diumenge, de març 29, 2015

La misèria de l'Alta Velocitat Espanyola

S’ha comentat molt aquests darrers dies un estudi sobre la rendibilitat de la Alta Velocitat Espanyola que s’acaba de publicar. Els resultats no haurien de sorprendre a ningú: la Alta Velocitat Espanyola, aquell somni d’un visionari de poca volada que es diu José Maria Aznar, és una ruïna econòmica.

Per dissimular aquest fracàs, ni Renfe, ni Adif, ni el ministeri donen cap facilitat per poder veure clarament la comptabilitat de la Alta Velocitat. Ni costos, ni ingressos, ni quantitat de passatgers, res de res. Tot ho engloben sota les “grandes líneas”.

Aquest estudi que s’acaba de publicar fa, doncs, suposicions. Però fa unes suposicions molt favorables a la Alta Velocitat: preveu un augment de la quantitat de passatgers del 2 % anual durant cinquanta anys, augment molt optimista.

Malgrat això, durant cinquanta anys, el saldo entre ingressos i despeses no arriba, ni de lluny, a compensar la inversió efectuada: al tram Madrid – Barcelona es recuperarà un 46 % de la inversió, als trams Madrid – Andalusia i Madrid – Llevant, només es recuperarà un 10/11% de la inversió. El tram Madrid – Nord tindrà pèrdues d’explotació.

Aquest estudi es basa sobre les línies de la Alta Velocitat que funcionen actualment.

Si fem la comptabilitat social, tenint en compte la valoració del temps estalviat i el que s’estalvia sobre altres mitjans de locomoció, el resultat no és tampoc pas massa brillant. Tampoc així, al cap de cinquanta anys, es recupera la inversió efectuada.

El pitjor de tot això és que no s’ha publicat cap estudi econòmic ni social de cap d’aquestes línees, estudis que s’haurien d’haver fet abans d’endegar-ne la construcció. Això demostra la manera com els polítics, tant del PP com de PSOE, respecten els diners públics.

I, com diu en Germà Bel a La Vanguardia d’avui, “el millor està per arribar”, ja que les línies que s’estan construint tenen encara menys rendibilitat que les que ja funcionen.

Malgrat això, es segueix llençant diners per continuar fent noves línies, mentre es retallen les partides de sanitat, d’educació i de recerca. Deu ser això el que el PP entén com "sentit comú" o com "el queDéu mana". Lamentable.

(les xifres són en milions d'euros)

Afegit el 31 de marçEl secretari general d’infraestructures del Ministeri de Foment, Manuel Niño, ha defensat ahir dia 30 que les obres del AVE “no busquen una rendibilitat econòmica”, sinó que sigui “social” a través de la cohesió entre territoris.

Amb gestors així anem de cap a la ruïna del país.

divendres, de març 27, 2015

Malgrat 1915 – notícies diverses

Un nou secretari de l’ajuntament, la mort d’una bona senyora, el septenari de la Verge dels Dolors, pel·lícules i una sarsuela i l’anunci de dues noves fàbriques a Malgrat era la ressenya que sobre el nostre poble publicava La Vanguardia el divendres 26 de març de l’any 1915.


dimarts, de març 24, 2015

Tres frases per a un any electoral

Ja estem de ple en any electoral. S'han celebrat les eleccions a Andalusia, on el PP ha patit un daltabaix i on ha guanyat un personatge com Susanna Díaz, de la que no se sap que hagi treballat mai fora de la política i que va trigar, diuen, deu anys a acabar la carrera de dret. I ha guanyat sense defensar cap programa concret, només amb el seu carisma personal. De manera que podem pensar que continuarà les mateixes polítiques que els seus antecessors en el càrrec i que han portat a Andalusia a tenir una taxa d'atur del 36%. Si els andalusos estan contents amb aquest trist rècord, ja s'ho faran.

La notícia ha estat la desfeta del Partit Popular, daltabaix que s'ha produït malgrat els indicis de recuperació econòmica que el govern diu que veu. La pregunta que ens podem fer és per què els ciutadans andalusos han mostrat tanta desafecció per un govern que, segons diu, ens està traient de la crisi. Probablement perquè ni els andalusos ni els altres ciutadans d'aquest país veuen aquesta sortida per enlloc.

