Passat i present

Hem aprofitat aquests dies de calor per recórrer algunes parts d'Espanya. Entre elles ens hem apropat a Ciutat Rodrigo, a la província de Salamanca. Una ciutat emmurallada molt antiga, en la qual hi ha restes romanes i ibèriques. Una ciutat molt interessant per visitar al que li agradi conèixer la història. Ens han explicat que fa poc, en fer uns pisos es van trobar amb les restes d'una tintoreria romana. A la plaça del Castell es troba un "verraco" ibèric, un porc mascle esculpit en pedra.

Però això no ha estat la història el que més ens ha impactat d'aquesta visita. Hem anat al parador i ens hem assabentat que la presidenta directora general de Paradores és l'ex de Rodrigo Rato Figaredo. Sembla ser que a part de ser l'ex de Rato, el seu únic mèrit és ser íntima amiga de la dona de l'Aznar. No té ni idea de com portar una empresa i ha de bregar amb una que té ni més ni menys que 92 hotels. La pobra dona, pel treball que realitza només cobra 180.000 € anuals. 

Això és un exemple clar de com la política és extractiva, és a dir els polítics es recolzen uns a uns altres per omplir-se la butxaca.

Un podria dir que això només passa amb el PP, però no és cert: l'antic president de paradores va ser un íntim amic de Zapatero i el seu únic mèrit era ser l'alcalde de Rabanedo a la província de León. 

Ara ens diuen que Paradores tenen un deute de 150 milions d'euros. No és d'estranyar, vists els currículums dels gestors que ha tingut. El problema és que no solament Paradores es troben aquest cas; a la majoria de les empreses públiques els passa el mateix. 

Així serà molt complicat que sortim del embolic. Per moltes retallades que es facin mai s'estalviarà suficient per compensar la mala gestió dels nostres polítics.

Les històries de la guerra del 1714

Quan els de la meva generació anàvem a estudi, cap als anys 50, ningú ens va explicar què havia passat l’11 de setembre del 1714. Ens en varem assabentar més tard, pels propis mitjans de cadascú. Més tard, quan el dictador va estirar la pota, tothom parlava d’aquell 11 de setembre i, fins i tot, es va declarar jornada festiva a tot Catalunya. Ens van explicar que el Borbó era molt dolent i que els catalans d’aquella època van ser traïts pels austríacs i pels anglesos, etc., etc. Ens van explicar una història romàntica en la que el poble català va lluitar fins el final per la defensa dels seus furs.

El problema és que les coses no van ser exactament així. Hi va haver menys romanticisme i menys lluita per conservar uns furs que el que ens volen fer creure. El propi Felip V va fer dues coses ben abans del 1714: posar els furs al dia, fent-ne una publicació (cosa que no va agradar els nobles, que amb uns furs que eren més aviat poc concrets, feien i desfeien) i, el que és més important, jurant-los.

Si bé no és fals que Catalunya va fer front a les tropes de Felip V per defensar les seves llibertats, també és veritat que hi havia un bon entramat d’interessos econòmics que expliquen l’opció catalana per la causa austriacista.

Es interessant de llegir un article sobre aquest tema publicat al País el 3 d’aquest mes. Recomanat per aquells a qui no els agrada massa que els adoctrinin ni d’un costat ni de l’altre. 

Quan els grecs van perdonar el seu deute als alemanys

Ara que l'escepticisme europeu va a més i que la majoria dels alemanys es nega a seguir ajudant els grecs, és bo recordar que Grècia va ajudar a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial.

Anem a l'any 1953, quan Alemanya negociava amb 22 països, entre ells Grècia. Alemanya tenia llavors un deute composat pels préstecs contractats per pagar reparacions de guerra, pels préstecs obtinguts després de la guerra i pels préstecs derivats del Pla Marshall. En els primers anys de la postguerra, Alemanya no es trobava en condicions de pagar els seus deutes, doncs havia estat molt destruida pel conflicte bèl•lic i la seva indústria havia estat parcialment desmantellada. Durant la negociació, la delegació germànica va demanar als altres països la condonació d'aquest deute. Aquests països van escoltar la petició alemanya i li van perdonar la meitat del que se'ls devia, en l'anomenat Acord de Londres. Per a la jove Alemanya Federal, això va suposar una ajuda enorme.

Com a resultat d'aquesta ajuda, l'economia alemanya va créixer amb força, duplicant el seu producte interior brut en deu anys, període que es coneix com el miracle econòmic alemany. Encara que la condonació del deute no va ser l'únic factor per a aquesta arrencada econòmica, no hi ha dubte que sense ella, aquest "miracle" s'hagués retardat considerablement. I Grècia hi va contribuir.

Al renunciar a la majoria de les seves pretensions en contra de la República Federal d'Alemanya, els països victoriosos de la Segona Guerra Mundial van ajudar a un país que, tot just uns pocs anys enrere, havia atacat i destruït parcialment els seus propis territoris. No obstant això, aquest acord no va representar només un gest de reconciliació amb un vell enemic, sinó que va ser una decisió política fredament calculada. Per mitjà de l'alleujament del deute, els països creditors buscaven ajudar a l'economia i a la població alemanyes a reconstruir el seu país, estabilitzar la seva democràcia i participar en el comerç mundial. Van ser aquestes motivacions polítiques les que van conduir a la renúncia d'una part important dels deutes no cancel•lades.

A més, hi havia una altra consideració que va incrementar l'interès dels països creditors per alleujar una àmplia proporció dels deutes: les seves demandes a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial havien estat una de les raons per la inestabilitat econòmica de la República de Weimar, un els factors que van facilitar el sorgiment del Nacional Socialisme i la presa del poder per Adolf Hitler.

