dijous, de juliol 26, 2012

El rescat de la Generalitat


La notícia de que a la Generalitat no li surten els comptes, encara que esperada, ha estat una veritable bomba.

Podem fer l’exercici d’analitzar els comptes de la Generalitat (no els consolidats, sinó només els de la Generalitat, ja que no he trobat l’execució dels pressupostos consolidats). En primer lloc, podem veure que els ingressos no financers dels darrers anys, a més d’anar disminuint, han sigut més petits que els pressupostats: entre els ingressos de l’any 2009, que varen ser de 26.130 milions, i els de l’any 2011, de 21.639 milions, hi ha una caiguda molt important.



Pel que fa a les despeses no financeres, podem veure que, entre els pressupostos i la liquidació, cada any hi ha hagut un dèficit important (s’ha gastat més del que es va pressupostar), menys l’any 2010. El dèficit de l’any passat va ser de 2.095 milions. Les despeses, malgrat les retallades, no baixen dels 29.000 milions els dos darrers anys, i són més elevades que les dels anys 2007 i 2008.



El més espectacular és quan comparem les liquidacions anuals dels ingressos no financers i de les despeses no financeres: aquí veiem que el dèficit va augmentant, malgrat les retallades. En part per la disminució dels ingressos, en part per la no disminució de les despeses.



Resultat: la variació dels actius financers, que és la xifra dels préstecs contractats per la Generalitat, augmenta brutalment, com es veu al gràfic, fins que ningú vol deixar diners a la Generalitat, ja que amb un gràfic així tothom veu clar que no els podrà tornar.



Algú dirà que amb el pacte fiscal tot això s’arreglaria, ja que el dèficit fiscal és d’entre 15 i 20.000 milions anuals, molt superior als préstecs contractats per la Generalitat. El problema, però, segons les balances fiscals publicades pel departament d’economia, és que el dèficit fiscal de l’any 2009, el primer de la crisi, només va ser de 791 milions, totalment insuficient per compensar el dèficit de la Generalitat. I és molt probable que el dèficit fiscal dels anys 2010 i 2011 segueixi el mateix camí.



Dades del departament d'Economia

dijous, de juliol 19, 2012

Una bona notícia: la balança comercial de maig


Segons publica el Banc d'Espanya, la balança comercial del mes de maig ha fet un dèficit de només 1.926 milions d'euros, el que és una bona notícia. Les importacions han estat de 21.388 milions i les exportacions de 19.462 milions.

De gener a maig, les importacions han estat de 107.047 milions (108.551 milions de gener a maig de 2011), les exportacions han estat de 91.106 milions (88.409 milions de gener a maig de 2011), de manera que el dèficit comercial acumulat ha estat de 15.941 milions (20.142 milions de gener a maig de 2011).

S'ha importat una mica menys que en el mateix període de l'any 2011, segurament a causa de la recessió econòmica, però, en canvi, s'ha exportat més, malgrat tot. Aquest augment de les exportacions és una molt bona notícia.




Sèrie importacions
Sèrie exportacions

dilluns, de juliol 09, 2012

L’atur del mes de juny a Malgrat


La quantitat de persones de Malgrat registrades a les oficines de l’atur ha continuat baixant durant el mes de juny, el que és una bona notícia. El que no és tan bona notícia, però, és que aquest mes de juny és el que registra més aturats de la sèrie: 41 més que el juny de 2010 i 86 més que el juny del 2011.



El millor banc del món



Ara que els bancs necessiten rescats, és bo saber quin és el millor banc del món. O, per ser més modests, quin és un dels millors bancs del món. Aquest banc es troba a Ortigueira, i té una vista espectacular sobre el cap Ortegal. Algú hi ha escrit “the best bank of the world”.

Fugint dels calors mediterranis, com cada any, estem aprofitant el cel cobert i la temperatura fresca d’aquesta costa mig atlàntica, mig cantàbrica, on es dorm amb una manta i, per ara, fa bona falta un jersei per sortir de casa, i de tant en tant ens acostem al “millor banc del món”, on ens oblidem de la crisi, de l’augment de l’IVA, del dèficit i de tantes coses desagradables. On ens adonem de la nostra petitesa i relativitzem els problemes.


dimecres, de juliol 04, 2012

Malgrat 1912 – Arriba a Barcelona un vaixell provinent de Malgrat

La Vanguardia del dimecres 3 de juliol del 1912 informa de l’arribada al port de Barcelona d’un vaixell amb fusta, provinent de Malgrat.


diumenge, de juliol 01, 2012

Pagar pels medicaments


Un comentari em demana l’opinió sobre el pagament dels medicaments per part dels jubilats: ssr fa temps que et segueixo i veig que tens tendències convergents, que penses del pagament dels medicaments? soc jubilat i un dels meus fills cobra molt poc i no estem d'acord en pagar els medicaments, durat anys ja hem pagat molts d'impostos, pensem que haurien de fer pagar a qui ha estafat durant molts d'anys. Nosaltres ens plantaríem com ha fet el País Basc.

D’entrada diré que, havent viscut molt de temps a França, on els jubilats paguen el mateix percentatge pels medicaments que els actius, i on hi ha copagament cada vegada que vas al metge, estic convençut que una sanitat pública i de qualitat no pot ser gratuïta.

Hi ha, actualment, tres coses noves sobre els medicaments: l’euro per recepta, que només es paga a Catalunya, l’augment de l’aportació per la compra dels medicaments, que és proporcional a la renda de cadascú, i la retirada de més de 400 medicaments de la llista de medicaments a càrrec dels sistemes de salut.

