dilluns, de juny 30, 2014

Un projecte de futur per a Espanya

És complicat fer prediccions sobre com serà el futur, però sembla que hi ha alguna cosa que es pot tenir clar: o es cobra el mateix salari que els xinesos o es fan coses que els xinesos no poden fer. El camí que hem emprès des que va començar la crisi és el d'anar baixant els salaris, apropant-nos cada vegada més al dels xinesos. I això és així perquè el que s'anomena capital humà és més aviat pobre a Espanya. El projecte que Espanya hauria de tenir com a nació és el de situar el seu capital humà a l'altura del dels països més avançats.

Avui dia a Espanya cap polític sembla tenir un projecte per al país: ni populars, ni socialistes, ni nacionalistes, ni ningú. Durant la transició política, hi havia un projecte clar per a Espanya: establir i estabilitzar un règim democràtic homologable amb Europa i entrar a formar part de la Comunitat Europea. Aquests dos objectius es van plantejar el 1975, amb la mort d’en Franco, i van culminar deu anys després, el 12 de juny de 1985, amb la signatura del Tractat d'Adhesió a Madrid i la integració a la Comunitat Econòmica el primer de gener de 1986. Des de llavors, els polítics no han presentat cap projecte il·lusionant al poble espanyol que pogués contribuir a unir esforços. Resultat, una societat sense lideratge i desestructurada  on cadascú mira pels seus interessos sense importar l'interès comú, per la senzilla raó que no hi ha cap interès comú.

En aquest temps de globalització, els països amb un nivell més alt i una taxa de creixement del seu capital humà més elevada mantindran la producció de béns i serveis de més valor afegit i tindran una renda per càpita més alta que els països amb un capital humà més esquifit, que hauran de conformar-se amb produir béns i serveis que tinguin un valor afegit més petit, raó per la qual la seva renda serà bastant inferior.

Per posar un exemple: el veritable origen de la crisi de l'euro s'ha de buscar en les grans diferències de capital humà entre els estats membres. Podem afirmar la Unió Europea no té futur si no es produeix una convergència real entre els països del nord i del sud d'Europa en matèria de capital humà i de productivitat.

Com diu Cesar Molinas, en aquest segle XXI els estats només obtindran legitimitat de l'èxit que obtinguin els seus països en aquesta cursa del capital humà, perquè el benestar de la població dependrà d'aquest èxit. Que és el mateix que dir que Espanya, si vol seguir al mapa dels països desenvolupats, haurà de fer un esforç molt gran i durant molt temps en el camp de l'educació, de la investigació i del foment de l'emprenedoria. Per a això cal un pla a llarg termini, a vint o trenta anys vista, per elevar el capital humà al nivell dels països que el tenen més alt. Aquest pla ha de ser assumit per tota la societat, totes les institucions, tots els partits polítics. Aquest hauria de ser el nou projecte que, com el de la transició, podria il·lusionar a tota la societat espanyola. Sense un pla com aquest, la desestructuració i el desmembrament del país estan assegurades.

Les reformes necessàries per millorar la gestió de l'educació perquè puguem tenir una educació excel·lent són tres: responsabilitat, educació i incentius. Llegíem fa pocs dies als diaris un titular preocupant: "Espanya figura a la cua de l'OCDE en avaluació del professorat". La llei Wert, malauradament, no sembla anar en la bona direcció en aquest aspecte, com en tants altres.


 L'any 2010 Espanya va invertir en recerca i desenvolupament un 1,40% del PIB. El 2012, un 1,30%, i el 2013, un 1,25%. A Europa es va invertir un 2,3% el 2011 i l'objectiu és el 3%. Les comunitats autònomes amb una inversió més alta en investigació i desenvolupament són Navarra, País Basc, Madrid i Catalunya; a ningú li estranyarà que en aquestes comunitats el nivell de vida sigui més elevat que el de la mitjana d'Espanya. De passada, podem veure a la figura que al País Basc s’augmenten les despeses de recerca, mentre que pertot arreu, inclòs a Catalunya, baixen.  Sembla clar que hi ha una correlació entre inversió en investigació i benestar econòmic de la població.

El president del govern va dir fa uns dies: "Puc assegurar que es farà sentir el compromís d'aquest Govern amb la ciència i la innovació. Un cop estabilitzada l'economia, l'aposta serà clara". Boniques paraules, però durant els últims tres anys el seu govern no ha fet més que retallar en investigació i ciència, el que ha causat un dany difícilment reparable; el pobre Rajoy no sembla ser conscient que el que ha destruït amb les seves retallades trigarà molts anys i necessitarà molts diners per refer-se. Aquesta actitud d'hostilitat cap a la investigació que en la pràctica el govern ha tingut aquests tres últims anys la pagarem molt cara.

