dilluns, de desembre 28, 2009

La població mundial


La població mundial és d’uns 6.700 milions d’habitants. Es una població que ha augmentat de manera exponencial des de la revolució industrial, cap a l’any 1.750.

A l’any 500 abans de Crist la Terra tenia uns 100 milions d’habitants. En temps de l’Imperi Romà, cap a l’any 1, s’estima que a tot el món hi havia uns 200 milions d’habitants, el que significa un augment mitjà anual de 200.000 persones per any.

Durant els següents mil anys, la població mundial va augmentar lentament, fins a arribar a uns 310 milions l’any 1.000, el que dona un increment d’uns 110.000 individus per any. Observem que aquest increment va ser molt inferior al dels 500 anys abans de la nostra era.

Aquest increment de la població va augmentar notablement des de l’any 1000 fins al començament de la revolució industrial, a l’any 1.750, en que hi havia ja 791 milions de persones: l’augment anual mitjà havia estat de 640.000 individus per any.

A partir d’aquest moment la població mundial s’ha disparat: l’any 1.850 hi havia ja 1.262 milions d’habitants, amb un augment de 4,7 milions de persones per any. L’any 1.900 la població havia passat a 1.650 milions, amb un augment de 7,8 milions per any. L’any 1.950 érem (aquí jo ja m’hi compto) 2.756 milions, amb un augment, des de l’any 1.900, de 17 milions per any.

Arribant al 2.000, la població havia passat a ser de 6.070 milions de persones, i l’augment anual des de 1.950 havia sigut de 71 milions d’individus. A finals del 2.008 ja érem 6.707 milions, amb un augment anual de 80 milions de persones.

Ve tot això perquè vaig llegir ja fa un cert temps una entrevista a Paul R. Ehrlich, un biòleg de poblacions que va publicar ja a l’any 1.968 un llibre titulat The Population Bomb. En aquest llibre, l’autor presentava l’augment de població mundial com un dels problemes més grossos amb el que la humanitat s’ha d’enfrontar en un futur proper. En l’entrevista, publicada al diari El País a principis de novembre, explica que “estem esgotant el sòl agrícola, l'aigua dels aqüífers, perdem poblacions d'espècies i la capacitat de l'atmosfera per absorbir gasos d'efecte hivernacle està al límit”.

També parla de la població que el planeta pot suportar: “vam fer un càlcul assumint que tot el món viuria com un mexicà de classe mitjana i que millorava la tecnologia. I la Terra pot suportar a 2.000 milions, que és el que és raonable. És la xifra que hi havia en 1934, quan vaig néixer. Hi havia gent suficient per tenir grans ciutats, per si us agrada l'òpera i els museus, però a la vegada quedava natura”.

Explica que “tenir més de dos fills és irresponsable”, i parlant de qui pagarà les pensions si no hi ha prou gent jove, té una resposta sorprenent, però lògica: “si es redueix la natalitat augmenta la població dels que tenen més de 65 anys. Però els demògrafs parlen de l'índex de dependència, la quantitat de nens i grans per cada adult en edat de treballar. Així tindries més de gent gran de 65 anys però menys nens. I és més fàcil fer econòmicament productiu a algú de 65 anys que un nen de set. És una bogeria obligar la gent a retirar als 65 anys. La gent que es retira més tard viu millor i més feliç i mor més tard. Però el més estúpid de tot és que, a menys que creguis que la població pot créixer indefinidament, has d'afrontar això. Així que el millor és fer-ho ara i gradualment, no d'aquí a dues generacions, quan la situació serà pitjor. Malauradament els polítics no saben res de demografia”.

Per calcular la quantitat de gent que el planeta pot mantenir podem basar-nos en el concepte de “petjada ecològica”, que podem definir com “l’àrea de territori ecològicament productiu (cultius, pastures, boscos o ecosistemes aquàtics) necessària per produir els recursos utilitzats i per assimilar els residus produïts per una població donada amb una manera de vida específic de forma indefinida”. Bàsicament els seus resultats estan basats en l’observació dels següents aspectes:

- La quantitat d'hectàrees emprades per urbanitzar, generar infraestructures i centres de treball.
- Hectàrees necessàries per proporcionar l'aliment vegetal necessari.
- Superfície necessària per pastures que alimenten el bestiar.
- Superfície marina necessària per produir el peix.
- Hectàrees de bosc necessàries per assumir el CO2 que provoca el nostre consum energètic. En aquest sentit no només incidiria el grau d'eficiència energètica assolit sinó també les fonts emprades per a la seva obtenció: com més ús d'energies renovables, menor petjada ecològica.

