Els preus del petroli

Fa uns dies, La Vanguardia publicava un article sobre el preu del petroli. Tenia dos conceptes:

-         La baixada actual de preus és la més important des de fa 29 anys. Podem veure al gràfic que l’any 2008 hi va haver una baixada més important, de més de 140 $/barril a menys de 40, mentre que ara la baixada ha sigut de 110 a 40/50 $/barril

-         El petroli baixarà, molt probablement, fins a 10 $/barril. Això, ningú ho sap. Tant pot pujar com baixar encara més. Si baixa molt més del preu actual, serà molt mala senyal, ja que voldria dir que anem cap al col·lapse de l’economia.

En resum, un article ple d’incongruències. Es veu que va ser escrit el mes d’agost, on els especialistes del diari estaven de vacances.

Aquí podem veure el gràfic del preu del petroli Brent, el preu de referència a Europa, des de l’any 1987 (font: EIA, Agència Internacional de l’Energia)

El 3% de Convergència

A finals de febrer del 2005, ara fa deu anys i mig, el President Maragall pronunciava la cèlebre frase, referint-se a CiU: “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3 %”. El President no tenia proves del que deia, pel que va retirar la seva acusació.

Ara, deu anys i mig després, la guàrdia civil entra a escorcollar una fundació de Convergència de Catalunya, CatDem, i la mateixa seu del partit, ja que cada vegada és més evident que alguna cosa hi havia de veritat a les paraules del President Maragall. La resposta de la part dels convergents no pot ser més pobre: “volen influenciar les eleccions del 27 de setembre”. Tenen raó, l’escorcoll s’ha fet ara, i no abans ni després, per influenciar el resultat de les eleccions, però això era d’esperar. Però aquest fet és secundari, ja que el problema és que, des de fa deu anys, es tenen sospites cada cop més fundades de que Convergència s’ha finançat il·legalment, enriquint de passada a alguns dels seus, sense que cap dels dirigents del partit hagi fet res per esclarir la veritat ni per evitar que això es continués produint. I, davant de tots els dirigents, el President Mas.

De la mateixa manera que considero indigne que el President del Govern central sigui sent en Rajoy, ja que era sabedor (o hauria d’haver-ho sigut) del finançament irregular del Partit Popular, i no solament no ha fet res per impedir-lo, sinó que l’ha negat reiteradament, considero indigne que el President Mas segueixi davant del Govern català, per les mateixes raons.

Ni el Partit Popular ni Convergència de Catalunya han estat condemnats per finançament irregular. Però ni un ni l’altre han presentat proves de que, havent-hi hagut molt probablement, per no dir segurament, finançament irregular als seus respectius partits, han actuat per denunciar-lo i per corregir-lo. Els seus presidents, doncs, haurien de dimitir. Encara que l’un sigui President del Govern espanyol i l’altre President del Govern català.

L’entrada de la guàrdia civil a una fundació relacionada amb Convergència i a la seva seu ha sigut planejada per entorpir les eleccions del 27 de setembre, però el fons de la qüestió és la irregularitat del finançament d’un partit polític, que els seus responsables no han sabut ni volgut denunciar i corregir. Això és el que realment posa pals a les rodes de les properes eleccions.

Malgrat 1965 – Atropellament mortal i torneig de bàsquet

La Vanguardia del diumenge 22 d’agost del 1965 portava dues notícies sobre Malgrat: la d’un atropellament mortal i la de la celebració d’un torneig de bàsquet.

Malgrat 1965 – Elecció de la Pubilla

El divendres 20 d’agost del 1965, el corresponsal de La Vanguardia, en Francesc Mateu Vergés, publicava la ressenya de l’elecció de la Pubilla 1965.

La meitat de Catalunya no està boja (l’altra meitat tampoc)

Molts poden pensar que a Espanya no queden persones intel·ligents, però no és veritat. Com a mostra, aquest article de Suso del Toro, publicat avui a eldiario.es.

