La civilització de les escombraries

L’any 1972, Félix Rodríguez de la Fuente, en un dels seus famosos programes, va pronunciar aquestes paraules: «El que ens diferencia d’altres èpoques i d’altres cultures, el que més ens preocupa i el que realment més pot transformar, radicalment, la posició de la humanitat en el present, són les escombraries. Les escombraries no només en forma de cotxes antics que estan amuntegats als cementiris, no només amb bosses de plàstics i aquells contenidors famosos sense retorn que ompliran Espanya i tot el món. Les escombraries en forma de verins dissolts a la sang dels éssers vius que s’acumulen a les nostres vísceres. Les escombraries en forma de tot tipus de substàncies químiques sense les quals ja no podem viure, inclosos l’alcohol i altres estimulants. No hi ha dubte que la nostra es pot anomenar la civilització de les escombraries».

Han passat més de mig segle i molt avançat el segle XXI, el missatge de Félix Rodríguez de la Fuente conserva tota la seva actualitat. El seu esgarrifós i encertat diagnòstic de la civilització humana podria haver-se registrat avui sense haver-hi de canviar una coma.

Les darreres dades publicades per l’Institut Nacional d’Estadística corresponen a l’any 2021 i ens diuen que en aquell any es van recollir gairebé 23 milions de tones d’escombraries a Espanya, que correspon a 480 kg per a cada ciutadà. Només el 25% d’aquestes escombraries es van separar, la resta eren escombraries mixtes. En termes generals, es poden reciclar les escombraries separades, mentre que les mixtes van a abocadors. A Catalunya s’en van produir 3 milions i mig de tones (460 kg/habitant) amb un percentatge de separació del 42%, molt superior a la mitjana espanyola.

El problema dels abocadors autoritzats és que cada vegada són més grossos, ja que seguim produint escombraries, el que fa que, bé per problemes de manteniment es produeixin fuites que contaminen les aigües del subsòl, bé per fenòmens naturals (riuades o correments de terres, per exemple) que poden arrossegar part de les escombraries dipositades, que acaben als rius. I no parlem d’abocadors clandestins ni dels dels països menys desenvolupats ...

Ens podem centrar en la contaminació dels plàstics, un problema enorme que amenaça la nostra salut. Els éssers humans han produït més de 9.000 milions de tones de plàstic des del 1950. Només el 9% dels residus de plàstic es reciclen, mentre que el 19% s’incinera i el 72% acaba en abocadors i al medi ambient, arribant als rius i al mar, on l’aigua, el sol, el vent i els microorganismes degraden el plàstic fins que es converteix en microplàstics inferiors a 5 mil·límetres. Aquestes partícules són ingerides per plàncton, bivalves, peixos i fins i tot balenes, que les confonen amb els aliments. Des d’aquí van a la cadena alimentària. Les partícules més petites, d’unes mil·lèsimes de mil·límetre, comporten molt risc ja que poden colar-se al torrent sanguini, al sistema limfàtic i arribar al fetge.

La producció de plàstic anual s’ha multiplicant al llarg dels anys, des de 2 milions de tones el 1950 fins a més de 390 milions el 2022. Una de les principals causes de l’augment imparable de la producció de plàstics és que tenen una vida útil molt breu. Es fabriquen molts productes per utilitzar i tirar.

Solucions? A nivell individual, separar millor. A nivell municipal, millorar la recollida d’escombraries i el manteniment dels abocadors. A nivell regional, promou el reciclatge d’escombraries separades. A nivell nacional i europeu, treballar per reduir el consum i regular la fabricació de plàstics. La Unió Europea va prohibir el 2021 els plàstics d’un sol ús per als quals hi ha alternatives assequibles com, per exemple, el cotó, els coberts, els plats, els vaixells o les palla, i ha començat a prohibir gradualment el 2023 la fabricació de productes de cura personal que contenen microesferes. Aquestes minúscules boles de plàstic es troben en molts productes de bellesa per les seves propietats exfoliants. Es calcula que durant una dutxa amb un gel de bany que conté microesferes fins a 100.000 boles poden colar-se pel desguàs i anar a l’oceà, on són consumits per fauna marina introduint substàncies potencialment tòxiques a la cadena alimentària.

Aquest és el camí seguir.

La moda ràpida

 

El client d'una botiga de roba, amb dos polos nous a les mans, demana a un venedor quin dels dos li aconsella comprar.

“En confiança?” – li respon el venedor – “Cap dels dos”.

L'escena apareix en un dels anuncis d'una controvertida campanya oficial del Govern francès per reduir el consum... en ple “black friday”. La iniciativa correspon a l'Agència del Medi Ambient i Control de l'Energia, que depèn del Ministeri de la Transició Ecològica, que intenta combatre el malbaratament consumista per reduir la producció de residus.

 Com es podia esperar, aquest anunci ha causat un gran malestar entre els comerciants francesos, particularment al sector del prêt-à-porter, que no viu un dels seus millors moments.

(Fins aquí, un article de La Vanguardia d’avui)

 

Tot i això, si una cosa és molt clara és que la moda ràpida, que podem definir com el subministrament constant de nous estils a preus molt baixos, no només ha disparat la quantitat de roba que es produeix, sinó també la que es llença. Un dels factors que ha contribuït a aquesta reducció de costos és l'augment de l'ús de materials sintètics a la indústria tèxtil, com ara el polièster, molt més barats que els naturals, però també més difícils de reciclar i, per tant, més contaminants.

Als anys 70 i 80, la majoria de les fibres usades per a la roba eren naturals. L'any 2000 ja se'n va igualar el seu consum i el de polièster, mentre que ara dos terços del total són sintètiques. Actualment es produeixen uns 109 milions de tones anuals de material tèxtil, de les quals 32 milions procedeixen de plantes, com ara el cotó; 7 milions de fonts animals, com la llana, i 2 milions de fibres cel·lulòsiques. S'emporten el palmell les fibres sintètiques, obtingudes a partir del petroli, que suposen un 68% del total fabricat. D'aquestes, el polièster n'és la més utilitzada, amb 57 milions de tones.

El cost de la roba als països de la Unió Europea ha disminuït del 30% de la despesa domèstica a la dècada dels 50 fins a un 5% actualment. Aquesta disminució de preus ha contribuït a fer que els consumidors comprin un 60% més de roba que fa 15 anys. S'estima que cada ciutadà de la Unió Europea llença de mitjana 15 kg de productes tèxtils a l'any i conserva la roba la meitat del temps que abans. Moltes d'aquestes deixalles de roba utilitzades s'envien a països pobres.

Cada setmana, Ghana rep 15 milions de peces de moda ràpida de segona mà, enviades des d'Europa, els Estats Units i Austràlia, i al voltant del 40% no es pot vendre a causa de la seva mala qualitat, i acaba en abocadors, en rius o incinerades a l'aire lliure, contaminant l'aire i l'aigua. Al cremar materials sintètics, es contamina l'aire amb gasos molt perjudicials per a la salut.

El 24 d'octubre passat, el programa Enviat Especial, de la Sexta, va emetre un reportatge impactant sobre aquest assumpte, centrat en els problemes mediambientals que la roba usada està creant en aquest país del Golf de Guinea. Les imatges eren veritablement impressionants.

