La temperatura global de l'any 2014

La NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) ha publicat les anomalies de temperatura mitjanes globals de l'any 2014, que han estat de +0,69ºC per al global terra + oceà, de +1,00 ºC per a la terra i de +0,57 per al oceà. Aquestes anomalies prenen com a referència la temperatura mitjana del segle XX.

Segons aquestes dades, la temperatura mitjana global de l'any 2014 ha estat la més alta de les registrades des de l'any 1880, superant les dels anys 2005 i 2010, que van ser de +0,65ºC i la de l'any 1998, que va ser de +0, 63ºC.

La temperatura de la terra ha estat la quarta més elevada, després de les dels anys 2007 (+1,08ºC), 2010 (+1,06ºC) i 2005 (+1,04ºC).

La temperatura de l'oceà del 2014 també ha estat la més alta des del 1880, seguida de la dels anys 1998 i 2003 (+0,52ºC).

Aquestes dades es contradiuen amb els de RSS, preses per satèl·lit, que ja varem comentar anteriorment, i que donaven la temperatura mitjana global de l’any 2014 com la sisena més alta.

Els que creuen que el canvi climàtic és una amenaça seriosa agafaran les dades de la NOAA com a bones, mentre que els que no ho creueu diran que les dades per satèl·lit són més exactes. Tindrem polèmica per estona.

Malgrat 1915 – Nevada i fred

La Vanguardia del diumenge 31 de gener del 1915 donava compte d’una gran nevada a Malgrat, acompanyada d’un fred intens, a més d’altres notícies sobre espectacles a la població. També explica que es va trobar el cadàver d’un carrabiner retirat al Cap de Tordera.

Grècia, Espanya, Europa: tres preguntes

Unes reflexions arran de l’entrevista de la Contra d’ahir, a La Vanguàrdia, al senyor Martin Wolf, del Financial Times.

Grècia té un deute públic que arriba al 175% del PIB, la segona més elevada del món en termes relatius, després de la del Japó. Com es va arribar a aquesta situació? La raó és molt senzilla: Grècia gastava més diners dels que guanyava perquè bancs francesos i alemanys l'hi prestaven imprudentment, fins que va arribar la crisi del 2010 i van voler recuperar-los.

Van ser uns banquers ineptes, però en comptes de fer-los assumir les seves pèrdues, que seria el més lògic en una economia capitalista, aquestes pèrdues es van cobrir amb fons públics del Banc Central Europeu, del Fons Monetari Internacional i dels governs europeus. Així hem arribat a que els grecs deuen gairebé 700 euros a cada espanyol, ja que el govern espanyol ha cobert la seva part d'aquestes pèrdues dels bancs francesos i alemanys a Grècia per 32.000 milions d'euros.

D'una cosa podem estar segurs: aquests gairebé 700 euros que els grecs deuen a cada espanyol no es pagaran mai. Un arranjament permetrà ajornar aquest pagament durant dècades fins que a poc a poc anem acceptant que mai més tornarem a veure aquest diners.

No obstant això, si fóssim conseqüents, aquests diners no hauríem de exigir-los als grecs, sinó als bancs que els hi van prestar de manera imprudent. El problema és que aquests bancs són francesos i alemanys. I aquí ve la primera pregunta: ¿Per què quan els bancs insolvents són espanyols són els contribuents espanyols els que s'han de fer càrrec del seu rescat, i quan els bancs insolvents són alemanys o francesos es camuflen les seves pèrdues i tenim tots de rescatar Grècia?

I d'Espanya, què? Doncs tot molt bé. Espanya creixerà, si tot va bé, a un ritme superior al de l'eurozona, però només perquè Espanya és un país relativament més pobre, pel que té més recorregut a l'alça. Però sempre que segueixi exportant i torni a tenir una demanda interna forta, pel que cal que l'euro i el petroli segueixin barats durant molt de temps.

Si l'euro i el preu del petroli segueixen barats, és raonable esperar que el Producte Interior Brut creixi un 2 o un 3% durant els propers anys. En el millor dels casos, el PIB de l'any 2018 tornaria a ser com el del 2008 (10 anys perduts!), però amb un atur del 20% i una desigualtat social cada vegada més gran ... El que indica que aquest creixement del PIB no està anant, ni es preveu que vagi, a l'economia productiva, la que dóna ocupació, sinó a l'economia financera. I aquí ve la segona pregunta: ¿Algú pot proposar una política que aconsegueixi que el creixement del PIB espanyol sigui més equilibrat entre economia productiva i economia financera?

