Una bola de neu

Estem al Criogenià, una fase de la història geològica de la Terra anomenada "Terra bola de neu". Fa 770 milions d'anys, la Terra va quedar atrapada en una gàbia de gel. Com es va produir aquest fenomen? Com es va aturar i com ho va fer la vida per aconseguir sortir de la hibernació?

Una immensa bola de gel que gira a l'espai. A terra, la temperatura mitjana oscil·la entre els 20 i els 50 graus sota zero i una manta glaçada, de més d'un quilòmetre de gruix, s'ha empasat els mars i les terres. No hi ha núvols al cel, el paisatge és d'un blanc encegador i, aparentment, no hi ha a l'horitzó cap forma de vida.

És probable que així fos la Terra fa uns 700 milions d'anys. El nostre planeta va romandre congelat durant uns quants milions d'anys. I el més probable és que la vida va córrer el risc d'extingir-se. Ciència ficció? No. La hipòtesi de la bola de gel és una de les teories científiques més interessants desenvolupades fins ara per explicar algunes anomalies trobades pels geòlegs a les roques d'arreu del món: per exemple, la presència de restes glacials incrustades en dipòsits que es trobaven al nivell del mar en aquell moment i, a més, prop de l'equador. O el descobriment de sediments rics en ferro, explicables només per una absència total d'oxigen de l'atmosfera.

No tothom està convençut de la seva validesa. Si fos cert, diuen els crítics, els primers organismes, dels quals també derivem, amb prou feines haurien aconseguit sobreviure, i l'evolució s'hauria aturat. Un episodi semblant ja s'havia produït, al Proterozoic, 1.500 milions d'anys abans. Una glaciació tan intensa, però, hauria desencadenat un cercle viciós: més gel no només significa més fred, sinó també un major reflex de la radiació solar, per tant, encara més fred. I la Terra mai no hauria estat capaç d'alliberar-se de la presa glacial.

Però els partidaris argumenten: en aquella època existien formes de vida molt primitives, com les algues i els cianobacteris, que podien viure amagades a les aigües termals volcàniques, i el fitoplàncton. I una vegada més van ser els volcans els principals responsables del desglaç de la Terra. El diòxid de carboni emès pels volcans es va acumular gradualment a l'atmosfera i va atrapar els raigs del sol, fent que la temperatura tornés a pujar. El mecanisme? El de l'efecte hivernacle, el mateix que avui amenaça d'escalfar el nostre planeta, aquesta vegada en excés.

La primera sospita que la Terra havia passat realment per una glaciació especialment intensa, o almenys una sèrie de glaciacions especialment rígides, va sorgir cap als anys seixanta. Feia poc que s'havia entès que els continents flotaven sobre el mantell de la Terra com illes a la deriva, i no sempre havien estat en la mateixa posició.

Va ser Brian Harland de la Universitat de Cambridge qui va trobar la primera pista: va descobrir que a les roques que es remunten al Neoproterozoic, és a dir, fa 700 milions d'anys, i que es van trobar a quasi tots els continents, hi havia restes de dipòsits glacials. No només això. La presència de carbonat de calci i magnesi a la capa just a sobre va demostrar que la “bola de gel” havia d'haver donat pas a una “bola de foc”, període en què la temperatura mitjana devia arribar a nivells tropicals.

Al mateix temps, analitzant l'orientació magnètica de les partícules minerals trobades a les roques, Harland va establir que quan es va començar a formar la bola de gel, el trencaclosques dels continents que havien format Rodinia, es trobava majoritàriament al cinturó tropical. Va ser en aquest moment quan van sorgir els primers dubtes: si es van trobar indicis de la presència de gel als tròpics, significava que el gel havia estat per tot arreu. O millor dit: havia envoltat tot el planeta. I si això hagués passat realment, per què no s'havia extingit la vida, i què havia provocat, en canvi, el retorn a la normalitat?

Fa mil milions d'anys, o gairebé, la Terra estava poblada per algues i microorganismes marins. Alguns investigadors, els més escèptics, creuen que es van refugiar en una franja d'oceà que havia quedat lliure de gel. Els més convençuts pensen en canvi que van trobar refugi en xemeneies volcàniques i fonts termals. Recentment s'ha descobert que hi ha un nivell molt alt d'activitat biològica en els guèisers submarins i les formes de vida antigues que poden sobreviure fins i tot en la foscor total. L'activitat volcànica no es va aturar. De fet, va ser especialment intensa.

El “núvol misteriós” de l’any 536

Els cronistes de l'època van escriure sobre un “núvol misteriós", que difuminava la llum del sol sobre el Mediterrani als anys 536 i 537 de la nostra era. Els anells dels arbres donen testimoni de les males condicions de creixement dels arbres al llarg de tot l'hemisferi nord. Diríem que a l’any 536 i els següents  hi va haver una opacitat a l’atmosfera deguda a un fenomen natural inusual. Les crisis socials, incloent la primera plaga pandèmica europea, que va començar 541, s'associen a aquest fenomen.

Només recentment els investigadors han trobat proves concloents d'un origen volcànic de la disminució de la llum solar de l’any 536, basant-se en traces de sofre volcànic en nuclis de gel de Groenlàndia i l'Antàrtida, procedents de dues grans erupcions recentment datades als anys 536 i 540.

L'impacte del doble esdeveniment volcànic dels anys 536 i 540 sobre el clima de l'hemisferi nord va ser més fort que qualsevol altra esdeveniment documentat dels últims 1200 anys. Només una de les dues erupcions hauria donat lloc a un significatiu refredament de la superfície de la Terra. Però dues erupcions, tan properes en el temps, van causar la que va ser probablement la dècada més freda dels últims 2000 anys.

Utilitzant les dades disponibles dels nuclis de gel i les descripcions de la claror solar fetes pels estudiosos d’aquella època, els científics han pogut simular l'impacte de les erupcions dels anys 536 i 540. Amb aquestes dades es va estimar la magnitud de les erupcions i la seva ubicació aproximada a la Terra i, a continuació, van simular la propagació i els efectes dels núvols d'aerosols resultants de la injecció volcànica de sofre a l'estratosfera. Això va revelar que després de les erupcions, la radiació solar a la superfície de la Terra es va reduir fortament sobre l'hemisferi nord durant diversos anys, i va causar una disminució en la temperatura mitjana hemisfèrica de fins a 2º C.

A – variació de les temperatures a l’hemisferi nord

B i C – variació geogràfica de les temperatures a l’estiu (B) i a l’hivern (C)

La relació entre el "núvol misteriós" del 536 i la transició de l'Antiguitat a l'Edat Mitjana és un tema de gran interès històric. Les erupcions volcàniques en el passat més recent han impactat les societats humanes. Per exemple, en 1815 el volcà Tambora d'Indonèsia va llançar tanta cendra i sofre a l'atmosfera que l'any 1816 és conegut com "l'any sense estiu" a Europa i Amèrica del Nord, on les temperatures inusualment baixes van conduir a la pèrdua de collites i a una fam generalitzada, tal com a casa nostra ho explica el Baró de Maldà.

Els científics van utilitzar les seves simulacions de models climàtics per a estimar directament l'impacte de les erupcions sobre l'agricultura a Europa, i van identificar el nord d'Europa i, en particular, els països escandinaus com els llocs que probablement van patir més sota les condicions de fred després de les erupcions. Aquest resultat dóna suport a la teoria d'una connexió entre les erupcions i l'evidència arqueològica d'una crisi social a gran escala en els països escandinaus al segle VI.

Quins van ser exactament els volcans responsables d'aquests aerosols núvols segueix sent un enigma. S'estan discutint diversos candidats, incloent volcans a Amèrica Central, Indonèsia i Amèrica del Nord. Futurs estudis seran necessaris per mostrar la font exacta dels núvols d'aerosol dels anys 536/540.

Climatic and societal impacts of a volcanic double event at the dawn of the Middle Ages

Les emissions de metà dels dinosaures

És probable que els sauròpodes del Mesozoic, igual que molts herbívors moderns, hagin estat la seu de microbis metanogènics per a la digestió fermentativa del seu aliment de plantes. Si més no, així ho estima l'article recentment publicat Could Methane produced by sauropod dinosaurs have helped drive Mesozoic climate warmth?

Avui el metà de la ramaderia és un component important del balanç global de metà. Les emissions de metà pels sauròpodes probablement també hagin estat considerables. Els autors usen un enfocament quantitatiu simple per estimar la magnitud de la producció de metà i arriben a la conclusió que la producció de gas metà pels sauròpodes podrien haver estat un factor important per mantenir el clima càlid del Mesozoic.

Els dinosaures sauròpodes inclouen els animals més grans terrestres coneguts i mostren una forma característica, amb un cap petit a l'extrem d'un coll molt llarg. La seva diversitat i distribució geogràfica suggereix que els sauròpodes poden haver estat les espècies clau en molts ecosistemes durant el Juràssic i el Cretaci.

Basant-se en part en dades de la Formació Morrison del Juràssic final, situada a l'oest dels EUA), els autors estimen que la densitat de població per als sauròpodes anava des d'uns pocs animals adults grans a unes poques desenes d'individus per km2 . En concret, estimen que si els dinosaures haguessin tingut un metabolisme endotèrmic, com els mamífers, l'abundància total d'aquests herbívors gegants hauria sigut de 11 a 15 animals per km2, amb una densitat de biomassa total de prop dels 42.000 kg/km2. És, però, molt poc probable que el cos tan gran dels sauròpodes tingués un metabolisme tan alt com el dels mamífers. Si s'assumeix que tenien un metabolisme de rèptil, calculen una densitat de biomassa de 377.000 kg/km2.

