dijous, de maig 31, 2007

Decadència de Catalunya

Que Catalunya està instal•lada des de fa uns anys en una mena de decadència és una obvietat: el nivell de vida relatiu baixa respecte d’altres regions, els resultats de R+D+i catalans publicats als diaris són cada vegada més escassos, les deslocalitzacions d’empreses s’acceleren, sense que es vegi una contrapartida amb la instal•lació de noves empreses amb més valor afegit, hi ha cada vegada més funcionaris,...

Es clar que d’això no en té la culpa només el Govern de Catalunya. Però no hi ha cap dubte que és el Govern el que hauria de liderar una política de recuperació. I jo no veig enlloc que el Govern lideri res.

Ja fa temps que el Govern de Catalunya és poc operatiu. Ja la darrera legislatura del president Pujol va ser ineficaç. El Govern presidit pel senyor Maragall va dedicar els seus esforços a la confecció d’un nou Estatut, i no es va dedicar a governar. El Govern actual és una continuació de la inoperància dels dos governs de les dues legislatures precedents.

Ahir vaig seguir la sessió de control al Govern. El president Montilla va respondre a totes les preguntes de la mateixa manera: “El Govern treballa responsablement”, contestava. Quan un president no té més respostes vol dir que no té gaire idees per fer progressar el país.

El problema del Govern actual, a més del seu president, que és un home gris i sense idees, és que les conselleries no s’han repartir segons la capacitat dels consellers, sinó segons un repartiment de poder entre els tres partits.

Ens trobem amb conselleries absurdes, com la de Innovació, Universitats i Empresa, que tant decideix sobre la moda com té competències sobre les universitats. I que no ha sabut o no ha volgut trobar solucions pel estudiants que aquest any acaben el primer cicle universitari de tres anys, i que no tindran cap títol, ja que els títols els dona l’Estat, i tant l’Estat com Europa no reconeixen els primers cicles de tres anys, sinó que en demanen quatre. Aquesta conselleria ha reduït tant l’estructura administrativa dedicada a la Universitat que la seva responsable, la Comissionada per a Universitats i Recerca, ha hagut de reconèixer que no té els mitjans per resoldre ni els problemes més urgents que té aquesta institució. La despesa en R+D de Catalunya es situa al quart lloc d’Espanya! I el que és pitjor, aquesta despesa es fa malament, ja que les empreses no tenen el suficient suport del Govern en aquest aspecte.

La Consellera de Treball només sap dir que els únics responsables dels accidents laborals són els empresaris, però no pren iniciatives vàlides per procurar reduir el nombre d’accidents.

El Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació és un conegut partidari de pràctiques que es troben al límit de la llei, i sota la seva responsabilitat passen coses al cos de Mossos d’Esquadra que només contribueixen al seu desprestigi, sense que el Conseller s’immuti. Si la Consellera del Govern anterior feia una bona feina, per què no se l’hi ha conservat la Conselleria? Es un cas palès de que en aquest Govern prima el repartiment de poder sobre la capacitat professional.

I així podríem continuar posant més exemples de la ineficàcia del Govern. Em refereixo, no al seguiment dels afers corrents, sinó al lideratge dels canvis necessaris per ajudar la societat a estar més preparada per afrontar els reptes actuals, per procurar parar la decadència de Catalunya.

I és que mentre els alumnes de primària i de secundària estiguin a la cua d’Europa i d’Espanya, mentre les Universitats no tinguin els mitjans necessaris per treballar, Catalunya continuarà retrocedint. S’hauria de revisar la política d’ensenyament, qüestionar si la política d’ensenyament en català és la més apropiada, fer que els alumnes que volen treballar ho puguin fer, motivar les Universitats.

Ni el Govern actual ni el seu President, ni el Govern anterior, ni el darrer del senyor Pujol, han estat a l’alçada del problema. Ens farà falta un terratrèmol per reaccionar?

dilluns, de maig 28, 2007

Demà passat farà setanta anys


El 30 de maig del 1937, la motonau Ciutat de Barcelona era enfonsada davant de Malgrat per un torpede disparat pel submarí General Sanjurjo, de l’exèrcit dit nacional.

La motonau Ciutat de Barcelona va ser incautada pels republicans al començament de la guerra civil, per dedicar-lo al transport de tropes i de material bèl•lic.

El dia 29 de maig de 1937, la motonau va sortir del port de Barcelona amb 312 passatgers i 60 tripulants. L’endemà, quan navegava a l’alçada de la pilona, va ser torpedinada. Varen morir 187 passatgers i 4 tripulants.

Font: Malgrat de Mar, crònica d’un segle

El poble ha decidit


El poble ha votat. I ha decidit la continuïtat. Es a dir, que tindrem durant quatre anys més, el mateix model de creixement de Malgrat. Anirem, inexorablement, cap als 25.000 malgratencs, amb més rajola i més ciment, i amb alguna obra faraònica, com ara el Centre Cultural.

No és aquest el model de poble que a mi m’agradaria. Però és el que ha agradat a una majoria de votants.

M’hauria agradat més un poble amb menys densitat de població, amb més places enjardinades, amb més espais verds arreu del poble i no, com ara, concentrats. Però es veu que això no interessa als que han votat.

Perquè d’una cosa n’estic gairebé segur: després de setze anys de governar, no hi haurà cap idea novadora, cap idea que trenqui amb el que s’ha fet aquests darrers setze anys. Malgrat serà el poble que els malgratencs han decidit que sigui. Em sembla que hauria pogut ser millor.

I que ningú digui que la culpa la té l’abstenció. Això seria massa senzill.

Felicitar a l’alcaldessa, ja que ha sabut convèncer als ciutadans que han anat a votar de que la seva proposta era la millor, i desitjar-li, des de la discrepància sobre el model de poble, molts encerts.

dijous, de maig 24, 2007

Honoratio


Acabo de rebre el som-hi! del mes de maig. Com sempre, o gairebé sempre, hi trobo la carta del col•lectiu Honoratio. Com sempre, la protagonista és “una servidora”. Com sempre, escrit amb ironia.

Es critica des de ja fa temps en aquestes cartes l’actuació “d’una servidora” com a regidora de cultura. En aquest aspecte, la meva opinió és més mitigada que la del col•lectiu. Hi ha hagut i hi ha barroeries paleses en la gestió cultural (el barret del castell n’és probablement la més sonada, les darreres obres fetes a la torre del castell són potser encara més greus, etc.), però també hi ha hagut encerts: tenim ara un coneixement molt més clar de la història de Malgrat, s’han descobert i, en part, recuperat, unes runes romanes, s’ha impulsat des de l’ajuntament una sèrie de publicacions molt interessants sobre temes locals. Que la recuperació de la història local va començar amb l’alcalde Mora, és just. Però que l’alcaldessa actual ho ha continuat, a la meva manera de veure, amb encert, també.

De manera que la meva opinió sobre la gestió de la cultura a Malgrat no és tan negra com la veu el col•lectiu.


Finalment, dir que al som-hi! de fa un parell de mesos, Honoratio va explicar que li havien donat informacions importants de coses que passaven a l’ajuntament, però que, abans de publicar res sobre el tema, volien contrastar-les. Ho vaig trobar perfecte. Aquest mes, ho tornen a repetir, assegurant que es tracta de coses molt importants. Quan tinguem més dades tingueu per segur que ho publicarem, ens diuen. Trobo que aquesta segona al•lusió a temes més o menys delicats que passen a la Casa Gran, sense aportar cap precisió, sobra. No és elegant. Això no vol dir que espero amb molt d’interès el que ens puguin explicar.


Dit amb tota la meva simpatia pel col•lectiu. I felicitar-los per la seva fina ironia.

dimecres, de maig 23, 2007

El debat


El debat entre els sis candidats, organitzat par Ràdio Malgrat va ser un xic confús. Amb el temps limitat i amb sis persones a parlar, em va deixar un regust de temps perdut.

Potser no es podia fer d’una altre manera, i havia de donar una oportunitat a tothom. Potser hi ha reglaments que obliguen a fer els debats d’aquesta manera. No ho sé.

Per a mi, el debat s’hauria d’haver fet, perquè fos eficaç, només amb els tres candidats que tenen una possibilitat de guanyar. El temps de paraula hauria estat el doble par cadascú, i els candidats haurien pogut ser més explícits tant en el què proposen com en el què critiquen dels altres. Als oients, un debat a tres ens hauria interessat més que el debat a sis. Als candidats, el debat a tres els hauria demanat d’afinar molt més la seva dialèctica. Es a dir, que uns i altres hi hauríem guanyat.

