Feines poc pagades

Espanya és un dels països europeus on els sous són més baixos. Les darreres dades publicades per Eurostat són les corresponents a l’any 2015, i ens diuen que els ingressos nets mitjans d’una família amb dos fills on només treballi una persona van ser de 22.786 euros anuals a Espanya, mentre que la mitjana dels països de la zona euro va ser de 29.934 euros. Els sous espanyols són, doncs, un 24 % inferiors a la mitjana de la zona euro. Si ho comparem amb els pisos del nostre entorn, darrere només tenim Portugal i Grècia.

Això té a veure, lògicament, amb la qualitat de l’ocupació. Als països de la zona euro el percentatge de persones ocupades que tenen una formació molt baixa (nivells 0 a 2) és del 20,0 %, mentre que a Espanya aquest percentatge és del 33,5 % (a Catalunya, el 31,7 %). Si mirem les persones ocupades amb un nivell mitjà de formació (nivells 3 i 4), a Espanya representen només un 24,0 % (a Catalunya, el 28,2 %), davant d’una mitjana del 46,0 % als països de la zona euro.

En canvi, tenim un percentatge d’ocupats amb formació superior (nivells 5 a 8) del 42,5 % (46,2 % a Catalunya), davant un 33,7 % a la mitjana dels països de la zona euro. El problema, però, és que molts treballen en feines inferiors a la seva qualificació.

Això ens diu que a Espanya (i també a Catalunya) hem escollit un tipus d’economia que dona prioritat a treballs que necessiten poca formació dels assalariats, el que vol dir que són feines amb una productivitat reduïda. No ens hem d’estranyar, doncs, que els sous siguin dels més baixos d’Europa.

Se va el caimán, se va el caimán…

La primera cosa que em va venir al cap quan el Partit Popular va perdre la moció de censura i va ser desallotjat del poder va ser la cançó “se va el caimán, se va el caimán, se va para Barranquilla...”. I no perquè pensi que el senyor Rajoy sigui un caiman, sinó perquè això és el que cantàvem fa molts anys quan se n’anava algú del que n’estàvem fins els nassos.

Se’n va dient-nos que deixa una Espanya millor que la que va trobar. Sembla que n’està convençut. En efecte, el PIB augmenta, però potser menys per l’acció del govern que per la baixada dels preus del petroli i del tipus d’interès, tal com diu el Banc d’Espanya. Deixa un problema territorial molt important, que potser no existiria si no hagués fet el que va fer amb l’estatut aprovat pel Congrés i ratificat pel poble català. El seu balanç, doncs, probablement no sigui tan positiu com creu el senyor Rajoy.

No sé què passarà amb el nou govern. Des del punt de vista econòmic, suposo, seguirà fent el que li manin des de Brussel·les, però difícilment evitarà la propera crisi. Des del punt de vista social i mediambiental potser podrà avançar una mica, encara que ho tindrà complicat. Des del punt de vista territorial, possiblement hi hagi una disminució de la tensió, potser hi haurà un inici de diàleg, però serà lent i es necessitarà molta paciència i habilitat. Paciència i habilitat que, mirant les primeres reaccions dels tuitaires Puigdemont i Rufián, sembla que no existeixen pas massa del costat dels que diuen que volen la independència, el que no vol dir que existeixin del costat del nou govern.

De tot això en seguirem parlant.

El problema del preu del petroli

El preu del petroli Brent (el petroli del Mar del Nord, que és una referència del preu del petroli que s’importa a Espanya) ha anat augmentant aquests darrers mesos, fins a situar-se entre els 75 i els 80 $ per barril, després d’uns anys relativament barat.

Les importacions espanyoles dels dos darrers anys han augmentat notablement, degut a la recuperació econòmica del país, encara que també és versemblant que la recuperació de l’economia sigui deguda a aquest abaratiment del preu del petroli.

Quan els preus del petroli eren més elevats, els anys 2011, 2012 i 2013, on es situaven entre els 109 i els 111 $/barril, les importacions de petroli cru representaven entre 45 i 50.000 milions de dòlars. L’any passat, amb un preu de 54 $/barril, malgrat unes importacions més importants, només van representar uns 27.000 milions de dòlars. Si continuem amb les mateixes importacions que els darrers tres anys, uns 65 milions de tones, amb els preus actuals, la factura serà d’uns 38.000 milions de dòlars, 10.000 milions més. Ningú sap si l’economia espanyola podrà pagar aquesta factura. Si no fos així, vindrà una nova recessió.