dissabte, d’abril 30, 2016

Malgrat 1966 – Ballet a Holanda i noves instal·lacions de la Caixa


La Vanguardia del diumenge 1er de maig de l’any 1966, ara fa cinquanta anys, portava la notícia que el ballet de la Secció Femenina de Malgrat havia sortit cap a Holanda per fer actuacions a aquell país.

També duia el diari la inauguració de les noves instal·lacions de la Caixa, al carrer de Mar.


dijous, d’abril 28, 2016

El TTIP



Ja fa uns anys, i a l’esquena de la població, van començar les negociacions entre la Unió Europea i els Estats Units per promoure un Acord Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversions (també conegut com TTIP per les seves sigles en anglès Transatlantic Trade and Investment Partnership) Amb aquest tractat busquen crear la "zona de lliure comerç més gran del planeta", una manera com una altra de declarar una "guerra comercial" a altres potències econòmiques (com la Xina, Rússia o l'Índia) i recuperar part del poder econòmic que tant Europa com els estats Units han anat perdent aquesta darrers anys.

Han sigut les multinacionals, com la indústria automobilística, química, farmacèutica i agroalimentària, empreses energètiques i de serveis, bancs, fons d'inversió, etc. a banda i banda de l'Atlàntic, les que més han pressionat per impulsar aquestes negociacions. De fet, la majoria de reunions que ha mantingut la Comissió Europea sobre el tractat ha estat amb grups de pressió de les grans empreses.

Atès que els aranzels entre la UE i els EUA són ja molt baixos, el tractat es centra en l'eliminació de lleis a banda i banda de l'Atlàntic amb la finalitat de reduir costos per a les empreses. Així, el TTIP pot desembocar en la supressió de regulacions socials, laborals, ambientals o de seguretat alimentària i sanitària i suposar una disminució de les llibertats digitals.

Un capítol especialment polèmic és el de la protecció de les inversions, pel qual qualsevol inversor privat internacional pot desafiar, davant dels tribunals, qualsevol legislació (ambiental, laboral o social) que interfereixi amb els seus beneficis. Per exemple, una moratòria al fracking o una regulació sanitària per prohibir l'ús de substàncies tòxiques poden ser objectes de demandes. Pel que sembla, aquests tribunals no seran els tribunals de justícia, sinó un arbitratge format per una persona elegia per l’estat demandat, una altra elegida per l’empresa demandant, i una tercera persona de comú acord antre ambdós. De manera que els governs elegits democràticament aniran perdent força davant les grans empreses.

No hi ha debat perquè el TTIP s'està negociant a l'ombra. Després de diverses rondes de negociació la transparència i la comunicació amb la societat civil ha estat nul·la. Els eurodiputats poden tenir accés per fullejar els documents, però no els poden copiar i estan obligats a mantenir en secret el que hagin pogut llegir. Els únics documents que es coneixen es deuen a filtracions. Les dues potències s'han compromès a no publicar els documents relacionats amb les negociacions durant una quants anys després de la seva signatura.

L'harmonització legislativa pot portar a una equiparació a la baixa de la protecció de la població, afectant a les normes de protecció social, laboral, de la salut i del medi ambient. Així, podríem veure augmentar la producció i la venda de transgènics, de toxines o de substàncies químiques perilloses (com els alteradors hormonals que causen càncer i altres malalties). El tractat podria servir per augmentar la vigilància cibernètica o les penes per compartir arxius a Internet.

Pel que fa a les liberalitzacions i privatitzacions, ja n’estem patint les conseqüències: retallades, acomiadaments, pèrdua de drets i de qualitat dels serveis, posant-se la rendibilitat econòmica per sobre de tot, el que genera més càrregues per a les persones amb menys recursos econòmics.

I com gota que fa vessar el got amb els mecanismes de protecció de les inversions, lligarien de mans qualsevol política de futur destinada a protegir a la ciutadania.