El problema de la contaminació dels productes tèxtils encara s'agreuja més en el cas de les fibres sintètiques perquè es fragmenten en trossos molt petits. S'estima que 500.000 tones de microfibres acaben a mars, oceans i rius cada any, i una bona part arriba a la cadena alimentària. Són ingerits per la fauna marina, que els confonen amb el plàncton, i s'acumulen als seus teixits i òrgans al llarg de la seva vida, cosa que els provoca toxicitat crònica. Se'ls mengen els peixos i nosaltres ens mengem als peixos i, per tant, ingerim tots aquests microplàstics acumulats. Aquestes microfibres es desprenen en rentar la roba a la rentadora (s'estima que cada cop que posem una rentadora es generen prop de 2.000 fibres de plàstics) i també en assecar-la a l'assecadora. S'han trobat microplàstics en excrements humans, a la llet materna, fins i tot a la placenta. Hi estem exposats fins i tot abans de néixer!

No estem destruint el planeta amb les nostres deixalles, sinó que el que estem fent és destruir les condicions mediambientals que fan que el planeta sigui habitable per a la nostra espècie, és a dir, ens estem destruint a nosaltres mateixos. Aquest apogeu descontrolat de la moda ràpida és un dels factors contaminants que contribueixen a la nostra pròpia autodestrucció, i no és el menor. Convindria valorar-ho cada cop que comprem roba que no necessitem.

28 de juliol

El 28 de juliol de 2023 és una data important, per assenyalar al calendari, perquè estarem en el que els anglosaxons anomenen Earth Overshoot Day o Dia de la Sobrecapacitat de la Terra. Què vol dir això?

El 28 de juliol serà el dia en què la humanitat haurà consumit els recursos biològics que produeix el planeta durant tot l'any, cosa que significa que durant els 156 dies de l'any restants consumirem el que podríem anomenar capital natural del planeta. I ja se sap que quan es consumeix capital, o es va a la ruïna o s’ha de demanar un préstec. El problema és que no tenim res més que un planeta, i és impossible demanar un préstec a ningú.

 

Dit d’una altre manera, es necessitarien 1,75 terres per satisfer les necessitats de la població mundial de manera sostenible. Sent cínics, podríem dir que tenim la sort que gran part de la humanitat viu molt malament, ja que si tots els habitants del planeta consumissin com un americà, necessitaríem 5,1 terres, si consumissin com un francès necessitaríem 2,9 terres, i si ho féssim com un espanyol, 2,1 planetes. D'altra banda, si consumíssim el mateix que un iemenita, només caldria 0,3 terres.

El dia de la sobrecapacitat de la Terra es calcula des del 1971. El càlcul es fa dividint la capacitat de recursos que el planeta pot generar durant un any (la anomenada biocapacitat) per la demanda anual de la humanitat. Des de 1971, aquesta data fatídica ha avançat pràcticament cada any: el 31 de desembre de 1971, el que vol dir que fa uns 50 anys el consum de la humanitat corresponia al que produeix el planeta. És curiós veure que l’any 2020 aquesta data es va retardar el 22 d’agost, més de tres setmanes més tard que l’any anterior, a causa del menor consum induït perquè estàvem tancats a casa a causa del coronavirus.

 

Una de les causes d’aquest problema que, si no es corregeix, conduirà a la desaparició de la civilització tal com la coneixem, és l’augment de la població. L’any 1950, la Terra tenia 2.500 milions d’habitants. El 1980, el nombre d’habitants havia augmentat fins a 4.500 milions, l’any 2000 havia superat els 6.000 milions, i durant l’any 2023 arribarem segurament als 8.000 milions.

 

Amb una població com la de l'any 1950 i un consum mundial com el de França avui dia, els recursos anuals del planeta serien suficients per assegurar la vida dels seus habitants.

 

Conclusions? Cadascú és lliure de treure les seves, però de que no hi ha cap dubte es que, si seguim així, no arribarem pas gaire lluny.

Una de pardals

Al moment més alt del seu poder, el President Mao va llançar una guerra contra el pardals. En una missió per accelerar la productivitat de la Xina, el líder comunista va decidir que les aus estaven menjant massa gra de les collites. Un dia d'hivern del 1958, va mobilitzar la població de la Xina per matar-los. La campanya va ser coordinada sense pietat, com si els pardals fossin l’enemic més important del país. Es van donar instruccions, es van repartir armes, i els mitjans de comunicació van recalcar la importància de la victòria. A la matinada del dia especificat, joves i vells, a la ciutat i al camp, es van reunir per llançar un atac simultani. Tothom tenia un paper, des dels vells que estaven sota arbres onejant banderes i colpejant olles i paelles per espantar els ocells, als escolars equipats amb fusells i entrenats a disparar als pardals que sortissin volant, i als adolescents que pujaven als arbres per arrancar nius, trencar els ous i matar les cries.

Incitats a l'acció pels buròcrates locals del partit, esperonats pels himnes nacionals que sonaven a Ràdio Pequín, es van llançar a la tasca. Contra un atac d’aquesta magnitud, els pardals no tenien cap possibilitat. Segons un diari, al final del primer dia de l’operació, només a Xangai s’estimava que havien mort 194,432 pardals. En tota la Xina, la població de pardals va ser delmada. Milions d'aus jeien mortes.

Massa tard, el règim es va adonar que els pardals no eren plagues que mengessin les collites, sinó que eren un element vital per a la cadena alimentària. Quan van desaparèixer, les cuques que servien d’aliment als pardals van prosperar. La població de llagostes va quedar fora de control. Els insectes van devorar les collites i la gent es moria de fam.

Al mes d’abril del 1960, el president Mao va haver de suprimir la campanya i va manar que es deixessin en pau els pardals. Però han de passar dècades perquè les espècies es recuperin. Mentrestant, l'equilibri de la naturalesa era tan fora d'ordre que es va parlar d'importar pardals de la Unió Soviètica.

La petjada de carboni

Acabo de calcular la meva petjada de carboni i em surt que és de 6,6 tones de CO₂ per any (0,5 tones de CO₂ a casa, 1,9 tones de CO₂ pel transport i 4,2 tones de CO₂ per altres consums). A Espanya la mitjana és de 7,7 tones per any i en els països industrialitzats és d'11. Com en el món hi ha 7.000 milions d'habitants i l’any 2012 es van emetre 34.500 milions de tones de CO₂, la petjada de carboni mitjana és de 4,9 tones per cap.

Diuen els experts que perquè l'augment global de la temperatura no sobrepassi 2 ºC, les emissions de CO₂ s’han de reduir un 60% d'aquí a l'any 2050. En aquells dies el planeta tindrà 9.000 milions d'habitants, de manera que la petjada de carboni mitjana s'hauria de reduir fins a 1,5 tones de CO₂ per barba. El que em sembla una missió impossible, a no ser que el preu dels combustibles fòssils augmenti de manera molt important.

De manera que si els especialistes del canvi climàtic no s’equivoquen, el futur que ens espera és, o bé fregir-nos, o bé tornar a una vida molt més austera. O potser les dues coses al mateix temps.

Aquí es pot calcular la petjada de carboni.

