dilluns, de juliol 25, 2011
L'AVE Madrid - Lisboa i la competitivitat
El govern socialista portuguès de José Sócrates es va comprometre, en les dues últimes cimeres bilaterals celebrades amb el govern espanyol, a realitzar el tram portuguès de l'AVE Madrid - Lisboa. El nou govern conservador ha suspès el projecte. Diuen, perquè la decisió sigui més fàcil d'assumir per al govern espanyol, que l'han suspès per reavaluar-lo.
Un periodista d'El País pregunta al nou ministre d'Economia portuguès, Santos Pereira, si no és irresponsable anunciar aquesta suspensió. Contesta el ministre: "El que és irresponsable és fer un projecte amb premisses totalment fora de la realitat. Això és no tenir respecte pels diners dels contribuents".
Segueix preguntant el periodista: "Però, no creu el ministre que és necessari un AVE entre Lisboa i Madrid?". La resposta és clara: "Crec que és molt important que Portugal i Espanya s'entestin en un projecte que és fonamental per als dos països, i que és la construcció d'una línia transfonterera de mercaderies d'ample mixt cap a Europa".
"Però el govern espanyol és un gran defensor de l'alta velocitat", insisteix el periodista. "Està bé", contesta concisament Santos Pereira, "la meva posició també és molt clara. Sóc un defensor d'una línia de mercaderies que faci les nostres exportacions més competitives".
Són dues formes d'encarar la crisi. Una, l'espanyola, a base d'inversions multimilionàries en alta velocitat que no tenen rendibilitat econòmica ni social. L'altra, la del nou govern portuguès, buscant la competitivitat dels seus productes. Una, l'espanyola, la del malbaratament, una altra, la portuguesa, la recerca de la millora de la productivitat.
Llàstima per als portuguesos que, per poder transportar les seves mercaderies cap a Europa d'una manera més econòmica, necessitin imperativament d'un acord amb el govern espanyol, que no està per la feina, ja que dedica tot el que té (i el que no té) , en projectes d'alta velocitat amb "premisses totalment fora de la realitat". Si no fos per aquest petit detall, amb les idees del nou ministre lusità d'Economia, Portugal podria sortir de la crisi abans que nosaltres.
diumenge, de juliol 24, 2011
Desertec – Un gran projecte europeu
Durant sis hores, els deserts reben més energia del sol que la que la humanitat consumeix en un any
Els que varen llegir ahir El País, hauran pogut veure un article del ministre d’exteriors alemany sobre l’energia, on declara que el seu país aposta clarament per Desetec. Però, què recoi és Desertec?
Quan el president Kennedy va anunciar el pla de posar un home a la Lluna, no hi ha cap dubte que va aconseguir dinamitzar els Estats Units. Ara que la Unió Europea es troba en una situació caòtica i que l’ideal d’una Europa Unida està cada vegada més lluny, el menys ara per ara, potser un projecte important podria dinamitzar la Unió. Desertec bé podria ser un projecte d’aquest tipus.
Desertec és un projecte de construcció d’enormes plantes d’energia solar al desert del Sàhara, que podrien ajudar a resoldre el problema energètic europeu. Però Desertec és més que això: es tracta d’un pla integral per desenvolupar recursos d’energia renovable a l’Àfrica del Nord i a l’Orient Mitjà (l’anomenada regió MENA - the Middle East and North Africa), primer per les seves necessitats domèstiques i, a més, per exportar energia a Europa. Es a dir, Desertec podria integrar a diferents nivells la Unió Europea amb Àfrica del Nord i l’Orient Mitjà, un projecte polític i econòmic d’una gran envergadura.
El mes de març de l’any 2009, la Fundació Desertec va presentar el seu concepte com una resposta al problema energètic europeu, basant-se en que la meitat de les necessitats energètiques mundials de l’any 2050 s’obtindrien mitjançant energies renovables, produïdes sobretot en plantes d’energia solar tèrmica instal•lades a les regions desèrtiques.
El mes de juliol del 2009, un consorci industrial dominat per empreses alemanyes, la anomenada Iniciativa Industrial Desertec (Dii) es va unir per estudiar la viabilitat tècnica del concepte Desertec a l’Àfrica del Nord. També hi ha empreses franceses i espanyoles que han unit els seus recursos per aquest mateix propòsit. A llarg termini, la Unió Europea, especialment Alemanya, tenen la intenció de satisfer una part important de les seves necessitats energètiques d’electricitat a partir de fonts renovables, i la importació d’energia de les zones veïnes, assolellades, com és el cas de la regió del Magreb, és particularment atractiva.
Projectes com la granja eòlica de 200 MW El Zayt al Mar Roig, o els projectes solars de 500 MW d’Abengoa Solar (accionista de Dii) a Ain Ben Mathar (Marroc), demostren que les primeres instal•lacions de fonts renovables al desert estaran aviat disponibles per les xarxes elèctriques locals, i una part d’aquest energia podria ser enviada a la Unió Europea, ja que les línies transmediterrànies de corrent contínua d’alta tensió ja comencen a existir, i aquesta xarxa s’ampliarà aviat pel consorci Medgrid (Xarxa Mediterrània), dominat per França.