El paleoambient de la Formació Morrison era, almenys en part, semiàrid, un hàbitat que probablement no era l'òptim per a aquests herbívors gegants. Per al seu càlcul, els autors assumeixen, de manera conservadora, com a densitat de la biomassa de sauròpodes, una mitjana sobre l'àrea total mundial de les terres amb vegetació, de prop de 200.000 kg/km2. Altres estimacions van dels 80.000 fins als 600.000 kg/m2.

Tots aquests estudis prediuen que la biomassa d'herbívors en el Mesozoic va ser més grossa que l’observada als hàbitats moderns amb grans mamífers herbívors, com ara la sabana africana. Tres possibles mecanismes ho poden explicar: la primera, que la producció primària per km2 al Mesozoic ha de reflectir les altes temperatures i les altes concentracions de CO2. En segon lloc, els dinosaures herbívors han d'haver tingut una menor taxa metabòlica per massa específica que la dels mamífers endotèrmics de la mateixa mida. En tercer lloc, els dinosaures herbívors van desenvolupar una mida corporal molt gran, i, com que el metabolisme no augmenta linealment amb la massa, sinó que augmenta menys, una mida corporal més gran permet que una determinada producció primària pugui sustentar una major biomassa d'animals herbívors .

Per estimar la producció de metà, els autors segueixen la relació establerta per als herbívors no remugants moderns, on el metà (litres per dia) = 0,18 × (massa corporal en kg) ^ 0,97. L'exponent (0,97) no és estadísticament diferent d'un, el que indica que per calcular les emissions totals de metà dels sauròpodes, només hem de calcular la densitat de la biomassa total, ja que les emissions de metà seran insensibles a la distribució de la mida corporal dels animals constitueixen. Com a exemple il•lustratiu, si considerem que la densitat de la biomassa dels sauròpodes era de 200.000 kg/km2, que equival a deu sauròpodes de 20.000 kg cada un (el que és una estimació conservadora de la massa adulta dels brontosaures) s'arriba a unes emissions de metà de 2.675 litres per dia per animal, el que equival aproximadament a 1,9 kg per dia. Per a una densitat de deu adults per km2, tenint en compte que el dia del Mesozoic era una mica més curt que l’actual), s'obtenen 6,9 tones/km2 d'emissions de metà a l'any. Suposant una superfície global de vegetació de 75 milions de km2 (equivalent a la meitat de la superfície total de la superfície emergida del planeta), dóna una producció global anual de metà dels sauròpodes de 520 Tg (520 milions de tones). Això és comparable al total de les emissions modernes metà. Per comparació, el total de l'emissió global de metà del període preindustrial de l'Holocè va ser aproximadament 200 Tg per any, capaç de sostenir una concentració de metà atmosfèric de prop de 0,7 ppm, mentre una emissió mundial de 500-600 Tg sustenta la concentració moderna d’aproximadament 1,8 ppm.

En resum, els càlculs dels autors suggereixen que els dinosaures sauròpodes podrien haver tingut un paper tan important que van arribar a influir sobre el clima, a través de les seves emissions de metà.

La variació del clima europeu i l'imperi romà

L'arqueòloga Carole Crumley va realitzar un estudi molt interessant de la relació entre clima i cultura al nord-oest d'Europa, on va identificar els tres principals règims climàtics: oceànic, continental i mediterrani. El conjunt de climes oceànic i continental s'anomena clima temperat, en contraposició al clima mediterrani, que és un clima semiàrid. Cada règim produeix diferents patrons climàtics a Europa:

Estiu
Clima continental: càlid i humit, majoria de la pluja a l'estiu
Clima oceànic: fresc, humit
Clima mediterrani: calent, sec

Hivern
Clima continental: fred, sec
Clima oceànic: temperat, humit al principi i sec al final
Clima mediterrani: temperat, humit, majoria de pluja a l'hivern

Les fronteres entre aquests tres climes no són constants, i el seu desplaçament cap endavant i cap enrere és causat principalment per les posicions canviants dels corrents d’aire anomenats jet, i que volten la terra més o menys allunyats dels pols. Aquestes fronteres reben el nom d’ecotons.

Els ecotons representen una zona de transició entre sistemes ecològics adjacents i, en general, indiquen canvis sobtats. La posició del ecotò actual que separa els règims climàtics mediterrani i continental a Europa es pot veure clarament a l'extrem sud del Massís Central de França, on la vegetació canvia en uns pocs metres, passant de la flora mediterrània a la de la zona temperada. En el corredor Roine-Saona, el canvi de les teulades i de les pràctiques culinàries produeix la forta sensació de passar del sud al centre d'Europa.

La posició, l'amplada i la permanència de l’ecotò en les diferents èpoques es poden estudiar mitjançant la palinologia (estudi del pol•len i de les espores), la paleoetnobotànica (estudi de les interaccions antigues entre l'home i les espècies vegetals) i altres estudis paleoclimatòlogs. Crumley va demostrar que els ecotons europeus poden emigrar a distàncies importants. De fet, en els dos últims mil•lennis, l’ecotò que separava els règims climàtics mediterrani i continental va emigrar cap al nord i cap al sud des de 36º N al llarg de la costa septentrional d'Àfrica fins a 48º N al llarg de les costes del Mar del Nord i del Mar Bàltic al nord-oest d'Europa: una distància de gairebé 1.000 km, com es pot veure a la figura, copiada del llibre El llarg estiu, i treta de la publicació de Crumley.

Segons la reconstrucció feta per Crumley de la història climàtica d'Europa, des de 1200 fins 500 a.C., hi va haver un llarg període fred amb hiverns particularment severs. L’ecotò que separava el règim climàtic continental del mediterrani es localitzava molt cap al sud, al nord d'Àfrica. Hi va haver un període de notable variabilitat climàtica quan la regió va estar dominada alternativament pels règims oceànic i continental. Com a resposta, la cultura celta va desenvolupar pràctiques per maximitzar la producció agrícola en condicions alternades oceàniques i continentals, i per minimitzar el risc a causa de la variabilitat climàtica.

En arribar l'any 300 a.C., l’ecotò s'havia desplaçat molt cap al nord, possiblement fins al nord de la Borgonya, on es va mantenir fins a prop de 300 d.C., període conegut com l'òptim climàtic romà. Aquest canvi va portar un clima mediterrani a la major part de l'Europa occidental, amb estius càlids i secs i hiverns humits. L'assentament i l'ús de la terra romana eren marcadament diferents dels cèltics, perquè eren apropiats per a un clima mediterrani. El sistema agrícola romà exigia una producció extensiva d'unes poques collites, afavoria grans poblacions urbanes, i era apropiat per a un règim climàtic semiàrid. En canvi, no tenia la versatilitat d'una agricultura d'espais múltiples i d’una ramaderia com la dels celtes, que era un sistema molt més apropiat per a períodes de clima incert.

Aproximadament a partir de l'any 300 i fins a prop de l'any 500 d.C., l’ecotò es va anar retraient progressivament cap al sud. Entre 500 i 900 d.C., l’ecotò es va estabilitzar molt cap al sud, tan lluny, de fet, que el Nil es va cobrir de neu l'any 829. Una altra vegada es va tornar a situar aproximadament al llarg de la costa del nord d'Àfrica.

Durant el primer mil•lenni abans de Crist, pobles celtes van ocupar la meitat septentrional de l'extensió de l’ecotò mediterrani-continental. Al sud dels celtes, al llarg del litoral septentrional de la Mediterrània, vivien grecs, etruscs i romans. Al voltant del segle V a.C., durant un període en què l’ecotò es localitzava cap al sud, els celtes van fer avançar els seus assentaments a Itàlia i Grècia, arribant a posar setge a Roma i a incendiar la ciutat l'any 391 a.C. Cap a l'any 300 a.C., quan l’ecotó es va desviar sobtadament cap al nord, les coses van canviar de manera espectacular. Roma va dominar les rutes marítimes que abans dominaven els grecs i va convertir en província la franja meridional dels estats cèltics a França. Cap a finals del segle I a.C., Roma havia conquistat tota la regió de la Mediterrània i de l'Europa occidental, fins al Rin, aproximadament la localització nord de l’ecotò.

L'extensió i la durada de la Pax Romana a Europa van ser enormement facilitades per unes condicions climàtiques que van afavorir l'organització econòmica, social i política romana, en contrast amb la celta. El tipus romà d'assentament i ús de la terra no només era marcadament diferent de la dels celtes, sinó que era especialment apropiat per al clima mediterrani de l'Europa del seu temps.

L'ús que els romans donaven a l'espai, la seva agricultura i horticultura, les seves relacions entre les classes, i les seves formes de govern, associat tot això als ecosistemes mediterranis, es van anar desplaçant cap al nord juntament amb les seves legions, seguint el desplaçament de l’ecotò.

Quan, al segle V d.C. la retracció de l’ecotò es va fer palpable i el clima continental va passar a dominar la major part d'Europa, l'imperi europeu de Roma va decaure, les seves legions van retrocedir cap al sud i les cultures del nord van avançar cap al sud. Els pictes i els escocesos van traspassar la muralla d'Adriano a Britània a la fi del segle IV. Cap a principis del segle V, els visigots van envair Roma i, cap a finals d'aquest mateix segle, l'any 476, un cap germànic anomenat Odoacre va deposar l'últim emperador romà, el jove de 15 anys Ròmul Augústul.