Les llevantades de sempre

Llevantades, garbinades, n’hi ha hagut sempre. I continuarà havent-n’hi. Per això em sembla infantil la reacció de molts responsables locals que, de vegades, sembla que considerin que el que passa és una cosa que no havia passat mai. I reclamen solucions al govern, sigui quin sigui aquest govern. Sigui la Generalitat o sigui el central. Pensen, amb el seu caparró, que són els altres els que han de pagar les destrosses fetes pels temporals, destrosses causades per la seva imprudència a l’hora de donar permís per a construir on tothom sap que és una zona que correspon al mar. Obliden la dita que diu que “allà on ha estat del mar, el mar hi tornarà a estar”. La mateixa dita val pels rius i rieres. Com que no s’ha volgut tenir en compte aquesta veritat, després venen els planys.

Qui hauria de pagar les destrosses dels temporals? Senzill, els que han donat el permís per construir sobre la sorra, sigui a Blanes, on la construcció a la zona de s’Abanell ha estat suïcida, sigui a Pineda, amb el seu “bonic” passeig sobre la sorra i descalçat per la darrera llevantada.

Però, diuen les autoritats locals, “som municipis turístics, i hem de garantir que les platges estiguin netes i tinguin sorra, ja que, si no és així, el negoci turístic es ressentirà”. I un es pregunta per què hem de ser els contribuents els que paguem perquè el negoci turístic no es ressenti. Podem deduir d’aquestes declaracions de certes autoritats locals que el cost d’arreglar platges i passejos després d’un temporal és un cost ocult de la indústria turística, de manera que és aquesta indústria qui se’n hauria de fer càrrec, almenys parcialment.

Però no. Hem volgut construir a zones que pertanyen al mar i després ens queixem que el mar, de tant en tant, vulgui recuperar el que és seu. Hem sigut perfectament idiotes, moguts per l’avarícia, i després volem que els altres es facin càrrec dels problemes que nosaltres mateixos hem contribuït a crear.

Els problemes causats per les llevantades i les garbinades no són nous a les nostres contrades. A la foto hi podem veure les conseqüències d’una garbinada a Lloret l’any 1915, a la zona de l’ajuntament. Una mica més, i l’ajuntament es troba dins del mar.

La sorra de les platges

Les platges de Santa Susanna tenen problemes, ja que el darrer temporal de llevant ha deixat un desnivell molt pronunciat i s’ha endut la meitat de la platja de les dunes, deixant a la vista les conduccions de l’estació de bombeig de les aigües residuals. Ni l’ACA ni Costes preveuen cap actuació per arreglar la platja per aquest estiu. Es més, Costes ha decidit eliminar el servei del vaixell draga que feia anys que anava reomplint les platges de sorra, ja que el seu cost és de més de 2 milions d’euros anuals.

Això si, l’ACA està a l’espera de conèixer els resultats d'un estudi de dinàmica litoral de tot el Maresme que s'està realitzant a la zona i que determinarà les accions que cal dur a terme en un futur per garantir l'estabilitat de les platges de la comarca. Una excusa com una altre per dir finament que no hi ha calés per recuperar les platges que es vagin perdent pels temporals, i que el senyor alcalde de Santa Susanna s’esperi assegut.

Ja que a Santa Susanna, per més que el seu alcalde (el mateix que va portar el municipi a tenir el deute per habitant més important de Catalunya) digui que un municipi tant turístic no es pot permetre oferir una imatge com l’actual als seus visitants, no hi haurà cap solució més o menys provisional en temps d’austeritat màxima. El que podria fer el senyor Campolier és el que va fer amb tant bons resultats el conseller Baltasar quan a Catalunya hi havia la gran sequera: anar a Montserrat a demanar a la Moreneta que el proper temporal de ponent torni la sorra a la platja.

La pregunta que jo em faig és la següent: per què si la falta de sorra a les platges de Santa Susanna perjudica la indústria del turisme, hauríem de ser els contribuents els que paguéssim la solució, i no els que es beneficien econòmicament d’aquestes platges? La mateixa pregunta la podria fer per les pèrdues cròniques de sorra de S’Abanell, a Blanes.

Gasolina o petroli?

Ara que hi ha hagut un episodi anticiclònic llarg, hem pogut veure com les principals ciutats lluïen una boina groguenca, fruit de la contaminació ambiental, produïda majoritàriament per la circulació de vehicles a motor. Ni els vehicles de gasolina ni els dièsel són especialment respectuosos del medi ambient. Però hi ha hagut un impuls creixent per promoure l'ús dels vehicles dièsel com el motor menys perjudicial, ja que té unes emissions de CO2 més petites. Això té la seva lògica, ja que el CO2 és un dels gasos d'efecte hivernacle que impulsen el canvi climàtic.

Però si tenim en compte els resultats relatius a la qualitat de l'aire local no queda tant clar que els motors diesel contaminin menys que els de gasolina. La qualitat de l'aire en moltes ciutats, no és deguda al CO2, que és un gas transparent, sinó a altres contaminants, més perillosos que el CO2 si ens referim a la salut dels que els respiren.

Si prenem una mitjana de tots els vehicles de gasolina i tots els cotxes dièsel a la venda avui el cotxe de benzina produeix una mitjana de 215 g/km de CO2, mentre que el dièsel produeix una mitjana de només 170 g/km de CO2.

Però dins de cada classe, les diferències són sovint molt menys clares, com és el cas dels vehicles de la gasolina i dièsel disponibles amb nivells d’emissió de CO2 més baixos:

Diesel - Citroen C1 1,4HDi/Toyota Aygo 1,4 D-4D → 109 g /km de CO2
Gasolina - Peugeot 107 1,0/Toyota Aygo 1,0 VVT-i/Citroen C1 1,0i → 109 g /km de CO2

Veiem que no hi ha diferència en les emissions de CO2, però les altres emissions són molt diferents:

 

 
Tot i utilitzar un modern motor dièsel molt net, els dièsel produeixen 24 vegades més òxids de nitrogen que les versions de gasolina, i produeix partícules, cosa que la gasolina no fa. En canvi, els motors de gasolina produeixen el doble de monòxid de carboni que els diesel.

Un cotxe híbrid té encara més avantatges, com podem veure en la comparació següent, on els cotxes híbrids, tot i tenir una potència superior a la desa de gasolina o diesel, emeten el mateix CO2, els mateixos òxids de nitrogen i de partícules en suspensió que els de gasolina, i el mateix monòxid de carboni que els Diesel:

 

 
Es a dir, que un motor diesel produeix 24 veces més òxids de nitrogen que un motor de gasolina, que gairebé no n’emet gens, i partícules en suspensió, que tampoc emet un motor de gasolina. Però els impostos afavoreixen el diesel, i la publicitat només parla de les emissions de CO2, impulsant la compra dels cotxes amb motor diesel. Ens inciten a salvar el planeta, però en canvi ens fan córrer el risc d’ofegar-nos quan anem a Barcelona una temporada sense vent ni pluja.

Podem concloure que és important ser conscients de que hem de trobar un equilibri entre la lluita contra l'escalfament global i els problemes locals de qualitat de l'aire.


Nota

Anomenem òxids de nitrogen un grup de compostos químics gasosos molt reactius (també es fa servir la forma abreviada NOx). Els més importants són l’òxid nítric (NO) i l’òxid nitrós (NO2).

Tenen efectes nocius sobre la respiració i el sistema respiratori. Exposicions prolongades al NO2 poden disminuir els nivells de la funció pulmonar I augmenten el risc de patir símptomes respiratoris, especialment en persones asmàtiques i nens, que són més vulnerables al tenir una freqüència respiratòria més gran que la dels adults.

