dimarts, de maig 28, 2019

Un problema important

Ara que s’han acabat les campanyes electorals, potser algú hauria de posar calma al galliner polític i pensar en els problemes importants que tenim plantejats.

L'any 1972 es va publicar el primer estudi important sobre els límits del creixement. Aquesta publicació va ser molt discutida, però posteriors estudis, amb moltes més dades i, sobretot, amb més capacitat de modelització, han anat confirmant que les previsions fetes hi ha 47 anys no tenien res d'absurdes.

Un exemple el trobem a l’article Revisiting the Limits to Growth After Peak Oil, publicat fa deu anys, l’any 2009, que reprèn el gràfic publicat l'any 1972, posant-li les dates en que cada una de les previsions podria succeir. Si aquest gràfic modificat s’acosta a la veritat, el problema més important i més immediat que es presenta a la humanitat és el problema de la disminució dels recursos, sobretot dels recursos energètics, previst pels propers anys. Si la disponibilitat dels recursos energètics disminueix, tota l’economia mundial col·lapsarà. La darrera crisi econòmica que hem viscut serà una broma comparat amb el que ens espera.


Sense entrar en detalls, una de les figures que presenta l’article citat és prou expressiva: al disminuir els recursos (línia blava)

·         Els aliments per càpita (línia lila) disminuiran de manera molt important.

·         Els serveis per càpita (línia carbassa) s’enfonsaran.

·         La producció industrial (línia blau gris) baixarà molt.

·         La pol·lució (línia blau verd) continuarà augmentant, per disminuir molt al baixar la producció industrial.

·         La població mundial (línia marró clar) augmentarà fins l’any 2050, després disminuirà.

·         La mortalitat (línia negra) anirà augmentant poc a poc, per accelerar-se bruscament cap a l’any 2050.

·         La natalitat (línia marró fosc) continuarà baixant, per augmentar molt a mesura que la mortalitat es dispara.

Ja sabem que el futur és la cosa més complicada de pronosticar, però molts anàlisis com el d’aquest article condueixen a la mateixa conclusió. Els economistes són incapaços de veure venir aquesta crisi ja que no n´hi ha gairebé cap que hagi sigut capaç d’adonar-se que l’energia és absolutament necessària per fer rutllar l’economia mundial. Al fer les seves previsions econòmiques, no incorporen el fet que la disponibilitat de carbó i de petroli és la base del creixement econòmic. I la realitat és que aquesta disponibilitat, almenys a uns preus assequibles, està disminuint. Pensar que les energies renovables podran substituir aquesta disminució de la disponibilitat de carbó i petroli és somiar despert.

Quan hi ha falta de recursos, la guerra és la única possibilitat que queda a les nacions.

Davant d’aquest panorama, els petits problemes de casa nostra (que nosaltres considerem com molt importants) no són més que una pura carallada.

dilluns, de maig 20, 2019

La producció de petroli a Veneçuela

Segons dades de l’Agència Internacional de l’Energia, el mes d'abril de 2019, la producció mitjana de petroli cru de Veneçuela ve ser de 830.000 barrils per dia (b/d), a comparar amb els 1.2 milions b/d al començament de l'any i molt lluny dels 2,5 a 3,2 milions b/d fins a l’any 2015. 


Aquesta producció és troba al nivell més baix des del gener del 2003, quan una vaga nacional i el malestar civil van aturar en bona mesura les operacions de l'empresa estatal Petróleos de Venezuela, S.A. (PdVSA).

Les causes de la impressionant davallada actual de la producció de petroli cru veneçolà es deuen, d’una part,  a la mala gestió de la indústria petrolera veneçolana, amb una corrupció generalitzada i una tecnologia molt precària, també als talls freqüents d’energia elèctrica que sofreix el país, i, finalment, a les sancions i les traves dels Estats Units dirigides al sector energètic veneçolà.

Tenint en compte que la indústria del petroli és la principal riquesa de l’estat veneçolà, no és gens d’estranyar tot el que està passant a aquell país. El problema és de difícil solució, i no tota la culpa la té el règim veneçolà actual.

dimecres, de maig 15, 2019

Debats i comentaris

Ahir hi va haver un debat a TV3 sobre les eleccions europees. El candidat d’ERC, Oriol Junqueras, no hi va poder assistir ja que la presó de Madrid on està tancat va dir que l’horari no era l’apropiat tenint en compte el règim de la presó. Vista aquesta decisió, el candidat de Junts per Catalunya, Carles Puigdemont, que també havia de participar al debat des de Brussel·les, va decidir no participar-hi. Ambdues candidatures van enviar al debat un altre membre de la llista. El de Junts per Catalunya va fer un discurs i va marxar. El d’ERC, en canvi, es va quedar. Al final, es va passar un vídeo gravat des de la presó pel candidat Junqueras, mentre que no es va passar un altre vídeo gravat pel candidat Puigdemont.

Com que ens trobem en una època en que les xarxes socials ho envaeixen tot, de seguida s’han pogut llegir comentaris de tota mena. Que si els d’ERC no tenen la dignitat que tenen els de Junts per Catalunya, ja que no van abandonar el debat, que si els dirigents de TV3 són uns venuts per no haver passat el vídeo del seu candidat, etc.

Fa molts anys que no segueixo cap debat de candidats. Acostumat al nivell que aquest tipus de debats tenen (o tenien) a França, els debats que es fan aquí em semblen completament inútils, i considero una pèrdua de temps escoltar uns polítics tan mediocres, per no fer servir una paraula més forta. Per la mateixa raó, cada vegada que hi ha una tertúlia política, canvio de canal. En canvi, una entrevista d’un polític amb un bon periodista pot arribar a ser molt interessant, però no se’n fan massa.



