dilluns, de febrer 26, 2018

El síndrome de la piulada


Piulant o tuitejant, que ve a ser el mateix. Fa uns anys vaig obrir un compte a Twitter. Aviat vaig veure que el sistema no em convenia. Com que no vaig saber esborrar-me, vaig canviar la contrasenya per una altre feta de manera aleatòria, de la que no en tinc la menor idea de com és, i santes pasqües.

No crec que no voler saber res de Twitter sigui només degut a la meva edat, que no em permet d’entendre els mitjans moderns de comunicació. Hi ha alguna cosa més. Per a mi, escriure en uns pocs caràcters una idea complexa és molt difícil. I, de la mateixa manera que ho és per a mi, constato que ho és per a la majoria dels mortals. No hi ha més que veure les piulades del primer mandatari americà per donar-se’n compte.

Però penso que l’afer és encara més perniciós. Quan comences a fer piulades de 140 (o els que siguin ara) caràcters, et vas acostumant a pensar de la mateixa manera que piules. És a dir, simplificant qualsevol qüestió complexa. De manera que, al cap d’un cert temps, ets incapaç de raonar sobre assumptes que tenen més d’una manera d’enfocar-los, i que són la majoria dels afers als que la societat i els individus ens enfrontem. El president americà en torna a ser un bon exemple, com, almenys segons les aparences, ho és el diputat Rufián que, quan l’escoltes parlar, sembla que estigui piulant. És per aquesta raó que em malfio dels polítics addictes a Twitter.

He vist darrerament algunes piulades del president Puigdemont, fetes des de Bèlgica. No sé si quan era president efectiu també en feia, però ara en llegeixo sovint als diaris. La darrera que he llegit diu: “El Rei Felip VI serà benvingut a la República de Catalunya com a màxima autoritat d'Espanya quan demani perdó pel seu paper inconstitucional el passat mes d'octubre”. Si és veritat que aquesta és la piulada escrita pel president (hi ha tantes notícies falses que no ens hem de fiar de res), començo a pensar que aquest home desvarieja. Potser ha agafat el síndrome de la piulada.

Malgrat 1918 - Subhasta dels restes de la Résolue

El juliol del 1917 s’havia trobat un vaixell abandonat mig submergit i encastat a la sorra entre Malgrat i Pineda. Es tractava del bergantí goleta francès La Résolue.

Doncs bé, durant el mes de febrer del 1918 es va publicar a La Vanguardia, en dies diferents, l’anunci de la subhasta de sis lots procedents d’aquest naufragi.




dijous, de febrer 08, 2018

Les granges de porcs



El diumenge passat, al programa d’en Jordi Évole sobre les granges de porcs (Stranger pigs, es titulava el programa), es van veure imatges dantesques de porcs mal formats, coixos, fins i tot morts, amb escenes de canibalisme, a una granja de Múrcia, de l’empresa El Pozo. Les imatges eren impactants.

Ràpidament, la indústria porcina espanyola va inserir als principals diaris una pàgina sencera explicant que la seva indústria dóna feina a 300.000 persones, que factura 15.000 milions, que exporta a 150 països, i que té els millors estàndards del món pel que fa a l’explotació de la seva indústria.

El Pozo es va apressar a dir que aquestes imatges no són d’una granja “normal”, sinó que “corresponen a una àrea de recuperació sanitària, és a dir, són animals que tenen algun tipus de malformació o naixement malaltia que han de ser vigilades per controlar la seva evolució i millora i, si no és possible, sacrifici sanitari”, i que, en cap cas, aquests animals entren a la seva producció de carn i embotits.

La senyora ministra d’Agricultura, Ramaderia, etc., va afirmar que a Espanya es compleixen totes les normes europees. I aquí pau i després glòria.

Ja hem comentat el llibre “La carn que mengem” del autor britànic Philip Lymbery, director de Compassion in World Farming, on s’expliquen els problemes mediambientals, de salut i de sofriment animal de les granges industrials de porcs, vedells, pollastres, etc. No hi tornarem, però el que diu és molt greu. I acusa els governs, tant el del seu país com el de la Unió Europea d’afavorir la creació de granges industrials, quan, només des del punt de vista del rendiment alimentari mundial, són una catàstrofe total (si els cultius que són comestibles per a les persones i que s'utilitzen per alimentar els animals fossin directament per a les persones, es podria alimentar 4.000 milions de persones més al món). Els governs subvencionen aquesta ramaderia industrial, però sense aconseguir l'objectiu que originàriament es perseguia: alimentar la humanitat.

I no parlem de l’explotació a que aquesta indústria sotmet al seu personal: contractes com a autònoms, sous baixos, cap dret social. I tot això sota la mirada complaent dels governs, inclòs el govern català.

Encara que El Pozo tingués raó dient que les imatges dels porcs que es veien al programa eren d’una àrea de recuperació sanitària, és molt sospitós que no deixés que el programa filmés el que passa a les seves granges “normals”. Segur que hi veuríem moltes coses que prefereixen que no se sàpiguen.

Seria hora que els governs es donessin compte de l’enorme cost i del gran sofriment animal i humà que representa tenir una carn barata (i de molt mala qualitat) als prestatges dels supermercats. Però no ho faran si la pressió pública no els hi obliga. El programa d’en Jordi Évole del diumenge passat és un pas en aquest sentit.

Aquesta és una imatge d'una explotació "model" de cria de porcs: hi podem veure que els animals passen una bona part de la seva existència engabiats i sense gairebé poder-se moure.