En determinades condicions ambientals tenen un efecte indirecte sobre la salut, ja que contribueixen a formar partícules d’origen fotoquímic. Aquestes partícules, sobretot les més fines, poden provocar malalties respiratòries i cardiovasculars. Quan hi ha contaminació fotoquímica (com és el cas del smog) es poden provocar efectes immediats sobre el sistema respiratori de moltes persones sensibles.

La Directiva Europea 1990/30/CE, transposada a Espanya pel Real Decret 1073/2002, fixa, a partir de l’any 2010, les concentracions màximes de NO2:

Valor límit horari (període d’una hora) = 200 μg/metre cúbic. Aquest valor límit es podrà sobrepassar 18 vegades l’any com a màxim.
Valor límit anual (període d’un any) = 40 μg/metre cúbic

El negoci alimentari i la fam

Impressionant, almenys per mi, la Contra de la Vanguardia d’avui. En aquesta entrevista titulada "Acabem pagant diverses vegades cada llauneta de tonyina", Gustau Duch espanta amb la llista d'atropellaments i insensateses comeses en nom del déu "diner" i d'haver convertit l'aliment en una mera mercaderia més. Ha escrit un llibre, “Lo que hay que tragar”, que em sembla que llegiré més aviat que tard.

Explica el cas de la perca del Nil al Llac Victòria, a l'Àfrica, on les multinacionals extreuen diàriament tones de perques per al consum a Europa, mentre dos milions de persones riberenques passen gana, després de que aquest peix fos introduït al llac per la FAO per alimentar els riberencs.

Denúncia no només la gestió del segrest del pesquer ALAKRANA, sinó l'existència d'aquest negoci, i defensa els pirates somalis. Els pescadors somalis vivien decentment de la seva pesca artesana, però els nostres tonyiners plomen la seva pesca: arruïnats, els somalis passen fam. Els que anomenem pirates han aconseguit retirar les grans flotes pesqueres lluny de la costa, i ja hi torna a haver pesca pels somalis, que poden tornar a començar a viure decentment. Qui són, doncs, els pirates? No serem nosaltres, que practiquem la rapinya, i la protegim amb els nostres vaixells de guerra?

Critica les granges de porcs que els EUA han deslocalitzat a Mèxic, contaminant les seves terres (100.000 porcs cagant i pixant plegats contaminen molt) i arruïnant els productors locals de blat de moro, ja que l’importen dels EUA a baix preu, i sense donar feina a Mèxic: una granja de 100.000 porcs es mena amb només 14 persones. Es estrany que la grip A comencés a Mèxic?

Parla també de l’arròs “humanitari" que enviem a Haití, que està arruïnant els productors locals. I segueix i segueix explicant escàndols del mateix tipus per concloure amb l'única solució possible: "apostar per petits pagesos, ramaders i pescadors artesanals, locals, ecològics".

Afegiré que la passada setmana es va reunir a Doha, a Qatar, la Comissió Internacional per la Conservació de les Tonyines Atlàntics (ICCAT). Van decidir, segons sembla, el contrari: no conservar la tonyina, del que segons els científics només en queda un 15%, a causa principalment de les exportacions a Japó, on un grapat de milionaris paga barbaritats per cada peça pescada i importada . A TVE van presentar aquest acord com uns gran victòria pels interessos espanyols. Visca la presidència espanyola de la Unió!

És que hi ha alguna persona honesta, que pensi en les persones i en la Terra i no en la seva butxaca, que no cregui que la solució de la que parla en Gustau Duch és la única possible?

Els pirates somalis

Llegint un reportatge sobre la illa de Socomora al National Geographic d’aquest mes m’he trobat amb la sorpresa de que els habitants d’aquesta illa estan molt contents de que hi hagi pirates als seus mars. El problema que tenien, abans de que hi haguessin aquests pirates, era que els grans vaixells de pesca s’acostaven a la illa i plomaven tota el peix. Com que els nadius de Socomora viuen fonamentalment del que pesquen, aquesta “esquilada” del seu mar els hi posava problemes bàsics importants.

Diuen els nadius que aquests vaixells pescadors, veritables fàbriques, llençaven al mar fins al 90 % del peix que pescaven, el que ens dona una bona idea del mal que aquests pescadors “industrials” fan a la riquesa marina.

Doncs bé, ara, amb els pirates somalis que han foragitat aquests depredadors voraços de les costes de Socomora, els pescadors nadius tornen a tenir una pesca que els permet alimentar-se.

Es a dir, que no hi ha mal (els pirates) que per bé no vingui (la fugida dels pescadors industrials depredadors del mar). No sé si en som prou conscients.

L’erosió de les civilitzacions

Es va condemnar l'Imperi Romà per la pèrdua de sòl fèrtil a causa de l'erosió? Aquest és un punt molt discutit sobre la caiguda de l'Imperi Romà.

El sòl fèrtil genera els aliments que, al seu torn, causen un augment de la població i que és el que fa un imperi sigui capaç d'expandir-se, com fan tots els imperis. Però el sòl fèrtil també està subjecte a la sobreexplotació. És fràgil, és fàcilment emportat cap al mar per la pluja. I, quan se’n ha anat, es triga segles, almenys, perquè es refaci.

Així, el col•lapse de l'Imperi Romà va ser o no a causa de la pèrdua del sòl? Els historiadors segueixen debatent aquest punt, però n’hi ha molts que opinen que l'erosió del sòl va ser una causa principal del declivi de l'economia romana i que, en general, va afectar molt totes les civilitzacions antigues.

Sabem que els romans entenien clarament la importància de l'agricultura en la seva economia. No obstant això, mai van ser capaços d'entendre la importància del paper de l'erosió del sòl.

Però la cadena no és tant lineal ni tant senzilla que poguéssim dir que va de més gent → més terres de cultiu → més erosió. La història ens diu que moltes àrees no es cultivaven a l'època de l'Imperi Romà, i això suggereix també la possibilitat d'un problema de poca població. Les necessitats militars de l'Imperi eren tan fortes que no quedava gent suficient per cultivar la terra.

També hi ha proves de sequeres durant el temps de la caiguda de l'Imperi, que haurien afectat a l'agricultura.

Cap d'aquestes explicacions exclou als altres. En un sistema complex, no hi ha cap relació única i senzilla de causa i efecte. Tot afecta a tota la resta i es necessiten bones dades quantitatives per entendre el pes de tots els factors involucrats. Lamentablement, exactament el que ens falta per entendre l'Imperi Romà bones són dades quantitatives. Però, en general, és evident que l'erosió del sòl és un element important en la disminució de les civilitzacions. Els romans, com moltes altres civilitzacions, abans i després d'ells, estaven destruint la base dels seus recursos, el sòl, i mai no van ser capaços de reemplaçar-lo.

Al llibre de David R. Montgomery, Dirt, the erosion of civilisations, hi podem trobar un examen exhaustiu de la relació entre l'erosió del sòl i la història de la humanitat, que s'inicia des del final de la darrera edat de gel i arriba fins als nostres dies. Com a tal, llegir-lo és una gran experiència.

Científics de la International Soil Reference Information Centre (ISRIC), situat a Holanda, estimaven l’any 1.991 que la humanitat havia degradat més de 19 milions de km2 de sòl, molt del qual es troba a Xina i a l’Africa. Però també a Europa hi ha una superfície de més de 350 mil km2 de terra compactada, que té un rendiment molt baix. Es útil llegir també, per veure l’estat actual del sòl, un article del National Geographic del novembre del 2.008.