Els ciutadans han vist que cap govern europeu parla tant dels aturats i cap govern fa tan poc per ells com l'executiu de Mariano Rajoy. Per posar algun exemple, en els pressupostos de 2012, el govern va retallar un 5% les prestacions d'atur i ni menys que un 21% el pressupost per a polítiques actives d'ocupació. En 2013, la retallada de les polítiques actives d'ocupació es va disparar fins als 1.600 milions, un 34%.

S'han destruït tres milions de llocs de treball a Espanya, i el president del govern ens promet crear-ne altres tants en els propers anys. Però el ciutadà veu que la nova legislació laboral afavoreix un treball barat i de baixa qualificació, a mesura del que la majoria dels empresaris prefereixen: acomiadar els seus treballadors més que conservar-los, reemplaçar-los més que formar-los. I mentre això no canviï, en situacions de bonança tindrem una taxa d'atur per sobre de la mitjana europea, i en recessió, l'ajust es farà per mitjà d'acomiadaments massius. El resultat a mitjà termini serà un mercat laboral amb més feina, però de baixa qualitat. El que implicarà una rebaixa molt substancial de la seva capacitat per contribuir al finançament del sistema del benestar.

El ciutadà s'adona que el model de gestió empresarial dominant a Espanya continua sent el mateix de sempre: en èpoques d'expansió, l'empresa espanyola contracta mà d'obra barata a través de contractes temporals sense millorar ni la seva productivitat ni la seva competitivitat, i en èpoques de recessió, la seva resposta preferida davant les dificultats consisteix a recórrer a l'acomiadament massiu, aprofitant la crisi per esprémer al màxim als empleats que no envia al carrer. Això explica la sorprenent capacitat d'Espanya per crear i destruir ocupació més ràpid que qualsevol altre país europeu. I el ciutadà creu constatar que les reformes que ha dut a terme el govern afavoreixen aquest model empresarial.

El ciutadà veu com els polítics de dretes segueixen afirmant que la crisi ha estat causada pel seu comportament malbaratador durant l'època del boom i segueixen negant que aquesta crisi tingui a veure amb l'orgia de crèdit dels bancs. La crisi, segons aquests polítics, és culpa del ciutadà, no dels bancs.

El ciutadà veu com se li ha anat retallant el magre estat del benestar de què gaudia, ja que l'objectiu principal de Mariano Rajoy, segons va declarar en el seu discurs d'investidura, era el de reduir el dèficit públic. Per a això calia retallar i retallar. Per augmentar els ingressos es van augmentar els impostos de l'IRPF i de l'IVA, que afecten preferentment a assalariats i jubilats, però que afecten molt menys als que es beneficien de l'economia especulativa.

El ciutadà sap que l'economia oficial s'ha multiplicat per dos en els últims vint anys, però l'economia submergida s'ha multiplicat per quatre. Segons l'associació professional d'Inspectors d'Hisenda, l'any 2007 el Banc d'Espanya va publicar que els beneficis de les grans empreses espanyoles van créixer un 14,9%, però l’any següent, quan aquests beneficis havien de tributar, la recaptació via impost de societats queia un 18%. És a dir, el frau conforma un element estructural de la nostra economia, i des del govern del Partit Popular no hi ha senyals que es vulgui acabar amb aquestes pràctiques defraudadores.

El ciutadà podria resumir el que s'ha dit en tres frases:

1 - No és que gastem més del que ens podem permetre, és que ingressem menys del que podem.

2 - El futur no resideix en un mercat laboral amb més feina, però de baixa qualitat.

3 - El creixement econòmic ha d'estar al servei del benestar, no el benestar al servei del creixement econòmic.


Primer el Partit Socialista des de maig de l'any 2010, i després el Partit Popular des de fa gairebé tres anys i mig, han actuat exactament a l'inrevés del que diuen aquestes tres frases. En fer-ho així, polítics i partits s'han buscat la seva pròpia ruïna.

dijous, de març 19, 2015

Es viable el que prometen els candidats?