La mitad de Catalunya no está loca (la otra mitad tampoco) 

Como no vivo en Catalunya, cuando busco información u opinión me encuentro expuesto a los medios de comunicación no catalanes que estos días más que nunca no paran de hablar de los catalanes. Por supuesto, tanto los informantes como los opinadores de esos medios hablan desde un mismo lugar y, con algunos matices, desde el mismo punto de vista. Es muy difícil poder oír las opiniones de esa mitad de catalanes que no solo pretende la autodeterminación, como desean los tres cuartos, sino que pretenden directamente un Estado propio. Excluir la opinión de esa mitad de catalanes que quieren la independencia cuando se habla precisamente de ellos solo se puede explicar de dos modos, o bien se censura su opinión conculcando la democracia o bien se les desconsidera como personas alienadas, locas.

Mi opinión, basada en un muy relativo conocimiento de ese país que me resulta tan curioso y que me ha enseñado cosas, es que no: los catalanes están muy cuerdos. Tanto los tres cuartos que desean la autodeterminación, como el cuarto que no la desea; tanto la mitad que pretende tener Estado propio como la mitad que no lo pretende.Aún más, creo que son una población mucho mejor informada que el resto de la población española y, por tanto, que sus deliberaciones las hacen con mejor criterio y sin engañarse tanto. En Catalunya es posible leer, oír y ver los medios de comunicación madrileños, esos que los ignoran, y además los medios catalanes. Además, una parte de los medios catalanes están a favor de una postura y otra parte de la contraria.

Claro que hay denuncias de periodistas sobre manipulación de los medios públicos catalanes a favor de una postura pero ¿qué habría que decir de la práctica totalidad de los medios públicos y privados españoles acerca de la manipulación informativa? Habría que denunciar la pura manipulación, pasando por la censura y el insulto.Y tampoco esos tres cuartos de la población que quiere autodeterminación ni la mitad que quiere independencia son más malvados que la media de la ciudadanía española, simplemente se hartaron. Mejor dicho, los hartaron.

Los hartó una España que ni siquiera aprendió a decir sus nombres: una España que ni siquiera se molestó en aprender a pronunciar el nombre del presidente de la Generalitat, del que hicieron un malvado de cuento infantil. Le llaman ‘Ártur’, parodiando un inglés mal hablado, en vez de Artur, simplemente. Ya eso resumiría la actitud de España hacia Catalunya, ni siquiera saben sus nombres para denigrarlos con propiedad. La hostilidad xenófoba hacia los catalanes parece algo tan natural porque se basa en la histórica ignorancia.


“Envuelta en sus harapos desprecia lo que ignora”

En la ignorancia y en la envidia. Solo la envidia explica que presidentes de autonomías traten con desprecio ofensivo a la población catalana, cuando si ellos existen, si existen sus autonomías es debido a la lucha democrática de las nacionalidades por su autogobierno. Y nunca, nunca, nunca han sentido el deber de dar unas educadas gracias.Como ahora denuncian que si los catalanes se independizan otras partes del estado perderían transferencias de dinero, pero nunca antes han sentido el deber de dar unas educadas gracias. Tampoco la cortesía es una virtud nacional. Pensaba titular este artículo “Cuando fui federalista”, pero no es exacto porque nunca lo fui. Desde hace cuarenta años me parece que no soy nada acabado en “ista”, a lo mejor hago mal. Nunca idealicé la Constitución vigente, desde un principio fui crítico con sus limitaciones de carácter social y nacional, sin embargo intenté vivir y convivir dentro de ese marco. Participé modestamente en intentos de promover otra idea de España y el federalismo. Cuando no encontraba uno frialdad o desdén encontraba hostilidad, ésa fue mi experiencia.Como lo he vivido puedo contarlo. Ahora que todos van a ser federalistas particularmente no les creo, creo que mienten de forma interesada y algo tan delicado e importante como es la convivencia democrática no se levanta sobre la mentira. Sobre falsedades convenientes se levantaron estas décadas tras el 23-F y condujo a esta España nuevamente ignorante e incívica.

