divendres, d’abril 30, 2010
Malgrat 1910 – Dues notícies el mateix dia
El dissabte 30 d’abril de l’any 1910, avui fa cent anys, La Vanguardia publicava dues notícies referides a Malgrat:
- la visita del candidat regionalista pel districte d’Arenys
- la informació de que la vaga de les mines de ferro seguia igual
dimecres, d’abril 28, 2010
Teatre Auditori. Un anàlisi de cas
En Joan Piña m’ha fet arribar un anàlisi de cas sobre el Teatre Auditori que el nostre Magnífic Ajuntament té pensat construir. Ha fet aquest anàlisi de cas en el marc d’un Màster en gestió del Patrimoni Cultural en l’àmbit local, dins de l’assignatura Anàlisi de casos. El seu anàlisi m’ha semblat força interessant, i he de dir que estic d’acord amb gairebé tots els plantejaments que fa. Seria, penso, molt interessant que aquest document, que és relativament curt i fàcil de llegir, estigués a l’abast de la població interessada.
Comença en Joan definint la situació actual de la cultura a Malgrat. Hi veu una degradació continuada. En copio alguns paràgrafs:
Malgrat compta amb un teixit associatiu ric i actiu, que en molts casos són els impulsadors de les activitats culturals del poble. Es compta amb nombroses festivitats i actes culturals interessants, però que de mica en mica es nota com es van afeblint, ja que compten amb poc suport o no són capaços d’adaptar-se als nous temps.
Cada vegada més, des de l’Ajuntament s’ha anat impedint o no afavorint les activitats tradicionals o culturals, d’aquesta manera veiem com festes com la de Sant Antoni Abat o la de la Diversitat s’han perdut tot i comptar amb una gran afluència de públic i història. Per altra banda s’ha intentat recol•locar actes no propis i gens arrelats com són la festa de les bandes de música, que s’emporta una gran part del pressupost de festes. Si comparem amb altres municipis semblants al nostre veiem com Malgrat inverteix molt menys en cultura que la mitjana d’altres pobles. Per tant veiem com es pateix un desgast continu de la identitat del municipi.
Per presentar algunes dades podem dir que l’any 2006 Malgrat comptava amb una renda per habitant de 12.354,22 €, i l’Ajuntament destinava a cultura un 4,28% del pressupost de municipal. Dins el Pla d’Acció Cultural que recentment s’ha presentat a Malgrat s’analitzen aquestes dades i, com ja hem dit, es mostra que Malgrat destina menys a cultura que altres pobles amb dades semblants. Aleshores es pot dir que aquest poble no compta amb bona salut cultural sinó que pateix una recança a invertir en aquest sector.
Malgrat compta amb 88 entitats, menys que altres pobles amb condicions semblants. Tot i això, el poble de Malgrat va destacar per una salut associacionista fora de lo normal (Jordi Pomés (2002) així ho destaca sobretot en el període de 1850 - 1950) que s’ha anat perdent i cuidant poc fins a estar en les dades que veiem avui dia.
Per tant es percep com aquest poble no rep tot el suport cultural que mereix i se’n ressent molt, ja que trobem una població que reclama i vol fer i un ajuntament que retalla i frena.
I és en aquest context que l’Ajuntament vol fer una inversió que, al dia d’avui, s’estima en 15 milions d’euros, i que tindrà unes despeses de funcionament molt importants que, a la data d’avui, ningú ha quantificat. En Joan ens ho resumeix així: El centre que es projecta de fer trobaria un poble amb moltes entitats que en farien ús, però pocs diners per destinar en l’ àmbit de la cultura.
L’origen de l’idea d’un Teatre Auditori ve, probablement del fet que Malgrat compta amb tres entitats dedicades a produir obres de teatre: el grup Germanor, la Fundació La Xarxa, i Tònica Teatral; totes elles amb presentació d’obres i utilització continuada de l’única sala de teatre amb que compta el poble: el Centre Cultural. Altres entitats que fan un ús continuat d’aquest espai és l’esbart dansaire Mar Blava i el Cineclub Garbí.
El Centre Cultural (abans Centre Parroquial) és força nou, però amb les obres de reforma es va retallar considerablement el seu aforament (actualment de 212 localitats, però 112 si comptem que des del pis de dalt quasibé no es veu l’escenari), i tot i això no es va convertir en un teatre ben preparat. Una població com Malgrat necessita una sala de teatre més gran, sens dubte.
Segurament aquesta necessitat va motivar la construcció del centre al que dediquem el treball.
El centre que es projecta, però, no és només una gran sala polivalent de 430 places per a teatre, concerts, cinema, congressos, conferències, etc, amb els annexes com camerinos, cabines de traducció, venda d'entrades, el vestíbul de l'edifici, bar-restaurant, amb un escenari equipat amb caixa escènica per a la utilització de telons i decorats mòbils, així com fossar escènic. També preveu un viver d’entitats, amb els seus locals i magatzems, i sales de conferències.
Tècnicament, sembla, el projecte és molt complet. Però, és necessari? Quina serà la seva rendibilitat, no només monetària, sinó social i cultural? En Joan ens proposa unes qüestions obertes per al debat:
- Necessita Malgrat un centre d’aquestes característiques? Sobretot centrant el debat en les dimensions de l’edifici i utilitats com les sales de conferències, ja que de sales per reunir-se n’hi ha moltes altres (biblioteca, centre cultural, futur arxiu municipal, segon pis de ca la Vídua Sala, etc).
- No hi ha altres prioritats en matèria de cultura i patrimoni abans que una inversió de tants milions en un edifici? Si avui dia no es construeix un molt esperat museu per la població, amb aquest nou edifici fet, encara s’haurà d’esperar molt més.
- Té Malgrat un nivell d’activitat cultural suficient actualment? És digne doncs d’un centre així? Resultarà prou productiva l’inversió?
- Cal fer-lo tot de cop? No es pot construir per parts o mòduls? Si es fes per mòduls permetria en un futur afegir espais com un museu local, més sales per entitats, etc, no és només una qüestió d’estratègia econòmica sinó també d’utilitat i projecció de futur.
Si a Malgrat es poguessin debatre aquests tipus de coses, el debat seria interessant i enriquidor pel projecte del que parlem. Però el clima actual és molt impropi per a un debat serè.
Dono les gràcies a en Joan per haver-me permès llegir el seu anàlisi, del que he intentat fer-ne un resum. Seria una bona cosa per tothom que servís de base per a una reflexió.
Comença en Joan definint la situació actual de la cultura a Malgrat. Hi veu una degradació continuada. En copio alguns paràgrafs:
Malgrat compta amb un teixit associatiu ric i actiu, que en molts casos són els impulsadors de les activitats culturals del poble. Es compta amb nombroses festivitats i actes culturals interessants, però que de mica en mica es nota com es van afeblint, ja que compten amb poc suport o no són capaços d’adaptar-se als nous temps.
Cada vegada més, des de l’Ajuntament s’ha anat impedint o no afavorint les activitats tradicionals o culturals, d’aquesta manera veiem com festes com la de Sant Antoni Abat o la de la Diversitat s’han perdut tot i comptar amb una gran afluència de públic i història. Per altra banda s’ha intentat recol•locar actes no propis i gens arrelats com són la festa de les bandes de música, que s’emporta una gran part del pressupost de festes. Si comparem amb altres municipis semblants al nostre veiem com Malgrat inverteix molt menys en cultura que la mitjana d’altres pobles. Per tant veiem com es pateix un desgast continu de la identitat del municipi.