Tothom hi hauria guanyat? Probablement no. La candidata que es presenta per repetir el seu mandat hauria hagut de suportar unes crítiques més directes a la seva gestió que en un debat a sis.

I dient això no he dit enlloc que la forma que va tenir el debat es va fer per afavorir la dita candidata. I ho dic perquè hi ha gent que té l’habilitat de llegir coses que ningú ha escrit.

dimarts, de maig 22, 2007

Una idea per un pont: el pont canal de Briare



Un cap de setmana, amb en Janí i la mestressa, varem decidir anar d’excursió. Agafem el cotxe i ens en anem cap al centre de França. Arribem a Auxerre, i parem a un hotel a la vora de l’autopista. A la recepció em diuen

- Vostès tenen més de seixanta anys, no?

Vaig estar a punt d’enviar-los a fer punyetes. Què carai podia importar a la recepcionista la nostra edat?

- Es que fem un descompte del vint-i-cinc per cent a les persones que tenen més de seixanta anys.

Això ja era una altre cosa. Si fessin un descompte del cinquanta per cent als que tinguessin més de setanta anys, hauria confessat orgullosament aquesta edat.

L’endemà dematí varem anar d’excursió. No sabíem pas gaire on anar. Varem decidir anar a un poble que es diu Briare on, segons la guia Michelin, hi ha un pont canal.

- I què és això d’un pont canal?, que pregunta en Janí.
- I jo què sé, que li responc

El pont canal de Briare, diu la guia Michelin, el va construir el senyor Eiffel, el mateix de la torre. Va ser inaugurat l’any 1896. Fins fa poc era el més llarg del món, amb els seus 662 metres (el més llarg és el de Magdeburg, a l’Alemanya, que té 918 metres i que ha estat inaugurat l’any 2003)

Quan hi varem arribar varem poder veure què era això dels ponts canals: un pont perquè els vaixells hi passin per sobre! Ni en Janí, ni la mestressa ni jo ens ho haguéssim pogut imaginar mai. Varem quedar bocabadats. En aquest cas, el pont canal permet als vaixells de passar per sobre de la Loira.

Encara no ens havíem recuperat de la sorpresa, que varem anar a dinar. El restaurant, familiar, era una petita meravella. Un kir com aperitiu, una amanida de petxines de pelegrí, una carn a la pedra, un bon borgonya, ens varen permetre de gaudir amb més intensitat del pont canal. Varem pujar a una “golondrina” perquè no es digués que no hem viatjat amb vaixell sobre un pont.

A la tornada érem una mica menys ases que a l’anada.

dilluns, de maig 21, 2007

Una reflexió sobre el futur de la via del tren

Al Maresme, les comunicacions per cotxe es van saturant. El tren és cada vegada més necessari. Però la línia ferroviària actual no és prou eficaç per resoldre el problema: trigar gairebé una hora i mitja per anar a Barcelona, i haver de fer un canvi de tren a Maçanet per anar a Girona no és gens satisfactori.

No podem pas dir que el traçat de les vies no sigui bo. El traçat actual permet una velocitat de 120 km/h fora d’alguna excepció (Arenys i Malgrat).

Quin serà el futur d’aquesta línia? Si es vol que respongui a les necessitats dels usuaris, ha d’augmentar la seva velocitat mitjana i ha de permetre una bona comunicació amb Girona (recordem que a Girona hi ha una Universitat i un aeroport). Per això:

- S’haurà de canviar l’ample de la via per fer-la compatible amb l’ample europeu
- S’haurà de fer doble via en tot el traçat.
- S’haurà d’adaptar el traçat per poder circular a 160 km/h.
- Es més, hi ha d’haver trens directes des d’algunes estacions fins a Barcelona i a Girona, i perquè els trens que van més de pressa no s’entrebanquin amb els trens més lents, és necessari que hi hagi trams de quàdruple via.

Al meu parer, tot això es començarà a fer d’aquí relativament pocs anys. Això vol dir que a Malgrat ens trobarem amb una via que ens agafarà de cinc a deu metres més d’amplada que la via actual, i que la via haurà d’estar completament tancada per evitar accidents. Es a dir, que Malgrat es quedarà encara més aïllat del mar, ja que només es podrà accedir a la platja bé per passos soterrats, bé per passarel•les elevades. I que la via es menjarà una amplada conseqüent de passeig.

Però Malgrat és un fre per la velocitat dels trens: la corba que hi ha al final dels carrers Abat Oliba i Indústria no permet una velocitat excessiva. A partir d’aquesta corba, la via s’endinsa lluny de la platja per anar cap a l’estació de Blanes.

Aquesta dificultat pot fer pensar que seria possible que la via s’allunyi de la platja abans d’arribar al poble de Malgrat. Passant per darrere del poble. Això permetria desembarassar el front de platja del poble. Això canviaria completament Malgrat. Els terrenys actualment ocupats per la via podrien dedicar-se a fer un Passeig de Mar ample i que donaria al poble un atractiu que ara no té.

Que això causaria altres problemes? Segur que sí. Però s’hauria d’estudiar. Degut a la urbanització recent del poble, una solució alternativa d’un traçat per l’interior és més complicat que abans. Es una llàstima que no s’hagi previst una via ampla de circumval•lació que hauria servit, a més de solucionar la mobilitat al poble, per poder, el cas avinent, fer-hi passar la via del tren.

Penso que en els pròxims deu anys la via del tren del Maresme ha de tenir un canvi important. Si el podem aprofitar per tenir un poble més obert al mar, no hem d’estalviar treballs per trobar una bona solució. En cas contrari, tindrem un poble encara més allunyat de la platja, i això durant tot el segle XXI. Si no és per més temps.

Es clar que, per fer un estudi d’aquest tipus i les actuacions que se’n dedueixin, s’hauria de tenir una visió clara del poble que volem.

diumenge, de maig 20, 2007

El paó

Només dues ratlles per presentar aquesta foto d’un paó. L’he trobat magnífica. (Es poden trobar extraordinàries fotografies com aquesta aquí)

L’acompanyo, perque no es digui que la deixem sola, d’uns versos de Lucila de María del Perpetuo Socorro Godoy Alcayaga, poetessa xilena que es feia dir Gabriela Mistral.

Que sopló el viento y se llevó las nubes
y que en las nubes iba un pavo real,
que el pavo real era para mi mano
y que la mano se me va a secar,
y que la mano le di esta mañana
al rey que vino para desposar.

¡Ay que el cielo, ay que el viento, y la nube
que se van con el pavo real!

Un nyap al carrer Passada?


Llegit a l’acta del ple de l’ajuntament del mes d’abril:

El Sr. Lasheras es refereix també a la qualitat del ferm del carrer Passada, millorable tot i que tingui el vist-i-plau de la direcció d’obra, destacant que en l’accés al Ramon Cama hi comença a haver-hi un petit sotrac.

El Sr. Colomina respon que al Ramon Cama és una de les zones on s’ha actuat i reasfaltat, indicant que les queixes i les reclamacions s’efectuen a STACHYS, que és l’adjudicatària de l’obra, no a l’empresa que ha asfaltat, afegint que aquella s’ha trobat amb seriosos problemes per a subcontractar l’asfaltat, en coincidir amb una època en que totes els pobles estaven asfaltant.

La Sra. Campoy intervé dient que parlant amb l’adjudicatària es va dir que l’empresa a qui es va poder subcontractar l’asfaltat, tenia una capacitat justa per fer aquest asfaltat per la qual cosa es van comprometre a vigilar l’obra per fer les actuacions que calguessin, existint a aquests efectes una garantia, durant un any, indicant que al carrer de Passada s’han donat dos problemes:

a) que la capa d’asfaltat és molt prima, no tenint el gruix normal degut a que les pendents no donaven per poder evacuar, pel que cal assumir aquesta responsabilitat i veure com es pot resoldre i

b) que per salvar aquesta pendent, la recollida d’aigües s’ha fet al mig del carrer, havent-se hagut de fer el ventre d’ase al revés, fent l’esquena d’ase de la vorera a mig carrer i de mig carrer a la pendent de la recollida de pluvials i de les canonades, havent reconegut l’empresa, en una reunió mantinguda la setmana passada, la dificultat d’aquest asfaltat, comprometent-se a estar-hi a sobre per veure, si a la llarga, calia tornar a fer una capa, aixecant les tapes del clavegueram i les pluvials, afegint que si el gruix pogués ser de set centímetres com tots els carrers, el pendent s’hagués pogut fer molt més compacte i no es notaria tant, afegint que aquest invent per salvar la pendent entre el pont del carrer de Riera i la pendent de la plaça Anselm Clavé, perquè l’aigua de pluvials es divideixi, provoca la sensació d’un asfaltat poc llis i poc compacte, insistint en que l’empresa hi està treballant i s’ha compromès ha fer les actuacions que calguin.