Des d'un punt de vista global, s'ha estimat en 1,8 ha la biocapacitat del planeta per cada habitant, o el que és el mateix, si haguéssim de repartir el terreny productiu de la terra en parts iguals, a cadascun dels més de sis mil milions d'habitants al planeta, els correspondrien 1,8 hectàrees per satisfer totes les seves necessitats durant un any.

Si volem que tots els habitants del planeta tinguin un nivell de vida com el que tenim nosaltres actualment, que es correspon (dades de l’any 2.005) a una petjada ecològica de 5,7 ha per cada espanyol, el nombre de persones que el planeta podria suportar seria de 1,8 / 5,7 = 31,5 % de la població actual, és a dir, 6.707 x 31,5 % = 2.100 milions d’habitants. El senyor Ehrling tenia, doncs, raó.

La petjada ecològica mitjana actual (any 2.005) és de 2,7 ha per habitant: els països rics tenen uns 1.000 milions d’habitants i una petjada de 6,4 ha/habitant, els països d’ingressos mitjans tenen uns 3.100 milions d’habitants i una petjada de 2,2 i la dels països pobres, amb uns 2.500 milions d’habitants, és de 1 ha/habitant.

El problema és què s’hauria de fer per fer desaparèixer el 68,5 % de la població actual per tenir un planeta sostenible de veritat. Aquest és el veritable problema, i no tonteries com les del canvi climàtic que, si és veritat que existeix i que és degut a l’activitat humana, no és més que una conseqüència del primer.

divendres, de desembre 25, 2009

Malgrat 1959 – Bretolades nadalenques

L’any 1.957 es va urbanitzar la plaça Balmes, de darrere l’església, actualment plaça Pau Casals, posant-hi un monòlit dedicat als caiguts de la guerra civil (caiguts per Déu i per Espanya). Aquest monòlit es va inaugurar el 20 de novembre d’aquell any, data commemorativa, per si algú no ho recorda, de la mort de José Antonio, fundador de la falange. Aquest monòlit, fet de pedra de Girona, va costar 5.000 pessetes, i el seu transport 325 pessetes.

Doncs bé, pel Nadal de l’any 1.959, ara fa doncs cinquanta anys, uns brètols, segons la qualificació que en va fer llavors la Voz de Malgrat, varen destruir el monòlit. La notícia era donada a la Voz del mes de gener del 1.960.

Bretolada o antifranquisme? Aneu-ho a saber. El fet és que hi va haver bastant rebombori entre les forces vives del poble.

dijous, de desembre 24, 2009

Radiació solar i temperatura


És interessant posar en un gràfic l'evolució de la temperatura global i de la radiació solar, per fer-se una idea de la influència d'aquesta última sobre la primera.

En el gràfic hem col•locat les temperatures mitjanes anuals des de l'any 1890 fins l'any 2007, així com la radiació solar segons l'estimació de Lean (una de les més fiables que existeixen). Per contrarestar la variació dels cicles solars, que té una durada d'onze anys de mitjana, en traç més gruixut s'han col•locat les mitjanes acumulades de 11 anys. Són aquestes corbes les que anem a analitzar.

La radiació solar mitjana de 11 anys ha variat entre 1.364,5 i 1.366,1 watts/m2, és a dir, 1,6 watts/m2, augmentant des dels anys 1890 fins a 1959 - 1960. Després s'ha mantingut relativament constant al voltant dels 1.366 watts/m2.

La temperatura mitjana global va augmentar de 13,7 ºC al 1.890 fins a 14,4 al 2007 (+ 0,7 º C). Aquest augment de temperatura ha seguit aproximadament l'augment de la radiació solar fins l'any 1945. De 1945 fins 1975 la temperatura mitjana global ha estat relativament constant, tot i que la radiació solar continuava augmentant.

Des de l'any 1975 fins ara la temperatura mitjana global ha augmentat de 13,9 fins a 14,4 ºC, tot i que la radiació solar ha estat constant.

En el segon gràfic hem posat en abscisses la radiació solar i en ordenades la temperatura mitjana global, ambdues en mitjana de 11 anys. Veiem clarament l'augment de la temperatura des de l'any 1975 fins a l'actualitat (en vermell), observant que amb una radiació de 1.366 watts/m2 la temperatura varia de 13,9-14,4 ºC.

La recta de regressió d'aquesta corba de correlació pot donar-nos una idea de la influència de la radiació solar sobre la temperatura. La recta de regressió entre l'any 1890 i l'any 1975, abans que comencés l'escalfament d'aquests darrers 35 anys té un pendent de 0,18 ºC per cada watt/m2 d'augment de la radiació solar. Per tant, l'augment de la temperatura des de 1890 fins a l'actualitat, es pot dir que la part deguda a la radiació solar ha estat de 1,6 x 0,18 = 0,3 ºC, per un augment total de 0,7 des 1890 fins ara. Els altres 0,4 º C podem considerar que són deguts a altres causes (entre elles, els gasos d'efecte hivernacle). Aquests 0,4 ºC deguts a altres causes representen el 80% de l'augment de temperatura des de l'any 1975 fins l'actualitat.

