissabte passat es titula “Una guerra civil no armada” i tracta de l’independentisme català. Podrem, com sempre, estar o no d’acord amb el que diu l’autor, però penso que és una bona notícia que, d’ara endavant, cada dissabte puguem tornar a llegir el que pensa un escriptor intel·ligent.

L'extensió del gel marí àrtic i antàrtic

Segons les dades de la Universitat de Colorado, el passat 21 de setembre l'extensió del gel marí àrtic va arribar al seu mínim anual, que va ser de 4,56 milions de km², lleugerament inferior a la de l'any anterior. La tendència des que es tenen mesures per satèl·lit és d'una disminució anual de 82.100 km²/any, tot i que des de l'any 2007 fins avui, aquesta extensió mínima s'ha estabilitzat al voltant de 4,47 milions de km².

Pel que fa al gel marí antàrtic, el seu màxim anual es va assolir el passat 30 de setembre, amb una extensió de 18,92 milions de km², significativament superior a la de l'any anterior. Des de l'any 1979, la tendència anual és d'un augment de la superfície màxima de 14.500 km².

Irresponsables al Palau de la Generalitat

L’independentisme no té sort. Els presidents de la Generalitat que s’han declarat favorables a la independència de Catalunya han estat poc encertats. El primer, el senyor Mas, va convocar eleccions anticipades per augmentar la seva majoria i la va disminuir. També havia sigut el campió de les retallades.

El segon, el senyor Puigdemont, no va saber aprofitar l’enorme capital polític que tenia després del que va passar el primer d’octubre de l’any passat, va canviar la decisió que havia pres un vespre per fer el contrari l’endemà, fent cas a quatre exaltats que li deien botifler i a alguns tuitàires com el senyor Rufian, i es va trobar amb l’aplicació del 155, amb polítics a la presó i ell mateix a l’exili. El pitjor del cas és que l’estat ha perdut la por d’aplicar l’article 155, que tant de mal ha fet, en tots els aspectes, a Catalunya.

I ara, el senyor Torra sembla que no ha après res. D’una banda impulsa els CDR a actuar (a collar el govern, diu), i d’altra envia els mossos a carregar contra els que volien envair el Parlament. Ahir va donar un ultimàtum al govern central. O bé aquest senyor és ximple, o bé vol que es torni a aplicar l’article 155. I dic això perquè em sembla que alguns dels que es diuen independentistes es senten molt confortables amb l’aplicació d’aquest ditxós article.

Més que governar el dia a dia, els que no estan a l’alçada del càrrec que tenen prefereixen dedicar-se a obviar els problemes que han de resoldre i cultivar utopies. I la independència exprés de Catalunya n’és una, i grossa. No s’atreveixen a dir la veritat a la gent, no volen veure que només dient la veritat serveixen la causa que diuen defensar. La veritat és alliberadora.

Deia al principi que l’independentisme no té sort. Potser seria més encertat dir que l’independentisme, tal com s’ha plantejat, és la causa de que els presidents de la Generalitat que han sigut independentistes hagin estat tan mediocres. No tenen visió a llarg termini. Volen imposar la independència amb la meitat de la població en contra, en comptes d’anar treballant per augmentar els partidaris d’una Catalunya independent. Amb les idees i les accions del Partit Popular i de Ciutadans tindrien molt senzill, si governessin correctament, d’augmentar  els partidaris de la independència fins a un percentatge que la fes veure com la única sortida. Però no: al no governar (i al no governar bé, preocupant-se de resoldre els greus problemes plantejats a Catalunya ara mateix) serà molt complicat convèncer més gent que amb la independència els aniria millor.

I ara, com a tot moviment d’aquest tipus, l’independentisme es divideix. Comencen a sortir gent més violenta. El mateix president els anima. Així, amb irresponsables a la direcció, ens estavellarem.

Malgrat 1918 - Malgrat perd la duana marítima

Ara fa cent anys, Malgrat perdia la duana marítima, que passava a ser afectada a la de Mataró. La Vanguardia del 27 de setembre del 1918 publicava la notícia. Una època s’acabava.

Un nou Estatut?

Aquest article d'en Miquel Puig, publicat avui a La Vanguardia, coincideix bastant amb el que jo penso sobre el tema.

Un nou Estatut?

     He sostingut des d’un principi que l’Estat té la capacitat de neutralitzar el moviment independentista a base de proposar un nou Estatut que doni satisfacció –encara que sigui parcial– d’una banda als catalans més preocupats pels elements identitaris –protegint llengua i símbols– i, de l’altra, als catalans molestos per la discriminació fiscal: el català emprenyat que es va reunir a l’Iese per l’aeroport (2007), que va protagonitzar el boicot als peatges (2012), que ha patit les avaries de Rodalies i que va aprendre que els successius governs espanyols estaven boicotejant la connexió ferroviària de la costa mediterrània.

La fórmula tindria èxit per dos motius. En primer lloc, perquè el consens a Catalunya no és ni a favor (ni en contra) de la independència, sinó a favor que els catalans decideixin el seu futur, i això es pot materialitzar de moltes maneres, i una d’elles és votant un Estatut. D’altra banda, perquè, fins i tot entre els simpatitzants de la independència, el sentiment conservador faria que molts preferissin una millora parcial però segura a una millora total però incerta.

Encara que amb la boca petita i amb força circumloquis, el PSOE ha passat el tràngol del procés defensant aquesta solució, i ara Pedro Sánchez hi insisteix.

Des del punt de vista econòmic, el que hauria de proposar l’Estat no és impossible. Psicològicament, l’eliminació dels peatges a l’AP-7 tindria un impacte importantíssim, i el seu cost no seria inassumible un cop finalitzi la concessió (d’aquí tres anys): uns 20 milions/any (una altra cosa és si és racional que sigui el contribuent qui pagui el manteniment de les vies ràpides). Pel que fa a invertir a Catalunya una xifra propera al pes del PIB (com exigia la disposició addicional 3a de l’Estatut del 2006) hauria de ser de sentit comú, igual com hauria de ser-ho que la Generalitat estigués finançada, per habitant i a serveis homogenis, aproximadament igual que qualsevol altra comunitat autònoma, tenint en compte la diferència en el nivell del cost de la vida (i aquest és l’escull més important).

