dimarts, de juny 26, 2012

El preu de l’electricitat del tercer trimestre


S’acaba de celebrar la subhasta d’electricitat Cesur corresponent a l’energia per la Tarifa de l’Últim Recurs del tercer trimestre de l’any. L’augment ha sigut del 10,5 % sobre l’anterior. Ens haurem d’anar preparant per una apujada de l’ordre del 5 %, a no ser que el govern decideixi augmentar també el tram de la tarifa corresponent al peatge, per anar disminuint el dèficit tarifari.



El gran error d’ERC


El moment clau de l’Estatut era el referèndum, i es partits catalans no el van saber gestionar...

A l’interior d’un autèntic rebombori tècnic, ERC ve decidir cridar a l’abstenció, per evitar que CiU capitalitzés el nou Estatut i es consagrés als ulls de la societat com la veritable força dirigent. L’actitud dels republicans tenia la seva petita lògica: l’Estatut s’havia impulsat, entre altres motius, per expulsar CiU del centre de la política catalana. No li podien donar aquest trumfo!...

L’any 2006, ERC alimenta l’abstenció al referèndum del tercer estatut d’autonomia provocant un nou afebliment objectiu de la Generalitat dins d’una Espanya crispada i a la defensiva...

Una participació clarament superior al 50 % al referèndum hauria impedit la posterior acumulació de maniobres al Tribunal Constitucional i aquesta sentència del juny del 2010, entre confusa, malhumorada i regressiva...

A Espanya hem viscut els darrers anys alguns “moments peculiars”: ... L’esbojarrada decisió d’ERC de dinamitar el referèndum català.

Tret del llibre d'Enric Juliana, Modesta Espanya

Recordem només que la participació va ser del 49,4 % i que avui, el Tribunal Suprem acaba d’anul·lar la vehicularitat del català a l’ensenyament primari, recolzant-se en la sentència del TC.

dijous, de juny 21, 2012

Esperança Aguirre i el TC


Resulta que el Tribunal Constitucional ha decidit que la legalització de Sortu s’ajusta a la Constitució, i que a la Sra. Esperança Aguirre Gil de Biedma, presidenta de la comunitat de Madrid, duquessa consort de Murillo i gran d’Espanya, aquesta decisió no li ha agradat gens ni mica. Com a conseqüència, la duquessa consort demana que es suprimeixi el TC.

La mateixa duquessa era la que deia, i continua dient, que s’havien d’acatar sense protestar les decisions del TC referents a l’estatut de Catalunya.

I és que cadascú és com és. Hi ha qui acata sense protestar les decisions dels tribunals, i hi ha que només ho fa quan aquestes decisions li convenen. I quan no li convenen, demana que es suprimeixi el tribunal. Tot molt edificant. És així com anem construint la nostra democràcia.

Si a aquesta senyora la fotessin fora de la política, segurament el país aniria una mica menys malament. Però serà complicat, ja que la majoria dels votants del PP pensen com ella. Com deia el poeta, no tenen el cap per pensar, el tenen per envestir.

dimecres, de juny 20, 2012

Adéu, teatre auditori


Finalment, la realitat s’ha imposat, s’ha hagut de tornar el crèdit ICO i la faraònica idea del teatre auditori ha quedat per les calendes gregues.

Però ara l’ajuntament té un repte: què fer amb la superfície que hi estava dedicada. La deixarà com està? En farà una zona verda?

Serà aquí on veurem si l’equip de govern sap adaptar-se als nous temps d’austeritat, i si l'oposició es capaç de presentar un projecte. Estic segur que s’hi pot fer alguna cosa interessant, bonica, útil i no massa cara. I, si pogués ser vertebradora, encara millor.



dimarts, de juny 19, 2012

Euro i independència de Catalunya


Hi ha avui al País un article molt interessant de Paul Krugman, titulat “La víctima grega”. No comentaré el que diu, però si una de les seves frases: “Per això Grècia, encara que sense estar exempta de culpa, es troba en dificultats principalment degut a l’arrogància de les autoritats europees, la majoria provinent dels països més rics, que es varen convèncer que podrien fer funcionar una moneda única sense un Govern únic. I aquestes mateixes autoritats han empitjorat la situació al insistir, malgrat les proves en contra, que tots els problemes de la moneda estaven causats pel comportament irresponsable dels europeus del sud, i que tot funcionaria si la gent estigués disposada a sofrir una mica més”.