La Unió Europea parla que el TTIP és la clau per "superar la crisi" i "crear ocupació". Però no en tenim cap seguretat. Al contrari, el TTIP segurament no suposarà un avantatge a les petites empreses i autònoms, ja que l'acord augmentarà la capacitat de les grans corporacions per desplaçar, encara més, al petit comerç.

Un acord que es negocia en secret, i al que els màxims representants de la democràcia europea hi poden accedir amb moltes dificultats és un acord sospitós. Ni a la campanya electoral passada ni durant els quatre mesos de negociacions per formar un govern no s’ha parlat de TTIP, i això que ens pot canviar molt la vida. Al pacte entre Ciutadans i el PSOE no se’n parla. El PP, Ciutadans i CiU es van oposar, al Congrés, a fer un referèndum sobre aquesta qüestió.

Al dia d’avui, no podem acceptar aquesta situació. Les condicions d’aquest tractat, que alguns voldrien signar aquest any, s’han de debatre públicament. I ha de ser la ciutadania qui l’ha d’aprovar. Si és tant bo com diuen, no hi haurà cap problema en fer-ho. El no voler fer-ho és molt sospitós.

dissabte, d’abril 23, 2016

El “núvol misteriós” de l’any 536




Els cronistes de l'època van escriure sobre un “núvol misteriós", que difuminava la llum del sol sobre el Mediterrani als anys 536 i 537 de la nostra era. Els anells dels arbres donen testimoni de les males condicions de creixement dels arbres al llarg de tot l'hemisferi nord. Diríem que a l’any 536 i els següents  hi va haver una opacitat a l’atmosfera deguda a un fenomen natural inusual. Les crisis socials, incloent la primera plaga pandèmica europea, que va començar 541, s'associen a aquest fenomen.

Només recentment els investigadors han trobat proves concloents d'un origen volcànic de la disminució de la llum solar de l’any 536, basant-se en traces de sofre volcànic en nuclis de gel de Groenlàndia i l'Antàrtida, procedents de dues grans erupcions recentment datades als anys 536 i 540.
L'impacte del doble esdeveniment volcànic dels anys 536 i 540 sobre el clima de l'hemisferi nord va ser més fort que qualsevol altra esdeveniment documentat dels últims 1200 anys. Només una de les dues erupcions hauria donat lloc a un significatiu refredament de la superfície de la Terra. Però dues erupcions, tan properes en el temps, van causar la que va ser probablement la dècada més freda dels últims 2000 anys.

Utilitzant les dades disponibles dels nuclis de gel i les descripcions de la claror solar fetes pels estudiosos d’aquella època, els científics han pogut simular l'impacte de les erupcions dels anys 536 i 540. Amb aquestes dades es va estimar la magnitud de les erupcions i la seva ubicació aproximada a la Terra i, a continuació, van simular la propagació i els efectes dels núvols d'aerosols resultants de la injecció volcànica de sofre a l'estratosfera. Això va revelar que després de les erupcions, la radiació solar a la superfície de la Terra es va reduir fortament sobre l'hemisferi nord durant diversos anys, i va causar una disminució en la temperatura mitjana hemisfèrica de fins a 2º C.



A – variació de les temperatures a l’hemisferi nord

B i C – variació geogràfica de les temperatures a l’estiu (B) i a l’hivern (C)

La relació entre el "núvol misteriós" del 536 i la transició de l'Antiguitat a l'Edat Mitjana és un tema de gran interès històric. Les erupcions volcàniques en el passat més recent han impactat les societats humanes. Per exemple, en 1815 el volcà Tambora d'Indonèsia va llançar tanta cendra i sofre a l'atmosfera que l'any 1816 és conegut com "l'any sense estiu" a Europa i Amèrica del Nord, on les temperatures inusualment baixes van conduir a la pèrdua de collites i a una fam generalitzada, tal com a casa nostra ho explica el Baró de Maldà.

