Extensió del gel marí als pols

 

L’extensió del gel marí àrtic, aquest hivern, ha arribat a un màxim de 14.350.000 km², l’extensió mínima des de que es fan les mesures per satèl·lit, des de finals de l’any 1978. Si tracem la tendència, podem veure que cada any, en mitjana, es perden 39.500 km², una extensió més gran que Catalunya.

En mitjana anual, l’extensió del gel marí àrtic ha passat de 12,3 milions de km² el 1979 fins als 10,5 dels darrers anys. S’ha perdut una superfície de gairebé 2 milions de km², més de 50.000 km² per any.

 

Pel que fa al l’extensió del gel marí antàrtic, aquest hivern (estiu a l’hemisferi sud)  s’ha arribat a un mínim de 1.960.000 km². A la regió antàrtica, els mínims anuals es mantenen relativament constants, encara que s’hi pot apreciar, també, una lleugera tendència a la baixa, que sembla més important aquests quatre darrers anys.

La mitjana anual de l’extensió del gel antàrtic ha estat estable durant molts anys, amb uns 12 milions de km². Aquests darrers dos anys, en canvi, ha disminuït fins als 10 milions de km². No sabem si es tracta d’un fenomen passatger o bé si és una tendència de fons. 

 

Treballar menys, viure millor

 

Suposo que deu ser el darrer eslògan de l’esquerra: “treballar menys, viure millor”. Pels que hem viscut l’aplicació d’aquest lema a França, quan es va passar de 40 hores per setmana a 35, aquest eslògan ens sembla una manera de somiar truites. 

Així com anar pujant el salari mínim és una manera d’obligar uns i altres a augmentar la productivitat i, per tant, a millorar el rendiment econòmic i permetre que es visqui millor, això de treballar menys condueix a l’empobriment general. 

Per poder treballar menys, si no ens volem empobrir, primer hem d’augmentar la productivitat. Ni a Espanya ni a Catalunya la productivitat no ha augmentat de manera significativa els darrers 30 anys. Proposar en aquestes circumstàncies treballar menys sense disminució del salari equival, per tant, a un empobriment general.

Proposar aquesta mesura en un temps com l’actual, quan, a més, comencem a entrar en un període de mancança d’energia no és una bona manera d’ajudar a millorar la vida del personal.

Preparatius de guerra

Comunicat de la Unió Europea

En una època de ràpids canvis geopolítics, la Unió Europea està fent passos per protegir els seus ciutadans i reforçar les seves capacitats de defensa.

La preparació és clau: assumir la responsabilitat de la nostra pròpia seguretat significa invertir en una defensa sòlida, salvaguardar la nostra gent i assegurar-nos que tenim els recursos per actuar quan sigui necessari.

El “Llibre blanc per a la defensa europea - Preparació 2030” estableix una visió per rearmar Europa mitjançant:

- garantint que la indústria de defensa europea pugui produir a la velocitat i el volum sol·licitats

- facilitar el desplegament ràpid de tropes i actius militars a tota la UE

L'augment de la despesa en defensa es farà a Europa: assegurant tant la nostra seguretat a llarg termini com els beneficis econòmics per tots els països de la UE. També ajudarà la UE a respondre a la urgència a curt termini de donar suport a Ucraïna.

Basada en aquestes premisses, la Unió Europea posa en marxa el pla ReArm Europa, dotat amb 800.000 milions d’euros, que oficialment encara no se sap d’on han de sortir (pista: de les nostres butxaques) 

Quina és la por? Clarament, Rússia. Si bé es pot entendre que els països europeus fronterers amb Rússia, sobretot els tres països bàltics i Polònia, tinguin por de Rússia, ja que no fa gaire estaven sota la seva influència o bé formaven part de l’extinta  URSS, no queda tant clar que a un país com Alemanya fins i tot hagin canviat la seva constitució per poder augmentar el seu endeutament i la seva despesa en armament. 

Es clar que… Alemanya atravessa ara mateix una crisi industrial de primera. Volkswagen ha decidit tancar fàbriques a la mateixa Alemanya, cosa mai vista. La crisi és alarmant al país teutó. Doncs bé, una solució seria transformar alguna de les actuals fàbriques de cotxes en producció de tancs. Els beneficis de Volkswagen quedarien assegurats, només que, en comptes de que aquests beneficis vinguin dels clients que compren cotxes, vindran ara dels 800.000 milions d’euros que, encara que ningú ho digui, pagarem amb els nostres impostos.