Hace ya unos años que las posibilidades del régimen nacido de la Transición fueron experimentadas hasta el límite y están agotadas de forma terminante. Por un lado, la oposición y el boicot efectivo de la derecha española a la ley de Memoria Histórica, que pretendía crear un consenso nacional, una memoria compartida, dando encaje dentro de un consenso nacional español. Y, por otro lado, la campaña xenófoba y el recurso contra el ‘Estatut’ y la consiguiente sentencia del Tribunal Constitucional. En esa operación política participó el Estado entero, no solo el PP, también sectores del PSOE, el poder judicial y hasta el ejército nos recordó que tiene su ideología, y qué ideología. En cerrarle el paso al reconocimiento nacional y un lugar a Catalunya no faltó nadie.

Con esta España no hay nada que hacer que no sea un cuestionamiento de sus mismas bases ideológicas, económicas y políticas. Hoy por hoy no hay ningún proyecto de España. Todo es tan patético que se resume en la figura de Mariano Rajoy, un político que se opuso militantemente a la Constitución y al Estatuto de autonomía de Galicia en su día y que, finalmente, es el dueño de la Constitución. Ahora dice que, ya que es suya, la va a cambiar. Quédesela, hombre.A su lado solo hay propuestas como reconocer la “singularidad” catalana, o vasca, o…

A estas alturas. Todos somos singulares, cada uno de nosotros, nosotras, cada región, cada nación, cada pueblo… Lo que ocurre con Catalunya, señores y señoras, es que es una nación. Lo era antes, lo es y lo va a ser, con o sin estado. Ahora es tarde para reconocer su “singularidad” o incluso que son una nación, por no haberlo reconocido a tiempo hay lo que hay. El problema no es Catalunya. El problema es España. O Madrid. O lo que sea. Y puede que la independencia sea lo mejor. A lo mejor toda la gente que nunca quiso conocer a ese país catalán, que siempre lo ignoró, quedaba más tranquila independizándose al fin de Catalunya.

Habrá quien piense que me preocupo demasiado de los catalanes y que ya ellos se saben defender, pero mi motivo no es la preocupación por esa gente sino por nosotros, las personas que vivimos en este Estado y se nos niega la información y se nos pretende manipular. Lo que me preocupa es la falta de democracia en España. Defender la democracia en España, desde hace unos años y hoy por hoy, es principalmente exigir que se respete a la ciudadanía catalana, que no se le trate como a dementes.Y a nosotros como niños y niñas, porque no lo somos.

Pensions cada cop més reduïdes

Una prova de que el discurs del Govern sobre la recuperació econòmica i que està intentant compensar els ciutadans pels sacrificis exigits no és més que un conjunt de paraules buides, la podem trobar en els pensionistes, que van començar a perdre poder adquisitiu aquell mes de maig de 2010 en què Zapatero es va rendir a les exigències de la senyora Merkel. Els pressupostos que el Govern acaba de presentar estableixen per a les pensions un increment pel 2016 del 0,25% i com que la inflació es preveu que sigui del 1,4%, és previsible que les pensions tinguin, l’any 2016, una pèrdua de poder adquisitiu superior al 1%. És a dir, que de moment es rebaixen les pensions en termes reals en més del 1%, rebaixa que pot ser encara més gra si la inflació es desvia.

Aquest 0,25% és l’augment més petit que les pensions poden tenir segons la llei que va aprovar el Partit Popular, per poder dir que els del PP no congelen les pensions. En realitat, aquesta llei diu que les pensions s’apujaran un mínim del 0,25% i un màxim de la inflació prevista per l’any següent. Però si quan l'economia creix prop del 4% i la renda per càpita a un ritme similar les pensions han de continuar perdent poder adquisitiu, és evident que aquest serà el seu futur any rere any.