Malgrat 1959 – Subvenció de la Diputació

El 24 de desembre de l’any 1959, ara fa cinquanta anys, La Vanguardia publicava que el ple de la Diputació havia concedir una ajuda financera a diversos municipis, entre ells el de Malgrat.

A Malgrat se li concedia una ajuda de 100.000 pessetes (equivalent a uns 22.000 euros actuals, inflació des de llavors inclosa), per l’habilitació d’un edifici municipal destinat a fins culturals. Aquesta quantitat que avui ens pot semblar petita, per no dir insignificant, representava gairebé un 10 % del pressupost ordinari de l’ajuntament per l’any 1960, que era de 1.155.639,82 pessetes.

Nota: inflació des de l’any 1960 fins al 2008 = 3.660 %

dimecres, de desembre 23, 2009

Malgrat 1909 – La crisi de la fusta

De tots és sabut la importància dels fusters a l’economia malgratenca de principis del segle XX. Però no tot eren flors i violes, com ho demostren els dos escrits publicats a La Vanguardia del 22 de desembre de l’any 1909, ara fa cent anys, on els fabricants malgratencs de caixes de fusta per a fruites demanen al ministre d’hisenda que es tanquin les fronteres a la competència, ja que, de no fer-ho així, portaria els empresaris a la ruïna i els treballadors a l’atur i a la misèria (llavors no hi havia prestacions).

dilluns, de desembre 21, 2009

Les consultes del dia de santa Llúcia

La veritat és que no és gens senzill tenir les idees clares després de les consultes sobre la independència que es varen fer el passat dia 13. La participació va ser més aviat escassa, més escassa del que havien previst els organitzadors. De manera que la primera lectura que en varen fer tots els que són partidaris de la Espanya una va ser la del ridícul més absolut.

La veritat és que, segons aquestes consultes, tenint en compte les que es varen celebrar a Sant Cugat i a Vilanova i La Geltrú, els partidaris de la independència de Catalunya no deuen sobrepassar el 20 % de l’electorat (en tindrem dades més precises quan es celebri la consulta a Barcelona). En un referèndum sobre el tema, tenint en compte un 30 % d’abstenció, l’opció independentista “només” tindria gairebé un 30 % dels vots emesos.

Es pot considerar, doncs, un fracàs aquesta consulta? Em sembla que no. El que, en un referèndum es pugui preveure un 30 % de partidaris de la independència no vol dir que hi hagi un 70 % d’antiindependentistes. No sé si s’han fet enquestes per saber quin és aquest percentatge, però suposo que no deu ser superior al des independentistes, és a dir, tindrien un 30 % dels vots emesos en cas de referèndum. L’altre 40 % estaria format per persones que volen més autonomia, però dintre de l’estat espanyol, per gent que no té gaire clar si la independència tindria o no efectes benèfics sobre els catalans, és a dir, per gent que, com jo ara mateix, no són contraris a la independència, però que no tenen clar que sigui convenient, i que pensen que, fins que no es demostri el contrari, encara queda molt per fer dins del marc actual de descentralització.

Es a dir que, si els partidaris de la independència volen tenir més seguidors, fa falta que es facin estudis seriosos sobre si la independència serà o no perjudicial pels catalans, tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista polític. Estudis que, si s’han fet, no s’han divulgat convenientment entre la població.

Les consultes del dia 13 semblen indicar que a Catalunya hi ha un corrent de fons cap a més sobirania. Pot ser un corrent de fons lent, però penso que és imparable. Si a terme es vol mantenir Catalunya dins de l’estat espanyol, els espanyols hauran de reconèixer l’existència de diverses nacions i de diverses llengües a Espanya, i hauran de deixar que aquestes nacions decideixin lliurement sobre com es regeixen interiorment(*). Però, com que em sembla que això és gairebé impossible o, almenys, ha sigut històricament impossible, ho trobo poc probable. Es més, detecto una tendència involutiva en aquest aspecte.

De manera que, de mica en mica, si els independentistes actuen racionalment, i si dins d’Espanya Catalunya no s’arriba a regir lliurement, la sortida de l’estat espanyol té moltes possibilitats de triomfar. I, quan parlo d’actuació racional dels independentistes, em refereixo a que es deixin d’intentar convèncer a la gent amb arguments sentimentals (ja han convençut a tothom que és sensible a aquests tipus d’arguments) i demostrin, de la manera més didàctica possible, que els catalans estarien millor sols que integrats a Espanya.