Per presentar algunes dades podem dir que l’any 2006 Malgrat comptava amb una renda per habitant de 12.354,22 €, i l’Ajuntament destinava a cultura un 4,28% del pressupost de municipal. Dins el Pla d’Acció Cultural que recentment s’ha presentat a Malgrat s’analitzen aquestes dades i, com ja hem dit, es mostra que Malgrat destina menys a cultura que altres pobles amb dades semblants. Aleshores es pot dir que aquest poble no compta amb bona salut cultural sinó que pateix una recança a invertir en aquest sector.
Malgrat compta amb 88 entitats, menys que altres pobles amb condicions semblants. Tot i això, el poble de Malgrat va destacar per una salut associacionista fora de lo normal (Jordi Pomés (2002) així ho destaca sobretot en el període de 1850 - 1950) que s’ha anat perdent i cuidant poc fins a estar en les dades que veiem avui dia.
Per tant es percep com aquest poble no rep tot el suport cultural que mereix i se’n ressent molt, ja que trobem una població que reclama i vol fer i un ajuntament que retalla i frena.
I és en aquest context que l’Ajuntament vol fer una inversió que, al dia d’avui, s’estima en 15 milions d’euros, i que tindrà unes despeses de funcionament molt importants que, a la data d’avui, ningú ha quantificat. En Joan ens ho resumeix així: El centre que es projecta de fer trobaria un poble amb moltes entitats que en farien ús, però pocs diners per destinar en l’ àmbit de la cultura.
L’origen de l’idea d’un Teatre Auditori ve, probablement del fet que Malgrat compta amb tres entitats dedicades a produir obres de teatre: el grup Germanor, la Fundació La Xarxa, i Tònica Teatral; totes elles amb presentació d’obres i utilització continuada de l’única sala de teatre amb que compta el poble: el Centre Cultural. Altres entitats que fan un ús continuat d’aquest espai és l’esbart dansaire Mar Blava i el Cineclub Garbí.
El Centre Cultural (abans Centre Parroquial) és força nou, però amb les obres de reforma es va retallar considerablement el seu aforament (actualment de 212 localitats, però 112 si comptem que des del pis de dalt quasibé no es veu l’escenari), i tot i això no es va convertir en un teatre ben preparat. Una població com Malgrat necessita una sala de teatre més gran, sens dubte.
Segurament aquesta necessitat va motivar la construcció del centre al que dediquem el treball.
El centre que es projecta, però, no és només una gran sala polivalent de 430 places per a teatre, concerts, cinema, congressos, conferències, etc, amb els annexes com camerinos, cabines de traducció, venda d'entrades, el vestíbul de l'edifici, bar-restaurant, amb un escenari equipat amb caixa escènica per a la utilització de telons i decorats mòbils, així com fossar escènic. També preveu un viver d’entitats, amb els seus locals i magatzems, i sales de conferències.
Tècnicament, sembla, el projecte és molt complet. Però, és necessari? Quina serà la seva rendibilitat, no només monetària, sinó social i cultural? En Joan ens proposa unes qüestions obertes per al debat:
- Necessita Malgrat un centre d’aquestes característiques? Sobretot centrant el debat en les dimensions de l’edifici i utilitats com les sales de conferències, ja que de sales per reunir-se n’hi ha moltes altres (biblioteca, centre cultural, futur arxiu municipal, segon pis de ca la Vídua Sala, etc).
- No hi ha altres prioritats en matèria de cultura i patrimoni abans que una inversió de tants milions en un edifici? Si avui dia no es construeix un molt esperat museu per la població, amb aquest nou edifici fet, encara s’haurà d’esperar molt més.
- Té Malgrat un nivell d’activitat cultural suficient actualment? És digne doncs d’un centre així? Resultarà prou productiva l’inversió?
- Cal fer-lo tot de cop? No es pot construir per parts o mòduls? Si es fes per mòduls permetria en un futur afegir espais com un museu local, més sales per entitats, etc, no és només una qüestió d’estratègia econòmica sinó també d’utilitat i projecció de futur.
Si a Malgrat es poguessin debatre aquests tipus de coses, el debat seria interessant i enriquidor pel projecte del que parlem. Però el clima actual és molt impropi per a un debat serè.
Dono les gràcies a en Joan per haver-me permès llegir el seu anàlisi, del que he intentat fer-ne un resum. Seria una bona cosa per tothom que servís de base per a una reflexió.
dilluns, d’abril 26, 2010
La crisi de l’estatut
Dir abans de tot que aquesta crisi no és la que més importa, en aquest moment, al personal. La preocupació de portar a casa el necessari perquè la família pugui arribar a fi de més és, ara per ara, la preocupació més important de la majoria. Però això no vol dir que la crisi de l’estatut no tingui, també, la seva importància.
Ben mirat, l’estatut que ara s’està discutint al tribunal constitucional no és un bon estatut: massa llarg, massa reglamentari, massa detallat en algunes qüestions, ridícul en alguns punts (com, per exemple, el circumloqui del preàmbul per dir, amb la boca tancada, que Catalunya és una nació). Vist com l’estatut es va desenvolupar, aquesta poca qualitat del text era previsible:
- un il•luminat Pasqual Maragall va engegar la maquinària, esperonat per les declaracions del senyor Rdz. Zapatero. Declaracions que en Pasqual es va creure, demostrant que, com a polític, va tenir una visió de la jugada més aviat poc encertada.
- un espectacle llastimós durant tot el part, una olla de cols on cadascú semblava voler que tothom s’assabentés que “jo vaig més lluny que ningú”.
- un escapçament important a Madrid del text que va sortir del parlament català, amb una negociació final que a mi, personalment, em sembla vergonyosa, i no diré més.
Que aquesta redacció actual de l’estatut no deu ser gaire bona ho demostra el fet que ERC no el votés, i que el coautor del que diu l'estatut sobre el finançament ja pensi en exigir-ne un altre, com pot ser el concert econòmic.
El tribunal constitucional, caducat o sense caducar, ho té molt senzill. Sigui quina sigui la seva composició, la sentència que dicti serà la d’escapçar encara més el text, per arribar, en aspectes essencials com és el de la llengua, a retallar el que s’havia aconseguit amb l’anterior estatut.
I tot això, per què? Per una raó fonamental: Catalunya ja no fa por a ningú. Per tant, se li ha perdut el respecte. La posició actual dels partits, de demanar la renovació del tribunal constitucional, és contestada amb menyspreu, tant pels uns com pels altres. Molts pensen que ha arribat el moment de tornar a posar els catalans (i, de passada, totes les autonomies) al seu lloc.
Si volem que se’ns respecti, hem de fer por. Quan es va organitzar la primera consulta sobre la independència a Arenys de Munt, Espanya va començar a tenir por. Quan s’ha vist que ningú anava a votar, aquestes consultes s’han convertit en una riota més dels centrípetes carpetovetònics. Aquestes consultes només han servit perquè ens perdin, encara més, el respecte.
Solució? Només en veig una. Que els partits nacionalistes diguin que no accepten cap resolució del tribunal constitucional, caducat o renovat. Que ERC surti del govern i amb aquesta sortida provoqui eleccions anticipades. Que el nou govern sigui de coalició entre CiU i ERC, i que continuï desplegant l’estatut, digui el que digui el diantre de tribunal. I que anunciï clarament que ho farà. I que ens enviïn l’exèrcit, si gosen.
Però aquesta solució és impossible: ERC odia CiU, i posarà aquest odi per sobre de tot. I CiU no té prous torrons per enfrontar-se a l’estat.