Els propòsits de l'Acord de Londres van ser plenament assolits. A diferència de les estratègies utilitzades durant la República de Weimar, Alemanya es va concentrar en la seva reconstrucció econòmica en lloc de dedicar els seus esforços a satisfer els pagaments impostos, el que, a més de causar la misèria del poble alemany, s'havia acabat demostrant que era impossible.

Els interessos del deute grec són, actualment, impossibles de satisfer. Qualsevol nou rescat significarà més interessos i més misèria per als grecs, com va passar a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial. S'imposa un nou Acord de Londres per a Grècia, perquè la seva economia torni a créixer. Seria bo que els alemanys tinguessin memòria.

La variació del clima europeu i l'imperi romà

L'arqueòloga Carole Crumley va realitzar un estudi molt interessant de la relació entre clima i cultura al nord-oest d'Europa, on va identificar els tres principals règims climàtics: oceànic, continental i mediterrani. El conjunt de climes oceànic i continental s'anomena clima temperat, en contraposició al clima mediterrani, que és un clima semiàrid. Cada règim produeix diferents patrons climàtics a Europa:

Estiu
Clima continental: càlid i humit, majoria de la pluja a l'estiu
Clima oceànic: fresc, humit
Clima mediterrani: calent, sec

Hivern
Clima continental: fred, sec
Clima oceànic: temperat, humit al principi i sec al final
Clima mediterrani: temperat, humit, majoria de pluja a l'hivern

Les fronteres entre aquests tres climes no són constants, i el seu desplaçament cap endavant i cap enrere és causat principalment per les posicions canviants dels corrents d’aire anomenats jet, i que volten la terra més o menys allunyats dels pols. Aquestes fronteres reben el nom d’ecotons.

Els ecotons representen una zona de transició entre sistemes ecològics adjacents i, en general, indiquen canvis sobtats. La posició del ecotò actual que separa els règims climàtics mediterrani i continental a Europa es pot veure clarament a l'extrem sud del Massís Central de França, on la vegetació canvia en uns pocs metres, passant de la flora mediterrània a la de la zona temperada. En el corredor Roine-Saona, el canvi de les teulades i de les pràctiques culinàries produeix la forta sensació de passar del sud al centre d'Europa.

La posició, l'amplada i la permanència de l’ecotò en les diferents èpoques es poden estudiar mitjançant la palinologia (estudi del pol•len i de les espores), la paleoetnobotànica (estudi de les interaccions antigues entre l'home i les espècies vegetals) i altres estudis paleoclimatòlogs. Crumley va demostrar que els ecotons europeus poden emigrar a distàncies importants. De fet, en els dos últims mil•lennis, l’ecotò que separava els règims climàtics mediterrani i continental va emigrar cap al nord i cap al sud des de 36º N al llarg de la costa septentrional d'Àfrica fins a 48º N al llarg de les costes del Mar del Nord i del Mar Bàltic al nord-oest d'Europa: una distància de gairebé 1.000 km, com es pot veure a la figura, copiada del llibre El llarg estiu, i treta de la publicació de Crumley.

Segons la reconstrucció feta per Crumley de la història climàtica d'Europa, des de 1200 fins 500 a.C., hi va haver un llarg període fred amb hiverns particularment severs. L’ecotò que separava el règim climàtic continental del mediterrani es localitzava molt cap al sud, al nord d'Àfrica. Hi va haver un període de notable variabilitat climàtica quan la regió va estar dominada alternativament pels règims oceànic i continental. Com a resposta, la cultura celta va desenvolupar pràctiques per maximitzar la producció agrícola en condicions alternades oceàniques i continentals, i per minimitzar el risc a causa de la variabilitat climàtica.

En arribar l'any 300 a.C., l’ecotò s'havia desplaçat molt cap al nord, possiblement fins al nord de la Borgonya, on es va mantenir fins a prop de 300 d.C., període conegut com l'òptim climàtic romà. Aquest canvi va portar un clima mediterrani a la major part de l'Europa occidental, amb estius càlids i secs i hiverns humits. L'assentament i l'ús de la terra romana eren marcadament diferents dels cèltics, perquè eren apropiats per a un clima mediterrani. El sistema agrícola romà exigia una producció extensiva d'unes poques collites, afavoria grans poblacions urbanes, i era apropiat per a un règim climàtic semiàrid. En canvi, no tenia la versatilitat d'una agricultura d'espais múltiples i d’una ramaderia com la dels celtes, que era un sistema molt més apropiat per a períodes de clima incert.

Aproximadament a partir de l'any 300 i fins a prop de l'any 500 d.C., l’ecotò es va anar retraient progressivament cap al sud. Entre 500 i 900 d.C., l’ecotò es va estabilitzar molt cap al sud, tan lluny, de fet, que el Nil es va cobrir de neu l'any 829. Una altra vegada es va tornar a situar aproximadament al llarg de la costa del nord d'Àfrica.

Durant el primer mil•lenni abans de Crist, pobles celtes van ocupar la meitat septentrional de l'extensió de l’ecotò mediterrani-continental. Al sud dels celtes, al llarg del litoral septentrional de la Mediterrània, vivien grecs, etruscs i romans. Al voltant del segle V a.C., durant un període en què l’ecotò es localitzava cap al sud, els celtes van fer avançar els seus assentaments a Itàlia i Grècia, arribant a posar setge a Roma i a incendiar la ciutat l'any 391 a.C. Cap a l'any 300 a.C., quan l’ecotó es va desviar sobtadament cap al nord, les coses van canviar de manera espectacular. Roma va dominar les rutes marítimes que abans dominaven els grecs i va convertir en província la franja meridional dels estats cèltics a França. Cap a finals del segle I a.C., Roma havia conquistat tota la regió de la Mediterrània i de l'Europa occidental, fins al Rin, aproximadament la localització nord de l’ecotò.