Cal fer notar l'estreta associació entre l'avanç del poder militar, polític, econòmic i, sobretot, agrícola de Roma i l'avanç d'un règim climàtic mediterrani per Europa Occidental. També cal notar la retirada del poder romà juntament amb la retirada del clima mediterrani cap al sud. Sens dubte molts factors van exercir un paper important per la creació, el manteniment i la caiguda de l'imperi romà. El clima és, certament, un d'aquests factors.

Bibliografia
Les grans sequeres maies. Aigua, vida i mort - Richardson B. Hill
El llarg estiu - Brian Fagan
Regional Dynamics. Burgundia Landscapes in the Historical Perspective - Carole Crumley i William Marquandt

L’any sense estiu a Catalunya explicat pel baró de Maldà

Recordem que l’any 1816 va ser qualificat com “l’any sense estiu” a tot Europa i a Amèrica del Nord, degut a l’erupció del volca Tambora. I a Catalunya, com es va viure aquest fenomen?

En termes generals, els testimonis obtinguts per a Catalunya es refereixen a un estiu 1816 amb unes temperatures extraordinàriament baixes. A la ciutat de Barcelona, la manca de calor en els mesos d'estiu era considerat no només com un digne tema de conversa, sinó també com una cosa negativa i poc usual. Recentment s’han descobert registres de temperatura molt antics de la ciutat de Barcelona que ho confirmen: a la figura podem veure els registres mensuals dels anys 1816 a 1820 (les anomalies estan referides al període de referència 1780 – 1815)

El diari del baró de Maldà, que vivia a Barcelona mostra com, en nombroses ocasions, l’estiu era com la primavera, i que això era una sensació estranya i incòmoda (“Caixó de Sastre”).

Compara el baró la temperatura el 18 agost 1816 amb la d'un dia típic de maig. En el 22 d'agost corregeix aquesta opinió i diu que s'assemblava més a abril.

En el seu diari, el baró de Maldà es refereix a les possibles causes d'aquest fred inusual i l'associa a una gran nevada que va tenir lloc al centre d'Espanya el dia 11 d'agost, que després va canviar al 16 de juliol. També va assenyalar que s'havia produït una forta nevada al Pirineu i al nord d'Europa. Aquesta informació no pot ser confirmada per altres fonts però és significatiu que les dues dates previstes pel Baró varen coincidir amb unes temperatures molt baixes registrades a Madrid els 16 de juliol (13,1 ºC) i 11 d'agost (12,5 ºC) a les 7 de la tarda. És possible que la neu fos de fet una pedregada que afectés una gran àrea de l'altiplà central espanyol.

La impressió general d'un estiu inusualment fred es pot confirmar, ja que el Baró registrava tots els dies particularment frescs o freds al seu diari. D’acord amb el baró, els mesos de juliol i agost varen ser particularment freds amb 13 i 10 dies de temps fred, respectivament, mentre que al juny en registrava 5 i al setembre, 4.

Aquesta avaluació reflecteix dos fets de diferent naturalesa:

(1) aquests dos mesos es van registrar temperatures especialment baixes a Barcelona, com es pot veure a la figura.

(2) aquests dos mesos corresponen en general al pic de les temperatures de l'estiu, per tant el clima inusualment fred té un major impacte psicològic, que podria explicar perquè juny i juliol es caracteritzin de manera diferent pel baró, mentre que l'anomalia tèrmica mensual mirada a llarg termini d'aquests dos mesos sembla normal.

Després de l'estiu de 1816, les temperatures inusuals potser no eren tan òbvies, però no deixa de sorprendre que a la costa mediterrània, al mig de la tardor, hi hagués situacions que eren més típiques d'un hivern molt sever: "Com una demostració d’un fred prematur, no només la muntanya del Montseny està coberta de neu, sinó també la muntanya de Montserrat i els seus voltants. A més, sembla que el riu Llobregat està congelat, cosa notable, i és per això que ningú surt de casa", ens explica el baró el 18 de novembre 1816.

A les zones rurals, el fenomen de baixes temperatures tingué un impacte negatiu directe sobre els cultius, ja que va retardar significativament el procés de maduració. En el cas dels cereals, la collita es va veure greument afectada, de manera que els treballadors del camp van haver de seleccionar el gra madur del verd, el que significa que els costos laborals van ser alts.

L'extensió espacial dels efectes anormals en l'agricultura no es van restringir a l’Espanya peninsular, sinó que també les Illes Balears varen patir: "He d'assenyalar com una cosa estranya i que val la pena comentar que durant tot el mes de juny i juliol no va fer gens de calor, amb un aire del mar excessivament fred a causa de la calamarsa que va caure a Mallorca i altres llocs. Aquest fred ha retardat la collita de blat, que va continuar al llarg de juny i fins ben entrat juliol. El blat sec ha hagut de ser acuradament seleccionat del verd, que es va deixar que madurés al camp. A la nostra propietat encara havia blat que es recollia el dia de Sant Jaume (25 de juliol), el que significa que la batuda va ser també tard, perquè no hi havia sol i estava tot el dia boirós i clara tota la nit, tot el contrari del que es necessitava" (Arxius d'Arenys de Mar, Memòries de la Casa Belsolell de la Torre, 1816).

De manera semblant al que va passar amb els cereals, els productors de vi varen notar (a finals d'agost de 1816) que la manca de calor no permetia la maduració del raïm de i que, per tant, que la collita d'aquest any seria pobra tan en termes de quantitat com de qualitat ("Calaix de Sastre", Baró de Maldà , 27 d'agost 1816).

Volcans i canvi climàtic

Ara que el volcà islandès posa problemes als vols dels avions pot ser un bon moment per recordar com estem sotmesos a variacions importants de temperatura degudes a l’activitat volcànica. I com, històricament, moltes d’aquestes baixades importants de temperatura varen coincidir amb collites dolentes, fams, malalties i mortaldats. I que tot això es podria repetir.

Abans definirem l’índex d’explosibitat volcànica. Aquest índex es defineix avaluant el volum de material expulsat pel volcà, tant en forma de material sòlid (lava) com de material fragmentari (piroclasts). L’índex 1 correspon a una expulsió de 100.000 m3, el dos a una de 1.000.000 m3 (deu vegades més), i així successivament. Una emissió de 1 km3 (1.000.000.000 m3) es correspon així a un índex de 5, una de 10 km3 a un índex de 6 i una de 100 km3 a un índex de 7.

Comencem la narració a l’any 1600. Entre el 16 de febrer i el 5 de març, el volcà Huaynaputina, situat al sud del Perú, va entrar en erupció. Va ser una erupció important, que va expulsar a l’atmosfera uns 19 km3 de pols fina, que va tapar la llum del sol durant mesos, i que es troba sedimentada tant a Grenlàndia com a l’Antàrtica. Aquesta pols va alterar el clima de tot el planeta, de manera que l’estiu del 1601 va ser el més fred de l’hemisferi nord des de l’any 1400. El seu índex es suposa que va ser de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,8 ºC.

Durant el segle XVII el planeta va registrar una gran activitat volcànica. Hi va haver erupcions importants i pics de fred els anys 1641-1643, 1666-1669, 1675 i 1698-1699. No es sap a quines erupcions corresponen aquests períodes de fred, amb l’excepció de la de Mindanao, que va entrar en erupció el 4 de gener de 1641, segons testimonis d’una flotilla espanyola que es trobava a la vora.

Som ara a Islàndia, a l’any 1783. Durant uns quants mesos una fissura eruptiva del volcà Laki, que va arribar a tenir fins a 27 km de llargada, va emetre una gran quantitat de lava basàltica (més de 12 km3) que va inundar dues amples valls del país. Aquestes laves basàltiques es varen acompanyar de grans emissions de gasos volcànics, entre els quals hi havia compostos fluorats, que varen contaminar l’herba. Es va produir un enverinament generalitzat del bestiar, que era el principal recurs de la població, provocant una crisi d’aliments que va matar un 25 % de la població islandesa.

Aquell mateix any 1783, a Europa es va formar una boira seca i persistent, que atenuava la il•luminació solar, seguida d’un hivern molt sever, amb pèrdua de collites l’any següent. Benjamí Franklin, que llavors residia a França com a representant dels Estats de la Unió (nom que tenien en aquell temps els Estats Units), va ser el primer que va relacionar aquestes anomalies climàtiques amb el volcà islandès. De tota manera, l’anàlisi dels fenòmens climàtics relacionats amb l’erupció del Laki no és senzilla, ja que el mateix any es va produir l’erupció del volcà Asama al Japó, que també va emetre productes volcànics a l’alta atmosfera.

Entre el 5 i el 10 d’abril de 1815, l’illa de Sumbawa, a l’est de Java, va viure l’erupció del Tambora. Va ser, segons sembla, una de les erupcions més importants dels darrers 10.000 anys. La seva columna eruptiva va arribar fins a 33 km d’alçada. Es varen dispersar 150 km3 de productes piroclàstics i lava. L’erupció va causar directament uns 12.000 morts, però la pèrdua de collites per la caiguda de cendres volcàniques varen causar més de 90.000 morts de fam només a Indonèsia. El seu índex va ser de 7, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,5 ºC)

A més dels efectes directes de l’erupció del Tambora a Indonèsia, la introducció a l’atmosfera de grans quantitats de pols volcànica i de gasos va provocar una atenuació de la llum solar a Europa i a Amèrica del Nord, malgrat que el volcà estigués situat a l’hemisferi sud. L’any següent de l’erupció, el 1816, es coneix encara com “l’any sense estiu”. Les temperatures a l’hemisferi nord, especialment les mínimes, varen ser molt baixes. Pluges i, fins i tot, nevades, varen ser corrents durant els mesos d’estiu. Aquell any la collita de blat va ser la pitjor en molts anys, el que va provocar un encariment del pa a tota Europa, agreujant la depressió econòmica que va seguir al final de les guerres napoleòniques. Hi va haver centenars de milers de morts (65.000 només a Irlanda, preludi de la gran tragèdia de 30 anys més tard), potser no directament de gana (els governs de molts països varen subvencionar el preu de la farina), però si de malalties derivades de la feblesa per la poca alimentació. Com anècdota, als Estats Units, la situació financera de Thomas Jefferson, a la seva finca de Monticello, a Virgínia, va ser tan ajustada degut a les males collites, que va haver de demanar un préstec de 1.000 dòlars, una quantitat molt important a l’època.