Els científics van utilitzar les seves simulacions de models climàtics per a estimar directament l'impacte de les erupcions sobre l'agricultura a Europa, i van identificar el nord d'Europa i, en particular, els països escandinaus com els llocs que probablement van patir més sota les condicions de fred després de les erupcions. Aquest resultat dóna suport a la teoria d'una connexió entre les erupcions i l'evidència arqueològica d'una crisi social a gran escala en els països escandinaus al segle VI.

Quins van ser exactament els volcans responsables d'aquests aerosols núvols segueix sent un enigma. S'estan discutint diversos candidats, incloent volcans a Amèrica Central, Indonèsia i Amèrica del Nord. Futurs estudis seran necessaris per mostrar la font exacta dels núvols d'aerosol dels anys 536/540.

Climatic and societal impacts of a volcanic double event at the dawn of the Middle Ages

Les idees econòmiques dels nostres polítics



L’altre dia, el periodista Jordi Évole va entrevistar el president del govern. En un moment determinat, la conversa va ser així:

Rajoy: Quin país del món té una infraestructura de trens com aquest?

Évole: De vegades aquests trens van una mica buits.

Rajoy: Si, si, bé, buits, si. Però els tenim!

Aquesta resposta del president en funcions explica com pensen els polítics espanyols, i no només els del PP, sobre la despesa dels diners públics en infraestructures, independentment de que siguin o no utilitzades pels ciutadans. Aquesta manera de pensar sobre l’economia s’adiu molt poc amb les idees econòmiques modernes. Està basada en la Llei de Say, de l’any 1803, que diu que no hi pot haver demanda sense que hi hagi oferta, i que quants més bens es produeixin (en aquest cas vies de tren d’alta velocitat), més bens existiran (usuaris), que constituiran una demanda per altres bens, és a dir, que l’oferta crearà la seva pròpia demanda.

El problema és que aquesta forma de pensar és compartida a Espanya tant a la dreta com a l’esquerra, i es troba a la base d’un malbaratament important dels diners públics. I tot això en una circumstància de dèficit públic i de deute públic que hauria de fer que fóssim molt curosos sobre com fem les despeses.

Tota aquesta gent de la que parlem no han entès el concepte de cost d’oportunitat. I són els que dirigeixen el país...

En el cas dels trens d’alta velocitat espanyols, ja s’ha demostrat abastament que no tenen cap racionalitat econòmica, i la seva rendibilitat social és negativa, però encara segueixen pensant que la sola oferta de serveis de transport crea una demanda per ella mateixa, beneficiant, per exemple, a la indústria turística.

A França s’han fet estudis sobre l’efecte del TGV sobre el turisme a les destinacions del tren des de Paris, i han arribat a la conclusió que, després d’un temps curt de curiositat del públic, l’alta velocitat no té cap efecte sobre el turisme de les ciutats o regions on arriba el TGV.

A Espanya, un estudi semblant fet sobre el període 2005 a 2012, ha donat com a resultat que la alta velocitat ha augmentat la quantitat de visitants a Barcelona i a Màlaga, però que la quantitat de visitants ha quedat igual o ha disminuït a totes les altres destinacions, confirmant que l’alta velocitat el que fa és centralitzar l’activitat econòmica a les principals ciutats, disminuint la de les ciutats i regions mitjanes.

Lamentablement, no és l’oferta la que crea la demanda, com pensa el senyor Rajoy i tutti quanti. Tenir trens buits o infraestructures que no es fan sevir no contribueix al desenvolupament d’un país. En canvi, invertir els escassos recursos en alternatives socialment més rendibles (com el corredor mediterrani, per exemple, que permetria abaratir les exportacions), si que hi contribuiria.

Recordo que el paer de Lleida, el socialista senyor Àngel Ros, va dir, en un altre programa d’Évole, parlant del aeroport de Lleida, que les infraestructures no han de tenir cap rendibilitat. Un altre que no s’ha adonat que, quan els diners són escassos, s’han d’invertir on siguin més rendibles, després de calcular la seva rendibilitat econòmica, social i mediambiental.