Malgrat aquestes infraestructures en curs, Desertec és, ara per ara, molt lluny de ser un concepte operatiu, ja que els requisits tècnics necessaris i, sobretot, les condicions generals polítiques i econòmiques encara no s’acompleixen. Anem per parts.
Desafiaments tècnics
Només el 3 % de l’anergia produïda a la Unió Europea es comercialitza a través dels diferents països, majoritàriament a les zones localment veïnes de les fronteres. De manera que els mercats d’electricitat europeus segueixen sent nacionals. Si es vol avançar en el concepte Desertec, els mercats nacionals d’electricitat s’hauran d’obrir i s’hauran d’harmonitzar. Però per fer aquesta harmonització fa falta una infraestructura que encara no existeix, ja que el comerç transfonterer d’electricitat necessita una xarxa intel•ligent europea que pugui rebre i transportar quantitats molt fluctuants d’electricitat renovable produïda per milers de plantes. També farien falta moltes subestacions amb mòduls inversors per convertir l’energia alterna en contínua, i una adequada capacitat d’emmagatzemament d’energia elèctrica (centrals de bombeig, recàrregues de vehicles elèctrics, fàbriques de gas, etc.)
No serà senzill fer tot això. A Alemanya, per exemple, falten 3.600 km de noves línies elèctriques, però en els darrers cinc anys, només se n’han construït 90, degut a la pressió popular (ningú les vol a prop). A Catalunya, només hem de veure els problemes que hi ha per construir la línia de molt alta tensió amb França.
Un altre problema és el finançament de totes les infraestructures que s’han de fer. La previsió actual (sense Desertec) és que els països de la UE hauran d’invertir 4 bilions d’euros en infraestructures per l’expansió del sector elèctric durant els propers deu anys. Les estimacions de Desertec són de 400.000 milions, que es venen a sumar als anteriors. I tenint en compte que les inversions de Desertec s’han de fer fora de la UE, serà necessària una cobertura a llarg termini del risc que correran les empreses inversores.
Problemes polítics i econòmics
Quin tipus de risc financer implica Desertec, i com es pot reduir al mínim? Primerament hi ha el marc polític de la regió MENA, que és un risc que no es pot determinar amb certesa, almenys en un futur pròxim. D’altra banda, es poden aplicar els costos d’operació i manteniment de les grans plantes d’energia solar tèrmica de Mojave (Nevada), de Califòrnia o d’Almeria, a regions que tenen condicions ambientals tan extremes com el Sàhara? Les plantes actualment en construcció donaran una indicació d’aquests costos en un termini relativament curt, però es trigarà molt a saber com responen les plantes al pas del temps. De manera que Desertec no pot, ni podrà durant uns quants anys, establir una política de preus de l’electricitat.
Una altre qüestió: és recomanable un fort nivell de dependència energètica d’una regió que s’ha caracteritzat històricament per règims autoritaris? Fins ara, no hi ha hagut massa problemes amb el petroli i la construcció i el manteniment dels oleoductes que venen d’aquesta regió, però el treball de molts anys de durada per construir les línies elèctriques requereix compromisos a llarg termini amb règims d’una estabilitat poc fiable.
Conclusió
A la vista dels problemes i dels riscs que hem descrit, ens hem de preguntar si es necessari continuar impulsant Desertec. D’una banda, el Consell d’Energia Renovable Europeu pensa que serà possible generar, l’any 2030, el 65 % de l’electricitat de la UE a partir de fonts renovables situades al territori de la Unió, i el 100 % l’any 2050. D’una altra, el govern alemany creu que l’any 2050 es duplicarà l’eficiència energètica del país respecte de l’any 1990, amb la conseqüent disminució de les necessitats. Si és així, per què necessitem l’electricitat del desert?
La resposta positiva a aquesta qüestió està basada en una implicació de la Unió Europea en un projecte de reconstrucció econòmica i política de la regió MENA, de manera que el sector energètic podria servir per organitzar una dependència mútua dels països de les dues ribes de la Mediterrània. Des d’aquesta perspectiva, Desertec es pot convertir en la clau del projecte d’una política integral de veïnatge i d’una tasca de planificació a nivell europeu que abasta totes les àrees de la societat. El moment no pot ser millor, ja que l’agitació a l’Àfrica del Nord està obrint la possibilitat de crear formes innovadores de cooperació. I això malgrat que la inversió en el bon govern i el desenvolupament de les institucions polítiques té un efecte important en l’estabilització d’un país només quan una generació sencera hi ha crescut, com diu amb molta claredat el Banc Mundial en el seu darrer Informe de Desenvolupament Mundial “Conflicte, Seguretat i Desenvolupament”.
Desertec és un concepte poc conegut pels europeus (hi ha molts altres problemes urgents), però és vital decidir aviat si es duu o no a terme. I aquesta decisió, positiva o negativa, hauria de ser ben explicada als europeus i decidida per ells.
dissabte, de juliol 23, 2011
Malgrat 1911 – El projecte de desviament de les aigües de la Tordera
El dilluns 24 de juliol de l’any 1911, la Vanguardia publicava un llarg article sobre un acte de protesta molt important que va tenir lloc a Blanes el dia 23, avui fa cent anys, contra el desviament de les aigües de la Tordera cap a Barcelona. En aquest acte hi figuraven personalitats importants, com en Joaquim Ruyra i els diputats senyors Ventosa i Clavell, i Sagnier. Per Malgrat hi havia un representant del sindicat agrícola, el reverend Vilà.