És indubtable que neutralitzar el moviment independentista és condició sine qua non per estabilitzar políticament Espanya, la qual cosa, a la seva vegada, és imprescindible per abordar amb possibilitats d’èxit els reptes de l’envelliment i de l’endeutament públic, que constitueixen amenaces greus per al futur de l’Estat.

L’Estat espanyol pot neutralitzar el moviment independentista durant una generació, i Pedro Sánchez sembla que vol fer-ho, però Pedro Sánchez no és l’Estat espanyol. Dins l’Estat conviuen els que pensen –com Patrícia Botín– que del que es tracta és de “tornar a enamorar tots els catalans”, amb els que pensen que del que es tracta és d’eliminar el catalanisme i, de pas, d’eliminar Pedro Sánchez. Si els últims prevalen –i són molts més– Espanya no s’estabilitzarà.

El final dels cotxes dièsel?

L’alcaldessa de Paris ha anunciat que no podran circular par la capital de França autos amb motor dièsel a l’any 2020. Fa pocs dies, la ministra espanyola de Transició Ecològica ha assegurat que el motor dièsel té els dies comptats a Espanya.

El motor dièsel és un dels invents importants de finals del segle XIX. La tècnica desenvolupada per l'enginyer Rudolf Diesel patentada a Berlín el 27 de febrer de 1892 es va convertir en la base de l'èxit del transport modern per ferrocarril, vaixell o automòbil. Aquest enginyer, constatant el baix rendiment del motor d’explosió (el de gasolina), va pensar que una combustió a alta temperatura augmentaria notablement el rendiment. I així va ser.

Els dièsel tenen un sistema d'autoignició del combustible que s'aconsegueix a causa de les altes temperatures de fins a 900 °C derivades de la compressió de l'aire a l'interior del cilindre. D'aquesta manera el combustible s'encén de manera espontània, sense necessitat d'una espurna i per tant d'un sistema d'encesa amb bugies com passa amb els motors a gasolina. Amb una potència semblant els dièsel tenen generalment una eficiència més gran. El consum de dièsel és menor i, conseqüentment, també menors les quantitats de diòxid de carboni emeses pel tub d'escapament.

No obstant això, les emissions de contaminants de l'atmosfera com els òxids de nitrògen i les partícules són més importants als motors dièsel que als motors de gasolina, degut a una combustió incompleta del combustible, un problema que la indústria intenta solucionar a través de catalitzadors i filtres.

Com la gasolina, el dièsel és una barreja de diversos hidrocarburs procedents del processament del petroli, però la composició és diferent. Els hidrocarburs de la gasolina solen tenir de 5 a 9 carbonis, mentre que els del dièsel en tenen entre 17 i 20. Els hidrocarburs de la gasolina tenen un punt d’ebullició entre 40 i 150 °C, mentre que els del gasoil el tenen entre 250 i 320 °C. La gasolina, doncs, és un producte més lleuger que el gasoil per motors dièsel.

A Espanya, el preu de la gasolina súper de 95 octans és gairebé sempre més elevat que el preu del gasoil per dièsel, malgrat que el cost dels dos productes és sensiblement el mateix. Ara mateix, el preu del gasoil per dièsel és 10 cèntims més barat que el de la gasolina súper 95. La diferència ve donada pels impostos: el gasoil té menys impostos que la gasolina.

El que volen fer molts països europeus és començar a taxar més el gasoil, de manera que els consumidors es decantin cap a la compra de cotxes amb motor de gasolina. Per què ho fan? Donen l’excusa de la pol·lució atmosfèrica del gasoil, amb els seus òxids de nitrogen i les partícules. Però això ja fa temps que se sap, i mai cap govern s’ha preocupat per aquestes qüestions, al contrari, han afavorit fiscalment el consum de gasoil. A més, els catalitzadors són cada vegada més eficients, i les emissions dels motors dièsel són cada vegada més reduïdes.

Molt probablement la veritable raó sigui que, degut a que molts jaciments de petroli estan rendint cada vegada menys, s’han hagut d’explotar nous recursos de petroli, com és ara el fracking, i el petroli que produeixen aquest nous jaciments és més lleuger que el dels jaciments clàssics, raó per la que cada vegada és més complicat produir suficient gasoil per motors dièsel, que és un producte que requereix un petroli no tan lleuger.

Els governs són sabedors d’això, però no volen que la gent sàpiga que el consum de gasoil és cada cop més difícil de satisfer, ja que podria generar pànic, de manera que, als països on el consum gasoil per motors dièsel era, fins ara, afavorit fiscalment, s’ha de fer marxa enrere (Espanya, França, Alemanya, etc.). Però ho han de fer de manera dissimulada, volent convèncer-nos de què el gasoil és molt contaminant. La realitat és que aquesta escassedat de petroli amb les característiques necessàries per produir gasoil és la primera etapa de la crisi energètica que, d’aquí a pocs anys, ens caurà a sobre, amb unes conseqüències que poden ser desastroses per l’economia. Una economia basada en un consum cada cop més elevat d’energia.

Malgrat 1918 - Dues notícies del mes de juliol

El dimarts 16 de juliol del 1918, La Vanguardia publicava la concessió de la encomienda d’Isabel la Catòlica a l’ex alcalde de Malgrat, el senyor Joan Serra Gastó.

 I el dijous 25 de juliol del mataix any, publicava la millora de la carretera entre Calella i Malgrat.

Coses de l’idioma

Durant els mesos que m'estic a Galícia el diari que llegeixo és El Progreso, de Lugo. M’assabento de les festes dels pobles, dels preus del mercat de Lugo i, de tant en tant, hi puc llegir algun article interessant. Com aquest del diumenge passat, firmat per en Rodrigo Cota, sobre el menyspreu que molts espanyols senten per l’idioma gallec. No em puc estar de reproduir-lo en l’idioma original.