Amb personatges així al front dels governs no anirem pas gaire lluny.

dimarts, d’abril 19, 2016

Ninis

Els joves de 15 a 24 anys que ni estudien ni treballen són els que anomenem com a ninis. Representen una població que és difícil que tingui un futur en una societat que cada vegada demana més coneixements i habilitats per arribar a tenir una ocupació.

A la Unió Europea el percentatge de ninis és del 12,5 %, mentre que a Espanya, aquest percentatge és molt superior, del 17, 1 % (any 2014). De les nacions del nostre entorn (França, Alemanya, Regne Unit, Itàlia o Portugal), només Itàlia té un percentatge superior a l’espanyol. Tots el altres són netament inferiors.



A Espanya, aquest percentatge ha augmentat notablement durant la crisi, passant del 12/13% abans de la crisi, al 17/18 % actual.

Amb aquestes dades, podem preveure un futur bastant negre per la nostra societat.


La població en risc de pobresa o d’exclusió social

La crisi ha fet que la població en risc de pobresa o d’exclusió social hagi augmentat de manera considerable. A Catalunya, per exemple, ha passat del 16/17 % al 21/22 %, mentre que a Espanya ha passat del 24/25 % al 29 %, segons les dades d’Eurostat.


Dintre d’Espanya, les variacions són molt importants. Per l’any 2014, que és el darrer pel que Eurostat dóna les dades, aquest percentatge va del 15 % a Navarra i el País Basc fins al 45 % (tres vegades més!) a Múrcia, o al 42 % a Andalusia, per posar la regió més poblada d’Espanya.

Si ens hi fixem bé, les regions on el risc de pobresa o d’exclusió social és més reduït són les que tenen un règim de finançament especial. Segurament hi ha una relació de causa a efecte.


dimecres, d’abril 13, 2016

El català a una Catalunya independent


Ha fet molt de soroll el manifest impulsat pel grup Koiné i titulat “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”. Uns l’han considerat un disbarat, d’altres l’han qualificat d’error tàctic, perquè debilita la base social del dret a decidir, els més (els contraris al dret a decidir), han dit que era xenòfob i neofeixista.

L’he llegit i no el veig ni cap disbarat, ni que sigui un error tàctic (els que el subscriuen no són polítics), ni que sigui xenòfob i, encara menys, feixista. És un manifest amb el que s’hi podrà estar o no d’acord, però que està escrit de manera respectuosa i educada, i que tot el que diu és, des del meu punt de vista, d’una lògica impecable. Si volem preservar la llengua catalana, diuen, s’han de seguir aquestes tres vies:

a) la restitució al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l’occità a la Vall d’Aran),

b) la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l’ús del català (o de l’occità) a l’ús del castellà, i

c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua.

A algú li estranya que hi hagi moltes persones que pensin d’aquesta manera? Sembla que sí. Els que pensen que el dret dels catalans a decidir el seu futur no existeix ho troben una solemne tonteria. Pensen que sabent castellà, al món modern, és més que suficient, que el català sobra (o que només val per la intimitat) Ens diuen que les llengües no tenen drets, només els tenen els ciutadans, que han de ser lliures per parlar la llengua que creguin convenient (per cert, són els mateixos que diuen que no s’han de prohibir les curses de braus, ja que s’ha de preservar la llibertat del personal per anar-les a veure o no)

Si la discussió es fes en aquests termes, no hi hauria res a dir. Cadascú exposa els seus arguments. Però el que retrata la personalitat de cada qual són els insults (xenòfob, neofeixista) que utilitza per qualificar aquest manifest.

