Cada vegada pitjor

El govern de la Generalitat va iniciar un camí cap a la insignificança ja fa anys, durant la presidència del senyor Mas. Primer, poc a poc, després, cada vegada més de pressa, fins arribar al moment actual, on el daltabaix és evident. Evident pels que quan miren, procuren veure el què passa. Potser menys evident pel que, quan miren, no volen veure res que no els interessi.

L’altre dia, a la seva intervenció a la reunió anual que el Cercle d’Economia celebra a Sitges, el President Torra va fer, al meu parer, un ridícul espantós. Va afirmar que el trasllat de seus empresarials després del referèndum del 1 d’octubre del 2017 havia tingut poc impacte sobre l’economia catalana (“va ser més nominal que real, en mantenir-se aquí les seus operatives”, va dir) i va repetir la teoria que hi van ser les pressions de les institucions de l’Estat per forçar les principals empreses catalanes a traslladar la seu social fora de Catalunya les que són a l’origen d’aquest trasllat (oblidant que institucions com la Caixa van demanar al govern central un canvi de la normativa per poder fugir més ràpidament de Catalunya)

Que el senyor Torra és un xicot que només veu el que vol veure, és evident. Pensar que ens creurem que el trasllat de seus no té cap importància per l’economia catalana és tractar-nos de poc informats. I canviar la realitat de que les empreses van marxar més per protegir els seus interessos que per imposicions de no se sap ben bé qui, per molt que ho repeteixi, només convencerà als ja convençuts que, com ell, tenen idees fixes.

Llegim avui al diari el problema de les universitats catalanes. “Amb uns pressupostos prorrogats per part de la Generalitat els tres últims exercicis, el finançament públic de les universitats amb prou feines s’ha mogut. El sistema universitari català ha passat de rebre 900 milions d’euros en el seu conjunt el 2011 als 700 milions actuals. Reduir les hores de neteja, deixar per a temps millors la pintura de les aules, la reparació de les esquerdes dels edificis més antics, la modernització dels laboratoris, l’adquisició de noves tecnologies... Aquestes són algunes de les decisions que les universitats catalanes es veuen forçades a prendre per poder seguir endavant A les despeses habituals ara s’hi ha d’afegir l’augment del salari del personal (un 2,2% el 2019), aprovat pels polítics i que ha de sortir de les seves pròpies arques.”

El govern de la Generalitat, preocupat únicament per assolir la independència de Catalunya, el que està fent és treballar perquè el futur dels catalans sigui cada vegada més negre. Un país on la universitat (recordem, tan ben atesa pel conseller Mas Collell, que era perfectament conscient de la seva importància) es deixa caure a trossos és un país que no té futur.

Anem cada vegada més malament. Tres anys amb un pressupost prorrogat, i ningú dimiteix. Ens diuen que tot això passa perquè estem en un moment excepcional, amb exiliats i presos polítics. Si ho diuen, serà així. Però això també passa perquè tenim uns dirigents perfectament incapaços. Estan enfonsant el país davant els nostres nassos i encara volen que els hi donem les gràcies.

CiU i ERC ens enganyen!

Mirant el blog del PSC-JSC de Malgrat hi trobem la figura adjunta, en la que els autors ens volen convèncer de que CiU i ERC ens enganyen, ja que el pressupost de la Generalitat per l’any 2014 destina menys diners a la salut, a l’educació i al benestar social que el de l’any 2010. Recordarem que el pressupost de l’any 2010 va ser fet pel govern presidit pel senyor Montilla, format per membres del PSC, d’ERC i de ICV-EUiA.

En efecte, com podem veure als gràfics, els pressupostos d’educació, salut i protecció i promoció social del l’any 2014 són, i de molt, inferiors als de l’any 2010. Les xifres que trobo no són ben bé les que indica el PSC-JSC, (-16 % per la salut, - 23 % per l’educació, - 21 % per la protecció i promoció social) però tant se val, són, en tot cas, xifres inferiors a les de l’any 2010. Si en fem el total, trobem 1.599 milions per la salut, 1.460 per l’educació i 616 per la protecció i promoció social, el que suma 3.675 milions.