L'extensió i la durada de la Pax Romana a Europa van ser enormement facilitades per unes condicions climàtiques que van afavorir l'organització econòmica, social i política romana, en contrast amb la celta. El tipus romà d'assentament i ús de la terra no només era marcadament diferent de la dels celtes, sinó que era especialment apropiat per al clima mediterrani de l'Europa del seu temps.

L'ús que els romans donaven a l'espai, la seva agricultura i horticultura, les seves relacions entre les classes, i les seves formes de govern, associat tot això als ecosistemes mediterranis, es van anar desplaçant cap al nord juntament amb les seves legions, seguint el desplaçament de l’ecotò.

Quan, al segle V d.C. la retracció de l’ecotò es va fer palpable i el clima continental va passar a dominar la major part d'Europa, l'imperi europeu de Roma va decaure, les seves legions van retrocedir cap al sud i les cultures del nord van avançar cap al sud. Els pictes i els escocesos van traspassar la muralla d'Adriano a Britània a la fi del segle IV. Cap a principis del segle V, els visigots van envair Roma i, cap a finals d'aquest mateix segle, l'any 476, un cap germànic anomenat Odoacre va deposar l'últim emperador romà, el jove de 15 anys Ròmul Augústul.

Cal fer notar l'estreta associació entre l'avanç del poder militar, polític, econòmic i, sobretot, agrícola de Roma i l'avanç d'un règim climàtic mediterrani per Europa Occidental. També cal notar la retirada del poder romà juntament amb la retirada del clima mediterrani cap al sud. Sens dubte molts factors van exercir un paper important per la creació, el manteniment i la caiguda de l'imperi romà. El clima és, certament, un d'aquests factors.

Bibliografia
Les grans sequeres maies. Aigua, vida i mort - Richardson B. Hill
El llarg estiu - Brian Fagan
Regional Dynamics. Burgundia Landscapes in the Historical Perspective - Carole Crumley i William Marquandt

Cretinisme a Catalunya

Sempre havia pensat que l’únic lloc d’Espanya on hi havia hagut cretinisme a principis del segle XX va ser a les Hurdes, degut a la pobresa d’aquella zona i al seu isolament. I ho creia arran del viatge que el rei Alfons XIII havia fet a aquella comarca l’any 1922, tan ben relatat pel Dr. Marañón. La seva lectura, ja fa molts anys, em va impressionar.

Deu fer quaranta anys vaig anar a les Hurdes per primera vegada. Hi vaig anar per comprar carbó vegetal, que produien a bon preu, ja que el senyor Garnica, que més tard va ser president del Banc Espanyol de Crèdit, feia arrencar les alzines per plantar blat. Hi vaig anar per La Alberca, i vaig baixar per una carretera de terra, amb una forta pendent i amb molts giravolts. Encara no entenc que no em matés a aquella baixada, ja que plovia i el cotxe relliscava de mala manera. Però ja se sap que la joventut pot amb tot, o gairebé. Vaig dormir un parell o tres de dies a Pinofanqueado, a casa del senyor Nicomedes Domínguez, home de confiança del mandamàs, ja que no hi havia hotels. Dues coses em van impactar: la claredat del cel nocturn i l’enraonar del senyor Nicomedes i de la seva família, un castellà arcaic però molt agradable d’escoltar. No quedaven rastres d’aquella misèria descrita pel Dr. Marañón, però sí encara del culte al señorito (en aquest cas D. Pablo Garnica).

El cretinisme és una forma de deficiència congènita de la tiroides, el que provoca un retràs del creixement físic i mental. De vegades el cretí té l’estatura d’un nen, encara que sigui gran, té una pronunciació defectuosa i la pell com de cera.

Amb el que jo no comptava era que a Catalunya, al final del XIX i a principis del XX també hi havia almenys una comarca que podríem comparar amb les Hurdes: la Vall de Boí. En efecte, el pintor Isidre Nonell, arran d’una estada a la Vall de Boí l’any 1896 hi va descobrir una comunitat d’individus afectats per una malaltia que provocava greus afectacions mentals i físiques, el cretinisme, que va reflectar en una excepcional sèrie de pintures sobre els cretins, dels que la figura n’és un exemple. Com les Hurdes, la Vall de Boí era una comarca pobre i isolada. Me’n acabo d’assabentar mirant un programa de la tele on parlaven del centenari de la mort del pintor.

El Dr. Samsó

Aquesta setmana, a Mataró, el Dr. Samsó serà proclamat beat. Hi va ser rector a la parròquia de Santa Maria.

De petit vaig sentir parlar molt del Dr. Samsó; la família de la mare procedia de Mataró, i tant ella com els avis materns l’havien conegut de prop. Es tractava d’un bon home, pel que es deia a casa, que va ser assassinat com tants capellans l’any 1.936, poc després de la revolta militar que va acabar tombant la república.

No repetiré tot el que em varen explicar, ara fa més de mig segle, sobre aquest capellà, però tot el que em varen dir era bo: un bon home, un home molt caritatiu, un home valent. M´havien explicat com el varen agafar (a l’estació, quan, aconsellat per molta gent, fugia de Mataró), el que va dir quan el varen agafar (sí, soc jo a qui busqueu), com va morir, sense voler que li tapessin els ulls, i perdonant els seus assassins. Tot el que va passar durant la guerra era encara molt viu als anys quaranta, i els que llavors érem criatures escoltàvem les històries que els pares ens explicaven amb molta atenció.

El Dr. Samsó era una bona persona, i per això el varen assassinar. I que no em vinguin amb excuses de que va ser víctima d’una acció feta per “incontrolats” (excusa que es dona molt sovint als crims comesos per la república, per contrast amb la repressió perfectament controlada i dirigida per les autoritats que va fer el franquisme, tant durant la guerra com després), ja que la mort del rector es va decidir en un ple de l’ajuntament mataroní, un ple que va ser molt agitat, i en el que un animal que va ser després ministre de la república va ser un dels que varen votar la seva mort.