Es interessant saber què prometen els candidats a regir el poble, a part de prometre transparència, honradesa i participació, que són coses importants, però intangibles i gratuïtes.

Hi ha les despeses corrents, sobre les que poques coses podran fer els candidats. Queden les inversions, que haurien de ser les millores pel poble que cadascun ens proposarà. Però, quants quartos hi ha disponibles per inversions a l’ajuntament de Malgrat?

Si agafem els comptes dels darrers quatre anys, veiem que entre els ingressos corrents i les despeses corrents, en mitjana, hi ha una diferència d’uns 3 milions d’euros. Aquesta és la quantitat anual que es pot dedicar a inversions sense augmentar el deute.


Em direu que hauríem de comptar les ajudes de les altres administracions per inversions municipals. Lamentablement, em fa l’efecte que ni el govern central ni el de la Generalitat podran destinar massa calés per inversions a Malgrat, ja que no tenen ni un duro. Queda la Diputació, que té, entre altres, aquesta missió d’ajudar els ajuntaments. Si fem la mitjana dels darrers tres anys, la mitjana de les transferències de capital de les diferents administracions cap a l’ajuntament de Malgrat han sigut de mig milió d’euros anuals.

Per tant, podem pensar que per la propera legislatura hi haurà uns 3 milions per any de superàvit corrent i mig milió més de transferències de capital d’altres administracions, és a dir, un total de 3, 5 x 4 = 14 milions d’euros per inversions.

La única que ha anunciat projectes concrets ha sigut la Carme Ponsa. Ha anunciat la remodelació del passeig, que costa, segons el projecte actual, 8 milions, però abans s’hauria d’obrir l’avinguda de Barcelona, que costa 2 milions més. També proposa la candidata arreglar la zona final de la riera, que, segons el projecte existent, costa 2 milions. I no sabem quan podria costar la construcció de la base nàutica municipal que proposa. Total, doncs, 12 milions. Quedarien 500.000 euros anuals per tota la resta d’inversions al poble, el que sembla molt poc. Podem pensar doncs, a no ser que la candidata concreti més el finançament dels seus projectes, que el seu programa no és viable sense un endeutament important.

Quan els coneixerem, intentarem anar quantificant les promeses dels altres candidats.

dimarts, de març 17, 2015

Eleccions municipals a la vista


D’aquí a dos mesos estarem en plena campanya per les eleccions municipals. A Malgrat la principal novetat és que la titular de l’alcaldia aquests darrers vint-i-quatre anys no es torna a presentar. Comencem a veure moviments per anar-se posicionant: el grup CiU s’ha trencat, i n’ha sortit una nova candidatura, la de Junts par Malgrat, ERC ha canviat de candidat, el PSC ha elegit el seu.

Anirem seguint el que els diferents candidats ens explicaran, quines són les seves propostes, quina és la seva visió del futur de Malgrat i del que farien a l’Ajuntament en cas de sortir elegits.

Encara és aviat per treure conclusions, però començarem per dos candidats que s’estrenen, en Ramir Roger, candidat a l’alcaldia per ERC i la Carme Ponsa, candidata a l’alcaldia per Junts per Malgrat.

Diu en Roger Ramir al darrer número de la revista d’ERC de Malgrat, La Teva Veu:

“Des del govern crearem un Consell Econòmic i per a l’Ocupació format pels grups polítics i agents socials i econòmics del poble. Aquest Consell haurà de consensuar un “Pacte per la Reactivació Econòmica i la Creació d’Ocupació a Malgrat”. També treballarem perquè els ciutadans puguin decidir directament on volen que es destini una part del pressupost de l’Ajuntament, mitjançant un projecte de pressupostos participatius.

I prioritzarem el treball amb les entitats socials i els recursos que siguin necessaris per tirar endavant un pla per ajudar a aquells famílies del nostre poble que ho estan passant més malament.”

Està bé això de crear un Consell, però, quines són les propostes que el candidat Ramir hi presentarà? Quins són els problemes de Malgrat, al seu parer, i quines solucions proposa? Per ara, res de concret. Pel que fa a l’ajuda a les famílies que ho estan passant més malament, s’ha quantificat el número de famílies, el seu cost, quins poden ser els criteris per destriar-les?