El que no explica el blog del PSC-JSC és que l’any 2010 els compromisos de despesa de la Generalitat a càrrec d’exercicis futurs van passar de 64.326 a 79.502 milions d’euros, un augment de 15.177 milions (aquest augment inclou l’augment del deute, que va ser de 9.295 milions). És a dir, que el govern del senyor Montilla va gastar uns diners que no tenia, deixant que els governs que vinguessin darrere paguessin la factura. Al darrer gràfic podem veure l’evolució de l’amortització i despeses financeres del deute de la Generalitat pressupostades els darrera anys: és un gràfic que fa por. Les alegries pressupostàries del senyor Montilla i dels seus amics han disparat aquesta despesa. De manera que els governs que han vingut al darrere han hagut d’estrènyer el cinturó dels contribuents.

Aquí, els que van enganyar van ser el PSC, ERC i ICV-EUiA, l’any 2010.

El blog del PSC-JSC de Malgrat encerta almenys una cosa: ERC era dels enganyifes del govern de l’any 2010.  

La situació d’emergència de Catalunya

Quan sentim parlar els polítics, en general, no fem cap cas del que diuen. Per exemple, fa un parell de dies que el president del govern central deia que l’any 2014 l’economia creixeria i es crearien llocs de treball. Ningú li va fer cas, ja que tothom és conscient de que el pobre home no sap res del que passarà l’any 2014, degut a que hi ha tants imponderables que estan fora del seu control (i del nostre) que els seus pronòstics no deixen de ser una bona intenció (recordem que l’any 2011 el PIB espanyol va créixer un 0,4 %, després de dos anys de caiguda, i que el 2012 ha tornat a caure un 1,8 %)

L’altre dia, en canvi, el president Mas va fer unes declaracions que són interessants, ja que parlen més del present que del futur. Deia que Catalunya està en "una situació complicada, d’emergència del país, de supervivència de l’autogovern", i afegia que “tenim recursos, gent, energia y actius per sortir d’aquesta situació si acceptem la realitat”. Dues afirmacions aparentment contradictòries. Analitzem-les.

Dir que Catalunya està en una situació complicada és cert, ja que l’economia no genera suficients recursos per crear llocs de treball. Però el president, em sembla, es referia més a l’ofec dels comptes de la Generalitat que a la situació general. I els comptes de la Generalitat, per molt que estiguin malament, per molt que la Generalitat estigui en una situació clara de fallida, tenen una importància molt relativa. Si els comptes de la Generalitat estan com estan, és degut que, al llarg dels anys, la Generalitat s’ha convertit en un monstre enorme i poc eficient, que, en comptes d’ajudar a Catalunya a sortir de la crisi, l’ajuda a enfonsar-se cada vegada més.

Culpa el president de la situació econòmica de la Generalitat al finançament injust, a que el govern central no paga els deutes que té, a una actuació deslleial de Madrid. Tot això pot ser més o menys veritat, però el fons de la qüestió és que l’estructura de la Generalitat fa por: 29 organismes autònoms, 56 ens públics, 174 consorcis, 83 fundacions, 86 societats mercantils, 7 universitats, 23 mancomunitats, etc., un total de 459 “coses”, moltes perfectament prescindibles. Si el president Mas es dediqués a fer neteja en comptes d’acusar als altres, segurament els comptes de la Generalitat permetrien pagar els farmacèutics i no tenir problemes per pagar nòmines.

Això és així perquè, dels 37.024 milions d’euros del pressupost consolidat de la Generalitat, 13.781 milions, un 37 %, van a totes aquestes “coses” que s’han anat creant amb els anys, i que segurament no són totes de primera necessitat. Potser si tingués el valor de fer-ho la supervivència de l’autogovern estaria més assegurada.

Pel que fa a la segona afirmació del president, en efecte, Catalunya té medis per sortir de la crisi. Això és així perquè, com ham vist fa poc al analitzar el PIB català, Catalunya exporta més del que importa. El saldo exterior, amb la resta d’Espanya i l’estranger, ha tingut un superàvit de 16.966 milions d’euros l’any 2012 i, quan el boom estava al seu màxim (que és quan Espanya va tenir un dèficit de balança de pagaments més negatiu), Catalunya tenia encara un balanç positiu. Si agafem el balanç amb l’estranger, també ha sigut positiu, 10.756 milions l’any 2012, encara que era negatiu en ple boom (restant els dos, podem veure que el saldo amb la resta d’Espanya és cada vegada més petit, segurament degut a la pèrdua de capacitat adquisitiva, el que seria favorable en cas de separació)

I tenir un balanç positiu és la condició necessària, però no suficient, per sortir de la crisi. Les altres condicions són que el sector públic sigui responsable i que la gent tingui una bona formació i ganes de treballar. De manera que, per Catalunya, no tot està perdut. El seu futur depèn, única i exclusivament dels catalans.

