Espanya té un important problema per enfrontar-se amb certes garanties al futur, i aquest problema és la manca de productivitat de la nostra economia, cosa que fa que, en termes generals, no siguem competitius. I, si no som competitius, el futur, ja fosc de per si mateix, es presenta encara més fosc.
Una de les maneres més habituals de mesurar la productivitat és dividir el producte interior brut pel nombre de treballadors. Aquesta xifra es calcula en dòlars constants per anul·lar la influència de la inflació quan es compara d'un any a un altre, i es corregeix segons la Paritat del Poder Adquisitiu de cada país per anul·lar els efectes del canvi del valor de les monedes nacionals, i així poder comparar entre diversos països.
Segons dades de l'Organització Internacional del Treball (OIT) la productivitat espanyola és de 96.000$ l'any 2024, havent augmentat un 15% des de l'any 1991. A França la productivitat és de 109.830$ (amb un augment del 29%), a Alemanya de 107.130 $ (+ 31%) i als Estats Units, de 134.770 $ (+ 59%). No només tenim una menor productivitat, sinó que l'hem millorat menys del que ho han fet els nostres socis i competidors.
Quines són les causes d'aquesta productivitat baixa de l'economia espanyola? Una és el fracàs de les polítiques actives d'ocupació. No s'ha sabut engegar els mecanismes de formació i acompanyament dels aturats perquè puguin accedir a millors llocs de treball. Un treballador amb poca formació difícilment pot tenir una productivitat elevada.
L’economia espanyola és molt dependent del turisme, que representa un 12,8% del PIB. El turisme és una activitat que té una productivitat baixa, i és una activitat que està dimensionada per atendre les necessitats dels mesos punta, cosa que fa que, fora d'aquests mesos, molts treballadors es queden sense feina, ja que és una activitat molt concentrada als mesos d'estiu en general, o als d'hivern a les estacions d'esquí. Aquesta és una situació que pocs empresaris no es podrien permetre si haguéssin de mantenir la plantilla ociosa durant tot l'any. Ho poden fer perquè el sector públic se n'ocupa mitjançant l'assegurança de desocupació. Quan un treballador està a l'atur, la seva productivitat és nul·la.
Hi ha una relació clara entre les despeses en Investigació i Desenvolupament (I+D) i el creixement de la productivitat. A Espanya aquesta despesa representa només l'1,4% del PIB, a França és del 2,2%, a Alemanya és del 3,3% i als Estats Units és del 3,6%. Dins d'Espanya, el País Basc destina a I+D un 2,2% del PIB, mentre que Catalunya hi destina l'1,8%. No acabem d´entendre que sense investigació no hi ha futur. I això val tant per al sector públic, que s'ha d'implicar més en la investigació fonamental, com per al sector privat, que no acaba de convèncer-se que, per millorar-ne els beneficis, ha de destinar més recursos a la investigació.
Un altre problema que influeix en la productivitat és el dels sous baixos. Alguns economistes han calculat que un sou de menys de 23.000€ bruts a l'any és un sou que podríem qualificar com a subvencionat, perquè la seva contribució al sosteniment dels serveis públics és negatiu. Caldria anar eliminant aquests llocs de treball de baixa productivitat. Per això la solució és continuar pujant el salari mínim, forçant els empresaris a augmentar el seu valor afegit mitjançant inversions que permetin augmentar la productivitat. Que això és incòmode i suscita l’oposició de l’empresariat? Evidentment. Però és l’única manera de motivar els empresaris a augmentar la productivitat de les seves empreses.