Diu la Carme Ponsa al seu blog, per cert, molt ben presentat, felicitats:

“Som un municipi bàsicament turístic, un municipi amb la marca de destinació de Turisme Familiar i on gran part dels malgratencs i malgratenques viuen directa o indirectament d’aquest sector.

És per això que un dels meus punts del programa electoral proposa : la renovació del Passeig Marítim, l’arranjament del tram final de la riera i la construcció d’una base nàutica municipal que englobi diferents esports nàutics.”

Té raó la candidata Ponsa en dir que Malgrat és un municipi turístic, però el turisme tot sol no resoldrà el problema de l’ocupació. Tinguem en compte que, per més esforços que es facin, a Malgrat el turisme no generarà ocupació durant, al menys, sis mesos. Pensa la candidata intentar, des de l’Ajuntament, impulsar altres sectors econòmics, com pot ser la indústria? Ha estudiat la candidata el cost dels diferents projectes que proposa i el seu finançament?


Esperem dels diferents candidats un programa cada vegada més complet i afinat, que inclogui els diferents aspectes del poble, tant des del punt de vista urbanístic com econòmic i social. Quines serien les inversions que proposarien si arribessin a governar, com s’ho farien per aconseguir que Malgrat tingués més moviment, què pensen d’un centre únicament per vianants, ha influït aquesta decisió en el tancament del comerç, etc.?

Lo dit, anirem seguint les propostes dels diferents candidats i les anirem comentant. 

Extensió del gel marí antàrtic

Després de batre el rècord d'extensió màxima del gel marí antàrtic el passat mes de setembre, l'extensió mínima s'ha produït el 18 de febrer passat, en què el gel marí antàrtic va tenir una extensió de 3,53 de km2, segons dades de la Universitat de Colorado.

Aquest valor de l'extensió mínima del gel marí antàrtic és la quarta més elevada de la sèrie històrica, i és uns 0,8 milions de km2 més gran que la mitjana de la dècada dels 80, en què va ser de 2,72 milions de km2 .

Contràriament al gel àrtic, l'antàrtic augmenta la seva extensió malgrat l’augment general de temperatures.

Dades


dissabte, de març 14, 2015

Malgrat 1915 – Mort d’un canonge

Podem llegir a La Vanguardia del divendres 13 de març de 1915 la notícia de que el canonge de la Catedral de Girona en Ricard Daniel, que es trobava malalt a Malgrat, hi va morir i hi va ser enterrat.


dimecres, de març 11, 2015

El debat sobre l’estat de la nació: l’energia

En aquests dies s'ha celebrat el debat sobre l'estat de la nació en què la gran absent ha estat l'energia, és a dir, què s'ha fet durant aquests més de tres anys i com recorrem la ruta traçada, com hem aconseguit del que ens vam proposar com a país i com hem aconseguit del que ens vam comprometre amb Europa.

A ningú se'ns escapa la importància que per a Espanya té la seva estratègia energètica, molt imbricada amb el seu desenvolupament econòmic i social i, per tant, cal plantejar-se com una situació anòmala la manca de qualsevol ressenya en un debat de final de legislatura de l'estat del sector energètic
.
Una explicació d'aquesta anomalia política la podem trobar en el plantejament amb què es va iniciar la legislatura el gener del 2012 mitjançant el RD 1/2012 de 27 de gener, on en l'exposició de motius s’afirma: "El dèficit tarifari constitueix en si mateix una barrera per a l'adequat desenvolupament del sector en el seu conjunt i en particular per la continuació de les polítiques de foment a la producció elèctrica a partir de fonts d'energia renovable i alta eficiència."

El paràgraf anterior expressa de manera inequívoca el que posteriorment ha passat durant els tres anys transcorreguts, una dedicació gairebé exclusiva de l'administració a solucionar el dèficit de tarifa elèctric i una dedicació de gran part dels productors i distribuïdors en posicionar-se en la defensa dels seus interessos.