Però avui no és dia per polèmiques. La beatificació del Dr. Samsó és, per a mi, que només l’ha conegut per referències, un reconeixement just. M’alegro de que, encara que sigui amb tants anys de retràs, se li reti aquest homenatge. I me’n alegro no només per a mi, sinó sobretot per la mare i pels avis que, allà on siguin (encara que només sigui en el nostre record) estaran, aquesta setmana, molt contents.

Rellegint Pla

Trobo a Internet una còpia del llibre d’en Josep Pla, Madrid, l’adveniment de la República, editat l’any 1933 per la Biblioteca Catalana d'Autors Independents. Es un llibre que ja havia llegit, als anys seixanta, publicat aleshores per l’editorial Selecta. Es un llibre que m’havia fet molt d’efecte al seu moment, de manera que me’l descarrego i el torno a llegir.

Seria incapaç de dir que les dues edicions siguin exactament les mateixes. Hi ha trossos que no recordo haver-los llegit. Però el llibre em torna a impressionar, menys en aquesta relectura per l’estil que pel fons. Hi trobo l’origen del meu convenciment de que la segona república espanyola no va ser un règim gens seriós, encara que tràgic, tant pels seus propis errors com per les circumstàncies externes amb les que va haver de lluitar (les conseqüències de la gran crisi del 1929 que, per cert, van ser les que la van portar al govern), que varen ser la causa de que acabés tant malament com va acabar.

Un dels capítols que més gràcia em varen fer quan vaig llegir el llibre per primera vegada, i que m’ha tornat a fer riure ara, és el que tracta de la República dels Treballadors, i que reprodueixo:


15 setembre -República de treballadors.

Araquistain treballa nit i dia perquè a la Constitució s’hi posi que Espanya és una República de trabajadores. Sembla que això molesta molta gent. Hom cerca una fórmula. Es aquesta: España es una República de trabajadores de todas clases. La gent queda més tranqui-la. La qüestió és passar l’estona.

El text de l’article constitucional a que fem referència ha estat telegrafiat a tot arreu del món i ha provocat innombrables rialles. Les més il•lustres s’han produït a Ginebra quan Briand, president del Consell de la Societat de Nacions, veient entrar Lerroux, Madariaga i tres o quatre professors més de la delegació espanyola, ha dit, amb el rellotge a la ma, constatant que feien una hora tard:

- Voilà: les travailleurs...

Lerroux s’assenta, veu que tothom riu i demana al delegat que té al costat que li expliqui la causa de la hilaritat :

- Ce que, vous savez, c'est un peu dificile de prendre serieusement certains travaux constitutionels que vous-êtes en train de faire en Espagne.

- Ah, claro, claro... - diu Lerroux, que no ha entès ni un borrall del que li acaben de dir - No faltaría más...


Rellegint-ho, em sembla que les coses no han canviat massa, almenys pel que fa a la facilitat dels nostres governants per parlar algun idioma que no sigui el castellà. Però també pel que fa a la futilitat de moltes de les seves actuacions, com ho va ser aquesta d'adjectivar la República com la dels treballadors.

La crisi econòmica de l’any 33

Fa temps que volia escriure aquest post, arran d’un article publicat en la revista d’història Clio, en el seu número 85. Recordeu aquella frase que més o menys ve a dir “el poble que desconeix la seva història està condemnat a repetir-la”?

El món no ha canviat en 2000 anys, de seguida veurem moltes coincidències: banquers usurers, corrupció, habitatge indigne i a pagar els plats trencats els de sempre. Haurem avançat en ciència i tecnologia, però pel que fa a la estultícia humana, estem igual o pitjor que els romans. I el pitjor no és que fa quatre dies va tornar a succeir... sinó que dintre d’uns anys tornarà a passar. Em refereixo a la crisi econòmica que estem patint, que es vol arreglar amb una massiva injecció de fons a l’economia. Fa dos mil anys hi va haver una altra injecció massiva de fons: la que va ordenar l’emperador romà Tiberi l’any 33 per a superar una crisi bancària que va sacsejar l’imperi romà.

L’any 33, l’any que Jesucrist va ser crucificat, segons el càlcul oficial de l’Església, es correspon al que l’historiador Tàcit va descriure com el del “crash” econòmic romà, que va posar fi a una llarga etapa inflacionista. Per a contextualitzar la història breument només és necessari dir que des de mig segle abans (malgrat viure en ambient de guerra civil contínua) el nivell de vida dels ciutadans romans va augmentar considerablement, encara que també les diferències socials, a causa principalment de l’expansió de les fronteres i l’arribada contínua d’or i plata dels llocs recentment conquistats. Tot això que va provocar un endeutament massiu. Els preus del mercat immobiliari s’havien disparat a Roma perquè els seus habitants s’havien endeutat per sobre de les seves possibilitats. Qui volia fer carrera política sol•licitava emprèstits per a comprar habitatges sumptuosos i organitzar espectacles de gladiadors que els donessin prestigi i la simpatia de la plebs. Aquella bombolla econòmica i social, que contradeia l’austera moral de la República, havia germinat durant el regnat d’August, una era de prosperitat (la “pax romana”) en la qual van baixar els tipus d’interès i la capital del Imperi va créixer urbanísticament fins a tenir un milió d’habitants gràcies a les riqueses conquistades a Egipte.

Molts romans rics invertien en cases de pisos, que llogaven. La riquesa clàssica dels romans era la possessió de la terra, però amb el creixement massiu de Roma, es van donar compte que el rendiment de les cases urbanes era molt més elevat que el de les propietats al camp. Roma es va omplir de cases de pisos, llogades a preus desorbitats als seus habitants, que hi vivien en condicions miserables. El gran perill era que, com que el seu manteniment era molt defectuós, i per poder pagar el lloguer els inquilins havien de rellogar habitacions, amb la consegüent aglomeració, hi havia molts incendis. Un incendi, a més de les desgràcies personals, era una pèrdua econòmica molt important pel propietari, raó per la qual en volia treure el màxim profit en el temps més curt possible.