Aquesta erupció venia precedida de la de la Soufrière, l’any 1812, a l’illa caribenya de Sant Vicenç, i de la del Mayon, a les Filipines, l’any 1814. La conseqüència d’aquesta extraordinària activitat volcànica va ser un núvol dens de pols estratosfèric, que varen impedir que la radiació solar arribés al sòl, refredant la temperatura, tant de la terra com de l’oceà. Les corrents polars de l’oceà Atlàntic es varen traslladar 6º més al sud del que era habitual, de manera que els països que més varen sofrir del fred varen ser els situats més al nord.

Un altre conjunt d’erupcions importants es varen produir entre els anys 1830 i 1840, entre les que tenim les de Babuyan (Filipines) l’any 1.831 i Cosigüina (Nicaragua) l’any 1.835, amb unes conseqüències sobre les temperatures tant importants com les del Tambora. Probablement aquestes baixades de temperatura varen contribuir a la gran fam irlandesa dels anys 1845 i 1846 (la causa més important, però, va ser una plaga de les patates). El cens irlandès de l’any 1841 registrava una població de 8,17 milions d’habitants, i el de 1851 només en registrava 6,55 milions.

Els dies 26 i 27 d’agost del 1883 es va produir l’erupció del Krakatoa, la primera gran erupció estudiada científicament, i que va llençar a l’atmosfera uns 20 km3 de material volcànic polvoritzat, que es va dispersar per l’estratosfera de tot el món, desplaçant-se tan ràpidament que va donar la volta al món en només 10 dies, i reduint la intensitat de la llum solar. El seu índex va ser de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,3 ºC. El seu efecte climàtic va ser moderat.

Més recentment, assenyalarem les erupcions següents:

1902 – Santa Maria, a Guatemala, amb un índex que es suposa que ve ser de 6 i una baixada de temperatura global que es suposa que va ser de 0,1 ºC.

1912 – Novarupta, a Alaska, amb un índex de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,4 ºC.

1982 – El Chinchón, a Mèxic, amb un índex de 5, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,3 ºC.

1991 – Pinatubo, a les Filipines, amb un índex de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,3 ºC.

Es molt interessant llegir l’article Volcanism and the Little Ice Age, que conclou que el vulcanisme va ser la causa del 40 % de la baixada de temperatura de la denominada Petita Edat del Gel.

Com a conclusió, hem de reconèixer que, davant un volcà, no som ningú.

1.315: el pas del Període Càlid Medieval a la Petita Edat del Gel

Des de l'any 800 fins a principis del segle XIV, Europa va viure un període càlid, amb un clima estable, que es coneix com a Període Càlid Medieval. Durant aquest període, els gels de l'Atlàntic nord varen retrocedir, el que va permetre viatges més fàcils a Islàndia, l'establiment de colònies estables en Grenlàndia i l'expansió dels víkings cap al sud d'Europa.

Cap a l'any 1.250, els viatges a Islàndia i Grenlàndia es van fer més complicats, conforme els gels àrtics tornaven a avançar. Tanmateix, aquest principi del final del període càlid no va arribar al continent europeu fins a l'any 1.315.

De l'any 800 al 1.300, la producció agrícola d'Europa havia augmentat de forma constant. Tot i que localment hi havia hagut escassetat d'aliments en les que moltes persones van morir de fam, el nivell de vida a Europa occidental en el seu conjunt havia augmentat, malgrat que la població hagués anat augmentat constantment: a finals del segle XI, Anglaterra tenia 1, 4 milions d'habitants, mentre que al començament del XIV havia arribat als 5; en el que avui és França, la població havia passat de 6,2 a 17,6 milions d'habitants.

A principis del segle XIV, però, la població havia crescut de tal manera que la terra només podia proporcionar els recursos suficients per al seu suport si hi havia les millors condicions. Ja no hi havia cap marge per a la pèrdua de les collites o fins i tot per a collites deficients. Al mateix temps, però, el clima d'Europa occidental estava experimentant un lleuger canvi, amb estius més freds i humits i amb tempestes a principis de tardor. Les condicions ja no eren òptimes per a l'agricultura.

Se sap que hi havia hagut fam abans, però mai amb una població tan gran per alimentar, i cap que persistís durant tant de temps. Una primavera humida l'any 1315 va fer impossible llaurar tots els camps que estaven a punt per al cultiu, i les fortes pluges varen podrir moltes de les llavors abans que poguessin germinar. La collita va ser molt menor del que era habitual, i les reserves d'aliments de moltes famílies es van esgotar ràpidament. La gent recollia els aliments que podia dels boscos: les arrels comestibles, plantes, herbes, fruits secs, i l'escorça. Encara que moltes persones es van debilitar greument per la desnutrició, l'evidència històrica suggereix que relativament poques van morir. Però la primavera i l'estiu de 1316 van ser novament freds i humits. Les famílies camperoles tenien ara menys d'energia amb la que llaurar el terreny necessari per a una collita i per compensar el dèficit anterior i van tenir un subministrament d'aliments molt més petit per alimentar-se fins a la propera collita.

A la primavera de 1317, totes les classes de la societat estaven patint, encara que, com era d'esperar, les classes més baixes van ser les més afectades. Es van sacrificar els animals, es van menjar els grans que havien de servir per sembrar la propera collita, es van abandonar els lactants i els nens més petits. Moltes de les persones d'edat es deixaven morir de fam voluntàriament per tal que els membres més joves de la família poguessin viure per treballar els camps.

El temps havia tornat al seu patró normal a l'estiu del 1317, però la població d'Europa va ser incapaç d'una ràpida recuperació. Un factor important per aquesta situació va ser l'escassetat de gra disponible per a ser utilitzat com a llavor. Encara que els historiadors encara no estan segurs de la validesa de les xifres, els registres de l'època semblen indicar que es necessitava un quintar de llavors per produir quatre quintars de blat. En el període més alt de la fam, cap a finals de la primavera de 1317, la gent que es moria de fam s’havia menjat gran part del gra normalment reservat com a llavor, i també s’havien menjat molts dels seus animals de tir.

Les persones i els animals que van sobreviure estaven massa dèbils per a treballar eficaçment. D'un deu a un quinze per cent de la població havia mort de pneumònia, de bronquitis, de tuberculosi i d'altres malalties que la debilitat dels que van patir fam les havia convertit en fatals, i en conseqüència hi havia menys boques que alimentar. Així, Europa va ser capaç d'anar-se recuperant, encara que lentament.

No va ser fins a 1.325 que el subministrament d'aliments va tornar a un estat relativament normal, i que la població va recomençar a augmentar. Europa, entretant, havia patit un dur revés. La taxa de mortalitat havia estat molt elevada, i fins i tot la noblesa i el clergat havien mort de fam. Ara, el món semblava un lloc menys estable i "suau" del que hi havia hagut abans de la Gran Fam.

Paleotemperatures i extincions massives

No és fàcil estimar correctament la temperatura global del planeta dels períodes anteriors a l'actual. Probablement una de les estimacions més solvents que hi ha és la de Veizer. La base de dades de Veizer conté més de 16.600 punts individuals de dades d'isòtops dO18 que es remunten a 526,5 milions anys. No hi ha prou resolució en tota la base de dades per tal que puguem estar raonablement segurs de tots els períodes específics. El gràfic de dalt s'ha construït utilitzant les dades de Veizer amb dos paràmetres diferents d’ajust, un més curt (ajust gaussià) que conserva més detall i un altre de més llarg (ajust polinòmic) que permet veure millor la tendència, sobre tot pels períodes antics, on hi ha menys resolució.

Podem correlacionar aquestes temperatures amb les grans extincions massives.

Fa 488 milions d'anys van produir una sèrie d'extincions massives del Cambrià-Ordovicià anomenades així per haver passat entre el final del període Cambrià i el principi de l'Ordovicià. Durant aquest esdeveniment van desaparèixer molts braquiòpodes, també es va reduir significativament el nombre d'espècies de trilobits. En el gràfic no s'observa cap variació important de temperatura en aquesta època.

Fa aproximadament 440 i 450 milions d'anys, en la transició entre els períodes Ordovicià i Silurià, van ocórrer dues extincions massives anomenades extincions massives de l'Ordovicià-Silurià. Si es compten juntes, aquestes dues extincions massives de l'Ordovicià-Silurià van ser la segona més gran extinció massiva que ha passat a la història de la vida a la Terra (la única més important va ser l'extinció massiva del Permià-Triàsic). La seva causa probable va ser el període glacial. El primer esdeveniment va ocórrer quan els hàbitats marins van canviar dràsticament en descendir el nivell del mar. El segon va ocórrer entre cinc-cents mil i un milió d'anys més tard, en créixer el nivell del mar ràpidament. En el gràfic es pot veure que hi ha una caiguda molt important en la temperatura.