Ni en Rajoy ni cap dirigent socialista dels que propugnen per dirigir el PSOE tenen capacitat de lideratge, en el sentit que per liderar cal tenir un projecte de futur. No sabem quina idea tenen de la nació espanyola, si és que en tenen alguna (a part que és indissoluble). Cap d’ells té un projecte de futur per a Espanya, ni el semblen trobar a faltar. Amb aquests personatges, serà complicat que el projecte de situar el capital humà espanyol a l'altura del dels països més avançats es pugui dur a terme. El futur es presenta més aviat fosc.

Malgrat 1914 – Notícies diverses

La Vanguardia del dimarts 30 de juny d’ara fa cent anys publicava un reguitzell de notícies sobre Malgrat:

-         Va ploure el dia de Sant Joan i Sant Pau
-         El sergent malgratenc Josep Esquena va guanyar vàries medalles al tir al colomí
-         Dol a la família Sampere i Ministral
-         Concert organitzat pel Casino Malgratenc


dissabte, de juny 28, 2014

L'Espanya de les Meravelles

No està pas tan llunyà el temps en què a Espanya, per fer-se ric, no calia haver estudiat, ni treballar dur, ni inventar res, ni arriscar els seus diners, ni crear llocs de treball. El que calia era ser alcalde o regidor d'urbanisme i requalificar terrenys rústics en urbanitzables, o bé conèixer algun alcalde o regidor d'urbanisme per saber a temps els terrenys que havien de ser requalificats.

Exemples d’aquella Espanya de les Meravelles les trobem als diaris de primers de febrer del 2007:

- Les cinc primeres entitats del sector financer, Santander, BBVA, La Caixa, Caja Madrid i Banco Popular, van guanyar 17.415 milions d'euros el 2006, fet que suposa un increment del 31,54% respecte a l'exercici anterior.

- Bancaixa tanca 2006 amb beneficis del 140% respecte de l'any anterior.

- La borsa espanyola es torna a situar com la més rendible d'Europa.

- A Espanya circulen 2,5 bitllets de 500 euros per persona, la major proporció d'Europa. Els bitllets de 500 euros suposen ja el 62% dels diners en efectiu.

- Caixa Galícia ha augmentat en un 37% la seva activitat (actiu més passiu) i un 68% el seu benefici net, que se situa en 357 milions d'euros. La caixa amb seu a La Corunya dedicarà aquest any 90 milions d'euros a obres socials, un 56% més que l'any anterior, el que la converteix en la tercera caixa espanyola en despesa social.

- L'Ajuntament de la Vila Joiosa (Alacant) va aprovar l'exposició pública de l'avantprojecte del nou PGOU. El document habilita prop de 16 milions de metres quadrats per construir 34.633 habitatges, el que multiplica per sis l'actual població, que fins fa pocs mesos era de 25.000 habitants. Quan estigui desenvolupat, la Vila passarà a tenir 137.448 veïns i tres camps de golf.

Les caixes d'estalvis que llavors van declarar enormes beneficis han fet fallida o han hagut de ser salvades amb diners públics, mentre que els polítics que les van portar a aquesta situació segueixen tan contents. Ningú tenia por de ser castigat per les seves infraccions urbanístiques ja que els que havien de vigilar el compliment de les lleis miraven a una altra banda o eren els primers a saltar-se-les.

Com diu Antonio Muñoz Molina en el seu últim llibre: "Res importava massa mentre hi havia diners. Podíem estar governats per incompetents o per ignorants o per lladres, o per gent que reunia les tres qualitats alhora: per malament que ho fessin l'economia prosperava empesa pel doble miratge del diner barat i de la bombolla immobiliària; per molt que robessin i per molts paràsits als quals se'ls permetés xuclar de l'administració pública, hi havia tants diners que seguia sobrant per a gairebé tot".

Aquesta Espanya de les Meravelles, creada pel duo Aznar - Rato, i que un atabalat Rodríguez Zapatero va deixar que es desenvolupés lliurement, va acabar quan es va acabar el diner barat, deixant una seqüela terrible: una enorme deute públic i privat, un atur colossal, milers de desnonaments, joves que van abandonar els estudis per guanyar 2.000 euros al mes a la construcció o treballant de cambrers, i que a causa d’una formació deficient ho tindran malament per reincorporar-se al mercat de treball en el cas d'una recuperació econòmica; una sanitat, una educació i una administració de justícia retallades, una investigació arruïnada.