Es un llibre molt interessant pels que els agradi estudiar l'esfondrament de les civilitzacions. Com diu l’autor: “Amb vuit mil milions d’habitants, ens haurem d’anar interessant pel sòl. Si la nostra civilització no vol desaparèixer, no ens podem permetre el luxe de tractar-lo com a porqueria”, jugant amb el doble sentit de la paraula dirt, que dóna títol al llibre, que es pot traduir tant com porqueria com per sòl.

Agenda 21 – El rec Viver i la riera de Palafolls

L’auditoria ambiental de Malgrat de Mar, anomenada també Agenda 21, va ser publicada el febrer del 2.003. Set anys més tard, l’Ajuntament hauria de publicar un balanç de les accions realitzades. No ho ha fet, com tampoc ha publicat cap modificació de les accions a emprendre (en set anys es deuen haver donat compte que hi ha accions que sobren i altres que falten), i això que disposen d’una magnífica eina de comunicació, com és el Butlletí Municipal. Vist des de fora, sembla que aquest important document s'estigui omplint de pols en qualsevol armari de la Casa Gran.

Anirem repassant algunes d’aquestes accions, i començarem amb el rec Viver i la riera de Palafolls. L’acció prevista és la següent:

Recuperar el bosc de ribera del rec Viver i de la riera de Palafolls

Tal com succeeix en el cas de la Tordera, el rec Viver i la riera de Palafolls presenten una vegetació actual on domina el canyer, especialment en el cas del rec Viver, així com vegetació riuderal i d’altra vegetació impròpia d’ambients humits. Els boscos de ribera són inexistents en aquests cursos.

Es proposa realitzar una sèrie d’intervencions d’eliminació selectiva de la vegetació actual i la plantació d’espècies típiques dels ambients de ribera. Es important, en qualsevol cas, garantir un seguiment i un manteniment posterior d’aquesta recuperació per tal d’evitar la recolonització de l’espai per part d’espècies invasores com la pròpia canya i plantes nitròfiles, i garantir la consolidació de les formacions de ribera.

El projecte proposat ha de definir detalladament la intervenció, si bé a priori s’estima que la superfície total a recuperar és aproximadament de 14.000 m2, i es proposa la plantació d’un arbre de ribera cada 16 m2. D’aquesta manera el total d’arbres a plantar és de 885.

El fet que els marges d’aquests cursos siguin de propietat privada fa necessari plantejar la realització de reunions entre els propietaris i l’Ajuntament, durant el procés d’elaboració del projecte, per tal d’informar dels objectius d’aquests i de negociar i consensuar una acció conjunta.

A la vista de les fotos del rec Viver no sembla pas que s’hagi avançat en aquesta acció. Pel que fa a la riera de Palafolls no sembla pas que s'hagi fet millor.

Per cert, una altra de les accions era la de fer una ordenança per regular l’actuació ambiental dels càmpings del cap de la Tordera que, com veiem, han envaït els marges del rec Viver.

Les Tablas de Daimiel han pres foc

Avui he llegit la notícia que em sembla més important de l’any. No té res a veure ni amb la corrupció del PP ni amb la independència de Catalunya. Es més, sóc conscient que algú pensarà que exagero. La notícia que m’ha impactat és que la torba que es troba sota les Tablas de Daimiel ha pres foc.

S’anomenen tablas fluvials, en castellà, els ecosistemes que es formen pels desbordaments dels rius en els seus trams mitjans, afavorits per la manca de pendents. En català, el mot taula no té, entre les seves accepcions, aquesta definició. Doncs bé, aquests ecosistemes, afartats d’aigua, són el primer graó per la formació de carbó, ja que les matèries orgàniques, al morir, es van enterrant sense que tinguin la presència d’oxigen. Recordem de l’escola que les diferents etapes de la formació del carbó són la torba, el lignit, la hulla i, finalment, l’antracita (un dia, si Déu ho vol, parlaré de d’extraordinària història de la formació del carbó)

Un, que entre les seves experiències professionals ha hagut de lluitar contra incendis importants de carbó vegetal, té una certa idea de l’origen d’aquest tipus d’incendi, que és el mateix que el de les formacions subterrànies de torba: quan el carbó vegetal o la torba, que són dos tipus de carbó relativament semblants per la seva porositat, és a dir, per la seva facilitat de prendre foc sense cap flama exterior, tenen una humitat relativament baixa per la turba, i relativament alta pel carbó vegetal, és a dir, entre el 20 i el 40 %, poden inflamar-se espontàniament. El procés és el següent: es produeix una reacció entre el carbó i l’aigua, que és C + H2O = CO + H2. Aquesta reacció es produeix en llocs on el carbó és de granulometria molt fina, i és una reacció que produeix força calor. Per tant, hi ha punts on el carbó s’escalfa molt i s’arriba al punt d’ignició del CO i del hidrogen, que s’inflamen aprofitant que sempre hi ha una mica d’aire al seu voltant: en el cas de la torba, en comptes de trobar-se dins d’una mar d’aigua d’aigua, aquesta ha començat a desaparèixer al anar-se assecant el terreny, el que ha permès l’entrada d’aire..

Sabrem que el munt de carbó vegetal o el terreny torbós han començat aquest procés quan vegem, sobretot de bon matí, quan l’atmosfera és freda, sortir petites fumaroles, que no són més que l’evaporació de l’aigua degut a l’augment de la temperatura. Llavors només hi ha una manera d’extingir l’incendi: injectar grans quantitats d’aigua per negar el carbó vegetal o la torba, de manera que no quedi gens d’aire entre els grans de carbó, i que les zones calentes es refredin. En el cas del carbó vegetal, aquesta opció, que és la única que podem prendre, té un inconvenient major: el carbó vegetal així amarat d’aigua té una gran tendència a convertir-se en pols, i perd bona part del seu valor comercial. En el cas de la torba, tornem a les condicions en que s’ha format.

Per què les Tablas de Daimiel han pres foc? Doncs perquè els pagesos castellanomanxecs, àvids de millorar el seu nivell de vida, han fomentat l’agricultura de regadiu (fins i tot s’ha vist regar les vinyes) i han perforat milers i milers de pous, molts d’ells sense cap permís de l’autoritat (in)competent que els governa. Han anat pouant l’aigua del subsòl, de manera que fa anys els famosos ulls del Guadiana varen desaparèixer, el que va ser un primer avís, passat per alt per tothom i, especialment, per qui havia d’haver pres les mesures correctores pertinents, i el nivell de la capa freàtica ha anat baixant, el subsòl s’ha anat assecant, de manera que la turba de les Tablas, que tenia un 100 % d’aigua, ha arribat al trist nivell que ha permès aquest incendi subterrani, d’una magnitud molt important. La única solució serà la de tornar a inundar les Tablas, si hi ha medis per aportar una gran quantitat d’aigua a les Tablas (es parla de més de vint hectòmetres cúbics) i limitar l’extracció d’aigua del subsòl, sempre que els agricultors de Castella La Manxa ho permetin. I no oblidem que ells tenen els vots d’aquella regió.

La catàstrofe ambiental pot ser enorme: A més de fer desaparèixer un terreny humit tant important, la quantitat de CO2 que s’enviarà a l’atmosfera serà colossal. Els que creuen que el CO2 és el mal absolut haurien d’actuar. Veurem si s’hi atreviran.