La teoria més acceptada és que aquesta segona extinció massiva va ser causada per l'inici d'una llarga edat de gel que va afectar la majoria de les zones costaneres on vivien la majoria dels organismes extints. El supercontinent Gondwana es va desplaçar cap al pol sud i sobre ell es van formar enormes glaceres que van fer baixar el nivell del mar a tot el món. Això va causar canvis profunds en els corrents marins que van afectar la composició de nutrients i l'oxigenació dels mars. Les espècies que van sobreviure es van adaptar a les noves condicions i als nínxols ecològics que van deixar les espècies extingides. La segona extinció massiva va ocórrer al final d'aquesta edat de gel. El supercontinent es va desplaçar novament cap al nord, fonent els glacials i causant novament la pujada del nivell del mar.

Fa 360 milions d'anys es va produir l'extinció massiva del Devonià, en la transició entre els períodes Devonià i Carbonífer, en el qual el 70% de les espècies van desaparèixer. Aquest va ser un esdeveniment que probablement va durar uns tres milions d'anys. En el gràfic veiem evidències d'una important era glacial, originada probablement per l'enorme difusió vegetal del Devonià. Les plantes haurien fixat el diòxid de carboni, reduint el seu efecte hivernacle i contribuint a un refredament global. A més, sembla que no es va tractar d'una única extinció massiva, sinó d'una sèrie d'esdeveniments relacionats. De fet, sembla tractar-se de 3 extincions massives al llarg d'un període de 3 milions d'anys.

Fa de 250 a 251millones anys es va produir l'extinció del Permià en els quals el 96% de les espècies marines i el 70% dels grans animals terrestres van morir en un període de temps molt breu. Després de la catàstrofe només sobreviuria un 10% de les espècies presents a finals del Permià. Amb tan poca biodiversitat resultant la vida va trigar molt de temps per recuperar-se. Durant molt de temps la Terra només va ser un erm desèrtic on les espècies dominants en terra van ser els fongs.

En el gràfic es pot veure que les temperatures van disminuir al voltant de 5 º C en un període molt curt de temps. Aquest descens de la temperatura coincideix exactament amb la datació dels esdeveniments volcànics de Sibèria des de fa 251 fins fa 250 milions d'anys, que és la més gran sèrie de fenòmens volcànics coneguts en la història. Una àrea gairebé de la mida d'Austràlia es va cobrir per fluxos de magma volcànic de centenars de metres de profunditat (en alguns llocs s'han mesurat fins a 4 km de profunditat). Aquest període volcànic es va allargar prop d'1 milió d'anys i, com és lògic, les temperatures van caure.

Fa 65 milions d'anys en l'extinció massiva del Cretaci-Terciari van desaparèixer més del 50% de totes les espècies, incloent-hi els dinosaures. S'han proposat moltes explicacions a aquest fenomen, la més acceptada és que va ser el resultat de l'impacte d'un meteor sobre la Terra d'un objecte provinent de l'espai. En el gràfic no hi trobem cap variació important i sobtada de la temperatura global.

Acabarem amb un apunt de ciència ficció. Alguns suggereixen que les extincions només han aconseguit interrompre temporalment la tendència general de l'evolució, que és la d’augmentar la complexitat de la conducta dels éssers vius. Sabem per exemple que la proporció entre la grandària del cervell i la mida general del cos ha portat els mamífers a evolucionar fins a la consciència humana. S'ha observat que aquesta tendència a augmentar aquesta proporció cervell / cos amb el temps geològic, també ha existit en els dinosaures i, de fet, els mamífers no han fet altra cosa que continuar aquesta evolució. A finals del Cretaci existia un petit dinosaure bípede que posseïa unes "mans" prènsils i un gran cervell (proporció cervell / cos per sobre de la mitjana dels seus companys). Extrapolant a partir de la corba de l'augment de la proporció cervell / cos dels mamífers, podem dir que si no hi hagués hagut l'extinció massiva del Cretaci - Terciari, un dinosaure hauria arribat al dia d'avui (o potser fins i tot abans de la data en què van fer els primats) a tenir la relació cervell / cos dels éssers humans.

Els punts calents de la terra: l’erupció del Toba

Llegint un article del National Geographic sobre el que hi ha sota el parc nacional de Yellowstone, als Estats Units, que no és altra cosa que un dels punts calents del planeta, veig que aquests punts calents poden explotar (i així ho fan de tant en tant), no com un volcà normal, sinó que les seves erupcions són molt més importants. Les podríem anomenar supervolcans. Aquestes explosions tant importants tenen una influència clara sobre el clima de la Terra.

L’explosibilitat dels volcans es mesura amb l’index d’explosibiliitat volcànica (VEI) que pot ser del 1 (volum ejectat superior als 10.000 metres cúbics), del 2 (més de 100.000 m3), del 3 (més de 1.000.000 m3), del 4 (més de 0,1 km3), del 5 (més de 1 km3), del 6 (més de 10 km3), del 7 (més de 100 km3) o del 8 (més de 1000 km3)

De fet, el punt calent del parc de Yellowstone ha entrat en erupció moltes vegades. Les tres darreres ho ha fet fa 2,1 milions d’anys, 1,3 milions d’anys i 640.000 anys. La magnitud d’aquestes erupcions va ser espectacular, sobretot la primera, que va ser 2.500 vegades més important que l’erupció del Saint Helens del 1980. La darrera va ser, “només”, 1.000 vegades més important que la del Saint Helens (que va ser d’un quilòmetre cúbic, és a dir d’un VEI = 5).

La darrera erupció d’un supervolcà va ser la del Toba, al nord de Sumatra, ara fa més o menys 74.000 anys. Les seves cendres han estat identificades en estrats marins a una distància de milers de quilòmetres del lloc de l’erupció. Va llançar a l’atmosfera uns mil milions de tones de pols volcànica i de gasos sulfurosos. Es calcula que aquesta erupció multiplica per 10 la potència de qualsevol altra dels darrers cent mil anys. La seva magnitud va ser de 2.800 quilòmetres cúbics, més important que cap de les tres citades de Yellowstone. Els gasos sulfurosos varen arribar amb facilitat a l’estratosfera, assolint altures de 27 a 34 quilòmetres. Al cap de pocs mesos, la pols volcànica s’havia dipositat gairebé sobre tot el planeta (en el sondeig GISP dels gels de Groenlandia s’ha trobat que en aquells anys va augmentar moltíssim la precipitació de sofre, però és difícil de veure res als sondeigs de l’Antàrtida). La capa de pols, de vapor d’aigua i de gasos sulfurosos a l’estratosfera segurament va reduir significativament la llum del sol, deixant la Terra sota una penombra que va durar uns quants anys.

S’estima que durant alguns anys les temperatures de l’hemisferi nord varen baixar entre 3 i 5ºC, i que a les latituds polars les temperatures de l’estiu varen baixar uns 10ºC durant dos o tres anys. Podem comparar aquesta baixada de les temperatures amb les que va provocar l’erupció del volcà Pinatubo, l’any 1991, amb un VEI = 6 i una ejecció de 4 km3, que va fer caure la temperatura global del planeta de 0,1 ºC l’any 1992.

L’hivern volcànic que va provocar aquesta erupció probablement va reduir la població humana a uns pocs milers d’individus, situant la nostra espècie a la vora de l’extinció. Podem afirmar, doncs, que aquesta erupció va influir sobre el nostre ADN, ja que es va reduir molt la seva variabilitat. De fet, sembla que es varen extingir totes les poblacions humanes isolades, llevat dels neandertals i de l’homo sapiens (que som nosaltres)

L’erupció del Toba va passar quan ja havia començat la darrera glaciació. Va coincidir amb un període en que el fred va augmentar i el nivell del mar va baixar aproximadament fins a uns 70 metres per sota del nivell actual (abans de l’explosió el nivell del mar era d’uns 40 a 50 metres per sota del nivell actual). Aquest augment del fred i aquest nivell tant baix del mar varen durar uns 40.000 anys.

No es pot assegurar que l’explosió del Toba hagi estat la única ni la principal causa de l’augment del fred i de la baixada del nivell del mar durant tants anys, ja que els moviments astronòmics de la Terra (el que s’anomenen paràmetres de Milankovitch) afavorien el creixement dels casquets de gel a l’hemisferi nord. Però el que sí és segur que l’erupció del Toba va aguditzar el procés de refredament del planeta.

Hi haurà altres explosions de supervolcans, però ningú sap quan ni on. Del que no hi ha dubte és de que, quan una d’aquestes erupcions es produeixi, la seva influència sobre el clima serà importantíssima, produint un refredament important del planeta que podrà durar almenys unes quantes desenes d’anys, sinó uns quants segles. Les seves conseqüències sobre les espècies vivents seran devastadores. I entre aquestes espècies vivents ens hi trobem nosaltres.

I és que, ben mirat, no som pas gran cosa.

El Dryas recent (el Younger Dryas)

La darrera glaciació es va acabar, a l’hemisferi nord, quan fa entre 18.000 i 20.000 anys el gel va començar a fondre’s, i es va acabar fa uns 8.000 anys, quan el gel va assolir un volum i una extensió molt semblant als que tenim ara.

Però fa uns 12.900 anys, després de l’escalfament anomenat Bölling-Allerod, el clima europeu va recaure en un període que va tornar a ser molt fred, el Younger Dryas o el Dryas recent (la paraula Dryas es deriva de la Dryas Octopelata, planta de pàl•lides flors grogues, típica de la tundra, que va fer de nou la seva aparició en les terres meridionals d'Europa, on van desaparèixer els arbres i van ser substituïts altra vegada per una vegetació molt pobra). Les temperatures d’hivern a Europa durant el Dryas recent van tornar a ser molt baixes.

