Molt interessant l'article del País sobre els partits polítics publicat aquest cap de setmana, i del que és autor César Molinas. Inclòs CiU. Per agafar les maletes i emigrar. O bé per apuntar-se a algun partit si es busca feina.
El trobareu aquí
dilluns, de maig 27, 2013
dissabte, de maig 25, 2013
Un futur sense creixement
Si teniu 52 minuts lliures i el cor en bon
estat, recomano seguir l’entrevista que van fer a Antonio Turiel el 30 de
novembre passat al programa Singulars de TV3. No perdreu el temps.
Antonio Turiel és investigador al institut de
Ciències del Mar del CSIC. És físic i matemàtic, i té un blog molt interessant,
The Crash Oil, molt documentat, que sosté que hem arribat, o estem arribant, al
pic de la producció de petroli. I, com que el creixement econòmic està lligat
al creixement de la producció d’energia, ja hem arribat a la fi del creixement.
De fet, l’entrevista a Singulars acaba així:
1 - No tindrem més energia cada any com fins
ara.
2 - Hem arribat a la fi del creixement.
3 - Sense creixement els deutes són impagables.
4 - No queda més remei que canviar el nostre
sistema econòmic.
No hi ha res més difícil que pronosticar el
futur. Però, si ens basem en fets i raonaments, no hi ha cap dubte que el futur
que preveu Antonio Turiel és més que probable.
dimecres, de maig 22, 2013
El que l’estat central “roba” realment a Catalunya
S’acaba de publicar la balança fiscal de l’any
2010. Segons aquesta balança, Catalunya ha tingut un dèficit fiscal de 16.543
milions d’euros.
Però quan un mira bé el document, es troba amb
la sorpresa de que el tal dèficit ha sigut de 5.825 milions, 2,8 vegades menys
que el que s’ha publicat a totes les portades dels diaris. Això és així perquè els
ingressos que Catalunya ha aportat a l’estat han sigut de 51.164 milions,
mentre que les despeses de l’estat a Catalunya han sigut de 45.329 milions, el
que dona un dèficit fiscal real de 51.164 – 45.329 = 5.835 milions d’euros.
La diferència és que els 16.543 milions són el
fruit d’un càlcul fictici suposant que les despeses i els ingressos de l’estat
estan equilibrats, quan realment no ho estan. Es suposa, doncs, que l’estat ha
tingut més ingressos dels que realment ha tingut, per equilibrar les despeses:
en aquest cas hipotètic, els ingressos provinents de Catalunya haurien sigut
superiors als reals, i, en comptes de ser de 51.164 milions, haurien estat de
61.872 milions. Amb aquesta hipòtesi, el dèficit fiscal de l’any 2010 hauria
sigut de 61.872 – 45.329 = 16.543 milions.
Pel que fa a la Seguretat Social, Catalunya ha
tingut un superàvit fiscal de 2.141 milions d’euros (ha rebut més del que ha
ingressat).
És a dir, que l’estat central, quan té
dèficit, com aquests darrers anys, ens “roba” menys del que diuen. És clar que,
quan té superàvit, ens “roba” més.
Trobareu les dades als quadres 2.5.1 i 3.5.1 del document “Resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central any2010” .
Trobareu les dades als quadres 2.5.1 i 3.5.1 del document “Resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central any
dimarts, de maig 14, 2013
La viabilitat de l'euro
Molt interessant el vídeo-bloc d'avui de Sala i
Martin a la Vanguardia. Hi parla de les condicions necessàries perquè un espai
econòmic pugui tenir una moneda única, condicions que no es donen a l'espai econòmic
de l'euro.
La teoria de les zones monetàries òptimes es
va començar a desenvolupar l'any 1961 per l'economista canadenc Robert A.
Mundell (premi Nobel d'economia el 1999 pels seus estudis sobre les polítiques
monetàries i fiscals sota diferents règims de tipus de canvi i pels seus
estudis sobre les àrees monetàries òptimes) al seu article A Theory of Optimum Currency Àrees.