El Sr. Monguilod manifesta que es de suposar que quan es va fer la base de formigó no es va calcular que es necessitarien set centímetres d’asfaltat.

La Sra. Campoy contesta que sí que es va calcular, si bé no es va fer perquè les pendents no donaven.

El Sr. Monguilod replica dient que quan el carrer estava foradat hi havien més de set centímetres.

La Sra. Campoy contesta que les canonades que passen per sota del carrer passen tant someres que fer una capa d’asfaltat de set significava que per salvar les pendents, calia rascar tant que s’hagués malmès la canonada de sanejament, raó per la qual l’asfaltat s’ha fet tant petit per salvar les pendents, sense canviar les canonades.

El Sr. Monguilod indica que, pel que té entès dels membres de l’obra, no es van calcular els set centímetres de les capes d’asfaltat que estiraven i el formigó no estava suficientment pla, el que ha provocat els bonys que hi han ara.

La Sra. Campoy respon que, si en una obra es diu que l’asfaltat ha de fer set centímetres, i se’n fan dos, l’ajuntament no ho acceptaria de cap de les maneres, repetint que tothom era conscient de que la capa d’asfaltat no tindria el gruix que havia de tenir per poder salvar aquestes pendents, havent-se compromès l’empresa a fer, si cal, una reparació a la totalitat, aixecant les tapadores i fent la capa d’asfaltat que convingui en el cas de que no tingués un funcionament correcte.

El Sr. Colomina manifesta que existeix un condicionament tècnic al que està subjecte tota l’obra, com són els desnivells que hi ha entre del carrer Desclapers, on està la recepció de les canonades d’aigües pluvials, i el carrer de Riera, indicant que les canonades d’aigües negres, tenen la profunditat que tenen, no havent desnivell suficient per posar-les més fondes, ja que aleshores quedarien per sota del nivell d’embocament al carrer Desclapers, el que ha fet que la capa per fer la solera de formigó i la capa d’asfalt sigui inferior al que seria desitjable.


La transcripció és una mica llarga, però m’ha semblat que era necessària per la comprensió del què ha passat: al carrer de Passada el ferm no té el gruix que calia ja que les canonades que passen sota del carrer estan massa a prop de la superfície. I, és clar, no era qüestió de canviar les canonades (?).

Es freqüent que, quan es fa una obra civil, es trobin problemes d’aquest tipus. Quan això passa, s’han de prendre les decisions pertinents. La decisió que han pres els responsables de l’ajuntament ha estat la de tirar endavant i, si el que es fa no funciona (que és el més probable) “veure com es pot resoldre”

Aquest tipus de decisió no acostuma pas a ser la millor ni la més econòmica. Tancar els ulls quan hi ha un obstacle davant teu només condueix a l’accident. Els que hem tingut de fer obra civil al llarg de la nostra vida professional sabem que el que convé a l’accionista, que és el que posa els quartos, és prendre la decisió de fer la solució definitiva. Quan prens una decisió d’aquest tipus, et jugues el teu futur professional, però un cop ho expliques als accionistes, normalment et donen la raó. En canvi, quan tanques els ulls i continues l’obra com si res, més tard hauràs d’explicar-te, i l’aprovació de l’accionista serà molt més complicada. I el teu futur, també.

En aquest cas, l’accionista és el contribuent. Són els seus quartos els que s’estan gastant. S’ha decidit tirar endavant, sabent que, tard o d’hora, s’haurà de refer el paviment i donar al problema la solució definitiva. La despesa serà, necessàriament, més important que si s’hagués decidit agafar el bou per les banyes i fer el que calia.

Per què no s’ha fet? Penso que la proximitat de les eleccions i la voluntat de presentar a l’elector una obra acabada no són estrangeres a aquesta decisió.

Ah, felicitar a l’oposició per haver fet públic aquest problema. Si haguessin fet una oposició d’aquest tipus durant els darrers quatre anys, probablement tindrien més possibilitats de guanyar el diumenge que ve.

divendres, de maig 18, 2007

El cobriment de la riera o la ruleta russa


Una de les obres dels darrers anys a Malgrat que és considerada com de referència és la del cobriment de la riera. Deixant de costat l’estètica del que s’ha fet, que pot agradar o no, trobo que s’ha construït al bell mig de Malgrat una bomba de rellotgeria, que explotarà un dia o un altre.

Exagerat? No. Potser el que passa és que soc pessimista per naturalesa, o que tinc una certa experiència en la remodelació i canalització de torrents de muntanya, però el que em sembla cert és que, un dia o un altre, el cobriment de la riera serà la causa d’inundacions al poble. Només espero que, a més dels danys materials que es produiran, no hi hagi desgràcies personals.

I és que quan es fa una obra d’aquest tipus, hi ha tres condicions que s’han de complir:

- Calcular la secció i les pendents del llit de la riera per permetre un escolament de la riuada centenària.
- Preveure l’actuació en casos d’emergència.
- Tenir un manteniment adequat par tenir sempre el llit de la zona soterrada net i lliure d’obstacles.


El càlcul de la secció i de la pendent

Quan revisem les dades que hi ha avui dia sobre els cabdals que s’haurien d’escolar per la riera, veiem que són molt incomplets. Fa relativament poc que es tenen dades fiables, i els models que preveuen l’escolament cap a la riera no estan pas sempre al dia amb les conseqüències de la urbanització accelerada del territori que s’està produint actualment, i que fa que molta menys aigua que fa uns anys sigui absorbida per la terra.

Es poden, doncs, tenir dubtes raonables de si la secció i la pendent del tros cobert de la riera permetran d’escolar una riuada centenària (que és aquella que és produeix una vegada cada cent anys)


Les possibilitats d’actuació en cas d’emergència

Pel que és pot veure, no s’ha previst res pels casos d’emergència. Per exemple, com es podria treure ràpidament un arbre arrossegat per les aigües que pugui tapar part de la secció soterrada, i que faria que la riera no pogués engolir la quantitat d’aigua que li ve, provocant una inundació.


El manteniment

M’ha cridat l’atenció una declaració del regidor de Obra Pública, Serveis i Platges al ple del mes d’abril, on diu: ... si parla d’assumir competències (gestió i cost) que corresponen a altres administracions, li puc fer una llista ben llarga, com la neteja de la riera,... Es a dir, que la neteja de la riera no correspon a l’ajuntament, sinó a una altre administració!

I qui controla que aquesta “altre administració” manté la riera neta? Es fàcil de fer-ho en el tros descobert, però, i el tros cobert? Si nosaltres mateixos no ho mirem, com volem que els altres ho facin correctament? Senzillament, fa por aquesta inconsciència.

Sense parlar de l’estat de manteniment de la gola de la riera, que és molt millorable: en l’estat actual, és probable que sigui una dificultat afegida per un escolament eficaç d’una riuada una mica forta.


La inundació del poble a causa del cobriment da la riera és ineluctable. Trigarà més o menys, però arribarà. Es a dir, que si jo fos candidat a alcalde, tindria al meu programa l’enderroc del cobriment de la riera. Perquè ja m’ha passat l’edat de jugar, i de fer jugar els meus conciutadans, a la ruleta russa.

dijous, de maig 17, 2007

La depuradora


Ja fa temps que la depuradora de l’Alt Maresme està sobre la taula. Aquesta depuradora, que ha de netejar les aigües residuals de Malgrat, Palafolls, Calella, Santa Susanna i Pineda, l’ha de construir l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua). Par ara no s’ha començat l’obra.

Què passa quan tirem de la cadena? Doncs bé, els residus van cap a una estació de pretractament, i desprès cal al mar. Una solució tercermundista. I això que som al Maresme, el rovell d’ou de Catalunya, la regió capdavantera de l’estat (o així ens ho fan creure)

I per què l’obra no s’ha començat? Doncs perquè els responsables municipals dels diversos municipis no es posen d’acord sobre la seva ubicació:

- Primer es volia fer a la pedrera de Mont Palau, on es volia construir una depuradora de tipus convencional.