Xarxa Natura 2000 – Rius i Estanys de Tordera

Recomano llegir la denúncia de "la Natura a la Baixa Tordera", del passat dia 7 de juny. Hi podem veure que pertot arreu hi ha actuacions municipals més que dubtosament respectuoses amb el medi ambient, per no dir altra cosa. Que això no passa només a Malgrat. Sense que “mal de molts, consol de beneits” en sigui una excusa.

En aquesta denúncia es planteja el difícil problema de la convivència entre espais naturals i hàbitat humà. A Malgrat en sabem alguna cosa (pensem en l'arbreda de Can Feliciano)

L’actuació es fa en un indret protegit i que forma part de Xarxa Natura 2000. Què és Xarxa Natura? El Consell de les Comunitats Europees va aprovar l’any 1992 la Directiva 92/43/CEE, de 21 de maig, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i la flora silvestres, coneguda també com la “Directiva hàbitats”.

La “Directiva hàbitats” crea la xarxa ecològica europea coherent de zones especials de conservació anomenada Natura 2000. Natura 2000 haurà de garantir el manteniment (o el restabliment) en un estat de conservació favorable dels hàbitats i els hàbitats de les espècies en la seva àrea de distribució natural dins el territori de la Unió Europea.

Una sèrie de territoris de la Unió Europea han estat declarats espais integrats en Xarxa Natura 2000. Entre ells hi trobem l’espai ES5110007 Rius i Estanys de Tordera, que té una superfície de 254 Ha, repartides entre el Maresme (81,3 %) i La Selva (18,7 %). El municipi més afectat és el de Tordera, amb 172 Ha (més de meitat de la superfície total de l’espai). Malgrat també es troba afectat en una petita part, 12 Ha, situades a la Tordera.

Ela hàbitats presents en l’espai Rius i Estanys de Tordera són:

- Rius amb vores llotoses colonitzades per herbassars nitròfils,
- Rius mediterranis permanents, amb gespes nitròfiles orlades d’àlbers i salzes,
- Rius mediterranis intermitents, amb gespes nitròfiles,
- Prats de dall de terra baixa i de la muntanya mitjana,
- Rouredes de roure pènol i boscos mixts,
- Vernedes i altres boscos de ribera afins,
- Alberedes, salzedes i altres boscos de ribera,
- Suredes,
- Alzinars i carrascars,
- Pinedes mediterrànies.

En aquest espai ES5110007 hi podem trobar:

- invertebrats (Banyarriquer del roure, Escanyapolls, Cérvol volant),
- amfibis i rèptils (Tortuga d’estany, Tortuga de rierol),
- mamífers (Rat penat orellut mitjà, Rat penat de peus grans, Rat penat orellut gran, Rat penat mediterrani de ferradura, Rat penat gran de ferradura, Rat penat petit de ferradura).

Quines són les actuacions que es fan a Malgrat sobre les 12 Ha del municipi? Ho anirem veient.

Sobre la importància mediambiental dels pets i de les llufes del bestiar

Un nou informe de la FAO (Food and Agriculture Organization, un organisme de les Nacions Unides), Livestock's long shadow (La llarga ombra del bestiar) assenyala que la producció pecuària és una de les causes principals dels problemes ambientals més apressants del món, com l’escalfament del planeta, la degradació de les terres, la contaminació de l’atmosfera i de l’aigua, i la pèrdua de la diversitat.


La degradació de les terres

El pasturatge ocupa el 26 % de la superfície terrestre i la producció de farratges demana gairebé la tercera part del total de la superfície agrícola. L’expansió de les terrer de pasturatge és un factor decisiu de la desforestació, sobre tot a Amèrica del Sud: un 70 % dels boscos amazònics s’utilitza com a terreny de pastura, i els cultius farratgers cobreixen una gran part de la superfície restant.

Prop d’un 70 % de les terres de pasturatge estan degradades, principalment degut a un excés de pasturatge, la compactació de la terra i l’erosió causats pel bestiar.


La contaminació de l’aigua i de l’atmosfera

Els efectes de la producció pecuària també tenen un gran pes en el subministrament mundial d’aigua, ja que utilitza el 8 % de l’aigua que consumeix l’home, principalment per regar els cultius farratgers. Aquest sector pecuari és el principal productor de contaminants de l’aigua, que venen sobre tot dels excrements dels animals, dels antibiòtics, de les hormones, de les substàncies químiques utilitzades en les adoberies, els fertilitzants i plaguicides emprats en els cultius farratgers, i els sediments dels pasturatges erosionats.

No hi ha estudis exactes, però el bestiar i la producció de farratges consumeixen el 35 % dels plaguicides i el 50 % dels antibiòtics, i produeixen una tercera part del nitrogen i del fòsfor que contaminen l’aigua.

El sector també produeix més del 60 % de l’amoníac antropogènic, que contribueix considerablement a la pluja àcida i l’acidificació dels ecosistemes.


La biodiversitat

El nombre d’animals produïts pel consum humà representa un perill per la biodiversitat del planeta. El bestiar representa un 20 % del total de la biomassa animal terrestre, i la superfície que ocupa avui era hàbitat d’espècies silvestres ahir.


L’escalfament del planeta

Amb una metodologia que contempla la totalitat de la cadena del producte, la FAO calcula que el bestiar és responsable del 18 % de les emissions de gasos que produeixen efecte hivernacle, un percentatge superior al del transport. Aquesta metodologia estudia des de la producció de pinsos (incloent la producció de fertilitzants químics i la desforestació per produir farratges i obrir zones de pastura, i la degradació d’aquestes zones), passant per la producció animal (que inclou les emissions de la fermentació entèrica –llufes i pets – i de l’òxid nitrós del fem), fins al CO2 alliberat durant l’elaboració i el transport dels productes animals.

El sector pecuari produeix el 9 % de les emissions antropogèniques de CO2, en gran part degut a l’ampliació de les terres de pastura i de les terres agrícoles destinades a la producció de farratges.

El sector genera, a més, un volum encara més important de les emissions de gasos que tenen un efecte hivernacle encara més important que el CO2: un 37 % del metà antropogènic, gairebé tot procedent de la fermentació entèrica dels remugants (dit d’una manera més clara, de les llufes i dels pets d’aquestes pobres bèsties), i el 65 % de l’òxid nitrós antropogènic, la major part procedent del fem.

Recordem que el metà absorbeix 21 vegades més calor que el CO2, i que l’òxid nitrós n’absorbeix 230 vegades més que el CO2.


Discussió

La FAO és un organisme internacional seriós i de prestigi reconegut. Així, doncs, dono per bones les seves conclusions sobre la degradació de les terres, la contaminació de l’atmosfera i de l’aigua, i la pèrdua de la diversitat.

Però pel que fa als gasos d’efecte hivernacle, hi ha un problema. Però, i és que, malgrat els pets i les llufes del bestiar, la concentració de metà a l’atmosfera no augmenta, més aviat baixa una mica. El que vol dir que la contribució dels nostres amics ruminants a l’escalfament global és més petit que el que la FAO ens explica. I això té una explicació relativament senzilla: el metà atmosfèric desapareix al cap de 20 a 40 anys, mentre que el CO2 dura, a l’atmosfera, uns cent anys. Les aportacions de metà dels pets i de les llufes del bestiar només fan que mantenir la concentració d’aquest gas, però no l’augmenten. Es a dir, que els pets i les llufes dels bous i de les vaques no tenen cap importància per l’escalfament global del que tant es parla avui dia.