Quan anava a l’escola, em varen ensenyar que la independència d’un país es basava en dues coses: l’encunyació de moneda i un exèrcit propi. Quan un país ja no encunya moneda ha perdut una bona part de la seva independència, ja que ha traspassat tot el poder econòmic a qui l’encunyi. A Europa, el fracàs econòmic actual es deu a que no hi ha un govern únic. Cada govern nacional vol tenir una política econòmica independent sense tenir en control de la moneda. Si l’euro es salva, serà perquè els governs nacionals s’aniran diluint, per arribar a ser només prestataris de serveis, com, per exemple, les diputacions. Si això arriba algun dia, quina necessitat tenim d’anar perdent el temps somiant amb la independència de Catalunya? Catalunya serà una part d’Europa, els estats nacionals actuals hauran desaparegut, i Europa serà una Europa de regions econòmiques, on Catalunya podrà existir sense cap tutela.

Si els governs nacionals no desapareixen, qui ho farà serà la moneda única. Quan aquesta moneda salti, el daltabaix serà monumental. Catalunya haurà d’aprofitar aquest trasbals per declarar la seva independència, ja que pertànyer a un estat arruïnat no serà cap bon negoci.

Alguns que s’autotitulen independentistes haurien d’aprendre del PNB, que tot això ja fa temps que ho té pensat i debatut. Els bascs no fan l’ànec desplegant banderes estelades al parlament espanyol, però tenen el seu camí traçat. Alguns farien bé d’imitar-los.

Malgrat 1912 – Notícies variades


La Vanguardia del divendres 14 de juny de l’any 1912 duia tres notícies referides a Malgrat: un incendi, una multa a uns industrials i la sortida de Barcelona d’un vaixell en llast amb destinació a Malgrat.





Quatre dies més tard, el dimarts 18 de juny, es publicava l’ordre del governador civil de tancament del cine Modern.


dijous, de juny 14, 2012

La crisi econòmica espanyola és una crisi de productivitat


"Espanya estava pitjor l'any 2006 que ara", afirma Finn Kydland, Nobel d'Economia a La Contra de La Vanguardia del passat 13 de juny. Aquesta afirmació, que ens pot semblar una ocurrència d'algú que ens vol prendre el pèl, té, però, la seva explicació: "l'any 2006 l'economia espanyola estava malalta, ja que la seva productivitat no creixia des de 1988". El que passava és que la bombolla maquillava la realitat.

"Si gastes més del que guanyes, al final, la realitat s'imposa: t’arruïnes. El 2006, Espanya estava malalta, encara que visqués una festa a crèdit. Almenys ara sap que està malalta, que és el primer pas per curar-se". I com es pot curar? Doncs augmentant la productivitat. Per augmentar la productivitat cal que hi hagi empresaris intel·ligents que inverteixin en treballadors ben formats.

Però perquè un empresari inverteixi a llarg termini ha d'estar segur que els polítics no acabaran apropiant-se dels seus beneficis. I, si els governs acumulen dèficits i deute, els empresaris saben que, tard o d'hora, els apujaran els impostos. Davant d'un panorama així, ningú amb seny s'atrevirà a innovar a anys vista. El problema és que els polítics pensen en el curt termini, però la clau de la prosperitat és pensar en el llarg termini.

És essencial que els països tinguin institucions que garanteixin estabilitat a llarg termini i siguin predictibles. L'enemiga de la prosperitat és la incertesa. I la vida ja té de per si massa incertesa com perquè els polítics n’hi afegeixin encara més. Els països, per ser pròspers, necessiten mesures d'Estat a molt llarg termini i donar la seguretat als inversors i a tothom que les mantindran.

Cal ser conscient que la partitocràcia ha de tenir límits, fiscalitzar-la i no deixar que tingui tot el poder. Una societat civil madura ha de transcendir els partits i crear institucions sòlides pel bé comú: un futur que garanteixi una economia predictible protegida de les batzegades electorals. Als Estats Units, per exemple, la Reserva Federal nomena al seu governador per a un mandat de dotze anys: així pot escoltar, però no obeeix al polític de torn; els magistrats del Tribunal Suprem són triats de per vida, etc. Cal impedir que els polítics, per molt elegits democràticament que siguin, tinguin tot el poder.

Quan hi ha diners no s'ha de deixar que els polítics els gastin com els vingui de gust. Si cada partit polític, en arribar al poder, pot disposar a plaer dels diners públics, que és de tots els espanyols, arribem a la situació en què ens trobem actualment. El diner públic no és només nostre, és també dels nostres fills. I no podem, no hem de endeutar-nos ni endeutar-los a ells, encara que sigui per construir més quiròfans o més guarderies.