- Més tard, els dos alcaldes de CiU de Pineda i de Santa Susanna es varen posar d’acord per construir-la a la platja de Pineda. La depuradora seria dissenyada amb els sistemes més avançats de tractament i desodorització. Però els grups d’oposició de Pineda s’hi oposen. Aquesta solució no sembla pas, al dia d’avui, completament clara, malgrat que ha estat oficialment anunciada pel conseller Nadal.

- Darrerament s'ha parlat també de fer-la al Pla de Grau. Es el que volen els de l'oposició de Pineda.

Aquesta instal•lació és necessària per evitar la contaminació del Mediterrani. A més, hi ha una subvenció per fer-la, de 14,4 milions d’euros, dels Fons de Cohesió, però amb la condició de que el projecte s’executi dins del 2007.

I què en diuen els nostres candidats? Doncs res. O gairebé res, als seus programes electorals (almenys en aquells que he vist publicats). Serà que els nostres candidats només són “sostenibles” fins que tiren de la cadena quan van de cos? Que la "sostenibilitat" del què passa desprès ja no els interessa? Probablement no els interessa perquè el pronunciar-se sobre aquest tema no dóna vots. Només pot donar problemes.

Perquè, de veritat, a qui importa que continuem embrutant el Mediterrani?

dimarts, de maig 15, 2007

De la bona salut econòmica de l’ajuntament


Llegim als diaris una bona notícia sobre Malgrat: el nivell d’endeutament de l'Ajuntament és el més baix des de 1992. Les arques municipals tenen en aquests moments 5,8 milions d’euros, amb els quals es podria pràcticament cancel•lar la totalitat dels deutes de l’Ajuntament -el financer de l’Ajuntament és de 3,5 milions d’euros i els deutes a proveïdors és de 2,6 milions.

Una mica més tard se’ns explica que la gestió econòmica de l’Ajuntament és fruit dels criteris de contenció de la despesa corrent, de rigor, de transparència i d’eficàcia.

Efectivament, el fet que l’endeutament de l’ajuntament hagi disminuït és una bona notícia, de la que tots ens en hem d’alegrar.

Però, al llegir el document de l’ajuntament (Comptes Generals del 2006), hi trobem que el que ha passat és que el pressupost d’inversions pel 2006 tenia un crèdit definitiu de 11,3 milions d’euros, i que el que s’ha gastat en inversions ha estat de 4,5 milions d’euros.

Es a dir, que el comentari dels diaris sobre que això és fruit dels criteris de contenció de la despesa corrent, de rigor, d’ètica i d’eficàcia no és del tot cert. Més aviat diríem que aquesta bona salut econòmica de l’ajuntament és deguda a que només s’ha realitzat un 40 % de les inversions previstes, mentre que els ingressos han estat més o menys els previstos.

Això d'invertir menys que el previst ni està bé ni està malament. Però el que és un xic emmerdant és que se’ns vulgui fer creure que aquesta bona situació és deguda a la contenció de la despesa corrent i altres criteris. Que se’ns vulgui fer combregar amb rodes de molí. I sobretot ara, que les eleccions estan al caure.

dilluns, de maig 14, 2007

Canvi climàtic (2) – El balanç d’energia del planeta



La temperatura mitjana del planeta Terra és una conseqüència directa del seu balanç d’energia: si el planeta rep més energia de fora que la que desprèn, s’escalfarà. Al contrari, si desprèn més energia cap a fora de la que rep, es refredarà. Si la seva temperatura mitjana és constant, és perquè hi ha un equilibri entre l’energia que rep de fora i la que desprèn cap a l’espai exterior.

La comprensió d’aquest balanç és bàsic per entendre el canvi climàtic. En aquest capítol l’intentaré explicar.


L’energia que rep el planeta Terra

L’energia que rep de fora el planeta Terra ve del Sol.

Primer de tot, hem de definir la “constant solar”. Es tracta de la intensitat d’energia solar que arriba verticalment sobre un cercle del mateix diàmetre que la Terra i situat a l’alta atmosfera. Actualment, aquesta constant és d’uns 1370 watts/m2.

Ara bé, aquesta energia s’ha de repartir sobre tota la superfície del planeta, que no és un cercle pla, sinó una esfera. I la superfície de l’esfera és de 4 ×π × R2 , on R és el diàmetre de la Terra. Es a dir, sobre una superfície quatre vegades més important que la del cercle del que hem parlat abans. Així doncs, el promig de cada punt de la Terra rep una energia de 342 watts/m2.

Aquest és només un promig: els pols en reben menys, l’equador més. De nit no es rep res, de dia es rep el doble.

Però això no és tot. Aquesta radiació no arriba pas tota a la superfície de la terra. Sempre en promig, d’aquests 342 watts/m2:

- 72 watts/m2 són reflectits cap a l’espai exterior pels núvols i 30 watts/m2 per la terra i el mar, és a dir, 102 watts/m2, un 30 % del total de l’energia rebuda, són reflectits directament cap a l’espai exterior.

- 70 watts/m2 són absorbits pels núvols, és a dir, un 20 % del total. Aquesta energia serveix per escalfar els núvols.

- la terra i el mar absorbeixen, doncs, uns 170 watts/m2, repartits de manera irregular, que va des dels 275 watts/m2 a les regions esclarissades de núvols del Sàhara i d’Aràbia, a només 75 watts/m2 a les illes bromoses de l’Artic (veure gràfic). Aquests 170 watts/m2 serveixen per escalfar la terra i el mar, i representen un xic menys del 50 % de l’energia solar rebuda pel planeta.


L’energia emesa pel planeta cap a l’espai

Però això no és tot. El planeta Terra, com qualsevol cos, emet calor cap a fora. Al segle XIX es va descobrir la llei de Stefan-Boltzmann, que permet calcular la quantitat de calor emesa per un cos. Aquesta quantitat de calor és proporcional a la temperatura absoluta del cos elevada a la quarta potència (s’entén per temperatura absoluta la temperatura mesurada en graus centígrads a la que hi hem d’afegir 273 graus)

Així doncs, la Terra, que té una temperatura mitjana de 14ºC, emet cap a l’exterior una energia de 390 watts/m2.

A més d’aquesta energia, el fet que una part de l’aigua s’evapori i vagi cap a l’atmosfera, fa que el la superfície del planeta perdi un promig de 104 watts/m2 per l’evaporació de l’aigua.

Si tota aquesta energia es perdés cap a l’espai exterior, la Terra es refredaria, ja que perderia més energia que la que rep: estaríem tots ben congelats. Però una bona part d’aquesta energia no es perd. Els núvols i l’atmosfera fan de pantalla i tornen cap a la terra i el mar 324 watts/m2, deixant escapar cap a fora només 240 watts/m2.


Balanç

Si fem un balanç entre l’energia que arriba al planeta directament del sol (342 watts/m2) i la que el planeta desprèn (102 reflectits pels núvols i la superfície + 40 que venen directament de la superfície + 200 emesos pels núvols i l’atmosfera) veiem que és un balanç equilibrat.

El balanç entre l’energia que arriba a la superfície i la que en surt també és equilibrat: hi arriben 170 watts/m2 del sol i 324 dels núvols i de l’atmosfera, que sumen 494 watts/m2. En surten 104 per l’evaporació de l’aigua i 390 que irradia degut a la seva temperatura de 14ºC, que fan un total de 494 watts/m2.

Mentre aquests balanços siguin equilibrats, la temperatura mitjana serà constant.


Efecte hivernacle

El fet que els núvols i l’atmosfera només deixin passar 240 watts/m2 dels 390 emesos per la superfície de la terra i dels 104 de l’evaporació de l’aigua, fa que els núvols i l’atmosfera es comportin com una pantalla aïllant que no permet que la superfície es refredi massa: és l’efecte hivernacle.


Albedo

Aquesta paraula també és important. Es defineix com el factor de reflexió dels cossos celestes sense llum pròpia. L’albedo promig de la Terra és del 30 %. En efecte, hem vist que la superfície de la Terra i els núvols reflecteixen 102 watts/m2 dels 342 que rep del sol, el que fa un 30 %.

Si la superfície del planeta estigués coberta de neu, l’albedo augmentaria, i contribuiria a refredar la Terra. Al revés, si la neu es fon, l’albedo disminueix i la superfície da la Terra s’escalfa. L'efecte de l'albedo sobre el clima és doncs un efecte acumulatiu.