La crisi de l’any 33 va ser un crack econòmic en tota regla. Tot va començar sota el regnat de Tiberi, amb una gran queixa pública contra els prestadors de diners que practicaven la usura, amb uns interessos massa elevats, i que obtenien guanys superiors als permesos per la llei. El col•lapse es va produir quan Tiberi, successor d’Octavi August, va exigir als banquers de l’època (els argentarii) que posessin els seus comptes en ordre, tal com estipulava una llei que havia estat ignorada durant anys. La norma, que datava dels temps de Juli Cèsar, fixava límits als tipus d’interès que es podien cobrar i obligava a invertir els beneficis en la Península Itàlica. Per a reorganitzar els seus llibres, els financers (alguns dels quals eren senadors, malgrat que ho tenien prohibit) van demanar una moratòria de divuit mesos, que van obtenir i, mentrestant, van començar a reclamar la devolució dels préstecs que havien concedit, deixant, al mateix temps, d’aprovar nous crèdits.

Es a dir, davant l’apressament de l’estat, els usurers van voler executar ràpidament els crèdits que tenien pendents, provocant el col•lapse del sistema financer. El nivell de deute de molts ciutadans era tal que només podien plantar-li cara venent propietats. I això va ser el que va ocórrer: les vendes van ser tan massives que van provocar l’enfonsament dels preus. En altres paraules, el nivell de deute era tan alarmant que al voler aplicar la llei que obligava a invertir els beneficis de la usura a Itàlia es va produir una gran deflació de preus, primer en els béns immobles i després es va estendre a la vida quotidiana, per partida doble: al augmentar l’oferta de terres i cases els seus preus van baixar i ho van arrossegar tot amb ells (la tan temuda deflació), i a més els prestadors acumulaven gran part de la moneda que hi havia en circulació. El comerç i la indústria es van quedar sense liquiditat perquè els bancs es van dedicar a acumular moneda per a arreglar els seus balanços. Per si no fos poc, el treball d’aquests banquers es va tornar enormement difícil, ja que havien de bregar amb els impositors que intentaven retirar els seus fons per a satisfer als creditors. Molts banquers van tancar la “finestreta” a causa de les massives peticions de reemborsaments i van demanar ajuda a altres col•legues per a sortir del tràngol. El pànic es va propagar per tot el sistema, i no se’n van lliurar ni els prestadors més poderosos. Una cadena de fallides va recórrer l'Imperi, des de Roma fins a Alexandria, passant per Lió, Cartago i Bizanci. Encara que no existia internet, el món antic estava connectat entre si igual que el modern i tractava desesperadament de “desapalancar-se”, com dirien els economistes actuals.

Segons l’historiador Tàcit, la solució de l’emperador Tiberi va ser prestar diners "de l’estat" sense usura (o a molt baix interès), una mesura excepcional per a pal•liar la falta de liquiditat en el sistema. Enfrontat al mateix drama que Ben Barnake i el G-20, va decidir inundar el mercat amb un milió de peces d’or del seu propi patrimoni perquè els bancs prestessin diners a tres anys, sense interès, i pal•liessin la falta de liquiditat. Però, a diferència del que ha succeït ara, els diners no van sortir del tresor públic (dels impostos), sinó que es van confiscar terres i béns dels enemics polítics de Tiberi. Entre ells, el de Sisè Màrius, un magnat a qui Tàcit descriu com l’home més ric d’Hispània. Amo de mines d’or a “Mons Marianus”, la regió que avui es coneix com Sierra Morena, aquell potentat va ser acusat de incest i després executat, juntament amb la seva filla, per l’implacable procediment que Roma reservava als traïdors: el despenyaren des de la Roca Tarpeia, un pronunciat desnivell situat en el Mont Capitolí.

El periodista i historiador Indro Montanelli va sostenir a la seva “Història de Roma”, que la política de Tiberi “va servir per a revigoritzar l’economia, descongelar el crèdit i retornar la confiança”. Montanelli diu també que l’emperador Tiberi, dinou segles abans de la Gran Depressió, i a contracor, “va haver de rendir-se a la idea que la deflació no és més sana que la inflació”.

Ara bé, hagués estat interessant conèixer l’opinió del infortunat Sisè Màrius.

Però la fórmula que utilitzava l’emperador per a augmentar els seus ingressos particulars resulta suggeridora gairebé dos mil anys després, a la llum de l’escàndol que han provocat als Estats Units els paradisos fiscals dels milionaris i els sobresous percebuts pels directius de les entitats reflotades amb diners públics. Hauríem de trobar la Roca Tarpeia del segle XXI.

El “mite” de l’onze de setembre

Fa un cert temps vaig parlar de mites: del mite del caporal Fradera, del mite del dos de maig i del mite de l’onze de setembre. Vaig dir, i continuo dient, que els mites no m’agraden gens. Des de llavors he intentat aprofundir en aquest darrer, el de l'onze de setembre, i no he trobat res que em faci canviar d’opinió. Per tant, per celebrar la Diada, i no tenint pas massa ganes de treballar, reprodueixo (més o menys) el que ja vaig publicar el 23 de juliol de l’any passat sobre aquest tema.

La manera com ens volen fer creure el que va passar l’onze de setembre del 1714, quan les tropes d’en Felip V van entrar a Barcelona i es varen suprimir els Furs a Catalunya em té tota la pinta d’un mite. Començant pel Conseller en Cap, en Rafael de Casanova i acabant per les conseqüències que el Decret de Nova Planta va tenir sobre Catalunya, tot plegat em sembla una història tergiversada per crear un sentiment de pàtria espoliada. I, com tota història tergiversada, poc exacta.

