Precisió matemàtica

 “ En aquest acte, la Xarxa Espanyola de Registres de Càncer (Redecan) va donar a conèixer l’informe Les xifres del càncer el 2024, que estima que aquest any es diagnosticaran 286.664 nous casos, un 2,6% més que el 2023, sobretot per tumors colorrectals, de mama i de pulmó. Aquest últim es consolida com el tercer més freqüent en dones després de triplicar-se’n la incidència els últims 20 anys pel consum de tabac.”

Això ho acabo de llegir a La Vanguardia d’avui. No és rellevant de quin acte parla el diari, sino la precisió de la xifra de càncers que es diagnosticaran enguany a Espanya: 286.664 casos, ni un més ni un menys. Genial. Els anirem comptant i, quan arribem a aquesta xifra, si no hi som nosaltres, podrem estar tranquils, almenys fins el 31 de desembre.

Intel·ligència artificial

Tant ens han alabat el chat GPT 4, que diuen que et redacta articles cobre qualsevol tema amb tot el rigor amb el que tenen els bons periodistes, que li he demanat un article sobre la pilona de Malgrat. Aquest és el resultat:

“La pilona de Malgrat és una torre d'alta tensió situada a la localitat de Malgrat de Mar, a la província de Barcelona, ​​Espanya. Es tracta d´una estructura de ferro d´uns 50 metres d´alçada, que forma part de la xarxa de transport d´energia elèctrica d’alta tensió a la zona.

La pilona de Malgrat és una infraestructura important per al subministrament d'energia elèctrica a la regió, ja que permet el transport de l'energia generada a centrals elèctriques cap a les zones de consum. A més, forma part d'una xarxa de torres d'alta tensió que s'estén per tot el territori espanyol, permetent l'intercanvi d'energia entre diferents regions i països.

Al llarg dels anys, la pilona de Malgrat ha estat objecte de diverses controvèrsies i protestes per part d'alguns residents i grups ecologistes, que argumenten que les torres d'alta tensió poden afectar negativament la salut de les persones i el medi ambient. Tot i això, els organismes reguladors i els estudis científics han determinat que les torres d'alta tensió no representen un risc significatiu per a la salut humana ni per al medi ambient, sempre que es respectin les normes i regulacions de seguretat.

En resum, la pilona de Malgrat és una torre d'alta tensió que forma part de la xarxa de transport d'energia elèctrica a la zona, i és una infraestructura important per al subministrament d'energia elèctrica a la regió i per a l'intercanvi d'energia a nivell nacional i internacional. Tot i que ha estat objecte de controvèrsies al passat, els organismes reguladors han determinat que les torres d'alta tensió no representen un risc significatiu per a la salut humana ni per al medi ambient.”

Si aquest és el nivell de la millor intel·ligència artificial del moment no ens hem de preocupar massa.

Viatge en tren

Val a dir que sempre m’ha agradat viatjar en tren, encara que, de vegades, el trajecte se m’ha fet llarg, llarguíssim. Recordo quan, dos dies abans de Nadal, l’any 1966, vaig agafar el tren de nit a l’estació de França per anar a Còrdova a fer el que em restava de mili. Un tren atapeït, on encara que tingués un seient reservat (i pagat per l’estat) de segona classe, ens anàvem rellevant per seure, ja que hi havia molta gent que anava dreta. En arribar a Chinchilla, la noia amb qui més o menys anàvem compartint el seient, va baixar. Feia molt de fred: “Chinchilla, la ciudad donde se hielan las palabras”, em va dir, a manera de comiat. Cada vegada que passo per Chinchilla, que és bastant sovint, recordo aquesta frase. Vaig arribar a Còrdova cap a les quatre de la tarda del dia següent.

Per això admiro en Kim Jong Un, aquest xicot que governa a Corea del Nord, que no s'ho ha pensat gens quan va haver de decidir com anava a la reunió amb el president Trump a Hanoi, a uns 4.000 km de Pyongyang, que és on ell viu: hi anirà en tren. No un tren qualsevol, sinó un tren blindat. Un tren que pesa tant que no pot anar, diuen, a més de 80 km per hora. I resulta que 4000 dividit per 80 fan 50. Amb el tren a tota velocitat, trigaria 50 hores per arribar al seu destí. Probablement en trigarà més.

A diferència del meu viatge a Còrdova, no és previsible que el mestre Kim hagi de compartir seient amb ningú. Ni que ningú s’acomiadi d’ell quan baixi a una estació del camí. Ell s’ho perd.

Però el que sí trobo admirable és que s’estimi més passar dos dies i mig dins d’un tren que agafar un avió. En això ens assemblem: no perquè a un servidor li faci por l’avió, sinó perquè el plaer de viatjar en tren és, al meu parer, infinitament superior al de fer-ho en avió, sempre que no tinguis massa pressa.