Després de visitar la fàbrica de xampany de Blanes, el míting es va celebrar al cine Fortuny, situat al Passeig Marítim. Entre altres coses, es va dir que el sindicat agrícola de Malgrat havia rebut una carta del ministre de Foment, el senyor Rafael Gasset, que deia que per poder fer el transvasament s’havia de modificar, abans, la legislació de l’aigua.
Després de visitar la fàbrica de xampany de Blanes, el míting es va celebrar al cine Fortuny, situat al Passeig Marítim. Entre altres coses, es va dir que el sindicat agrícola de Malgrat havia rebut una carta del ministre de Foment, el senyor Rafael Gasset, que deia que per poder fer el transvasament s’havia de modificar, abans, la legislació de l’aigua.
divendres, de juliol 22, 2011
El pacte que no va poder ser
Candidatura d''ICV-EUiA-E a les eleccions municipals de 2011
D’entrada, dir que penso que és un bon exercici anar prenent apunts a cada reunió i el fer públiques les negociacions a les que s’assisteix.
Es confirma que hi havia un acord previ entre CiU, ERC i PP, encara que el contingut d’aquest acord, que parcialment ens desvela el representant d’ ICV-EUiA-E, sembla fer objecte d’una polèmica, ja que des de CiU ens diuen que ni la Sra Ana Vega anava de tercera tinent d’alcalde ni es parlava del càrrec de confiança que acostuma a acompanyar aquesta bona dona. Es difícil d'endevinar qui diu la veritat, si CiU o ICV-EUiA-E.
Sembla lògic que ICV-EUiA-E no vulgui pactar amb el PP. Però, per què no amb CiU? Per les retallades i per la política nacional, diuen. Suposem que quan parlen de política nacional es deuen referir al suport de CiU a la modificació de les pensions, però no ho expliciten. Seria bo que ens fessin un argumentari una mica més detallat del seu no a CiU (sobretot que a altres municipis si que hi ha hagut pactes d’aquest tipus).
Interessant el que diu sobre que l’alcaldessa estava disposada, el 31 de maig, a dimitir per facilitar un pacte d’esquerres (PSC + ERC + ICV-EUiA-E). Serà veritat? Si ho fos, em sembla una novetat important. Però, si de veritat l’alcaldessa estava disposada a dimitir, per què no ho va comunicar directament a ERC, en comptes de fer-ho per mitjà de terceres persones?
Finalment, el que l’escrit no aclareix (com és natural), és perquè el PP va sortir finalment del pacte amb CiU i ERC. Serà per imposició de la superioritat, o serà únicament a causa del càrrec de confiança, que segons CiU no estava inclòs al pacte? Ja sé que és demanar la lluna en un cove, però penso que el PP ho hauria d’aclarir.
De manera que tinc una bona opinió de l’escrit de ICV-EUiA-E sobre les negociacions, encara que només sigui pel fet d'haver-lo publicat. Si tothom fos tan obert, tots hi acabaríem guanyant. Encara que hi hagi afirmacions que, pel que diuen els altres protagonistes, semblin dubtoses. I encara que no contesti al seu títol, és a dir, perquè el pacte no va poder ser.
dissabte, de juliol 16, 2011
El pacte de govern
Llegim al Malgrat Confidencial els dotze punts que configuren l’acord de govern municipal entre PSC i PP:
1. Estudi per a ubicar la regidoria d’Inserció Laboral a l’antiga caserna de policia.
2. Creació d’un Viver d’Empreses.
3. Donar continuïtat al servei d’Aula Oberta.
4. Potenciació de serveis de platges com passarel•les, dutxes, lavabos,... així com reforçar-ne la vigilància i millorar l’accessibilitat.
5. Creació de l’Oficina d’Atenció al Ciutadà.
6. Potenciació de les competicions esportives com a oferta de promoció turística.
7. Noves zones d’aparcament.
8. Donar continuïtat al desenvolupament de la Llei de Barris.
9. Arranjament de la desembocadura de la riera de Palafolls.
10. Construcció de dues rotondes a l’avinguda de la Costa Brava amb l’objectiu de millorar-ne la seguretat.
11. Elaboració d’un estudi que permeti la millora, modificació o reubicació de l’antic Pavelló Municipal d’Esports.
12. Millora de l’avinguda del Carme i dels carrers Carme, Llibertat i Sant Elm.
Doncs molt bé. Quedem a l’espera d’un pla d’acció més detallat de cadascun dels dotze punts, esperant que no sigui una llista improvisada, i que es tinguin idees clares de com abordar cada un dels punts, especialment on crear noves zones d’aparcament que siguin útils per accedir a les diferents zones del poble, de com es crea un viver d’empreses eficaç, de qui finançarà l’arranjament de la desembocadura de la riera o de què s’ha de fer amb l’antic Pavelló.
Coneixent el contingut de l’acord, el malgratenc disposa d’una eina per fiscalitzar el treball de l’equip de govern de l’ajuntament. Intentarem, periòdicament, fer un resum de com s’avança en l’acompliment de l’acord PSC – PP.
