És complicat fer prediccions sobre com serà el futur,
però sembla que hi ha alguna cosa que es pot tenir clar: o es cobra el mateix
salari que els xinesos o es fan coses que els xinesos no poden fer. El camí que
hem emprès des que va començar la crisi és el d'anar baixant els salaris,
apropant-nos cada vegada més al dels xinesos. I això és així perquè el que
s'anomena capital humà és més aviat pobre a Espanya. El projecte que Espanya
hauria de tenir com a nació és el de situar el seu capital humà a l'altura del
dels països més avançats.
Avui dia a Espanya cap polític sembla tenir un projecte
per al país: ni populars, ni socialistes, ni nacionalistes, ni ningú. Durant la
transició política, hi havia un projecte clar per a Espanya: establir i
estabilitzar un règim democràtic homologable amb Europa i entrar a formar part
de la Comunitat Europea. Aquests dos objectius es van plantejar el 1975, amb la
mort d’en Franco, i van culminar deu anys després, el 12 de juny de 1985, amb
la signatura del Tractat d'Adhesió a Madrid i la integració a la Comunitat
Econòmica el primer de gener de 1986. Des de llavors, els polítics no han
presentat cap projecte il·lusionant al poble espanyol que pogués contribuir a
unir esforços. Resultat, una societat sense lideratge i desestructurada on cadascú mira pels seus interessos sense
importar l'interès comú, per la senzilla raó que no hi ha cap interès comú.
En aquest temps de globalització, els països amb un
nivell més alt i una taxa de creixement del seu capital humà més elevada mantindran
la producció de béns i serveis de més valor afegit i tindran una renda per
càpita més alta que els països amb un capital humà més esquifit, que hauran de
conformar-se amb produir béns i serveis que tinguin un valor afegit més petit,
raó per la qual la seva renda serà bastant inferior.
Per posar un exemple: el veritable origen de la crisi de
l'euro s'ha de buscar en les grans diferències de capital humà entre els estats
membres. Podem afirmar la Unió Europea no té futur si no es produeix una
convergència real entre els països del nord i del sud d'Europa en matèria de
capital humà i de productivitat.
Com diu Cesar Molinas, en aquest segle XXI els estats
només obtindran legitimitat de l'èxit que obtinguin els seus països en aquesta
cursa del capital humà, perquè el benestar de la població dependrà d'aquest
èxit. Que és el mateix que dir que Espanya, si vol seguir al mapa dels països
desenvolupats, haurà de fer un esforç molt gran i durant molt temps en el camp de
l'educació, de la investigació i del foment de l'emprenedoria. Per a això cal
un pla a llarg termini, a vint o trenta anys vista, per elevar el capital humà
al nivell dels països que el tenen més alt. Aquest pla ha de ser assumit per
tota la societat, totes les institucions, tots els partits polítics. Aquest
hauria de ser el nou projecte que, com el de la transició, podria il·lusionar a
tota la societat espanyola. Sense un pla com aquest, la desestructuració i el
desmembrament del país estan assegurades.
Les reformes necessàries per millorar la gestió de
l'educació perquè puguem tenir una educació excel·lent són tres:
responsabilitat, educació i incentius. Llegíem fa pocs dies als diaris un
titular preocupant: "Espanya figura
a la cua de l'OCDE en avaluació del professorat". La llei Wert,
malauradament, no sembla anar en la bona direcció en aquest aspecte, com en
tants altres.
L'any 2010 Espanya va invertir en recerca i
desenvolupament un 1,40% del PIB. El 2012, un 1,30%, i el 2013, un 1,25%. A
Europa es va invertir un 2,3% el 2011 i l'objectiu és el 3%. Les comunitats
autònomes amb una inversió més alta en investigació i desenvolupament són Navarra,
País Basc, Madrid i Catalunya; a ningú li estranyarà que en aquestes comunitats
el nivell de vida sigui més elevat que el de la mitjana d'Espanya. De passada,
podem veure a la figura que al País Basc s’augmenten les despeses de recerca,
mentre que pertot arreu, inclòs a Catalunya, baixen. Sembla clar que hi ha una correlació entre
inversió en investigació i benestar econòmic de la població.
El president del govern va dir fa uns dies: "Puc assegurar que es farà sentir el
compromís d'aquest Govern amb la ciència i la innovació. Un cop estabilitzada
l'economia, l'aposta serà clara". Boniques paraules, però durant els
últims tres anys el seu govern no ha fet més que retallar en investigació i
ciència, el que ha causat un dany difícilment reparable; el pobre Rajoy no
sembla ser conscient que el que ha destruït amb les seves retallades trigarà
molts anys i necessitarà molts diners per refer-se. Aquesta actitud
d'hostilitat cap a la investigació que en la pràctica el govern ha tingut
aquests tres últims anys la pagarem molt cara.