El senyor Kydland ens dóna la seva recepta per anar sortint de la crisi: "Espanya pot aprendre dels seus errors, fer reformes i tornar a créixer. És important que vostès aprenguin a preservar les seves institucions i el seu sistema econòmic dels interessos partidistes a curt termini. Recobraran el control del seu destí si fan reformes i milloren la seva productivitat ".

La productivitat espanyola segons Eurostat: amb la bombolla immobiliària va anar disminuint, ja que tant les hores treballades com els sous augmentaven més de pressa que el PIB: la crisi s’estava covant. La productivitat torna a augmentar amb l'augment de la desocupació, que creix més de pressa del que disminueix el PIB.

Malgrat 1962 – El “Barco” d’en Viladevall


A l’estiu de l’any 1962, ara fa cinquanta anys, es va inaugurar a la platja el famós “Barco” d’en Viladevall, un bar amb forma de vaixell, construït d’obra i amb decoracions interiors marineres.



Desgraciadament, només va estar obert tres anys, ja que el 1965, un temporal el va destruir. Finalment, un altre temporal, l’any 1978, el va acabar d’enderrocar, com es pot veure a la foto.



Del llibre: Malgrat, crònica d'un segle

dimarts, de juny 12, 2012

El rescat


Fins a 100.000 milions! Una misèria. Pel que podem entendre ara mateix, s’obre una línia de crèdit als bans espanyols per un import màxim de 100.000 milions d’euros perquè les entitats financeres que ho necessitin puguin fer front a les seves responsabilitats. El problema és saber si funcionarà.

De fet, amb aquesta línia de crèdit, qui acaba pagant és l’Estat. Tot el crèdit que demanin les entitats financeres anirà a deute públic. L’Estat ha acabat empassant-se el problema dels bancs.

Qui finançarà aquest nou deute públic?. Ara mateix, només compren deute públic espanyol els bancs espanyols. Els bancs espanyols presenten aquest deute públic com a garantia al Banc Central Europeu per finançar-se al 1 %, ja que no es poden finançar als circuits normals.

Per poder trencar aquest cercle viciós en el que un Estat que només pot encolomar el seu deute als seus bancs, i uns bancs que només es poden finançar al BCE amb la garantia del deute públic que han comprat al seu Estat, s’ha de recuperar la confiança dels que tenen els quartos. Si els bancs, amb la recapitalització amb els fons europeus, es poden tornar finançar als seus mercats naturals, i si els inversors estrangers tornen a comprar deute públic, s’haurà guanyat l’aposta.

Si, pel contrari, els que tenen els quartos segueixen desconfiant de l’evolució de l’economia espanyola, ni finançaran els bancs ni compraran deute públic. I els bancs espanyols, molt més vigilats, no ho tindran tan senzill com fins ara per comprar deute públic i finançar-se al BCE. I l’Estat, amb un deute públic molt més important que abans del rescat, tampoc es podrà finançar fàcilment.

Si aquesta darrera possibilitat és la que guanya, Europa haurà de fer un pas endavant si vol mantenir la moneda única, trencant els lligams entre bancs i Estat, fent que el fons de rescat prestés directament capital als bancs, sense passar per l’Estat espanyol. Però, per ara, ni Alemanya ni, sobretot, Finlàndia ho accepten.

Els polítics europeus es tornen a equivocar. Ja es van equivocar quan varen impedir que Papandreu convoqués un referèndum a Grècia, i ara es troben amb la repetició de les eleccions, que es presenten complicades per Europa. Ara, s’equivoquen al no voler entendre que, quan es té una moneda comuna, s’ha de tenir una economia comuna, un Banc Central comú, un sistema bancari comú i un sistema fiscal comú. Però això vol dir que els més rics han de posar quartos sobre la taula. I els dirigents dels països rics el que volen és guanyar les eleccions nacionals, encara que trenquin Europa, el que serà dolent, també, pels seus països. Però ells hauran, potser, tornat a guanyar unes eleccions.

És clar que la culpa no és només dels governants dels països europeus rics. Aquí no es fa gran cosa per millorar l’economia real, disminuint la dependència energètica, el que milloraria la balança comercial: el dia que la balança comercial espanyola sigui positiva, s’hauran acabat els problemes.

Haurem d’esperar uns dies per veure cap on es decanten els que tenen els quartos, però el futur immediat sembla cada vegada més negre.

divendres, de juny 08, 2012

Cuenca



Hem tingut l’ocasió de fer un tomb per Cuenca i província, que té 17.000 quilòmetres quadrats aproximadament, i on hi viuen unes 220.000 persones, de les quals 56.000 es troben a la capital. Com qui diu, una zona poc poblada, però amb unes pinedes i uns paisatges espectaculars.

