Ja hem parlat de les raons per les quals el comerç d'emissions de la Unió Europea és molt probable que sigui un fracàs, tot i que és el sistema estrella de la Unió per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle. La raó bàsica d'aquest previsible fracàs és que el valor dels drets d'emissió és molt probable que cotitzin a la baixa, la qual cosa redueix considerablement el seu efecte motivador per reduir les emissions.
Doncs bé, dijous i divendres de la setmana passada hi va haver una forta caiguda del preu dels drets, que han passat de valer 16,80 € / t el 30 de maig a valer 13,01 el 23 de juny i 12,07 el 24.
En el primer gràfic podem apreciar l'evolució d'aquest preu des del 1 de gener de 2008 fins divendres passat, i en el segon, per apreciar millor l'evolució dels dos últims anys, des del 1 de gener de 2010 fins divendres passat.
Podem observar que aquests drets, que valien entre 20 i 25 euros per tona l'any 2008, fins al mes d'octubre, s'han desplomat fins situar-se en valors entre 12 i 16 euros per tona a partir de llavors.
Dades diàries del preus dels drets d’emissió
dilluns, de juny 27, 2011
divendres, de juny 24, 2011
Malgrat 1911 – El projecte de transvasament de les aigües de la Tordera a Barcelona
El dimecres 21 de juny de l’any 1911, ara fa cent anys, la Vanguardia feia part de la reunió a Malgrat de les forces vives de comarca, que protestaven pel fet que es volguessin transvasar les aigües de la Tordera cap a Barcelona.
Malgrat 1961 – Comença la vista per jutjar un assassinat
El divendres 23 de juny de l’any 1961, ara fa cinquanta anys, la Vanguardia publicava que havia començat la vista per jutjar l’assassinat d’un noi de 13 anys, de Malgrat, assassinat que es va cometre un parell d’anys abans, el 24 de juliol del 1959.
dimarts, de juny 21, 2011
El fracàs anunciat del Comerç d'Emissions europeu (i 3)
Hem dedicat dues entrades a comentar el sistema de Comerç d’Emissions europeu, que és el principal instrument del que s’ha dotat la Unió Europea per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, especialment de CO2. Aquest sistema no pot funcionar correctament, per les raons que ja hem indicat. Aquesta nova entrada és la conclusió.
Fase III (2013 - 2020): la manca de coherència soscava encara més el comerç d'emissions
Aquesta anàlisi no només indica que no hi ha una base per a un incentiu de preu fort i estable del comerç d'emissions, sinó que, encara més important, mostra que la política europea d'emissions de carboni no té coherència interna. L'excedent, després de tot no és una conseqüència de circumstàncies imprevistes, sinó el resultat directe dels elements que s'han introduït deliberadament en el sistema, com la Regla de bancarització dels drets d'emissió, la Directiva d'Enllaç i la Reserva per a Nous Participants, que són opcions essencialment polítiques.
Per desgràcia, els elements que soscaven l'eficàcia d'aquest règim no es limiten a la segona fase del comerç d'emissions. Per exemple, també s'ha creat una RNP (Reserva per a Nous Participants) per a la tercera fase (2013-2020). Tot i que encara és massa aviat per dir si hi haurà o no drets d'emissió sobrants en aquesta reserva d’aquí a l'any 2020, la Comissió Europea ja ha reservat 300 milions de drets com un mitjà per finançar projectes relacionats amb les tecnologies energètiques innovadores i la captura i emmagatzematge de carboni (CAC). Per tant, la Comissió Europea torna a alleujar la pressió sobre les empreses cobertes pel règim posant en circulació encara més drets d'emissió per a finançar altres projectes. Tot i que el suport per al desenvolupament de tecnologies com la CAC és una necessitat per assolir metes de reducció d'emissions a llarg termini, la font de finançament (drets d'emissions), soscava un cop més el comerç d'emissions. Atès que cal una gran demanda de drets d'emissió per estimular les inversions, un continu excés d'oferta fins a l'any 2020 és una possibilitat real. Amb això al cap, el nivell actual de preus de 15 euros per tona de CO2 podria ser considerat elevat, fins i tot dins d'alguns anys.
Perquè una simple reducció del límit no és la solució
La manera de resoldre aquest problema de grans excedents sembla senzilla: reduir el nombre de drets d'emissió expedits. Actualment la Comissió Europea té previst reduir el nombre de drets d'emissió expedits a la fase 3 de 500 a 800 milions per corregir els efectes de la recessió econòmica recent. Aquesta mesura podria augmentar la probabilitat d'arribar a la meta de reducció d'emissions. Però, per si sola, una reducció de drets d'emissió serà segurament ineficaç, perquè no soluciona cap de les debilitats del comerç d'emissions. Segueix present la vulnerabilitat als vaivens de la demanda, a la Directiva d'Enllaç i la RNP (Reserva per a Nous Participants).
Les mesures polítiques s’haurien per tant, abans que res, de centrar en l'eliminació de les debilitats del comerç d'emissions. La coherència política és la clau: eliminar la Directiva d'Enllaç, deixar d'utilitzar la RNP com a instrument financer i eliminar els drets que queden a la reserva. Un acord que inclogués aquests elements constituiria un gran pas endavant. Per desgràcia, un acord de llarg abast com aquest és difícil d'assolir atès el nombre de parts presents a la taula de negociació.
Perquè els subsidis per a l'energia eòlica són una mala idea
Però encara hi ha un altre problema. Fins i tot si assumim que les parts arribin a un acord i facin el que cal resoldre algunes de les principals debilitats del sistema actual, no es podrà dir que el règim de comerç d'emissions és un mètode eficaç i eficient per aconseguir la meta de reducció de emissions europees.
El mercat del carboni només funcionarà de manera eficient (és a dir, assolir l'objectiu de reducció d’emissions al menor cost possible) si el preu de les emissions de carboni és raonablement estable, perquè les empreses puguin planificar les seves inversions en conseqüència. Això només passarà si els responsables polítics s'abstenen d'interferir en el mercat i limitin les seves accions a proporcionar un entorn polític estable i coherent. En aquest cas un règim de comerç d'emissions podria funcionar.
En realitat, en els últims cinc anys hem vist un preu del carboni inestable i impredictible. En efecte, el mercat d'emissions de carboni no és un mercat real, en els quals les forces del mercat determinen els resultats. Els responsables polítics interfereixen constantment i tracten de dirigir el mercat. Si interferir significa que s'han resolt les deficiències, seria una bona cosa. El problema és que, en la pràctica, aquesta interferència és sovint igual a qualsevol gestió de crisi (per exemple, la reparació dels danys de la recessió) o proporcionant substituts del mercat (per exemple mitjançant la subvenció de certes formes d'energia renovable).
Aquest últim tipus d'interferència sovint passa desapercebuda perquè la interferència amb el règim de comerç d'emissions és indirecta. Per exemple, els governs proposen contínuament nous esquemes i subsidis per estimular l'ús de fonts d'energia renovables i altres fonts amb baixa emissió de carboni. Aquestes subvencions afavoreixen el negoci de les empreses involucrades. Com a resultat, poden invertir, per exemple, en l'energia eòlica a alta mar abans del que haurien fet sense subvencions. El problema és, però, que ja existeix un pla que té per objecte proporcionar el mateix incentiu per a la indústria: el comerç d'emissions. Si els responsables polítics prenguessin les mesures necessàries per millorar el funcionament del comerç d'emissions, l'augment dels preus del carboni faria que amb el temps el parc eòlic marí fos econòmicament viable per si mateix. Un subsidi no seria necessari i es podria estalviar diners dels contribuents.
L'argument, però, va encara més lluny. Les empreses que inverteixen en energia eòlica a alta mar amb l'ajuda d'una subvenció ho fan abans del que haurien de fer, amb el consegüent estalvi de drets d'emissió que d'altra manera s'usarien per cobrir les emissions. Aquests subsidis, per aquest motiu, es poden vendre al mercat per a ús d'altres empreses. Les empreses que compren els drets d'emissió en excés poden ajornar les seves pròpies inversions. Com a resultat, les polítiques que acceleren l'esforç de reducció de carboni en un país, en realitat redueixen la pressió sobre les empreses en altres estats membres del comerç d'emissions. En conjunt, la subvenció no afegeix res a la reducció de l'esforç en general, però no és més que un substitut costós per a les reduccions que s'haurien produït de totes maneres.
El subsidi per a l'energia eòlica és només un exemple de com les polítiques a nivell local o nacional (o fins i tot europees) actuen com a substitut del comerç d'emissions, amb l'efecte de soscavar el preu dels drets i l'eficiència del sistema . Les normes sobre les emissions, les regulacions, els impostos i qualsevol altra mesura destinada a "accelerar" els esforços de reducció de les indústries cobertes pel règim tindrien un efecte similar.
Els responsables polítics tenen fins a cert punt raó quan insisteixen en la necessitat d'altres incentius. El comerç d'emissions no està proporcionant el tipus d'incentiu fort i estable que cal esperar-ne, així que és comprensible que busquin altres mètodes. Mentre el comerç d'emissions continuï en vigor, però, els responsables polítics haurien d'abandonar el treball per lliure, abstenir-se d'introduir altres incentius i centrar-se en la coherència del comerç d'emissions perquè aquest sigui una arma eficaç i eficient en la lluita contra les emissions de carboni.