Resumint, perquè una zona econòmica pugui
tenir una moneda única cal que:
1) les diferents economies que la formen tinguin
les crisis econòmiques al mateix temps. Quan un país experimenta un boom o
recessió, altres països de la unió tendiran a seguir-lo. Això permet al banc
central de la unió promoure el creixement mitjançant polítiques que continguin
la inflació durant els booms econòmics. Si els països tenen cicles dispars, el
banc central no pot controlar la recessió dels uns mentre controla el
creixement dels altres. Evidentment, a Europa les crisis econòmiques no ocorren
al mateix temps en tots els països, com es veu en aquest moment.
2) Un sistema que permeti compartir el risc de
tot el conjunt, com per exemple un mecanisme automàtic de transferència fiscal
que redistribueixi els diners cap a les àrees o sectors menys afavorits. Això
sol prendre la forma d'una redistribució impositiva cap a les àrees menys
desenvolupades d'un país o regió. Aquesta política, encara que està acceptada
en teoria, resulta molt difícil d'implementar políticament a Europa ja que
implica que les regions més desenvolupades aportin diners a les menys desenvolupades,
i ja veiem les condicions que imposen i la gasiveria amb la que els fons són
transmesos als països en crisi.
3) Mobilitat laboral a tota la zona, que
permeti als treballadors d'una zona en recessió anar a una altra zona: en
teoria. Això no existeix a Europa en la pràctica, a causa de la barrera del idioma
En resum, els problemes que tenim en aquests
temps de dificultat, ja van ser pronosticats pel professor Mundell. Només es
podran resoldre cedint sobirania a cabassos, el que és el mateix que dir que
l'euro té els dies (serà més exacte dir els anys) comptats.
dissabte, de maig 11, 2013
Espanya és oficialment insolvent: tregui els seus diners ara que encara pot
Parlàvem l’altre dia sobre les previsions del
FMI sobre Espanya. Ahir 10 de maig, Jeremy Warner, un comentarista econòmic
molt conegut al Regne Unit, publicava a The Telegraph un article sobre Espanya
amb el mateix títol que el d’aquesta entrada. Aquesta n’és una ràpida
traducció:
No me’n vaig adonar fins que algú va cridar
l'atenció, però l'últim Monitor Fiscal del Fons Monetari Internacional,
publicat el mes passat, ve a ser el més proper a una declaració d'insolvència
d'Espanya que alguna vegada es pugui veure a una anàlisi oficial d'aquest
tipus. Per descomptat, en realitat no diu això directament. El FMI és massa
diplomàtic per utilitzar aquest llenguatge. Però aquest és el sentit de les
seves últimes previsions, que per fi tenen un aire de realisme, en lloc de les
dosis habituals d'il·lusió.
Prenem el dèficit pressupostari projectat.
S'espera que disminueixi bastant abruptament aquest any fins al 6,6 per cent
del PIB, però això és principalment perquè el cost del rescat de la banca es va
afectar al pressupost de l'any passat. Sobre una base d'igual a igual, en
realitat la reducció del dèficit subjacent ha estat molt poca. I res en
l'actual conjunt de polítiques fa creure que es vagi a reduir pròximament, i és
per això que el FMI preveu que el dèficit es mantindrà molt alt fins al final
de l'horitzó de previsió, l’any 2018.
El proper any, es preveu un dèficit del 6,9
per cent, l'any següent del 6,6 per cent, i així successivament, avançant molt
poc a partir de llavors. Recordeu, totes aquestes projeccions es realitzen
sobre la base de tot el que sabem sobre la política fins ara mateix, pel que
prenen en compte l'últim paquet de mesures d'austeritat anunciades pel Govern
espanyol.
La situació és encara pitjor sobre una base
ajustada cíclicament. El que a vegades s’anomena el "dèficit estructural",
o la part d'endeutament dels governs que no desapareix encara que l'economia
torni al creixement (si és que alguna vegada ho fa), en realitat es deteriora
d'un 4,2 per cent esperat del PIB aquest any al 5,7 per cent en 2018. El 2018,
Espanya té, de lluny, el pitjor dèficit estructural de qualsevol economia
avançada.
Llavors, què passa quan vostè porta a
l'endeutament aquest tipus de dàficit, any rere any? L'endeutament augmenta,
per descomptat, i això és el que li passarà a Espanya, on es preveu el deute
públic brut passarà del 84,1 per cent del PIB l'any passat al 110,6 per cent el
2018. Cap altra economia avançada té un panorama amb un empitjorament tan
espectacular. I la tragèdia de tot això és que Espanya està fent progressos
importants pel que fa al tractament del "saldo primari", que és el
dèficit abans de costos de servei del deute.