(*) M’ha agradat com els escocesos tracten aquest tema: proposen que a la consulta sobre la independència d’Escòcia no hi hagi dues opcions, sinó tres. La tercera és que Escòcia sigui totalment independent del parlament de Londres, i que només es tingui en comú amb el Regne Unit l’exèrcit i les relacions exteriors.

divendres, de desembre 18, 2009

S’Abanell, el problema inacabable

Podem llegir al blog La Natura a la Baixa Tordera aquest escrit d’en Xavi. Es podria haver dit d’una altre manera, però difícilment s’hauria pogut dir millor.

Abans de llegir aquestes notícies d’avui (i les d’ahir també), val la pena fer unes petites aportacions al sentit comú i a la intel•ligència humana...

Els temporals, la mar, les anades i tornades de sorra,... són NORMALS, sempre han sigut, i sempre seran... el temporal NO ÉS EL PROBLEMA. S’ha de buscar el veritable problema (que tothom sap quin és) i encarar-lo definitivament.

No existeix cap solució definitiva a curt termini... cap ni una. Només lluitant contra les causes (i no contra els efectes) es pot solucionar, i tothom sap quines són.

Les esculleres, murs de contenció i demès formigonades no eliminen el problema, simplement desplacen el problema cap a altre sector de la costa (com ha passat aquesta setmana a Blanes). Desprès de les noves esculleres què?... més esculleres cap al sud?... Malgrat de Mar haurà de pagar les “burrades” de Blanes, vaja. Aquí lo que es busca és derivar el problema cap a altre, no solucionar-lo.

No serveix de res aportar sorra, i més sorra, i més sorra, i més... ... ... Les coses clares i pel seu nom... quan s’ha fet malament una feina, igual que s’han rebut amb el braços oberts els guanys, ho sento molt però també s’han d’acceptar les conseqüències, i no simplement derivar les culpes i els costos a altres. Tothom sap qui s’ha beneficiat de la feina mal feta, doncs que sigui aquesta part “beneficiada” qui respongui ara.

I senyors, les administracions haurien d’estar al servei de la ciutadania (tota la ciutadania), amb les seves obligacions (gratificades) que elles mateixes s’han atorgat, i sota l’arbitratge de la legalitat (totes, no només les urbanístiques)... i no només al servei d’aquella “part de la ciutadania” que els aporta guanys fàcils i ràpids.

Apa!!!!!


El Govern inicia les obres al tram de s'Abanell afectat pel temporal fa un any
Les obres del "nou s´Abanell", el 2010.
El temporal remet

La barra institucional


Els alcaldes i alcaldesses del Maresme han publicat un manifest, demanant quartos. Es troben amb l’aigua al coll, des del punt de vista econòmic (pel que diuen), i volen més calés. Entre nosaltres, jo també.

Ens expliquen, aquest pobres senyors i senyores, que els ajuntaments pateixen una insuficiència financera, ja que “han anat creant nous serveis i programes socials a cavall dels nous temps, les demandes ciutadanes i noves lleis”, que ara no poden pagar, ja que quan varen crear aquestes noves despeses es finançaven requalificant terrenys, sense que els importés el més mínim la qualitat del urbanisme que en resultés ni si en el futur aquest manà s’acabaria o no.

Ara que aquest finançament s’ha acabat, i que la crisi econòmica podria durar bastant temps, els màxims regidors i les màximes regidores maresmenques no s’atreveixen a augmentar els impostos locals, no fos cas que la gent no els tornés a votar, ni gosen dir no a certes demandes dels seus administrats, exactament per la mateixa raó. Però no els hi fa cap vergonya demanar que siguin els altres els que augmentin els impostos als mateixos ciutadans per poder finançar les seves “necessitats”: d’aquesta manera ells i elles podran seguir vantant-se de donar serveis, quantes vegades inútils o poc necessaris, d’accedir a les demandes dels seus administrats, encara que no siguin estrictament necessàries, i de fer inversions més o menys útils, sense augmentar la “seva” càrrega fiscal.

Menys mal que es comprometen a “fer els nostres ajuntaments més eficients i el màxim austers possibles”. Com es demostra a Malgrat amb una nova comissaria de Policia Local que hauria pogut costar un milió d’euros menys, amb la remodelació de la zona centre, tant urgent ara mateix, amb els dos milions d’euros per una piscina coberta, que sent convenient, no és ni molt menys urgentment necessària, i amb al projecte faraònic dels quinze milions d’euros pel Centre Cultural. Molta austeritat, sí senyor.