El sector elèctric s'ha convertit en el protagonista del sector energètic per si mateix i per la seva implicació amb les energies renovables, i no s’ha fet res per millorar tota la resta del sector energètic.

Un altre dels punts rellevants, també del sector elèctric, ha estat i és la prorroga o tancament de la central nuclear de Garoña, que d'alguna manera marca l'esdevenir de l'energia nuclear a Espanya sobre aquest tema. Més important que les dates ha estat la decisió del tancament sense permís de l'administració de l'activitat de la central, situació no resolta que encara perdura i no sembla que sigui d'atenció pública. El que va suposar aquesta plantada de les dues empreses més importants del sector elèctric va ser valorat i sancionat per la CNMC.

L'existència de dos secretaris d'energia amb posicions diferenciades va generar més caos en els processos de negociació, es va passar d'un tímid inici d'introducció de la fiscalitat verda, a una solució per la via tradicional d'ingressos i despeses.

Al desembre del 2013 va culminar una ruptura entre el lobby elèctric i l'administració que es va manifestar en la subhasta Cesur que va haver de ser anul·lada posteriorment a la seva celebració pel nivell de preus assolit, que estaven fora de rang del que políticament es considerava acceptable. Com a conseqüència de l'anul·lació s'improvisa una solució per substituir les subhastes trimestrals que genera un període transitori en el que encara ens trobem i en el que ningú sembla tenir les idees clares, encara menys el consumidor. Hi va haver una curiosa coincidència en coincidir la citada subhasta amb l'aprovació de la nova llei del sector elèctric.

Tot això ha generat el no desenvolupament de l’eficiència energètica, de l’autoconsum, de les energies renovables, de tot el que ve englobat sota l'etiqueta d'energia verda, totes elles activitats amb un gran potencial de desenvolupament i amb un molt important potencial de mitjans disponibles i preparats per actuar, sempre i quant l'administració ho possibiliti.

Parlant de renovables, i sense entrar a discutir el fons de la qüestió, hem d’assenyalar que s’ha derogat el decret signat pel senyor Rato el 12 de març del 2004 en el que es detallaven les primes que es concedien a aquestes energies, creant una situació d’inseguretat jurídica que no pot tenir bones conseqüències, i que ha donat lloc a demandes als tribunals espanyols i internacionals, que no sabem com acabaran.

Aquest govern va començar fort en matèria energètica, aprovant el dipòsit de residus nuclears relativament de pressa. Però ara s'ha vist que el lloc escolli, a la província de Cuenca, és sísmic (fa uns dies hi va haver un terratrèmol de força 5) El que vol dir qur e l'elecció que varen fer era dolenta: només han aconseguit retardar la decisió definitiva, ja que no crec que s'atreveixin a construir el dipòsit quan hi ha un risc sísmic comprovat.

Pel que fa a aquest govern del Partit Popular, la nota que li podríem posar sobre un tema tant important com és l’energia, és d’un zero.

Haurem d'esperar a una nova administració per escometre els reptes que la societat té plantejats en aquest sector i el seu desenvolupament serà, sens dubte, un dels pilars del canvi que gran part de la societat demana i necessita.

Extensió del gel àrtic

El passat dia 23 de febrer l’extensió del gel àrtic va arribar al seu màxim hivernal, amb una extensió de 13,13 milions de km2, el valor més baix des de que es tenen mesures per satèl·lit.

A l’any 2011, que fins ara tenia el rècord, l’extensió màxima va ser de 13,14 milions de km2.

Aquesta disminució de 1,5 milions de km2, aproximadament, des dels valors que es tenien a les dècades dels 80 i dels 90 és una mostra de que el planeta s’està escalfant, un dels problemes de futur més importants, avui tapat per la crisi econòmica.

Dades de la Universitat de Illinois, a Urbana Champaign.



dissabte, de març 07, 2015

Malgrat 1915 – Malaltia d’un canonge

La Vanguardia del dilluns 8 de març del 1915 ressenyava a l’apartat de Notícies de Girona que un canonge de la catedral gironina estava malalt a Malgrat. Aquest canonge moriria uns dies més tard a Malgrat.