Doncs bé, Cuenca capital té AVE, i té una estació nova, preparada pel futur (ja que pel present, amb 5 trens a Madrid, 2 a Albacete i 4 a València, mig buits, en sobra un bon tros), inaugurada l’any 2010 pel ministre Pepiño Blanco amb tota pompa i solemnitat: 52 minuts per anar a Madrid, 58 minuts per anar a València i 37 minuts per anar a comprar un ganivet a Albacete. Una manera com una altra de llençar els quartos que ens sobraven.

Però això no és tot. Per anar de Cuenca a Madrid, abans s’agafava la carretera fins a Tarancón. Era una carretera sense gaire trànsit. Ara, ja no. S’agafa una autovia gratuïta d’uns vuitanta quilòmetres. Els paisatges boscosos són molt bonics. Durant el trajecte, ens varem creuar amb menys de deu cotxes. Una autopista amb pocs usuaris, però amb l’avantatge que es gastarà relativament poc.

Trobo molt bé que Cuenca tingui AVE i que tingui autopista. Com si tingués camp d'aviació. Però tot això té un inconvenient: costa molts quartos. I els quartos no es poden pintar.

Queda clar que Espanya és (o era) un país ric. Ara, en canvi, hem d’anar a captar. Alguns encara es pregunten per què.

Malgrat 1912 – El camí a Blanes




La Vanguardia del dimecres 5 de juny de 1912 publicava que la comissió de Foment de la Diputació Provincial havia aprovat el projecte per acabar el camí de Malgrat a Blanes, fins al límit de la província. La construcció d’aquest camí va donar lloc a enormes discussions a l’ajuntament de l’època, algunes de les quals ja hem explicat. I tot perquè el camí agafés el terreny del veí i no el propi: no hem canviat gens 100 anys més tard.

dimarts, de juny 05, 2012

Pacte fiscal (2) – Ingressos i despeses de la Generalitat


Si es vol un pacte fiscal, diuen, en primer lloc és perquè la Generalitat no té prous quartos per fer front a les despeses que té i, en segon lloc, perquè Catalunya paga més impostos que no els serveis que rep.

Avui donarem un cop d’ull a les despeses de la Generalitat, i com han anat augmentant. Potser han augmentat de manera exagerada. Si fos així, tindríem una altre raó par la qual volem un pacte fiscal: pagar unes despeses que probablement no són del tot necessàries.

Comencem per les despeses i els ingressos de la Generalitat. Les taules següents donen el resum de la liquidació des del 2003 fins el 2011, aquest darrer provisional. Veiem que les despeses no financeres han anat augmentant des del 2003 (16.620 milions) fins el 2009 (32.578 milions), gairebé s’han multiplicat per dos en 7 anys. Els ingressos no financers d’aquest període també han augmentat, passant de 16.620 milions el 2003 a 27.322 el 2009. L’augment del ingressos no financers ha sigut més petit que el de les despeses, de manera que s’ha hagut de compensar amb préstecs.




Els anys 2010 i 2011 són diferents, baixen els ingressos no financers fins a 22.714 milions i també les despeses no financeres, fins a 29.476 milions. De tota manera, s’ha de seguir demanant crèdits, ja que els ingressos han disminuït menys que les despeses, malgrat lesºretallades.

Aquesta primera ullada ens explica que la Generalitat va estirar més el braç que la màniga fins l’any 2009, i cada any més que l’anterior, mentre que els anys 2010 i 2011 va ser la màniga la que es va encongir. Clarament es veu que l’escenari no és el mateix que el dels anys anteriors.

El personal de la Generalitat ha augmentat de 133.000 a 166.000 des del 2003 a 2011. Però aquest no és tot el personal: no inclou el personal de les empreses públiques, dels consorcis ni de les fundacions. Aquest personal era de 38.590 persones l’any 2010. A la web del Departament de Governació i Relacions Institucionals només publiques aquestes xifres pels anys 2008, 2009 i 2010.




L’augment de personal ha sigut sobretot de personal docent, dels cossos de seguretat i de l’administració. En bona part es pot dir que és conseqüència de noves transferències.

L’augment més important de les despeses es troba en les transferències corrents: no són senzilles d’aclarir, amb tants ens, empreses, consorcis i fundacions que té la Generalitat. Sembla que s’ha volgut fer un embolic incontrolable, no només pel contribuent, sinó també pel controlador

En resum, podem dir que els gestors de la Generalitat han estirat, durant anys, més el braç que la màniga. Però el problema és que això no és tot. Segons la Sindicatura de Comptes, en el seu informe 4/2012, Compte General de la Generalitat de Catalunya de l’any 2009, els compromisos de despesa amb càrrec a exercicis futurs son de 64.326 milions d’euros. Pura enginyeria financera. Pur despropòsit.