De manera que ens pixaran a sobre i direm que plou. I seguirem fent editorials conjuntes sobre la nostra dignitat com a poble. I, com sempre, direm que tota la culpa la té el PP.
Ben mirat, l’estatut que ara s’està discutint al tribunal constitucional no és un bon estatut: massa llarg, massa reglamentari, massa detallat en algunes qüestions, ridícul en alguns punts (com, per exemple, el circumloqui del preàmbul per dir, amb la boca tancada, que Catalunya és una nació). Vist com l’estatut es va desenvolupar, aquesta poca qualitat del text era previsible:
- un il•luminat Pasqual Maragall va engegar la maquinària, esperonat per les declaracions del senyor Rdz. Zapatero. Declaracions que en Pasqual es va creure, demostrant que, com a polític, va tenir una visió de la jugada més aviat poc encertada.
- un espectacle llastimós durant tot el part, una olla de cols on cadascú semblava voler que tothom s’assabentés que “jo vaig més lluny que ningú”.
- un escapçament important a Madrid del text que va sortir del parlament català, amb una negociació final que a mi, personalment, em sembla vergonyosa, i no diré més.
Que aquesta redacció actual de l’estatut no deu ser gaire bona ho demostra el fet que ERC no el votés, i que el coautor del que diu l'estatut sobre el finançament ja pensi en exigir-ne un altre, com pot ser el concert econòmic.
El tribunal constitucional, caducat o sense caducar, ho té molt senzill. Sigui quina sigui la seva composició, la sentència que dicti serà la d’escapçar encara més el text, per arribar, en aspectes essencials com és el de la llengua, a retallar el que s’havia aconseguit amb l’anterior estatut.
I tot això, per què? Per una raó fonamental: Catalunya ja no fa por a ningú. Per tant, se li ha perdut el respecte. La posició actual dels partits, de demanar la renovació del tribunal constitucional, és contestada amb menyspreu, tant pels uns com pels altres. Molts pensen que ha arribat el moment de tornar a posar els catalans (i, de passada, totes les autonomies) al seu lloc.
Si volem que se’ns respecti, hem de fer por. Quan es va organitzar la primera consulta sobre la independència a Arenys de Munt, Espanya va començar a tenir por. Quan s’ha vist que ningú anava a votar, aquestes consultes s’han convertit en una riota més dels centrípetes carpetovetònics. Aquestes consultes només han servit perquè ens perdin, encara més, el respecte.
Solució? Només en veig una. Que els partits nacionalistes diguin que no accepten cap resolució del tribunal constitucional, caducat o renovat. Que ERC surti del govern i amb aquesta sortida provoqui eleccions anticipades. Que el nou govern sigui de coalició entre CiU i ERC, i que continuï desplegant l’estatut, digui el que digui el diantre de tribunal. I que anunciï clarament que ho farà. I que ens enviïn l’exèrcit, si gosen.
Però aquesta solució és impossible: ERC odia CiU, i posarà aquest odi per sobre de tot. I CiU no té prous torrons per enfrontar-se a l’estat.
De manera que ens pixaran a sobre i direm que plou. I seguirem fent editorials conjuntes sobre la nostra dignitat com a poble. I, com sempre, direm que tota la culpa la té el PP.
dissabte, d’abril 24, 2010
L’any sense estiu a Catalunya explicat pel baró de Maldà
Recordem que l’any 1816 va ser qualificat com “l’any sense estiu” a tot Europa i a Amèrica del Nord, degut a l’erupció del volca Tambora. I a Catalunya, com es va viure aquest fenomen?
En termes generals, els testimonis obtinguts per a Catalunya es refereixen a un estiu 1816 amb unes temperatures extraordinàriament baixes. A la ciutat de Barcelona, la manca de calor en els mesos d'estiu era considerat no només com un digne tema de conversa, sinó també com una cosa negativa i poc usual. Recentment s’han descobert registres de temperatura molt antics de la ciutat de Barcelona que ho confirmen: a la figura podem veure els registres mensuals dels anys 1816 a 1820 (les anomalies estan referides al període de referència 1780 – 1815)
El diari del baró de Maldà, que vivia a Barcelona mostra com, en nombroses ocasions, l’estiu era com la primavera, i que això era una sensació estranya i incòmoda (“Caixó de Sastre”).
Compara el baró la temperatura el 18 agost 1816 amb la d'un dia típic de maig. En el 22 d'agost corregeix aquesta opinió i diu que s'assemblava més a abril.
En el seu diari, el baró de Maldà es refereix a les possibles causes d'aquest fred inusual i l'associa a una gran nevada que va tenir lloc al centre d'Espanya el dia 11 d'agost, que després va canviar al 16 de juliol. També va assenyalar que s'havia produït una forta nevada al Pirineu i al nord d'Europa. Aquesta informació no pot ser confirmada per altres fonts però és significatiu que les dues dates previstes pel Baró varen coincidir amb unes temperatures molt baixes registrades a Madrid els 16 de juliol (13,1 ºC) i 11 d'agost (12,5 ºC) a les 7 de la tarda. És possible que la neu fos de fet una pedregada que afectés una gran àrea de l'altiplà central espanyol.
La impressió general d'un estiu inusualment fred es pot confirmar, ja que el Baró registrava tots els dies particularment frescs o freds al seu diari. D’acord amb el baró, els mesos de juliol i agost varen ser particularment freds amb 13 i 10 dies de temps fred, respectivament, mentre que al juny en registrava 5 i al setembre, 4.
Aquesta avaluació reflecteix dos fets de diferent naturalesa:
(1) aquests dos mesos es van registrar temperatures especialment baixes a Barcelona, com es pot veure a la figura.
(2) aquests dos mesos corresponen en general al pic de les temperatures de l'estiu, per tant el clima inusualment fred té un major impacte psicològic, que podria explicar perquè juny i juliol es caracteritzin de manera diferent pel baró, mentre que l'anomalia tèrmica mensual mirada a llarg termini d'aquests dos mesos sembla normal.
Després de l'estiu de 1816, les temperatures inusuals potser no eren tan òbvies, però no deixa de sorprendre que a la costa mediterrània, al mig de la tardor, hi hagués situacions que eren més típiques d'un hivern molt sever: "Com una demostració d’un fred prematur, no només la muntanya del Montseny està coberta de neu, sinó també la muntanya de Montserrat i els seus voltants. A més, sembla que el riu Llobregat està congelat, cosa notable, i és per això que ningú surt de casa", ens explica el baró el 18 de novembre 1816.
A les zones rurals, el fenomen de baixes temperatures tingué un impacte negatiu directe sobre els cultius, ja que va retardar significativament el procés de maduració. En el cas dels cereals, la collita es va veure greument afectada, de manera que els treballadors del camp van haver de seleccionar el gra madur del verd, el que significa que els costos laborals van ser alts.
L'extensió espacial dels efectes anormals en l'agricultura no es van restringir a l’Espanya peninsular, sinó que també les Illes Balears varen patir: "He d'assenyalar com una cosa estranya i que val la pena comentar que durant tot el mes de juny i juliol no va fer gens de calor, amb un aire del mar excessivament fred a causa de la calamarsa que va caure a Mallorca i altres llocs. Aquest fred ha retardat la collita de blat, que va continuar al llarg de juny i fins ben entrat juliol. El blat sec ha hagut de ser acuradament seleccionat del verd, que es va deixar que madurés al camp. A la nostra propietat encara havia blat que es recollia el dia de Sant Jaume (25 de juliol), el que significa que la batuda va ser també tard, perquè no hi havia sol i estava tot el dia boirós i clara tota la nit, tot el contrari del que es necessitava" (Arxius d'Arenys de Mar, Memòries de la Casa Belsolell de la Torre, 1816).