Ja fa molt de temps que em pregunto com va ser possible que Catalunya, que va ser una de les terres més pobres d’Espanya durant tot el segle XVI i una gran part del XVII (és a dir, durant l’època dels Austries), fos a meitat del segle XVIII una regió rica. Com es va passar en no gaire més de cinquanta anys d’una situació on a Catalunya era una terra sotmesa a l’espoliació dels bandolers i dels nobles a convertir-se en una terra rica, capaç de construir esglésies com la de Malgrat?

No vull pas dir que la pèrdua dels Furs fos la única causa d’aquest espectacular canvi de situació. Però sí que en va ser una causa important. Es veritat que la transformació econòmica de Catalunya ja va començar els darrers anys del regnat d’en Carles II, des del 1680, però també és veritat que la pèrdua dels Furs (Furs que, pel que he pogut llegir, quan es varen abolir ja eren antiquats i només servien com a fre a la modernització del país) va fer que la societat catalana hagués de mirar cap endavant, en lloc d’anar-se contemplant el melic. Es a dir, que la supressió dels Furs i la seva substitució pel Decret de Nova Planta va contribuir de manera important al desenvolupament de Catalunya.

He de dir que es parla molt de la traïció anglesa, de la pèrdua de llibertats, del valor dels patriotes catalans, però es parla poc, i no és fàcil accedir-hi, dels Furs anul•lats pel Decret de Nova Planta. I se’n parla poc, perquè si se’n parlés, molta gent veuria que eren uns Furs antiquats, complicadíssims, majoritàriament destinats a salvaguardar els privilegis de la noblesa (de la gran i de la petita) i que impedien el desenvolupament econòmic de Catalunya.

Es clar que si Catalunya hagués optat des del primer moment per la causa borbònica, hagués pogut conservar l’autonomia fiscal que el País Basc i Navarra (a qui també es varen abolir els Furs) varen poder conservar, i que avui encara tenen.

Penso que l’onze de setembre, al menys tal com molts ens el volen explicar, és un altre mite. I, com a tal, hem de procurar desmitificar-lo. Entre altres coses, perquè ja ens hem fet grans. Haurem d’estar atents a la celebració del tercer centenari d’aquests fets: estic segur que molts voldran aprofitar-lo per accentuar el victimisme de Catalunya. Penso que, històricament, no tindran raó.

Afegir que tot això que acabo d'escriure no prejutja res sobre el meu eventual vot a una eventual votació sobre la independència de Catalunya.

El dos de maig

Haig de dir que m’ha sorprès agradablement que la celebració del segon centenari del dos de maig del 1808 s’hagi celebrat amb tan poca parafernàlia. Se n’ha sentit a parlar, però no ens han aclaparat. S’ha celebrat a Madrid, però a la resta del país ens han deixat més o menys tranquils. Als diaris es recordava, més en uns que en altres, el que va passar en aquella data d’ara fa dos-cents anys, de manera relativament neutra.

Si una sola cosa m’ha estranyat d’aquesta celebració és que es comença a dir (i dic que es comença a dir perquè no ho havia sentit dir mai abans), per part de la dreta, que va ser a la dita guerra de la independència quan es va constituir Espanya com a nació. Com a nació de ciutadans, ni més ni menys. Es estrany, ja que fins fa poc es deia que la nació espanyola s’havia constituït durant l’època dels Reis Catòlics, i ara és retarda aquesta fita de tres-cents anys...

Probablement l’article de premsa sobre el dos de maig que m’ha fet riure més és el del senyor Juan Manuel de Prada, al diari ABC, del que en reprodueixo un tros: Don Marcelino Menéndez Pelayo, que leyó más en un solo día de su vida que todos los representantes de nuestra patética derecha en todos los días de su desnortada vida, lo dejó escrito en el grandioso epílogo de su Historia de los heterodoxos españoles: «Esta unidad se la dio a España el cristianismo. La Iglesia nos educó a sus pechos con sus mártires y confesores, con el régimen admirable de sus concilios por ella fuimos nación, y gran nación, en vez de muchedumbre de gentes colecticias, nacidas para presa de la tenaz porfía de cualquier vecino codicioso. (...) España, evangelizadora de la mitad del orbe; España martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio...; ésa es nuestra grandeza y nuestra unidad; no tenemos otra. El día en que acabe de perderse, España volverá al cantonalismo de los arévacos y de los vectores o de los reyes de taifas». Las palabras proféticas de don Marcelino ya se están cumpliendo. El trobo genial, i em sembla que reflecteix molt del que preocupa, i molt, avui a alguns diaris de la capital del regne, que no és més que el nacionalisme perifèric (a més de la pèrdua d’agressivitat del PP, que també els preocupa molt)


Un cop passada l’època en que la interpretació de la història era una imposició de l’estat, vaig estar convençut, durant un temps, que el dos de maig del 1808 va ser, en realitat, un greu error que va retardar de 150 anys la modernització d’Espanya. Desprès, he anat canviant d’opinió, per arribar a la conclusió, decebedora però és la que és, de que no tinc una opinió clara sobre el dos de maig. Si el poble no s’hagués rebel•lat aquell dia, què hauria passat? Si Napoleó hagués manat a Espanya, ens hauria anat millor o pitjor? Penso que és difícil que ens hagués anat pitjor, però no estic gens segur que ens hagués anat millor. Estic segur, en canvi, de que va ser una època molt complicada, i que s’ha d’haver llegit molts llibres d’història per començar a entendre-la.