El Govern argumenta que es tracta de salvar el sistema públic de pensions, ja que el total de les pensions augmenta més del 0,25%, ja que augmenta la quantitat de pensionistes i els nous pensionistes acostumen a tenir unes pensions més grosses que les dels més antics, ja que han cotitzat més. Però el sistema públic de pensions es salva amb més impostos i no reduint-los, especialment en els trams alts,  ni eximint als empresaris de pagar cotitzacions socials. El mes de març passat el Govern va aprovar un límit exempt de 500 euros per treballador a les cotitzacions empresarials que, donat el nivell tan baix dels salaris i la picaresca de declarar als contractes únicament una part de les retribucions totals, implica que la majoria dels nous llocs de treball creats estan exempts de pagar Seguretat Social. Això, juntament amb la tarifa plana de 50 euros establerta pels autònoms l'any passat, explica que, tot i la creació d'ocupació, els ingressos de la Seguretat Social només hagin crescut fins a juny un 0,77%, mentre que la afiliació ho ha fet en el 3,4%.

El nostre nivell de cotitzacions és del 13% del PIB, i està per sota de la mitjana de l'Eurozona (14%) i lluny de països com Holanda o Alemanya (17%) i França (19%), i fins i tot Grècia ens supera lleugerament. Cal continuar baixant les cotitzacions socials? I també podríem parlar dels impostos. La pressió fiscal a Espanya és vuit punts inferior a la mitjana de l'Eurozona i de la Unió Europea i està per sota de països com Grècia, Polònia, Estònia, Portugal, Malta, la República Txeca, Xipre, Hongria, Eslovènia, i no diguem ja de Bèlgica, Holanda, Itàlia, Àustria, França, Alemanya i val més no citar a Suècia o Dinamarca, de les que ens separen més de 15 punts. Cal baixar els impostos? Potser si, però una vegada s’hagi disminuït el frau, que a Espanya és molt important.

Històricament, les xifres són:

ú       L’any 2010, en què les pensions es van congelar, l’IPC va ser del + 3,0%

ú       L’any 2011 les pensions es van augmentar un 1,3% mentre l’IPC era del + 2,4%

ú       L’any 2012 es van augmentar les pensions un 1%, i l’IPC va augmentar un 2,9 %

ú       L’any 2013 es van augmentar un 2% les pensions inferiors a 1.000 €/mes i un 1% les superiors a 1.000 €/mes, mentre que l’IPC va augmentar un 0,3 %

ú       L’any 2014 les pensions van augmentar un 0,25%, i l’IPC va ser de -1,0%

ú       L’any 2015 les pensions s’han augmentat un 0,25%, i l’IPC, al mes de juliol, és del -1,1%, però es preveu que sigui del 0% a finals d’any

ú       Per l’any 2016 es preveu un augment de les pensions del 0,25%, amb in IPC previst del 1,4%

En resum, i malgrat que la inflació ha sigut molt baixa i fins i tot negativa aquests darrers anys, pel 2016 els pensionistes hauran perdut u 4% del seu poder adquisitiu respecte del 2009.

Es pot afirmar que no es poden pagar les pensions i que cal reduir-les? Tot és un problema de com es vulgui redistribuir la renda. I aquesta redistribució no arribarà si el que fa el Govern davant els primers símptomes de creixement i de recuperació de la recaptació és abaixar els impostos.

Mentre la renda per càpita s'incrementi, no hi ha cap raó perquè cap col·lectiu, sigui el dels pensionistes o el dels bombers, perdi poder adquisitiu.