De manera semblant al que va passar amb els cereals, els productors de vi varen notar (a finals d'agost de 1816) que la manca de calor no permetia la maduració del raïm de i que, per tant, que la collita d'aquest any seria pobra tan en termes de quantitat com de qualitat ("Calaix de Sastre", Baró de Maldà , 27 d'agost 1816).
En termes generals, els testimonis obtinguts per a Catalunya es refereixen a un estiu 1816 amb unes temperatures extraordinàriament baixes. A la ciutat de Barcelona, la manca de calor en els mesos d'estiu era considerat no només com un digne tema de conversa, sinó també com una cosa negativa i poc usual. Recentment s’han descobert registres de temperatura molt antics de la ciutat de Barcelona que ho confirmen: a la figura podem veure els registres mensuals dels anys 1816 a 1820 (les anomalies estan referides al període de referència 1780 – 1815)
El diari del baró de Maldà, que vivia a Barcelona mostra com, en nombroses ocasions, l’estiu era com la primavera, i que això era una sensació estranya i incòmoda (“Caixó de Sastre”).
Compara el baró la temperatura el 18 agost 1816 amb la d'un dia típic de maig. En el 22 d'agost corregeix aquesta opinió i diu que s'assemblava més a abril.
En el seu diari, el baró de Maldà es refereix a les possibles causes d'aquest fred inusual i l'associa a una gran nevada que va tenir lloc al centre d'Espanya el dia 11 d'agost, que després va canviar al 16 de juliol. També va assenyalar que s'havia produït una forta nevada al Pirineu i al nord d'Europa. Aquesta informació no pot ser confirmada per altres fonts però és significatiu que les dues dates previstes pel Baró varen coincidir amb unes temperatures molt baixes registrades a Madrid els 16 de juliol (13,1 ºC) i 11 d'agost (12,5 ºC) a les 7 de la tarda. És possible que la neu fos de fet una pedregada que afectés una gran àrea de l'altiplà central espanyol.
La impressió general d'un estiu inusualment fred es pot confirmar, ja que el Baró registrava tots els dies particularment frescs o freds al seu diari. D’acord amb el baró, els mesos de juliol i agost varen ser particularment freds amb 13 i 10 dies de temps fred, respectivament, mentre que al juny en registrava 5 i al setembre, 4.
Aquesta avaluació reflecteix dos fets de diferent naturalesa:
(1) aquests dos mesos es van registrar temperatures especialment baixes a Barcelona, com es pot veure a la figura.
(2) aquests dos mesos corresponen en general al pic de les temperatures de l'estiu, per tant el clima inusualment fred té un major impacte psicològic, que podria explicar perquè juny i juliol es caracteritzin de manera diferent pel baró, mentre que l'anomalia tèrmica mensual mirada a llarg termini d'aquests dos mesos sembla normal.
Després de l'estiu de 1816, les temperatures inusuals potser no eren tan òbvies, però no deixa de sorprendre que a la costa mediterrània, al mig de la tardor, hi hagués situacions que eren més típiques d'un hivern molt sever: "Com una demostració d’un fred prematur, no només la muntanya del Montseny està coberta de neu, sinó també la muntanya de Montserrat i els seus voltants. A més, sembla que el riu Llobregat està congelat, cosa notable, i és per això que ningú surt de casa", ens explica el baró el 18 de novembre 1816.
A les zones rurals, el fenomen de baixes temperatures tingué un impacte negatiu directe sobre els cultius, ja que va retardar significativament el procés de maduració. En el cas dels cereals, la collita es va veure greument afectada, de manera que els treballadors del camp van haver de seleccionar el gra madur del verd, el que significa que els costos laborals van ser alts.
L'extensió espacial dels efectes anormals en l'agricultura no es van restringir a l’Espanya peninsular, sinó que també les Illes Balears varen patir: "He d'assenyalar com una cosa estranya i que val la pena comentar que durant tot el mes de juny i juliol no va fer gens de calor, amb un aire del mar excessivament fred a causa de la calamarsa que va caure a Mallorca i altres llocs. Aquest fred ha retardat la collita de blat, que va continuar al llarg de juny i fins ben entrat juliol. El blat sec ha hagut de ser acuradament seleccionat del verd, que es va deixar que madurés al camp. A la nostra propietat encara havia blat que es recollia el dia de Sant Jaume (25 de juliol), el que significa que la batuda va ser també tard, perquè no hi havia sol i estava tot el dia boirós i clara tota la nit, tot el contrari del que es necessitava" (Arxius d'Arenys de Mar, Memòries de la Casa Belsolell de la Torre, 1816).
De manera semblant al que va passar amb els cereals, els productors de vi varen notar (a finals d'agost de 1816) que la manca de calor no permetia la maduració del raïm de i que, per tant, que la collita d'aquest any seria pobra tan en termes de quantitat com de qualitat ("Calaix de Sastre", Baró de Maldà , 27 d'agost 1816).
Malgrat 1910 - la cova del contrabandista
Decididament, Malgrat sortia molt als diaris d’ara fa cent anys. El dia de Sant Jordi de l’any 1910, però, no hi va sortir per la vaga de les mines de ferro, sinó perquè s’havia descobert tabac de contraban a una finca, de la que era masover el senyor Rafel Turró (que era sord)
Llegint la notícia es desprèn que no es va poder demostrar que el tabac fos seu, de manera que el senyor Turró va ser declarat innocent.
divendres, d’abril 23, 2010
Ahir va ser un gran dia
Ahir, vigília de Sant Jordi de l’any 2.010, va ser un gran dia pel poble de Malgrat de Mar, comarca del Maresme. Ahir va ser el dia que el progrés va guanyar la partida a l’obscurantisme. Ahir va ser el dia que la serra mecànica va eutanasiar uns arbres malalts, que no tenien cap valor botànic i que, a més, eren forasters. Ahir va ser el dia que, per fi, va quedar obert el camí a continuar vertebrant l’eix, encara que, en una primera etapa, el vianant no podrà gaudir de la vertebració axial. Però això no és problema ja que, mentrestant, quedaran lliures unes superfícies on els artistes locals podran exposar les seves obres pictòriques murals, que de ben segur meravellaran a qui les contempli.
Pels que varen poder veure la parafernàlia muntada per protegir el lloc, amb un munt d’homes armats, que no pensin que es tractava d’un dispositiu com el que acompanyava al dictador cada vegada que visitava Barcelona. No. El dispositiu es va muntar amb el noble objectiu de protegir d’una caiguda a una espècie pròpia de la zona, l’homo malgratensis pujador d’arbres, ja que aquesta espècie té la costum de pujar, encara que ja li hagi passat l’edat de fer-ho, als arbres malalts, sense cap valor botànic i forasters, quan veuen que corren perill.
Proposo que en el jardí tan bonic que diuen que quedarà, un cop l’obra de vertebració s’hagi acabat, s’hi plantin uns arbres ben catalans com són els garrofers. I que cada any, quan surtin les primeres garrofes, el bon poble n’agafi unes quantes i, en ofrena processional, les porti a la Casa Gran, en homenatge a l’Estimada Lideressa i als vuit acòlits que, amb els seus vots, han fet possible que ahir, vigília de Sant Jordi de l’any 2.010, a Malgrat de Mar, comarca del Maresme, fos un dia tan gran.