No s’ha publicat el pressupost pel 2.010. Veurem si l’ajuntament hi projecta austeritat i eficiència. Austeritat i eficiència que no veiem enlloc ens les despeses corrents dels anys precedents, ja que aquestes despeses per habitant de l’any 2.008 han estat de 821 euros, un 43,1 % superiors a les de l’any 2.003, que vares ser de 574 euros, mentre que l’augment corresponent de la inflació era del 15,2 %. Es clar que això no és res, ja que, dintre d’aquestes despeses corrents, les despeses de personal augmenten encara més de pressa: passen de 270 euros per habitant l’any 2.003 a 412 l’any 2.008, o sigui, un augment del 52,3 % (per un augment de la inflació, recordem-ho, del 15, 2 %)

Normalment, quan una empresa augmenta de volum, com hauria de ser el cas de l’”empresa” Ajuntament de Malgrat, s’augmenta la productivitat. Aquí, al contrari, s’ha disminuït fortament des de l’ant 2.003 fins al 2.008.

Senyors alcaldes i senyores alcaldesses: compleixin vostès primer el seu compromís d’eficiència i d’austeritat, i ja veurem desprès si consentim a pagar més impostos per finançar les seves despeses. I comencin aviat, ara mateix. Demostrin que han començat amb els pressupostos per l’any 2.010. Si, un cop publicats aquests pressupostos, ens adonem que continuen vostès amb la dilapidació de diners que han fet aquests darrers anys, arribarem a la conclusió de que la seva petició no és més que un acte de barra institucional. I perdonin que siguem tan desconfiats, però és que, mirant les xifres de les seves despeses se’ns fa difícil ser gaire crèduls sobre el seu compromís d’austeritat i d’eficiència.

dilluns, de desembre 14, 2009

De nazis catalans i de jueus espanyols

Que els catalans som una colla de nazis que fem amb els pobres espanyols el mateix que Hitler i els seus sequaços varen fer amb els jueus és la tesi de l’incomparable Federico Jiménez Losantos.

Aquest home, que ja no sap com fer-ho per continuar insultant al personal que no té les mateixes idees que ell, s’ha atrevit a dir que “els espanyols som els jueus preferits dels nazis catalans”.

Davant d’una expressió com aquesta, hi ha dues posicions: o ignorar-la, pensant que aquest home és un boig, o condemnar-la. Ignorar-la, que és el que ha fet la majoria de la classe política, és donar ales al personatge. Condemnar-la, i emprendre accions legals per insult i calúmnia, tal com s’ha fet amb altres insults que ha pronunciat, li pot donar temporalment una mica més d’importància, però si s’arriba a fer que hi hagi una condemna judicial, se’l pot anar acorralant.

El problema és que aquestes expressions violentes són compartides per molta gent, els ànims dels quals s’estan escalfant. I un dia hi haurà una desgràcia, que pot ser molt important.

En moments de crisi econòmica, on la paciència de la gent s’està acabant, qualsevol espurna pot fer un foc que, una vegada encès, serà difícil d’apagar. Escoltant el senyor Jiménez Losantos i molts altres que opinen com ell, cada vegada sóc més pessimista sobre el futur que ens espera.

En això dono la raó als partidaris de la independència de Catalunya: com més aviat fotem al camp d’aquest merder en que uns i altres estan convertint a Espanya, millor. Ens podrem estalviar moltes garrotades.

Ref: article on es parla d'aquestes declaracions

Gorrers sense fronteres

El dia 8 l’escriptor Sánchez Dragó va publicar al diari El Mundo un polèmic article titulat Gorrones sin Fronteras, on diu de tot als segrestats de l’ONG Acció Solidària. Els tracta de “pijos”, de barruts, de carallots i de gorrers. Diu que les seves accions tenen més de turisme aventurer que de misericòrdia (o de solidaritat), i espera que tornin sans als seus llitets, però que el que els ha passat els serveixi d’escarment.

El senyor Sánchez Dragó és un home d’esperit lliure. Molt lliure. I té dret a opinar el que li doni la gana. Però fer-ho de la manera que ho ha fet quan tres persones estan segrestades és, no solament de mal gust, sinó que també és repugnant. Probablement per això oficia normalment a Tele Madrid i publica els seus escrits al Mundo.

Gorrones sin fronteras

Evolució Còsmica


M’agrada llegir al som-hi! els escrits que signa J.E. Són escrits ètics o morals, no ho sé ben bé, i que tracten d’evolucions còsmiques, temes que, si no fos pel som-hi! no els llegiria enlloc més.

M’ha interessat saber que “segons les ensenyances, l’evolució humana en el nostre planeta Terra durant tot un cicle complet (Manvàntana o període d’activitat) està format per set races humanes”. I que “actualment ens trobem en la cinquena sub-raça de la cinquena raça (cada raça té set sub-races), vol dir que, per acabar l’actual cicle, encara hem d’acabar la cinquena raça i seguidament vindran la sisena i la setena races”. No hi he entès res, però ho trobo molt entretingut.