Si amb uns ingressos que eren els que eren han aconseguit endeutar la Generalitat amb despeses que no podien pagar, i han encolomat al contribuent un deute estimat en 41.212 milions i uns compromisos de despesa de 64.326 milions: un total de més de 100.000 milions d’euros, què no haurien fet amb uns ingressos superiors com els d’un pacte fiscal. Amb uns gestors com els que hem tingut, i que nosaltres mateixos hem escollit, possiblement estaríem encara més arruïnats.


La trista conclusió és que, encara que ens dolgui, val més que ens vigilin com gastem els quartos.

dilluns, de juny 04, 2012

Malgrat 1912 – Una esquela


L’edició de La Vanguardia del diumenge 2 de juny de l’any 1912 publicava l’esquela del senyor Emili Turró Conill, que va morir a Malgrat uns dies abans.


diumenge, de juny 03, 2012

La demografia de la població de Catalunya


Catalunya, com Espanya i com Europa té un problema demogràfic important. Cada vegada hi ha més gent gran i menys gent jove. Això tindrà conseqüències sobre les pensions de jubilació, sobre l’economia i sobre la política.

Pel que fa a les pensions, cada vegada hi haurà més vells i menys joves: si es volen mantenir les pensions, s’haurà d'augmentar la contribució dels que estan en edat de treballar, o allargar l’edat de la jubilació, o les dues coses a la vegada.

Pel que toca a l’economia, no hi ha capo dubte que la gent jove o de mitjana edat és més dinàmica, en general, que la gent gran. A més dinamisme, més pot millorar l’economia. Si el dinamisme baixa, l’economia també.

I, respecte de la política, la gent gran vota conservador, i no està per gaires aventures polítiques.

Els gràfics següents donen l’evolució de la distribució per edat de la població de Catalunya.




L’any 1991, Catalunya tenia 6,06 milions d’habitants, i la piràmide d’edat ja estava descompensada, ja que els trams d’edat de 0 a 4, de 5 a 9 i de 10 a 14 anys són menys nombrosos que els immediatament superiors.

L’any 2001, amb 6,34 milions d’habitants, la descompensació augmenta, però els naixements es comencen a recuperar lleugerament, ja que la població del tram d’edat de 0 a 4 anys és lleugerament superior a la de 5 a 9 anys.

L’any 2011, amb 7,43 milions d’habitants, el nombre de naixements continua augmentant, tot i ser notòriament insuficient.

L’Indescat no dóna dades anteriors a l’any 1991, però, com passa a Espanya, podem pensar que l’any 1981, amb 5,96 milions d’habitants, la piràmide d’edats estava molt més compensada.




divendres, de juny 01, 2012

El pacte fiscal (1) El model de finançament del 2009


No és la meva intenció criticar el pacte fiscal, que ara està de moda. I no el puc criticar, però tampoc el puc recolzar, perquè no tinc ni la més lleugera idea de què es tracta. D’aquí a aquí, es tracta de recaptar els impostos de Catalunya per la Generalitat, i després pagar al govern central un tant. D’aquí a aquí, es tracta de recaptar els impostos de Catalunya a la vegada pel Govern central i per la Generalitat, d’una manera que ningú sap com s’organitzarà. Hi ha qui diu que vol més quartos, hi ha qui diu que vol més sobirania. Jo, per ara, no hi entenc res.
Estava convençut que quan el senyor Pugcercós va aparèixer l’any 2009 amb un cartell anunciant que amb el nou finançament la Generalitat recaptava 3.855 milions d'euros més, els problemes econòmics de la Generalitat quedaven resolts per molt de temps. O el bon home no sabia sumar, o no va fer bé els càlculs. La veritat és que no he trobat enlloc el detall de com aquest senyor trobava aquest 3.855 milions suplementaris.

És clar que ERC no era la única formació política que defensava el nou finançament de l’any 2009, ja que el senyor Montilla presentava, amb menys parafernàlia, això si, les mateixes xifres al seu programa electoral.


És complicat saber el resultat del nou finançament. Consultant el Departament d’Economia i coneixement, al seu apartat “Els ingressos del model de finançament en el pressupost liquidat de la Generalitat”, hi he trobat les xifres del gràfic següent. No semblen gens brillants.


El detall d'aquests ingressos és el següent:


Seguirem filosofant sobre el tema.