Podem, doncs, menjar vedella amb bolets sense cap remordiment d’estar escalfant el planeta Terra. Que aprofiti.

L’ampliació de la dessaladora

L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha adjudicat l’ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera, situada al cap de la Tordera. Aquesta ampliació podrà donar fins a 20 hectòmetres cúbics d’aigua dessalada per any. Això suposa que la planta doblarà la seva capacitat de dessalar aigua, ja que fins el moment podia produir 10 hectòmetres cúbics per any. Aquest volum permetrà el subministrament d’aigua potable per a les necessitats domèstiques d’una població d’uns 500.000 habitants. En efecte, si tenim en compte que una persona consumeix de l’ordre de 110 litres per dia, és a dir, uns 40 m3 per any, els 20 hectòmetres cúbics (20 milions de metres cúbics) corresponen al consum domèstic de mig milió de persones.

L’obra està pressupostada en 56,4 milions d’euros i en aquest preu també s’inclou la explotació de la planta dessalinitzadora fins l’any 2018. S’ha adjudicat a l’empresa Aquqlia, filial de Fomento de Construcciones y Contratas. El termini d’execució de l’ampliació de la planta és de 18 mesos. Si el termini es compleix, doncs, l’ampliació estarà llesta al final del 2009.

El projecte d’ampliar la dessaladora s’acompanya de millores en els sistemes de captació. En comptes del sistema de captació de pous que es va construir en la primera fase, ara s’ha optat pel sistema de presa oberta directament del mar, el que hauria de permetre, a més, d’incrementar la capacitat de producció de la planta fins a 80 hectòmetres cúbics anuals en cas que sigui necessari, fent, és clar, més ampliacions de la filtració. Fa uns mesos, la planta es va haver d’aturar perquè un temporal havia fet malbé per enèsima vegada els pous habilitats a prop de la punta de la Tordera. L’erosió que pateix aquest espai fa que les onades sovint trenquin les canonades. L’ACA preveu que amb el nou sistema de captació les avaries serien més rares.

Alhora, es construirà un nou dipòsit d’aigua de 20.000 metres cúbics de capacitat.

També s’efectuaran millores tècniques, especialment la substitució de les turbines per altres menys consumidores d’energia, el que hauria de permetre reduir el consum energètic específic de la planta al voltant del 8%.

Penso que això és una bona decisió i una bona notícia pels pobles de l’entorn. L’aigua és un bé escàs, i la opció de dessalar l’aigua del mar és una bona opció, sobretot ara que s’ha reduït de manera dràstica el consum d’electricitat necessari per la dessalació (recordem que no fa més de 30 anys, es necessitaven gairebé 30 kWh per obtenir un metre cúbic d’aigua dessalada, i que ara se’n necessiten entre 2,5 i 3).

L’aigua és un bé escàs, mentre que l’energia no. Si hem de triar entre aigua i consum d’energia, no tindrem pas gaire difícil d’escollir. Per altra banda, els transvasaments (que no són pas gratuïts pel que fa al consum d’anergia; un dia en farem la comparació), tenen l’inconvenient que, quan hi ha sequera, no es poden fer per falta d’aigua.

Les dessaladores, però, tenen també inconvenients des del punt de vista mediambiental. L’aigua que es torna al mar, que ve a ser un 55 % de l’aigua tractada, ho fa amb una concentració de sal del doble que l’aigua del mar. A la sortida d’aquesta aigua, per tant, la vida de plantes i peixos serà destruïda. Si la dessaladora funcionés sempre, aquesta zona seria colonitzada per altres espècies adequades a la nova concentració de sal. Però com que això no és possible, ja que la dessaladora s’atura de tant en tant, cap espècie vegetal o animal serà capaç d’adaptar-se a aquests canvis importants de salinitat. Ho hem de saber, encara que la superfície de les zones afectades per aquest fenomen no sigui pas massa important.

El riu Tordera, protegit?

Ja he dit alguna vegada que hi ha un blog sobre la Tordera que és, almenys per mi, d’una gran qualitat. Hi podem descobrir el reguitzell insospitat de criatures que poblen les ribes de la Tordera, i que ens fan comprendre la necessitat de preservar-les, cosa que no sempre passa. En reprodueixo un escrit recentment publicat, que no es refereix a Malgrat, sinó a Maçanet, però que ens podria arribar a nosaltres també. Haurem de tenir els ulls oberts.

Que es perd una mica més de bosc de ribera?... I què?

Que s’omple de terres i runes la riba?... I què?

Que es perd un talús del riu Tordera?... I què?

Que la manca de talussos limita la nidificació de blauets?... I què?

Que el riu Tordera pertany a la XN2000?... I què?

Que s’estreny el Torrent de les Portes Negres de Maçanet?... I què?

Que això és just el contrari del que es diu que s’ha de fer?... I què?

Que s’estreny una mica més el riu Tordera?... I què?

Que és just el contrari d’una de les prioritats d’actuacions de l’ACA?... I què?

Que no és la primera vegada que passa a la mateixa finca?... I què?

Que aquest tram és on es troba la millor població de tortugues autòctones (i protegides) del riu?... I què?

... I què?

Per guanyar uns metres de terreny? Per treure’s de sobre unes runes? Per plantar més pinaster? Per què?... ni idea, però aquí ho tenim.

Sobre el tram final del Torrent de les Portes Negres i sobre el riu Tordera al seu pas per Maçanet de la Selva, camions de terres i runes que envaeixen espai “protegit” i hàbitat amb fauna “prioritària”... Apa! Con dos c...!!!

És en casos així on es demostra el valor de les paraules i bones intencions d’alguns Departaments... i quan parlen d’acords de custòdia i subvencions per restaurar les ribes del riu jo em pregunto... Quants diners ens costarà?... I evitar el contrari?...

I no és la primera vegada...

Mama, tinc set

Quan érem joves i estudiàvem geografia d’Espanya, ens ensenyaven que hi havia l’Espanya seca i l’Espanya humida. La diferència entre les dues la feia la quantitat de pluja, que, per una era de menys de 750 mm, i per l’altre de més de 750 mm de pluja per any.

Malgrat i el Maresme, i Girona, que eren llavors la nostra geografia immediata, eren de l’Espanya humida, cosa de la qual, aneu a saber perquè, n’estàvem molt orgullosos, com si nosaltres tinguéssim un mèrit qualsevol sobre aquesta circumstància. Ens imaginàvem els pobres habitants de l’Espanya seca vivint en una zona sense boscos, mig desèrtica, on només hi havia agricultura de secà i figues de moro, com les que trobàvem a la pujada del Castell.

Fins i tot, els llibres de text portaven mapes (en blanc i negre, no en color, com ara) on es veia el que plovia a cada zona d’Espanya. S’hi veia clarament que Malgrat i el Maresme es trobaven a la zona semi humida, que Olot, La Garrotxa i Puigcerdà eren molt humides. I nosaltres ho relacionàvem amb la quantitat de verdor de cada comarca. Érem, almenys en això, gent observadora.

I, a més, érem gent que no ens espantàvem quan el Cap de l’Estat d’aleshores, el general Franco, ens explicava en el discurs de final d’any allò de la “pertinaz sequía”, causa de les males collites i de l’escassesa de patates als mercats. Això és cosa de Madrid i de l’Espanya seca, ens dèiem, i quedàvem tan contents.

