Al segle XVI Espanya va rebre enormes fluxos de plata i or de les seves
conquestes del Nou Món. Podria haver utilitzat aquesta enorme riquesa per
esdevenir la principal potència industrial d'Europa. En canvi, tots aquests
diners fluir a través de la seva economia com l'aigua a través d'un colador.
L'aristocràcia espanyola dels terratinents va monopolitzar l'entrada de metalls
preciosos i els va gastar en articles de luxe, en adquisició de terres, en
guerres de conquesta i donant préstecs. La noblesa va esprémer la renda de la
població rural i va afogar a impostos a la població urbana d’una manera tan
exagerada que va imposar la pobresa general a la població, i no va proporcionar
l'educació, la ciència i la tecnologia que començaven a florir als regnes del
nord d'Europa, més democràtics i menys afogats per la seva aristocràcia
terratinent. El que des de llavors es diu "síndrome espanyola" va
esdevenir una lliçó del que s'ha d'evitar. Va inspirar als economistes a
definir les diverses formes en què la riquesa rendista (i les polítiques
impositives i bèl·liques a les que donava suport) bloquejaven el progrés i
conduïen al declivi i la caiguda de les nacions.
Durant els dies de glòria del "segle d'or" d'Espanya (1525-1625),
el lideratge del govern espanyol estava totalment dominat per les classes
rendistes no productives: l'exèrcit, la burocràcia, l'església i la noblesa.
Els líders d'Espanya es van oposar a tots els esforços per reduir costos. Els
impostos es van triplicar entre 1556 i 1577. Les despeses van augmentar encara
més de pressa. El 1600, l'interès en el deute nacional va arribar al 40% del
pressupost. Espanya es va haver de declarar en fallida i mai més es va
recuperar. Tot i les enormes entrades d'or i plata, Espanya es va convertir en
el país més endeutat d'Europa, amb la seva càrrega impositiva dedicada
completament a pagar als rendistes, el que impedia el desenvolupament d'un
mercat intern i la creació d'una classe d'artesans i comerciants, que van ser
la base del desenvolupament d'altres països europeus.
Avui dia, els polítics neoliberals que governen la major part del món
occidental tendeixen a un favoritisme fiscal similar al de l'Espanya del segle
XVI: traslladen la càrrega tributària a la feina i als consumidors, retallen la
infraestructura pública i la despesa social, i posen als rendistes (avui són
els financers) a càrrec dels governs. La principal diferència respecte a
l'Espanya del segle XVI és que l'interès del sector financer ha reemplaçat a la
renda que es pagava als nobles i terratinents de llavors. La teoria neoliberal
posa les seves mires en el creixement de la renda nacional i el PIB, que
aparentment pot ser infinit, però que es basa en la creació de deute i en
polítiques d'auto-enriquiment de les elits més riques. No es vol parlar dels
ingressos dels rendistes com a ingressos no productius. Els financers d'ara són
tan paràsits com ho van ser l'exèrcit, la burocràcia, l'església i la noblesa a
l'Espanya de fa 500 anys. Tampoc es vol discutir si aquestes polítiques poden
portar al declivi i a la caiguda de les nacions.
La principal distinció entre la manera de dominar el món d'avui i el de
l'Espanya del segle XVI és que ara la guerra és en gran part financera, no
militar. La terra, els recursos naturals, la infraestructura pública i les
corporacions industrials s'adquireixen mitjançant el préstec de diners. El cost
d'aquesta dominació és tan gran com la guerra militar oberta: els propietaris
paguen la seva renda neta com interès als bancs que atorguen crèdit hipotecari
perquè adquireixin la propietat, els inversors corporatius també paguen el seu
flux d'efectiu com interessos als bonistes que financen les seves adquisicions.
Fins i tot els ingressos fiscals estan destinats cada vegada més a pagar als
creditors (sovint estrangers, com en l'època medieval), i no per invertir en
infraestructures, pagar pensions o gastar per a la recuperació econòmica i el
benestar social.
La monopolització actual de l'opulència per part d'una classe rendista que
evita els impostos i la regulació pública (ja que compren el control del
govern) és el mateix problema que va tenir l'Espanya del segle XVI. Alguns
economistes intenten comprendre com les economies modernes s'han anat
polaritzant i s'han tornat menys productives. La seva conclusió és que la
recerca de rendes absorbeix cada vegada més els ingressos del flux de despesa
de l'economia, fent-la improductiva i augmentant el percentatge de pobres. És
el que va passar a l'Espanya del "segle d'or" i el que està passant
avui en dia a les economies occidentals: l'economia de rendes (financera) ofega
l'economia productiva. Ara, tal com va passar a l'Espanya de fa 500 anys, les
economies occidentals van cap al precipici.