Mentrestant, Europa segueix sense avançar. Luxemburg és un paradís fiscal, Irlanda també i Holanda se'ls sembla bastant. Europa no hauria de permetre que els capitals circulin lliurement i al mateix temps que cada país cobri un percentatge d'impostos diferent: és lògic que les empreses d'internet vagin a Irlanda, perquè allà l'impost de societats és només del 10%. L'euro necessita unitat fiscal perquè funcioni, però ningú està per la feina. A ningú li pot estranyar que Europa estigui a remolc de l'economia mundial. I d'això es dedueix la tercera pregunta: ¿Per què a Europa no s'impulsa la unitat fiscal?

En resum, un deute grega que mai es pagarà, una economia espanyola que, encara que creixi, no crea suficient ocupació i una Europa ranquejant pel fet que no té unitat fiscal. A alguns els sembla que ja estem sortint de la crisi, quan encara hi estem ficats de ple.

La visió de la jugada del senyor Rajoy Brey

Ja gairebé ningú recorda que aquesta crisi la van causar els enormes deutes i descoberts de grans empreses i bancs. I si algú se'n recorda, se l'anomena demagog. Han tornat a les rodes d'identificació dels sospitosos habituals: la despesa pública i els funcionaris, els vells per no ser més joves, els dependents per no ser independents, els malalts per no estar sans, els pobres per no ser rics, els joves per no ser més vells i les dones per no ser homes. Continua la política de retallades i patiment massiu perquè Espanya es mantingui com un paradís fiscal on aquestes mateixes grans empreses que durant 2011 van declarar haver guanyat 90 mil milions, amb prou feines van pagar 3.500 milions d'euros en impostos.

Tret del llibre d’Antón Losada, Código Mariano (llibre que recomano als que vulguin saber, entre moltes altres coses, on ens trobem ara mateix i la raó del perquè el “conflicte” català no existeix a la Moncloa; escrit amb ironia gallega)

Malgrat 1915 – Nou notari

La Vanguardia del dissabte 23 de gener del 1915 publicava que havia pres possessió de la notaria de Malgrat el senyor Enric Garcia i Frías.

Meravelles de la naturalesa: àcars

Per descansar de l’actualitat estava llegint el National Geographic i m’he trobat amb unes quantes fotos d’àcars, aquestes bestioles que es troben per tot, que mengen la nostra pell, que estan als nostres cabells, als nostres llits, a les nostres catifes, i que són tan petites com el punt que acaba aquesta frase.

Bestioles petites però complexes, només hem de mirar la quantitat de peces que tenen a la boca. Una meravella.

Falsificant estadístiques

Ja feia uns dies que ens estaven dient que els inversors estrangers havien començat a treure conseqüències de la voluntat independentista d’una bona part de la població catalana, ja que les inversions estrangeres a Catalunya de l’any 2014 havien disminuït un 45 %. La notícia era preocupant, i portava a fer-se moltes preguntes sobre el futur immediat de l’economia catalana.

Però sembla que aquesta dada era falsa. Segons la Conselleria d’Empresa de la Generalitat, les estadístiques del Ministeri d’Economia són falses, ja que no integren una inversió de 1.560 milions d’euros d’una empresa anglesa per comprar una part del negoci de l’empresa Almirall. Si es compta aquesta inversió, les inversions estrangeres a Catalunya de l’any 2014 no solament no haurien disminuït, sinó que haurien augmentat.

Totes les armes són bones per lluitar contra el sector independentista català. Al PP no els va importar enfonsar la credibilitat del Tribunal Constitucional quan van fer el seu recurs sobre el nou Estatut, i ara al seu govern no li importa enfonsar la credibilitat de les estadístiques que publica per fer creure que el moviment independentista perjudica l’economia catalana.

Als gràfics podem veure les estadístiques sobre inversions estrangeres a Catalunya publicades pel Ministeri d’Economia, tant en milions d’euros anuals com en percentatge sobre la inversió estrangera total a Espanya.