Però, noi, això s’ha acabat. Em recordo quan es va construir el pantà de Sau, quan hi anàvem per veure, quan no estava ple, el campanar que sortia per sobre de l’aigua embassada. Aquest pantà, destinat a emmagatzemar l’aigua del Ter per Barcelona i altres comarques, ens donava la seguretat de que nosaltres, i no com els de l’Espanya seca, tindríem sempre aigua per beure.

La quantitat d’aigua que el Ter “entrega” cada any al pantà de Sau va baixant de manera inexorable. Pot variar d’un any a l’altre, però la tendència és a la baixa. Al principi, aquesta quantitat d’aigua era de més de 600 hectòmetres cúbica per any. Ara és d’uns 400. No sé si això és degut a que la pluja ha disminuït, o bé a altres raons (potser es consumeix més aigua abans que arribi a Sau), però el que si sé que és un problema important. Cada vegada som més, i cada vegada hi ha menys aigua.

La solució, o les solucions, si és que n’hi ha, en un pròxim capítol.

Ai, Kioto del meu amor

Espanya i les seves fanfarronades

Em fa gràcia escoltar les declaracions de la ministra del Medi Ambient, en el sentit de que l’any 2006, Espanya ha disminuït les seves emissions de CO2, gràcies a l’acció del govern central, només faltaria, i que anem per bon camí per complir els compromisos de Kioto.

A Kioto, el que va signar Espanya és que es comprometia a no emetre més CO2 a l’atmosfera, els anys 2008 a 2012, que el que emetia l’any 1990, augmentat del 15 %. Però, l’any 2006, Espanya ha emès gairebé un 48 % més de CO2 que el que va emetre l’any 1990!

La senyora ministra, en comptes de ser clara i d’acceptar que Espanya no pot complir el seu compromís, s’enravenxina i es retrata davant d’una instal•lació de plaques fotovoltaiques que aneu a saber si estaven endollades, tot dient que l’any 2006 ham reduït les emissions del 4 %. El que no explica la senyora ministra és que l’any 2006 va ploure molt i que la producció d’electricitat hidràulica va augmentar, és a dir, que la producció d’electricitat de les centrals tèrmiques va disminuir, el que va disminuir l’emissió de CO2. I que l’any 2007, molt més sec, les emissions de CO2 augmentaran fins al 49 % de les emissions del 1990 per exactament la raó contrària i, també, perquè el preu del gas s’ha apujat, raó per la que es crema menys gas i més carbó per generar electricitat (recordem que 1 kWh procedent da la combustió del carbó emet més CO2 que 1 kWh procedent de la combustió de gas).

Com hem de qualificar les declaracions de la senyora Narbona, de mentida piadosa, de mitja veritat o de cinisme?


Alemanya i els seus trucs

En canvi, Alemanya havia de reduir un 21 % les seves emissions, i el 2006 n’havia reduït ja el 17,5 %. Però no per haver fet un esforç mitjançant els molins de vent o la reducció del consum energètic, sinó per haver tancat les indústries pesades de l’Alemanya de l’Est. Que, de tota manera s’haurien tancat, ja que eren antieconòmiques.

I és que, ens agradi o no, el protocol de Kioto va néixer trucat, i Espanya no ho va saber, o voler, veure.


Els Estats Units

Tothom sap que els Estats Units d’Amèrica del Nord no han signat mai el protocol de Kioto. I és que són molt dolents, els americans. Però algú s’ha preguntat per què els americans no han signat el dit protocol?

Resulta que hi ha dues maneres de comptabilitzar les emissions de carboni a l’atmosfera: l’emissió bruta i l’amissió neta. Es parla d’emissió bruta quan es calcula l’emissió deguda a la combustió de combustibles fòssils, i d’emissió neta la que resulta de mesurar l’augment de CO2 de l’atmosfera. Es el que veiem en el gràfic:

 Les emissions brutes han anat augmentant any rere any, amb dos escalons, el de la crisi del petroli del 1979 i la de la crisi de l’URSS del 1992. Actualment s’emeten unes 7 gigatones de carboni cada any.

 Les emissions netes varien molt d’any en any, però, en mitjana, augmenten menys que les brutes. Això és degut, principalment, a l’absorció del CO2 per les plantes. Les fortes variacions anuals depenen de si hi ha hagut més o menys incendis, si hi ha hagut més o menys pluja, més o menys insolació.

El que realment compta són les emissions netes. Avui, aquestes emissions netes per país es calculen relativament bé. Els Estat Units d’Amèrica del Nord tenen una emissió bruta de 1,4 gigatones de carboni per any, i l’augment dels boscos del seu territori permet una absorció de 0,6 gigatones per any. La seva emissió neta és, doncs, de 0,8 gigatones per any.

Si els Estats Units d’Amèrica del Nord no han signat el protocol de Kioto és perquè el tal protocol només es fixa en les emissions brutes, i no vol saber res de les emissions netes, que són les que en realitat compten.

Es a dir, que els malvats americans potser tenien raó.

Nota: 1 gigatona = mil milions de tones.

Avantatges i inconvenients de la ubicació de la depuradora

Tothom sap que, per fi, s’ha decidit la ubicació de la depuradora. Anirà, finalment, a la pedrera de Montpalau, al nord de Pineda, en part al municipi de Tordera. Estarà situada al costat de l’autopista.


Avantatges

- Impacte visual molt limitat.

- En cas de mal funcionament, la mala olor afectaria poca gent. Molta menys que si estigués situada a la platja de Pineda, que era el projecte alternatiu.

- El fet d’estar situada a 40 metres sobre el nivell del mar permet de fer-hi un terciari que permetrà de reutilitzar l’aigua depurada, bé per regar, bé per omplir l’aqüífer de la riera de Pineda, bé per omplir el de la Tordera, si es fa el terciari fins a Fogars. També es pot utilitzar aquesta aigua depurada per omplir basses que podries ser utilitzades pels bombers en cas d’incendis forestals.

- La ubicació es fa en una zona difícilment inundable.


Inconvenients

- S’haurà de fer un traçat de canonades des de la instal•lació actual de pre-separació al costat de la platja fins a la pedrera, passant possiblement per camps de conreu.

- El consum d’energia per bombejar l’aigua bruta a la depuradora serà considerable.

- El cost del manteniment de les bombes per pujar l’aigua bruta és important.


Quantitat d’energia elèctrica necessària

Quanta energia elèctrica es necessita per bombejar els 25.000 m3/dia en temporada baixa i els 54.000 m3/dia en temporada alta, a 40 metres d’alçada? Si comptem un rendiment de la instal•lació del 80 %, fan falta una potència d'uns 150 kW en temporada baixa i d'uns 310 kW en temporada alta.

El consum d'electricitat anual seria, amb aquestes suposicions, d'uns 2 GWh, equivalents al consum d'unes 450 cases de 4 persones.


Conclusió

Ens trobem davant un consum d’energia a contraposar a un aprofitament d’aigua.

Avui dia, d’energia, si volem, en tenim prou. I energia que pot produir poc CO2, si ens connectem amb França, que té el 80 % de la seva energia elèctrica que prové de l’anergia nuclear.

En canvi, d’aigua en tenim més aviat poca. Es possible que en el futur en tinguem encara menys. Aprofitar l’aigua depurada és vital.

Per a mi no hi ha cap dubte, doncs.