L'alternativa és l'abolició del comerç d'emissions en el seu conjunt i canviar-lo per un altre pla d'incentius. Un exemple d'un pla d'incentius que podria eludir tots els problemes esmentats seria un impost progressiu sobre les emissions de carboni. Encara que el govern no tindria cap control directe sobre els nivells d'emissió, i un impost se suposa que és menys eficient que un mecanisme de mercat, proporcionaria l'estabilitat, la seguretat i el mecanisme perquè els preus de les emissions de carboni augmentin. Com a resultat, es crearia un al•licient per posar en marxa les inversions necessàries per aconseguir l'objectiu de reducció previst per a 2020. Els sistemes de control ja estan en marxa i els drets que ja s'han emès no haurien de perdre el seu valor o funció. El més important, però, és que “l’excedent de drets” es convertiria en una cosa del passat. Els governs han de triar: o bé permetre que el mercat faci la seva feina, o introduir un impost que no tingui control sobre els nivells d'emissió. Però interferir en el mercat amb projectes i mesures que soscaven el preu del CO2, no és viable en cap cas.
Per desgràcia, aquesta és la manera de treballar de la Unió Europea, no només pel que fa al comerç d’emissions, sinó també a molts altres aspectes. Els que hem cregut que Europa seria capaç de treballar més seriosament que els estats nacionals comencem a estar decebuts de la manera com Europa està funcionant.
Fase III (2013 - 2020): la manca de coherència soscava encara més el comerç d'emissions
Aquesta anàlisi no només indica que no hi ha una base per a un incentiu de preu fort i estable del comerç d'emissions, sinó que, encara més important, mostra que la política europea d'emissions de carboni no té coherència interna. L'excedent, després de tot no és una conseqüència de circumstàncies imprevistes, sinó el resultat directe dels elements que s'han introduït deliberadament en el sistema, com la Regla de bancarització dels drets d'emissió, la Directiva d'Enllaç i la Reserva per a Nous Participants, que són opcions essencialment polítiques.
Per desgràcia, els elements que soscaven l'eficàcia d'aquest règim no es limiten a la segona fase del comerç d'emissions. Per exemple, també s'ha creat una RNP (Reserva per a Nous Participants) per a la tercera fase (2013-2020). Tot i que encara és massa aviat per dir si hi haurà o no drets d'emissió sobrants en aquesta reserva d’aquí a l'any 2020, la Comissió Europea ja ha reservat 300 milions de drets com un mitjà per finançar projectes relacionats amb les tecnologies energètiques innovadores i la captura i emmagatzematge de carboni (CAC). Per tant, la Comissió Europea torna a alleujar la pressió sobre les empreses cobertes pel règim posant en circulació encara més drets d'emissió per a finançar altres projectes. Tot i que el suport per al desenvolupament de tecnologies com la CAC és una necessitat per assolir metes de reducció d'emissions a llarg termini, la font de finançament (drets d'emissions), soscava un cop més el comerç d'emissions. Atès que cal una gran demanda de drets d'emissió per estimular les inversions, un continu excés d'oferta fins a l'any 2020 és una possibilitat real. Amb això al cap, el nivell actual de preus de 15 euros per tona de CO2 podria ser considerat elevat, fins i tot dins d'alguns anys.
Perquè una simple reducció del límit no és la solució
La manera de resoldre aquest problema de grans excedents sembla senzilla: reduir el nombre de drets d'emissió expedits. Actualment la Comissió Europea té previst reduir el nombre de drets d'emissió expedits a la fase 3 de 500 a 800 milions per corregir els efectes de la recessió econòmica recent. Aquesta mesura podria augmentar la probabilitat d'arribar a la meta de reducció d'emissions. Però, per si sola, una reducció de drets d'emissió serà segurament ineficaç, perquè no soluciona cap de les debilitats del comerç d'emissions. Segueix present la vulnerabilitat als vaivens de la demanda, a la Directiva d'Enllaç i la RNP (Reserva per a Nous Participants).
Les mesures polítiques s’haurien per tant, abans que res, de centrar en l'eliminació de les debilitats del comerç d'emissions. La coherència política és la clau: eliminar la Directiva d'Enllaç, deixar d'utilitzar la RNP com a instrument financer i eliminar els drets que queden a la reserva. Un acord que inclogués aquests elements constituiria un gran pas endavant. Per desgràcia, un acord de llarg abast com aquest és difícil d'assolir atès el nombre de parts presents a la taula de negociació.
Perquè els subsidis per a l'energia eòlica són una mala idea
Però encara hi ha un altre problema. Fins i tot si assumim que les parts arribin a un acord i facin el que cal resoldre algunes de les principals debilitats del sistema actual, no es podrà dir que el règim de comerç d'emissions és un mètode eficaç i eficient per aconseguir la meta de reducció de emissions europees.
El mercat del carboni només funcionarà de manera eficient (és a dir, assolir l'objectiu de reducció d’emissions al menor cost possible) si el preu de les emissions de carboni és raonablement estable, perquè les empreses puguin planificar les seves inversions en conseqüència. Això només passarà si els responsables polítics s'abstenen d'interferir en el mercat i limitin les seves accions a proporcionar un entorn polític estable i coherent. En aquest cas un règim de comerç d'emissions podria funcionar.
En realitat, en els últims cinc anys hem vist un preu del carboni inestable i impredictible. En efecte, el mercat d'emissions de carboni no és un mercat real, en els quals les forces del mercat determinen els resultats. Els responsables polítics interfereixen constantment i tracten de dirigir el mercat. Si interferir significa que s'han resolt les deficiències, seria una bona cosa. El problema és que, en la pràctica, aquesta interferència és sovint igual a qualsevol gestió de crisi (per exemple, la reparació dels danys de la recessió) o proporcionant substituts del mercat (per exemple mitjançant la subvenció de certes formes d'energia renovable).
Aquest últim tipus d'interferència sovint passa desapercebuda perquè la interferència amb el règim de comerç d'emissions és indirecta. Per exemple, els governs proposen contínuament nous esquemes i subsidis per estimular l'ús de fonts d'energia renovables i altres fonts amb baixa emissió de carboni. Aquestes subvencions afavoreixen el negoci de les empreses involucrades. Com a resultat, poden invertir, per exemple, en l'energia eòlica a alta mar abans del que haurien fet sense subvencions. El problema és, però, que ja existeix un pla que té per objecte proporcionar el mateix incentiu per a la indústria: el comerç d'emissions. Si els responsables polítics prenguessin les mesures necessàries per millorar el funcionament del comerç d'emissions, l'augment dels preus del carboni faria que amb el temps el parc eòlic marí fos econòmicament viable per si mateix. Un subsidi no seria necessari i es podria estalviar diners dels contribuents.
L'argument, però, va encara més lluny. Les empreses que inverteixen en energia eòlica a alta mar amb l'ajuda d'una subvenció ho fan abans del que haurien de fer, amb el consegüent estalvi de drets d'emissió que d'altra manera s'usarien per cobrir les emissions. Aquests subsidis, per aquest motiu, es poden vendre al mercat per a ús d'altres empreses. Les empreses que compren els drets d'emissió en excés poden ajornar les seves pròpies inversions. Com a resultat, les polítiques que acceleren l'esforç de reducció de carboni en un país, en realitat redueixen la pressió sobre les empreses en altres estats membres del comerç d'emissions. En conjunt, la subvenció no afegeix res a la reducció de l'esforç en general, però no és més que un substitut costós per a les reduccions que s'haurien produït de totes maneres.
El subsidi per a l'energia eòlica és només un exemple de com les polítiques a nivell local o nacional (o fins i tot europees) actuen com a substitut del comerç d'emissions, amb l'efecte de soscavar el preu dels drets i l'eficiència del sistema . Les normes sobre les emissions, les regulacions, els impostos i qualsevol altra mesura destinada a "accelerar" els esforços de reducció de les indústries cobertes pel règim tindrien un efecte similar.
Els responsables polítics tenen fins a cert punt raó quan insisteixen en la necessitat d'altres incentius. El comerç d'emissions no està proporcionant el tipus d'incentiu fort i estable que cal esperar-ne, així que és comprensible que busquin altres mètodes. Mentre el comerç d'emissions continuï en vigor, però, els responsables polítics haurien d'abandonar el treball per lliure, abstenir-se d'introduir altres incentius i centrar-se en la coherència del comerç d'emissions perquè aquest sigui una arma eficaç i eficient en la lluita contra les emissions de carboni.