El deute públic de la Generalitat

El Banc d’Espanya acaba de publicar el deute públic de la Generalitat a finals de l’any 2012 ha arribat a 50.948 milions d’euros, un augment de 8.710 milions respecte d’un any abans.

Pel que fa als compromisos de despesa amb càrrec a exercicis posteriors, a finals de l’any 2011 (darrer pel que s’han publicat els comptes públics), ja era de 77.930 milions d’euros. No he trobat les dades de l’any 2010, però, de tota manera, de 2009 a 2011 han augmentat menys que els anys anteriors.

Aquests compromisos de despesa es reparteixen de la manera següent:

any 2012 = 5.452 milions
any 2013 = 9.168 milions
any 2014 = 5.817 milions
any 2015 = 6.723 milions
resta anualitats = 50.770 milions

Es pot dir que la Generalitat es troba en fallida tècnica, de la que li serà molt difícil sortir-ne. No només perquè l’estat central ofegui els comptes autonòmics de Catalunya, que és el que diu molta gent, sinó sobre tot, amb perdó, perquè els responsables de la Generalitat han estirat més el braç que la màniga, especialment del 2006 al 2009.

Afegit el 21 de març

La Sindicatura de Comptes ha publicat, el 20 de març, el Compte General de la Generalitat de l’any 2010. Hi trobem la dada que faltava als compromisos de despesa de l’any 2010, que era de 79.502,4 milions d’euros. Completem, doncs, el gràfic.

La dada de l’any 2011 no és de la Sindicatura, sinó de l’avenç del tancament dels pressupostos de l’any 2011, fet per la Conselleria d’Economia. Per primera vegada, aquests compromisos baixen. Esperem que sigui veritat, però trigarem encara un any abans que la Sindicatura ho certifiqui.

El detall dels compromisos a l’any 2010 és el següent (la major part són obres públiques):

El deute públic de la Generalitat

Podem veure com ha evolucionat el deute públic de la Generalitat (sense comptar el de les seves empreses públiques) des de que va començar la bombolla immobiliària, l’any 2007, fins avui.

Entre els anys 1997 i 2002, amb una Generalitat presidida per en Jordi Pujol, el deute es va mantenir més o menys constant, passant de 9.250 a 10.918 milions d’euros. En aquest mateix període, el PIB va augmentar de pressa degut a la bombolla immobiliària, de manera que el deute de la Generalitat, expressat com a percentatge del PIB, va baixar, passant del 9,7 al 7,4 %.

Durant el primer tripartit, del 2003 al 2006, presidit per en Pasqual Margall, el deute va augmentar un 36 % en quatre anys, fins a 14.873 milions d’euros, però, com que el PIB seguia creixent, l’augment del deute en percentatge del PIB va augmentar molt poc, fins al 8,1 %.

Quan es va formar el segon tripartit, amb en José Montilla al front, el deute va augmentar un 40 % durant els dos primers anys, el 2007 i el 2008, mentre seguia la bombolla immobiliària, passant a ser de 20.825 milions. Encara que el PIB seguia creixent, el percentatge va augmentar fins al 10,3 %. Malgrat que els ingressos anaven augmentant, les despeses es feien sense comptar.

El drama va començar quan la bombolla immobiliària va fer figa. Durant els dos darrers anys del segon tripartit, 2009 i 2010, el deute va passar fins a 34.697 milions, un augment del 67 %. Al mateix temps, el PIB disminuïa, de manera que el percentatge de deute sobre el PIB va passar al 16,4 %. Aquest augment brutal del deute va ser degut a que el govern no va veure que els ingressos de l’any 2009, que varen ser molt importants, no eren reals, ja que les transferències del govern central estaven basades en xifres de dos anys abans, quan la bombolla estava al seu punt àlgid.

El segon tripartit no només no va saber guardar els diners del contribuent quan les coses anaven bé, sinó que quan començaven a anar malament, varen seguir gastant com si no passés res. Només hem de veure les despeses no financeres de l’any 2009 per donar-nos-en compte.