En resum

Així, doncs, el clima global del planeta pot variar si hi ha:

- variació de la radiació del sol
- variació de l’energia reflectida: pot variar si canvia la cobertura nuvolosa de la terra, o si varia l’albedo (quantitat de glaç, canvi de la superfície dels boscos, etc)
- variació de l’energia total absorbida per la terra i el mar, per exemple, si l’efecte hivernacle es modifica.


Al capítol següent veurem com varia la radiació del sol.

diumenge, de maig 13, 2007

La història del Mediterrani

Ara que ha començat la campanya per a les eleccions és un bon moment per distreure’s i no pensar en la política. Sobre tot si ja fa temps que tens clar a qui no has de votar i, per tant, saps a qui votaràs. Es el moment, si vius a la vora de l’oceà, de passar el temps lliure mirant les aigües pujar i baixar al ritme mil•lenari de les marees, i això des de fa tants milions d’anys que et pots donar compte de la poca cosa que representen unes eleccions (menys pels que es presenten).

Però si vius a la vora del Mediterrani, que, el pobre, no té marees, t’has d’empescar una altra manera de relativitzar les coses. Una d’elles pot ser la de repassar la història del Mediterrani. No la història dels fenicis, dels grecs, dels cartaginesos, dels romans i dels almogàvers, sinó la història del mateix mar. Des de quan existeix? Quines han estat les seves evolucions?

Fa dos-cents milions d’anys, tots els continents estaven enganxats. Hi havia un continent únic, anomenat Pangea. Més tard, aquest continent es va anar fragmentant, obrint-se un espai entre Amèrica i Euràsia, bressol del futur oceà Atlàntic, mentre que entre l’Africa i l’Asia s’obria un altre oceà, el mar de Tethys.

Aquest mar de Tethys es va anar tancant, a mesura que el continent africà s’anava desenganxant d¡Amèrica del Sud i s’apropava a l’Asia. Fa uns quaranta milions d’anys que el Mediterrani actual estava ja gairebé format, i fa uns deu milions d’anys que ja era com ara: estava tancat pel seu extrem est i només es comunicava amb l’oceà Atlàntic per l’estret de Gibraltar.

Fa uns cinc milions d’anys que l’estret de Gibraltar es va tancar, al anar-se acostant cada cop més Africa d’Europa. Com que l’aportació d’aigua dels rius al Mediterrani és només d’un terç de l’evaporació, el mar Mediterrani es va anar evaporant poc a poc. Aquest procés va durar un milió d’anys aproximadament. La mar Mediterrània es va assecar i es va quedar reduïda a uns quants llacs hipersalins, situats a més de mil metres sota el nivell de l’oceà. La resta era un immens desert de sal.

La força que la diferència de nivell de l’oceà i el Mediterrani feia sobre el dic que unia Africa i Europa va fer que aquest dic es trenqués. Quan va passar això, el Mediterrani es va tornar a omplir, amb una enorme cascada. Va trigar quaranta anys a omplir-se una altra vegada.

Com que el continent africà continua el seu moviment cap al nord, és clar que la mar Mediterrània es tornarà a tancar, es tornarà a evaporar, i que el procés començarà una altra vegada. Es calcula que això passarà d’aquí uns tres o quatre milions d’anys.

Es a dir, que tenim temps de fer moltes eleccions abans de veure com la nostra mar es torna a assecar.

---------------------------------------------------------------------------------

Pels curiosos, les característiques principals del Mediterrani són:

Superfície = 2,51 milions de quilòmetres quadrats (5,4 vegades la superfície d’Espanya)
Dimensions = 4.000 km d’est a oest, 46.000 km de litoral, 800 km de nord a sud (amplada mitjana), amb una amplada màxima de nord a sud de 1.600 km.
Profunditat mitjana = 1.350 metres.
Profunditat màxima = 5.210 metres (fossa de Matapan, Grècia)
Renovació de l’aigua = cada 90 anys aproximadament.
Salinitat = sobre el 3,8 %

dimecres, de maig 09, 2007

Adjectius


Deia el mestre Josep Pla que una de les tasques més difícils del difícil art d’escriure era la de trobar l’adjectiu adequat. Jo hi afegiria que molts tenim, quan escrivim, la mania d’adjectivar-ho tot, moltes vegades sense cap necessitat. Quan llegeixo, m’agrada fixar-me en els adjectius que l’autor fa servir. Em diverteix imaginar-me la seva personalitat a través de la seva manera d’adjectivar.

He llegit la nota de premsa publicada per l’Ajuntament per explicar al ciutadà el perquè de l’acció civil i penal contra la revista som-hi. i hi he trobat dues frases on els adjectius emprats m’han cridat l’atenció:

- La llibertat d’expressió i el dret a la informació són pilars essencials del sistema democràtic i l’exercici de la sana crítica fins i tot enriquidora per qui exerceix la responsabilitat de governar,...

- L’acció exercida no pretén, en definitiva, eliminar la crítica o la justa discrepància,...


Què volen dir els adjectius sana, davant crítica, i justa, davant discrepància?

Qui pot definir que una crítica és sana? Una crítica és una crítica, i punt. No hauria de ser ofensiva per les persones, no hauria de ser acompanyada d’insults, però, per què hauria de ser sana? L’adjectiu sa es refereix a tenir salut, a l’absència de corrupció, a ser bo per la salut. Què té a veure aquest adjectiu amb la crítica. Res, em sembla a mi.

I qui ens diu que una discrepància és o no és justa? Una cosa justa és conforme a la justícia, és imparcial. L’adjectiu just pot ser també referit a quelcom d’escàs o a una cosa que s’adapta exactament a allò a què és destinat. En la nota de premsa, lògicament, l’adjectiu just es deu referir a la justícia, a la imparcialitat de la discrepància. Però si vostè té un model de poble i jo en tinc un altre, i, per tant, discrepo de vostè, la meva discrepància és justa i imparcial? O la meva discrepància és injusta i parcial? La meva discrepància és discrepància a seques. L’adjectiu just, referit a la discrepància, només pot tenir un sentit de limitació de la meva possibilitat a expressar una opinió diferent de la seva.

En fi, dues ocasions perdudes per simplificar l’escriptura i per fer-se més fàcilment entenedor.

A no ser que l’ús d’aquests dos adjectius reveli un subconscient autoritari del (o dels) que ha escrit la nota de premsa, que es concretaria en posar límits a la llibertat d’expressió, segons la seva conveniència. Salvant les distàncies, l’ús d’aquests dos adjectius em recorda allò del sano contraste de pareceres, expressió tan estimada d’un il•lustre general.

dimarts, de maig 08, 2007

La Placeta



Va ser l’any 1902 quan la Placeta va canviar de nom. El 10 d’abril d’aquell any moria el Sr. Bartomeu Robert i Yarzabal, conegut com el Dr. Robert. Aquest metge va néixer a Tampico (Mèxic), de pare català,i de ben jove va tornar a Catalunya. Va cursar estudis de medicina a la Facultat de Medicina de Barcelona, on va ser catedràtic de Patologia Interna. Va tenir un protagonisme destacat durant la febre groga del 1870 i el còlera del 1885. Va ser també alcalde de Barcelona.

A la seva mort, es va obrir una subscripció pública a Catalunya per fer-li un monument a Sitges, on tenia la seva casa pairal. A Malgrat, el ple de l’Ajuntament, llavors presidit per l’alcalde Francesc Gibert i Turró, va decidir dedicar-li una plaça: la Placeta va passar a anomenar-se Plaça del Dr. Robert.

Anys més tard, el govern municipal presidit per Francesc Arnau, va encarregar una escultura artística que representés Leda, personatge de la mitologia grega, abraçant Zeus metamorfosat en cigne. Aquesta obra artística fou col•locada al centre de la Placeta l’any 1933.

L’any 1934, el consistori malgratenc va ser cessat per ordre de l’autoritat militar, la qual va constituir una Comissió Gestora amb els regidors conservadors, que va presidir Artur Espàrrech, de la Lliga. Aquesta comissió va acordar “canviar l’estàtua mitològica que hi ha emplaçada en la plaça del Dr. Robert per un bust del dit patrici”. Aquest canvi es va dur a terme el 16 d’octubre del 1934. L’estàtua treta va ser guardada a les dependències municipals.