Del que també estic segur, és de que estic content d’haver passat la data del bicentenari sense massa atabalaments. La propera data a passar és de l’onze de setembre del 2014. Espero que els organitzadors tinguin la mateixa intel•ligència que els que han organitzat aquest dos de maig i que també ens la facin suportable.

El Caporal Fradera i altres mites

El passat mes de juny, arran d’un post publicat al blog Des del Castell, es va establir un debat molt interessant sobre el Caporal Fradera. El número de comentaris va ser molt important (uns 50), alguns d’ells molt llargs i ben raonats. Des dels que pensen que el Caporal malgratenc va ser un heroi, fins als que pensen que va ser una víctima de la política colonialista espanyola, passant per qui opina que no va ser més que “soldadesca colonial de taverna”.

Algú arriba a demanar que es tregui el nom del carrer que té dedicat a Malgrat, per tornar-li el nom original de carrer de les Alobes. Molts es lamenten del mal estat en què es troba el monument que, ara fa uns quaranta anys, se li va dedicar.

En resum, un debat interessant, només enterbolit per un intercanvi d’epítets no massa agradables entre els partidaris de l’heroi i els partidaris de la víctima de la política colonialista. Personalment no entenc perquè es tatxa de feixista a qui considera que el Caporal fou un heroi, ni perquè es tatxa de repugnant a qui el veu d’una altra manera. I és que no podem estar-nos de confondre una opinió amb la persona que té aquesta opinió.

No tinc pas una posició massa clara respecte del Caporal. No conec massa la història del que va passar al Callao, on va morir enfrontat a una multitud, en el que es va anomenar el motí del Callao. No sé si va ser en defensa de la Nació, si va ser un acte de provocació pròpia d’un personatge violent o si va ser una víctima innocent del motí. No oblidem que el famós bombardeig del Callao per la flota d’en Méndez Núñez, va ser més de deu anys més tard. Entre altres raons, aquest bombardeig es va fer perquè el govern peruà va trencar les negociacions per indemnitzar la família del Caporal Fradera.

Però jo no crec gens ni mica en els mites. Dir que el Caporal va ser un heroi, única i exclusivament un heroi, em sembla mitificar el personatge. Es per aquesta raó que penso que el Caporal malgratenc probablement va tenir una mica de cada, d’heroi, de víctima i, potser, de personatge violent.



Però la història del Caporal Fradera no és l’únic mite que alguns ens volen fer empassar. El que va passar l’onze de setembre del 1714, quan les tropes d’en Felip V van entrar a Barcelona i es varen suprimir els Furs a Catalunya em té tota la pinta d’un altre mite. Començant pel Conseller en Cap, en Rafael de Casanova i acabant per les conseqüències que el Decret de Nova Planta va tenir sobre Catalunya, tot plegat em sembla una història tergiversada per crear un sentiment de pàtria espoliada. Però, com tota història tergiversada, poc exacta.

Ja fa molt de temps que em pregunto com va ser possible que Catalunya, que va ser la terra més pobre d’Espanya durant tot el segle XVI i una gran part del XVII (és a dir, durant l’època dels Austries), fos a meitat del segle XVIII una regió rica. Com es va passar en no gaire més de cinquanta anys d’una situació on a Catalunya era una terra sotmesa a l’espoliació dels bandolers i dels nobles a convertir-se en una terra rica, capaç de construir esglésies com la de Malgrat?

No vull pas dir que la pèrdua dels Furs fos la única causa d’aquest espectacular canvi de situació. Però sí que en va ser una causa molt determinant. Es veritat que la transformació econòmica de Catalunya ja va començar els darrers anys del regnat d’en Carles II, però també és veritat que la pèrdua dels Furs (Furs que, recordem-ho, quan es varen abolir ja eren antiquats i només servien com a fre a la modernització del país) va fer que la societat catalana hagués de mirar cap endavant, en lloc d’anar-se contemplant el melic. Es a dir, que la supressió dels Furs i la seva substitució pel Decret de Nova Planta va contribuir de manera important al desenvolupament de Catalunya.

Es clar que si Catalunya hagués optat des del primer moment per la causa borbònica, hagués pogut conservar l’autonomia fiscal que el País Basc i Navarra, a qui també es varen abolir els Furs, varen poder conservar, i que avui encara tenen.

Es a dir, que l’onze de setembre, tal com alguns ens el volen explicar, és una altre mite. I, com a tal, hem de procurar desmitificar-lo. Entre altres coses, perquè ja ens hem fet grans. Haurem d’estar atents a la celebració del tercer centenari d’aquests fets: estic segur que molts voldran aprofitar-lo per accentuar el victimisme de Catalunya. Penso que, històricament, no tindran raó.

Cop d’estat frustrat ara fa cinquanta anys

Ara fa cinquanta anys era capità general de Catalunya el general Bautista Sánchez. Aquest general era conegut per ser monàrquic, partidari de Don Joan de Borbó.

Era un moment delicat pel règim del general Franco, amb disturbis universitaris i amb una situació econòmica molt dolenta. Dins del règim, lluites intestines per, d’una part, recuperar el poder per part de la Falange, i d’altra part, els que s’oposaven a aquest retorn del partit a les zones del poder. El ministre José Luis Arrese preparava una llei orgànica del Movimiento. La preparació d’aquesta llei va alarmar els sectors monàrquics del règim, ja que apartava la successió monàrquica del règim.

Els monàrquics van preparar una maniobra per sortir el general Franco del poder, deixant-lo com a cap de l’estat purament honorari, i posant com a president del govern el general Bautista Sánchez. Aquest darrer prepararia la restauració monàrquica de Don Joan. En el fons, però, el que interessava a Don Joan era la caiguda del ministre Arrese.

Mentrestant, els generals i l’església catòlica varen comunicar al general Franco la seva oposició a la llei promoguda pel ministre Arrese, que va acabar dimitint.