Els dos darrers anys de govern de l’Artur Mas, el deute ha seguit augmentant, passant a ser de 43.954 milions a finals del mes de juny, un augment del 27 %. Amb un PIB que es troba a la baixa, el percentatge ha passat a ser del 21,2 %. I tot això malgrat les retallades, retallades que no han servit per disminuir les despeses, almenys les de l’any 2011, com es pot veure al gràfic. El problema és doble: les retallades, es vulgui o no, disminueixen el PIB i, per tant, disminueixen els ingressos, i el deute acumulat genera cada cop més interessos, interessos que augmenten al augmentar l’interès que demanen els que deixen els diners. També hem de considerar els compromisos de despesa a càrrec dels exercicis futurs, que eren de 64.325 milions d’euros a finals del 2009, la última data que ha publicat la Sindicatura de Comptes, despesa que no es pot retallar.

Té solució aquest augment del deute de la Generalitat? Amb els interessos que s’estan pagant actualment, sembla una missió impossible, ja que estem dins d’una espiral infernal. Encara que els dos primers trimestres d’aquest any, el deute creix menys que durant els quatre darrers anys. Però no hi ha res de guanyat.

El rescat de la Generalitat

La notícia de que a la Generalitat no li surten els comptes, encara que esperada, ha estat una veritable bomba.

Podem fer l’exercici d’analitzar els comptes de la Generalitat (no els consolidats, sinó només els de la Generalitat, ja que no he trobat l’execució dels pressupostos consolidats). En primer lloc, podem veure que els ingressos no financers dels darrers anys, a més d’anar disminuint, han sigut més petits que els pressupostats: entre els ingressos de l’any 2009, que varen ser de 26.130 milions, i els de l’any 2011, de 21.639 milions, hi ha una caiguda molt important.

Pel que fa a les despeses no financeres, podem veure que, entre els pressupostos i la liquidació, cada any hi ha hagut un dèficit important (s’ha gastat més del que es va pressupostar), menys l’any 2010. El dèficit de l’any passat va ser de 2.095 milions. Les despeses, malgrat les retallades, no baixen dels 29.000 milions els dos darrers anys, i són més elevades que les dels anys 2007 i 2008.

El més espectacular és quan comparem les liquidacions anuals dels ingressos no financers i de les despeses no financeres: aquí veiem que el dèficit va augmentant, malgrat les retallades. En part per la disminució dels ingressos, en part per la no disminució de les despeses.

Resultat: la variació dels actius financers, que és la xifra dels préstecs contractats per la Generalitat, augmenta brutalment, com es veu al gràfic, fins que ningú vol deixar diners a la Generalitat, ja que amb un gràfic així tothom veu clar que no els podrà tornar.

Algú dirà que amb el pacte fiscal tot això s’arreglaria, ja que el dèficit fiscal és d’entre 15 i 20.000 milions anuals, molt superior als préstecs contractats per la Generalitat. El problema, però, segons les balances fiscals publicades pel departament d’economia, és que el dèficit fiscal de l’any 2009, el primer de la crisi, només va ser de 791 milions, totalment insuficient per compensar el dèficit de la Generalitat. I és molt probable que el dèficit fiscal dels anys 2010 i 2011 segueixi el mateix camí.

Dades del departament d'Economia

Pacte fiscal (2) – Ingressos i despeses de la Generalitat

Si es vol un pacte fiscal, diuen, en primer lloc és perquè la Generalitat no té prous quartos per fer front a les despeses que té i, en segon lloc, perquè Catalunya paga més impostos que no els serveis que rep.

Avui donarem un cop d’ull a les despeses de la Generalitat, i com han anat augmentant. Potser han augmentat de manera exagerada. Si fos així, tindríem una altre raó par la qual volem un pacte fiscal: pagar unes despeses que probablement no són del tot necessàries.

Comencem per les despeses i els ingressos de la Generalitat. Les taules següents donen el resum de la liquidació des del 2003 fins el 2011, aquest darrer provisional. Veiem que les despeses no financeres han anat augmentant des del 2003 (16.620 milions) fins el 2009 (32.578 milions), gairebé s’han multiplicat per dos en 7 anys. Els ingressos no financers d’aquest període també han augmentat, passant de 16.620 milions el 2003 a 27.322 el 2009. L’augment del ingressos no financers ha sigut més petit que el de les despeses, de manera que s’ha hagut de compensar amb préstecs.

Els anys 2010 i 2011 són diferents, baixen els ingressos no financers fins a 22.714 milions i també les despeses no financeres, fins a 29.476 milions. De tota manera, s’ha de seguir demanant crèdits, ja que els ingressos han disminuït menys que les despeses, malgrat lesºretallades.