L’any 1939, al haver entrat les tropes “nacionals” a Malgrat, es va tornar a canviar el monument de la Placeta. El bust del Dr. Robert va ser substituït per un monòlit que representava el Monument als Caiguts. Aquest monòlit era de guix, i va durar poc temps: jo no el recordo. (Per cert, anys més tard, el 1957, es va col•locar un nou monòlit pels Caiguts, una mica més sòlid, a la plaça Balmes, actualment Pau Casals). La Placeta es va anomenar Plaça Calvo Sotelo. En aquesta època, es va destruir l’estàtua de Leda i el Cigne.

L’any 1977 es va tornar a la Placeta el nom anterior de Plaça del Dr. Robert, i el 6 de desembre del 1979 es va tornar a posar el bust del Dr. Robert. L’alcalde era en Pepito Mora.

(Font: Malgrat de Mar. Crònica d’un segle)

El ple del mes d’abril 2007

Ple interessant sobre tot per els precs i preguntes sobre els resultats del nou Pla de Mobilitat. Els resultats actuals d’aquest Pla són un reflex de la manera d’actuar que ha tingut l’Ajuntament aquests darrers deu o quinze anys: poca reflexió i tirar endavant.


Intervenció Integral al Barri del Castell

L’any 2006 es va fer un projecte d’intervenció dita “integral” (aneu a saber el que vol dir exactament aquesta paraula) del barri del Castell, per un cost de 7 milions d’euros. Aquest projecte es va presentar a la Generalitat, per demanar una subvenció del 50 %, és a dir, de 3,5 milions d’euros. Aquesta sol•licitud va ser denegada (va quedar al número 18, i només hi havia 17 subvencions!!)

Que no es digui que a Malgrat no som tossuts. Aquest any 2007 s’ha fet un altre projecte “integral”, aquesta vegada amb un cost de 8,3 milions d’euros, i es torna a demanar a la Generalitat una subvenció del 50 %. Aquest projecte ha estat fet per la societat GMG, recomanada per la Diputació de Barcelona. El nou pla agafa tot el barri (turó inclòs), i es composa dels punts següents:

- Millora de connexions entre el barri del Castell i la resta del nucli.
- Creació de nous equipaments pel barri, especialment un Centre Cívic i de Recursos (quina mania la de donar noms estranys a les coses)
- Millors de places, accessos i llocs públics del barri.
- Atenció a les condicions d’habitabilitat dels habitatges.
- Promoció de l’eficiència energètica dels edificis.
- Creació d’estímuls pel desenvolupament dels dos plans de millora urbana, situats a les zones més degradades del barri (i això què rovellons vol dir?)
- Atenció a les necessitats del barri, especialment per la gent gran i les dones, establiment de mesures fomentadores de l’equitat de gènere i potenciadores de l’autonomia de la gent gran (sí senyor, i encara més frases buides)
- Enfortiment del teixit social del barri (això és la guinda sobre el pastís)

Tot això, diuen, s’ha concertat amb els habitants. Segur que no han entès la meitat del que es proposa. Però, l’avantatge de parlar d’una manera tecnocràtica fa que sigui més senzill d’obtenir les subvencions que donen els funcionaris de la Generalitat. Es trist, però potser sigui eficaç.

Com és natural, la proposta és aprovada per unanimitat. Qualsevol diu el què pensa, amb les eleccions tan properes.


Modificació del POUM desprès de l’acord sobre la Torre de can Sala

Quan l’Ajuntament va comprar la torre, a més del pagament de 531.000 euros, es va modificar l’edificabilitat d’una finca dels propietaris situada al Passeig. Al ple del mes de febrer es va aprovar l’augment de sostre d’aquesta finca d’un 34 % (que és molt). Ara, els propietaris demanen un augment encara més important, un 6 % més. D’altra banda, la propietat demana que el front de la finca que dóna al Passeig es pugui ocupar totalment, sense deixar els espais reglamentaris amb les finques veïnes. Tot això que ara demana la propietat sembla convenir a l’arquitecte municipal, que en fa un informe favorable.

Per tant, la modificació és aprovada per unanimitat.

El pobre contribuent que això escriu troba que aquesta nova modificació és un pas més cap al desenvolupament especulatiu del poble, però, com tothom sap, el fer malbé el poble no té cap importància. I encara menys l’arquitecte municipal hi està d’acord.


Modificació del POUM per poder fer una permuta d’una finca d’un terreny de 394 m2

Aquesta permuta, ben documentada per part de l’arquitecte municipal, és aprovada per unanimitat del ple. Aquesta modificació no sembla pas tenir cap efecte negatiu per a la correcta urbanització de Malgrat.


Proposta de conveni per modificar el POUM per l’ampliació d’ús de càmping

La proposta consisteix a modificar el POUM del delta per poder ampliar un càmping en 21.000 m2, actualment qualificats com de zona agrícola, a canvi d’una cessió de 13.000 m2 a l’Ajuntament.

La legislació de la zona és talment complicada i inintel•ligible per a un ser humà ordinari, que el ple decideix de denegar el dit conveni (amb l’absència del regidor Monguilod, que és de família que proposa el conveni, i que s’ha retirat de la discussió, cosa que l’honora).


Sol•licitud d’actuacions al delta de la Tordera

Aquesta sol•licitud és una reforma de la moció presentada fa uns mesos per ERC, i que es va decidir, de comú acord, aparcar momentàniament per fer una sol•licitud consensuada.

L’Ajuntament s’ha ocupat del delta:

- En el POUM aprovat el 2005 es fixen com objectius, entre altres, el posar en valor un dels indrets amb més interès del municipi des del punt de vista ecològic i paisatgístic, preservar les zones forestals i preservar els valors ecològics.
- El Pla d’Acció Ambiental municipal del 2003 vol preservar els entorns de la Tordera, conservar i mantenir l’espai agrícola de Malgrat i aposta per un turisme sostenible.

La situació, avui, del què han fet les diferents administracions, és que:

- El Ministeri del Medi Ambient el Projecte de Restitució Mediambiental del delta de la Tordera, el 15 d’abril del 2005, encara que no hi ha res de fet.
- L’Agència Catalana de l’Aigua ha aprovat el pla Inuncat, el 22 d¡agost del 2006, declarant que és una zona inundable.
- L’Agència Catalana de l’Aigua té previst ampliar la dessaladora.
- El Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat va aprovar el Pla Director Urbanístic Costaner el 25 de maig del 2005, on es qualifica el delta com a sòl no urbanitzable costaner.
- El Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat ha aprovat el 6 de setembre del 2006 el Projecte d’Ampliació de la Xarxa Natura 2000, que inclou certs espais de la Tordera.
- També inclou certs espais de la Tordera l’inventari de Zones Humides de Catalunya.

Per unanimitat s’acorda sol•licitar a les diferents administracions que defineixin les actuacions que tenen previstes. Que està molt bé, pensa el pobre contribuent, però, mentrestant, què fa l’Ajuntament per, almenys, no deixar deteriorar encara més la zona del delta que està al municipi de Malgrat?. I el pobre contribuent constata que no es fa res. Res de res.

I el pobre contribuent pensa que ni l’Ajuntament ha fet el que es diu al POUM ni al Pla d’Acció Ambiental. I pensa també que si és cert el que diu algun diari (que el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat hauria concedit una subvenció de 26.500 euros per finançar la meitat del cost de la realització d’un Pla Director del delta, corresponent la resta del finançament als quatre municipis que tenen una part del delta, i que aquests quatre municipis no s’han posat d’acord par tirar endavant aquest estudi), hi ha hagut mala fe de la part del govern municipal al no dir-ho al ple.

Finalment, el pobre contribuent s’estranya també de la passivitat de l’oposició a l’hora de demanar comptes al govern municipal sobre la seva responsabilitat en la degradació actual de la part del delta que correspon a Malgrat.


Nom d’un nou carrer

Per unanimitat s’aprova anomenar carrer del Molí de la Sal a la via pública de nova creació que uneix el carrer Guillem de Palafolls i el carrer de Zenòbia Camprubí.


Nomenament dels membres del Consell Educatiu

El ple dona el seu acord unànime al nomenament dels 33 membres que formaran aquest Consell.


Precs i preguntes

A - ERC diu que s’ha editat un fulletó, per celebrar la designació de turisme familiar, on es veu una família anant en bici pel Passeig, on això és prohibit. Demana que es retiri aquesta prohibició.