Nombrosos estudis pol•línics, sedimentaris i d’altres tipus així ho assenyalen. Aquest interval fred, el Dryas recent, l’abrupte origen del qual causa encara certa sorpresa, va acabar també sobtadament cap al 11.600 abans del present, quan es va produir la pujada tèrmica definitiva que va donar entrada en l’hemisferi nord al període Preboreal i, amb ell, al interglacial actual: l’holocè.

S’ha especulat molt sobre la volta al intens fred hivernal que va afectar a Europa i Amèrica del Nord durant el Dryas recent i que tant hagué de sorprendre als nostres ancestres paleolítics europeus, que tot just s’estaven acostumant a la calor. Potser algunes zones es van salvar de la cruesa. És possible, per exemple, que la regió del sud-oest europeu Cantàbria - País Basc - Aquitània es convertís en una zona refugi a Europa, tant per a animals com per a humans, al veure’s afavorida per un clima més benigne a causa de una freqüència més important del vent sud i de l’efecte föhn hivernal.

En aquella època, al inici del Dryas recent, fa 12.900 anys, la insolació estival a l’hemisferi nord, derivada de les anàlisis de Milankovitch, era més important que la actual i continuava augmentant (al màxim s’hi arribaria fa 11.000 anys). Per tant, no hi havia un motiu astronòmic perquè de cop i volta es desaccelerés el desglaç estiuenc i avancessin una altra vegada les glaceres, sinó tot el contrari.

El tema de les extincions de la mega fauna del pleistocè a Nord Amèrica ha encès un debat com pocs entre els científics. La qüestió és que alguna cosa va passar pels voltants de fa 13.000 anys que va acabar tant amb la mega fauna (inclosos mamuts) com amb la cultura Clovis (segons indica l’abrupte buit de troballes arqueològiques). Per damunt de molts jaciments Clovis i amb una datació de 12.900 anys abans d’ara sempre es troba un estrat negrós i finet que coincideix amb el principi d’aquest interval de glaciació que va durar uns 1300 anys. La cultura Clovis, per tant, realment va durar pocs segles i a partir del Dryas recent es va veure substituïda per moltes altres cultures locals post-Clovis.

Per què de sobte apareix el Dryas recent, per què es moren els mamuts i per què els Clovis es transformen són tres preguntes a les que un grup de científics ha proposat una resposta : l’impacte d’un cos extraterrestre.

Llegeixo al Mundo que noves evidències de restes d’un cometa demostren que hi va haver un impacte que va provocar aquesta nova crisi de la vida, ara fa només 12.900 anys:

Científics de la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara i de la Universitat de l’Oregon han descobert diamants microscòpics enterrats a pocs metres de la superfície de la illa de Santa Rosa, a la costa de Santa Bàrbara. Després de ser analitzats, els investigadors han conclòs que pertanyen a un antic cometa que va impactar, segurament, a Amèrica del Nord.

James Kennett, professor emèrit de la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara, recorda que va ser en aquest mateix moment de la prehistòria quan es va extingir el mamut pigmeu, una versió nana i endèmica de la illa del mamut nord-americà. "Ja que coincideix amb aquest esdeveniment, creiem que està relacionat".

El sediment en el qual es van trobar les restes hexagonals del cometa també està relacionat amb un altre tipus de diamants i conté proves que indiquen canvis ambientals molt bruscs, com els causats per un foc.

"Hi va haver un episodi important d’extincions d’animals fa 12.900 anys", afegeix J. Kennett. S’estima que uns 35 tipus de mamífers, com els fèlids dents de sabre, i 19 tipus d’aus van desaparèixer d’Amèrica del Nord per a sempre. "No es podria explicar aquest conjunt de materials sense un impacte còsmic i una sèrie d’incendis associats. Aquesta hipòtesi encaixa amb el refredament climàtic abrupte com el que ha quedat registrat en els sediments oceànics sota el canal de Santa Bàrbara.

Aquest refredament va tenir lloc quant la pols causada pels múltiples impactes, per les altes temperatures i per les altes pressions es va elevar cap a l’atmosfera causant una caiguda dràstica de la radiació solar, va dir Kennett.

El refredament del Dryas recent va ser molt clar a Europa i a Amèrica del Nord. I, encara que no fos un fenomen global, sembla que el refredament de l’aigua oceànica no es va circumscriure al Atlàntic Nord sinó que existeixen indicis que va afectar a moltes altres regions i latituds: des de la Patagònia, a Argentina, fins al Mar de Sulu, a Filipines. A la figura hi he posat les temperatures de les mostres de glaç tretes a Groenlandia, on es veu clarament el Dryas recent, però si prenem les mostres de glaç de l’Antàrtida del mateix període no hi trobem cap refredament.

El Dryas recent va acabar encara més bruscament de menjo havia començat. En unes poques desenes d’anys, cap a l’any 11.500 abans del present, es va produir a Groenlandia una pujada tèrmica de fins a 10ºC . Ningú sembla tenir una explicació clara a aquest escalfament tan brusc.

El clima del darrer mil•lenni (1)

És molt probable que en l’últim mil•lenni, especialment a Europa, hagin existit dos períodes amb diferències tèrmiques apreciables: un Període Càlid Medieval, que dura del 700 al 1300, aproximadament, i una Petita Edat de Gel posterior, que dura del 1400 al 1850, més o menys, als quals ha seguit, probablement, un escalfament recent.

El Període Càlid Medieval i la Petita Edat de Gel van ser fluctuacions climàtiques que han estat més estudiades a Europa que en la resta del globus. Les variacions climàtiques seculars de l’últim mil•lenni en el clima d’Europa es relacionen amb el comportament dels corrents profunds i superficials de tot l’Atlàntic. També es poden relacionar amb la radiació solar.

Existeixen, no obstant això, encara bastants incerteses sobre la durada i l’abast geogràfic d’aquests períodes. Fins i tot, el Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) no considera provada la seva existència. En efecte, es fa difícil de tenir mesures precises de les temperatures dels segles passats: per exemple, una de les maneres de mesurar la temperatura es la variació de la densitat dels anells anuals del tronc d’alguns arbres. Aquesta mesura té dos avantatges:

1) que els anells poden ser datats per simple comptatge i amb una precisió anual, i

2) que les seves sèries s’estenen fins a molts segles abans que s’obtinguessin mesuraments instrumentals.

Però el creixement dels arbres només es realitza durant les hores diürnes i, excepte en les latituds tropicals, solament durant la primavera i l’estiu. Per tant, no pot oferir indicacions directes sobre la tendència de les temperatures nocturnes, ni sobre les temperatures hivernals. A més, a part del factor tèrmic, moltes altres variables tenen influència en el creixement dels arbres: factors climàtics (humitat, insolació ...), incendis, canvis en la fertilitat del sòl del bosc, contaminació atmosfèrica i, també, l’augment de la concentració de CO2 en l’aire, que potencia la fotosíntesi i ha pogut afavorir el desenvolupament vegetatiu des que la seva concentració atmosfèrica augmenta significativament.

Malgrat això, hi ha un cert consens sobre les temperatures indicades en el gràfic (blau), pel continent europeu (en el gràfic es donen les “anomalies” tèrmiques, és a dir, la diferència entre la temperatura estimada i les temperatures del darrer mig segle). En aquest gràfic hi podem veure clarament els dos períodes citats. Es més, a la Petita Edat del Gel hi trobem tres mínims, Spörer, Maunder i Dalton, a les dècades 1470, 1690 i 1820, relativament ben documentats a Europa.

En el mateix gràfic hi podem trobar les estimacions fetes de la radiació solar d’aquest darrer mil•lenni (vermell). Aquestes estimacions han estat fetes amb els isòtops del beril•li i del carboni i, pels darrers tres-cents anys, també amb l’evolució de les taques solars. Hi ha una correlació excel•lent entre la radiació solar i la temperatura.

Més endavant mirarem amb més detall aquests dos períodes.

La darrera glaciació

Dèiem l’altre dia que el projecte EPICA (European Project for Ice Coring in Antarctica) consisteix a prendre mostres de gel antàrtic fins a una profunditat d’una mica més de 3000 metres, el que representa tenir mostres de gel de fins a uns 800.000 anys d’antiguitat.

Les temperatures a les que es varen formar les mostres de gel es troben mesurant en aquestes mostres la relació entre l’hidrogen i el deuteri. El deuteri és un hidrogen que té un neutró i un protó en el seu nucli, mentre que l’hidrogen “normal” només hi té un protó. Per tant, el deuteri és més pesant que l’hidrògen “normal”. L’aigua feta amb deuteri s’anomena aigua pesada. Tota l’aigua té una petita quantitat d’aigua pesada. El gel que té menys deuteri s’ha format a temperatures més baixes. D’aquesta manera es pot calcular la temperatura a la que el gel d’una determinada fondària (i, per tant, d’una determinada edat) es va formar.

Doncs bé, si examinem les temperatures a que el gel es va formar de les 3350 primeres mostres, que corresponen a una profunditat de 1.842 metres, i a una edat de 150.000 anys, podrem veure l’evolució de les temperatures a l’Antàrtida durant els darrers 150.000 anys. I què hi veiem?

- Fa 150.000 anys la temperatura era entre 8 i 10 graus més baixa que la temperatura actual. La Terra es trobava a la glaciació de Riss. A Europa hi va haver quatre glaciacions principals, que s’anomenen segons quatre rius dels Alps: Günz, Mindel, Riss i Wurm. Fa 150.000 ens trobàvem, doncs, acabant la tercera glaciació.