Per als pensionistes no només no ha arribat la recuperació econòmica, sinó que no arribarà mai perquè, d'acord amb l'última reforma, se'ls condemna any a any a què les seves retribucions baixin en termes reals, és a dir, que vagin perdent poder adquisitiu. Ha desaparegut l'únic factor positiu del pacte de Toledo, el compromís de totes les forces polítiques de mantenir l'actualització anual de les pensions per l'IPC, que si bé els negava participar en la millora de l'economia, almenys els garantia romandre en el mateix nivell retributiu.

El més greu és que no sembla que els partits de l'oposició tinguin la més mínima intenció de canviar la llei aprovada pel PP i de tornar a l'actualització de les pensions segons l’IPC. 

Malgrat 1965 – Cursa ciclista

A la Vanguardia del diumenge 15 d’agost del 1965, ara fa cinquanta anys,  hi podem trobar el programa de la cursa ciclista de la Festa Major.

Les “exigències” de l’ANC de Malgrat

Havia decidit no escriure res més sobre el “procés”, no per res de particular, sinó perquè no entenc res del que està passant ara mateix, i no m’agrada opinar sobre coses que no acabo d’entendre. Però avui faré una excepció, al haver vist la reacció de l’ANC de Malgrat a l’abstenció del grup J×M a la moció de posar una bandera estelada al balcó de l’ajuntament.

Pel que sé, el grup J×M és un grup municipal local, que no depèn de cap partit, encara que es pugui veure com una escissió de l’antic grup de CiU. Però el fet que hi ha hagut eleccions municipals el passat maig fa que el grup, de nova creació, es pugui considerar independent.

La seva posició d’abstenir-se sobre qualsevol tema que, dins de l’ajuntament, tracti sobre la independència de Catalunya és perfectament coherent, al menys des del meu punt de vista. Ni l’ANC ni ningú té cap dret d’exigir a J×M que digui si estan o no a favor de la independència. Si, com agrupació, aquest tema no els interessa (encara que pugui interessar a cadascun dels seus components), doncs aquí s’ha acabat la qüestió. Tota altre interpretació seria molt probablement de caire totalitari. A mi, personalment, l’escrit de l’ANC de Malgrat em recorda, salvant les distàncies, els escrits o les exigències dels falangistes de després de la guerra civil, on t’exigien que diguessis si estaves o no a favor del règim. Repeteixo: salvant les distàncies.

Malgrat 1965 – Festa Major i colònies de vacances

El dimecres 11 d’agost del 1965, ara fa cinquanta anys, La Vanguardia portava una crònica d’en Francesc Mateu Vergés sobre la Festa Majos i les colònies de vacances.

Malgrat 1915 – Festes d’estiu

La Vanguardia del 5 d’agost del 1915 portava la celebració d’una festa a l’hotel Guillem. Plovia, però les famílies distingides del poble no hi van faltar.

També l’actuació al Tívoli d’una notable “canzonetista” i la funció de teatre aficionat.

A Malgrat, l’estiu de fa cent anys va tenir molt d’ambient.

Desinformant

Abans d’ahir es van presentar els pressupostos de l’estat per l’any que ve. Els diaris de la caverna madrilenya de seguida varen destacar que Catalunya era la gran beneficiada. El menys cavernícola, El País, duia a la portada:

El Gobierno convierte la presentación del Presupuesto en un acto electoral

El Ejecutivo eleva un 10 % la inversión en Cataluña a dos meses del 27-S

Qualsevol, al llegir això, s’esgarrifa. Com és que uns sediciosos siguin premiats?

Però anem a les pàgines interiors del diari i veiem les dades concretes, resumides així:

Hi veiem que tant el País Basc, com les Illes, el País Valencià i Navarra han tingut un augment més important que Catalunya, però es ressalta només Catalunya.

 I si mirem les inversions per habitant, veiem que Catalunya és de les regions on, el 2016, es faran menys inversions. Com cada any.

 El que llegeixi els titulars es queda amb la impressió que Catalunya és la guanyadora de les inversions del 2016, quan segueix sent una de les zones amb menys inversió per habitant del país.

I així, desinformant, es va creant opinió.