Per cert, ara ERC, per boca del seu diputat en Joan Tardà,  fa una encesa defensa de l'oficialitat tant del català com del castellà en una hipotètica Catalunya independent. Ja tenim, doncs, la posició d’una de les dues forces polítiques independentistes més importants. Seria bo de saber quina és l’opinió de l’altra força independentista important, CDC (o com es digui ara mateix) Pel que fa a ICV, que qualifica el manifest d’error tàctic, demostra que aquest partit no vol obrir aquest debat, que és essencial, per por de perdre votants: exactament com ho fan els partits que no tenen programa.

Tota aquesta discussió ve del fet que els partidaris de la independència mai han fet un llibre blanc per explicar al contribuent quin és el seu model d’una Catalunya independent. Probablement perquè ells mateixos no ho saben.

diumenge, d’abril 10, 2016

El sistema educatiu espanyol i l’atur juvenil


Copio, de manera més o menys ordenada, algunes frases i paràgrafs del llibre de Cèsar Molinas i Pilar Garcia Perea, Posar fi a l’atur, podem? Volem?

1. El sistema educatiu espanyol és una màquina de generar aturats. La tassa d’atur juvenil supera el 50 %, i això es deu, en una bona part, a que no tenen capacitats professionals específiques, el que, dit d’una manera més clara, equival a dir que no se’ls hi ha ensenyat a fer res, i que no saben fer res.

2. La distribució del nivells educatius dels joves de 25 a 35 anys a Espanya és del 35 % que tenen un nivell educatiu baix, del 25 % que tenen un nivell educatiu mitjà i del 40 % que tenen un nivell educatiu alt. A Alemanya, en canvi, aquesta distribució és del 15 %, 60 % i 25 %, respectivament.

3. No té cap sentit que a Espanya, de la població entre 25 i 64 anys que té un nivell educatiu equivalent, com a màxim, a la educació secundària, només un 20 % tingui cursos de formació professional, mentre que a Alemanya aquest percentatge és del 75 %.

4. No té cap sentit que a Espanya hi hagi gairebé el doble d’estudiants a la Universitat que a la Formació Professional (1,4 milions i 0,8 milions, respectivament)

5. Les empreses demanden majoritàriament un tipus d’educació que no proporciona el nostre sistema educatiu.

6. El caràcter bipolar de la distribució de qualificacions professionals i l’escassesa de competències específiques a Espanya són les mostres més clares de la disfuncionalitat del sistema educatiu espanyol:

·         Es produeix un excés d’oferta al segment de baixa qualificació. És, d’una part, el segment dels ninis, el creixement del qual ha estat alimentat per l’elevada tassa d’abandonament escolar i, molt en particular, del fracàs escolar. Però no hi ha només ninis a aquest segment. També hi ha moltes persones que es van quedar encallades al explotar la bombolla immobiliària, i que tenen unes habilitats específiques que no troben demanda. L’economia espanyola no podrà absorbir aquest excés d’oferta perquè la demanda de treball s’està produint cap a requeriments més elevats de competències cognitives bàsiques i d’habilitats especifiques.

·         Hi ha una falta clara d’oferta al sistema educatiu mitjà, especialment de persones amb habilitats específiques. Aquest és el segment més demandat per les empreses de tota Europa. I les empreses espanyoles no tenen perquè ser diferents. És molt probable que aquesta restricció d’oferta estigui condicionant l’especialització sectorial de l’economia espanyola: hi ha activitats que es podrien no estar-se desenvolupant per manca de personal adequat.

·         Es produeix també un excés d’oferta al segment d’alta qualificació educativa. Un 40 % dels joves de 25 a 34 anys tenen titulació universitària. Senzillament, no hi ha demanda per tanta oferta a cap sou positiu. Potser n’hi pot haver pels enginyers, l’educació dels quals comporta molts formació d’habilitats específiques, però no n’hi haurà, per exemple, pels filòlegs. Molts universitaris hauran de treballar, si ho aconsegueixen, en categories professionals per sota de la seva titulació, situació que no és exclusiva d’Espanya, sinó també de tots els països que tenen una inflació de títols universitaris. Però el cas espanyol és extrem: gairebé un 35 % de les persones amb estudis universitaris estan empleades en categories inferiors a la seva qualificació. Aquesta sobreproducció de títols universitaris finançada amb recursos públics és un malbaratament que s’hauria de reconsiderar.  