La vida després del creixement

El llibre que porta el títol d'aquesta entrada, escrit per l’anglès Tim Morgan,  presenta una visió més aviat geladora del futur que ens espera.

La idea fonamental del llibre és que vivim en dues economies diferents:

- Una economia de diners, que és amb la que estem més familiaritzats.

- Una economia d'energia (a partir de combustibles fòssils tradicionals i les fonts més sostenibles, de l’esforç humà i dels aliments), que és l'economia real subjacent a l'economia monetària. Els diners només són el dret a gaudir de l’energia.

Per desgràcia, durant els últims trenta anys més o menys, aquestes dues economies s'han anat separant al món occidental, que ha (hem) viscut una orgia de consum finançat amb deute. I el deute no és només un dret sobre els diners, sinó que també és un dret sobre l’energia que consumirem en el futur.

Mentre l'economia dels diners s’ha estat inflant, l'economia de l'energia s'ha estat desinflant. La història demostra que hem experimentat un enorme augment de l'energia excedent, que és la diferència entre l'energia creada i l'energia consumida en el procés de producció d'aquesta energia. Això es mesura a través de la TRE (Taxa de Retorn Energètic). La mitjana mundial va ser de 37: 1 el 1990, però ara és del 14: 1. És a dir, per cada 14 kilowatts-hora que produïm necessitem gastar-ne un. I en el futur necessitarem cada cop més energia per produir-ne una unitat, el que determinarà la forma de la nostra vida. Es parla d’un TRE de 10:1 o de 5:1. Es diu, però les dades són contradictòries, que l’extracció de les grans reserves de petroli i gas disponibles, només es pot fer amb una  TRE de 3:1. Si és així, a quin preu pagarem l’energia? I amb quins diners?

La divergència entre aquestes dues economies ajuda a explicar per què les mesures correctives tradicionals de l'economia no ens han tornat de nou al creixement. De fet, el creixement al que hem estat acostumats aquests darrers trenta anys no ha estat més que una il·lusió.

Entre els anys 2000 i 2010, el deute total (públic i privat) ha augmentat entre 4 i 5 vegades més que l’augment del PIB. Sense aquest augment del deute hauríem experimentat una recessió encara més aguda, en gran part perquè hem externalitzat molts llocs de treball productius a les economies de baixos salaris de la Xina, l'Índia i altres països similars.

Què es pot fer? Per ara, no pas gaire cosa. Els governs no volen que siguem conscients de la situació, i no m’estranyaria que molts governs tampoc en siguin conscients (al menys el govern espanyol, que no té cap política energètica). El futur ens conduirà irremeiablement, almenys als països desenvolupats, a una disminució dels ingressos mitjans i a una vida cada vegada més estreta, des del punt del consum.

Tot porta a suposar que, malgrat els cants de sirena dels polítics que només volen que els donem els seus vots, els nostres fills viuran pitjor que nosaltres. I això no és gens estrany, ja que fins ara només hi havia, dels 7.000 milions de persones que poblem aquest planeta, 1.000 milions que formàvem part del món desenvolupat, i ara mateix hi ha almenys 3.000 milions de persones que aspiren a tenir, el més ràpidament possible, el nostre nivell de vida. Per això fa falta molta energia, i no n’hi haurà prou.

La temperatura global de l’any 2014

La primera sèrie de temperatures de l’any 2014 ha estat publicada per Remote Sensing Systems (RSS), una companyia de recerca científica situada al nord de Califòrnia. Mesuren la temperatura de l’atmosfera mitjançant satèl·lits, el que fa que tinguin els resultats relativament ràpidament.

Podem observar que la temperatura mitjana de l’any 2014 ha sigut 0,26 ºC superior a la mitjana del període 1979-1998. Ha sigut el sisè any més calorós des de que es van començar a fer mesures per satèl·lit.

Durant els darrers 35 anys, les temperatures globals han augmentat significativament, a raó de 0,12 ºC per dècada en mitjana, encara que durant els darrers 15 anys s’ha produït una notable desacceleració d’aquest augment de les temperatures.

Malgrat 1915 – Concert

La Vanguardia del dimarts 5 de gener del 1915 publicava que la malgratenca Dolors Benaiges d’Arís va donar un concert de fi d’any a casa seva per les seves amistats (intimitats, diu el diari)