Pels que varen poder veure la parafernàlia muntada per protegir el lloc, amb un munt d’homes armats, que no pensin que es tractava d’un dispositiu com el que acompanyava al dictador cada vegada que visitava Barcelona. No. El dispositiu es va muntar amb el noble objectiu de protegir d’una caiguda a una espècie pròpia de la zona, l’homo malgratensis pujador d’arbres, ja que aquesta espècie té la costum de pujar, encara que ja li hagi passat l’edat de fer-ho, als arbres malalts, sense cap valor botànic i forasters, quan veuen que corren perill.
Proposo que en el jardí tan bonic que diuen que quedarà, un cop l’obra de vertebració s’hagi acabat, s’hi plantin uns arbres ben catalans com són els garrofers. I que cada any, quan surtin les primeres garrofes, el bon poble n’agafi unes quantes i, en ofrena processional, les porti a la Casa Gran, en homenatge a l’Estimada Lideressa i als vuit acòlits que, amb els seus vots, han fet possible que ahir, vigília de Sant Jordi de l’any 2.010, a Malgrat de Mar, comarca del Maresme, fos un dia tan gran.
dijous, d’abril 22, 2010
Malgrat 1910 – Vaga a les mines de ferro
Volcans i canvi climàtic
Ara que el volcà islandès posa problemes als vols dels avions pot ser un bon moment per recordar com estem sotmesos a variacions importants de temperatura degudes a l’activitat volcànica. I com, històricament, moltes d’aquestes baixades importants de temperatura varen coincidir amb collites dolentes, fams, malalties i mortaldats. I que tot això es podria repetir.
Abans definirem l’índex d’explosibitat volcànica. Aquest índex es defineix avaluant el volum de material expulsat pel volcà, tant en forma de material sòlid (lava) com de material fragmentari (piroclasts). L’índex 1 correspon a una expulsió de 100.000 m3, el dos a una de 1.000.000 m3 (deu vegades més), i així successivament. Una emissió de 1 km3 (1.000.000.000 m3) es correspon així a un índex de 5, una de 10 km3 a un índex de 6 i una de 100 km3 a un índex de 7.
Comencem la narració a l’any 1600. Entre el 16 de febrer i el 5 de març, el volcà Huaynaputina, situat al sud del Perú, va entrar en erupció. Va ser una erupció important, que va expulsar a l’atmosfera uns 19 km3 de pols fina, que va tapar la llum del sol durant mesos, i que es troba sedimentada tant a Grenlàndia com a l’Antàrtica. Aquesta pols va alterar el clima de tot el planeta, de manera que l’estiu del 1601 va ser el més fred de l’hemisferi nord des de l’any 1400. El seu índex es suposa que va ser de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,8 ºC.
Durant el segle XVII el planeta va registrar una gran activitat volcànica. Hi va haver erupcions importants i pics de fred els anys 1641-1643, 1666-1669, 1675 i 1698-1699. No es sap a quines erupcions corresponen aquests períodes de fred, amb l’excepció de la de Mindanao, que va entrar en erupció el 4 de gener de 1641, segons testimonis d’una flotilla espanyola que es trobava a la vora.
Som ara a Islàndia, a l’any 1783. Durant uns quants mesos una fissura eruptiva del volcà Laki, que va arribar a tenir fins a 27 km de llargada, va emetre una gran quantitat de lava basàltica (més de 12 km3) que va inundar dues amples valls del país. Aquestes laves basàltiques es varen acompanyar de grans emissions de gasos volcànics, entre els quals hi havia compostos fluorats, que varen contaminar l’herba. Es va produir un enverinament generalitzat del bestiar, que era el principal recurs de la població, provocant una crisi d’aliments que va matar un 25 % de la població islandesa.
Aquell mateix any 1783, a Europa es va formar una boira seca i persistent, que atenuava la il•luminació solar, seguida d’un hivern molt sever, amb pèrdua de collites l’any següent. Benjamí Franklin, que llavors residia a França com a representant dels Estats de la Unió (nom que tenien en aquell temps els Estats Units), va ser el primer que va relacionar aquestes anomalies climàtiques amb el volcà islandès. De tota manera, l’anàlisi dels fenòmens climàtics relacionats amb l’erupció del Laki no és senzilla, ja que el mateix any es va produir l’erupció del volcà Asama al Japó, que també va emetre productes volcànics a l’alta atmosfera.
Entre el 5 i el 10 d’abril de 1815, l’illa de Sumbawa, a l’est de Java, va viure l’erupció del Tambora. Va ser, segons sembla, una de les erupcions més importants dels darrers 10.000 anys. La seva columna eruptiva va arribar fins a 33 km d’alçada. Es varen dispersar 150 km3 de productes piroclàstics i lava. L’erupció va causar directament uns 12.000 morts, però la pèrdua de collites per la caiguda de cendres volcàniques varen causar més de 90.000 morts de fam només a Indonèsia. El seu índex va ser de 7, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,5 ºC)
A més dels efectes directes de l’erupció del Tambora a Indonèsia, la introducció a l’atmosfera de grans quantitats de pols volcànica i de gasos va provocar una atenuació de la llum solar a Europa i a Amèrica del Nord, malgrat que el volcà estigués situat a l’hemisferi sud. L’any següent de l’erupció, el 1816, es coneix encara com “l’any sense estiu”. Les temperatures a l’hemisferi nord, especialment les mínimes, varen ser molt baixes. Pluges i, fins i tot, nevades, varen ser corrents durant els mesos d’estiu. Aquell any la collita de blat va ser la pitjor en molts anys, el que va provocar un encariment del pa a tota Europa, agreujant la depressió econòmica que va seguir al final de les guerres napoleòniques. Hi va haver centenars de milers de morts (65.000 només a Irlanda, preludi de la gran tragèdia de 30 anys més tard), potser no directament de gana (els governs de molts països varen subvencionar el preu de la farina), però si de malalties derivades de la feblesa per la poca alimentació. Com anècdota, als Estats Units, la situació financera de Thomas Jefferson, a la seva finca de Monticello, a Virgínia, va ser tan ajustada degut a les males collites, que va haver de demanar un préstec de 1.000 dòlars, una quantitat molt important a l’època.
Aquesta erupció venia precedida de la de la Soufrière, l’any 1812, a l’illa caribenya de Sant Vicenç, i de la del Mayon, a les Filipines, l’any 1814. La conseqüència d’aquesta extraordinària activitat volcànica va ser un núvol dens de pols estratosfèric, que varen impedir que la radiació solar arribés al sòl, refredant la temperatura, tant de la terra com de l’oceà. Les corrents polars de l’oceà Atlàntic es varen traslladar 6º més al sud del que era habitual, de manera que els països que més varen sofrir del fred varen ser els situats més al nord.
Un altre conjunt d’erupcions importants es varen produir entre els anys 1830 i 1840, entre les que tenim les de Babuyan (Filipines) l’any 1.831 i Cosigüina (Nicaragua) l’any 1.835, amb unes conseqüències sobre les temperatures tant importants com les del Tambora. Probablement aquestes baixades de temperatura varen contribuir a la gran fam irlandesa dels anys 1845 i 1846 (la causa més important, però, va ser una plaga de les patates). El cens irlandès de l’any 1841 registrava una població de 8,17 milions d’habitants, i el de 1851 només en registrava 6,55 milions.