El què es preveu que passarà és essencialment
el que passa a totes les fallides. En una primera fase vostè ha de demanar
prestat més, només per pagar els interessos del seu deute existent. El pacte
fiscal requereix dels països de l'eurozona que redueixin el dèficit al 3 per
cent a finals d'aquest any, encara que a Espanya entre altres se li va concedir
recentment una moratòria. Però amb aquests números, no hi ha cap possibilitat
d'aconseguir aquest objectiu, sense més mesures d'austeritat, que tot i que
s'intentin molt probablement siguin contraproduents. En qualsevol cas, sembla
dubtós que una economia on la desocupació ja és superior a 25 per cent pugui fer
alguna cosa més pel que respecta l'austeritat.
En el passat, el FMI ha estat culpable de ser
massa optimista sobre Espanya, tant sobre la perspectiva pel creixement com
sobre les finances públiques, així que és possible que ara estigui cometent
l'error invers d’un pessimisme excessiu. Però d'alguna manera ho dubto. Espanya
està anant cap a una situació deflacionista.
Tot això porta a la conclusió que una gran
reestructuració del deute espanyol és inevitable. Els rendiments dels bons
sobirans espanyols han caigut fortament des de l'anunci de "transaccions
monetàries directes" del programa del Banc Central Europeu. El BCE s'ha
compromès a imprimir diners sense límit per contrarestar els especuladors. Però
al final, cap quantitat de liquiditat pot encobrir un problema subjacent de
solvència.
Europa va dir que Grècia va ser la primera i
última d'aquestes reestructuracions, però després hi va haver Xipre. Espanya ha
hagut de fer una nova recapitalització dels seus bancs a l'espera de l'arribada
del sindicat bancari europeu, amb el qual espera que aquest faci la feina al
seu lloc. Però si el precedent de Xipre val per a alguna cosa, s'exigirà un alt
preu. Els creditors bancaris seran àmpliament confiscats, i la confiscació dels
dipòsits sembla molt possible.
No aconsello que treguin els seus diners a la
lleugera. En efecte, com a consell general és grollerament irresponsable, ja
que es corre el risc d'induir el pànic. No obstant això, mirant les previsions
del FMI, que és l'única cosa racional que es pot fer.
divendres, de maig 10, 2013
La Chaconeta
Feia temps que no sentia parlar de la
Chaconeta. Ara ha tornat a ser protagonista amb una carta oberta on es
posiciona davant la possibilitat de consultar al poble català pel futur que
vol. Evidentment, des d’un punt de vista negatiu sobre la possibilitat de que
hi hagi una consulta. Es ben lliure de defensar aquesta posició, encara que no
sigui la del partit a la que pertany (sempre he defensat que els diputats no
han de seguir forçosament el que els dicten els seus partits).
El problema de la Chaconeta no és que digui o
pensi una cosa o una altre. Es si algú li fa cas. Una senyora que va ser
ministra de l’habitatge des del 6 d’abril del 2007 fins al 13 d’abril del 2008
i no es va donar compte que hi havia un boom de la construcció que ens portaria
ineluctablement a una crisi bancària i econòmica important, té molt poca
credibilitat. I, quan va deixar l’habitatge per fer-se càrrec de defensa, se la
recorda únicament pel seu crit “Capitán,
mande firmes”. De la gestió de l’enorme deute del seu ministeri, rien de rien.
Es tracta d’una persona amb una lleugeresa
comparable a la del seu mentor Rodríguez Zapatero, de manera que és indiferent
que digui i opini el que vulgui. Ella juga a ser la candidata del PSOE a les
properes generals. I, com que estem en un país que ha elegit com a presidents
del govern als senyors Aznar, Zapatero i Rajoy, dels que és difícil destriar
qui dels tres ho ha fet més malament, és possible que tingui alguna
possibilitat.
dijous, de maig 09, 2013
Les previsions del govern espanyol i les del FMI
El govern espanyol, el passat 26 d'abril, va
aprovar el Pla d'Estabilitat 2013-2016, en el qual fa les seves previsions
sobre l'evolució de l'economia espanyola en els pròxims anys. Pocs
dies abans, el FMI (Fons Monetari Internacional) també va fer les seves. Al comparar, sembla que estiguin
parlant de països diferents.