En un dels seus escrits, el corresponent al mes d’octubre del som-hi!, J.E. ens parla dels possibles habitants del planeta Mart, prenent com a base la Contra de la Vanguardia del 10 de setembre, on entrevisten al director de l’Institut per la Cooperació a l’Espai, el senyor Webre, i ens dirigeix cap a exopolitics.com, on s’inclouen fotografies d’humanoides, d’animals i d’estructures a la superfície de Mart, captades pel Rover Spirit, un robot de la NASA. Evidentment, hi he anat i n’he escollit dues imatges de les moltes que conté aquesta web: una d’elles és una estàtua humana, i la segona la cara d’un faraó. D’aquesta segona llegeixo a exoplitics.com que “un zoom revela que a la vora superior de la roca piramidal hi ha la cara d'un faraó egipci que porta el distintiu tocat real que era de forma cònica i pla a la part superior. El faraó està dret davant d'una piràmide. Això constitueix una prova més que l'antic Egipte i l'antic Mart estaven vinculats a una confederació interplanetària en una època anterior a l'any 9.500 aC, quan els elements de les deixalles de l'explosió de la supernova Vela van entrar en el nostre sistema solar, destruint un planeta, trencant Mart i posant fi a la gran civilització marítima de la Terra”. Trobo que l'autor d'aquest comentari té molta imaginació.

He de confessar que, si bé és possible que el planeta veí tingui vida, les imatges d’humanoides, animals i estructures m’han deixat totalment escèptic.

Probablement serà perquè no faig part de les comptades excepcions que entenen “l’Evolució Còsmica que ho transforma tot d’instant en instant per un benefici i glòria espiritual que encara ningú dels que vivim actualment en el nostre planeta no podem imaginar”. I això que m’he empassat els dos toms de Rama (interessant llibre de ciència ficció) que, al final, manté unes tesis semblants.

divendres, de desembre 11, 2009

La mala llet ambiental

Feia uns quants dies que no m’havia pogut posar al corrent de les coses que passen a Malgrat, de manera que m’he dedicat a llegir els diferents blogs i a escoltar les diferents declaracions radiofòniques. I, com gairebé sempre, el motiu de comentari més interessant me l’ha proporcionat la senyora alcaldessa, a les seves declaracions a Ràdio Malgrat.

Estava enfadada la primera autoritat amb la denúncia de frau de llei que CiU ha interposat a una subvenció demanada per l'òrgan que ha de gestionar, planificar i promocionar el comerç i el turisme de Malgrat. L’argumentació que l’alcaldessa ha fet a l’emissora de Ràdio Malgrat es pot dividir en tres parts:

- no hi ha cap frau de llei, segons un informe fet per l’advocat consultor: fins aquí, res a dir sobre aquesta frase.

- aquesta denúncia és deguda més que res a l’afany de protagonisme de la portaveu de CiU: podem considerar aquesta frase com una més en el debat polític, on és molt corrent jugar a endevinar el perquè dels actes dels adversaris, encara que no se’n tingui ni la més petita idea.

- l’afany de protagonisme de la portaveu de CiU deu ser deguda a algun trauma infantil: frase totalment inadmissible.

El fet de que aquesta darrera part de l’argumentari hagi sigut dit en una emissora (lluny de qualsevol debat en calent, on es diuen, on s’escapen de vegades coses improcedents) la fa doblement inadmissible. Es curiós que una senyora que escriu bé, que es passa el dia demanant respecte pels polítics, quan enraona faci aquest tipus de comentaris, que són ofensius no només per la persona de qui està parlant, sinó també per qualsevol oient que sigui una mica equilibrat. Seria interessant saber com funciona el cervell d’una persona que sembla tenir tots els filtres posats quan escriu, però que sembla perdre'ls gairebé tots quan obre la boca.

Es possible que aquestes sortides de to siguin conseqüència de la mala llet imperant avui dia als estaments polític i periodístic espanyols, on comentaris d’aquest tipus són, per desgràcia, molt corrents. Però em pensava que a Catalunya érem una mica més civilitzats. A la vista del que sento quan escolto parlar a la senyora alcaldessa, reconec que m’havia equivocat.

Entenc que la primera autoritat tingui molta feina, que es senti aclaparada, i que tots els entrebancs que posi l’oposició a la seva feina la treguin de polleguera. Però entenc també que ha de guardar les formes. Si no, tots els seus discursos en favor del respecte que s’ha de tenir a la classe política perden tota la seva credibilitat.

dimarts, de desembre 08, 2009

Paleotemperatures i extincions massives


No és fàcil estimar correctament la temperatura global del planeta dels períodes anteriors a l'actual. Probablement una de les estimacions més solvents que hi ha és la de Veizer. La base de dades de Veizer conté més de 16.600 punts individuals de dades d'isòtops dO18 que es remunten a 526,5 milions anys. No hi ha prou resolució en tota la base de dades per tal que puguem estar raonablement segurs de tots els períodes específics. El gràfic de dalt s'ha construït utilitzant les dades de Veizer amb dos paràmetres diferents d’ajust, un més curt (ajust gaussià) que conserva més detall i un altre de més llarg (ajust polinòmic) que permet veure millor la tendència, sobre tot pels períodes antics, on hi ha menys resolució.