Agressions constitucionals

Tothom està pendent de la compareixença de dimarts vinent sobre l'agressió constitucional, un nou tipus de delicte que comença a estar de moda i del que tothom parla.

El cas és que dimarts vinent es jutjarà a l'Audiència Nacional una jove espanyola per qui el fiscal demana un any i tres mesos de presó per agressió constitucional, ja que, el mes d'abril del 2015 va llançar un exemplar de la Constitució contra el ministre de l'interior, l'opusdeienc Fernández Díaz, com a acte de protesta contra la Llei de Seguretat Ciutadana o Llei Mordaça.

Aquesta jove, però, no es va limitar a intentar agredir físicament al ministre que va crear policies paral·leles amb la finalitat de fabricar proves falses contra els seus rivals polítics, sinó que, de manera cruel, ho va fer mentre ensenyava els pits. I, més greu encara, l'acte en el que es va destapar la pitrera era una conferència sobre Santa Teresa de Jesús que es celebrava al Col·legi d'Enginyers de Camins de Madrid, i que estava organitzat per la Real Congregació de Sant Fermín de los Navarros, i en presencia del senyor Arquebisbe de Pamplona.

La jove llançadora de Constitucions no va tenir massa punteria, de manera que el ministre va sortir indemne de l'atac constitucional. Però, quan un parell de policies van intervenir per interceptar la jove, aquesta, mig en pilotes, encara va tenir temps de lesionar-los a tots dos. O bé els polis estaven "abduïts" pel mamellam que tenien tant a la vora, o bé la jove havia estat entrenada per l'estat islàmic. El fiscal, a més de pena de presó, demana que la jove agressora pagui una indemnització als polis ferits.

I és que la Constitució s'ha de canviar. No la podem fer servir, com ho va fer la jove acusada, com a arma agressiva. D'entrada, s'hauria de prohibir que se'n fessin edicions amb les cobertes dures, per evitar mals majors.

"A pesar de Mar"

Així traduïa al castellà el traductor automàtic de la Vanguardia el nom de Malgrat de Mar, fa un parell o tres de dies. Aquesta traducció em va fer gràcia, a la vegada que em recordava que el nom de Malgrat té un significat més o menys pejoratiu del que, pel que puc saber, no s’ha pogut esbrinar de manera certa perquè el nostre poble va ser batejat d’aquesta manera.

No sé ben bé per quina raó m’ha fet venir a la memòria un article publicat a la VOZ de Malgrat ja fa 48 anys, l’any 1966, quan es va produir el canvi de nom del poble, que va passar a anomenar-se “de Mar”. Ai, quins temps aquells, on encara ningú ens havia batejat com "A pesar de Mar".

No seria bonic que des de l’ajuntament, prèvia unanimitat de tots els grups polítics (si alguna vegada això fos possible), es fes una carta de protesta a la Vanguardia per tan sensible error?

Amb una “vena” als ulls

He llegit amb atenció tant la carta que la senyora Joana Ortega ha dirigit als ajuntaments demanant la seva col·laboració amb el Departament de Governació i Relacions Institucionals en l’organització de la consulta sobre el futur polític de Catalunya, com la resposta de la senyora Conxita Campoy, alcaldessa de Malgrat, publicades ambdues al blog de les Joventuts Socialistes.

No entraré en el fons de la carta de l’alcaldessa, que no fa més que reiterar la seva ja coneguda posició sobre el tema, arrodonint-la amb una sèrie de queixes que indueixen a la llàgrima fàcil. M’interessa més la seva salut, ja que veu el perill d’actuar amb una “vena” als ulls. Potser seria hora de demanar hora a un oculista, ja que tenir una “vena” als ulls no deu pas ser gaire bo.

Es clar que potser em preocupa massa la salut de l’alcaldessa, ja que és possible que es referís al perill d’actuar amb una “bena” als ulls. Si fos així, demanaria a la senyora Campoy que, abans d’enviar una carta oficial de l’ajuntament de Malgrat, demani que algun funcionari li revisi el seu contingut per corregir les faltes d’ortografia. Enviar cartes oficials amb incorreccions ortogràfiques diu molt poc del nivell d’un poble.

Bena - Tira de teixit d'amplada variable emprada per a subjectar els apòsits en una nafra o per a lligar o embolicar un membre.

Vena - Qualsevol vas sanguini.