(He intentat buscar el text de l'acord a la web municipal i no l'he trobat, no sé si perque no l'han publicat o perque no he estat capaç de buscar-lo bé)
1. Estudi per a ubicar la regidoria d’Inserció Laboral a l’antiga caserna de policia.
2. Creació d’un Viver d’Empreses.
3. Donar continuïtat al servei d’Aula Oberta.
4. Potenciació de serveis de platges com passarel•les, dutxes, lavabos,... així com reforçar-ne la vigilància i millorar l’accessibilitat.
5. Creació de l’Oficina d’Atenció al Ciutadà.
6. Potenciació de les competicions esportives com a oferta de promoció turística.
7. Noves zones d’aparcament.
8. Donar continuïtat al desenvolupament de la Llei de Barris.
9. Arranjament de la desembocadura de la riera de Palafolls.
10. Construcció de dues rotondes a l’avinguda de la Costa Brava amb l’objectiu de millorar-ne la seguretat.
11. Elaboració d’un estudi que permeti la millora, modificació o reubicació de l’antic Pavelló Municipal d’Esports.
12. Millora de l’avinguda del Carme i dels carrers Carme, Llibertat i Sant Elm.
Doncs molt bé. Quedem a l’espera d’un pla d’acció més detallat de cadascun dels dotze punts, esperant que no sigui una llista improvisada, i que es tinguin idees clares de com abordar cada un dels punts, especialment on crear noves zones d’aparcament que siguin útils per accedir a les diferents zones del poble, de com es crea un viver d’empreses eficaç, de qui finançarà l’arranjament de la desembocadura de la riera o de què s’ha de fer amb l’antic Pavelló.
Coneixent el contingut de l’acord, el malgratenc disposa d’una eina per fiscalitzar el treball de l’equip de govern de l’ajuntament. Intentarem, periòdicament, fer un resum de com s’avança en l’acompliment de l’acord PSC – PP.
(He intentat buscar el text de l'acord a la web municipal i no l'he trobat, no sé si perque no l'han publicat o perque no he estat capaç de buscar-lo bé)
divendres, de juliol 15, 2011
La sorra de les platges
Les platges de Santa Susanna tenen problemes, ja que el darrer temporal de llevant ha deixat un desnivell molt pronunciat i s’ha endut la meitat de la platja de les dunes, deixant a la vista les conduccions de l’estació de bombeig de les aigües residuals. Ni l’ACA ni Costes preveuen cap actuació per arreglar la platja per aquest estiu. Es més, Costes ha decidit eliminar el servei del vaixell draga que feia anys que anava reomplint les platges de sorra, ja que el seu cost és de més de 2 milions d’euros anuals.
Això si, l’ACA està a l’espera de conèixer els resultats d'un estudi de dinàmica litoral de tot el Maresme que s'està realitzant a la zona i que determinarà les accions que cal dur a terme en un futur per garantir l'estabilitat de les platges de la comarca. Una excusa com una altre per dir finament que no hi ha calés per recuperar les platges que es vagin perdent pels temporals, i que el senyor alcalde de Santa Susanna s’esperi assegut.
Ja que a Santa Susanna, per més que el seu alcalde (el mateix que va portar el municipi a tenir el deute per habitant més important de Catalunya) digui que un municipi tant turístic no es pot permetre oferir una imatge com l’actual als seus visitants, no hi haurà cap solució més o menys provisional en temps d’austeritat màxima. El que podria fer el senyor Campolier és el que va fer amb tant bons resultats el conseller Baltasar quan a Catalunya hi havia la gran sequera: anar a Montserrat a demanar a la Moreneta que el proper temporal de ponent torni la sorra a la platja.
La pregunta que jo em faig és la següent: per què si la falta de sorra a les platges de Santa Susanna perjudica la indústria del turisme, hauríem de ser els contribuents els que paguéssim la solució, i no els que es beneficien econòmicament d’aquestes platges? La mateixa pregunta la podria fer per les pèrdues cròniques de sorra de S’Abanell, a Blanes.
Això si, l’ACA està a l’espera de conèixer els resultats d'un estudi de dinàmica litoral de tot el Maresme que s'està realitzant a la zona i que determinarà les accions que cal dur a terme en un futur per garantir l'estabilitat de les platges de la comarca. Una excusa com una altre per dir finament que no hi ha calés per recuperar les platges que es vagin perdent pels temporals, i que el senyor alcalde de Santa Susanna s’esperi assegut.
Ja que a Santa Susanna, per més que el seu alcalde (el mateix que va portar el municipi a tenir el deute per habitant més important de Catalunya) digui que un municipi tant turístic no es pot permetre oferir una imatge com l’actual als seus visitants, no hi haurà cap solució més o menys provisional en temps d’austeritat màxima. El que podria fer el senyor Campolier és el que va fer amb tant bons resultats el conseller Baltasar quan a Catalunya hi havia la gran sequera: anar a Montserrat a demanar a la Moreneta que el proper temporal de ponent torni la sorra a la platja.
La pregunta que jo em faig és la següent: per què si la falta de sorra a les platges de Santa Susanna perjudica la indústria del turisme, hauríem de ser els contribuents els que paguéssim la solució, i no els que es beneficien econòmicament d’aquestes platges? La mateixa pregunta la podria fer per les pèrdues cròniques de sorra de S’Abanell, a Blanes.
dilluns, de juliol 04, 2011
¿Augmenta la crisi energètica global?