L'alternativa és l'abolició del comerç d'emissions en el seu conjunt i canviar-lo per un altre pla d'incentius. Un exemple d'un pla d'incentius que podria eludir tots els problemes esmentats seria un impost progressiu sobre les emissions de carboni. Encara que el govern no tindria cap control directe sobre els nivells d'emissió, i un impost se suposa que és menys eficient que un mecanisme de mercat, proporcionaria l'estabilitat, la seguretat i el mecanisme perquè els preus de les emissions de carboni augmentin. Com a resultat, es crearia un al•licient per posar en marxa les inversions necessàries per aconseguir l'objectiu de reducció previst per a 2020. Els sistemes de control ja estan en marxa i els drets que ja s'han emès no haurien de perdre el seu valor o funció. El més important, però, és que “l’excedent de drets” es convertiria en una cosa del passat. Els governs han de triar: o bé permetre que el mercat faci la seva feina, o introduir un impost que no tingui control sobre els nivells d'emissió. Però interferir en el mercat amb projectes i mesures que soscaven el preu del CO2, no és viable en cap cas.
Per desgràcia, aquesta és la manera de treballar de la Unió Europea, no només pel que fa al comerç d’emissions, sinó també a molts altres aspectes. Els que hem cregut que Europa seria capaç de treballar més seriosament que els estats nacionals comencem a estar decebuts de la manera com Europa està funcionant.
divendres, de juny 17, 2011
Energia i autonomies
Ara que tothom parla dels enrenous dels indignats, aquí parlarem de les coses de menjar: en el nostre cas, de l’energia produïda i consumida a Espanya per autonomies.
El Ministeri d’Indústria permetrà que els preus de l’electricitat puguin ser diferents a cada autonomia, segons es pot llegir a l’esborrador remès a la CNE (Comissió Nacional d’Energia). En aquest esborrador s’obre la possibilitat de que les autonomies puguin establir impostos que es repercuteixin als ciutadans.
Com que les autonomies són les que gestionen tot el procés administratiu del règim especial (fotovoltaica, eòlica, etc.), i que l’energia del règim especial és la que més augmentarà d’aquí al 2020, i tenen competències sobre el desenvolupament de les xarxes intel•ligents, aquesta diferenciació de preus per comunitats pot ajudar a establir un model energètic més racional a Espanya.
En la taula següent es pot veure la producció i el consum de cada comunitat autònoma, corresponent a l’any 2009. Es destaca l’enorme forat negre que representa la comunitat de Madrid, que importa una quantitat enorme d’energia. Això és també un impost que es paga des de la perifèria, per permetre el desenvolupament madrileny. Es estrany que ningú ho hagi qüestionat, malgrat la descentralització que hi ha hagut a Espanya aquests darrers trenta anys.
Destacarem, també, el gran percentatge d’energia nuclear que alimenta el consum català, aproximadament un 40 %.
El Ministeri d’Indústria permetrà que els preus de l’electricitat puguin ser diferents a cada autonomia, segons es pot llegir a l’esborrador remès a la CNE (Comissió Nacional d’Energia). En aquest esborrador s’obre la possibilitat de que les autonomies puguin establir impostos que es repercuteixin als ciutadans.
Com que les autonomies són les que gestionen tot el procés administratiu del règim especial (fotovoltaica, eòlica, etc.), i que l’energia del règim especial és la que més augmentarà d’aquí al 2020, i tenen competències sobre el desenvolupament de les xarxes intel•ligents, aquesta diferenciació de preus per comunitats pot ajudar a establir un model energètic més racional a Espanya.
En la taula següent es pot veure la producció i el consum de cada comunitat autònoma, corresponent a l’any 2009. Es destaca l’enorme forat negre que representa la comunitat de Madrid, que importa una quantitat enorme d’energia. Això és també un impost que es paga des de la perifèria, per permetre el desenvolupament madrileny. Es estrany que ningú ho hagi qüestionat, malgrat la descentralització que hi ha hagut a Espanya aquests darrers trenta anys.
Destacarem, també, el gran percentatge d’energia nuclear que alimenta el consum català, aproximadament un 40 %.
Mapa de les centrals espanyoles
dimecres, de juny 15, 2011
El PP i l’anergia nuclear
La fundació FAES, que representa la ideologia del Partit Popular, partit que, segons totes les previsions, governarà a Espanya d’aquí a pocs mesos, acaba de publicar Propostes per una estratègia energètica nacional, que seran, molt probablement, represes pel proper govern. Fa 35 propostes, de les que reproduïm les 6 concernents a l’energia nuclear. De manera que tothom sabrà de quin mal haurem de morir. A no ser que es faci com a Itàlia.
Les sis propostes són (en la llengua original, no fos cas que a la traducció es perdés algun matís):
9. Revocar el cierre de la central nuclear de Santa María de Garoña.
10. Asegurar el alargamiento de la vida de las centrales nucleares actualmente en operación con carácter ordinario hasta los sesenta años mientras cumplan con las estrictas condiciones de seguridad establecidas y supervisadas por el Consejo de Seguridad Nuclear.
11. Encargar al Consejo de Seguridad Nuclear el estudio de las condiciones en las que las centrales nucleares en operación podrán alargar su vida operativa más allá de los sesenta años en función de criterios aceptados en otros países y siempre con la garantía de las condiciones de seguridad de operación de las instalaciones.
12. Iniciar un plan de selección de emplazamientos para nuevas centrales nucleares, empezando por los más adecuados dentro de los existentes, que serán adjudicados preferiblemente mediante concurso público.
13. Adecuar la capacidad y la normativa reguladora del Consejo de Seguridad Nuclear con objeto de que esté en condiciones de resolver de forma eficaz y sin retrasos injustificables los procesos de licencia de nuevas centrales.
14. Garantizar un marco jurídico seguro para que la construcción y explotación de centrales nucleares, así como de cualquier otro tipo de instalación de generación de energía pueda llevarse a cabo durante toda su vida económica, sin más causas de suspensión que las relativas a su seguridad o el incumplimiento grave de la legislación vigente.
Les sis propostes són (en la llengua original, no fos cas que a la traducció es perdés algun matís):
9. Revocar el cierre de la central nuclear de Santa María de Garoña.
10. Asegurar el alargamiento de la vida de las centrales nucleares actualmente en operación con carácter ordinario hasta los sesenta años mientras cumplan con las estrictas condiciones de seguridad establecidas y supervisadas por el Consejo de Seguridad Nuclear.
11. Encargar al Consejo de Seguridad Nuclear el estudio de las condiciones en las que las centrales nucleares en operación podrán alargar su vida operativa más allá de los sesenta años en función de criterios aceptados en otros países y siempre con la garantía de las condiciones de seguridad de operación de las instalaciones.
12. Iniciar un plan de selección de emplazamientos para nuevas centrales nucleares, empezando por los más adecuados dentro de los existentes, que serán adjudicados preferiblemente mediante concurso público.
13. Adecuar la capacidad y la normativa reguladora del Consejo de Seguridad Nuclear con objeto de que esté en condiciones de resolver de forma eficaz y sin retrasos injustificables los procesos de licencia de nuevas centrales.
14. Garantizar un marco jurídico seguro para que la construcción y explotación de centrales nucleares, así como de cualquier otro tipo de instalación de generación de energía pueda llevarse a cabo durante toda su vida económica, sin más causas de suspensión que las relativas a su seguridad o el incumplimiento grave de la legislación vigente.
Malgrat 1961 – Festa de Sant Joan i Sant Pau
Ja que sembla que s’ha instaurat el costum de no celebrar la festa de Sant Joan i Sant Pau, recordarem com es va celebrar l’any 1961, ara fa cinquanta anys, segona la ressenya de la Voz de Malgrat.
Com que a la corporació municipal sembla que hi ha gent que no té una idea clara d’aquesta festa, reproduïm les tres pàgines que mossèn Fèlix Paradeda li dedica a la seva obra La Vila de Malgrat i sos contorns. Amb la convicció, però, que no els interessarà gens ni mica, encara que la festa votiva els concerneixi personalment.
dilluns, de juny 13, 2011
Els “indignats” i la formació del nou ajuntament
L’alcaldessa va demanar a les desenes d'“indignats” que l'esperaven a la porta del centre cultural que no es generalitzi i discerneixin segons la feina feta. De manera que, implícitament, l’alcaldessa diu que la seva gestió a l’ajuntament respon plenament a la democràcia real.
Doncs, miri vostè, no és exactament així. I no és exactament així ja que a l’anterior legislatura va obtenir una majoria absoluta amb un pacte amb el PP, del que la única cosa publicitada va ser l’exigència de la regidora del PP de tenir un càrrec de confiança. Es a dir, una cosa molt similar al que podríem anomenar com a nepotisme.
A més, la gestió de la regidora del PP, a càrrec de la regidoria d’inserció laboral, no es pot qualificar de brillant, com es dedueix llegint el capítol 1.2.4.3 Activitats inserció laboral, del document Memòria Compte General 2010, publicat per l’ajuntament, i comptant els llocs de treball realment “insertats”.
Doncs bé, no solament es renova el pacte amb el PP, sinó que es renova amb una posició de l’alcaldessa molt menys sòlida que a la legislatura anterior, i corre el rumor que la mateixa regidora tindrà la mateixa regidoria. La conclusió lògica és que la inserció laboral és una de les preocupacions menors de l’equip de govern, ja que la tornen a confiar a una persona notòriament poc competent en aquesta qüestió.
