dimecres, de novembre 29, 2017

Recerca i desenvolupament

L'INE acaba de publicar les despeses en R + D d'Espanya corresponents a l'any 2016. El total és de 13,22 milers de milions d'euros, per 13,17 l'any 2015, lluny del màxim de 14,6 a 14, 7 milers de milions dels anys 2008, 2009 i 2010. Podem veure que les empreses són les que tenen més despesa en R + D, mentre que, tant les administracions públiques com l'Ensenyament Superior tenen una despesa bastant més petita.



Si ens referim a la despesa en R + D com a percentatge del PIB, ha estat del 1,19% l’any 2016, el valor més baix dels últims 10 anys. Les despeses en R + D dels països de la zona euro de l'any 2016 ha estat del 2,12%, mentre que la dels Estats Units va ser del 2,79% el 2015, i la del Japó del 3,29%.




Per comunitats autònomes, la qual va dedicar el 2016 proporcionalment a la seva economia més recursos a la R + D va ser al País Basc, amb el 1,89 del seu PIB. La que menys, les Balears, amb només un 0,33%. Catalunya hi va dedicar un 1,46%. Com a Espanya, el valor més baix dels darrers 10 anys.



En un món on el futur es decidirà en bona part pels recursos dedicats a la recerca i al desenvolupament, tant Espanya com Catalunya caminen com els crancs. I després quatre capsigranys ens diuen que serem com Dinamarca, que el 2016 ha tingut unes despeses en R + D del 2,87% del PIB, gairebé el doble que Catalunya. 

diumenge, de novembre 19, 2017

De "dinkies" a "sinkies"



Eurostat informa que avui 3 de cada 10 joves a Europa viuen o estan en risc de pobresa. Els resultats de l'enquesta de Càritas Europa, efectuada en 17 països europeus, confirmen la situació cada vegada més precària de la joventut europea i mostren l'aparició d'un nou fenomen que Càritas ha encunyat com "sinkies" (single income, no kids, és a dir, ingressos únics, sense fills). Aquest terme es refereix a les parelles joves sense fills que treballen alhora i que, amb els seus salaris combinats, tot just guanyen l'equivalent a un ingrés únic. A diferència dels “dinkies"(double income, no kids, és a dir, ingressos dobles, sense fills), un terme encunyat en la dècada de 1980 per descriure a les parelles que guanyen un doble ingrés i trien no tenir fills. Els "sinkies" són parelles que en realitat desitjarien tenir fills, però simplement no poden pagar-los.

El passat 15 de novembre, Jorge Nuño Mayer, secretari general de Càritas Europa, va afirmar que: "l'aparició d'sinkies és un senyal extremadament greu que els responsable polítics han de prendre molt seriosament. Aquesta serà la primera generació en dècades que corre el risc d'estar en pitjors condicions que els seus pares, el que portarà profundes conseqüències per a la cohesió social, els models socials i els sistemes de protecció social. Correm el risc d'una societat que s'enfonsa si no es prenen mesures ara". Afegeix que "les societats europees han abandonat el seu compromís amb la cohesió social i no tenen en compte de les generacions més joves".

Els líders de la Unió Europea (UE) van iniciar el passat 17 de novembre una cimera social a Göteborg, la primera en vint anys, que va tractar sobre ocupació just i creixement i en la qual les tres institucions europees i els Vint van proclamar el "Pilar Europeu de Drets Socials ". Per començar, cal dir que es va tractar d'una cimera "informal", el que en llenguatge planer vol dir que els que hi han anat, hi han anat per anar-hi, per fer que fan. Aquest "Pilar Europeu de Drets Socials" conté frases tan boniques com que "tothom té dret a una educació de qualitat", "igualtat d'oportunitats", "inclusió social" o "un salari just que permeti condicions de vida decents". Però es tracta d'un projecte a vint anys vista, i no hi ha ni un sol euro pressupostat per a tan nobles intencions. Sembla com si els nostres líders ens prenguessin per ximples.

Es tracta d'un brindis al sol que ens volen colar perquè pensem que volen alleujar la misèria, l'atur, la desigualtat, que ells mateixos han provocat amb les seves polítiques econòmiques durant la crisi.

Però ni tan sols ho han fet perquè els importa el futur dels seus conciutadans. És, segons han confessat, perquè els preocupa l'ascens dels populismes a Europa. Per dir-ho en altres paraules, ho han fet per posar fora de perill els seus propis culs, per impedir que partits situats fora del sistema puguin guanyar eleccions i allunyar-los de les poltrones que han vingut escalfant des de fa molts anys.

Que lluny queda aquella Unió Europea que va néixer sota la utopia de l'estat del benestar i que tant ens va il·lusionar fa temps.

dilluns, de novembre 13, 2017

Malgrat 1917 – Conservació de la carretera a Blanes


A la Vanguardia del divendres 9 de novembre de 1917 es publicava que la Mancomunitat de Catalunya havia decidit apilar 450 metres cúbics de pedra picada per a la conservació de la carretera de Malgrat a Blanes.


Perquè hem arribat aquí


Un article publicat fa tres o quatre dies a eldiario.es m’ha agradat. L’autor n’és Carlos Hernández, i escriu sobre els orígens de la crisi catalana que estem vivint actualment. En dona una explicació interessant.

Ja fa gairebé 9 anys, quan es va començar a destapar el cas Gurtel, amb les primeres detencions i amb la famosa expressió del senyor Correa, maleint el “puto pen drive”, la cúpula del PP va començar a tenir por. Ja es veien tots engarjolats. No van gosar depurar el partit de la corrupció per pur instint de supervivència. Si ho haguessin fet, desenes de dirigents i càrrecs polítics haurien hagut de marxar a casa seva, començant pel president del govern, tant per responsabilitats directes, com per complicitat o per responsabilitat política.

Va ser llavors quan van prendre la decisió de que havien de sobreviure tant sí com no. No oblidem que les dues primeres víctimes del cas Gurtel van ser el jutge que la va destapar, en Baltasar Garzón, i el ministre de justícia del govern socialista, en Mariano Fernández Bermejo. Això demostrava que el PP tenia recolzaments molt sòlids a l’administració de justicia.

Va ser la Gurtel i no l’Artur Mas qui va impulsar al PP a deixar que el problema català s’enquistés, par tenir una bandera espanyola amb la que poguessin tapar la seva corrupció. Ara mateix, al senyor president del govern central està satisfet de la seva estratègia: avui només hi ha un tema del que discutir, la qüestió catalana, mentre ningú té temps d’escoltar la requisitòria d’una fiscal o a un responsable de la UDEF senyalant el PP i al propi president del govern. 

Espanya no és una dictadura, però està podrida fins a la medul·la. Cada dia serà més difícil curar-la. No trigarà pas massa a anar a fer punyetes, i nosaltres amb ella.