Per cert, una miñoca és un cuc de terra, i licorca és el licor cafè, molt popular per terres gallegues.

Fortes coma unha miñoca

O español, ou castelán, que tanto me ten, é o quinto idioma máis falado na Unión Europea. Non é gran cousa. Por enriba están o alemán, o inglés, o francés e o italiano, nesta orde. Así que se Europa segue a coller folgos, Deus non o queira, o español collerá categoría de lingua máis minoritaria do que xa o é. Os máis patriotas dirán que o español sempre será importante porque o falan máis de 500 millóns de persoas. Non se fíen, queridos e queridas. Na lingua materna dos galegos expresámonos 230 millóns e xa ven de que nos serve, cando vostedes en lugar de vir a aprendela veñen a queixarse de que nós a falemos. Saiban que para un alemán, un inglés, un francés ou un luxemburgués, o español é un idioma inútil. Tarde ou cedo impoñeranse en Europa o inglés, a pesares do Brexit, e o alemán, e farano en detrimento de todas as demais linguas, entre elas o español. Dirán os da plataforma "Wir sprechen deutsch", que o lóxico é que todos os europeos falemos na lingua que nos une e non nas que nos separan, como o español ou o polaco. Achtung.

Virán de fóra a queixarse de que en Burgos os sinais de tráfico ou os rótulos dos comercios non estean escritos en alemán e si "nese dialecto que non serve para nada e só entenden os nativos". Sucederá. Será dentro de 15 anos ou dentro de dous séculos, pero acontecerá. Non teñan a menor dúbida. Virán de toda Europa a recoller firmas para que os nenos madrileños poidan aprender soamente o inglés ou o alemán. Diranlles como teñen que pronunciar os nomes das súas cidades, pobos e aldeas. Vostedes cren que o seu idioma é poderoso en Europa porque o é en España, como o galego o é na Galiza, pero trabúcanse. O español fálano en Europa 46 millóns entre unha poboación de 512. Un 9%. Iso é case nada.

Vostedes dirán entón que o español hai que protexelo fronte ás imposicións externas dun imperialismo lingüístico que vén acabar co seu idioma e coa súa cultura. Ninguén lles fará caso fora do Estado español, créanme. E terano ben merecido, por pinflois. A Galiza viñeron ultimamente vostedes a recoller firmas para esixir o dereito a falar español, coma se ese dereito non existise desde o principio dos tempos. Vimos queixas airadas porque Mercadona ou Carrefour poñen carteis en galego ou en valenciano; á Xunta de Galicia reprocháronlle que escriba os seus chíos en galego. En Catalunya, o pasado venres, insultaron a Gemma Nierga, catalá, por falar catalán. O pianista James Rhodes, inglés afincado en Madrid, perdeu seguidores furiosos nas redes sociais porque cando vén a Galiza escribe en galego e cando vai a Catalunya en catalán: "Deixo de seguirche por escribir unha mensaxe nun idioma que non é o común de todos os españois". E dinllo vostedes a un inglés! Van vostedes pasados de licorca barato feito con alcol metílico, ou que?

Pois saiban isto: que falar español en Europa é cada día menos importante. Un idioma pequerrechiño, coma o galego, que máis aló dos Pireneos pinta menos que o euskera. Non se suban á parra; non pensen que o español vai ser máis importante en Berlín por impoñelo en Catalunya ou na Galiza. A pesares de vostedes, todos os habitantes do Estado español respectámolo e falámolo tan ben como vostedes ou mellor. O que lles molesta é que ademais teñamos unha lingua propia e lla ensinemos aos nosos fillos. Din que o español é marxinado en Catalunya, en Euskadi ou na Galiza. Iso, meus reises, é unha soberana falcatruada. Son vostedes os que veñen aos nosos países a marxinarnos o idioma, coma se o seu fose mellor que o noso ou que calquera outro que se fale en algures.

Saiban que cando a súa lingua, a de Cervantes e a de El Prenda sexa marxinada en Europa, contarán coa comprensión de galegos, vascos, navarros, valencianos, baleares ou asturianos, porque sabemos o que é aturar a xente crispada que nos menospreza por manter vivo un idioma e sentirnos orgullosos del. Saiban que teñen vostedes o mesmo dereito a dicir Sangenjo que nós a rirnos de quen o fai. Saiban que o seu idioma, que non pinta nada en Europa, merece para un galego ou un catalán o mesmo respecto que merece o noso, o chinés mandarín ou o taushiro, que por desgraza xa só o fala unha persoa, o peruano Amadeo García, porque outros como vostedes acabaron con el. Saiban que se cadra soben un día a un metro en Londres e poden atoparse con imbéciles que insultan a quen fala español, como fixeron vostedes con Gemma Nierga. Non crean que por impoñelo na Galiza gañan vostedes o respecto dun holandés ou dun alemán. Non sexan parvos. Non sexan ignorantes máis aló das súas posibilidades.

Acabarán un día como eses matóns da escola que se meten co máis débil da clase ata que chegan ao recreo e atopan outras bestas que están catro cursos por riba. Será entón cando se decaten do débiles que son vostedes, fortes coma unha miñoca.

El futur immediat de l'independentisme

Aquest matí entrevistaven a la ràdio la senyora Elisenda Paluzie, presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana. La bona senyora, a la pregunta de quins seran els propers passos per anar cap a la república catalana, ha contestat: "hem de fer una diagnosi del que va passar el passat mes d'octubre, de les seves fortaleses i flaqueses, per arribar a una estratègia guanyadora". Ha repetit aquesta frase tres o quatre vegades durant l'entrevista, com si fos un nyigo-nyigo, senyal que es tracta d'una idea que té molt assumida.