Els dies 26 i 27 d’agost del 1883 es va produir l’erupció del Krakatoa, la primera gran erupció estudiada científicament, i que va llençar a l’atmosfera uns 20 km3 de material volcànic polvoritzat, que es va dispersar per l’estratosfera de tot el món, desplaçant-se tan ràpidament que va donar la volta al món en només 10 dies, i reduint la intensitat de la llum solar. El seu índex va ser de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,3 ºC. El seu efecte climàtic va ser moderat.
Més recentment, assenyalarem les erupcions següents:
1902 – Santa Maria, a Guatemala, amb un índex que es suposa que ve ser de 6 i una baixada de temperatura global que es suposa que va ser de 0,1 ºC.
1912 – Novarupta, a Alaska, amb un índex de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,4 ºC.
1982 – El Chinchón, a Mèxic, amb un índex de 5, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,3 ºC.
1991 – Pinatubo, a les Filipines, amb un índex de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,3 ºC.
Es molt interessant llegir l’article Volcanism and the Little Ice Age, que conclou que el vulcanisme va ser la causa del 40 % de la baixada de temperatura de la denominada Petita Edat del Gel.
Com a conclusió, hem de reconèixer que, davant un volcà, no som ningú.
Abans definirem l’índex d’explosibitat volcànica. Aquest índex es defineix avaluant el volum de material expulsat pel volcà, tant en forma de material sòlid (lava) com de material fragmentari (piroclasts). L’índex 1 correspon a una expulsió de 100.000 m3, el dos a una de 1.000.000 m3 (deu vegades més), i així successivament. Una emissió de 1 km3 (1.000.000.000 m3) es correspon així a un índex de 5, una de 10 km3 a un índex de 6 i una de 100 km3 a un índex de 7.
Comencem la narració a l’any 1600. Entre el 16 de febrer i el 5 de març, el volcà Huaynaputina, situat al sud del Perú, va entrar en erupció. Va ser una erupció important, que va expulsar a l’atmosfera uns 19 km3 de pols fina, que va tapar la llum del sol durant mesos, i que es troba sedimentada tant a Grenlàndia com a l’Antàrtica. Aquesta pols va alterar el clima de tot el planeta, de manera que l’estiu del 1601 va ser el més fred de l’hemisferi nord des de l’any 1400. El seu índex es suposa que va ser de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,8 ºC.
Durant el segle XVII el planeta va registrar una gran activitat volcànica. Hi va haver erupcions importants i pics de fred els anys 1641-1643, 1666-1669, 1675 i 1698-1699. No es sap a quines erupcions corresponen aquests períodes de fred, amb l’excepció de la de Mindanao, que va entrar en erupció el 4 de gener de 1641, segons testimonis d’una flotilla espanyola que es trobava a la vora.
Som ara a Islàndia, a l’any 1783. Durant uns quants mesos una fissura eruptiva del volcà Laki, que va arribar a tenir fins a 27 km de llargada, va emetre una gran quantitat de lava basàltica (més de 12 km3) que va inundar dues amples valls del país. Aquestes laves basàltiques es varen acompanyar de grans emissions de gasos volcànics, entre els quals hi havia compostos fluorats, que varen contaminar l’herba. Es va produir un enverinament generalitzat del bestiar, que era el principal recurs de la població, provocant una crisi d’aliments que va matar un 25 % de la població islandesa.
Aquell mateix any 1783, a Europa es va formar una boira seca i persistent, que atenuava la il•luminació solar, seguida d’un hivern molt sever, amb pèrdua de collites l’any següent. Benjamí Franklin, que llavors residia a França com a representant dels Estats de la Unió (nom que tenien en aquell temps els Estats Units), va ser el primer que va relacionar aquestes anomalies climàtiques amb el volcà islandès. De tota manera, l’anàlisi dels fenòmens climàtics relacionats amb l’erupció del Laki no és senzilla, ja que el mateix any es va produir l’erupció del volcà Asama al Japó, que també va emetre productes volcànics a l’alta atmosfera.
Entre el 5 i el 10 d’abril de 1815, l’illa de Sumbawa, a l’est de Java, va viure l’erupció del Tambora. Va ser, segons sembla, una de les erupcions més importants dels darrers 10.000 anys. La seva columna eruptiva va arribar fins a 33 km d’alçada. Es varen dispersar 150 km3 de productes piroclàstics i lava. L’erupció va causar directament uns 12.000 morts, però la pèrdua de collites per la caiguda de cendres volcàniques varen causar més de 90.000 morts de fam només a Indonèsia. El seu índex va ser de 7, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,5 ºC)
A més dels efectes directes de l’erupció del Tambora a Indonèsia, la introducció a l’atmosfera de grans quantitats de pols volcànica i de gasos va provocar una atenuació de la llum solar a Europa i a Amèrica del Nord, malgrat que el volcà estigués situat a l’hemisferi sud. L’any següent de l’erupció, el 1816, es coneix encara com “l’any sense estiu”. Les temperatures a l’hemisferi nord, especialment les mínimes, varen ser molt baixes. Pluges i, fins i tot, nevades, varen ser corrents durant els mesos d’estiu. Aquell any la collita de blat va ser la pitjor en molts anys, el que va provocar un encariment del pa a tota Europa, agreujant la depressió econòmica que va seguir al final de les guerres napoleòniques. Hi va haver centenars de milers de morts (65.000 només a Irlanda, preludi de la gran tragèdia de 30 anys més tard), potser no directament de gana (els governs de molts països varen subvencionar el preu de la farina), però si de malalties derivades de la feblesa per la poca alimentació. Com anècdota, als Estats Units, la situació financera de Thomas Jefferson, a la seva finca de Monticello, a Virgínia, va ser tan ajustada degut a les males collites, que va haver de demanar un préstec de 1.000 dòlars, una quantitat molt important a l’època.
Aquesta erupció venia precedida de la de la Soufrière, l’any 1812, a l’illa caribenya de Sant Vicenç, i de la del Mayon, a les Filipines, l’any 1814. La conseqüència d’aquesta extraordinària activitat volcànica va ser un núvol dens de pols estratosfèric, que varen impedir que la radiació solar arribés al sòl, refredant la temperatura, tant de la terra com de l’oceà. Les corrents polars de l’oceà Atlàntic es varen traslladar 6º més al sud del que era habitual, de manera que els països que més varen sofrir del fred varen ser els situats més al nord.
Un altre conjunt d’erupcions importants es varen produir entre els anys 1830 i 1840, entre les que tenim les de Babuyan (Filipines) l’any 1.831 i Cosigüina (Nicaragua) l’any 1.835, amb unes conseqüències sobre les temperatures tant importants com les del Tambora. Probablement aquestes baixades de temperatura varen contribuir a la gran fam irlandesa dels anys 1845 i 1846 (la causa més important, però, va ser una plaga de les patates). El cens irlandès de l’any 1841 registrava una població de 8,17 milions d’habitants, i el de 1851 només en registrava 6,55 milions.
Els dies 26 i 27 d’agost del 1883 es va produir l’erupció del Krakatoa, la primera gran erupció estudiada científicament, i que va llençar a l’atmosfera uns 20 km3 de material volcànic polvoritzat, que es va dispersar per l’estratosfera de tot el món, desplaçant-se tan ràpidament que va donar la volta al món en només 10 dies, i reduint la intensitat de la llum solar. El seu índex va ser de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,3 ºC. El seu efecte climàtic va ser moderat.
Més recentment, assenyalarem les erupcions següents:
1902 – Santa Maria, a Guatemala, amb un índex que es suposa que ve ser de 6 i una baixada de temperatura global que es suposa que va ser de 0,1 ºC.