Podem correlacionar aquestes temperatures amb les grans extincions massives.

Fa 488 milions d'anys van produir una sèrie d'extincions massives del Cambrià-Ordovicià anomenades així per haver passat entre el final del període Cambrià i el principi de l'Ordovicià. Durant aquest esdeveniment van desaparèixer molts braquiòpodes, també es va reduir significativament el nombre d'espècies de trilobits. En el gràfic no s'observa cap variació important de temperatura en aquesta època.

Fa aproximadament 440 i 450 milions d'anys, en la transició entre els períodes Ordovicià i Silurià, van ocórrer dues extincions massives anomenades extincions massives de l'Ordovicià-Silurià. Si es compten juntes, aquestes dues extincions massives de l'Ordovicià-Silurià van ser la segona més gran extinció massiva que ha passat a la història de la vida a la Terra (la única més important va ser l'extinció massiva del Permià-Triàsic). La seva causa probable va ser el període glacial. El primer esdeveniment va ocórrer quan els hàbitats marins van canviar dràsticament en descendir el nivell del mar. El segon va ocórrer entre cinc-cents mil i un milió d'anys més tard, en créixer el nivell del mar ràpidament. En el gràfic es pot veure que hi ha una caiguda molt important en la temperatura.

La teoria més acceptada és que aquesta segona extinció massiva va ser causada per l'inici d'una llarga edat de gel que va afectar la majoria de les zones costaneres on vivien la majoria dels organismes extints. El supercontinent Gondwana es va desplaçar cap al pol sud i sobre ell es van formar enormes glaceres que van fer baixar el nivell del mar a tot el món. Això va causar canvis profunds en els corrents marins que van afectar la composició de nutrients i l'oxigenació dels mars. Les espècies que van sobreviure es van adaptar a les noves condicions i als nínxols ecològics que van deixar les espècies extingides. La segona extinció massiva va ocórrer al final d'aquesta edat de gel. El supercontinent es va desplaçar novament cap al nord, fonent els glacials i causant novament la pujada del nivell del mar.

Fa 360 milions d'anys es va produir l'extinció massiva del Devonià, en la transició entre els períodes Devonià i Carbonífer, en el qual el 70% de les espècies van desaparèixer. Aquest va ser un esdeveniment que probablement va durar uns tres milions d'anys. En el gràfic veiem evidències d'una important era glacial, originada probablement per l'enorme difusió vegetal del Devonià. Les plantes haurien fixat el diòxid de carboni, reduint el seu efecte hivernacle i contribuint a un refredament global. A més, sembla que no es va tractar d'una única extinció massiva, sinó d'una sèrie d'esdeveniments relacionats. De fet, sembla tractar-se de 3 extincions massives al llarg d'un període de 3 milions d'anys.

Fa de 250 a 251millones anys es va produir l'extinció del Permià en els quals el 96% de les espècies marines i el 70% dels grans animals terrestres van morir en un període de temps molt breu. Després de la catàstrofe només sobreviuria un 10% de les espècies presents a finals del Permià. Amb tan poca biodiversitat resultant la vida va trigar molt de temps per recuperar-se. Durant molt de temps la Terra només va ser un erm desèrtic on les espècies dominants en terra van ser els fongs.

En el gràfic es pot veure que les temperatures van disminuir al voltant de 5 º C en un període molt curt de temps. Aquest descens de la temperatura coincideix exactament amb la datació dels esdeveniments volcànics de Sibèria des de fa 251 fins fa 250 milions d'anys, que és la més gran sèrie de fenòmens volcànics coneguts en la història. Una àrea gairebé de la mida d'Austràlia es va cobrir per fluxos de magma volcànic de centenars de metres de profunditat (en alguns llocs s'han mesurat fins a 4 km de profunditat). Aquest període volcànic es va allargar prop d'1 milió d'anys i, com és lògic, les temperatures van caure.

Fa 65 milions d'anys en l'extinció massiva del Cretaci-Terciari van desaparèixer més del 50% de totes les espècies, incloent-hi els dinosaures. S'han proposat moltes explicacions a aquest fenomen, la més acceptada és que va ser el resultat de l'impacte d'un meteor sobre la Terra d'un objecte provinent de l'espai. En el gràfic no hi trobem cap variació important i sobtada de la temperatura global.