Diagnosi, fortaleses i flaqueses, estratègia guanyadora... Quantes vegades, durant la meva vida professional, he sentit aquestes paraules. El resultat sempre ha sigut el mateix: no s'ha fet res. Però no negarem que la frase és contundent. Es veu que prové d'una escola de gestió d'aquestes que cobren molt i no ensenyen gaire. La conclusió que en podem treure és que la senyora Elisenda Paluzie raona com un tecnòcrata de despatx.

El més estrany de tot, però, és que sembla que els dirigents independentistes, deu mesos després dels fets, encara no els han analitzat. Res que sorprengui ningú, vista la inoperància, el desgavell i la improvisació de les decisions preses l'octubre passat. Amb dirigents com aquests, l'independentisme té un futur ben incert.

Emissions de CO2 a l’atmosfera

Segons les dades publicades per BP, les emissions de CO₂ a l'atmosfera de l'any 2017, procedents de les activitats relacionades amb la combustió de carbó, gas i petroli, han estat de 33.444 milions de tones, el que representa un augment del 1,3 % respecte de l'any anterior.

El principal emissor és la Xina, que ha llançat a l'atmosfera 9.233 milions de tones, un 27,6% del total, amb un augment del 1,3% respecte del 2016. El segon emissor són els Estats Units, amb 5.088 milions de tones i una disminució del 0,8% respecte de l'any anterior.

En tones per habitant, els Estats Units han emès 15,6 tones, mentre que la Xina n’ha emès 6,7.

Pel que fa a Espanya, les emissions de 2017 han estat de 302 milions de tones, amb un augment del 6,6% respecte de l'any 2016. Per habitant, les emissions han estat de 6,5 tones.

En resum, les emissions segueixen augmentant. L'amenaça d'un canvi climàtic que faci complicada la vida de la humanitat tal com la coneixem no fa cap efecte sobre les decisions polítiques i econòmiques del món actual.

La síndrome espanyola

Les economies dels països occidentals estan en perill de sucumbir a la "síndrome espanyola", això és, a la síndrome dels rendistes.

Al segle XVI Espanya va rebre enormes fluxos de plata i or de les seves conquestes del Nou Món. Podria haver utilitzat aquesta enorme riquesa per esdevenir la principal potència industrial d'Europa. En canvi, tots aquests diners fluir a través de la seva economia com l'aigua a través d'un colador. L'aristocràcia espanyola dels terratinents va monopolitzar l'entrada de metalls preciosos i els va gastar en articles de luxe, en adquisició de terres, en guerres de conquesta i donant préstecs. La noblesa va esprémer la renda de la població rural i va afogar a impostos a la població urbana d’una manera tan exagerada que va imposar la pobresa general a la població, i no va proporcionar l'educació, la ciència i la tecnologia que començaven a florir als regnes del nord d'Europa, més democràtics i menys afogats per la seva aristocràcia terratinent. El que des de llavors es diu "síndrome espanyola" va esdevenir una lliçó del que s'ha d'evitar. Va inspirar als economistes a definir les diverses formes en què la riquesa rendista (i les polítiques impositives i bèl·liques a les que donava suport) bloquejaven el progrés i conduïen al declivi i la caiguda de les nacions.

Durant els dies de glòria del "segle d'or" d'Espanya (1525-1625), el lideratge del govern espanyol estava totalment dominat per les classes rendistes no productives: l'exèrcit, la burocràcia, l'església i la noblesa. Els líders d'Espanya es van oposar a tots els esforços per reduir costos. Els impostos es van triplicar entre 1556 i 1577. Les despeses van augmentar encara més de pressa. El 1600, l'interès en el deute nacional va arribar al 40% del pressupost. Espanya es va haver de declarar en fallida i mai més es va recuperar. Tot i les enormes entrades d'or i plata, Espanya es va convertir en el país més endeutat d'Europa, amb la seva càrrega impositiva dedicada completament a pagar als rendistes, el que impedia el desenvolupament d'un mercat intern i la creació d'una classe d'artesans i comerciants, que van ser la base del desenvolupament d'altres països europeus.

Avui dia, els polítics neoliberals que governen la major part del món occidental tendeixen a un favoritisme fiscal similar al de l'Espanya del segle XVI: traslladen la càrrega tributària a la feina i als consumidors, retallen la infraestructura pública i la despesa social, i posen als rendistes (avui són els financers) a càrrec dels governs. La principal diferència respecte a l'Espanya del segle XVI és que l'interès del sector financer ha reemplaçat a la renda que es pagava als nobles i terratinents de llavors. La teoria neoliberal posa les seves mires en el creixement de la renda nacional i el PIB, que aparentment pot ser infinit, però que es basa en la creació de deute i en polítiques d'auto-enriquiment de les elits més riques. No es vol parlar dels ingressos dels rendistes com a ingressos no productius. Els financers d'ara són tan paràsits com ho van ser l'exèrcit, la burocràcia, l'església i la noblesa a l'Espanya de fa 500 anys. Tampoc es vol discutir si aquestes polítiques poden portar al declivi i a la caiguda de les nacions.

La principal distinció entre la manera de dominar el món d'avui i el de l'Espanya del segle XVI és que ara la guerra és en gran part financera, no militar. La terra, els recursos naturals, la infraestructura pública i les corporacions industrials s'adquireixen mitjançant el préstec de diners. El cost d'aquesta dominació és tan gran com la guerra militar oberta: els propietaris paguen la seva renda neta com interès als bancs que atorguen crèdit hipotecari perquè adquireixin la propietat, els inversors corporatius també paguen el seu flux d'efectiu com interessos als bonistes que financen les seves adquisicions. Fins i tot els ingressos fiscals estan destinats cada vegada més a pagar als creditors (sovint estrangers, com en l'època medieval), i no per invertir en infraestructures, pagar pensions o gastar per a la recuperació econòmica i el benestar social.