1912 – Novarupta, a Alaska, amb un índex de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,4 ºC.
1982 – El Chinchón, a Mèxic, amb un índex de 5, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,3 ºC.
1991 – Pinatubo, a les Filipines, amb un índex de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,3 ºC.
Es molt interessant llegir l’article Volcanism and the Little Ice Age, que conclou que el vulcanisme va ser la causa del 40 % de la baixada de temperatura de la denominada Petita Edat del Gel.
Com a conclusió, hem de reconèixer que, davant un volcà, no som ningú.
dimecres, d’abril 21, 2010
Malgrat 1910 – Vaga a les mines de ferro
El dimecres 20 d’abril del 1910 La Vanguardia donava la notícia de que l’alcalde de Malgrat havia visitat el governador provincial per explicar-li com estava la vaga de les mines de ferro. Des de que havien arribat al poble les quatre parelles de guàrdies civils de reforç, la situació era pacífica, però es temia que hi tornès a haver violència si es retiraven.
Malgrat 1910 – La carretera de Blanes
La Vanguardia del dimarts 19 d’abril del 1910 publicava que la Comissió Provincial de la Diputació havia modificat la quota que l’ajuntament de Malgrat havia de pagar per les obres de la carretera de Malgrat a Blanes, amb ramal a Palafolls.
Recordem que el traçat d’aquesta carretera havia sigut la causa d’una profunda divisió al ple municipal.
Recordem que el traçat d’aquesta carretera havia sigut la causa d’una profunda divisió al ple municipal.
divendres, d’abril 16, 2010
Malgrat 1.910 – Reprèn la vaga a les mines de ferro
A la Vanguardia del 16 d’abril del 1.910, avui fa cent anys, es publicava la notícia de la represa de la vaga dels miners de les mines de ferro de Can Palomeres. Quatre parelles de la guàrdia civil varen arribar a Malgrat per intentar mantenir l’ordre públic, ja que la casa de l’enginyer i la del encarregat havien estat assaltades.
dijous, d’abril 15, 2010
El Cabanyal i Can Feliciano
Ambdues són alcaldesses. S’assemblen en que són més aviat baixes y d’un gruix important: físicament responen a l’adjectiu de rabassudes. Són d’idees fixes i tenen el geni viu: idees clares i lideratge, diuen uns, tossuderia i mala llet, diuen altres. L’una està entestada en obrir València al mar, encara que s’hagi de carregar un barri com el Cabanyal. L’altre vol fer un eix vertebrador cobrint la riera, encara que s’hagi de carregar els arbres de Can Feliciano. L’una ha propiciat una expansió de la seva ciutat basada en l’especulació (la dels terrenys de Mestalla n’és un exemple), l’altra ha basat la seva política urbanística en afavorir una densitat d’habitatges que ha acabat convertint el poble en una entitat suburbial (potser la seva primera actuació en aquesta direcció va ser la fàbrica de l’aigua)
Una ha fet fer un estudi que demostra que el barri del Cabanyal no té cap valor artístic, l’altre ha fet fer un estudi que demostra que els arbres de Can Feliciano no tenen cap valor botànic. Una ha contemplat tranquil•lament com la policia apallissava uns manifestants que, segons el diari ABC, versió valenciana, eren molt violents, encara que a la tele es veiés clarament que eren gent que protestaven pacíficament asseguts. L’altre ha denunciat uns manifestants clarament pacífics acusant-los de violència contra l’autoritat.
Una ha aconseguit que el parlament valencià votés una llei ad hoc per permetre l’enrunament de les cases del Cabanyal que li fan nosa. L’altre ha aconseguit que al carrer Nicaragua es donés l’ordre al director de l’ACA (a qui prèviament, de manera pública i per escrit li havia dit que era un incompetent) de que seguís les seves directrius.
Però no són iguals en tot: una va de vermell, l’altre de negre; una és declara de dretes, l’altre d’esquerres. A una l’han acusat d’haver rebut una bossa Vuitton de la trama Gürtel, a l’altre l’han acusat, al Ple municipal, així com a una altre regidora, d’aprofitar la seves posicions per votar a favor d’un projecte, el de cobriment de la riera, que les beneficien.
Al Cabanyal esperen que el Tribunal Constitucional estudiï el recurs del govern central contra l’enderrocament, i l’alcaldessa diu que esperarà la sentència abans de recomençar l’enderroc, mentre continua comprant cases al barri. A Can Feliciano, les obres començaran la setmana que ve, i l’alcaldessa diu que hi ha molta gent a favor de la canalització de la riera, i demana a la Plataforma que es replantegi la seva postura.
En els dos casos, ni l’una ni l’altre tenen cap flexibilitat per veure que a molts ciutadans no els importa el valor artístic o el valor botànic reals de les coses, sinó que donen molta importància al valor sentimental de les cases i dels arbres. Flexibilitat?, sento que em diuen. Com vols que unes persones rabassudes (baixes i gruixudes) puguin ser flexibles? Potser si s’aprimessin una mica...
dimarts, d’abril 06, 2010
El camp de tir de la Tordera: enterrament de cartutxos
Impactant el post que ha publicat ahir el blog cafèambllet.com, amb el descobriment de milers de cartutxos enterrats. Es recomanable llegir-lo.
Però també és molt recomanable llegir el comentari que fa en Xavi Romera, al seu blog La Natura a la Baixa Tordera, i que no m’estic de reproduir:
Hola 6Q,
L'altre dia ja et vaig dir que no estaves sol, ni ara ni abans, i per exemple amb la vergonya del camp de tir, si grates una mica veuràs que fa temps que hi ha escrits i queixes sobre el tema de gent molt variada i des de diferents punts de vista, ara bé... serveix de res la queixa??? Fins ara s'ha demostrat que no, tu mateix l'has sofert en carn pròpia. T'ho vaig comentar l'altre dia i ho torno a fer... si s'ha de fer alguna cosa, és denunciar-ho on s'ha de denunciar, i si no et contesten o passen de tot (que actualment l'administració funciona així en aquest i altres temes), doncs denunciar també a qui havent de fer alguna cosa al respecte, no ho fa.
Canya!!!... però a qui se la mereix, per acció o per omissió.
Aquesta notícia i totes les anteriors, incloses la del Follet, no serveixen de res si no es va a l'arrel del problema, que no és altre que la passivitat i la complicitat de les administracions competents (ACA, DMAH i Ajuntaments).
Sempre ho he dit... no fa malbé la natura qui vol, sinó qui pot... s'ha de mirar perquè pot!!!
Et vaig dir que és un tema a tractar seriosament, no per queixar-se per "complir". Si vols treballar seriosament en aquest tema i denunciar-lo, a totes, ja saps on trobar-me.
Salut, canya, i tots a una.
Xavi
En Xavi té raó, sense la complicitat passiva de les administracions (l’ajuntament en primer lloc), això no passaria.
Però també és molt recomanable llegir el comentari que fa en Xavi Romera, al seu blog La Natura a la Baixa Tordera, i que no m’estic de reproduir:
Hola 6Q,
L'altre dia ja et vaig dir que no estaves sol, ni ara ni abans, i per exemple amb la vergonya del camp de tir, si grates una mica veuràs que fa temps que hi ha escrits i queixes sobre el tema de gent molt variada i des de diferents punts de vista, ara bé... serveix de res la queixa??? Fins ara s'ha demostrat que no, tu mateix l'has sofert en carn pròpia. T'ho vaig comentar l'altre dia i ho torno a fer... si s'ha de fer alguna cosa, és denunciar-ho on s'ha de denunciar, i si no et contesten o passen de tot (que actualment l'administració funciona així en aquest i altres temes), doncs denunciar també a qui havent de fer alguna cosa al respecte, no ho fa.