La meva experiència mostra que, per cada lloc de treball d’ensenyament superior fan falta bastants llocs de treball corresponents a l’ensenyament mitjà, diguem-ne, de formació professional. Amb la distribució del nivell educatiu de la població jove que tenim, i si la comparem amb la d’Alemanya, tal com diu el paràgraf 2, no és estrany que l’atur juvenil sigui el que és i, si hi afegim el que diu el paràgraf 3, que l’economia espanyola hagi quedat estancada per manca de personal qualificat.

Hi ha algun partit polític dels que s’estan disputant el govern que busqui donar solucions a aquest problema? Em fa l’efecte que no.

Malgrat 1919 – Un míting i una esquela


La Vanguardia del dissabte 8 d’abril del 1916 publicava la ressenya del míting celebrat a Malgrat un parell de dies abans, i la del diumenge 9 d’abril del mateix any, publicava l’esquela d’una senyora malgratenca.




dimarts, d’abril 05, 2016

Malgrat 1916 – Política i indústria


La Vanguardia del dimecres 5 d’abril del 1916 publicava notícies sobre Malgrat, de les que podem destacar la celebració d’un míting i la posada en servei d’una fàbrica de sulfat de coure.


dilluns, d’abril 04, 2016

El dèficit dels comptes públics

El dèficit dels comptes públics de l'any 2015 ha estat de 56,61 milers de milions d'euros, un 5,2% del PIB, ja que el PIB de l'any 2015 ha estat de 1.081,2 milers de milions.

D'aquest dèficit, l'Administració central n’ha estat responsable del 53% (29,82 milers de milions), les comunitats autònomes el 32% (17,96 milers de milions), i la Seguretat Social del 24% (13,59 milers d' milions), mentre que les comunitats locals han tingut un superàvit de 4,77 milers de milions.

En percentatge del PIB, el dèficit de l'Administració Central ha estat del 2,76%, el de les comunitats autònomes, de l'1,66% i el de la Seguretat Social de l'1,26%, mentre que les comunitats locals han tingut un superàvit del 0,44%.

Però si calculem el percentatge de dèficit sobre el total dels ingressos públics, que han estat de 413,46 milers de milions, aquest percentatge és del 13,7%. És a dir, que les administracions públiques han gastat un 13,7% més que el que han ingressat.

El dèficit de l'any 2011 va ser de 101,3 milers de milions d'euros. El de l'any 2015 ha estat de 56,6 milers de milions. En aquests quatre anys el dèficit s'ha reduït, per tant, en 44,7 milers de milions. Aquesta reducció prové d'un augment dels ingressos de 26,1 milers de milions i una disminució de les despeses de 18,6 milers de milions. De manera que l'ajust del dèficit s'ha produït més per l'augment dels ingressos que per la retallada de les despeses.

A més, el cost dels interessos del deute va ser de 26,3 milers de milions en 2011, i el deute mitjà va ser de 715 mil milions, el que dóna un interès mitjà del 3,7%, mentre que el de l'any 2015 els interessos han estat de 33,1 milers de milions i el deute mitjana de 1.058 milers de milions, el que dóna un interès mitjà del 3,1%. Sense la baixada dels tipus d'interès, a causa de l'actuació del BCE, s'haurien gastat 6.000 milions d'euros més, amb el que el deute públic hauria augmentat d’aquesta mateixa quantitat.

Podem deduir, doncs, que l’acció del govern central, durant aquests quatre anys de govern del PP, des del punt de vista del dèficit, que era la seva prioritat absoluta, ha estat més aviat poc eficaç.