Primera consideració: Espanya és el segon país del món on es consumeixen més medicaments per persona, després del Estats Units, i davant de França, Dinamarca i Austràlia. Això s’ha de corregir, tant per motius de salut com per motius econòmics. I una de les maneres de fer-ho és augmentar l’aportació dels consumidors, principalment dels jubilats, ja que de tot el que és gratuït tenim una tendència natural a abusar-ne.

Segona consideració: el sistema de salut espanyol és econòmicament insostenible. L’any 2002 va costar 36.500 milions d’euros, mentre que l’any 2009 el seu cost va ser de 70.300 milions, un augment del 82 %, mentre que la població espanyola va augmentar, durant el mateix període, un 12 %. A Catalunya, l’any 2002 la sanitat pública va costar 5.500 milions, i l’any 2009, 10.500. Un augment del 91 %. Alguna cosa s’haurà de fer si no volem que la sanitat pública acabi com el rosari de l’aurora.

Els medicaments representen una part relativament important d’aquesta despesa. L’any 2009, van costar 13.435 milions d’euros; aquest cost comprèn els medicaments amb recepta i els dispensats directament als hospitals i altres centres sanitaris. Ens limitarem als medicaments amb recepta, que són els que ara els jubilats hauran de pagar parcialment (un 10 %). Els seu cost, pel que fa als medicaments amb recepta, es pot veure als gràfics següents, per Espanya i per Catalunya. Hi veiem un augment continuat, des del 2003 al 2009, però una baixada important els dos darrers anys. Si mirem la despesa per habitant, podem veure que, des de fa anys, la despesa per habitant és inferior a Catalunya que a la mitjana d’Espanya. També aquesta despesa baixa els dos darrers anys.





Les mesures del govern socialista per rebaixar la despesa en medicaments van consistir en reduir els preus unitaris i fomentar l’ús dels medicaments genèrics. L’objectiu era estalviar 2.400 milions d’euros. L’any 2011 l’estalvi, respecte del 2009, va ser de 1.370 milions d’euros (202 milions a Catalunya). Segons sembla, per aquesta via de reduir el preu dels medicaments, ja no hi gaire camí més a recòrrer.

L’actual ministra de Sanitat, Ana Mato, ha optat per continuar reduint la despesa en medicaments a base de cobrar més als ciutadans. És el copagament. Dins de la retallada de 7.000 milions d’euros a la Sanitat (sense comptar las mesures que les Comunitats Autònomes ja havien pres), la ministra va anunciar que volia estalviar 3.000 milions d’euros més en medicaments. En realitat, amb el copagament anunciat, s’estalviaran uns 1.300 milions. Els jubilats que cobrin una pensió contributiva pagaran el 10 % dels medicaments, com ho fan els malalts crònics, amb un màxim mensual variable segons els ingressos. Els no jubilats, pagaran entre el 40 i el 60 %, segons els seus ingressos (ara paguen el 40 %). No pagaran els medicaments els aturats de llarga duració que hagin esgotat la prestació de l’atur i els titulars de pensions no contributives.

A Catalunya, s’ha establert el pagament d’un euro per recepta. A Espanya, l’any passat, la sanitat pública va pagar medicaments corresponents a 957,7 milions de receptes. A Catalunya, 151,5 milions de receptes. Això vol dir que, amb l’euro per recepta, la Generalitat ingressarà, si no fallen els comptes, 151,5 milions d’euros. Però l’estalvi més important serà, possiblement, la reducció del número de receptes.

Conclusions

Un cop vistos els números, sembla clar que el sistema nacional de salut de qualitat, universal i gratuït és una visió de l’esperit, ja que és insostenible. Hi ha, penso, dues solucions: el copagament, no solament de receptes, sinó també per les visites als metges, i la creació d’un impost finalista, per finançar la sanitat pública (a França hi ha un impost així, que costa aproximadament un 5 % dels ingressos de cadascú). Tristament, penso que, d’aquí a poc temps, s’hauran d’implantar tant una solució com l’altra.

Es pot pensar que podríem fer pagar a qui ha estafat durant molts anys, però serà difícil. Primer s’ha de saber de qui es tracta, condemnar-lo, i això demana molt de temps. I la quantitat necessària, que es de 10 a 15.000 milions anuals, serà difícil d’obtenir.

El fet d’haver pagat molts impostos durant molt de temps té el seu mèrit, però no dóna dret a res pel futur, entre altres coses perquè les administracions públiques estan arruïnades, i perquè la sanitat pública es finança amb impostos, no amb cotitzacions.

Si el govern del País Basc es pot permetre, per ara, de no aplicar el decret de copagament és perquè les seves finances, a causa del seu finançament especial, per ara encara estan relativament sanejades, però això no durarà pas massa temps.

Una recuperació de l’economia faria que els ingressos per impostos augmentessin, però no fins al nivell de l’any 2007, sinó molt menys. Aquest augment no seria suficient per finançar el forat de la sanitat pública.

A Espanya, i a Catalunya, el frau fiscal és molt elevat, un 20 %, diuen, mentre que a altres països europeus no supera el 15 %. Si es pogués reduir el frau fiscal al nivell europeu, no hi ha cap dubte que es podria modular el copagament. Però aquest és un país on regna la picaresca, i reduir el frau fiscal no serà gens senzill.

De manera que, ho vulguem o no, sigui just o no, ens haurem de rascar les butxaques si volem continuar tenint una sanitat pública d’una certa qualitat.