La monopolització actual de l'opulència per part d'una classe rendista que evita els impostos i la regulació pública (ja que compren el control del govern) és el mateix problema que va tenir l'Espanya del segle XVI. Alguns economistes intenten comprendre com les economies modernes s'han anat polaritzant i s'han tornat menys productives. La seva conclusió és que la recerca de rendes absorbeix cada vegada més els ingressos del flux de despesa de l'economia, fent-la improductiva i augmentant el percentatge de pobres. És el que va passar a l'Espanya del "segle d'or" i el que està passant avui en dia a les economies occidentals: l'economia de rendes (financera) ofega l'economia productiva. Ara, tal com va passar a l'Espanya de fa 500 anys, les economies occidentals van cap al precipici.

El vano i l’Espanya dels balcons i les banderes

El Partit Popular va presentar dos candidats a presidir-lo: la senyora del vano i el senyor dels balcons i les banderes. Va guanyar el darrer. La senyora del vano no va triomfar perquè li va faltar arrencar-se per “soleares”.

El senyor que vol representar als espanyols dels balcons i les banderes té un somriure enganxat a la cara, un somriure artificial, de posa assajada una i mil vegades. En això no és gens diferent de l’Albert Rivera, d’en Pedro Sánchez o d’en Pablo Iglesias, gent de discursos sense fons on tot és forma. Té unes quantes idees fixes: quan governi crearà oficialment Tabàrnia, tindrà mà dura amb els independentistes, defensarà la família i tornarà a la llei de l’avortament dels anys 80 i baixarà els impostos. Una mica massa retrògrad, tot això que proposa, per ser un xicot jove.

Quina llàstima que el que diuen que és el partit polític més important d’Espanya (800.000 afiliats, diuen, tot i que només van votar uns 60.000) no hagi pogut presentar algun candidat sòlid. Serà perquè quan hi ha algú que destaca, el fan fora ràpidament perquè no faci ombra als que només saben viure de la política.

Podrà governar algun dia aquest xicot? Vist el que fa el seu homònim de Partit Socialista, agafant avions oficials per anar a concerts, és possible que sí. Recordem que l’Alfonso Guerra va començar el seu declivi quan va fer anar un avió oficial a recollir-lo a l’aeroport de Faro, a l’Algarve portuguès, per estalviar-se els embotellaments que hi havia per tornar a Espanya.

I és que tots són iguals. No tenen no ofici ni benefici, però quan tenen poder, se’n aprofiten, sense donar-se compte de què el personal, cada vegada més cremat, ja no accepta aquests abusos.

I queda l’altre tema del cap de setmana: la retirada de la Marta Pascal. Una desgràcia. Ho deixarem per una altre ocasió.

Els problemes d’una economia “low cost”

Dèiem en una altre entrada que les polítiques dels successius governs espanyols havien dirigit el país cap a una economia amb molts llocs de treball que requerien una qualificació baixa, el que implica que els sous d'aquests llocs de treball siguin també baixos. A la zona euro, és a dir, en el conjunt dels 19 països que tenen l'euro com a moneda oficial, el percentatge d'ocupats amb nivells de formació baixos (fins al primer cicle de secundària o el segon cicle de formació bàsica) és del 20 %, mentre que a Espanya és del 34%.

Intentarem quantificar el que signifiquen els sous baixos per als comptes publiques. Per a això analitzarem el que una persona amb un sou baix rep de l'estat del benestar que paguem amb impostos, és a dir, educació, sanitat i dependència, i com contribueix a finançar-lo. Deixarem per a una altra ocasió el tema de les pensions.

Considerem un treballador que guanya 14.000 euros bruts a l'any (1.000 euros bruts al mes per 14 pagues). Amb aquests ingressos, no paga impost de la renda, i el seu impost principal és l'IVA. L'IVA representa, a Espanya, un 12% de la renda disponible. Quan es jubili, aquest treballador tindrà una pensió d'uns 850 euros al mes, amb 14 pagues, que tampoc tributaran per IRPF, però sí per IVA. Si treballa durant 42 anys i es jubila als 67, cobrarà la seva pensió durant 16 anys (l'esperança de vida mitjana a Espanya és de 83 anys). Al llarg de la seva vida haurà ingressat 780.000 euros, i, per tant, hi haurà pagat uns 95.000 euros d'impostos.

Quant ha estat el cost per a l'estat d'aquest treballador? Anirà a l'escola pública durant 11 anys, entre els 6 i els 16, amb un cost d'uns 60.000 euros (un alumne de primària costa 4.700 euros a l'any, i un de secundària, 6.500). Tindrà problemes de salut, anirà al centre d'atenció primària i l'hospital, tindrà malalties cròniques al fer-se gran, i utilitzarà els serveis d'ajuda a la dependència, i viurà fins als 83 anys. La sanitat publica costa uns 1.500 euros a l'any per persona, de manera que un ciutadà mitjà hi haurà tingut un cost en sanitat d'uns 125.000 euros al llarg de la seva vida. Sumant-al cost de l'educació, aquest treballador mileurista haurà costat a l'estat uns 185.000 euros, el doble dels impostos que haurà pagat.

Si el treballador, en comptes de ser mileurista, cobra el salari mínim, costa el mateix en educació, sanitat i dependència, però, en tenir un sou menor, pagarà menys impostos, uns 60.000 euros al llarg de la seva vida, aproximadament una tercera part del que rep. És a dir, des del punt de vista dels comptes públics, un mileurista és un mal negoci. Una persona que cobri el salari mínim és un negoci encara pitjor.

A partir de quin sou una persona equilibra el que paga en impostos amb el que rep de l'estat en educació, sanitat i dependència? Fent els mateixos càlculs i les mateixes hipòtesis que anteriorment, trobem que aquest equilibri se situa en 18.000 euros bruts anuals aproximadament, gairebé 1.300 euros per 14 pagues, ja que, amb aquest sou, a més de tributar per l'IVA, també es tributa pel IRP. Ingressarà, durant la seva vida, entre sous i pensions, al voltant d'un milió d'euros, dels quals tributarà 120.000 en concepte d'IVA i 60.000 per IRPF.