El govern preveu una evolució del PIB positiva a partir del 2014, amb un creixement del 0,5%, creixement que augmenta gradualment fins a un 2,8% en 2018. El FMI també preveu un creixement positiu per al 2014, un 0,7%, i un creixement també positiu fins al 2018, entre el 1,4 i el 1,6%.
El govern preveu una evolució del PIB positiva a partir del 2014, amb un creixement del 0,5%, creixement que augmenta gradualment fins a un 2,8% en 2018. El FMI també preveu un creixement positiu per al 2014, un 0,7%, i un creixement també positiu fins al 2018, entre el 1,4 i el 1,6%.
Com
l'economia espanyola no crea ocupació, almenys fins ara, amb un creixement inferior al 2%, és lògic que el govern hagi previst una disminució gradual de l'atur
fins a arribar al 18,6% en 2018, mentre que el FMI preveu que en 2018 l'atur
encara estigui en el 22,9%.
Pel que fa al dèficit públic, el govern preveu una disminució any rere any, fins arribar a un superàvit del 0,6% del PIB el 2018, mentre que el FMI preveu, per al 2018, un dèficit del 5,6%.
Amb aquestes previsions, el deute
públic també té previsions molt diferents: el FMI preveu un augment continu
fins a arribar al 110,6% del PIB el 2018, mentre que el govern preveu un
creixement del deute fins al 2016, en què aconseguiria el 99,8%, per disminuir després fins al
92,2% en 2018.
Ja sabem que les previsions són només previsions. Però, en aquest cas, les del govern semblen massa optimistes, mentre que les del FMI semblen més realistes. Esperem que sigui el govern qui encerti, però no sembla gaire probable. Si són les previsions del FMI les que s’acaben acomplint, Catalunya faria bé d’escapar ràpidament d’Espanya, ja que el futur serà molt negre.
Ja sabem que les previsions són només previsions. Però, en aquest cas, les del govern semblen massa optimistes, mentre que les del FMI semblen més realistes. Esperem que sigui el govern qui encerti, però no sembla gaire probable. Si són les previsions del FMI les que s’acaben acomplint, Catalunya faria bé d’escapar ràpidament d’Espanya, ja que el futur serà molt negre.
diumenge, de maig 05, 2013
La corrupció espanyola al NYT
El diari The New York Times portava
ahir a la seva portada un extens article sobre la situació de corrupció a
Espanya, en què afirma que els jutges espanyols estan investigant actualment a
"prop de 1.000 polítics, que van des dels alcaldes de pobles petits a ex
ministres del Govern".
L’actual alcaldessa de La Muela amb un
retrat de l’ex alcaldessa Pinilla
La informació pren com a referència el
cas de l'ex alcaldessa de la Muela (Saragossa) María Victoria Pinilla,
imputada, entre altres delictes, per malversació de fons públics, evasió fiscal
i blanqueig de diners. A La Muela es va construir els museus de l’oli, del
vent, de la vida, es va fer una nova plaça de braus, un poliesportiu amb 25.000
places i un parc d’ocells exòtics. Tot això en un poble de 5.000 habitants. A
la vegada que el poble prosperava, també ho feia l’alcaldessa Pinilla, que s’havia
comprat un apartament a Madrid, un altra a la costa i una casa de vacances a la
República Dominicana, prop de la del cantant Julio Iglesias.
La Muela amb obres sense acabar
Repassa altres casos com el cas
Urdangarin o la gestió de l'expresident de la Diputació de Castelló, Carles
Fabra. Fins i també parla del president del Govern, Mariano Rajoy, de qui diu
que ha hagut d'enfrontar a una llista "en què es registrava quins membres
del seu partit rebien diners per sota de la taula", en referència als
papers de l'ex tresorer popular Luis Bárcenas.
Encara que The New York Times assegura
que Espanya no és en absolut el país més corrupte d'Europa, també apunta que
encara queden moltes coses per sortir. Pel diari, la corrupció a Espanya és el
resultat d'una estructura política que posa un enorme poder en mans de les
autoritats locals, on molts d'ells poden atorgar contractes o terrenys amb poca
o cap consulta.