Canya!!!... però a qui se la mereix, per acció o per omissió.
Aquesta notícia i totes les anteriors, incloses la del Follet, no serveixen de res si no es va a l'arrel del problema, que no és altre que la passivitat i la complicitat de les administracions competents (ACA, DMAH i Ajuntaments).
Sempre ho he dit... no fa malbé la natura qui vol, sinó qui pot... s'ha de mirar perquè pot!!!
Et vaig dir que és un tema a tractar seriosament, no per queixar-se per "complir". Si vols treballar seriosament en aquest tema i denunciar-lo, a totes, ja saps on trobar-me.
Salut, canya, i tots a una.
Xavi
En Xavi té raó, sense la complicitat passiva de les administracions (l’ajuntament en primer lloc), això no passaria.
Les temperatures de l’any 2.009
Segons les dades de la NOAA, l'any 2.009 ha estat el sisè any més càlid des de l'any 1.880. L'anomalia tèrmica respecte del mitjana del període 1.901-2.000, presa com a referència, ha estat de + 0,557 ºC. L'any més càlid va ser el 2.005, amb una anomalia de + 0,615 ºC.
Si examinem les temperatures dels observatoris situats a terra, l'any 2.009 ha estat el vuitè any més càlid, amb una anomalia tèrmica de + 0,768 ºC. L'any més càlid va ser el 2.007, amb una anomalia de + 0,982 ºC.
Si ara fem una ullada a les temperatures de l'aigua dels oceans, l'any 2.009 ha estat el quart any més càlid, amb una anomalia tèrmica de + 0,482 ºC. L'any més càlid va ser el 1.998, amb una anomalia de + 0,509 ºC.
Un any més, no s'observa que la temperatura segueixi augmentant. En efecte, la recta de tendència de les temperatures del període 2.001-2.009 és pràcticament una recta horitzontal (el pendent és de - 0,0029 ºC / any), malgrat l'augment continuat de la concentració de CO2 a l'atmosfera. Probablement aquesta sigui la característica més important de l’any 2.009: que la temperatura segueixi sense augmentar, malgrat que la concentració de CO2 segueixi fent-ho.
dissabte, d’abril 03, 2010
La primera pedra del Teatre Auditori
L'alcaldessa de Malgrat de Mar ha anunciat que l'acte de col•locació de la primera pedra del Teatre Auditori tindrà lloc aquest 2010. Conxita Campoy, en declaracions a Ràdio Malgrat, ha recalcat, però, que fins ara l'equip de govern -PSC, PP- havia guardat silenci sobre aquesta qüestió amb la voluntat de mantenir una certa prudència ja que abans s'havien de consolidar alguns aspectes del projecte com garantir la seguretat del finançament de l'obra.
Una part d'aquest finançament s'aconseguiria a través del cànon que el consistori té previst fer pagar a l'empresa adjudicatària de la gestió de les zones blaves d'aparcaments que hi ha actualment a Malgrat de Mar, ha assegurat l'alcaldessa. Amb aquesta mesura, l'Ajuntament preveu recaptar uns 3 milions d'euros. El passat mes de maig, l’Ajuntament de Malgrat de Mar va signar un crèdit de gairebé 6 milions d'euros per a la construcció del Teatre Auditori, que té un cost total que s’aproxima als 15 milions d'euros.
El projecte inclou un teatre amb una capacitat per a més de 400 persones, un hotel d’entitats, sales per a diferents usos i un aparcament soterrat d’unes 200 places. També es preveu un espai públic d’uns 9 mil metres quadrats. La construcció del Teatre Auditori trigarà entre 3 i 4 anys.
Aquesta notícia apareixia ahir, divendres sant, al Malgrat Confidencial. Era una notícia esperada. L’equip de govern havia de moure fitxa abans que fos massa tard, ja que les eleccions són a la cantonada.
Amb una despesa de prop de 15 milions (la realitat potser serà una altre, molt més incòmoda de pair), amb un crèdit de menys de 6 milions i amb 3 milions que ens diuen que trauran de la gestió de zones blaves (paganini, el que intenti aparcar), falten encara 6 milions. I, en una època de crisi com la que tenim ara mateix (i que cada vegada sembla més clar que es prolongarà durant uns quants anys), preveure un endeutament com el que es pensa fer és d’una inconsciència pròpia de qui es troba a fi de mandat i vol deixar una gran obra que recordi el seu pas per la poltrona.
S’ha fet una avaluació de les despeses que comportarà aquest Teatre Auditori, a més del pagament del deute que generi la seva construcció? No s’ha pensat a fer una construcció per mòduls, per anar veient la rendibilitat econòmica i social de cada etapa? L’aparcament soterrat de 200 places, que es trobarà parcialment sota el nivell del mar, serà segur?
Trobo que hi ha massa fils per lligar. El principal, l’econòmic. Pel que sembla, ningú té cap interès en fer i publicar un estudi com cal d’un projecte tant important. No fos cas que es veiés clarament que, econòmicament, és insostenible.
Una part d'aquest finançament s'aconseguiria a través del cànon que el consistori té previst fer pagar a l'empresa adjudicatària de la gestió de les zones blaves d'aparcaments que hi ha actualment a Malgrat de Mar, ha assegurat l'alcaldessa. Amb aquesta mesura, l'Ajuntament preveu recaptar uns 3 milions d'euros. El passat mes de maig, l’Ajuntament de Malgrat de Mar va signar un crèdit de gairebé 6 milions d'euros per a la construcció del Teatre Auditori, que té un cost total que s’aproxima als 15 milions d'euros.
El projecte inclou un teatre amb una capacitat per a més de 400 persones, un hotel d’entitats, sales per a diferents usos i un aparcament soterrat d’unes 200 places. També es preveu un espai públic d’uns 9 mil metres quadrats. La construcció del Teatre Auditori trigarà entre 3 i 4 anys.
Aquesta notícia apareixia ahir, divendres sant, al Malgrat Confidencial. Era una notícia esperada. L’equip de govern havia de moure fitxa abans que fos massa tard, ja que les eleccions són a la cantonada.
Amb una despesa de prop de 15 milions (la realitat potser serà una altre, molt més incòmoda de pair), amb un crèdit de menys de 6 milions i amb 3 milions que ens diuen que trauran de la gestió de zones blaves (paganini, el que intenti aparcar), falten encara 6 milions. I, en una època de crisi com la que tenim ara mateix (i que cada vegada sembla més clar que es prolongarà durant uns quants anys), preveure un endeutament com el que es pensa fer és d’una inconsciència pròpia de qui es troba a fi de mandat i vol deixar una gran obra que recordi el seu pas per la poltrona.
S’ha fet una avaluació de les despeses que comportarà aquest Teatre Auditori, a més del pagament del deute que generi la seva construcció? No s’ha pensat a fer una construcció per mòduls, per anar veient la rendibilitat econòmica i social de cada etapa? L’aparcament soterrat de 200 places, que es trobarà parcialment sota el nivell del mar, serà segur?
Trobo que hi ha massa fils per lligar. El principal, l’econòmic. Pel que sembla, ningú té cap interès en fer i publicar un estudi com cal d’un projecte tant important. No fos cas que es veiés clarament que, econòmicament, és insostenible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)