Quin és el denominador comú entre la Primavera Àrab, el desastre de Fukushima i les sequeres que hem vist per tot el món? Hi ha qui opina que aquest denominador comú és un futur molt negre pel que fa a l'energia.
Heus aquí un fet simple: l'economia mundial està estructurada de manera que un estancament en la producció d'energia no és una opció acceptable. Per tal de seguir satisfent les necessitats de les grans potències industrials com Estats Units, juntament amb la set voraç d'energia de les potències emergents com la Xina, l'energia mundial haurà d'augmentar considerablement cada any.
És contra aquest teló de fons que tres esdeveniments decisius de 2011 estan canviant la manera com és probable que visquem en aquest planeta en un futur no gaire llunyà.
El primer i el més transcendental dels xocs energètics de l'any ha estat la sèrie d'esdeveniments precipitats per les revoltes de Tunísia i Egipte i la consegüent "primavera àrab" a l'Orient Mitjà. Ni Tunísia ni Egipte són, de fet, importants productors de petroli, però l'ona de xoc política desencadenada per aquestes insurreccions s'ha estès a altres països de la regió que sí que són productors de petroli, com Líbia, Oman i l'Aràbia Saudita. Per ara, els dirigents saudites i Oman semblen mantenir un control estricte sobre les protestes, però la producció de Líbia, d'uns 1,7 milions de barrils per dia, s'ha reduït a gairebé zero.
Segons totes les projeccions de la producció mundial de petroli, Aràbia Saudita i altres estats del Golf Pèrsic hauran de subministrar una part cada vegada més gran de la producció mundial total de petroli, ja que la producció d’altres regions clau disminueix. L'assoliment d'aquest augment de producció és essencial, però no passarà a menys que els governants dels països productors inverteixin sumes colossals en el desenvolupament de noves reserves de petroli, especialment els crus pesats, "petroli difícil", varietat que requereix d'una infraestructura molt més costosa que la de les actuals reserves de "petroli fàcil". És a dir, per satisfer les futures necessitats mundials de petroli cal basar-se en la voluntat d'Aràbia per invertir centenars de milers de milions de dòlars per explotar les seves reserves de petroli pesat. Però ara, davant les perspectives d'una revolta de la joventut àrab a l'estil egipci, els dirigents saudites semblen decidits a utilitzar la seva important riquesa en l'ocupació, la generació de programes d'obres públiques i armament, i no en noves instal•lacions de "petroli difícil". I el mateix es pot dir en gran mesura dels altres estats petroliers monàrquics del Golf Pèrsic.
En termes dels mercats energètics, el segon esdeveniment important de 2011 va tenir lloc l’11 de març, quan un terratrèmol i un tsunami d'intensitat inesperada impactar el Japó. Es va destruir una part important de la infraestructura energètica del nord del Japó, incloent refineries, instal•lacions portuàries, oleoductes, centrals elèctriques i línies de transmissió. A més, es van destruir quatre reactors nuclears en Fukushima, el que suposa una pèrdua permanent de 6.800 megawatts de capacitat de generació elèctrica.
Això, al seu torn, ha forçat al Japó a augmentar les seves importacions de petroli, carbó i gas natural, sumant-se a la pressió sobre els subministraments mundials. Amb Fukushima i altres centrals nuclears fora de joc, els analistes del sector calculen que les importacions de petroli japonès podrien augmentar fins a 238.000 barrils per dia, i les importacions de gas natural en 1,2 milions de peus cúbics per dia (en la seva majoria en forma de gas natural liquat, o GNL).
El desastre de Fukushima, i la consegüent revelació de defectes de disseny i fallades de manteniment a la planta, ha tingut un efecte dòmino, fent que les autoritats d'energia d'altres països cancel•lin els plans per a construir noves centrals nuclears o per allargar la vida útil de les ja existents. El primer en fer-ho va ser Alemanya: el 14 de març, la cancellera Angela Merkel va tancar dues de les plantes més antigues i va suspendre els plans per estendre la vida d'altres 15 centrals. El 30 de maig, el seu govern va decidir la suspensió permanent. Arran de protestes antinuclears i d'un revés electoral, va prometre tancar totes les centrals nuclears existents el 2022, cosa que, creuen els experts, es traduirà en un augment del consum de combustibles fòssils.
Xina també va actuar amb rapidesa, a l'anunciar el 16 de març que deixaria d'atorgar permisos per a la construcció de nous reactors tot esperant una revisió dels procediments de seguretat, encara que no va descartar del tot aquestes inversions. Altres països, com l'Índia i els Estats Units, van dur a terme revisions dels procediments de seguretat dels reactors, posant en situació de risc ambiciosos plans nuclears. Després, el 25 de maig, el govern suís va anunciar que anava a abandonar els plans per construir tres noves plantes d'energia nuclear, que havia decidit abandonar gradualment l'energia nuclear, i el tancament de l'última de les seves plantes en 2034, unint-se a la llista de països que semblen haver abandonat l'energia nuclear per sempre.