Durant un dinar poden decidir què
fer amb 100 milions d'euros. I, davant d'això, els dirigents podien demanar
el que volien. Sovint, no era per a ells, pot ser un apartament per a una filla
o per als fills d'una germana.
A més, el diari novaiorquès destaca
els vincles de les autoritats regionals i municipals amb les caixes d'estalvis
que, al seu parer, han creat les condicions ideals per a la corrupció en els
anys del boom de la construcció.
Aviat, altres sectors començaran a
ocupar el lloc de la construcció. Per exemple, el sistema sanitari, que està
sent sotmès a una privatització, fàcilment podria prendre aquest lloc en el
futur.
Podeu llegir l’article sencer aquí.
Sampedro i Ortigueira
El professor Sampedro va anar, l’any 1990, a Ortigueira a donar
uns cursos per la Universitat Popular. S’hi va estar una setmana. Tres anys
després publicava Real Sitio, obra en la que feia néixer a Ortigueira a un dels
principals personatges, Don Alonso Vázquez de Andrade, aposentador del rei
Carles IV, així com al seu ajudant Roque. També incorpora a aquesta obra un
rellotger, Lucas, nascut a una de les parròquies d’Ortigueira, Ladrido, on hi
va haver realment, a finals de XVII, un capellà rellotger.
A la novel·la hi surt un quadre, que resulta
ser el retrat de l’esmentat Don Alonso mirant el mar des d’una finestra. Al
vidre de la finestra hi ha un escut: “tres
agudos picachos negros sobre las aguas y en sus cimas sendas ramitas con hojas
verdes”, descrivint l’escut d’Ortigueira, que són les roques del cap
Ortegal, anomenades farallones
coronades d’ortigues.
Don Alonso, als seus seixanta anys, vol tornar
a la seva terra “a vivir donde la verdad
no cambia, la mar de Ortegal”. Continua Don Alonso: “la ría, con su dulce colmarse y vaciarse según la marea, como un latido
cotidiano de la mar; la braveza de los farallones del Ortegal, el ímpetu del
viento, el vuelo de las gaviotas sobre la verdura de los prados,...”
L’any 1808, de la guerra contra els francesos,
Don Alonso ja està retirat a Ortigueira, “donde
la ría semeja un lago de montaña entra alturas cubiertas de robles y castañas
y, en la orilla opuesta, el apretado caserío de Santa Marta despliega sus
viviendas de piedra con oscuros tejados de pizarra”. Diu Don Alonso: “me he salvado de aquel mundo, vivo en otro,
esta paz, esta armonía, nosotros sobre la tierra con el mar y el cielo, tanta
hermosura alrededor...”
Al final, la dona de Don Alonso diu, parlant
d’ell: “... no hay que cruzar el océano,
aquí empieza un mundo nuevo, hecho para hombres como tú, para hombres de mar y
amor”.
El professor Sampedro només va estar una
setmana a Ortigueira. Què no hauria escrit si hi hagués passat més temps?
dijous, de maig 02, 2013
Reflexions després de l’eliminació del Barça i del Madrid
Ara que els equips de futbol carpetovetònics
han esta eliminats de la championslí, sense pena ni glòria (alguns amb molta
més pena que glòria), potser ens podrem ocupar de les coses serioses. Entre
elles, dels 6,2 milions d’aturats, per exemple. Tota l’energia que molta gent
havia posat en les respectives “remuntades” futboleres s’hauria d’haver posat
per remuntar la xifra d’aturats. Però, no. Ni ahir, 1er de maig, es va veure
una societat amb ganes de sortir d’aquesta situació. Només es deia que el
govern ha de canviar les seves polítiques (així, en plural), però cap
proposició de idees per aturar la sagnia. L’únic que sembla tenir idees, o al
menys així ho va afirmar, és el senyor Cayo Lara, que va dir que el proper
dimecres presentarà al congrés un pla per crear 3.000.000 de llocs de treball.
Veurem què proposa, i ja en parlarem.