Probablement aquesta hipòtesi sigui una de les bases del pla ReArm Europa. El problema serà que, un cop estem armats fins a les dents, algú tindrà la peregrina idea de fer-nos anar a la guerra. Això permetrà de seguir construint armes i seguir fent beneficis.

I no oblidem que, per garantir una certa prosperitat, necessitem controlar fonts d’energia. N’hi ha a l’Africa. Aquest podria ser, un cop armats fins a les dents, el proper escenari de guerra. No descartem una invasió europea d’aquest continent.

I si en Trump tingués raó?

A l'hora d'escriure aquestes línies es compleixen dos mesos de l'arribada per segona vegada del senyor Trump a la presidència dels Estats Units. S'han caricaturitzat molt les escenes en què, amb un traç gros, signa, una darrere l'altra, en públic i sense parar, les ordres executives (el que aquí anomenaríem decrets), moltes de les quals el seu equip ja tenia preparades des d'abans d'accedir a la presidència.

A banda de tot allò referent a l'emigració il·legal, algunes de les mesures més impactants han estat l'acomiadament massiu de treballadors públics de nombroses agències estatals, la sortida dels Estats Units de l'Organització Mundial de la Salut o del Tractat de París sobre el canvi climàtic, la disminució de l'ajuda internacional americana i l'aplicació d'aranzels a tort i a dret.

Tenim la tendència d'afirmar que el president Trump, a la vista de la seva frenètica activitat, no sap què fa, no entén les conseqüències del que està fent i, per tant, tot el que fa es tornarà en contra seu. Pensem que els Estats Units seran els primers a patir les conseqüències de tants disbarats. Però, i si no fos així? I si l'equip que assessora el president tingués les seves raons per aconsellar-lo actuar d'aquesta manera que a primera vista ens sembla tan incoherent?

Probablement actuen així perquè saben que ens espera una crisi energètica sense precedents, que posarà l'economia mundial de cap per avall. Els que assessoren el president han arribat a la conclusió que les energies renovables no poden mantenir la competitivitat de l'economia americana, i per això, tot i ser conscients dels problemes del canvi climàtic, han decidit apostar per les energies fòssils mentre durin (drill, baby, drill; perfora, noi, perfora). El mateix Musk sap que la seva empresa de vehicles elèctrics Tesla acabarà tenint una producció limitada per a rics, i accepta que es retallin subsidis a la instal·lació de nous punts de càrrega per a vehicles elèctrics, el que va contra els interessos de la seva empresa.

L'aposta de l'administració Trump es basa que el seu país té una considerable quantitat de recursos al seu propi territori, a més de tenir una població seriosament amenaçada per la pobresa, a causa de la deslocalització de la indústria en les darreres dècades. El que interessa és relocalitzar les fàbriques al seu territori per crear ocupació d’una certa qualitat, oferint energia barata als inversors i imposant aranzels de forma massiva als productes fabricats a altres països. En resum, mantenir la seva economia a costa d’un empobriment generalitzat de la resta del món. L'augment de les emissions de gasos d'efecte hivernacle del seu país es veurà més o menys compensat per la disminució de les emissions a la resta del món.

Aquest pla té la seva lògica. El famós MAGA (Make America Great Again, Fem de nou gran Amèrica) en realitat ve a dir: “Prosperarem nosaltres, mentre vosaltres sou cada cop més pobres”. I dins aquest “vosaltres” estem els europeus. Europa té pocs recursos energètics, una població envellida i una desindustrialització galopant. Només cal veure la crisi industrial alemanya. Si volem defensar Ucraïna, ho haurem de fer sols, cosa que implicarà més despesa i més impostos, és a dir, menys recursos socials, diguin el que diguin els nostres dirigents.

Un pla lògic i cínic alhora. I que tindrà (ja està tenint) com a conseqüència un augment del populisme a Europa, atesa la incapacitat de la política i l'economia clàssiques per evitar continuar caient pel pendent en què estem fa temps. Un populisme que tampoc no serà la solució de res.