Per altra banda, també s’ha dit que el pacte de govern entre els dos partits PSC i PP encara no s’ha enllestit, i que s’enllestirà desprès de l’elecció de l’alcalde. Xocant.
No és estrany, doncs, que els “indignats” no vegin clar el que passa a l’ajuntament. I els que no estem indignats, tampoc. Ja que la manera com s’ha constituït el nou govern municipal respon més a una continuïtat en el poder que a una voluntat de gestió eficaç en aquests temps de crisi. No s’han agafat els millors, sinó els que facilitaran que continuïn manant els mateixos. Tot molt legal, això sí.
Per això els “indignats” demanen un canvi de la llei electoral, de manera que els pactes es facin, obligatòriament, abans de l’elecció, potser amb una segona volta si no hi ha majoria absoluta. De manera que l’elector pugui saber a qui vota realment.
Doncs, miri vostè, no és exactament així. I no és exactament així ja que a l’anterior legislatura va obtenir una majoria absoluta amb un pacte amb el PP, del que la única cosa publicitada va ser l’exigència de la regidora del PP de tenir un càrrec de confiança. Es a dir, una cosa molt similar al que podríem anomenar com a nepotisme.
A més, la gestió de la regidora del PP, a càrrec de la regidoria d’inserció laboral, no es pot qualificar de brillant, com es dedueix llegint el capítol 1.2.4.3 Activitats inserció laboral, del document Memòria Compte General 2010, publicat per l’ajuntament, i comptant els llocs de treball realment “insertats”.
Doncs bé, no solament es renova el pacte amb el PP, sinó que es renova amb una posició de l’alcaldessa molt menys sòlida que a la legislatura anterior, i corre el rumor que la mateixa regidora tindrà la mateixa regidoria. La conclusió lògica és que la inserció laboral és una de les preocupacions menors de l’equip de govern, ja que la tornen a confiar a una persona notòriament poc competent en aquesta qüestió.
Per altra banda, també s’ha dit que el pacte de govern entre els dos partits PSC i PP encara no s’ha enllestit, i que s’enllestirà desprès de l’elecció de l’alcalde. Xocant.
No és estrany, doncs, que els “indignats” no vegin clar el que passa a l’ajuntament. I els que no estem indignats, tampoc. Ja que la manera com s’ha constituït el nou govern municipal respon més a una continuïtat en el poder que a una voluntat de gestió eficaç en aquests temps de crisi. No s’han agafat els millors, sinó els que facilitaran que continuïn manant els mateixos. Tot molt legal, això sí.
Per això els “indignats” demanen un canvi de la llei electoral, de manera que els pactes es facin, obligatòriament, abans de l’elecció, potser amb una segona volta si no hi ha majoria absoluta. De manera que l’elector pugui saber a qui vota realment.
diumenge, de juny 12, 2011
Un llibre per llegir
Lester Russel Brown, autor de molts llibres sobre el medi ambient, als seus 77 anys, llança una nova i potser definitiva alerta amb "The World in the Edge", on adverteix sobre els signes cada vegada més preocupants de col•lapse econòmic i ecològic: "Cap civilització anterior ha sobreviscut a la destrucció de seus recursos naturals. Tampoc sobreviurà la nostra ", diu.
"El meu instint em diu que la tempesta perfecta o l'última recessió pot succeir en qualsevol moment. I el detonant pot ser una crisi alimentària sense precedents, causada per una combinació d'onades de calor i de manca d'aigua. Fins ara havíem obviat els efectes del canvi climàtic sobre la necessitat d'alimentar a gairebé 7.000 milions d'humans. I la veritat és que ens estem acostant al límit abans del que pensàvem ".
Però els signes no són gens encoratjadors, reconeix. Des de principis d'any, com un riu invisible per sota de les catàstrofes naturals i de les revolucions polítiques, s'està larvat una crisi global pel preu i la carestia dels aliments. En països com l'Índia i Algèria han esclatat protestes socials. La falta d'aigua potable i per a la irrigació és ja urgent en països com Iemen i Aràbia Saudita. Xina i Corea del Sud estan estenent entre tant els seus tentacles pel Nil, a la recerca de terrenys cultivables per al seu propi gra.
"El canvi climàtic és una amenaça per a la seguretat alimentària, com va quedar demostrat durant l'última sequera a Rússia", adverteix Brown. "El clima extrem pot forçar a cada vegada més països a tancar l'aixeta de la exportacions per poder alimentar a les seves pròpies poblacions".
No estic segur que totes aquestes desgràcies siguin degudes només al canvi climàtic, sinó també a l'augment de la població i l'explotació dels recursos naturals. Sigui com sigui, The World in the Edge és un llibre de lectura obligada per qui s'interessi per aquests temes.
Es pot descarregar el llibre The World in the Edge aquí.
"El meu instint em diu que la tempesta perfecta o l'última recessió pot succeir en qualsevol moment. I el detonant pot ser una crisi alimentària sense precedents, causada per una combinació d'onades de calor i de manca d'aigua. Fins ara havíem obviat els efectes del canvi climàtic sobre la necessitat d'alimentar a gairebé 7.000 milions d'humans. I la veritat és que ens estem acostant al límit abans del que pensàvem ".
Però els signes no són gens encoratjadors, reconeix. Des de principis d'any, com un riu invisible per sota de les catàstrofes naturals i de les revolucions polítiques, s'està larvat una crisi global pel preu i la carestia dels aliments. En països com l'Índia i Algèria han esclatat protestes socials. La falta d'aigua potable i per a la irrigació és ja urgent en països com Iemen i Aràbia Saudita. Xina i Corea del Sud estan estenent entre tant els seus tentacles pel Nil, a la recerca de terrenys cultivables per al seu propi gra.
"El canvi climàtic és una amenaça per a la seguretat alimentària, com va quedar demostrat durant l'última sequera a Rússia", adverteix Brown. "El clima extrem pot forçar a cada vegada més països a tancar l'aixeta de la exportacions per poder alimentar a les seves pròpies poblacions".
No estic segur que totes aquestes desgràcies siguin degudes només al canvi climàtic, sinó també a l'augment de la població i l'explotació dels recursos naturals. Sigui com sigui, The World in the Edge és un llibre de lectura obligada per qui s'interessi per aquests temes.
Es pot descarregar el llibre The World in the Edge aquí.
dissabte, de juny 11, 2011
Democràcia real, ja
Els acampats a les places de les ciutats espanyoles, els que demanen una democràcia real, ens estan dient el que tots sabem, però que passem molt sovint per alt: que el poder polític està anquilosat i és inoperant. Està anquilosat des de fa temps perquè els partits polítics només fan el que decideixen quatre persones al seu despatx, des del que manegen el partit amb mà de ferro. Ja se sap, el que es mou no surt a la foto. De manera que si hi ha algú amb idees pròpies, se l'aparta.
Però, des que va començar la crisi, el poder polític és, a més, inoperant, perquè no té cap poder sobre la realitat econòmica, ja que aquest poder el tenen els mercats. Triem, en la nostra democràcia, a persones que no tenen el poder real.
Ningú ens va obligar a endeutar-nos fins el melic per comprar un pis que no podíem pagar, ni ningú va obligar als promotors immobiliaris a construir pisos que després no han pogut vendre, ni ningú va obligar els bancs i les caixes a donar crèdits que ara no poden cobrar, bancs i caixes molts dels quals estan avui en una posició complicada, de la qual alguns no podran sortir. A l'endeutar-nos d'aquesta manera, el que vam fer va ser donar el poder econòmic als mercats.
Com a conseqüència, els governs, tant se val que siguin municipals, autonòmics o central, només poden atendre el dia a dia, deixant les grans decisions als mercats i a París i Berlín, que són els que veritablement ens governen: uns perquè volen cobrar els seus deutes , altres perquè volen protegir els seus bancs, que són els que ens han deixat bona part dels diners. Com que el país està tan endeutat, ens obliguen a disminuir les despeses públiques, per poder destinar més recursos a pagar els interessos del deute i a tornar el principal. El resultat és una disminució de l'activitat econòmica, amb la conseqüència que gairebé la meitat dels joves estan a l'atur, dels que els que més valen tindran el recurs a l'emigració, i la resta s'haurà de conformar, si ho troba, amb un treball mal pagat. L'altra conseqüència és que la classe mitjana s'ha empobrit i continuarà empobrint-se, raó per la qual han esborrat, fa uns dies, del mapa polític al partit socialista. I, seguint la mateixa lògica, esborraran del mapa polític, d'aquí a pocs anys, al partit popular, ja que per moltes promeses que faci, qui continuarà decidint la nostra política econòmica seran els mercats, París i Berlín.
Demanar en aquest moment una democràcia real sembla un somni impossible. Mentre no haguem reduït el nostre deute, els polítics que triem, siguin quins siguin, no podran actuar seguint el mandat dels votants (això seria una democràcia real) sinó el mandat dels nostres creditors. Nosaltres ens ho hem buscat. I aquest nosaltres inclou a molts dels que es autoanomenen "indignats".