Aquesta primera ullada ens explica que la Generalitat va estirar més el braç que la màniga fins l’any 2009, i cada any més que l’anterior, mentre que els anys 2010 i 2011 va ser la màniga la que es va encongir. Clarament es veu que l’escenari no és el mateix que el dels anys anteriors.

El personal de la Generalitat ha augmentat de 133.000 a 166.000 des del 2003 a 2011. Però aquest no és tot el personal: no inclou el personal de les empreses públiques, dels consorcis ni de les fundacions. Aquest personal era de 38.590 persones l’any 2010. A la web del Departament de Governació i Relacions Institucionals només publiques aquestes xifres pels anys 2008, 2009 i 2010.

L’augment de personal ha sigut sobretot de personal docent, dels cossos de seguretat i de l’administració. En bona part es pot dir que és conseqüència de noves transferències.

L’augment més important de les despeses es troba en les transferències corrents: no són senzilles d’aclarir, amb tants ens, empreses, consorcis i fundacions que té la Generalitat. Sembla que s’ha volgut fer un embolic incontrolable, no només pel contribuent, sinó també pel controlador

En resum, podem dir que els gestors de la Generalitat han estirat, durant anys, més el braç que la màniga. Però el problema és que això no és tot. Segons la Sindicatura de Comptes, en el seu informe 4/2012, Compte General de la Generalitat de Catalunya de l’any 2009, els compromisos de despesa amb càrrec a exercicis futurs son de 64.326 milions d’euros. Pura enginyeria financera. Pur despropòsit.

Si amb uns ingressos que eren els que eren han aconseguit endeutar la Generalitat amb despeses que no podien pagar, i han encolomat al contribuent un deute estimat en 41.212 milions i uns compromisos de despesa de 64.326 milions: un total de més de 100.000 milions d’euros, què no haurien fet amb uns ingressos superiors com els d’un pacte fiscal. Amb uns gestors com els que hem tingut, i que nosaltres mateixos hem escollit, possiblement estaríem encara més arruïnats.

La trista conclusió és que, encara que ens dolgui, val més que ens vigilin com gastem els quartos.

El pacte fiscal (1) El model de finançament del 2009

No és la meva intenció criticar el pacte fiscal, que ara està de moda. I no el puc criticar, però tampoc el puc recolzar, perquè no tinc ni la més lleugera idea de què es tracta. D’aquí a aquí, es tracta de recaptar els impostos de Catalunya per la Generalitat, i després pagar al govern central un tant. D’aquí a aquí, es tracta de recaptar els impostos de Catalunya a la vegada pel Govern central i per la Generalitat, d’una manera que ningú sap com s’organitzarà. Hi ha qui diu que vol més quartos, hi ha qui diu que vol més sobirania. Jo, per ara, no hi entenc res.

Estava convençut que quan el senyor Pugcercós va aparèixer l’any 2009 amb un cartell anunciant que amb el nou finançament la Generalitat recaptava 3.855 milions d'euros més, els problemes econòmics de la Generalitat quedaven resolts per molt de temps. O el bon home no sabia sumar, o no va fer bé els càlculs. La veritat és que no he trobat enlloc el detall de com aquest senyor trobava aquest 3.855 milions suplementaris.

És clar que ERC no era la única formació política que defensava el nou finançament de l’any 2009, ja que el senyor Montilla presentava, amb menys parafernàlia, això si, les mateixes xifres al seu programa electoral.

És complicat saber el resultat del nou finançament. Consultant el Departament d’Economia i coneixement, al seu apartat “Els ingressos del model de finançament en el pressupost liquidat de la Generalitat”, hi he trobat les xifres del gràfic següent. No semblen gens brillants.

El detall d'aquests ingressos és el següent:

Seguirem filosofant sobre el tema.

El deute de l’ACA

Diu el diari que s’ha decidit parar la dessaladora de Blanes per reduir les despeses de l’ACA, que té un deute molt important, de 1.495 milions d’euros, segons els pressupostos de la Generalitat de l’any 2011. Si hi afegim el deute de Aigües Ter-Llobregat, que és de 735 milions, ens trobem amb un deute total de 2.230 milions dels dos principals organismes de gestió de l’aigua a Catalunya.

Del deute de l’ACA, aquest any 2011 en vencen 211 milions, que, ara par ara, amb la crisi dels mercats financers, no s’han pogut refinançar, el que està portant l’Agència Catalana de l’Aigua a una situació límit. I l’any que ve hi ha un venciment de 290 milions, que previsiblement tampoc es podran refinançar. En resum, l’ACA està en fallida tàcnica.