Això no va aturar la conspiració. El general Franco en va tenir notícies parcials i va ordenar intervenir el telèfon del Capità General de Catalunya, ja que aquest li havia expressat alguna vegada el seu desig d’una restauració monàrquica, el que el feia sospitós als ulls del Caudillo.

Una reunió entre els generals Muñoz Grandes, enviat per en Franco, i Bautista Sánchez, a Puigcerdà, va ser extremadament violenta, arribant a fer ús de les pistoles. Sembla que de resultes d’aquesta reunió va resultar mortalment ferit el Tinent General d’aviació González Gallarza (germà del llavors ministre de l’Aire)

Les relacions entre el general Bautista Sánchez i el general Franco eren cada vegada més dolentes, arribant a estar personalment enfrontats. Un dia, la Senyora (Doña Carmen Polo de Franco) va anar a Barcelona, i el general Bautista Sánchez va decidir que no aniria a rebre-la a l’aeroport, pretextant que estava malalt. Però, aquell mateix dia, a la tarda, va arribar a Barcelona la infanta Beatriu, germana de Don Joan, i allà va anar el Capità General, que la va rebre a l’escaleta de l’avió. Com és natural, al cap de cinc minuts la Senyora n’estava assabentada, i al cap de deu, el mateix Franco ho sabia.

Una setmana més tard, el general Bautista Sánchez era convocat al Pardo pel Caudillo. Al cap d’un temps d’esperar a la sala d’espera, va preguntar quan seria rebut pel generalíssim. “En seguida, mi general, en seguida”, li contestaven. Però el temps passava, el general ja no va aguantar-se més y se’n va anar, dient “Dígale usted al tío ese, que si me quiere ver, que vaya a Barcelona”.

Es diu que el Caudillo va enviar el General Ríos Escapape a Barcelona, per obligar el Capità General a entregar el comandament. Al no aconseguir-ho el va seguir fins a Puigcerdá, on els dos generals varen tenir una discussió violentíssima. L’endemà, el general Bautista Sánchez va aparèixer mort i el general Ríos Escapape havia desaparegut. Era el 30 de gener del 1957.

I així es va frustrar aquest cop d’estat, aquest any ha fet cinquanta anys. Si hagués reeixit, la nostra història no hauria estat la mateixa.

El dos de maig

Aquesta setmana, com cada any, el dia dos de maig a la Comunitat de Madrid han tingut festa. Es celebra el principi de la guerra de la independència contra l’invasor francès. Les tropes d’en Napoleó varen ser finalment derrotades i, l’any 1814, el rei Ferran Sisè va tornar al tron d’Espanya.

La guerra, com totes les guerres, va ser salvatge. Els actes de barbàrie comesos pels uns i pels altres, també. I les conseqüències d’aquella guerra varen ser catastròfiques. Varen deixar un país dividit i atrassat.

La intenció d’en Napoleó era, a més de conquerir l’estat espanyol, d’imposar-li un aparell administratiu eficaç. Però el poble es va rebel•lar i no li va permetre de fer la modernització volguda. I així ens va anar. El segle XIX espanyol va ser un segle molt desgraciat, on Espanya va perdre el tren de la modernitat.

De vegades m’agrada pensar quina hauria estat la història si el poble espanyol hagués estat menys heroic i si en Napoleó hagués pogut fer la reforma que pretenia. No puc assegurar que la història del segle XIX hauria estat millor. Però m’atreviria a dir que el què és segur és que no hauria estat pitjor.

L’any que ve es celebren els dos-cents anys del dos de maig del 1808. Probablement el madrileny, sobretot si l’Esperancita encara és al seu capdavant, ho celebrarà amb pompa i esplendor, com s’ho mereix l’heroisme del poble de fa dos-cents anys. Jo més aviat diria, com no s’ho mereix la ignorància del poble de fa dos-cents anys.

El cobrador loco

Llegint el blog de la Neus Serra (de qui espero un bon treball d’informació sobre el que CiU pensa fer a Malgrat si guanya les eleccions), trobo un comentari d’un anomenat el cobrador loco. El tal cobrador té un blog, que obro. Veig que és un blog destinat a defensar la unitat d’Espanya i a titllar de avivar el fuego del resentimiento als nacionalistes, encara que siguin moderats, com en Jordi Pujol.

Cadascú té el dret de defensar la seva opinió, i el cobrador també.

Llegeixo un article titulat la unidad dinàstica, que parla dels reis catòlics, i que acaba dient: había concluido el proceso de unificación de España. La unión era, sin embargo, una unión dinástica. Bajo los mismos monarcas, los distintos reinos siguieron manteniendo diferentes leyes e instituciones.

Heus aquí un dels grans arguments dels centralistes espanyols: amb els reis catòlics es va fer la unitat d’Espanya, i no hem de tornar enrere. I jo, què voleu, hi estic d’acord. La unitat d’Espanya que els reis catòlics varen fer, i que va continuar durant més de dos-cents anys, és una unitat que em convé. Llavors, i també ho admet i ho diu el cobrador, els diferents regnes varen mantenir diferents lleis i institucions. Llavors, hi havia unes corts castellanes, unes corts aragoneses, unes corts catalanes i unes corts valencianes, totes elles independents les unes de les altres, i amb qui el rei havia de discutir separadament.

Què voleu que us digui? A mi aquesta unitat d’Espanya em va bé. Tindríem un parlament independent del de Madrid, i seríem tan lliures com ho és el Canadà respecte del Regne Unit: el cap d’estat seria el mateix, i res més.

Anècdota sense importància: no oblidem que, a la mort de la reina Isabel, el rei Ferran va ser expulsat de Castella i va haver de tornar al seu regne d’Aragó. Els castellans no volien ser governats per un rei estranger. Pocs anys més tard, va tornar a ser cridat a Castella, ja que els castellans no eren capaços de governar-se sols.