B – Darrera la Cooperativa hi ha uns fanals al mig de la vorera d’un pas subterrani, que impedeixen el pas d’una cadira de rodes. S’havia demanat que es traguessin aquests fanals. L’alcaldessa respon que el compromís està pres i que es farà.

C – Una caseta al carrer del Carme, cantonada amb l’Avinguda Mediterrània, està oberta i és plena de porqueria. Aquesta caseta pertany a Simac, i és destinada a ubicar un grup electrogen. S’ha demanat al Simac de tancar-la, cosa que ha fet dues o tres vegades, trobant-se les dues o tres vegades el pany trencat.

D – ERC demana si la campanya d’asfaltar s’ha finalitzat, ja que al carrer de Girona hi ha una sèrie de bonys, i que hi ha tres punts crítics al Pla de Grau, al Camí del Pla, i un altre al Mas Bages i un altre al Camí de la Tordera. Pel que correspon al Pla de Grau, la brigada de l’Ajuntament farà les reparacions.

Al carrer de Girona, entre l’Escola de Música i la plaça de la Barretina, hi ha trossos que semblen un camí sense asfaltar. El regidor respon que hi ha alguns trossets que potser no estan bé, però que en cap cas es pot considerar que sembli un camí sense asfaltar.

E – A l’Avinguda Bon Pastor hi ha algunes cantonades de les zones enjardinades que esta desenganxades, i que hi ha problemes per fer el gir dels cotxes. El regidor respon que s’estan arreglant els desperfectes per l’empresa adjudicatària, ja que l’obra està en garantia, però que s’estan donant accions voluntàries contra les senyals o les pilones (!)

F – El ferm del carrer de Passada és francament millorable. Sembla que l’empresa adjudicatària va trobar difícilment un subcontractant per asfaltar el carrer, ja que tots els pobles estaven asfaltant (s’acostaven les eleccions!). A més, la capa d’asfalt és molt prima degut a que les pendents no donaven per poder evacuar l’aigua. De manera que l’evacuació de l’aigua es fa al mig del carrer. S’està intentant trobar una solució a aquest problema. (No serà que s’ha volgut tirar endavant el projecte, encara que es sabia que era defectuós, per acabar-lo abans de les eleccions?)

G – Hi ha una senyal de direcció prohibida al mig de lo vorera al carrer de Girona. Es treurà.

H – S’ha fet una valoració de la circulació del poble amb el nou Pla de Mobilitat? Encara és aviat, però l’Ajuntament ja ha rebut dues felicitacions.

I – Quines actuacions té previstes la regidoria de Sanitat? Potser el mes que ve es podran dir. Recordem que el mes de novembre es va contestar que es diria el desembre o el gener.

J – S’engega una discussió molt interessant sobre l’augment de trànsit al Carrer Llibertat degut al nou Pla de Mobilitat, agreujat amb el fet que el carrer està malament, en certs llocs no hi ha voreres, i que l’aigua s’escola molt malament. El problema sembla de difícil solució, almenys si no es fan obres molt importants. El fet, però, és que el pla de mobilitat ha augmentat molt la circulació per aquest carrer. Es clar que el problema es resoldria si, com diu la senyora alcaldessa, el personal anés a peu en comptes d’anar en cotxe.

K – Es torna a parlar de la caseta del carrer del Carme. ERC diu que no deu ser tan complicat el tancar una caseta. El regidor respon que no es pot gestionar el que correspon a altres administracions (així ens va).

Altra vegada es parla del Pla de Mobilitat. La regidora d’urbanisme ens diu que en aquest Pla, del 1998, l’estudi es va fer per 13.000 habitants (aquí el pobre cronista ja no entén res) i amb uns equipaments que no existeixen, com ara l’aparcament subterrani de la Plaça del Liceu. També és cert que encara falta un pas a nivell inferior.

El pobre cronista, que també és contribuent, pensa que tot això s’ha fet malament, no per mala voluntat, sinó per ignorància pura i dura d’alguns responsables, que es varen refiar massa d’un projecte fet per gent que no devia ser pas massa competent. I també ha de dir que molta gent ja s’ho veia venir. Només hem d’esperar que la gent es vagi acostumant al nou Pla de Mobilitat i que es vagi millorant poc a poc. Reconeixem que no és pas una cosa senzilla, però afirmem també que l’Ajuntament es va llençar a fer aquest nou Pla sense una reflexió suficient.

diumenge, de maig 06, 2007

El dos de maig


Aquesta setmana, com cada any, el dia dos de maig a la Comunitat de Madrid han tingut festa. Es celebra el principi de la guerra de la independència contra l’invasor francès. Les tropes d’en Napoleó varen ser finalment derrotades i, l’any 1814, el rei Ferran Sisè va tornar al tron d’Espanya.

La guerra, com totes les guerres, va ser salvatge. Els actes de barbàrie comesos pels uns i pels altres, també. I les conseqüències d’aquella guerra varen ser catastròfiques. Varen deixar un país dividit i atrassat.

La intenció d’en Napoleó era, a més de conquerir l’estat espanyol, d’imposar-li un aparell administratiu eficaç. Però el poble es va rebel•lar i no li va permetre de fer la modernització volguda. I així ens va anar. El segle XIX espanyol va ser un segle molt desgraciat, on Espanya va perdre el tren de la modernitat.

De vegades m’agrada pensar quina hauria estat la història si el poble espanyol hagués estat menys heroic i si en Napoleó hagués pogut fer la reforma que pretenia. No puc assegurar que la història del segle XIX hauria estat millor. Però m’atreviria a dir que el què és segur és que no hauria estat pitjor.

L’any que ve es celebren els dos-cents anys del dos de maig del 1808. Probablement el madrileny, sobretot si l’Esperancita encara és al seu capdavant, ho celebrarà amb pompa i esplendor, com s’ho mereix l’heroisme del poble de fa dos-cents anys. Jo més aviat diria, com no s’ho mereix la ignorància del poble de fa dos-cents anys.

divendres, de maig 04, 2007

Ara fa noranta anys


L’any 1917, ara fa noranta anys, a Malgrat la història va anar de vaixells.

A les drassanes de Malgrat es va construir el vaixell Mirotres, el primer vaixell de formigó armat que va navegar pel mar. Aquest nom li va ser donat en honor del constructor Joan Miró i Trepat, que fou el seu impulsor. Aquest vaixell de formigó armat es va destinar al transport de cabotatge pel llevant espanyol i per la costa francesa. Va embarrancar l’any 1920.

El mateix any embarrancava a la platja de Malgrat el vaixell italià Sirte Liborno.

Recordo que, de petit, encara es parlava a Malgrat del vaixell de formigó.

Font: Malgrat de Mar – Crònica d’un segle

dijous, de maig 03, 2007

El delta de la Tordera


El riu Tordera, que té una llargada d’uns 65 km, desemboca al mar entre els termes de Blanes i de Malgrat, formant un delta d’uns 8 km2 de superfície. Aquest delta té una amplada màxima de 6.400 metres en el front litoral i una llargada, en el sentit del riu, d’uns 3.000 metres.

El riu, en la seva part final, té tres aprofitaments d’aigua del seu aqüífer:

- la planta potabilitzadora de Palafolls, que subministra aigua potable als municipis del Maresme nord. Està gestionada pel Consell Comarcal del Maresme.

- la planta potabilitzadora de Tossa i Lloret, que subministra aigua potable a aquestes poblacions. Està gestionada pel Consorci de la Costa Brava.

- la planta potabilitzadora de Blanes, que subministra aigua potable a aquest municipi. Està gestionat per la societat Aigües de Blanes.

En total, el volum d’aigua potable utilitzat per totes aquestes poblacions és d’uns 24 Hm3 per any. Els mesos de juliol, agost i setembre aquest consum és molt més elevat que la resta de l’any.

A més, la indústria fa servir uns 7 Hm3 anuals, i l’agricultura uns 9 Hm3 anuals d’aigua, que provenen dels aqüífers de la Tordera.

Aquesta explotació dels aqüífers és molt elevada, el que fa que aquests es van assecant, i hi ha probabilitats de què siguin envaïts per l’aigua salada del mar. Aquesta és una bona raó per haver implantat la dessaladora de Blanes, que proporciona (quan funciona) 10 Hm3 anuals i que, amb la seva ampliació, veurà doblada aquesta capacitat.

Aquesta sobreexplotació dels aqüífers té també una altre conseqüència: el delta no rep prou aportació de sediments, i la seva superfície va disminuint. Diuen que la línea de costa ha retrocedit d’uns 150 metres.