La tercera novetat important del 2011 que fa l'energia, ha estat una sèrie de persistents sequeres en moltes zones del planeta. En general, l'efecte més immediat i dramàtic de la perllongada sequera és una reducció en la producció de grans, el que té com a conseqüència uns preus dels aliments cada vegada més alts i genera problemes socials. Una intensa sequera durant l'any passat a Austràlia, Xina, Rússia i algunes parts de l'Orient Mitjà, Amèrica del Sud, Estats Units, i més recentment el nord d'Europa, ha contribuït a l'actual rècord de preu dels aliments (i això, a seu torn, ha estat un factor clau en els disturbis polítics que corren pel nord d'Àfrica, l'est d'Àfrica, i Orient Mitjà). No obstant això, la sequera també té un efecte sobre l'energia, ja que comporta una disminució de la producció de les plantes d'energia hidroelèctrica, tal com està passant en diverses regions afectades per la sequera.
Aquesta és, de lluny, la amenaça més important per a la generació d'electricitat que hi ha a la Xina, que està patint una de les seves pitjors sequeres. Els nivells de pluja de gener a abril a la conca del Yangtzé, el riu més llarg i més important econòmicament de la Xina, han estat un 40% inferiors a la mitjana dels últims 50 anys, cosa que ha donat com a resultat una disminució significativa de la producció d'energia hidroelèctrica i una greu escassetat d'electricitat en gran part del centre de la Xina.
Els xinesos s'estan cremant més carbó per generar electricitat, però les mines nacionals ja no satisfan les necessitats del país, de manera que la Xina s'ha convertit en el primer importador mundial de carbó. L'augment de la demanda, combinat amb un subministrament insuficient, ha provocat una alça en els preus del carbó, i sense poder tenir un augment comparable de les tarifes d'electricitat (establertes pel govern), moltes empreses de serveis públics de la Xina racionen l’energia en lloc de comprar carbó més car i operar amb pèrdues. En resposta, les indústries estan augmentant la seva dependència dels generadors d'emergència amb motors dièsel, el que al seu torn augmenta la demanda xinesa de petroli importat, posant encara més pressió sobre els preus internacionals dels combustibles.
D'aquesta manera entrem al juliol, amb disturbis a l'Orient Mitjà, un panorama pessimista per a l'energia nuclear, i una severa escassetat d'electricitat a la Xina (i possiblement en altres llocs). Les solucions immediates són més carbó (amb explotacions cada vegada més invasives i contaminants, i més generació de CO2), i més petroli i gas d'esquist (Shale oil i Shale gas), el que implica milers de pous, cadascun dels quals pot desencadenar un desastre ambiental. De manera que les expectatives de satisfer un subministrament d'energia cada vegada més gran per satisfer la demanda dels propers anys estan destinades a no poder-se realitzar. En el seu lloc s'ha de preveure una escassetat recurrent, un augment de preus, i un creixent descontentament de la població.
Si no abandonem la creença que el creixement il•limitat és un dret inalienable i si no fem l'esforç i la inversió necessaris perquè les energies renovables siguin un substitut significatiu, és probable que el futur que ens espera sigui molt negre.
Heus aquí un fet simple: l'economia mundial està estructurada de manera que un estancament en la producció d'energia no és una opció acceptable. Per tal de seguir satisfent les necessitats de les grans potències industrials com Estats Units, juntament amb la set voraç d'energia de les potències emergents com la Xina, l'energia mundial haurà d'augmentar considerablement cada any.
És contra aquest teló de fons que tres esdeveniments decisius de 2011 estan canviant la manera com és probable que visquem en aquest planeta en un futur no gaire llunyà.
El primer i el més transcendental dels xocs energètics de l'any ha estat la sèrie d'esdeveniments precipitats per les revoltes de Tunísia i Egipte i la consegüent "primavera àrab" a l'Orient Mitjà. Ni Tunísia ni Egipte són, de fet, importants productors de petroli, però l'ona de xoc política desencadenada per aquestes insurreccions s'ha estès a altres països de la regió que sí que són productors de petroli, com Líbia, Oman i l'Aràbia Saudita. Per ara, els dirigents saudites i Oman semblen mantenir un control estricte sobre les protestes, però la producció de Líbia, d'uns 1,7 milions de barrils per dia, s'ha reduït a gairebé zero.
Segons totes les projeccions de la producció mundial de petroli, Aràbia Saudita i altres estats del Golf Pèrsic hauran de subministrar una part cada vegada més gran de la producció mundial total de petroli, ja que la producció d’altres regions clau disminueix. L'assoliment d'aquest augment de producció és essencial, però no passarà a menys que els governants dels països productors inverteixin sumes colossals en el desenvolupament de noves reserves de petroli, especialment els crus pesats, "petroli difícil", varietat que requereix d'una infraestructura molt més costosa que la de les actuals reserves de "petroli fàcil". És a dir, per satisfer les futures necessitats mundials de petroli cal basar-se en la voluntat d'Aràbia per invertir centenars de milers de milions de dòlars per explotar les seves reserves de petroli pesat. Però ara, davant les perspectives d'una revolta de la joventut àrab a l'estil egipci, els dirigents saudites semblen decidits a utilitzar la seva important riquesa en l'ocupació, la generació de programes d'obres públiques i armament, i no en noves instal•lacions de "petroli difícil". I el mateix es pot dir en gran mesura dels altres estats petroliers monàrquics del Golf Pèrsic.