És a dir, qualsevol ocupació amb un sou inferior a 18.000 euros bruts anuals està generant dèficit en els comptes de l'estat del benestar. Els països del nostre entorn poden compensar el dèficit creat per un 20% de llocs de treball de baixa qualificació, però a Espanya, amb un 35% d'aquests llocs de treball, no és d'estranyar que tinguem un dels majors dèficits dels comptes públics de l'eurozona .

Per disminuir aquest dèficit, els governs de dretes donen com a solució retallar les prestacions i els governs d'esquerres creuen que cal augmentar els impostos. Tant uns com els altres ofereixen solucions equivocades. L'única possibilitat de mantenir el nostre estat del benestar consisteix en que hi hagi molts més llocs de treball que requereixin una qualificació mitjana, com en la majoria dels països del nostre entorn. No és fàcil ni ràpid aconseguir-ho, però cal treballar en aquest sentit.

El turisme és un exemple d'aquesta política equivocada. Donem molta importància al nombre de turistes que arriben al nostre país, ens sentim orgullosos de ser el segon país que rep més turistes del món, i estem convençuts que és bo per a l'economia, ja que el turisme representa més del 10% del nostre producte interior brut i crea molta ocupació. Però el turisme tal com està concebut a Espanya és un turisme barat, que ofereix llocs de treball amb una baixa qualificació i amb sous de misèria. Amb aquests sous, com més turistes vinguin, més gran serà el desequilibri dels comptes públics. I no baixarem l'atur, ja que aquests llocs de treball de baixa qualificació estan ocupats, cada vegada més, per emigrants, menys exigents que els treballadors espanyols.

Feines poc pagades

Espanya és un dels països europeus on els sous són més baixos. Les darreres dades publicades per Eurostat són les corresponents a l’any 2015, i ens diuen que els ingressos nets mitjans d’una família amb dos fills on només treballi una persona van ser de 22.786 euros anuals a Espanya, mentre que la mitjana dels països de la zona euro va ser de 29.934 euros. Els sous espanyols són, doncs, un 24 % inferiors a la mitjana de la zona euro. Si ho comparem amb els pisos del nostre entorn, darrere només tenim Portugal i Grècia.

Això té a veure, lògicament, amb la qualitat de l’ocupació. Als països de la zona euro el percentatge de persones ocupades que tenen una formació molt baixa (nivells 0 a 2) és del 20,0 %, mentre que a Espanya aquest percentatge és del 33,5 % (a Catalunya, el 31,7 %). Si mirem les persones ocupades amb un nivell mitjà de formació (nivells 3 i 4), a Espanya representen només un 24,0 % (a Catalunya, el 28,2 %), davant d’una mitjana del 46,0 % als països de la zona euro.

En canvi, tenim un percentatge d’ocupats amb formació superior (nivells 5 a 8) del 42,5 % (46,2 % a Catalunya), davant un 33,7 % a la mitjana dels països de la zona euro. El problema, però, és que molts treballen en feines inferiors a la seva qualificació.

Això ens diu que a Espanya (i també a Catalunya) hem escollit un tipus d’economia que dona prioritat a treballs que necessiten poca formació dels assalariats, el que vol dir que són feines amb una productivitat reduïda. No ens hem d’estranyar, doncs, que els sous siguin dels més baixos d’Europa.

Se va el caimán, se va el caimán…

La primera cosa que em va venir al cap quan el Partit Popular va perdre la moció de censura i va ser desallotjat del poder va ser la cançó “se va el caimán, se va el caimán, se va para Barranquilla...”. I no perquè pensi que el senyor Rajoy sigui un caiman, sinó perquè això és el que cantàvem fa molts anys quan se n’anava algú del que n’estàvem fins els nassos.

Se’n va dient-nos que deixa una Espanya millor que la que va trobar. Sembla que n’està convençut. En efecte, el PIB augmenta, però potser menys per l’acció del govern que per la baixada dels preus del petroli i del tipus d’interès, tal com diu el Banc d’Espanya. Deixa un problema territorial molt important, que potser no existiria si no hagués fet el que va fer amb l’estatut aprovat pel Congrés i ratificat pel poble català. El seu balanç, doncs, probablement no sigui tan positiu com creu el senyor Rajoy.

No sé què passarà amb el nou govern. Des del punt de vista econòmic, suposo, seguirà fent el que li manin des de Brussel·les, però difícilment evitarà la propera crisi. Des del punt de vista social i mediambiental potser podrà avançar una mica, encara que ho tindrà complicat. Des del punt de vista territorial, possiblement hi hagi una disminució de la tensió, potser hi haurà un inici de diàleg, però serà lent i es necessitarà molta paciència i habilitat. Paciència i habilitat que, mirant les primeres reaccions dels tuitaires Puigdemont i Rufián, sembla que no existeixen pas massa del costat dels que diuen que volen la independència, el que no vol dir que existeixin del costat del nou govern.

De tot això en seguirem parlant.

El problema del preu del petroli

El preu del petroli Brent (el petroli del Mar del Nord, que és una referència del preu del petroli que s’importa a Espanya) ha anat augmentant aquests darrers mesos, fins a situar-se entre els 75 i els 80 $ per barril, després d’uns anys relativament barat.

Les importacions espanyoles dels dos darrers anys han augmentat notablement, degut a la recuperació econòmica del país, encara que també és versemblant que la recuperació de l’economia sigui deguda a aquest abaratiment del preu del petroli.

Quan els preus del petroli eren més elevats, els anys 2011, 2012 i 2013, on es situaven entre els 109 i els 111 $/barril, les importacions de petroli cru representaven entre 45 i 50.000 milions de dòlars. L’any passat, amb un preu de 54 $/barril, malgrat unes importacions més importants, només van representar uns 27.000 milions de dòlars. Si continuem amb les mateixes importacions que els darrers tres anys, uns 65 milions de tones, amb els preus actuals, la factura serà d’uns 38.000 milions de dòlars, 10.000 milions més. Ningú sap si l’economia espanyola podrà pagar aquesta factura. Si no fos així, vindrà una nova recessió.