Un argument per a una novel·la

Estem en un moment polític que els moderns descriuen com líquid, i que jo descriuria més aviat com llefiscós. Varem patir la mateixa “llefiscositat” al final de la època de Felipe González, on cada dia esmorzàvem amb un nou cas de corrupció, o com al final de la primera restauració, justament abans del cop d’estat del general Primo de Rivera. Tothom acusa tothom, i fins i tot, dins del mateix partit governant, algú podria estar destil·lant indicis per fer caure el president, al que consideren massa tou amb el sentiment català. Aquests períodes líquids, llefiscosos, en els que la realitat és canviant, on ningú sap cap on anem, són bons per fer arguments de novel·les o de pel·lícules.

Un argument podria ser el següent: en un país constitucionalment indissoluble, una de les seves parts reclama el dret a decidir sobre el seu futur. Les forces centralistes es posen en marxa. Res les pararà. Una de les maneres de fer mal al moviment sobiranista és el de tacar l’honor de les persones més representatives dels que demanen el dret de cada poble a decidir. Proven de fer-ho directament amb els interessats, però no els hi surt tant bé com voldrien. De manera que passen a la seva família.

Un dels fills d’un conegut nacionalista havia tingut una amiga més o menys íntima que simpatitzava amb el partit centralista, ja que feia anys havia militat a les joventuts d’aquest partit. Feia dos anys que s’havia concertat una entrevista entre l’antiga amiga del fill del conegut nacionalista i el líder del partit centralista de la zona en conflicte. Es varen trobar en un restaurant cèntric de la ciutat i l’ex amiga es va oferir a treballar pel partit centralista. De què van parlar exactament? La conversa, evidentment, va ser secreta, però algú la va espiar, posant un micròfon dins del gerro de flors que hi havia a la taula. Qui? Misteri, però sembla que va ser gent d’algun altre partit,però mai no es va aclarir. Finalment, es va saber que havien parlat de que el fill del cap nacionalista hauria tingut uns afers poc clars.

Quan els intents de tacar l’honor dels caps secessionistes varen fracassar, l’ex amiga va declarar a un jutjat, que el fill del prebost nacionalista duia diners a l’estranger, a un paradís fiscal, en bitllets de dos-cents i de cinc-cents. Com que era paraula contra paraula, ningú podria demostrar si l’ex deia o no la veritat, a no ser que algun banc del paradís fiscal ho confirmés. Si no es trobava cap altre testimoni, no es demostraria que fos mentida, i sempre quedaria el dubte. Un pla perfecte. De manera que els manaires del partit centralista van donar el seu acord a aquesta declaració, com una arma més per desprestigiar el moviment del dret a decidir.

Però l’ex tenia por. De qui? No ho va dir. El més plausible és que tingués por de les represàlies dels partidaris de consultar el poble, ja que havia acusat el fill d’un dels seus caps de més renom. El partit centralista va cavil·lar. Si aquesta dona te por, potser algun dia dirà que tot és mentida, i que vam ser nosaltres els que li varem proposar d’acusar el seu ex amic. Potser hauríem d’impedir que es pogués desdir.

Un dia la van trobar morta. Les circumstàncies de la seva mort semblaven naturals, i així es va certificar. Però la gent no s’ho va creure i va acusar al partit sobiranista. Els del partit centralista es fregaven les mans.

Tot això podria ser l’argument d’una novel·la. Argument del que hem de dir allò de que “qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat”.

Championslí

Avui m’he despertat content. Tenia la impressió que a aquest país, potser, si tenim sort, hi haurà una mica menys d’ignorància i una mica més de sentit comú. I tot per la championslí.

Aviat farà quatre anys que va començar la crisi econòmica. Poc abans, el llavors president del govern central va anunciar que el PIB per càpita espanyol havia sobrepassat l’italià, que comencessin a tremolar els francesos i que, un cop sobrepassats, aniríem pels alemanys. L’economia espanyola era una economia de championslí, com va dir amb el seu accent de Lleó.

Resulta que el temps ha passat, i hem baixat no a segona, sinó a la tercera divisió econòmica. Havíem pagat la championslí amb diners que no eren nostres i que ara no podem tornar.

Però on n’hi ha hagut, sempre en queda, i aquest país encara podia presumir de tenir la millor lliga de futbol del món (o així ens ho recalquen cada setmana), els dos millors equips de futbol del món, els dos millors jugadors del món i els dos millors entrenadors del món. No hi fa res que els clubs de futbol deguin a la hisenda pública i a la seguretat social 700 milions d’euros (que acabarà pagant el contribuent, per molts papers mullats que signi el ministre del ram), aquest país encara podia presumir de championslí.

Com al conte de la lletera, molts somniaven amb una final a aquell estadi bàvar que canvia de color segons qui hi jugui, on hi aniria el príncep (el rei està massa atropellat), el president del govern central i el de la Generalitat. Amb tants personatges principals, la canceller Merkel també hi hauria d’anar, i li podríem passar la ma per la cara ensenyant-li qui som i com les gastem. Europa i el món sencer haurien d’inclinar el cap davant d’aquest país. Tornaríem a ser l’enveja del món sencer.