En termes dels mercats energètics, el segon esdeveniment important de 2011 va tenir lloc l’11 de març, quan un terratrèmol i un tsunami d'intensitat inesperada impactar el Japó. Es va destruir una part important de la infraestructura energètica del nord del Japó, incloent refineries, instal•lacions portuàries, oleoductes, centrals elèctriques i línies de transmissió. A més, es van destruir quatre reactors nuclears en Fukushima, el que suposa una pèrdua permanent de 6.800 megawatts de capacitat de generació elèctrica.
Això, al seu torn, ha forçat al Japó a augmentar les seves importacions de petroli, carbó i gas natural, sumant-se a la pressió sobre els subministraments mundials. Amb Fukushima i altres centrals nuclears fora de joc, els analistes del sector calculen que les importacions de petroli japonès podrien augmentar fins a 238.000 barrils per dia, i les importacions de gas natural en 1,2 milions de peus cúbics per dia (en la seva majoria en forma de gas natural liquat, o GNL).
El desastre de Fukushima, i la consegüent revelació de defectes de disseny i fallades de manteniment a la planta, ha tingut un efecte dòmino, fent que les autoritats d'energia d'altres països cancel•lin els plans per a construir noves centrals nuclears o per allargar la vida útil de les ja existents. El primer en fer-ho va ser Alemanya: el 14 de març, la cancellera Angela Merkel va tancar dues de les plantes més antigues i va suspendre els plans per estendre la vida d'altres 15 centrals. El 30 de maig, el seu govern va decidir la suspensió permanent. Arran de protestes antinuclears i d'un revés electoral, va prometre tancar totes les centrals nuclears existents el 2022, cosa que, creuen els experts, es traduirà en un augment del consum de combustibles fòssils.
Xina també va actuar amb rapidesa, a l'anunciar el 16 de març que deixaria d'atorgar permisos per a la construcció de nous reactors tot esperant una revisió dels procediments de seguretat, encara que no va descartar del tot aquestes inversions. Altres països, com l'Índia i els Estats Units, van dur a terme revisions dels procediments de seguretat dels reactors, posant en situació de risc ambiciosos plans nuclears. Després, el 25 de maig, el govern suís va anunciar que anava a abandonar els plans per construir tres noves plantes d'energia nuclear, que havia decidit abandonar gradualment l'energia nuclear, i el tancament de l'última de les seves plantes en 2034, unint-se a la llista de països que semblen haver abandonat l'energia nuclear per sempre.
La tercera novetat important del 2011 que fa l'energia, ha estat una sèrie de persistents sequeres en moltes zones del planeta. En general, l'efecte més immediat i dramàtic de la perllongada sequera és una reducció en la producció de grans, el que té com a conseqüència uns preus dels aliments cada vegada més alts i genera problemes socials. Una intensa sequera durant l'any passat a Austràlia, Xina, Rússia i algunes parts de l'Orient Mitjà, Amèrica del Sud, Estats Units, i més recentment el nord d'Europa, ha contribuït a l'actual rècord de preu dels aliments (i això, a seu torn, ha estat un factor clau en els disturbis polítics que corren pel nord d'Àfrica, l'est d'Àfrica, i Orient Mitjà). No obstant això, la sequera també té un efecte sobre l'energia, ja que comporta una disminució de la producció de les plantes d'energia hidroelèctrica, tal com està passant en diverses regions afectades per la sequera.
Aquesta és, de lluny, la amenaça més important per a la generació d'electricitat que hi ha a la Xina, que està patint una de les seves pitjors sequeres. Els nivells de pluja de gener a abril a la conca del Yangtzé, el riu més llarg i més important econòmicament de la Xina, han estat un 40% inferiors a la mitjana dels últims 50 anys, cosa que ha donat com a resultat una disminució significativa de la producció d'energia hidroelèctrica i una greu escassetat d'electricitat en gran part del centre de la Xina.
Els xinesos s'estan cremant més carbó per generar electricitat, però les mines nacionals ja no satisfan les necessitats del país, de manera que la Xina s'ha convertit en el primer importador mundial de carbó. L'augment de la demanda, combinat amb un subministrament insuficient, ha provocat una alça en els preus del carbó, i sense poder tenir un augment comparable de les tarifes d'electricitat (establertes pel govern), moltes empreses de serveis públics de la Xina racionen l’energia en lloc de comprar carbó més car i operar amb pèrdues. En resposta, les indústries estan augmentant la seva dependència dels generadors d'emergència amb motors dièsel, el que al seu torn augmenta la demanda xinesa de petroli importat, posant encara més pressió sobre els preus internacionals dels combustibles.
D'aquesta manera entrem al juliol, amb disturbis a l'Orient Mitjà, un panorama pessimista per a l'energia nuclear, i una severa escassetat d'electricitat a la Xina (i possiblement en altres llocs). Les solucions immediates són més carbó (amb explotacions cada vegada més invasives i contaminants, i més generació de CO2), i més petroli i gas d'esquist (Shale oil i Shale gas), el que implica milers de pous, cadascun dels quals pot desencadenar un desastre ambiental. De manera que les expectatives de satisfer un subministrament d'energia cada vegada més gran per satisfer la demanda dels propers anys estan destinades a no poder-se realitzar. En el seu lloc s'ha de preveure una escassetat recurrent, un augment de preus, i un creixent descontentament de la població.