Però, des que va començar la crisi, el poder polític és, a més, inoperant, perquè no té cap poder sobre la realitat econòmica, ja que aquest poder el tenen els mercats. Triem, en la nostra democràcia, a persones que no tenen el poder real.
Ningú ens va obligar a endeutar-nos fins el melic per comprar un pis que no podíem pagar, ni ningú va obligar als promotors immobiliaris a construir pisos que després no han pogut vendre, ni ningú va obligar els bancs i les caixes a donar crèdits que ara no poden cobrar, bancs i caixes molts dels quals estan avui en una posició complicada, de la qual alguns no podran sortir. A l'endeutar-nos d'aquesta manera, el que vam fer va ser donar el poder econòmic als mercats.
Com a conseqüència, els governs, tant se val que siguin municipals, autonòmics o central, només poden atendre el dia a dia, deixant les grans decisions als mercats i a París i Berlín, que són els que veritablement ens governen: uns perquè volen cobrar els seus deutes , altres perquè volen protegir els seus bancs, que són els que ens han deixat bona part dels diners. Com que el país està tan endeutat, ens obliguen a disminuir les despeses públiques, per poder destinar més recursos a pagar els interessos del deute i a tornar el principal. El resultat és una disminució de l'activitat econòmica, amb la conseqüència que gairebé la meitat dels joves estan a l'atur, dels que els que més valen tindran el recurs a l'emigració, i la resta s'haurà de conformar, si ho troba, amb un treball mal pagat. L'altra conseqüència és que la classe mitjana s'ha empobrit i continuarà empobrint-se, raó per la qual han esborrat, fa uns dies, del mapa polític al partit socialista. I, seguint la mateixa lògica, esborraran del mapa polític, d'aquí a pocs anys, al partit popular, ja que per moltes promeses que faci, qui continuarà decidint la nostra política econòmica seran els mercats, París i Berlín.
Demanar en aquest moment una democràcia real sembla un somni impossible. Mentre no haguem reduït el nostre deute, els polítics que triem, siguin quins siguin, no podran actuar seguint el mandat dels votants (això seria una democràcia real) sinó el mandat dels nostres creditors. Nosaltres ens ho hem buscat. I aquest nosaltres inclou a molts dels que es autoanomenen "indignats".
divendres, de juny 10, 2011
Immigració i estat de benestar
Quantes vegades hem escoltat a alguns partits i ciutadans valorar la immigració com una cosa negativa per als nacionals, amb argumentacions com la pèrdua de llocs de treball, la utilització massiva de la sanitat o de l’escola i com una presència que fa declinar l'estat de benestar?
Doncs bé, un estudi d'Obra Social La Caixa acaba d’avaluar el fenomen migratori a Espanya. I sembla, després d'un minuciós anàlisi de les dades extretes, que les contribucions fetes per les seves cotitzacions i els seus impostos superen fins en tres vegades els costos dels serveis de què disposen. Així doncs, els immigrants residents contribueixen més a l'estat del benestar del que perceben.
Dit amb les dades de l'informe, mentre que la immigració representa avui el 12,2 % de la població d'Espanya, és a dir, més de 5,7 milions de persones, i encara que la crisi tendeix a anar rebaixant aquesta xifra, el 50 % del superàvit de les finances públiques en els anys de major creixement econòmic va ser degut al seu esforç, ja que molts van cobrir llocs que abans estaven vacants. En canvi, menys de l,1 % dels perceptors actuals de pensions són estrangers, i la seva despesa en sanitat i en serveis socials equival al 5,0 % i al 6,8 % de total, respectivament. I, si parlem de l'escolarització dels fills, haurem de valorar el seu cost en perspectiva, i contemplar aquesta educació com nous recursos humans que proporcionaran el recanvi generacional.
Per valorar objectivament aquests bons resultats per al conjunt de la població, hem de tenir en compte que la majoria dels nostres immigrants es troben encara en la seva etapa de vida productiva. Una situació que seguirà mantenint-se durant les dues pròximes dècades.
De tot això es dedueix que molts tòpics negatius no són més que opinions basades en la desinformació o en interessos poc confessables, que tracten de manipular la veritable importància de la població estrangera per a la nostra economia i per a la nostra societat. De manera que sembla, a la lectura d’aquest treball, que queda demostrat que el moviment migratori ofereix un balanç positiu per a la nostra societat.
El que no vol dir que no hi hagi problemes i abusos puntuals, que cal perseguir.
Doncs bé, un estudi d'Obra Social La Caixa acaba d’avaluar el fenomen migratori a Espanya. I sembla, després d'un minuciós anàlisi de les dades extretes, que les contribucions fetes per les seves cotitzacions i els seus impostos superen fins en tres vegades els costos dels serveis de què disposen. Així doncs, els immigrants residents contribueixen més a l'estat del benestar del que perceben.
Dit amb les dades de l'informe, mentre que la immigració representa avui el 12,2 % de la població d'Espanya, és a dir, més de 5,7 milions de persones, i encara que la crisi tendeix a anar rebaixant aquesta xifra, el 50 % del superàvit de les finances públiques en els anys de major creixement econòmic va ser degut al seu esforç, ja que molts van cobrir llocs que abans estaven vacants. En canvi, menys de l,1 % dels perceptors actuals de pensions són estrangers, i la seva despesa en sanitat i en serveis socials equival al 5,0 % i al 6,8 % de total, respectivament. I, si parlem de l'escolarització dels fills, haurem de valorar el seu cost en perspectiva, i contemplar aquesta educació com nous recursos humans que proporcionaran el recanvi generacional.
Per valorar objectivament aquests bons resultats per al conjunt de la població, hem de tenir en compte que la majoria dels nostres immigrants es troben encara en la seva etapa de vida productiva. Una situació que seguirà mantenint-se durant les dues pròximes dècades.
De tot això es dedueix que molts tòpics negatius no són més que opinions basades en la desinformació o en interessos poc confessables, que tracten de manipular la veritable importància de la població estrangera per a la nostra economia i per a la nostra societat. De manera que sembla, a la lectura d’aquest treball, que queda demostrat que el moviment migratori ofereix un balanç positiu per a la nostra societat.
El que no vol dir que no hi hagi problemes i abusos puntuals, que cal perseguir.
dimarts, de juny 07, 2011
Les mobilitzacions a l’educació i a la sanitat
Des de que el govern de la Generalitat ha anunciat que hi haurà menys medis pels dos departaments més importants, el d’educació i el de salut, els professionals d’ambdós departaments s’han manifestat i es continuen manifestant contra aquestes retallades.
Els pressupostos de l’any 2010 de la Generalitat preveien unes despeses corrents de 5.317,4 milions per l’educació i de 9.624,4 per la salut. Són, de lluny, els departaments amb més pressupost. En temps de reducció d’ingressos, és lògic que aquests dos departaments hagin de gastar menys. Però els professionals de l’educació i de la salut no ho entenen així, ja que es pensen que la seva tasca es excessivament important per què algú s’atreveixi a qüestionar-la. Estan acostumats a gastar la “pólvora del rei”, i no comprenen que quan hi ha menys “pólvora”, les despeses s’han de reduir. Però els dos casos són diferents.
Pel que fa a la salut, es diu que el sistema de salut espanyol (i, com a conseqüència, el català) és dels millors del món. Un, que ha fet sevir el sistema espanyol i el que hi ha al nord dels Pirineus, pensa que no és ben bé així. Si hagués d’escollir, triaria, sense cap dubte, el sistema francès, on pots escollir metge i on la medecina privada no existeix (en realitat, existeix, però està regulada, té uns preus fixats per la seguretat social, i si la fas servir, la seguretat social et torna el que t’hauria costat si haguessis anat a un metge de la seguretat social, que no és gaire diferent del que et cobra el privat). A més, la majoria de la gent té mútues que complementen les prestacions de la seguretat social. Aquí, els mateixos professionals de la medecina tiren pedres sobre la seva teulada, ja que molts dels metges privats cobren el que volen i no et donen factura (d’això se’n diu economia submergida). Un col•lectiu on hi ha un nombre significatiu d’individus que es permeten pràctiques d’aquest estil ho té molt malament per justificar les seves revindicacions. Potser si els metges privats declaressin tot el que guanyen, els ingressos de la Generalitat no serien tan insuficients per poder mantenir les despeses de salut. I, a més, ara protesten perquè quan es retiren els metges de la seguretat social, si volen exercir com a privats els hi treuen la pensió, ni més ni menys com a l’altre gent.
Si parlem ara de l’educació, trobo que en un país on el fracàs escolar és el més elevat dels països del nostre entorn, els professionals de l’educació deuen tenir una part de responsabilitat sobre aquest fracàs. De manera que, a més de manifestar-se i protestar per les retallades, potser haurien de fer propostes per millorar l’educació. També trobo que un sistema com és el d’oposicions per accedir a l’ensenyament és poc eficaç, i pot explicar el fracàs escolar: molts es presenten a les oposicions per tenir un lloc de treball segur, sense que es pugui avaluar com seran com mestres al llarg de la seva vida professional. De manera que la quantitat de mestres bons és la que és, i la qualitat de l’ensenyament, que és directament dependent de la qualitat dels mestres, també.