La “bèstia” d’en Quim Torra

El president Torra i jo tenim alguna cosa en comú: tots dos vam llegir, de petits, el llibre De quan les bèsties parlaven, d’en Folch i Torres. El concepte de bèstia d’aquest llibre no és pejoratiu, ans al contrari, les bèsties que hi surten tenen un caràcter humà molt raonable. Per això, quan l’amic Torra, que comença el seu famós article La llengua i les bèsties citant el llibre d’en Folch i Torras, parla d’aquest tipus de bèsties.

Però la cosa canvia al segon paràgraf de l’article. Aquí, les bèsties folchitorrèsiques es converteixen en carronyaires, escurçons, hienes (com si els carronyaires, els escurçons o les hienes no tinguessin el seu lloc dins del biosistema en el que vivim; aquest és el primer error d’en Torra)

Aplica el qualificatiu de bèstia a un senyor que es va queixar en un diari suís perquè la companya aèria Swiss fes servir el català, i no el castellà, per informar els passatgers de l’aterratge de l’aparell. Aquí, en Torra es va esplaiar: “La bèstia, automàticament, segregà la seva salivera rabiosa. Una fortor de cloaca sortia del seu seient. Es removia, inquieta, desesperada, horroritzada per haver de sentir quatre mots en català. No tenia escapatòria. Una suor mucosa, com de gripau refredat, li rajava de les aixelles”.

Ens podem preguntar si això és racisme. A mi no m’ho sembla, ja que no qualifica de bèstia un senyor per la seva raça o pel seu lloc de naixement, sinó per una acció que va fer (queixar-se en un diari que es fes servir el català, i no el castellà, en una companyia aèria). En canvi, Torra es va excedir, i molt, en els seus adjectius qualificatius sobre aquesta persona. Com va dir el filòsof Emile Cioran al seu Breviari de Podridura, "la diferència entre la intel·ligència i l'estupidesa resideix en el maneig de l'adjectiu”. De manera que, d’aquest article d’en Torra, no en podem concloure que és un racista, sinó més aviat un estúpid.

Fa un parell de dies, el diari El Mundo publicava un reportatge sobre qui és aquesta bèstia descrita per en Torra: "Yo soy la 'bestia' española del racista Quim Torra" (...y soy un vasco de Durango que emigró a Suiza). Es tracta d’un basc que va ser guàrdia civil, que va emigrar a Suissa, on és empresari, que té (o tenia) una casa a Pineda, on venia sovint. Quan va escriure aquesta carta al diari suís, era militant de UPD. Explica que, després de l’article del senyor Torra, li van entrar a la seva casa de Pineda, però que no li van robar res, pel que considera que va ser un acte de venjança política.

Es interessant llegir el reportatge de El Mundo. El protagonista de la història té una lògica que hem d’intentar comprendre. Però també fa com en Torra, abusa dels adjectius (acusa Torra de racista i nazi), el que fa que arribem a la mateixa conclusió a la que hem arribat abans: és més estúpid que intel·ligent.  

Malgrat 1918 - Comunió Solemne i comptes municipals

La Vanguardia del 23 de maig del 1918 publicava una notícia sobre Malgrat, on es feia referència a la celebració de la Comunió Solemne i a la publicació d’un full amb els comptes de l’ajuntament.

Galliner esvalotat

El galliner està esvalotat. El galliner polític, és clar. Tant a Catalunya com a Espanya com a Europa, la situació és confusa, gairebé caòtica. Ningú sap què passarà.

A Europa, amb la situació política italiana i amb l’avanç dels populismes, gràcies a una classe mitjana desorientada, que veu com va baixant el seu nivell de vida, s’està caminant cap a una desintegració del sistema.

A Espanya es viu un final, no de legislatura, sinó de règim. Els successius governs han anat desacreditant el sistema regit per la constitució del 1978 amb la seva corrupció, i ningú no acaba de presentar una política creïble per una reforma, per una posada al dia (un aggiornamento, que diuen els italians) de les institucions. El partit que s’autotitula com a reformista, el d’Albert Rivera, ha demostrat com seria la reforma que proposa: “Rojo y amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón”. Pura comèdia. Els socialistes, amb un dirigent que un dia proposa un estat plurinacional, que l’endemà recolza que hi hagi independentistes a la presó, que més tard titlla de racista al nou president de la Generalitat i que després proposa canviar la definició de rebel·lió al Codi Penal, demostra que no sap on va (el que, afegirem, no és cap novetat).

A Catalunya anem de mal en pitjor. Si el president Mas va demostrar ser un mal polític quan va convocar eleccions per assolir una majoria absoluta, i resulta que va perdre uns quants escons, el president Puigdemont va fer el ridícul, si el que diuen les cròniques és cert, quan tenia decidit convocar eleccions i es va tornar enrere degut a quatre tuits mal redactats, i ara tenim el president Torra que fa tot el possible per no haver de governar, probablement perquè sap que no ho farà bé. Tant Puigdemont com Torra són tuitaires empedreïts, el que, penso jo, equival a no tenir la capacitat d’entendre realitats complexes que no càpiguen en 140 caràcters, el que potser vol dir que tenen un caparró molt senzill.

Un temps s’està acabant, tant a Europa com a Espanya i com a Catalunya. El moment és complicat, i tenim uns polítics mediocres, per no dir dolents. Pel que fa al problema entre Catalunya i Espanya, s’ha d’enfrontar la realitat, s’ha de parlamentar amb l’enemic (el govern central, pels independentistes, i els independentistes, pel govern central) per sortir de l’embolic. A Catalunya, però, abans s’ha de tenir un mínim comú denominador entre els independentistes de l’interior i els de l’exili. Probablement això és el més complicat de tot.