- Hi veiem després, ara fa uns 135.000 anys un augment relativament ràpid de la temperatura, que puja durant uns 4.000 anys fins a ser cinc graus superior a l’actual. Es tracta d’un període interglacial, conegut com eemià o interglacial Riss – Wurm. Aquest escalfament dura uns 12.000 anys, i té alguns alts i baixos de dos o tres graus. Va ser un període més calent que l’interglacial que estem vivint actualment.

- Fa uns 119.000 anys la temperatura recomença a baixar durant 6.000 anys per estabilitzar-se a uns 6 graus menys que ara mateix. Comença la glaciació de Wurm, que dura 100.000 anys. Durant aquests 100.000 anys hi ha daltabaixos de temperatura, que baixa per dues vegades a 9 graus per sota la temperatura actual. Al darrer període d’aquesta glaciació, quan la temperatura era més baixa, el nivell del mar era 150 metres inferior al que tenim actualment.

- Ara fa 16.000 anys la temperatura torna a augmentar per estabilitzar-se a una temperatura com la que tenim ara. Comença un nou període interglacial, conegut com el període holocè, que dura des de fa 12.000 anys. La paraula holocè ve del grec holo = tot, i kainos = nou.

Si el període holocè, en el que estem vivint actualment, tingués la mateixa durada que el darrer, estaríem vivint els darrers centenars d’anys d’aquest interglacial, i estaríem prop de començar una nova glaciació.

Si fem un zoom als dos interglacials, podem observar que l’eemià va ser més calent que l’holocè: l’eemià té una anomalia punta a + 4ºC, punta que va durar uns 2.000 anys, des del 13.000 al 128.000 abans d’ara, mentre que l’holocè, almenys en les mostres antàrtiques que ens serveixen per fer aquest estudi, la anomalia es manté relativament estable entre + 0 i + 2ºC

Continuarem examinant el que ens diuen les dades del projecte EPICA sobre les glaciacions més antigues.

El CO2 atmosfèric en el passat

El projecte EPICA (European Project for Ice Coring in Antarctica) consisteix a prendre mostres de gel antàrtic fins a una profunditat d’una mica més de 3000 metres, el que representa tenir mostres de gel de fins a uns 800.000 anys d’antiguitat. El nombre de mostres és de 5.800.

En cadascuna d’aquestes mostres s’ha estimat la temperatura a la qual es va formar el gel així com la composició de CO2 en l’atmosfera on es va formar el gel. Les corbes que he posat es corresponen al període que va des de fa 2.000 fins a 420.000 anys, i mostren clarament els períodes glacials i els interglacials (en l’últim dels quals ens trobem ara).

És significativa la bona correlació entre les anomalies de temperatura i la concentració de CO2: els pics i les valls coincideixen gairebé perfectament. Però, quin dels dos és la causa i quin l’efecte?

Algun dia examinarem de més a prop el que va passar durant les darreres glaciacions.

Dades CO2
Dades temperatures

El CO2 en el passat

Em pregunta en Janí si és veritat que mai hi ha hagut tant de CO2 a l’atmosfera de la Terra com ara. Li responc que és fals. Més aviat és al revés, ara tenim menys CO2 a l’atmosfera que la que hi ha hagut durant la major part de la història de la Terra.

La Terra té, com el Sol, uns 4.500 milions d’anys d’existència, però la seva història geològica es coneix més o menys bé des de fa uns 540 milions d’anys. En aquell moment l’evolució de la vida es va accelerar en els oceans. Gairebé sobtadament el nombre d’espècies es va multiplicar i es varen modificar les grandàries i les formes dels animals marins.

A diferència dels animals que hi havia abans, que eren petits i de cossos tous, les noves espècies varen desenvolupar closques i esquelets calcaris, durs, que han quedat fossilitzats en les roques sedimentàries. L’abundància d’aquest fòssils ens permet comprendre moltes claus dels canvis que varen passar des de llavors en la geologia i en el clima. Per això, a aquest darrer eò, que va començar llavors, se li ha donat el nom de fanerozoic, del grec “phaner” (visible o evident) i “zoe” (vida). El període Cambrià en va ser el seu primer període. S’anomena Precambrià tot el període anterior.

Més tard, cap a mitjans del Silurià, fa uns 420 milions d’anys, va ocórrer un fenomen biològic fonamental : varen aparèixer les plantes vasculars, plantes amb tiges rígides i amb teixits conductors fets amb una nova substància orgànica, la lignina, que els donava el suport estructural necessari per poder créixer verticalment. Varen aparèixer els arbres i es varen desenvolupar els boscos, i aquesta “explosió” de vida va ser possible ja que l’atmosfera era bastant més calenta i humida que la actual i amb molt més CO2 que el que tenim avui dia.

Després el CO2 de l’aire va anar disminuint, fins a un nivell molt baix, semblant al d’ara, probablement degut a l’enterrament d’una gran part del CO2 convertit per la fotosíntesi en carboni orgànic. Va passar fa uns 300 milions d’anys, al final del període Carbonífer, anomenat així precisament per això, per les grans quantitats de carboni que varen ser enterrades sense oxigen. La vida, tal com la coneixem, s’hauria pogut acabar en aquell moment, per falta d’una matèria prima essencial: el CO2.

Però no va succeir així, i novament l’activitat volcànica va subministrar el CO2 necessari a l’aire. Creixeu i multipliqueu-vos, va dir llavors Déu als dinosaures i, aprofitant-se d’una atmosfera molt rica en CO2, que permetia mantenir una apetitosa i luxuriant vegetació, així ho varen fer. I el període Juràssic, amb una concentració de CO2 de 5 a 10 vegades superior a la actual, va ser la seva millor època.

Més tard, les coses varen decaure, i, de mica en mica, el CO2 va anar disminuint fins a arribar al trist i fred Quaternari, en el que estem ficats des de fa uns 2 milions d’anys, amb glaciacions sempre amenaçant-nos, i acompanyant el fred, unes quantitats ridícules de CO2, unes 200 parts per milió (un 0,02 %), que, en els breus períodes interglacials pot pujar a les 280 parts per milió, i que nosaltres, en aquests darrers segles, hem fet augmentar ja fins a les 380 parts per milió. Encara som lluny, molt lluny, de l’abundància d’antany.

- Així, diu en Janí, si a l’atmosfera hi ha hagut molt més CO2 que ara, el planeta no estarà en perill encara que ara augmenti una mica.

- Tens tota la raó, Janí, el planeta Terra seguirà donant voltes sobre ell mateix i al voltant del sol, sigui quina sigui la quantitat de CO2 de la seva atmosfera. Es més, la vida del planeta Terra no corre cap perill perquè augmenti el CO2.

- Doncs, em respon, a què venen tants escarafalls?

- Mira, Janí, el que pot passar és que la manera de viure i l’economia de la humanitat, tal com l’entenem ara mateix, no es pugui seguir sostenint. Probablement tampoc les noves circumstàncies permetran que el nombre de persones segueixi augmentant de manera descontrolada. Com cada vegada que hi ha hagut un canvi, unes espècies vives desapareixeran i d’altres evolucionaran cap a formes que s’adaptaran millor a la nova circumstància. A més, tot això del canvi climàtic mou molts diners...

- I els gossos, què serà de nosaltres?

- Cap problema, amic. Vosaltres resistireu molt millor els canvis que la societat humana.


Font: Antón Uriarte


Notes:

Eó - Unitat geocronològica major que una era

Hi ha hagut quatre eons:

Hadeà, des de l’origen de la Terra fins fa 4.000 milions d’anys.

Arqueà, des de fa 4.000 fins fa 2.000 milions d’anys.

Proterozoic, des de fa 2.000 fins fa 540 milions d’anys.

Fanerozoic, des de fa 540 milions d’anys fins ara.


Eres

Primària o Paleozoica, des de fa 590 a 245 milions d’anys. Es divideix en els sis períodes següents: Cambrià, Ordovicià, Silurià, Devonià, Carbonífer i Permià.

Secundària o Mesozoica, des de fa 245 a 65 milions d’anys. Es divideix en els tres períodes següents: Triàsic, Juràssic i Cretàcic.

Terciària o Cenozoica, des de fa 65 fins a 1,8 milions d’anys. Es divideix en els cinc períodes següents: Paleocè, Eocè, Oligocè, Miocè i Pliocè.

Quaternària o Neozoica, des de fa 1,8 milions d’anys fins ara.

Una breu història del clima

Introducció

Avui es parla molt de canvi climàtic i de les seves conseqüències desastroses pel planeta (pel planeta o per nosaltres?). Però, el clima ha estat sempre igual al d’avui? Tant important és aquest canvi climàtic que ens anuncien i que ja comencem a veure?

Una breu història del clima del planeta ens permetrà de veure les coses més en perspectiva.


Història

El nostre planeta té una història de 4,56 mil milions d’anys. Durant aquesta llarga història hi ha hagut diferents cicles, que no han començat pas tots al principi d’aquesta història, i que no han funcionat sempre com funcionen avui. Per comprendre com ha evolucionat el planeta Terra, és important estudiar aquests grans cicles amb la perspectiva del temps geològic. Veurem que aquesta història evidència l’intervenció important de la Vida en aquests cicles.

Com que la roca més vella coneguda ha estat datada en 4,016 milers de milions d’anys, la història geològica de la Terra comença ara fa 4,016 milers de milions d’anys. Abans, i durant uns 150 milions d’anys, els asteroides, les pols còsmiques, els meteorits i els planetoides han anat xocant i aglomerant-se per formar la Terra primitiva.