Si no abandonem la creença que el creixement il•limitat és un dret inalienable i si no fem l'esforç i la inversió necessaris perquè les energies renovables siguin un substitut significatiu, és probable que el futur que ens espera sigui molt negre.
dissabte, de juliol 02, 2011
La CEOE, la genètica i l’educació
L’altre dia, la CEOE va presentar un estudi americà que assegura que l’herència genètica “té una importància en el rendiment escolar dels fills equivalent o una mica superior a la de l’origen socioeconòmic”. També consideren que, un cop assolit un cert nivell de despesa pública, l’augment de la inversió té efectes nuls per l’educació dels alumnes.
Ràpidament, els progressistes de sempre es varen esquinçar les vestidures, ja que aquesta afirmació és contrària a l’igualitarisme oficialment regnant a l’educació des de que el socialisme, fa més de vint anys, va imposar que l’ensenyament s’havia de fer sense deixar ningú enrere, amb les conseqüències que això ha portat pel que fa a la qualitat de l’ensenyament, disminuint el nivell mitjà. Aquest igualitarisme està basat en que les diferències de rendiment escolar dels alumnes són deguts a una injustícia social, que s’ha de corregir.
De manera que dir que la genètica també té importància és com enviar un torpede a la línia de flotació del papanatisme oficial, tant del gust del lobby dels ensenyants.
Jo no sé si l’informe de la CEOE, basat en estudis sobre el nivell escolar assolit pels fills biològics i adoptius d’una mateixa família (els fills biològics tenen un rendiment més semblant al dels seus pares que els fills adoptats), té una base científica suficient. Però si que sé que, segons la meva experiència, hi ha alumnes amb més o menys facilitat per aprendre, i no sempre els alumnes amb més facilitat són d’un origen socioeconòmic millor que els que en tenen menys.
Si parlem de la despesa per alumne, el gràfic demostra que no sempre l’augment d’aquesta despesa va relacionada amb la millora de l’educació. Itàlia i els Estats Units gasten molt més que Espanya, amb resultats pitjors, mentre que Finlàndia, el millor país en resultats, no és, ni de lluny, el que més gasta. De manera que, més que la quantitat destinada a l’ensenyament, el que importa és la manera com s’ensenya. I a Espanya, amb uns mestres que tenen la plaça en propietat, siguin bons o dolents, és impossible que l’ensenyament sigui mitjanament eficaç.
El problema és que, amb un ensenyament de baix nivell, sortir de la crisi serà molt complicat. I, com deia el ministre d’educació francès Allègre, moure el mamut de l’ensenyament és missió gairebé impossible. De manera, que sortir de la crisi serà gairebé impossible (parlo no d'una sortida momentània, sinó d'una sortida definitiva)
Ràpidament, els progressistes de sempre es varen esquinçar les vestidures, ja que aquesta afirmació és contrària a l’igualitarisme oficialment regnant a l’educació des de que el socialisme, fa més de vint anys, va imposar que l’ensenyament s’havia de fer sense deixar ningú enrere, amb les conseqüències que això ha portat pel que fa a la qualitat de l’ensenyament, disminuint el nivell mitjà. Aquest igualitarisme està basat en que les diferències de rendiment escolar dels alumnes són deguts a una injustícia social, que s’ha de corregir.
De manera que dir que la genètica també té importància és com enviar un torpede a la línia de flotació del papanatisme oficial, tant del gust del lobby dels ensenyants.
Jo no sé si l’informe de la CEOE, basat en estudis sobre el nivell escolar assolit pels fills biològics i adoptius d’una mateixa família (els fills biològics tenen un rendiment més semblant al dels seus pares que els fills adoptats), té una base científica suficient. Però si que sé que, segons la meva experiència, hi ha alumnes amb més o menys facilitat per aprendre, i no sempre els alumnes amb més facilitat són d’un origen socioeconòmic millor que els que en tenen menys.
Si parlem de la despesa per alumne, el gràfic demostra que no sempre l’augment d’aquesta despesa va relacionada amb la millora de l’educació. Itàlia i els Estats Units gasten molt més que Espanya, amb resultats pitjors, mentre que Finlàndia, el millor país en resultats, no és, ni de lluny, el que més gasta. De manera que, més que la quantitat destinada a l’ensenyament, el que importa és la manera com s’ensenya. I a Espanya, amb uns mestres que tenen la plaça en propietat, siguin bons o dolents, és impossible que l’ensenyament sigui mitjanament eficaç.
El problema és que, amb un ensenyament de baix nivell, sortir de la crisi serà molt complicat. I, com deia el ministre d’educació francès Allègre, moure el mamut de l’ensenyament és missió gairebé impossible. De manera, que sortir de la crisi serà gairebé impossible (parlo no d'una sortida momentània, sinó d'una sortida definitiva)
divendres, de juliol 01, 2011
Malgrat 1961 – Condemna a 30 anys per un assassinat
El dijous 29 de juny de l’any 1961, ara fa 50 anys, La Vanguardia publicava que el tribunal de la secció primera de l’Audiència Provincial condemnava a l’autor de l’assassinat d’un noi de Malgrat a 30 anys de presó. Aquest assassinat va ocórrer dos anys abans, el 24 de juliol de l’any 1959.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)