Hem sigut nous rics i hem tornat a ser el que sempre hem sigut: pobres. Hem viscut un temps en què no importava quant costaven les coses, i ara ens costa entendre que per cada despesa que decidim hi ha un altre despesa a què hem de renunciar. La fi de l'Espanya de les Meravelles ens deixa com a herència un augment de la desigualtat social que no facilitarà gens les coses: encara que l'economia millori, política i socialment el pitjor està per arribar.

dimecres, de juny 18, 2014

La tempesta perfecta


Mentre aquí uns estem distrets amb el dret a decidir sobre un parell de preguntes que no s’entenen, els altres estan entretinguts amb el canvi de rei i molts diuen que la selecció sí que pot, el món continua girant i ens porta notícies que no sempre són bones.

Avui mateix, el professor Mariano Marzo escrivia un article a La Vanguàrdia explicant-nos que, de moment, podem estar tranquils. Es refereix al subministrament de petroli. No sé perquè el professor ens vol tranquil·litzar quan la IEA (Agència Internacional de l’Energia) acaba de publicar fa uns dies un document molt preocupant sobre el futur immediat del petroli i de l’energia.

La inversió anual requerida per satisfer les necessitats d'energia de la població mundial augmentaran de manera constant fins el 2035, quan arribaran als 2 bilions de dòlars, mentre que les despeses per a l'eficiència energètica augmentaran fins als 550.000 milions per any durant el mateix període. A l’any 2013 aquesta inversió ha sigut de 1,6 bilions de dòlars. Per tant, les inversions internacionals acumulades durant aquest període superen 48 bilions de dòlars, dels quals prop de 40 bilions es gastaran pel subministrament d'energia i la resta serà per millorar l'eficiència energètica.

Menys de la meitat dels 40 bilions de dòlars d'inversions en el subministrament d’energia s'utilitzaran per satisfer la demanda creixent. L’altre meitat és necessària per compensar la caiguda de la producció de petroli i gas actual i reemplaçar plantes i altres obres d'infraestructura que estan arribant al final de la seva vida. El problema és que la disponibilitat de finançaments a llarg termini amb condicions acceptables no està assegurada.

En realitat, la indústria petrolera està reduint les seves inversions per buscar nous jaciments que puguin anar substituint els que s’estan acabant. La raó és que els actuals preus del petroli (100 a 110 dòlars per barril) són massa baixos per garantir una rendibilitat adequada a aquestes inversions. Necessiten ara mateix uns preus de més de 120 dòlars per barril. I això tenint en compte que actualment els interessos són molt baixos. Quan els interessos s’apugin, el preu del petroli haurà d’augmentar bastant més per fer rendibles les inversions.

Un altre punt preocupant és que la bombolla del petroli d’esquist sembla que s'està rebentant. L’any 2012, la IEA publicava que les quantitats d’extracció de petroli dels jaciments d’esquist de Dakota del Nord i de Texas seguirien creixent durant molts anys, de manera que els Estats Units serien exportadors nets de petroli cap al 2030. Ara, la mateixa agència diu que aquests jaciments començaran a disminuir la seva producció l’any 2020, i molta gent pronostica que ho faran l’any 2016. De manera que hi haurà cada vegada més demanda del petroli de l’Orient Mitjà.

A l’Aràbia Saudita comencen a trobar-se al límit de les seves possibilitats de producció. Han hagut d’augmentar l’extracció del camp de Manifa, ben conegut pel seu contingut elevat de vanadi i de sofre, molt difícil de refinar, que barregen amb altres petrolis de millor qualitat, per fer front a la manca de producció de Líbia i, més recentment, d’Irak, amb la guerra civil que tenen plantejada ara mateix.

Així i tot, la IEA és optimista ja que pronostica que els preus del petroli a llarg termini (2030) augmentaran de mica en mica fins a arribar als 128 dòlars, xifra que el professor Marzo rebaixa a 125 al seu article. Però un es pregunta si aquesta gent sap comptar. Amb unes inversions com les que seran necessàries i amb uns tipus d’interès que augmentaran inexorablement, un petroli a 128 dòlars per barril no oferirà cap rendibilitat a les companyies productores. De manera que no faran les inversions necessàries per compensar la caiguda de producció.

En el fons, és el que diu la IEA, sempre molt prudent en els seus informes: ara mateix no tenim la quantitat d’energia que necessitem per mantenir el nostre actual nivell energètic i probablement no invertirem suficientment per canviar-lo per un altre.