Hem de respectar i respectem les mobilitzacions d’ambdós col•lectius, però potser serien més creïbles si, al mateix temps, uns fent propostes per millorar la qualitat de la seva prestació i els altres per disminuir el frau fiscal d’alguns dels seus membres.
Els pressupostos de l’any 2010 de la Generalitat preveien unes despeses corrents de 5.317,4 milions per l’educació i de 9.624,4 per la salut. Són, de lluny, els departaments amb més pressupost. En temps de reducció d’ingressos, és lògic que aquests dos departaments hagin de gastar menys. Però els professionals de l’educació i de la salut no ho entenen així, ja que es pensen que la seva tasca es excessivament important per què algú s’atreveixi a qüestionar-la. Estan acostumats a gastar la “pólvora del rei”, i no comprenen que quan hi ha menys “pólvora”, les despeses s’han de reduir. Però els dos casos són diferents.
Pel que fa a la salut, es diu que el sistema de salut espanyol (i, com a conseqüència, el català) és dels millors del món. Un, que ha fet sevir el sistema espanyol i el que hi ha al nord dels Pirineus, pensa que no és ben bé així. Si hagués d’escollir, triaria, sense cap dubte, el sistema francès, on pots escollir metge i on la medecina privada no existeix (en realitat, existeix, però està regulada, té uns preus fixats per la seguretat social, i si la fas servir, la seguretat social et torna el que t’hauria costat si haguessis anat a un metge de la seguretat social, que no és gaire diferent del que et cobra el privat). A més, la majoria de la gent té mútues que complementen les prestacions de la seguretat social. Aquí, els mateixos professionals de la medecina tiren pedres sobre la seva teulada, ja que molts dels metges privats cobren el que volen i no et donen factura (d’això se’n diu economia submergida). Un col•lectiu on hi ha un nombre significatiu d’individus que es permeten pràctiques d’aquest estil ho té molt malament per justificar les seves revindicacions. Potser si els metges privats declaressin tot el que guanyen, els ingressos de la Generalitat no serien tan insuficients per poder mantenir les despeses de salut. I, a més, ara protesten perquè quan es retiren els metges de la seguretat social, si volen exercir com a privats els hi treuen la pensió, ni més ni menys com a l’altre gent.
Si parlem ara de l’educació, trobo que en un país on el fracàs escolar és el més elevat dels països del nostre entorn, els professionals de l’educació deuen tenir una part de responsabilitat sobre aquest fracàs. De manera que, a més de manifestar-se i protestar per les retallades, potser haurien de fer propostes per millorar l’educació. També trobo que un sistema com és el d’oposicions per accedir a l’ensenyament és poc eficaç, i pot explicar el fracàs escolar: molts es presenten a les oposicions per tenir un lloc de treball segur, sense que es pugui avaluar com seran com mestres al llarg de la seva vida professional. De manera que la quantitat de mestres bons és la que és, i la qualitat de l’ensenyament, que és directament dependent de la qualitat dels mestres, també.
Hem de respectar i respectem les mobilitzacions d’ambdós col•lectius, però potser serien més creïbles si, al mateix temps, uns fent propostes per millorar la qualitat de la seva prestació i els altres per disminuir el frau fiscal d’alguns dels seus membres.
dilluns, de juny 06, 2011
El fracàs anunciat del Comerç d'Emissions europeu (2)
Dèiem l’altre dia que el comerç d’emissions de carboni (o de CO2) de la Unió Europea seria un fracàs ja que hi havia un excés d’oferta de drets d’emissió, el que causava que aquests drets fossin relativament econòmics i, per tant, poc eficaços a l’hora de motivar a disminuir les emissions. Veurem ara les causes d’aquest excés.
Les causes de l'excés d'oferta
La raó de l'excés d'oferta en el mercat és que el disseny del comerç d’emissions de la Unió Europea inclou una sèrie de regulacions (llacunes jurídiques) que permeten una acumulació gradual dels drets a través del temps. Es poden identificar tres fonts principals d'excés d'oferta:
1. "Bancarització" dels drets d'emissió
A partir de l'inici de la Fase II l’any 2008, a les empreses se'ls va permetre dipositar en una espècie de banc el seu excés de drets d'emissió. Abans d'aquest moment, durant la Fase I (2005-2007), els drets només podien ser utilitzats per compensar les emissions d'un any específic i després perdien la seva funció i el seu valor. La nova norma implica que l'excés de drets d'emissió sobre la demanda immediata pugui traslladar-se a exercicis futurs i, per tant, mantenen el seu valor amb el temps. Aquest canvi va augmentar la possibilitat de negociar els drets d'emissió, però també va significar que les emissions ja no es limiten al nombre de drets d'emissió expedits en un any determinat.
Això significa que mentre que en el passat la Comissió Europea podria establir els nivells anuals d'emissió amb els quals s'arribaria gradualment a la meta final desitjada, ara només pot controlar el nombre total de drets d'emissió expedits durant el període de 13 anys de les fases II i III (2008 -2020). Com a resultat d'aquesta regla, la reducció de les emissions d'avui pot incrementar el nivell d'emissions de demà. Això fa que el sistema sigui vulnerable als xocs de demanda sobtada. La recent recessió econòmica n’és un clar exemple. El nivell d'emissions en el marc dels drets d'emissió de la Unió Europea es va reduir en més del 11% l’any 2009 i, com a conseqüència, les empreses van acumular al voltant de 250 milions de drets d’aquell any. Durant la totalitat de la Fase II, a causa de la recessió, s'espera que s'afegeixin uns 700 milions de drets als excedents. (Mulder i Bos, 2010)
Amb la disposició de la "bancarització" dels drets en vigor, el comerç d'emissions continuarà sent vulnerable en el futur als vaivens de la demanda, eliminant la capacitat dels responsables polítics per a poder dirigir el nivell d'emissions el 2020 cap a un nivell específic.
2. La Directiva d'Enllaç
Una altra important font d'excés d'oferta és la Directiva d'Enllaç. La Directiva d'Enllaç permet a les empreses importar drets addicionals al règim de comerç d'emissions europeu. Aquests drets provenen de dos programes en el marc del Protocol de Kyoto: el Mecanisme de Desenvolupament Net (MDN) i Aplicació Conjunta (AC). Les empreses poden utilitzar aquests drets d'emissió per compensar les seves emissions per sobre dels drets d'emissió que ja han estat concedits en el sistema europeu. La directiva permet a les empreses a augmentar un màxim de 13,3% el nombre de drets d'emissió del sistema europeu.
El 2009 es va utilitzar al voltant d'un terç del potencial de la Directiva d'Enllaç. Això va donar lloc a un extra de 82 milions de drets d'emissió que van entrar en comerç d'emissions de la Unió Europea aquell any, afegint aproximadament un 4% al límit previst inicialment. Com que aquest límit de drets d'emissió previst inicialment disminuirà a partir de 2013, i com els programes del MDN i la AC es desenvolupen cada cop més, és probable que el recurs a la Directiva d'Enllaç creixi amb el temps, encara que la Comissió Europea tingui previst prohibir l'ús de drets d'emissió de determinats programes específics.
3. Les sobres de la Reserva per a Nous participants.
La Reserva per a Nous participants (RNP) és la tercera font important de l'excés d'oferta. Com el seu nom indica, els drets d'emissió de la RNP es reserven per als nous participants al comerç d'emissions de la Unió Europea. Per exemple, si es construeix una nova central elèctrica, la RNP assigna els drets d'emissió a aquesta instal•lació.
Es reserva al cinc per cent del límit de la previsió total per a nous participants. Si hi ha drets d'emissió sobrants a la RNP al final de la Fase II, els estats membres són lliures de vendre'ls en el mercat. Com que aquests drets no seran coberts per emissions, no faran més que alleujar la pressió sobre els titulars que estiguin en condicions de comprar.
S'espera que quedi un considerable nombre de drets d'emissió en el RNP a finals de 2012. Les estimacions van des dels 180 als 360 milions de drets d'emissió, depenent de les accions individuals dels estats membres i del nombre de nous participants en els pròxims dos anys. Si els estats membres decidissin la retirada del seu superàvit en lloc de vendre aquests drets en el mercat, el problema deixaria d'existir. Però aquests excedents són una font fàcil de diners en efectiu per als governs amb els que podrien finançar altres projectes. Amb un preu de mercat de 15 euros per cada dret d'emissió, un excés de 180 milions de drets proporcionaria als governs nacionals un total d'ingressos de 2.700 milions d'euros. El resultat és que els governs nacionals tenen un incentiu per no actuar en interès del règim del comerç d’emissions, venent tots els drets que quedin a la reserva.
En una propera entrada acabarem de concloure aquesta exposició sobre el comerç europeu d’emissions, amb un parell d’exemples d’altres decisions incoherents.