Però el càntir, de tant anar a la font, es va trencar. Ho va fer en dues fases. La primera, el dia després de Sant Jordi. La segona, el dia de Sant Marc. Ens hem quedat sense championslí, com quan es va perdre Cuba i les Filipines, que es va perdre tot.

Fa temps que no reia tant.

La solució a la crisi immobiliària

Sembla que ja s’ha trobat solució al problema de la crisi immobiliària, bé anar al uròleg, bé donar Viagra a les grues (en forma d’ARE?).

Segons sembla, el problema de la fluixesa de les grues només és una disfunció passatgera.

Pecadors, fora de Malgrat

Ara que l’ajuntament vol imposar multes de 600 euros als fornicadors platgers, no sabem si per esperit purità, per esperit recaptador o bé per mantenir neta la sorra, rellegeixo un escrit publicat a Malgrat ara fa cinquanta anys, signat per “un hijo de Malgrat y de Acción Católica”, que desitjava que entre el veïnat s’estengués el bon exemple del vestir de manera decent i honrada, salvant l’honestedat, el pudor i, fins i tot, la higiene.

Deia el tal “hijo de Malgrat” que bé estava que a la platja es considerés corrent que homes i dones portessin pantalons curts. Però el que no s’havia de consentir era que els “machos” anessin pel poble cobrint-se només la part més vergonyosa del cos. Fins i tot se’ls havia vist pel centre del poble, cobrint-se únicament amb un SLIP (si, en majúscules) deixant al descobert la resta del cos.

No era perquè no tinguessin pantalons curts, ni meyba, ni barnús, no. El que passava, ara fa cinquanta anys, segons el “hijo de Malgrat y de Acción Católica”, era que els agradava exhibir-se davant les càndides i honestes mirades d’una part de l’altre sexe, que així anava perdent el pudor i la decència.

Demanava “el hijo de Malgrat” que s’apliquessin les lleis del règim, que exigien que, al sortir de la platja, HOMES i DONES es cobrissin amb barnús. Amb aquesta petició, el “hijo de Malgrat” volia evitar als catòlics practicants la comissió d’un pecat greu contra la honestedat, pecat del que haurien de donar compte a Déu quan Aquest ho estimés convenient.

Però no només anava dirigida aquesta petició a evitar pecar als catòlics practicants, ja que als no creients se’ls havia d’exigir que es comportessin com a HOMES i no com a salvatges, sense nocions de civilització, honra, respecte ni decència, demanant per a ells multes i, fins i tot, presó, si eren reincidents i contumaços.

Serà que la història, com deia el filòsof, sempre es repeteix?

Llegit a VOZ de Malgrat del mes d’agost del 1958

Els efectes de l’aigua al País Valencià

Les causes del fracàs escolar

El dia de Sant Jordi es va celebrar una sessió de control a les Corts valencianes. El conseller d’Educació, el senyor Font de Mora, va ser preguntat sobre les mesures adoptades per contrarestar el fracàs escolar, que ha passat del 26 al 36 %. La seva resposta va ser clara, definitiva, contundent: “Si hi hagués el transvasament de l’Ebre seria d’una altra manera. Mentre no el facin des del govern d’en Zapatero, poc podem fer nosaltres...”

Ara resulta, doncs, que els valencianets i les valencianetes tenen afectat el seu cervell ja que el govern central ha decidit anular el projecte del transvasament de l’Ebre. El fenomen físic és fàcilment comprensible: la falta d’aigua els ha assecat el cervell.

El que està clar és que la degradació del sistema d’educació al País Valencià, amb cada vegada més alumnes per professor, amb cada vegada més escoles en barracons provisionals, no hi té res a veure: la única causa és que l’Ebre no s’ha transvasat.

Ho ha dit el conseller, que és del PP. I el que diu un conseller, va a missa.


Atròfia testicular

Un diputat provincial d’Alacant, el senyor Domingo Soler, va dir, el dia 2 d’aquest mes, que estava en contra de la construcció d’una dessaladora a Torrevieja, ja que havia llegit, en un treball d’una universitat xilena, que l’aigua dessalada tenia una concentració de bor de 2 grams per metre cúbic, el doble del que permeten les normes, i que aquesta concentració anormal de bor tenia com a conseqüència una disminució de la mida dels òrgans reproductors masculins.

No cal dir que el senyor diputat provincial és del PP. I que la dessaladora de Torrevieja la volen construir els socialistes.

El que no ha explicat el senyor Domingo Soler és si l’aigua de la primera dessaladora d’Alacant, construïda pel PP, té els mateixos efectes.