La solució que s’ha trobat per reduir l’hemorràgia és la de reduir les despeses. Segons llegim al diari: “es retallen un 17% les despeses d’explotació i manteniment de les plantes depuradores d’aigües residuals dels rius (que totalitzaran 455 instal•lacions el 2012). Es retallen un 54% els costos de les anàlisis i el control de les aigües. (“L’activitat es farà amb la mateixa intensitat però amb recursos propis”, diu l’Agència). Amés, els programes de protecció del medi marí litoral es redueixen un 93%. I la tisora passarà per més del 65% de les partides dels programes de recuperació ecològica de rius i aqüífers (delimitació d’espais inundables, implantació de cabals ecològics als rius, recuperació de reserves subterrànies contaminades... fins i tot per l’abocament de purins). A més, el 2012 les actuacions per combatre els danys per avingudes i inundacions “seran els mínims”. I no hi haurà repoblació de les lleres amb boscos de ribera”.

A més, es redueix l’ús de les dessalinitzadores, per estalviar despeses energètiques i de manteniment. Entre ells, la de Blanes, que dessala aigua per Blanes, Malgrat, Pineda, Santa Susanna, Calella, Palafolls,Tossa i Lloret, on el subministrament ha estat substituït per aigua de pous, uns recursos que tradicionalment han estat de pitjor qualitat. L’extracció de l’aigua dels pous té un consum de 1 kWh per metre cúbic, mentre que la dessaladora en consumeix 3,5.

La gestió de l’ACA és un exemple més de com s’han tractat els afers al nostre país. S’han fet moltes obres amb quartos que no es tenien, pensant que ja les pagaria el que vingués més tard, i sense mirar si es podrien pagar les despeses de funcionament de les noves instal•lacions. I que no se’ns digui que l’endeutament de l’ACA ve de la sequera de fa quatre anys, ja que l’augment de l’endeutament ha estat continu. I que no es doni la culpa exclusivament al tripartit, ja que els governs anteriors havien fet la mateixa política (construeixi avui, que dóna vots, i pagui demà).

En tenim un exemple clar a Malgrat, on una visita al carrer Nicaràgua va permetre torçar el braç al llavors director de l’ACA, que s’oposava al cobriment de la riera del carrer del Carme al carrer de Passada, ja que no aportava res (ans al contrari) a la hidràulica de la riera. La política al servei del malbaratament.

I, parlant de la riera, si volem mantenir la llera neta, probablement serà l’ajuntament qui se n’haurà de fer càrrec, tant a la zona de can Feliciano (que ja està pactat així) com a la resta, on, fins ara, l’ACA n’era la responsable, ja que serà difícil que tingui els recursos per continuar prestant aquest servei. Per cert, haurà previst l’ajuntament com netejar la part coberta de la riera, que té una alçada inferior a la de la majoria d’enginys industrials utilitzats normalment?

A la riera hi falta, per ser operacional, que es facin les obres de la desembocadura. Malgrat les promeses electorals del sentor Sánchez Llibre, tenint en compte la situació de fallida tècnica en que es troba l’ACA, serà complicat que es dugui a terme.

Els resultats de les eleccions al Parlament

M’adono que no he comentat res dels resultats de les eleccions celebrades ara fa tres setmanes. Uns han perdut, i ho han reconegut, cosa que no és freqüent. Però, quines són les causes de la derrota? Evidentment, la crisi econòmica ha passat factura.

Però, consideren els socialistes, i ho repeteix l’alcaldessa de Malgrat, que el daltabaix sofert pel seu partit està motivat per “no haver sabut explicar l’acció de govern i alhora pel comportament dels socis dels socialistes al tripartit”.

No parlaré del comportament dels socis dels socialistes al govern tripartit, però sí que diré alguna cosa sobre l’acció de govern. El Banc d’Espanya acaba de publicar el deute públic de les diferents comunitats autònomes a finals del darrer trimestre. Podem veure que Catalunya és, de lluny, la comunitat més endeutada, i podem constatar que aquest deute ha augmentat exponencialment des de que governa el segon tripartit. Aquesta és l’acció de govern dels socialistes i dels seus acòlits: ens han endeutat fins el coll.

Se’m dirà que amb un altre finançament no s’haurien hagut d’endeutar. Però l’obligació d’un govern és de no estirar més el braç que la màniga, i ajustar-se a les possibilitats reals, no a les que voldríem tenir.

Ja sabia, per experiència, que la gent d’esquerres eren malgastadors, però quan se’n ajunten tres, el resultat pot ser demolidor. Per ells, que perden les eleccions, i per tots, perquè amb aquest llast serà molt complicat que ens en puguem sortir.

Sobre el nou finançament autonòmic

Si tothom està d’acord en una cosa del nou finançament autonòmic és que el document de 76 pàgines que el govern va presentar per la seva aprovació al Consell de Política Fiscal i Financera és un veritable totxo. Però, amb paciència, vas començant a entendre com funciona el nou finançament. Intentaré explicar el que he entès de la manera més senzilla possible.

La base d’aquest nou finançament és que l’antic estava basat en la població de l’any 1999, sense cap revisió. Com que la població ha augmentat, també ho han fet les despeses per les necessitats bàsiques transferides a totes les comunitats (educació, sanitat, serveis socials). Aquest model, és evident, no afecta ni Navarra ni el País Basc, que tenen el seu model foral.


Com funciona el nou model

El nou model s’articula a través de tres fons:

- El més important és el Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals, que s’alimenta del 75 % dels tributs cedits a les comunitats i d’un 5 % addicional que l’estat aportarà. De manera que aquest fons repartirà aproximadament el 80 % dels recursos autonòmics.

- El Fons de Suficiència, que servirà per finançar totes les altres competències transferides.

- El Fons de Convergència, que té una doble missió: reduir les diferències de finançament per habitant (subfons de Competitivitat), d’una banda, i, de l’altre, beneficiar les comunitats amb una renda per càpita més petita i amb un menor augment de població (subfons de Cooperació).

Es a dir, dels ingressos autonòmics, el 75 % es redistribueixen i el 25 % se’ls queda cada comunitat. Aquest 25 % no contribueix, doncs, a la solidaritat entre les comunitats. L’estat aportarà uns 11.000 milions d’euros addicionals al sistema, el que assegura que cap comunitat perdi ingressos amb el nou sistema respecte del sistema anterior. D’aquests 11.000 milions d’euros, 2.400 s’aplicaran al Fons de Convergència (1.200 a cadascun dels dos subfons) i 1.200 a repartir entre les comunitats autònomes en relació amb el nombre de persones reconegudes com a dependents amb dret a prestació.

De manera que, per comparar el sistema actual amb el nou, només hem de prendre en compte el Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals i el Fons de Convergència, ja que el Fons de Suficiència finança les altres competències transferides, que no són les mateixes per cada comunitat.


Tributs cedits a les comunitats

Per cada comunitat autònoma es defineix la seva capacitat tributària corresponent a l’any 2007 de la manera següent (només s’enumeren els principals):

- 100 % del impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, i del impost sobre successions i donacions.
- 50 % del IRPF dels residents a cada comunitat (per 33 % al model actual)
- 50 % de la recaptació líquida del IVA del seu territori (per 33 % al model actual)
- 58 % de la recaptació líquida dels impostos especials (sobre la cervesa, sobre el vi i les begudes fermentades, sobre l’alcohol i begudes derivades, sobre els hidrocarburs i sobre el tabac), contra el 40 % del model actual.
- 100 % del impost sobre l’electricitat.
- la compensació per la supressió del impost sobre el patrimoni.

Cada comunitat pot modificar el nombre de trams, els tipus i els mínims del IRPF, segons vegi que té prou finançament o no.

Es suposa que amb els tributs cedits a les comunitats autònomes s’assegura aproximadament el 90 % del finançament dels Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals i de Convergència.


Com es reparteix el Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals

El Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals es distribueix a les diferents comunitats autònomes d’acord amb les variables següents:

- Població, amb un pes del 30 %
- Superfície, amb un pes del 1,8 %
- Dispersió, amb un pes del 0,6 %
- Insularitat, amb un pes del 0,6 %
- Població protegida equivalent, distribuïda en set grups d’edat, segons les despeses sanitàries de cada grup (0 a 4 anys = 1,031, 5 a 14 anys = 0,433, 15 a 44 anys = 0,547, 45 a 54 anys = 0,904, 55 a 64 anys = 1,292, 65 a 74 anys = 2,175, a partir de 75 anys = 2,759), amb un pes del 38 %
- Població de més de 65 anys, amb un pes del 8,5 %
- Població entre 0 i 16 anys, amb un pes del 20,5 %


Repartiment del finançament addicional

Amb les dades que tenim, és clar que les comparacions de les que hem sentit a parlar no es corresponen pas a les reals. Un exercici senzill de simulació ens permet de veure que, grosso modo, si la població de Catalunya ha crescut en 1,5 milions de persones, mentre que la de Madrid ho ha fet en 1 milió, des de l’any de referència del model actual fins ara, el finançament addicional pels serveis públics fonamentals de Catalunya no pot ser de 3.880 o de 4.020 milions d’euros si el de Madrid és de 1.700 milions, ja que el finançament addicional pels tals serveis és, en gran manera, proporcional al augment de població.