Les causes de l'excés d'oferta
La raó de l'excés d'oferta en el mercat és que el disseny del comerç d’emissions de la Unió Europea inclou una sèrie de regulacions (llacunes jurídiques) que permeten una acumulació gradual dels drets a través del temps. Es poden identificar tres fonts principals d'excés d'oferta:
1. "Bancarització" dels drets d'emissió
A partir de l'inici de la Fase II l’any 2008, a les empreses se'ls va permetre dipositar en una espècie de banc el seu excés de drets d'emissió. Abans d'aquest moment, durant la Fase I (2005-2007), els drets només podien ser utilitzats per compensar les emissions d'un any específic i després perdien la seva funció i el seu valor. La nova norma implica que l'excés de drets d'emissió sobre la demanda immediata pugui traslladar-se a exercicis futurs i, per tant, mantenen el seu valor amb el temps. Aquest canvi va augmentar la possibilitat de negociar els drets d'emissió, però també va significar que les emissions ja no es limiten al nombre de drets d'emissió expedits en un any determinat.
Això significa que mentre que en el passat la Comissió Europea podria establir els nivells anuals d'emissió amb els quals s'arribaria gradualment a la meta final desitjada, ara només pot controlar el nombre total de drets d'emissió expedits durant el període de 13 anys de les fases II i III (2008 -2020). Com a resultat d'aquesta regla, la reducció de les emissions d'avui pot incrementar el nivell d'emissions de demà. Això fa que el sistema sigui vulnerable als xocs de demanda sobtada. La recent recessió econòmica n’és un clar exemple. El nivell d'emissions en el marc dels drets d'emissió de la Unió Europea es va reduir en més del 11% l’any 2009 i, com a conseqüència, les empreses van acumular al voltant de 250 milions de drets d’aquell any. Durant la totalitat de la Fase II, a causa de la recessió, s'espera que s'afegeixin uns 700 milions de drets als excedents. (Mulder i Bos, 2010)
Amb la disposició de la "bancarització" dels drets en vigor, el comerç d'emissions continuarà sent vulnerable en el futur als vaivens de la demanda, eliminant la capacitat dels responsables polítics per a poder dirigir el nivell d'emissions el 2020 cap a un nivell específic.
2. La Directiva d'Enllaç
Una altra important font d'excés d'oferta és la Directiva d'Enllaç. La Directiva d'Enllaç permet a les empreses importar drets addicionals al règim de comerç d'emissions europeu. Aquests drets provenen de dos programes en el marc del Protocol de Kyoto: el Mecanisme de Desenvolupament Net (MDN) i Aplicació Conjunta (AC). Les empreses poden utilitzar aquests drets d'emissió per compensar les seves emissions per sobre dels drets d'emissió que ja han estat concedits en el sistema europeu. La directiva permet a les empreses a augmentar un màxim de 13,3% el nombre de drets d'emissió del sistema europeu.
El 2009 es va utilitzar al voltant d'un terç del potencial de la Directiva d'Enllaç. Això va donar lloc a un extra de 82 milions de drets d'emissió que van entrar en comerç d'emissions de la Unió Europea aquell any, afegint aproximadament un 4% al límit previst inicialment. Com que aquest límit de drets d'emissió previst inicialment disminuirà a partir de 2013, i com els programes del MDN i la AC es desenvolupen cada cop més, és probable que el recurs a la Directiva d'Enllaç creixi amb el temps, encara que la Comissió Europea tingui previst prohibir l'ús de drets d'emissió de determinats programes específics.
3. Les sobres de la Reserva per a Nous participants.
La Reserva per a Nous participants (RNP) és la tercera font important de l'excés d'oferta. Com el seu nom indica, els drets d'emissió de la RNP es reserven per als nous participants al comerç d'emissions de la Unió Europea. Per exemple, si es construeix una nova central elèctrica, la RNP assigna els drets d'emissió a aquesta instal•lació.
Es reserva al cinc per cent del límit de la previsió total per a nous participants. Si hi ha drets d'emissió sobrants a la RNP al final de la Fase II, els estats membres són lliures de vendre'ls en el mercat. Com que aquests drets no seran coberts per emissions, no faran més que alleujar la pressió sobre els titulars que estiguin en condicions de comprar.
S'espera que quedi un considerable nombre de drets d'emissió en el RNP a finals de 2012. Les estimacions van des dels 180 als 360 milions de drets d'emissió, depenent de les accions individuals dels estats membres i del nombre de nous participants en els pròxims dos anys. Si els estats membres decidissin la retirada del seu superàvit en lloc de vendre aquests drets en el mercat, el problema deixaria d'existir. Però aquests excedents són una font fàcil de diners en efectiu per als governs amb els que podrien finançar altres projectes. Amb un preu de mercat de 15 euros per cada dret d'emissió, un excés de 180 milions de drets proporcionaria als governs nacionals un total d'ingressos de 2.700 milions d'euros. El resultat és que els governs nacionals tenen un incentiu per no actuar en interès del règim del comerç d’emissions, venent tots els drets que quedin a la reserva.
En una propera entrada acabarem de concloure aquesta exposició sobre el comerç europeu d’emissions, amb un parell d’exemples d’altres decisions incoherents.
Malgrat 1911 – Notícies
El dimecres 7 de juny de l’any 1911 La Vanguardia publicava una ressenya de Malgrat, datada del 4 de juny, amb tres notícies d’actualitat: un funeral, una funció religiosa i un accident a les mines de ferro.
diumenge, de juny 05, 2011
Pactes municipals
Ara fa una setmana de les eleccions i encara no tenim clar qui governarà Malgrat. Examinem, com qui examina un problema de matemàtiques, què pot passar.
D’entrada, només hi ha dos pactes a dos que poden assegurar una majoria absoluta: PSC + CiU, que sumarien 11 regidors, i PSC i ERC, que en sumarien 9. Recordem que 9 és majoria absoluta.
1 - PSC + CiU – difícil, ja que, si bé el PSC ha baixat de 8 a 6 i CiU ha pujat de 3 a 5, lògicament, l’alcaldia correspondria al PSC, que ha estat més votat. No em sembla que CiU se’n acontentés (i faria bé). Les baralles serien freqüents, l’equilibri molt inestable.
2 - PSC + ERC – suposo que donaria un cert poder a ERC, però, al meu modest entendre, a canvi d’enterrar aquesta formació per les properes eleccions municipals. M’imagino malament una convivència entre la defensora del cobriment de la riera i una actora significada del moviment Salvem la Riera. Encara que coses més estranyes s’han vist.
3 - PSC + PP, amb recolzaments puntuals d’ICV-EUiA – podria ser, ja que no crec que ICV-EUiA entri a formar part d’un equip de govern on hi hagi el PP. Però, per raons personals i altres interessos podrien donar recolzament puntual a un govern en minoria. Amb l’inconvenient per ICV-EUiA que hauria de desempatar molt sovint els 8 vots PSC + PP dels 8 de CiU + ERC, de manera que se li veuria el llautó molt ràpidament.
4 - CiU + ERC + ICV-EUiA – poc probable, ja que el regidor d’aquest darrer partit no vol fer, segons ha declarat, la pinça a la formació més votada, el que es compren per les raons que hem assenyalat fa un moment.
5 - CiU + ERC – no disposant de majoria absoluta, suposo que seria un equip de govern més inestable que el format per PSC + PP.
6 - CiU + ERC + PP – personalment, el veig molt complicat.
S’admeten apostes. Jo apostaria pel 3 en primer lloc i pel 2 després. Però haig de dir que mai he guanyat res a les apostes.
D’entrada, només hi ha dos pactes a dos que poden assegurar una majoria absoluta: PSC + CiU, que sumarien 11 regidors, i PSC i ERC, que en sumarien 9. Recordem que 9 és majoria absoluta.
1 - PSC + CiU – difícil, ja que, si bé el PSC ha baixat de 8 a 6 i CiU ha pujat de 3 a 5, lògicament, l’alcaldia correspondria al PSC, que ha estat més votat. No em sembla que CiU se’n acontentés (i faria bé). Les baralles serien freqüents, l’equilibri molt inestable.
2 - PSC + ERC – suposo que donaria un cert poder a ERC, però, al meu modest entendre, a canvi d’enterrar aquesta formació per les properes eleccions municipals. M’imagino malament una convivència entre la defensora del cobriment de la riera i una actora significada del moviment Salvem la Riera. Encara que coses més estranyes s’han vist.
3 - PSC + PP, amb recolzaments puntuals d’ICV-EUiA – podria ser, ja que no crec que ICV-EUiA entri a formar part d’un equip de govern on hi hagi el PP. Però, per raons personals i altres interessos podrien donar recolzament puntual a un govern en minoria. Amb l’inconvenient per ICV-EUiA que hauria de desempatar molt sovint els 8 vots PSC + PP dels 8 de CiU + ERC, de manera que se li veuria el llautó molt ràpidament.
4 - CiU + ERC + ICV-EUiA – poc probable, ja que el regidor d’aquest darrer partit no vol fer, segons ha declarat, la pinça a la formació més votada, el que es compren per les raons que hem assenyalat fa un moment.
5 - CiU + ERC – no disposant de majoria absoluta, suposo que seria un equip de govern més inestable que el format per PSC + PP.