I pel que fa a la de Blanes? Els efectes perversos de la quantitat de bor a l’aigua dessalada s’haurien d’aturar a la frontera entre Catalunya i el País Valencià? No seria bo que l’ajuntament fes fer un estudi sobre la possible atròfia testicular dels malgratencs que beuen l’aigua dessalada?

Si fos així, ens podrem consolar pensant allò que sempre s’havia dit, que la grandària testicular estava en proporció inversa a la quantitat de neurones. No es consola qui no vol.

El jersei rosa de don José María

A mi no em molesten les persones baixetes. Trobo que ser baixet té molts avantatges. Si caus, per exemple, no caus de tan alt i és més fàcil que et puguin aixecar. Diuen, però no sé si és veritat, que les persones petites solen tenir mala llet.

Tampoc em molesten les persones que es deixin els cabells una mica llargs i se’ls tenyeixin. Són gent que volen tenir un aspecte juvenil i agradable a la vista, el que és d’agrair.

No em molesta la gent que dugui bigoti, encara que el porti descolorit, i encara que el bigoti sigui d’un color molt més clar que els cabells una mica llargs i tenyits. Quan, de jove, estudiava alemany amb el mètode Assimil, em va quedar una expressió molt favorable al bigoti: un petó sense bigoti és com una sopa sense sal.

No em molesta que un senyor de més de cinquanta anys porti un jersei rosa. Fa anys, ho hauria trobat una mica, per dir-ho finament, amanerat. Avui, les costums han canviat, i l’amanerament no és, com abans, considerat un defecte.

Però que un senyor baixet es presenti a parlar en un míting amb els cabells més aviat llargs i tenyits, amb un bigoti descolorit i amb un jersei rosa ja comença a ser una mica massa exagerat. I és el que ha fet don José María. Què voleu que us hi digui, probablement jo estigui antiquat, però m’ha semblat ridícul.

Es clar que ja fa temps que don José María, per a mi, fa el ridícul.

Les martingales de l’alcaldessa

Al darrer ple municipal s’ha explicat la crònica del viatge de tres regidors, entre els que es comptava l’alcaldessa, a terres marroquines. Viatge, que pel que ens expliquen, va ser una gesta meritòria, important i perillosa.

La gesta va ser meritòria, car va costar uns 700 euros, i això que eren tres, tot inclòs. I ja té mèrit desplaçar-se tant lluny per un preu tan econòmic.

La gesta va ser important, car es varen discutir molts i molt importants acords. La única pega és que no es varen poder signar, ja que els regidors desplaçats desconeixien l’idioma en què varen ser redactats.

La gesta va ser perillosa, ja que, almenys la primera autoritat municipal no va poder alleujar la bufeta quan calia, cosa que sempre és perillosa, per les possibles fugides urinàries que es podrien produir en circumstàncies compromeses (com quan s’està discutint amb un governador), i perquè la pressió a les parts baixes no permet de tenir les idees clares quan es discuteixen importants tractats en llengües que es desconeixen.

Es per això que des d’aquesta modesta tribuna m’atreviria a demanar al bon poble de Malgrat una subscripció per comprar unes martingales(*) a la senyora alcaldessa, que li permetrien alleujar la bufeta quan i com li convingués. Seria bo per la seva salut i per l’eficàcia de la seva gestió.


(*)Martingala: peça de vestir dels homes d’armes que consistia en una calça, que cobria des de la cintura fins als genolls, i unes mitges, que cobrien des dels genolls fins als peus. Aquesta peça serveix, entre altres coses, per poder orinar sense haver-se de treure l’armadura i sense que el líquid element traspuï.

La ciència moderna

He començat l’any de manera estudiosa. Mentre a la tele hi havia el clàssic concert d’any nou, em vaig dedicar a rellegir la història de la relació entre el compte duc d’Olivares i Catalunya, a la primera meitat del segle XVII. I rellegia aquesta història després d’haver obert els ulls com taronges al llegir la carta al som-hi! del mes de desembre de l’Isidre Mollfulleda i Verdaguer, titulada Encara sota el decret de Nova Planta. Quina llàstima que faci falta tergiversar la història d’un país per justificar que s'és independentista.

Però el que més m’ha impactat d’aquest principi d’any han estat dues notícies “científiques”.


La fi del món pel 2012

A la contra de la Vanguàrdia d’avui hi ha una entrevista al senyor Lawrence E. Joseph, autor del llibre Apocalipsi 2012, en la que l’entrevistat ens anuncia la fi del món pel 2012. Ho fa amb arguments més o menys científics (ens parla de esquerdes en el camp magnètic de la terra, que aneu a saber què són, i que són de la grandària de Califòrnia), amb perfectes idioteses (l’any 2012 el sistema solar es trobarà al centre de la nostra galàxia), i amb prediccions de diverses cultures, com la judaica i la maia.