Acabarem amb un apunt de ciència ficció. Alguns suggereixen que les extincions només han aconseguit interrompre temporalment la tendència general de l'evolució, que és la d’augmentar la complexitat de la conducta dels éssers vius. Sabem per exemple que la proporció entre la grandària del cervell i la mida general del cos ha portat els mamífers a evolucionar fins a la consciència humana. S'ha observat que aquesta tendència a augmentar aquesta proporció cervell / cos amb el temps geològic, també ha existit en els dinosaures i, de fet, els mamífers no han fet altra cosa que continuar aquesta evolució. A finals del Cretaci existia un petit dinosaure bípede que posseïa unes "mans" prènsils i un gran cervell (proporció cervell / cos per sobre de la mitjana dels seus companys). Extrapolant a partir de la corba de l'augment de la proporció cervell / cos dels mamífers, podem dir que si no hi hagués hagut l'extinció massiva del Cretaci - Terciari, un dinosaure hauria arribat al dia d'avui (o potser fins i tot abans de la data en què van fer els primats) a tenir la relació cervell / cos dels éssers humans.

diumenge, de desembre 06, 2009

Festes de Sant Nicolau 1959


Si algú té curiositat per saber com eren les festes d’hivern d’ara fa cinquanta anys, pot consultar el programa.

dijous, de desembre 03, 2009

Malgrat 1859 – El primer tren


El primer ferrocarril inaugurat a l'estat Espanyol, va ser el trajecte Barcelona-Mataró, el 28 d'octubre de 1848. Més tard va ser ampliada la línia direcció Girona, i va arribar a Arenys el 10 de gener de 1857. Aquest mateix any 1857, al mes de setembre, es varen començar a foradar els túnels sota el turó de Capaspre, a Calella.

El primer tren en arribar a l’estació de Malgrat ho va fer avui fa cent cinquanta anys, el 3 de desembre de 1859, dia en què es va inaugurar el tram ferroviari Arenys de Mar-Tordera, quedant així comunicats per tren amb Barcelona. Encara, però, trigaria dos anys en arribar a “l’empalme” i connectar així amb la línia de l’interior que duu a Girona i a França.

L’arribada del tren a Malgrat va representar un problema per a un sector la població, que veia perillar el seu lloc de treball, ja que, en aquells moments, el transport de cabotatge era molt important per l’economia malgratenca, i gairebé un 10 % de població activa depenia d’aquesta activitat.

De la importància d’aquest comerç de cabotatge, que ocupava a vaixells petits, normalment de 20 tones, ens dóna compte el registre d’entrades i sortides del llibre de Patents de Sanitat i la correspondència de Sanitat del fons de l’Arxiu Municipal de Malgrat de Mar. Ja l’any 1838 trobem 12 patrons, un 27 per cent del total, entre els 44 veïns que més contribueixen a la vila. Dos són amb tota seguretat patrons mariners: Ramon Rabassa i Antoni Rabassa.

Les entrades i sortides de vaixells al port habilitat de Malgrat de l’any 1856 són de 884, i les de l’any 1857 són de 1.028, el que fa de dues a tres entrades o sortides diàries.

Aquestes dades, ens donen idea de la transcendència de l’activitat marinera a la vila i la incidència del contacte amb patrons i mariners d’altres contrades. No podem oblidar que a Malgrat va funcionar una línia regular de cabotatge a València fins a 1890 i que alguns vaixells malgratencs arribaven a les illes Balears i a alguns punts de la costa africana.

No tenint cap foto d’aquell primer comboi, m’ha semblat interessant posar una foto de la locomotora “Mataró”, del primer tren Barcelona – Mataró, i una segona foto, d’ara fa gairebé cent anys, d’un tren passant sota les vagonetes del transport aeri del mineral de ferro de les mines de Can Palomeres, en direcció a la Pilona.

dimecres, de desembre 02, 2009

Malgrat 1959 – Temporal

Ara fa cinquanta anys, el 2 de desembre del 1959, Malgrat va patir un fortíssim temporal, de que ja vaig parlar a finals del passat desembre arran de la tempesta del dia de Sant Esteve de l’any 2008.

D’aquesta tempesta d’ara fa cinquanta anys en trobem la ressenya a la VOZ de Malgrat del mes de gener del 1960:

Fuerte temporal

A principios del fenecido Diciembre, fuertes temporales de mar revistieron caracteres de imponentes, presagiando fatales consecuencias, pues algunas olas, convertidas en montañas líquidas, llegaron, en su rompiente, a los lindes del Paseo de José Antonio. En la bahía que forma la parte que limita con el río Tordera, se inundaron algunos campos de cultivo, cuyas cosechas se habrán perdido irremisiblemente.