D’altra part, el delta és una superfície d’un alt valor ecològic, perquè és el quart indret de Catalunya quant a pas d’aus migratòries.

Tenim, doncs, dos problemes al delta: la pèrdua de superfície i la protecció i conservació del seu medi ambient.

Doncs bé, el gener de 2005, les localitats amb influència a l’àrea del delta (Blanes, Malgrat, Tordera i Palafolls) havien pres la decisió d’impulsar un pla però per ara no hi ha res de fet. El Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, a qui el passat 2005 es va sol•licitar una subvenció de 25.600 euros que va ser concedida, no dona detalls del punt en què està la redacció del projecte.

La intenció inicial per impulsar el diagnòstic del delta del Tordera va ser crear un consorci format per les quatre localitats que, juntament amb la Generalitat, que es va comprometre a sufragar la meitat dels 42.000 euros que costava l’estudi, aportés recursos per treballar en la direcció de projectar una planificació d’usos de l’espai. Però el fet que les quatre localitats disposessin de diferents extensions de terreny en l’indret afectat va encallar la constitució de l’ens consorciat. I així, la decisió inicial de treballar conjuntament per coordinar les actuacions sobre aquest territori va quedar aturada.

Segons es va definir, l’estudi ha de constar de tres fases:

- recopilar la informació existent sobre el paisatge, la hidrologia, el patrimoni cultural i el planejament urbanístic,
- elaborar un informe de diagnòstic ambiental,
- definir les propostes concretes d’actuació a emprendre per part dels quatre municipis implicats.

Però de moment, totes aquestes iniciatives estan aturades i cada localitat continua actuant per separat, mentre que les actuacions incíviques i la pressió humana creixen dins l’espai del delta.

(Font: Diari de Girona)

La presència d’aus, extremadament sensibles als canvis a l’entorn, és un dels bioindicadors que posa en relleu el delicat estat de salut del delta. Algunes espècies d’ocells com ara el corriol menut pateixen un retrocés de les poblacions a causa de l’impacte produït, per exemple, pel pas dels quads. De la mateixa manera, la presència creixent de pardals, un ocell molt freqüent en àrees urbanes, demostra la humanització de l’espai. Per últim, la comunitat de polles d’aigua ha experimentat un fort descens en els últims anys.

I tot això perquè quatre ajuntaments no es posen d’acord. I menys mal que aquests ajuntaments practiquen una política de “sostenibilitat” ambiental, segons diuen ells mateixos.

Tres dels quatre ajuntaments tenen un alcalde socialista, em sembla. El quart és de CiU. I ni els uns ni els altres no es preocupen del delta. Perquè el medi ambient no sembla entrar dintre de les seves prioritats. Diguin el que vulguin.

dimecres, de maig 02, 2007

I les temperatures del mes de març?


No he llegit res als diaris sobre si el mes de març del 2007 ha estat un mes excepcionalment calent o no. Contràriament al mes de febrer, on es va fer molta propaganda sobre l’escalfament del planeta Terra, el mes de març ha passat més desapercebut. Però el mes de març es mereix també un comentari. El mes de març també és de Déu.

Com sempre, anem a informar-nos al Climate Monitoring, de la NOAA. Hi trobem el següent:

- Basant-se en les dades preliminars, la mitjana combinada de les temperatures de la terra i del mar dona el període de gener a març del 2007 com al segon més calent i el cinquè mes de març més calent des de que es tenen dades, és a dir, des de l'any 1880.

- Les temperatures del període de gener a març del 2007 varen estar per sobre de la mitjana a Europa, als Estats Units, al sud est del Brasil i a la major part d’Asia. Varen estar per sota de la mitjana a l’Alaska, a Rússia central i a parts del Canadà.

Les dades del mes de març del 2007 són les següents (prenent com a base la mitjana dels anys 1961 al 1990):

Global del planeta:

Terra = + 1,16 ºC, el quart març més calorós (el rècord el té l’any 1990)
Oceà = + 0,41 ºC, el sisè març més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,61 ºC, el cinquè març més calorós (el rècord el té l’any 2002)

Hemisferi nord:

Terra = + 1,31 ºC, el sisè març més calorós (el rècord el té l’any 1990)
Oceà = + 0,45 ºC, el tercer març més calorós ( el rècord el té l’any 2004)
Terra i oceà = + 0,77 ºC, el cinquè març més calorós (el rècord el té l’any 1990)

Hemisferi sud:

Terra = + 0,71 ºC, el sisè març més calorós (el rècord el té l’any 1988)
Oceà = + 0,39 ºC, l’onzè març més calorós ( el rècord el té l’any 2002)
Terra i oceà = + 0,43 ºC, el desè març més calorós (el rècord el té l’any 1988)


Queda dit per si pot interessar a algú.

dimarts, de maig 01, 2007

L’erosió, un nou delicte?


Ahir vaig rebre el som-hi! del mes d’abril. Tenia curiositat per veure si la senyora alcaldessa accediria a ser-hi entrevistada, després de l’acció penal i civil contra la revista. Hi ha accedit, i, per explicar-ho, se’n ha sortit força bé: “En primer lloc, voldria donar les gràcies, abans que res, al Sr. Soto per l’entrevista, compromís que vaig prendre amb ell fa ja uns mesos. També a la revista, per l’espai que ofereix als caps de llista”

L’entrevista és llarga, amb uns monòlegs llarguíssims de la regidora, a voltes amb un raonament un xic espès, almenys després d’una primera lectura. Només comentaré avui el que diu fent referència a l’acció penal i civil contra el som-hi!. Més endavant, desprès de tornar a llegir l’entrevista unes quantes vegades, decidiré si val la pena fer-ne un comentari global.

“Pretendre que el que no s’aconsegueix per via democràtica es pugui aconseguir per la demagògia, les males maneres o l’erosió sistemàtica, és un mal que perjudica les normes de convivència i les normes del joc democràtic”.

Vegem què és la demagògia: política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l’acceptació de programes d’acció impracticables i fal•laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi.

I vegem què és l’erosió: depressió produïda a la superfície d’un cos pel fregadís d’un altre.

Aquestes dues definicions es poden aplicar, de manera figurada, al que vol dir la regidora. La demagògia seria utilitzar mètodes emotius i irracionals per a estimular el sentiment dels governats cap a una desaprovació de la seva política, i l’erosió seria anar repetint sempre el mateix per desgastar-la políticament. Es el que fan tots els polítics que es troben a l’oposició.

“La crítica sana és legítima, el pensar diferent també ho és, donar alternatives també, discrepar, opinar,... tot és permès. El que no és permès és la mentida, la difamació, l’erosió continuada de l’adversari.

Es clar que si un se sent “erosionat” contínuament, existeixen els tribunals, però jo em pregunto, cal? Cal que la Cope parli amb menyspreu, per parlar d’una persona o d’un tema? Cal que una revista permeti cada mes, durant quatre anys, cartes que ofenen a una persona o a una institució i, a més, de forma anònima? Es això llibertat d’opinió? Si ho fessin a algú de vostès què diria?”


El dir que la difamació no és permesa, la regidora té raó. Pel que fa a la mentida, si és que n’hi ha hagut alguna, el millor és desmentir-la el més aviat possible. I, si parlem d’erosió, és el pa de cada dia del joc (o de la lluita) polític. De manera que l’erosió de l’adversari no deu pas ser tan prohibida com diu la regidora.

Si una persona que es sent “erosionada” contínuament acudeix als tribunals, el més probable és que l’enviïn a fer punyetes. No sent llicenciat en dret, ho he preguntat a un conegut que és magistrat. M’ha dit que el delicte d’erosió no existeix.

Ja he expressat la meva opinió pel què fa als arguments de l’acció penal i civil. Aquesta acció estava basada en un possible delicte d’injúries i calúmnies. Al meu parer, no n’hi havia cap, però em puc equivocar. Ara s’invoca un delicte d’erosió. Em sembla que aquest canvi de denominació del possible delicte demostra que no es tenen pas les idees massa clares.

Estic d’acord, però, amb una frase de la senyora alcaldessa: “Es clar que si un se sent “erosionat” contínuament, existeixen els tribunals, però jo em pregunto, cal?”. La resposta lògica a aquest però jo em pregunto, cal? seria no. Però la regidora ha triat la resposta contrària. No ho trobo pas gaire coherent.