Menys mal que ho explica amb sentit del humor, i que em fa l’efecte que ni ell mateix s’ho pren en serio. El que puc assegurar és que no perdré el temps llegint el seu llibre.

I si fos veritat? Ho sentiria per en Carod, que no podria fer el seu referèndum.


L’energia inacabable, neta i barata

L’altra gran notícia científica d’aquest principi d’any l’he trobada al som-hi!. L’amic Soto fa una entrevista a un personatge calellenc que respon present al nom de Tomàs Cusell i Mallol. Aquest polifacètic senyor, a més de pintor, és el descobridor del invent del segle: la utilització de la força de la gravetat per generar una energia totalment neta, suficient i rendible per substituir i transformar els actuals sistemes energètics.

He llegit l’entrevista amb gran interès. He arribat a la conclusió, no sé si exacta, de que l’invent del senyor Cusell és el d’aprofitar l’energia dels allaus, tant naturals com provocats. Amb poca energia, es provoca un allau, que, en la seva caiguda, en genera molta més. No sé si l’invent és exactament això, però, si tinc temps i ho trobo, procuraré examinar la patent que diu que ha fet, no fos cas que es tractés de quelcom genial, amb el que el senyor Cusell, en Janí i un servidor ens poguéssim fer rics.

Mentrestant, faig part dels que miren aquest gran invent amb un somriure d’incredulitat, probablement pel que vaig aprendre a l’escola d’enginyers, ja fa molts anys. Sense pretendre que, un cop aprovades les assignatures, ja ho sabia tot, com diu el senyor inventor dels que no han pres seriosament el seu invent.

I jo em pregunto: com s’ho fa l’amic Sebastià, a qui felicito, per trobar aquests personatges tan curiosos a Calella (i ho dic recordant l’entrevista que va fer al Zorro de Calella)? Per què a Malgrat no hi ha ara mateix personatges d’aquest tipus?


S’acabi el món d’aquí a quatre anys o no, ens fem rics o no amb l’energia de la gravetat del senyor Cusell, esperem que l’any 2008 ens porti salut. Que, amb salut, tota la resta que ens pugui arribar es fa més passador.

Bon any a tothom.

El travallengua de Frankfurt

En Janí i jo hem anat seguint el que passava a la Fira del Llibre de Frankfurt. Per cert, es pot trobar unes excel•lents visions i impressions al blog Des de l’exili, que l’amic Manel ha escrit des d’Alemanya, i que en dona una versió molt interessant.

En Janí i jo, essent uns sers més aviat insubstancials i una mica xitxarel•los, ens hem quedat en l’anècdota de la Fira, que no ha estat més que el discurs – conte d’en Quim Monzó que va ser la inauguració de l’actuació de la cultura catalana. I, dins del discurs – conte, ens hem quedat amb el travallengua que l’autor posa en les boques d’en Dalí i de la seva germana quan eren petits:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

A en Janí i a mi ens ha estat difícil de recitar-lo correctament. Ja gairebé hi hem arribat.

El diumenge passat, en Janí em va proposar un joc: anar al Passeig Marítim, asseure’ns en un banc a l’ombra i anar comptant els vianants xics, pics, pellarics, camatorts i becarics que vagin passant. El diumenge és un bon dia per aquest joc, ja que el Passeig Marítim és ple, no només de la gent del poble, sinó també dels que venen de la ciutat i dels que venen dels pobles i dels poblets del interior. Es a dir, que la població que estudiarem serà representativa. Dit i fet.

Però, sempre hi ha un però... I tu saps el que vol dir això de pic, empleat com adjectiu, de pellaric i de becaric? em pregunta en Janí.

Ara si que m’has fotut, que li responc, la veritat és que no ho sé.

La culpa la té l’educació franquista i en castellà que has tingut. Quina vergonya!

Agafo el diccionari. Es un diccionari petit. Ni pic com adjectiu, ni pellaric ni becaric hi venen. Obro internet, i em connecto al Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Tampoc hi trobo ni pic com adjectiu, ni pellaric, ni becaric.

De manera que anem cap al Passeig Marítim, ens asseiem a l’ombra i comencem el nostre estudi científic sobre la població alacantina. Hi trobem un 34 % de xics i un 42 % camatorts. Un 14 % són a la vegada xics i camatorts. Aquest és el resultat de la nostra recerca.

Si algú fos capaç de explicar-nos el significat exacte de pic com adjectiu, de pellaric i de becaric, podríem fer un estudi encara més complet. La ciència ens ho agrairia. O potser no, perquè de malagraïts l’infern n’és ple.