Mogut per la curiositat, he mirat els denominats “minuts d’or” dels dos candidats esmentats, el que es va emetre i el que no. El candidat Puigdemont semblava cansat, sense cap esperit de lideratge, sense més missatge que dir que portarà el problema català a Europa. El candidat Junqueras va començar amb una mica més d’energia, però de seguida es va apagar: el seu missatge és que segueix defensant, malgrat la presó, el mateix que defensava abans.

La veritat és que tant l’un com l’altre semblaven ànimes en pena (no és estrany vistes les circumstàncies en les que es troben). El seus minuts d’or van ser més aviat minuts de llautó. El seus missatges va tenir molt poca substància. Missatges que no sé si interessen a ningú. A mi, no.

Això sí, a les xarxes socials, uns i altres competien per lloar el seu candidat i per dir que l’altre ho havia fet malament. I tot amb poques paraules i bastants adjectius més aviat desqualificatius. Llegint aquest comentaris, dona la impressió que es tracta de comentaristes incapaços d’enllaçar més d’una frase amb sentit. El pitjor és que els polítics que tenim no semblen tenir molta més capacitat que els comentaristes de les xarxes. Probablement per això els voten.

dijous, de maig 02, 2019

La qualitat de les nostres institucions públiques

Cada cop més especialistes estan convençuts que la prosperitat d'un país està estretament lligada a la qualitat de les seves institucions públiques. És per això que és imprescindible saber en quin punt estem en aquest tema.

L'Index Europeu de la Qualitat del Govern (European Quality of Government Index - EQI) ens dona aquestes dades a nivell regional dins de la Unió Europea. Aquest índex se centra en les percepcions i experiències amb la corrupció en el sector públic, així com en com els ciutadans creuen si els serveis públics són de bona qualitat i es tracten de manera imparcial (és a dir, sense "enxufisme"). Aquest índex va de 0 a 100.

La primera vegada que es va publicar aquest índex va ser en l'any 2010, i s'ha tornat a publicar els anys 2013 i 2017. Cobreix els 28 estats membres de la Unió, i l'edició 2017 cobreix les 202 regions que els componen.

Quan sortim d'Espanya, tenim la impressió que en alguns països funcionen millor que el nostre, mentre que d'altres semblen funcionar igual o pitjor. Aquest índex permet quantificar aquestes impressions i, en general, les confirma.


Entrant en matèria, l'edició de l'any 2017 atorga a Espanya un índex global de 42, mentre que la mitjana dels 28 països de la Unió és de 49. No crec que ningú se sorprengui si els països europeus amb millor índex són els escandinaus: Finlàndia, Suècia i Dinamarca tenen un índex de 80. Altres països millor situats que nosaltres són Alemanya (71), Regne Unit (71), França (61) o Portugal (50), per citar-ne alguns. Darrere nostre trobem Itàlia (25) i Grècia (16). El país amb el pitjor índex és Bulgària (11).

Podem comprovar que el Espanya no surt gaire bé a aquesta classificació. Tenim un llarg camí per recórrer si volem esdevenir un país "seriós" i amb un bon funcionament de les institucions públiques, diguin el que diuen aquells que estan reclamant per davant que Espanya és una gran nació.

A nivell regional l'índex també coincideix força bé amb les impressions que habitualment tenim. Les regions espanyoles que tenen un índex més alt (on les institucions públiques funcionen millor) són al nord: País Basc (64), Navarra (60) i Cantàbria (58). El pitjor, les Illes Canàries (34) i Andalusia (33).


Catalunya té un índex de 41, més baix que la mitjana espanyola, el que vol dir que la governança a casa nostra té molt de camí a fer per millorar.

·         Pel que fa a la qualitat dels serveis públics, Catalunya només té a darrere Galícia, les Balears, Andalusia i Canàries.

·         Pel que fa a la imparcialitat amb què es distribueixen aquests serveis, Catalunya ocupa el desè lloc entre les 17 autonomies espanyoles,

·         En termes de corrupció del sector públic, ocupa el vuitè lloc, exactament el lloc del mig.





La publicació d'aquests índexs té com a objectiu final que cada país, que cada regió, pugui conèixer com les seves institucions públiques i, d'aquesta manera, implementar polítiques per millorar-les. Res d'això ha estat discutit en la llarga campanya electoral de les últimes eleccions generals, probablement perquè els partits polítics són molt còmodes en la desgovernança que patim i que aquests índexs ens mostren.

No, Espanya no és una gran nació ni serà sempre que les nostres institucions públiques no funcionin millor. I ni nosaltres ni els polítics que hem estat triant semblen ser conscients d'això, perquè, aparentment, ningú no proposa res per sortir del forat en el qual ens trobem. No estarem lluny de la realitat si pensem que els que diuen a si mateixos patriotes i que repeteixen dia sí i dia també que Espanya és una gran nació són els primers interessats en res a canviar, no van a perdre els prebendes que gaudeixen de la situació actual.

I a Catalunya, la situació és encara pitjor. I no estic gens segur que milloraria si fóssim un estat independent. Ai, que lluny estem, no ja del País Basc, sinó dels nostres veïns de l’Aragó. Aquest és el mirall on ens hem de mirar, encara que a alguns la imatge que donem com a país no ens agradi gens. Ens queda molta feina per arribar a ser la Dinamarca del sud que alguns ens prometien, mentre contribuïen per activa i per passiva a mantenir el país en aquest estat lamentable.