6 - CiU + ERC + PP – personalment, el veig molt complicat.
S’admeten apostes. Jo apostaria pel 3 en primer lloc i pel 2 després. Però haig de dir que mai he guanyat res a les apostes.
divendres, de juny 03, 2011
El fracàs anunciat del Comerç d'Emissions europeu (1)
Emissions de CO2 per país
La Unió Europea fa un gran esforç per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, especialment de CO2, a l’atmosfera. Aquest esforç no és gratuït, però, és eficaç?
Des que el Comerç d'Emissions de la Unió Europea va entrar en vigor el primer de gener de 2005, s'ha vist envoltat d'incertesa. Encara que el sistema està pensat per ser l'arma més poderosa de l'esforç per reduir les emissions de carboni a Europa, s'han mantingut els dubtes sobre la seva eficàcia i viabilitat. En teoria, "el comerç d'emissions ha de permetre que la Unió Europea arribi al seu objectiu de reducció d'emissions sota el Protocol de Kyoto, a un cost inferior al 0,1% del PIB, bastant menor del que seria si es actués d'una altra manera", segons la Comissió Europea. (2008). En la pràctica, l'eficiència i l'eficàcia del comerç d'emissions continuen sent molt qüestionables.
La Comissió Europea proposa reduir les emissions de carboni "nacionals" en un 20% el 2020 respecte al 1990. El comerç d'emissions és el vaixell insígnia en els esforços de la Unió Europea per assolir aquest objectiu. El programa cobreix tots els sectors amb les emissions de carboni procedents de fonts puntuals importants, com energia elèctrica, acer, ferro, petroli i gas. Les fonts mòbils d'emissions (per exemple, el sector del transport) encara no estan inclosos en el comerç d'emissions.
El fet que el comerç d'emissions es centri en fonts d'emissions de carboni que siguin importants, immòbils i concentrades, no és casual. La reducció de les emissions d'unes poques plantes d'energia és més fàcil que la reducció de les emissions de milions de cotxes. Atès que les fonts fixes grans estan totes cobertes pel comerç d'emissions, s'aplica a aquests sectors un objectiu de reducció més estricte que als sectors fora del règim de comerç d'emissions. En efecte, s'espera que els sectors inclosos en el comerç d'emissions europeu redueixin les seves emissions en un 21% entre 2005 i 2020, mentre que es projecta que els sectors al marge del règim redueixin les seves emissions en només un 10%. Juntes, les reduccions són suficients per assolir l'objectiu del 20% el 2020.
L'èmfasi en els sectors coberts pel règim de comerç d’emissions subratlla el seu paper clau: si l'objectiu de reducció del 21% no es compleix, la consecució dels objectius globals de reducció serà gairebé impossible, perquè requeriria una reducció més forta en els sectors on la reducció d'emissions és ja més difícil o més costosa d'aconseguir. Per tant, assolir la meta del comerç d'emissions és crucial.
Per què la fixació d'un límit d'emissions i un comerç d'emissions se suposa que és eficaç i eficient? ...
Sota aquest règim, es distribueixen drets d'emissió a totes les instal•lacions incloses en el règim. Un dret d'emissió proporciona al propietari el dret a emetre una tona de CO2 a l'atmosfera. Com que el nombre de drets d'emissió expedits en un any es pot establir a un nivell específic, es pot suposar que el règim és un mitjà eficaç per reduir les emissions. El nivell d'emissions, després de tot, ve limitat pel nombre de drets d'emissió expedits. Si les empreses no compren drets d'emissió quan excedeixen els límits d'emissió, incorreran en una elevada multa. La multa que s'estableix està molt per sobre del preu real de mercat de drets d'emissió, de manera que no val la pena fer trampa.
Al reduir progressivament el nombre de drets d'emissió expedits per arribar al nivell desitjat, la Unió Europea ha de ser capaç d'assolir els seus objectius de reducció per al 2020. Les empreses hauran de comprar drets d'emissió si no redueixen prou les seves emissions, o hauran d'invertir en tecnologies de baixes emissions de carboni per poder reduir-les. Se suposa que aquest és el mecanisme més eficient per reduir les emissions, ja que les forces del mercat asseguraran que les empreses amb la tecnologia de menor cost disponible seran les primeres en invertir. Així, l'objectiu de reducció d'emissions es realitzarà al menor cost possible.
Si això és així, llavors per què, com hem indicat anteriorment, segueix el dubte sobre l'eficiència i l'eficàcia del comerç d’emissions de la Unió Europea?
... I per què el comerç d’emissions de la Unió Europea no ho és?
La resposta és que hi ha una gran diferència entre com el sistema va ser dissenyat en teoria i com funciona en la pràctica. El disseny actual del comerç d'emissions de la Unió Europea no té res a veure amb el règim de comerç d’emissions estilitzat, eficaç i eficient descrit anteriorment. Amb 30 governs nacionals, les diferents indústries i grups de pressió involucrats en l'esquema, el disseny real del comerç d'emissions de la Unió Europea és el resultat d'un compromís entre totes les parts interessades. Aquest compromís ha portat a un disseny amb diversos errors que soscaven l'eficàcia i l'eficiència del sistema. De fet, sota el règim actual del règim és poc probable que serveixi per incentivar inversions substancials en tecnologies de baixes emissions de carboni d'aquí a l'any 2020. Un estudi recent de la Universitat holandesa de Groningen i de la consultoria tecnològica TNO (Mulder i Bos, 2010) mostra que la probabilitat d'assolir l'objectiu comunitari de reducció d’emissions de CO2 és molt baixa.
Les inversions només tindran lloc si els drets d'emissió són escassos o si s'espera que siguin escassos en el futur pròxim. En cas contrari no hi ha cap incentiu per invertir en tecnologia de reducció d'emissions. No obstant això, el comerç d'emissions de la Unió Europea pateix d'un excés d'oferta general de drets d'emissió. Segons l'estudi esmentat s'espera que, de mitjana, s'incorporin a la Fase III del comerç d'emissions de la Unió Europea, que comença el 2013, un total de 1.400 milions de drets. L'excés de 1.400 milions de drets s'ha anat construint al llarg de la segona fase del règim (2008-2012) i és equivalent a aproximadament el 70% de la demanda europea de drets d'emissió el 2009. Per posar-lo en una altra perspectiva: l'excedent seria suficient per cobrir la demanda holandesa de drets d'emissió per un total de 16 anys. Com a resultat, els drets d’emissió no són escassos, el que minimitza la pressió sobre les empreses per reduir les seves emissions i pressiona a la baixa el preu de l'emissió de carboni.
A partir de 2013, el nombre de drets d'emissió es reduirà en un 1,7 % anualment. Però, això no implica que el mercat passi d'un superàvit anual d'un dèficit anual immediatament. Encara que el superàvit anual es reduirà, de mitjana, s'espera que el mercat romangui amb un excés d'oferta fins a l'any 2020. Com a resultat del continu excés d'oferta, s'espera un creixement de l'excedent total de 1.400 milions de drets a finals de 2012 fins els 2.100 milions l’any 2020.
Per no allargar massa aquesta entrada, deixarem per una propera les causes d’aquest excés d’oferta de drets d’emissió.
dijous, de juny 02, 2011
Malgrat 1911 – El transvasament de l’aigua de la Tordera
A l’edició de La Vanguardia del dimecres 31 de maig de l’any 1911 es comenta la reunió de l’assemblea general de socis de l’associació Defensa Hidràulica de la Tordera, que s’oposava al transvasament de l’aigua d’aquest riu per alimentar Barcelona.
L’activitat d’aquesta associació serà constant al llarg de l’any 1911.
dimecres, de juny 01, 2011
Passejant tranquil•lament
Em passejava l’altre dia pel carrer del Carme, per contemplar la remodelació del barri antic, quan vaig quedar sorprès el veure l’espècie de test ovoïdal, tallat obliquament, amb la gespa situada en un pla inclinat, en un equilibri que em va semblar inestable, que es troba abans d’arribar a l’edifici de l’ajuntament.
La gespa era verda a la part superior, i groga a la inferior, el que indicava una certa sequedat, potser per falta de cura, o bé perquè el disseny del test no dóna per a més. Fou una llàstima que no portés la màquina de retratar.
La pregunta és, desídia en el manteniment o error de disseny? Si la resposta fos la primera, que és possiblement el més probable, em sembla una mica fort que falli el manteniment d’una obra acabada d’estrenar, justament al costat de la Casa Gran. Serà que els responsables estan massa enfeinats en pactar, que no veuen el mal efecte de la gespa seca?
La gespa era verda a la part superior, i groga a la inferior, el que indicava una certa sequedat, potser per falta de cura, o bé perquè el disseny del test no dóna per a més. Fou una llàstima que no portés la màquina de retratar.
La pregunta és, desídia en el manteniment o error de disseny? Si la resposta fos la primera, que és possiblement el més probable, em sembla una mica fort que falli el manteniment d’una obra acabada d’estrenar, justament al costat de la Casa Gran. Serà que els responsables estan massa enfeinats en pactar, que no veuen el mal efecte de la gespa seca?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)