La paparra presidencial

El mes d’agost els diaris són més prims del què és habitual i hi ha moltes seccions de notícies intranscendents, com si diguéssim de “farciment”. Llegeixo que una paparra s’ha incrustat a la pell del president Bush, mentre aquest anava en bici a les afores de Washington.

Què és el que m’ha fet gràcia de l’assumpte? Doncs bé, fins abans d’ahir, jo no sabia com es diu “garrapata” en català. Al llegir l’article en qüestió, miro el diccionari i em trobo amb la sorpresa que “garrapata”, en català, és paparra. Això em fa pensar que, fa molts anys, quan algú deia alguna tonteria, el comentari general era que el tal individu era un paparra. I és que la vida, les paraules, donen moltes voltes.

Doncs bé, la paparra que s’ha incrustat durant vàries setmanes dins la pell presidencial era del tipus de pota negra (serà com el pernil?), que és molt perillós. El cicle de vida d’aquest tipus de paparra dura uns dos anys, i la seva vida consisteix en trobar, almenys una vegada, un mamífer per xuclar-li la sang. La paparra presidencial era, com moltes paparres de pota negra, portadora del virus Borrella Burgdofer, que provoca al mamífer en qüestió la malaltia de Lyme. Aquesta malaltia es pot curar si és tractada a temps, però si no, pot provocar paràlisi als muscles de la cara, pèrdua de memòria i problemes de concentració. Pot arribar a ser mortal.

Segons diuen, la malaltia del president Bush va ser tractada a temps. La picada de la paparra presidencial no va ser doncs massa virulenta. Serà perquè en Bush és també un paparra?

Per cert, en Janí també va ser picat per una paparra ara fa anys. Se li va incrustar a una orella. El veterinari li va treure la bestiola mitjançant una hàbil maniobra giratòria. En Janí no ha sofert de paràlisi facial, ni de pèrdua de memòria ni de falta de concentració. El que no sabem és si la paparra que va picar a en Janí ara fa anys tenia la categoria de pota negra. Segurament era una paparra de pobre.

En Janí i les seves flaqueses

Sortir a passejar amb un gos és una manera d’enraonar amb la gent. Si passeges sol o amb la mestressa, ningú que no et conegui no et diu res. Si surts amb un gos, no solament enraones amb els altres vianants que també porten un gos, sinó que molta gent et saluda i alguns enceten una conversa.

L’altre dia ens varem asseure, en Janí i jo, en un banc del passeig. Al banc del costat hi havia una parella de persones, que ja no eren joves. Com és molt freqüent, varen entaular la conversa dient-me que en Janí estava una mica gras.

- Com l’amo, els vaig contestar (que és el que sempre responc).

- Es un gos d’aigües, oi? (en realitat, em varen preguntar si era un “caniche”)

- No, és un “bichon frisé”. Són més amples que els gossos d’aigua i tenen la pota més curta.

El senyor em va dir que eren madrilenys, i que havien estat observant en Janí des de feia una estona, i que l’havien vist anant amunt i avall, parant-se de tant en tant davant d’un cancell i mirant amb atenció cap a un jardí que hi ha darrere.

- Es que en aquesta casa hi viu una gosseta, de color blanc com en Janí. Es una “westie” i està en zel, els hi vaig dir. Des de fa uns quants dies que venim aquí cada dia i que tenim la mateixa comèdia. Ahir a la tarda, sense anar més lluny, els dos es varen veure a la platja i varen “jugar” molt animats.

- Deu ser jove, el seu gos, em va dir el de l’altiplà.

- No tant. Pel juliol farà tretze anys.

- Carai. Si tenim en compte que un any d’un gos són set anys nostres, ja no és tant jove. “Pierdo el diente, pero no pierdo la simiente”

Davant d’aquesta profunda manifestació de la saviesa popular, només puc donar-li la raó. I és que la naturalesa humana, almenys en aquest aspecte, no és pas tan diferent de la dels gossos.

Com estalviar benzina i contribuir a la solució del canvi climàtic

Ens diuen que una de les causes de l’augment de les temperatures del planeta és el diòxid de carboni produït pels cotxes. Doncs bé, ja fa anys que es va trobar la solució. Va ser el Dr. Franz de Copenhaguen (q.e.p.d.).

El problema és que el capitalisme i les multinacionals del petroli, sempre tan egoistes, com que aquest invent els disminuiria els beneficis, l’han tingut amagat. Només una important recerca històrica ens ha permès de recuperar-lo, per a la salut del planeta i de la soferta butxaca.

No és una casualitat que aquest invent es ressusciti el dia que commemorem el 76è aniversari da la proclamació de la segona república.