A aquesta època, la temperatura devia ser molt elevada, a causa dels xocs de col•lisió i de la degradació radioactiva de diversos minerals (urani, tori, potassi) del material original, lo que donà com resultat un oceà de magma.

La diferenciació per densitat d’aquest material en fusió ha fet que:

 el més dens (ferro, níquel) s’hagi enfonsat cap al centre de la terra per formar el nucli, d’un diàmetre d’uns 5000 quilòmetres.
 que el material una mica menys dens hagi format una espessa capa al voltant del nucli, el mantell, d’una espessor d’uns 2800 quilòmetres.
 i que el material menys dens de tots hagi format una fina pel•lícula externa, la crosta, que té una espessor que varia entre 70 i 150 quilòmetres.

D’aquesta manera s’ha arribat a una terra formada per capes.

A través dels volcans, molt nombrosos llavors, la espessa capa intermèdia antre el nucli i la crosta s’ha anat desgasant, i s’ha produït una atmosfera on hi predominaven el nitrogen (N), el diòxid de carboni (CO2) i el vapor d’aigua (H2O), amb diòxid de sofre (SO2) i potser àcid clorhídric (ClH), amoníac (NH3) i metà (CH4). Aquesta atmosfera era més densa que la d‘avui. El planeta Terra era llavors netament hostil a la vida.

Aquesta Terra primitiva s’ha anat refredant progressivament. Quan la temperatura de l’atmosfera va arribar a menys de 100ºC l’aigua va començar a condensar-se i a caure a terra en forma de pluja. Ela gasos atmosfèrica es van dissoldre en aquestes gotes d’aigua per formar pluges d’àcids carbònic, nítric, sulfúric i clorhídric: les pluges eren àcides, i varen alterar químicament la crosta. La composició de l’atmosfera va començar a canviar .

Fa uns 4000 milions d’anys la lluminositat del sol era el 75 % de avui dia. Si la composició de l’atmosfera hagués estat llavors la mateixa que la d’avui, la Terra haguera estat una bola de glaç. No era així ja que l’atmosfera estava constituïda per CO2 i per vapor d’aigua, amb una mica de metà. La concentració de CO2 era cent vagades superior a la d’avui, de manera que l’efecte hivernacle compensava la manca de lluminositat del sol. La temperatura era d’uns 60ºC. L’atmosfera no tenia oxigen.

Poc a poc, la concentració de CO2 ha anat disminuint: el CO2 atmosfèric es va anant precipitant per formar roques calcàries. Si no hagués estat així, la temperatura de Terra hagués augmentat fins a arribar a més de 250ªC. Si tot el CO2 hagués precipitat, la Terra s’hauria refredat per formar una bola de glaç. Finalment, es va establir un equilibri entre la precipitació de CO2 i un retorn a l’atmosfera d’una part d’aquest CO2 (a través dels volcans). Aquest procés va durar gairebé 1000 milions d’anys.

No sabem pas ben bé quan va aparèixer la vita a la Terra: unes roques de Grenlàndia que tenen 3760 milions d’anys d’antiguitat contenen bactèries fòssils. La vida té doncs almenys aquesta antiguitat. Aquestes primeres bactèries oxidaven el sofre de les roques per produir sulfats, que es varen dissoldre en l’aigua.

La producció d’oxigen va començar amb l’aparició de les primeres bactèries capaces de fer la fotosíntesi. Els primer fòssils que es coneixen d’aquest tipus de bactèria tenen una antiguitat de 3500 milions d’anys. A partir d’aquest moment es va començar a formar la capa d’ozó que protegeix la Terra dels raigs ultraviolats.

Fa uns 2500 milions d’anys, la producció d’oxigen era encara petita, i la composició de l’atmosfera no havia canviat massa. A partir d’aquest moment, les colònies de bactèries capaces de fer la fotosíntesi (bactèries dites estromatòlits) va conèixer una formidable expansió, i l’extracció de CO2 de l’atmosfera per construir immensos dipòsits de carbonat càlcic es va accelerar. Al mateix temps, l’activitat dels volcans es va calmar, i la introducció de CO2 a l’atmosfera va disminuir. La quantitat de gas d’efecte hivernacle va disminuir molt, i la Terra va entrar en un període extremadament fred. L’atmosfera es va anar enriquint en oxigen.

Durant el període comprès entre -2200 i -1600 milions d’anys la quantitat d’oxigen va anar augmentant, in una part en va dissoldre en l’aigua. Fins llavors, l’aigua tenia dissolt molt de ferro. Al anar-se oxidant l’aigua, el ferro dissolt es va anar oxidant i va deixar de ser soluble i es va precipitar en forma d’òxid de ferro. Així es varen formar la major part dels jaciments de ferro que avui explotem. Aquesta formació de ferro insoluble va consumir molt d’oxigen, i va retardar l’oxigenació de l’atmosfera.

En realitat, des del moment de l’acceleració de l’extracció de CO2 de l’atmosfera hi ha hagut un cicle de períodes freds i de períodes calents a la Terra. Aquests períodes freds han estat:

 Fa uns 2300 milions d’anys aproximadament.
 Entre -900 i -640 milions d’anys.
 Entre -360 i -240 milions d’anys.
 Des de fa uns 2 milions d’anys.

Ens trobem avui, doncs, en un període molt fred del planeta Terra.

El segon període fred va durar més de 350 milions d’anys. En aquest període es varen produir quatre glaciacions importants, de les quals la més important va ser entre -610 i -580 milions d’anys, on la Terra era una veritable bola de glaç.

Fa uns 1400 milions d’anys varen aparèixer les bactèries que toleraven la presència d’oxigen i eren capaces de fer la fotosíntesi. Aquestes bactèries varen accelerar la producció d’oxigen. Fa uns 550 milions d’anys que l’atmosfera té un contingut en oxigen similar al d’avui (un 21 %)

D’altra banda, fa uns 600 milions d’anys que la Terra estava formada par un megacontinent únic, que es va començar a fragmentar. Al fragmentar-se, l’activitat volcànica va augmentar, i la introducció de CO2 a l’atmosfera va augmentar també. L’efecte hivernacle va recomençar i la Terra es va escalfar, acabant-se el període fred.

Durant el període calent que va anar de -640 a -360 milions d’anys, la concentració de CO2 a l’atmosfera era de 15 a 20 vegades la d’avui dia, i la temperatura mitjana oscil•lava entre els 20 i els 22ºC.

L’aparició de plantes vasculars amb arrels va augmentar significativament la captació del CO2 atmosfèric. La descomposició de les plantes mortes que avui coneixem no es va fer llavors perquè els organismes capaços de fer aquesta feina que hagués tornat una bona part del CO2 a l’atmosfera (bactèries especialitzades en la descomposició de la lignina, bolets) encara no existien. Tota aquesta massa de plantes mortes no descomposta va ser l’origen la major part dels jaciments de carbó que explotem actualment. La concentració de CO2 va disminuir notablement, i es va situar al nivell d’avui dia. La temperatura mitjana va baixar per situar-se entre 10 i 12ºC. La lluminositat del sol era del 85 % de la d’avui dia. Un altre període extremadament fred va començar.

Fa uns 240 milions d’anys l’activitat volcànica ve augmentar al fragmentar-se un nou megacontinent que s’havia format entretant (el famós Pangea), i els organismes capaços de descompondre les plantes mortes ja havien aparegut: el contingut de CO2 de l’atmosfera va augmentar sensiblement, per situar-se a 5 vegades el que tenim actualment. La temperatura mitjana de la Terra va augmentar fins a ser entre 15 i 20ºC. El període fred es va acabar.

Des de fa uns 80 milions d’anys el contingut de CO2 de l’atmosfera a anat baixant contínuament, ja que l’activitat volcànica de la terra ha anat disminuint. Fa uns 30 milions d’anys, aquesta concentració ha disminuït molt més de pressa, degut al xoc entre la India i Asia, que ha format la cadena de l’Himalaia. Aquesta cadena muntanyosa ha augmentat les pluges al Tibet i ha facilitat la precipitació del CO2 atmosfèric per formar roques calcàries. El contingut de CO2 a l’atmosfera era el doble de la d’avui, i les temperatures mitjanes de 15 a 17ºC, anunciant el començament d’un nou període fred.

Finalment, les glaciacions que la Terra ha sofert des de fa uns 2 milions d’anys han fet baixar el nivell de les aigües de 125 metres, i han fet que el nivell de CO2 tornés a baixar per situar-se el nivell actual, ja que ha estat precipitat en els sediments marins posats al descobert per aquesta baixada de las aigües. Si no hagués estat perquè entretant la lluminositat del sol ha augmentat, la temperatura mitjana hauria estat com la de fa 300 milions d’anys (entre 10 i 12ºC). En realitat, és d’uns 15ºC.


Conclusions

Hi ha una correlació clara entre el contingut de CO2 de l’atmosfera i la temperatura mitjana del planeta Terra.

Fa uns 60 milions d’anys es varen començar a donar les condicions per el començament del quart període fred de la història del planeta Terra. De fet, les primeres glaciacions d’aquest període varen començar fa 2 milions d’anys. Es molt probable que ara estem en un període interglacial tot esperant una nova glaciació,... a menys que amb les nostres emissions accelerades de CO2 no arribem a un escalfament que acabi amb aquest quart període fred i comencem un altre període on el planeta s’escalfi de manera molt important.

Un altre dia veurem amb una mica més de detall el que ha passat durant aquests darrers 2 milions d’anys.