Mentre nosaltres estem distrets amb el futbol, la consulta o el canvi de rei s’està preparant una tempesta perfecta: o mancarà petroli o augmentaran els preus. L’economia es degradarà encara més. La crisi que estem patint ens semblarà una minúcia davant el que és cada vegada més probable que ens caigui al damunt. Per molt que el professor Marzo ens vulgui tranquil·litzar.

diumenge, de juny 15, 2014

Malgrat 1914 – Ecos de societat

La Vanguardia del dimecres 17 de juny d’ara fa cent anys publicava una ressenya sobre un casament celebrat a Malgrat, al que hi va assistir gent molt principal.


dissabte, de juny 14, 2014

L'atur del mes de maig



L'atur sembla anar disminuint lentament, també a Malgrat. Durant els mesos d'hivern ha sigut inferior al des dos darrers anys, i sembla que també vagi baixant més de pressa que els dos darrers anys.

De tota manera, queda molt per arribar a una situació més o menys "normal" com era la dels anys 2005 a 2007, en els que l'atur era de menys de la meitat que l'actual.

diumenge, de juny 08, 2014

Viatges a l’estranger

Ara que el president Mas viatjarà als Estats Units, aneu a saber per quina raó, pot ser útil i divertit rellegir el capítol que en Muñoz Molina dedica a un viatge de president de la Generalitat de València a Nova York. Diu així:

Recordo una visita oficial del president de la Comunitat Valenciana a Nova York. Venia a promocionar la Ciutat de les Arts i de les Ciències, però venia tant d’un dia per l’altre que l’únic lloc on quedava un forat per presentar-la era l’Institut Cervantes. La Ciutat de les Arts i de les Ciències es va presentar amb pompa a Nova York en un auditori de cent quaranta places ocupades gairebé totes pel propi seguici del president de la Generalitat. Aquell matí vaig rebre una trucada del cap de protocol: m’informava, no sense reverència, de l’hora aproximada a la que arribaria el president, perquè jo estigués a la porta per rebre’l quan sortís del cotxe oficial. Ni el president del govern s’havia fet anunciar amb tanta pompa.

Els passadissos estrets i el petit jardí del Cervantes es van trobar de cop inundats per una gernació d’alts càrrecs valencians que sortien tots al mateix temps d’una renglera de cotxes oficials i que duien vestits idèntics blau marí, es cordaven amb un gest el botó del mig de l’americana i enraonaven pels mòbils. Fotògrafs de diaris valencians i càmeres de la televisió valenciana rodejaven el president que, d’acord amb les instruccions del cap de protocol, el vaig saludar a la vorera del carrer 49 Est.

Segons el pla de visita meticulosament acordat amb el cap de protocol, i rebut per fax amb antelació, la primera fase de la visita seria un recorregut per les dependències del centre. Però el seguici era tan nombrós que a cada passadís, escala, ascensor o vestíbul es produïa un embús d’alts càrrecs, assessors, fotògrafs i càmeres de televisió. El president de València assistia a les meves explicacions distret i benèvol, llençant ràpides mirades al seu voltant, alt, bronzejat, eixut, presidencial, mirant el rellotge, fent gestos al seu cap de protocol i als seus ajudants, contenint la impaciència cada vegada que una nova porta o un passadís aturaven la nostra marxa, ja que havia de cedir preferències i assegurar-se que ningú important quedés enrere, o que els fotògrafs i les càmeres no estiguessin lluny.

No vaig trigar a comprendre el rumor de nerviosisme que ho envaïa tot: estava previst que en Plácido participés a la presentació, però en Plàcido no apareixia, i sense en Plácido no es podia començar. A en Plácido ningú d’aquella comitiva es rebaixava a dir-li Plácido Domingo.

Havíem entrat a la biblioteca  jo li explicava al president el que m’agradava explicar a tothom, que estava feta en gran part per fons de biblioteques particulars de l’exili republicà espanyol. Va començar a sonar un mòbil i era el del president. Va contestar de seguida, deixant-me amb la paraula a la boca. Per un moment el silenci del seguici va revelar l’esperança comuna de que la trucada fos d’en Plácido. En tot cas devia seru una trucada important, ja que el president es va posar a parlar i va estar parlant molt de temps, mentre els assessors, els alts càrrecs, els càmeres, jo mateix, esperàvem apilotats al costat seu, a l’espai estret de la biblioteca, començant al cap d’una estona a mirar els lloms dels llibres, mirant també furtivament els nostres rellotges i telèfons mòbils.

L’inconvenient d’haver d’esperar al públic quedava corregit pel fet que quan comencés la projecció sobre la Ciutat de les Arts i de les Ciències emanada de la ment creativa de l’arquitecte Calatrava -” en Santiago s’ha disculpat, no és a Nova York”- el públic seriem nosaltres mateixos. De qualsevol manera s’estava fent molt tard i quan el president va acabar per fi la seva conversa telefònica es va haver de començar.