Un president provisional

Catalunya ja té president. Un president provisional, ja que el legítim president és el que va ser destituït pel govern central. Aquesta, almenys, és la tesi dels partits que van votar ahir el nou president al Parlament. Ràpidament, molts comentaristes han titllat Torra de titella d’en Puigdemont. Això, però, no és exactament així. Els que diuen que és un president titella es basen en que en Puigdemont va ser destituït del seu càrrec de manera perfectament legal, mentre que els que defensen que encara és el veritable president afirmen que va ser destituït de manera il·legal, basant-se en que l’aplicació del famós article 155 no permet la destitució del govern i, encara menys, que el qui convoqui noves eleccions no sigui el president de la Generalitat. Sobre això hi ha un recurs de Podem al Tribunal Constitucional des de primers de desembre de l’any passat, que va ser admès a tràmit, però al que encara no s’ha donat resposta. També n’hi ha un altre del Parlament, també admès, però que està en tràmit, esperant les al·legacions de la Generalitat, que només les pot fer el nou govern.

De manera que ens trobem davant d’un assumpte de legitimitat. En aquest sentit, l’actuació del nou president és impecable, ja que actua de manera coherent amb el que ell, el seu partit, i molta gent, pensa.

També se l’acusa de feixista, supremacista i xenòfob, a causa d’uns articles i d’uns tuits que va escriure ja fa uns anys. No seré jo que defensi el contingut d’aquests articles, que són d’un mal gust manifest i d’una manca d’educació i respecte pels qui no pensen com ell. Però hem de recordar els escrits publicats al diari El Faro de Vigo els anys 1983 i 1984 pel que avui és president del govern central, on afirmava, comentant un llibre que s’havia publicat feia poc, que “Constituye una prueba irrefutable de la falsedad de la afirmación de que todos los hombres son iguales, de las doctrinas basadas en la misma y por ende de las normas que son consecuencia de ellas.” Defensava l’actual president del govern central la tesi de que los hijos de “buena estirpe” són superiors. I, és de suposar, ell es considerava un hijo de buena estirpe.

És a dir, que, parlant de feixistes, supremacistes i xenòfobs, el senyor Torra no és l’únic que presideix un govern a Espanya.

Es queixen que un Parlament amb majoria independentista hagi escollit un president independentista. Haguessin volgut que l’escollit fos algú que no estigués d’acord amb la majoria del Parlament, però això, en democràcia, és complicat. Amenacen en tornar a aplicar l’article 155 si el nou govern no fa bondat, és a dir, si fa alguna cosa que no els agradi. Algun periodista exaltat demana que els avions del l’exèrcit bombardegin Barcelona (i no el fiquen a la presó, com ho fan amb els cantants). No han entès res.

Els contes i els comptes de les pensions

El president del Govern, Mariano Rajoy, va comparèixer al Congrés dels Diputats el passat 14 de març per parlar d'un dels temes que desperten més preocupació: les pensions. Ho va fer després de les manifestacions dels pensionistes, indignats amb l'augment del 0,25% de les seves pensions. Del seu discurs, ple de dades, destaca  el seu rebuig de l’escala mòbil (pujada automàtica de totes les pensions d’acord amb l’increment de la inflació) i la voluntat de no canviar res a la reforma de l’any 2013, implantada pel seu govern. Anunciava que s’estudiaria augmentar més les pensions més baixes. L'excusa: no hi havia diners per satisfer la petició dels pensionistes d'un augment indexat a l'IPC. Acusava de demagogs i irresponsables els partits que defensaven aquesta demanda dels pensionistes.

El 27 de març, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, anunciava al presentar els pressupostos que les pensions mínimes i les no contributives pujarien en total aquest any un 3%, mentre que l’increment seria d’un 2% per a mig milió de vídues (compleixen amb el compromís del 2011 i comencen a elevar la base reguladora, del 52% al 54%). En el cas de les pensions sense dret a complements mínims però inferiors a 700 euros mensuals, la pujada anual assoliria l’1,5%, davant l’1% per als que perceben entre 700 i 860 euros al mes. La partida destinada a aquests increments, que s’aplicarien amb caràcter retroactiu des de l’1 de gener del 2018 en més de 5,7 milions de pensions, ascendia a 1.000 milions d’euros.

Ahir ens assabentem que el govern ha decidit tornar l’IPC com a referència per actualitzar cada any les prestacions dels jubilats, gràcies a un acord amb el PNB per tirar endavant els pressupostos. L’acord del Govern i el PNB inclou també un increment en la base reguladora de les pensions de viduïtat fins al 56% aquest 2018 i del 60% el 2019. A més, el pacte endarrereix fins al 2023 l’aplicació de l’índex de sostenibilitat del sistema. Amb aquest augment de darrera hora, l’increment de la partida de les pensions serà d’uns 1600 milions d’euros.

En resum, on fa un mes i mig no hi havia possibilitats financeres per augmentar les pensions segons la inflació, ara resulta que no era del tot cert. O bé el senyor Mariano Rajoy ha descobert la pedra filosofal (aquella substància alquímica llegendària que es diu que és capaç de convertir els metalls com ara el plom en or o plata) o bé el que afirmava fa un mes eren tonteries, o bé es tracta d’un barrut que s’estima més tenir el seu cul ben calent a la Moncloa que mantenir sanejats els comptes públics.

I després encara pretenen que ens els creiem.

Malgrat 1968 - Atropellament mortal a la via del tren

A La Vanguardia del diumenge 28 d’abril del 1968, ara fa cinquanta anys, hi podem trobar la notícia d’un atropellament mortal pel tren.

La concentració de CO2 a l’atmosfera

La concentració mitjana de CO₂ a l’atmosfera de l’any 2017, mesurada a l’observatori de Mauna Loa (Illes Hawaii) va ser de 406,5 ppm (parts per milió), el que representa un increment de 2,3 ppm respecte de l’any 2016.

El més preocupant és que l’increment anual, en comptes de disminuir, augmenta, i ho fa de manera significativa.