Es clar que aquest nombre d’aturats és més o
menys exacte. L’institut d’estadística espanyol afirma que té una precisió del
1 %; és a dir, que quan parlen de 6,2 milions, volen dir que n’hi ha entre 6,14
i 6,26, una precisió remarcable. La manera de fer aquesta estimació és fent una
enquesta, la majoria telefònica, a 65.000 famílies. Estadísticament, la
precisió del 1 % és correcta, “sempre que els enquestats diguin la veritat”,
que no és sempre el cas. De manera que, diuen alguns que treballen sobre
aquestes coses, que la precisió real deu ser del 5 al 10 %. El que no vol dir
que la quantitat d’aturats, sigui la que sigui (5,5 o 7,0 milions) no sigui
dramàtica.
Les noves previsions del govern sobre
l’evolució de l’economia espanyola són d’allò més negres: continuarà l’augment
de l’atur, i tindrem dèficit públic durant molts anys. L’element positiu és que
pensen que, amb els canvis a les relacions laborals, Espanya podria crear llocs
de treball amb un creixement de l’economia de només un 1 %, tal com ha anat
fent la majoria dels països europeus, mentre que aquí, fins ara, calia créixer
un 2 % per crear-ne. Veurem si és cert. No m’estranyaria que fos així, ja que
una indemnització de 40 dies per any treballat en cas de comiat era una
barbaritat (a França, per exemple, són 20 dies), però encara fan falta més
reformes laborals per facilitar que es creïn llocs de treball quan l’economia
comenci a créixer.
La reforma de les administracions va lenta. I
és, al meu parer, equivocada. Com que el senyor Rajoy va ser president de la
diputació de Pontevedra, es vol reforçar el paper de les diputacions, quan
s’haurien de suprimir, i passar la seva feina a les administracions
autonòmiques. La reforma del senat, proposada pels socialistes, seria una cosa
bona si s’acceptés, però em fa l’efecte que es quedarà en projecte. La senyora
Aguirre ens surt ara que cal modificar l’administració pública d’una manera
radical, però no ens dona ni el més mínim exemple del que proposa, probablement
perquè no ho sap.
Ahir, a la Contra de la Vanguardia, un bon
home que respon al nom d’Andreu Lacalle, gestor de fons d’inversió a Londres,
ens explica que s’ha de retallar la despesa política, però no la pública. Una
molt bona idea, però no ens explica, probablement perquè no en té la més mínima
idea, quin percentatge del la despesa pública global és política. Un altre que
dóna idees generals, però cap idea concreta.
Ara està de moda que s’ha de fer un gran pacte
entre els partits. El problema és que ni els que governen ni els que estan a
l’oposició saben què s’hauria de fer per començar a sortir de la crisi. Els uns
diuen que s’ha de reduir el dèficit públic com a prioritat absoluta, i que amb
això tindrem l’anhelat creixement econòmic, amb els resultats que ja coneixem.
Els altres volen fer polítiques que impulsin el creixement, però no proposen
res de concret, que el ciutadà pogués valorar, perquè no tenen res de concret a
proposar.
Sembla que es desinfla el problema dels
desnonaments. Ja se’n parla menys. He llegit el llibre de l’Ada Colau, un bon
text, però no puc estar d’acord amb la seva proposició d’imposar la dació en
pagament de manera retroactiva, entre altres raons perquè seria fàcilment
tombada als jutjats.
El pla energètic queda, per ara, sense
definir. El dèficit elèctric va augmentar l’any passat en més de 5.000 milions
(quan, per llei, no podia passar de 1.500) i aquí no es mou ningú. El paper presentat
pel govern el passat 26 d’abril fa vergonya, no diu res.
Els tertulians diuen que la culpa de tot la
tenen els alemanys i, a més, s’ho creuen. Esperen les eleccions de la tardor
perquè els teutons comencin a regalar-nos euros, com si fossin un caga tió. El
pitjor és que les autoritats públiques també s’ho creuen.
Aquí a la vora, la Generalitat continua sense
donar notícies de quantes de les 459 “coses” que ha anat creant al llarg dels
anys són estrictament necessàries. Probablement perquè és una manera de
col·locar als amics polítics del govern de torn.
En resum, després de la sacsejada que per
alguns ha provocat la championslí, quan un es posa a examinar les propostes per
sortir de la trista situació en que ens trobem, li venen ganes de plorar.
Sembla que ningú sap què fer. Esperarem les propostes del senyor Cayo Lara de
dimecres que ve. Però no hi ha res que ens convidi a ser optimistes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)