Feia uns minuts que veiem les cèlebres formes blanques i corbes i un ajudant va entrar a la sala i es va acostar al president dient-li alguna cosa a l’orella. Es va interrompre la projecció, es van encendre els llums. En Plàcido Domingo, corpulent i jovial, va fer l’entrada al petit auditori. Davant de les càmeres de televisió i dels fotògrafs el president i ell es varen fondre en una gran abraçada, mentre el seguici valencià aplaudia dempeus.

Quan vaig llegir aquest capítol del llibre “Tot el que era sòlid” em vaig fer un tip de riure (em recordava en Pla), i a cada viatge que algun president fa a l’estranger me l’imagino més o menys així. Segurament que el viatge del president Mas als Estats Units no serà pas massa diferent.


Nota: Antonio Muñoz Molina va ser director del Institut Cervantes de Nova York del 2004 al 2006, de manera que el president en qüestió devia ser el senyor Camps.

Malgrat 1914 – Notícies diverses

El dimarts 9 de juny del 1914, La Vanguardia publicava un seguit de notícies diverses sobre Malgrat, que anaven des de la mort del bisbe de Girona a la ressenya de cines i espectacles, passat pel nomenament del pendonista per a la processó del Corpus, un casament i la col·locació a l’església d’un retaule dedicat a les ànimes del purgatori.


dimecres, de juny 04, 2014

Monarquia o república?

El Príncipe Felipe promete empeño y dedicación para servir a una nación

Ara que el rei ha abdicat, molta gent demana un referèndum per decidir si hem de continuar amb la monarquia o si ens passem a un règim republicà. Els que defensen la república diuen que és un sistema més democràtic que la monarquia hereditària.

Seria més eficaç, si el que volen és viure en un pais més democràtic, que obressin perquè aquest pais fos realment una democràcia. M’explico: la única manera de millorar la democràcia és donant exemple. I amb els seus actes i les seves paraules, la majoria dels polítics i dels seus seguidors han fet exactament el contrari del que entenem per democràcia. Hem vist violència verbal, intransigència amb les opinions dels altres, mentides, falta de rigor, indulgència amb els que roben, victimisme, etc. Han incomplert les lleis que ells mateixos han aprovat. Han permès que paratges naturals protegits siguin devastats per constructors que moltes vegades els han untat, tallant milers d’arbres o assecant aiguamolls per fer camps de golf i urbanitzacions.

No contents amb això, han socavat el sistema: si una sentencia judicial els ha estat contrària han acusat el tribunal d’il.legítim. Si una investigació policial no ha estat del seu gust, han desacreditat la policia si són a l’oposició i, quan han arribat al govern, han castigat els policies que els han incomodat.

Tot això ho han pogut fer perquè han estat recolzats tant per bona part de la societat com per periodistes que ells mateixos pagaven.

Es a dir, que tenim molt per fer si volem viure en una democràcia i no en una trista còpia com la que “gaudim” des de fa anys. Davant d’això, el petit plus democràtic que, segons diuen, portaria una república, no és més que la xocolata del lloro. I recordem que molts dels països realment democràtics d’Europa (Regne Unit, Noruega, Suècia, Dinamarca) són monarquies. I no per això són menys demòcrates que nosaltres, sinó tot el contrari.

dilluns, de juny 02, 2014

El final de la crisi?

Quan l’atur segueix a nivells històrics, els sous congelats, ela serveis socials retallats, el proclamar assíduament el final de la crisi és insultant per a la majoria de la població.

Manuel Castells – La Vanguardia del dissabte passat.

diumenge, de juny 01, 2014

Tot era sòlid

Copio del llibre “Tot el era sòlid” de l’Antonio Muñoz Molina, unes frases que acabo de llegir, referides a la política:

La major part dels que tenien coneixements i sabien fer coses van marxar de la política o els varen fer fora.

En cap altre camp professional es pot arribar més lluny sense tenir cap qualificació, coneixement o habilitat verificable. Es pot arribar a dirigir un hospital i fins i tot a ser ministre de sanitat sense tenir cap mena de noció de medicina, i ocupar un lloc important a la política internacional sense parlar cap idioma estranger.

L’escenificació estrident de les disputes entre els diferents partits és la cortina de fum que tapa la similitud dels seus interessos corporatius, la magnitud formidable de la seva incompetència, la toxicitat del seu parasitisme sobre el cos social, la devastadora cobdícia amb la que molts d’ells, i de tots els partits, s’han deixat comprar, o han comprat a d’altres.

Aquestes frases són una bona reflexió per abans d'anar a dormir.