Per això, si comparem el que es pot comparar, i fent estimacions de com variarà la recaptació dels impostos, una estimació del repartiment dels aproximadament 11.000 milions d’euros addicionals del nou sistema de finançament donarien uns 2.860 milions d¡euros per Catalunya, uns 1.800 per Andalusia i uns 1.700 per Madrid.

La diferència entre els 2.860 així calculats per Catalunya i les xifres anunciades per alguns partits del govern, és a dir, una mica més de 1.000 milions d’euros, es corresponen, penso, al traspàs de nous serveis i a la modificació de les valoracions dels serveis ja traspassats. I com que Catalunya té més competències que les altres comunitats de dret comú, és molt senzill fer una barreja demagògica.

Si hem de comparar el que és comparable, a Catalunya li toca un finançament addicional pels serveis bàsics de l’ordre del 65 % més que a Madrid (relativament coherent amb l’augment de població) i no un 135 % com alguns ens volen fer creure. Els uns per mostrar que han guanyat el un pols amb l’estat central, i els altres per demostrar que Catalunya ha rebut un tracte de favor.

Seria bo que els que han presentat les xifres dels recursos addicionals per Catalunya publiquessin el detall de les seves hipòtesis i dels seus càlculs, per poder fer les comparacions com cal.

Una altre cosa és si aquest nou model de finançament es correspon amb el que diu l’estatut. Penso que la redacció de l’estatut és suficientment ambigua per permetre qualsevol interpretació. Però d’això en parlarem, si Déu ho vol, un altre dia.

Així prepara el Govern el futur de Catalunya?

L’any 2000, el conseller Mas Colell volia aconseguir que Catalunya fes una ràpida transició cap a l’economia del coneixement, impulsant la investigació. Es tractava d’un projecte necessari i vital per sortir Catalunya de l’economia del rajol i de la ma d’obra barata. Es tractava d’un projecte de futur.

Doncs bé, la Generalitat acaba d’anunciar als directors dels principals instituts de recerca catalans que no hi ha calés. Els pressupostos del 2008 preveuen un creixement del 2 % de les inversions destinades als instituts de recerca, per sota de la inflació, que es preveu del 3 %.

L’argument és que els pressupostos de la Generalitat pel 2008 només creixen un 2 %, i que aquest 2 % afecta per igual a totes les conselleries.

Un, en la seva ingenuïtat, pensava que els polítics estaven fets per definir unes prioritats i per dotar-les dels medis suficients. Es veu que al Govern tripartit això no passa pas així. Els polítics que el formen són contables: 2 % de puja? doncs 2 % per tothom! Així s’estalvien d’haver de decidir.

Els instituts de recerca representen una partida de 53 milions d’euros. El total dels pressupostos de la Generalitat era de 32.219 milions d’euros pel 2007. No hagués pas costat gaire de continuar donant un impuls fort a la investigació d’aquest país. Es clar que se’ns dirà que el Pla de Recerca i Innovació 2005 – 2008 preveu un augment més important (227 milions el 2007 i 247 milions el 2008). Però no ens hi enganyem, en aquest Pla de Recerca hi ha moltes accions que no tenen res a veure amb la Recerca (així, en majúscules), sinó que són accions transversals i complementàries amb molt poc contingut científic.

I no parlem de l’estat llastimós des les universitats catalanes, per falta de pressupost i per falta d’atenció des de la conselleria.

I és que quan la investigació i les universitats depenen de la mateixa conselleria que s’ocupa de la indústria, del comerç i del turisme, no es pot esperar res de bo. Això és el que porta un govern tripartit, on s’han de repartir les responsabilitats (o les irresponsabilitats, en aquest cas) d’una manera mil•limètrica entre els seus components, sense que la eficàcia en sigui el motiu principal.

A no ser que la transició cap a l’economia del coneixement hagi deixat de ser una prioritat pel Govern. Que veient el currículum dels seus principals líders no m’estranyaria gens.