A baix el capital. Visca la revolució tecnològica, de la que aquest invent n’és un exemple palès, la única que podrà alliberar les masses de l’opressió capitalista.

Com estan les aules...

Llegit a la Voz de Ortigueira del primer de desembre del 2006. Escrit per en Ramón Farré, professor d’institut. M’ha fet gràcia. No sols pel cas explicat, sinó també per la manera de narrar-lo: té molta conya el professor. No m’estranya que hi hagi tants mestres deprimits…

Profesores de esta hora, inspectores, delegado,
gentes de toda Galicia, autoridades y mandos:
Contaros he un buen suceso,
contaros he un chusco caso
que ha poco que aconteció en clase de castellano
cuando estaba el profesor, hombre probo y entregado,
explicando a la mesnada los tipos de predicado.
Y ante un ruido sutil, compulsivo, acompasado,
volvió el profesor los ojos de la tarima en lo alto
tratando de esclarecer aquel runrún delicado
que a la grey movía a risa, a cuchufleta y escándalo.

Nada pudo averiguar y tornóse al encerado.
Acometió con denuedo y mismo con entusiasmo
la labor de desasnar a tanto mortal asnado.
La mesnada se resiste, prefiere pasar el rato,
jugando a los submarinos aquellos más preparados.
Otros muchos piden tute, que din cabrón y arrastrado.
Entonces ve el profesor, hombre probo y entregado,
que se impone negociar y reclama al delegado:
si en lo que queda atendieren al morfema denostado,
un cuento les contará, un cuento -dijo- de grado...
Mas la tropa desmayaba del esfuerzo derrochado
e indolentemente mira al profesor aliviado
que continúa la lección con ánimo renovado.

El dómine estando en esto escuchó sobrepasado
aquel ruido sutil, compulsivo, acompasado.
Pónese fuera de sí pese a que es hombre templado
y atisba ya al pupilaje bermejo y acalorado.
Cuando muy cabe de él, desinhibido un muchacho,
mastúrbase con fruición... y los ojillos en blanco
¡A despecho del sujeto! ¡Y también del predicado!
Y no supo el profesor, hombre probo y entregado,
a pesar de los pesares, conducirse en este paso.
Consultó de buena fe las leyes de arriba abajo,
sin hallar en parte alguna, respuesta que venga al caso.

¿Es la lúdica enseñanza que reivindica el orgasmo?
¿Lúdicos hemos de ser? ¿En la clase? ¿Mano a mano?
-díjose el pobre maestro, díjose el pobre abrumado-.

Y pidió su parecer a inspector y delegado,
que tenga Dios en su reino por los años de los años,
para que un día nos provean -¡Oh milagro demorado!-,
haciéndonos más felices, de consejos ponderados
que nos guiarán en el trance si el onanista probado
que está en edad militar no para ya de pelar
el mosquetón a dos manos.

20 de novembre

A la plana dels mots encreuats, i avant d’atacar-los, llegeixo a l’efemèride del dia : 20 de novembre de 1975, mort del general Franco. Li dic a en Janí:

- Mira el que diu el diari: avui fa anys que en Franco es va morir.

- I qui era aquest xicot?, em va contestar, encara mig adormit.

Li explico els anys de la dictadura, quan no es podia anar a votar, quan el tal general era l’únic que manava, quan durant molts anys el parlar català en public era mal vist, etc.

- Que portava un bigotet, aquest senyor?

- Si que en portava un. Llavors era moda a Madrid de portar un bigoti petit.

- Pel que em dius, aquest senyor es devia semblar molt amb l’Ansar, l’amic d’en Bush, em contesta.

No sabia pas que en Janí es fixés tant en els personatges politics, però la comparació no em sembla pas del tot desencaminada.

Així, doncs, fa trenta-un anys que el general és mort. Que de pressa passa el temps.

Fa dos anys, el 20 de novembre, el Barça va guanyar al Madrid per 2 a 1, i Espanya va guanyar el festival d’Eurovisió, versió canalla, amb el famós antemuertaquesensiya.

L’any passat, el 20 de novembre, el Barça va guanyar a cal Madrid per 3 a 0.

Aquest any, res de res. Es clar, és dilluns. Només que ahir 19 de novembre el Barça va guanyar a Mallorca per 4 a 1.

Que no és seriós això de comentar l’aniversari de la mort del general amb el futbol? Els que hem viscut la major part de la nostra vida sota el règim del general, recordem encara com un dels afronts més importants el robatori, impulsat pel règim, d’en Di Stéfano, perquè anés al Madrid. Això, més que cap altra cosa, no li perdonarem mai al general.

La resta del que va passar en aquell període, la deixarem pels de la memòria històrica. Dels que parlarem un altre dia, si Déu ho vol.