En aquest país de tertulians en què ens ha tocat viure, no es pot encendre la televisió o escoltar la ràdio sense topar-se amb una banda de personatges que tot ho saben i tot ho entenen, opinant sobre l'humà i el diví. Evidentment, el tema actual és la pandèmia. Tots critiquen les autoritats pel que han trigat a prendre decisions, però són els mateixos que al gener deien que l'anul·lació del congrés de telefonia mòbil a Barcelona era una maniobra perquè el congrés se celebrés en un altre país. Això demostra que les seves facultats de previsió són, al menys, tan deficients com les de les autoritats a les que tant critiquen.
Seguim amb la por al cos. Les decisions que s'estan prenent són de vegades contradictòries, lesives per a bona part de l'economia, i no se sap si seran eficaços per erradicar la pandèmia. Però és difícil compaginar la lluita contra el virus amb el funcionament més o menys normal de l'economia. Sembla clar que els governs estan temptejant solucions que no sabem si tindran un efecte positiu. Lògicament, les decisions preses per les autoritats seran sempre criticades per un o altre sector econòmic que es vegi afectat per les mateixes.
Acabem de sortir d'una situació econòmica complicada i ja ens veiem ficats en una altra, i amb una sanitat pública molt disminuïda per les retallades dràstiques dels anteriors governs.
Des del punt de vista econòmic, per pal·liar les greus conseqüències derivades de la paràlisi a causa de la pandèmia, no queda més remei que augmentar la despesa pública. Al nostre país, la despesa pública és força mes petita que en els països del nostre entorn, malgrat que el nostre deute públic és de les més grans. Això vol dir que els ingressos públics són insuficients per fer front amb garanties a una situació normal. La pressió fiscal al nostre país és insuficient i molt per sota dels països que ens envolten. En resum, paguem menys impostos dels que hauríem de pagar si volem tenir els beneficis socials als quals aspirem.
La pressió fiscal, també anomenada pressió tributària, és el total d'impostos que recapta el sector públic d'un país. Habitualment ve expressada com els ingressos fiscals respecte al producte interior brut (PIB), és a dir el percentatge de l'PIB que els ciutadans destinen a el pagament d'impostos. A Espanya, la pressió fiscal de l'any 2019 ha estat del 35,2%, mentre que a Itàlia ha estat del 42,4% a Alemanya del 41,5% o a França del 47,2%, segons dades d'Eurostat.
No ens estranyem, per tant, que els ajuts públics per reflotar l'economia durant i després de la pandèmia siguin molt més petits que les d'altres països. D'aquí la pregunta: cal augmentar els impostos a Espanya? A primera vista, sembla que si. Però el que tinguem una pressió fiscal baixa no vol dir que l'esforç fiscal dels contribuents sigui menor, ja que no suposa el mateix esforç per a un contribuent pagar el 40% quan es guanyen, per exemple, 60.000 euros a l'any, que quan se’n guanyen 20.000.
Si s'augmenten els impostos no vol dir que l'estat recapti més. És més suportable una pressió fiscal del 41,5% com a Alemanya, que té un PIB per càpita de 41.500 euros anuals, que una pressió fiscal del 35,2% com a Espanya, que té un PIB per càpita de 26.400 euros. Amb aquestes xifres, l'esforç fiscal dels alemanys és molt menor que el dels espanyols (Alemanya té un índex d'esforç fiscal de 16, per 22 a Espanya), el que es tradueix en el fet que, a l'augmentar els impostos, la recaptació no augmenti, ja que, com més esforç fiscal, major tendència al frau.
Sembla clar, per tant, que la capacitat fiscal del nostre país per atacar la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques és menor que la de molts països del nostre entorn. Les ajudes als sectors econòmics més afectats seran menors que les que donen altres països, i això malgrat les ajudes europees, que no se sap quan arribaran. És a dir, no ens queda més remei que endeutar-nos.
Aquesta pandèmia ens ha demostrat que ni els polítics poden fer massa per resoldre els problemes, ni els científics saben suficient per donar solucions ràpides i eficaces a la pandèmia actual. Pandèmia que continua la seva marxa imparable a tot el món, amb la seva petjada de destrucció, malaltia i mort. El superarem, no hi ha dubte. La pregunta és quan i a quin cost. No ens queda res més que tenir prudència, per evitar contaminar-nos i contaminar els altres, confiar en la ciència per trobar el més aviat possible una vacuna i medicaments que ajudin a vèncer la malaltia, i finalment, ens cal molta paciència, ja que ens queden per davant molts mesos abans que puguem dir que hem deixat enrere aquest malson.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada