Un nyap al carrer Passada?

Llegit a l’acta del ple de l’ajuntament del mes d’abril:

El Sr. Lasheras es refereix també a la qualitat del ferm del carrer Passada, millorable tot i que tingui el vist-i-plau de la direcció d’obra, destacant que en l’accés al Ramon Cama hi comença a haver-hi un petit sotrac.

El Sr. Colomina respon que al Ramon Cama és una de les zones on s’ha actuat i reasfaltat, indicant que les queixes i les reclamacions s’efectuen a STACHYS, que és l’adjudicatària de l’obra, no a l’empresa que ha asfaltat, afegint que aquella s’ha trobat amb seriosos problemes per a subcontractar l’asfaltat, en coincidir amb una època en que totes els pobles estaven asfaltant.

La Sra. Campoy intervé dient que parlant amb l’adjudicatària es va dir que l’empresa a qui es va poder subcontractar l’asfaltat, tenia una capacitat justa per fer aquest asfaltat per la qual cosa es van comprometre a vigilar l’obra per fer les actuacions que calguessin, existint a aquests efectes una garantia, durant un any, indicant que al carrer de Passada s’han donat dos problemes:

a) que la capa d’asfaltat és molt prima, no tenint el gruix normal degut a que les pendents no donaven per poder evacuar, pel que cal assumir aquesta responsabilitat i veure com es pot resoldre i

b) que per salvar aquesta pendent, la recollida d’aigües s’ha fet al mig del carrer, havent-se hagut de fer el ventre d’ase al revés, fent l’esquena d’ase de la vorera a mig carrer i de mig carrer a la pendent de la recollida de pluvials i de les canonades, havent reconegut l’empresa, en una reunió mantinguda la setmana passada, la dificultat d’aquest asfaltat, comprometent-se a estar-hi a sobre per veure, si a la llarga, calia tornar a fer una capa, aixecant les tapes del clavegueram i les pluvials, afegint que si el gruix pogués ser de set centímetres com tots els carrers, el pendent s’hagués pogut fer molt més compacte i no es notaria tant, afegint que aquest invent per salvar la pendent entre el pont del carrer de Riera i la pendent de la plaça Anselm Clavé, perquè l’aigua de pluvials es divideixi, provoca la sensació d’un asfaltat poc llis i poc compacte, insistint en que l’empresa hi està treballant i s’ha compromès ha fer les actuacions que calguin.

El Sr. Monguilod manifesta que es de suposar que quan es va fer la base de formigó no es va calcular que es necessitarien set centímetres d’asfaltat.

La Sra. Campoy contesta que sí que es va calcular, si bé no es va fer perquè les pendents no donaven.

El Sr. Monguilod replica dient que quan el carrer estava foradat hi havien més de set centímetres.

La Sra. Campoy contesta que les canonades que passen per sota del carrer passen tant someres que fer una capa d’asfaltat de set significava que per salvar les pendents, calia rascar tant que s’hagués malmès la canonada de sanejament, raó per la qual l’asfaltat s’ha fet tant petit per salvar les pendents, sense canviar les canonades.

El Sr. Monguilod indica que, pel que té entès dels membres de l’obra, no es van calcular els set centímetres de les capes d’asfaltat que estiraven i el formigó no estava suficientment pla, el que ha provocat els bonys que hi han ara.

La Sra. Campoy respon que, si en una obra es diu que l’asfaltat ha de fer set centímetres, i se’n fan dos, l’ajuntament no ho acceptaria de cap de les maneres, repetint que tothom era conscient de que la capa d’asfaltat no tindria el gruix que havia de tenir per poder salvar aquestes pendents, havent-se compromès l’empresa a fer, si cal, una reparació a la totalitat, aixecant les tapadores i fent la capa d’asfaltat que convingui en el cas de que no tingués un funcionament correcte.

El Sr. Colomina manifesta que existeix un condicionament tècnic al que està subjecte tota l’obra, com són els desnivells que hi ha entre del carrer Desclapers, on està la recepció de les canonades d’aigües pluvials, i el carrer de Riera, indicant que les canonades d’aigües negres, tenen la profunditat que tenen, no havent desnivell suficient per posar-les més fondes, ja que aleshores quedarien per sota del nivell d’embocament al carrer Desclapers, el que ha fet que la capa per fer la solera de formigó i la capa d’asfalt sigui inferior al que seria desitjable.

La transcripció és una mica llarga, però m’ha semblat que era necessària per la comprensió del què ha passat: al carrer de Passada el ferm no té el gruix que calia ja que les canonades que passen sota del carrer estan massa a prop de la superfície. I, és clar, no era qüestió de canviar les canonades (?).

Es freqüent que, quan es fa una obra civil, es trobin problemes d’aquest tipus. Quan això passa, s’han de prendre les decisions pertinents. La decisió que han pres els responsables de l’ajuntament ha estat la de tirar endavant i, si el que es fa no funciona (que és el més probable) “veure com es pot resoldre”

Aquest tipus de decisió no acostuma pas a ser la millor ni la més econòmica. Tancar els ulls quan hi ha un obstacle davant teu només condueix a l’accident. Els que hem tingut de fer obra civil al llarg de la nostra vida professional sabem que el que convé a l’accionista, que és el que posa els quartos, és prendre la decisió de fer la solució definitiva. Quan prens una decisió d’aquest tipus, et jugues el teu futur professional, però un cop ho expliques als accionistes, normalment et donen la raó. En canvi, quan tanques els ulls i continues l’obra com si res, més tard hauràs d’explicar-te, i l’aprovació de l’accionista serà molt més complicada. I el teu futur, també.

En aquest cas, l’accionista és el contribuent. Són els seus quartos els que s’estan gastant. S’ha decidit tirar endavant, sabent que, tard o d’hora, s’haurà de refer el paviment i donar al problema la solució definitiva. La despesa serà, necessàriament, més important que si s’hagués decidit agafar el bou per les banyes i fer el que calia.

Per què no s’ha fet? Penso que la proximitat de les eleccions i la voluntat de presentar a l’elector una obra acabada no són estrangeres a aquesta decisió.

Ah, felicitar a l’oposició per haver fet públic aquest problema. Si haguessin fet una oposició d’aquest tipus durant els darrers quatre anys, probablement tindrien més possibilitats de guanyar el diumenge que ve.

El cobriment de la riera o la ruleta russa

Una de les obres dels darrers anys a Malgrat que és considerada com de referència és la del cobriment de la riera. Deixant de costat l’estètica del que s’ha fet, que pot agradar o no, trobo que s’ha construït al bell mig de Malgrat una bomba de rellotgeria, que explotarà un dia o un altre.

Exagerat? No. Potser el que passa és que soc pessimista per naturalesa, o que tinc una certa experiència en la remodelació i canalització de torrents de muntanya, però el que em sembla cert és que, un dia o un altre, el cobriment de la riera serà la causa d’inundacions al poble. Només espero que, a més dels danys materials que es produiran, no hi hagi desgràcies personals.

I és que quan es fa una obra d’aquest tipus, hi ha tres condicions que s’han de complir:

- Calcular la secció i les pendents del llit de la riera per permetre un escolament de la riuada centenària.
- Preveure l’actuació en casos d’emergència.
- Tenir un manteniment adequat par tenir sempre el llit de la zona soterrada net i lliure d’obstacles.


El càlcul de la secció i de la pendent

Quan revisem les dades que hi ha avui dia sobre els cabdals que s’haurien d’escolar per la riera, veiem que són molt incomplets. Fa relativament poc que es tenen dades fiables, i els models que preveuen l’escolament cap a la riera no estan pas sempre al dia amb les conseqüències de la urbanització accelerada del territori que s’està produint actualment, i que fa que molta menys aigua que fa uns anys sigui absorbida per la terra.

Es poden, doncs, tenir dubtes raonables de si la secció i la pendent del tros cobert de la riera permetran d’escolar una riuada centenària (que és aquella que és produeix una vegada cada cent anys)


Les possibilitats d’actuació en cas d’emergència

Pel que és pot veure, no s’ha previst res pels casos d’emergència. Per exemple, com es podria treure ràpidament un arbre arrossegat per les aigües que pugui tapar part de la secció soterrada, i que faria que la riera no pogués engolir la quantitat d’aigua que li ve, provocant una inundació.


El manteniment

M’ha cridat l’atenció una declaració del regidor de Obra Pública, Serveis i Platges al ple del mes d’abril, on diu: ... si parla d’assumir competències (gestió i cost) que corresponen a altres administracions, li puc fer una llista ben llarga, com la neteja de la riera,... Es a dir, que la neteja de la riera no correspon a l’ajuntament, sinó a una altre administració!

I qui controla que aquesta “altre administració” manté la riera neta? Es fàcil de fer-ho en el tros descobert, però, i el tros cobert? Si nosaltres mateixos no ho mirem, com volem que els altres ho facin correctament? Senzillament, fa por aquesta inconsciència.

Sense parlar de l’estat de manteniment de la gola de la riera, que és molt millorable: en l’estat actual, és probable que sigui una dificultat afegida per un escolament eficaç d’una riuada una mica forta.


La inundació del poble a causa del cobriment da la riera és ineluctable. Trigarà més o menys, però arribarà. Es a dir, que si jo fos candidat a alcalde, tindria al meu programa l’enderroc del cobriment de la riera. Perquè ja m’ha passat l’edat de jugar, i de fer jugar els meus conciutadans, a la ruleta russa.

La depuradora

Ja fa temps que la depuradora de l’Alt Maresme està sobre la taula. Aquesta depuradora, que ha de netejar les aigües residuals de Malgrat, Palafolls, Calella, Santa Susanna i Pineda, l’ha de construir l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua). Par ara no s’ha començat l’obra.

Què passa quan tirem de la cadena? Doncs bé, els residus van cap a una estació de pretractament, i desprès cal al mar. Una solució tercermundista. I això que som al Maresme, el rovell d’ou de Catalunya, la regió capdavantera de l’estat (o així ens ho fan creure)

I per què l’obra no s’ha començat? Doncs perquè els responsables municipals dels diversos municipis no es posen d’acord sobre la seva ubicació:

- Primer es volia fer a la pedrera de Mont Palau, on es volia construir una depuradora de tipus convencional.

- Més tard, els dos alcaldes de CiU de Pineda i de Santa Susanna es varen posar d’acord per construir-la a la platja de Pineda. La depuradora seria dissenyada amb els sistemes més avançats de tractament i desodorització. Però els grups d’oposició de Pineda s’hi oposen. Aquesta solució no sembla pas, al dia d’avui, completament clara, malgrat que ha estat oficialment anunciada pel conseller Nadal.

- Darrerament s'ha parlat també de fer-la al Pla de Grau. Es el que volen els de l'oposició de Pineda.

Aquesta instal•lació és necessària per evitar la contaminació del Mediterrani. A més, hi ha una subvenció per fer-la, de 14,4 milions d’euros, dels Fons de Cohesió, però amb la condició de que el projecte s’executi dins del 2007.

I què en diuen els nostres candidats? Doncs res. O gairebé res, als seus programes electorals (almenys en aquells que he vist publicats). Serà que els nostres candidats només són “sostenibles” fins que tiren de la cadena quan van de cos? Que la "sostenibilitat" del què passa desprès ja no els interessa? Probablement no els interessa perquè el pronunciar-se sobre aquest tema no dóna vots. Només pot donar problemes.

Perquè, de veritat, a qui importa que continuem embrutant el Mediterrani?

De la bona salut econòmica de l’ajuntament

Llegim als diaris una bona notícia sobre Malgrat: el nivell d’endeutament de l'Ajuntament és el més baix des de 1992. Les arques municipals tenen en aquests moments 5,8 milions d’euros, amb els quals es podria pràcticament cancel•lar la totalitat dels deutes de l’Ajuntament -el financer de l’Ajuntament és de 3,5 milions d’euros i els deutes a proveïdors és de 2,6 milions.

Una mica més tard se’ns explica que la gestió econòmica de l’Ajuntament és fruit dels criteris de contenció de la despesa corrent, de rigor, de transparència i d’eficàcia.

Efectivament, el fet que l’endeutament de l’ajuntament hagi disminuït és una bona notícia, de la que tots ens en hem d’alegrar.

Però, al llegir el document de l’ajuntament (Comptes Generals del 2006), hi trobem que el que ha passat és que el pressupost d’inversions pel 2006 tenia un crèdit definitiu de 11,3 milions d’euros, i que el que s’ha gastat en inversions ha estat de 4,5 milions d’euros.

Es a dir, que el comentari dels diaris sobre que això és fruit dels criteris de contenció de la despesa corrent, de rigor, d’ètica i d’eficàcia no és del tot cert. Més aviat diríem que aquesta bona salut econòmica de l’ajuntament és deguda a que només s’ha realitzat un 40 % de les inversions previstes, mentre que els ingressos han estat més o menys els previstos.

Això d'invertir menys que el previst ni està bé ni està malament. Però el que és un xic emmerdant és que se’ns vulgui fer creure que aquesta bona situació és deguda a la contenció de la despesa corrent i altres criteris. Que se’ns vulgui fer combregar amb rodes de molí. I sobretot ara, que les eleccions estan al caure.

Canvi climàtic (2) – El balanç d’energia del planeta

La temperatura mitjana del planeta Terra és una conseqüència directa del seu balanç d’energia: si el planeta rep més energia de fora que la que desprèn, s’escalfarà. Al contrari, si desprèn més energia cap a fora de la que rep, es refredarà. Si la seva temperatura mitjana és constant, és perquè hi ha un equilibri entre l’energia que rep de fora i la que desprèn cap a l’espai exterior.

La comprensió d’aquest balanç és bàsic per entendre el canvi climàtic. En aquest capítol l’intentaré explicar.


L’energia que rep el planeta Terra

L’energia que rep de fora el planeta Terra ve del Sol.

Primer de tot, hem de definir la “constant solar”. Es tracta de la intensitat d’energia solar que arriba verticalment sobre un cercle del mateix diàmetre que la Terra i situat a l’alta atmosfera. Actualment, aquesta constant és d’uns 1370 watts/m2.

Ara bé, aquesta energia s’ha de repartir sobre tota la superfície del planeta, que no és un cercle pla, sinó una esfera. I la superfície de l’esfera és de 4 ×π × R2 , on R és el diàmetre de la Terra. Es a dir, sobre una superfície quatre vegades més important que la del cercle del que hem parlat abans. Així doncs, el promig de cada punt de la Terra rep una energia de 342 watts/m2.

Aquest és només un promig: els pols en reben menys, l’equador més. De nit no es rep res, de dia es rep el doble.

Però això no és tot. Aquesta radiació no arriba pas tota a la superfície de la terra. Sempre en promig, d’aquests 342 watts/m2:

- 72 watts/m2 són reflectits cap a l’espai exterior pels núvols i 30 watts/m2 per la terra i el mar, és a dir, 102 watts/m2, un 30 % del total de l’energia rebuda, són reflectits directament cap a l’espai exterior.

- 70 watts/m2 són absorbits pels núvols, és a dir, un 20 % del total. Aquesta energia serveix per escalfar els núvols.

- la terra i el mar absorbeixen, doncs, uns 170 watts/m2, repartits de manera irregular, que va des dels 275 watts/m2 a les regions esclarissades de núvols del Sàhara i d’Aràbia, a només 75 watts/m2 a les illes bromoses de l’Artic (veure gràfic). Aquests 170 watts/m2 serveixen per escalfar la terra i el mar, i representen un xic menys del 50 % de l’energia solar rebuda pel planeta.


L’energia emesa pel planeta cap a l’espai

Però això no és tot. El planeta Terra, com qualsevol cos, emet calor cap a fora. Al segle XIX es va descobrir la llei de Stefan-Boltzmann, que permet calcular la quantitat de calor emesa per un cos. Aquesta quantitat de calor és proporcional a la temperatura absoluta del cos elevada a la quarta potència (s’entén per temperatura absoluta la temperatura mesurada en graus centígrads a la que hi hem d’afegir 273 graus)

Així doncs, la Terra, que té una temperatura mitjana de 14ºC, emet cap a l’exterior una energia de 390 watts/m2.

A més d’aquesta energia, el fet que una part de l’aigua s’evapori i vagi cap a l’atmosfera, fa que el la superfície del planeta perdi un promig de 104 watts/m2 per l’evaporació de l’aigua.

Si tota aquesta energia es perdés cap a l’espai exterior, la Terra es refredaria, ja que perderia més energia que la que rep: estaríem tots ben congelats. Però una bona part d’aquesta energia no es perd. Els núvols i l’atmosfera fan de pantalla i tornen cap a la terra i el mar 324 watts/m2, deixant escapar cap a fora només 240 watts/m2.


Balanç

Si fem un balanç entre l’energia que arriba al planeta directament del sol (342 watts/m2) i la que el planeta desprèn (102 reflectits pels núvols i la superfície + 40 que venen directament de la superfície + 200 emesos pels núvols i l’atmosfera) veiem que és un balanç equilibrat.

El balanç entre l’energia que arriba a la superfície i la que en surt també és equilibrat: hi arriben 170 watts/m2 del sol i 324 dels núvols i de l’atmosfera, que sumen 494 watts/m2. En surten 104 per l’evaporació de l’aigua i 390 que irradia degut a la seva temperatura de 14ºC, que fan un total de 494 watts/m2.

Mentre aquests balanços siguin equilibrats, la temperatura mitjana serà constant.


Efecte hivernacle

El fet que els núvols i l’atmosfera només deixin passar 240 watts/m2 dels 390 emesos per la superfície de la terra i dels 104 de l’evaporació de l’aigua, fa que els núvols i l’atmosfera es comportin com una pantalla aïllant que no permet que la superfície es refredi massa: és l’efecte hivernacle.


Albedo

Aquesta paraula també és important. Es defineix com el factor de reflexió dels cossos celestes sense llum pròpia. L’albedo promig de la Terra és del 30 %. En efecte, hem vist que la superfície de la Terra i els núvols reflecteixen 102 watts/m2 dels 342 que rep del sol, el que fa un 30 %.

Si la superfície del planeta estigués coberta de neu, l’albedo augmentaria, i contribuiria a refredar la Terra. Al revés, si la neu es fon, l’albedo disminueix i la superfície da la Terra s’escalfa. L'efecte de l'albedo sobre el clima és doncs un efecte acumulatiu.


En resum

Així, doncs, el clima global del planeta pot variar si hi ha:

- variació de la radiació del sol
- variació de l’energia reflectida: pot variar si canvia la cobertura nuvolosa de la terra, o si varia l’albedo (quantitat de glaç, canvi de la superfície dels boscos, etc)
- variació de l’energia total absorbida per la terra i el mar, per exemple, si l’efecte hivernacle es modifica.


Al capítol següent veurem com varia la radiació del sol.

La història del Mediterrani

Ara que ha començat la campanya per a les eleccions és un bon moment per distreure’s i no pensar en la política. Sobre tot si ja fa temps que tens clar a qui no has de votar i, per tant, saps a qui votaràs. Es el moment, si vius a la vora de l’oceà, de passar el temps lliure mirant les aigües pujar i baixar al ritme mil•lenari de les marees, i això des de fa tants milions d’anys que et pots donar compte de la poca cosa que representen unes eleccions (menys pels que es presenten).

Però si vius a la vora del Mediterrani, que, el pobre, no té marees, t’has d’empescar una altra manera de relativitzar les coses. Una d’elles pot ser la de repassar la història del Mediterrani. No la història dels fenicis, dels grecs, dels cartaginesos, dels romans i dels almogàvers, sinó la història del mateix mar. Des de quan existeix? Quines han estat les seves evolucions?

Fa dos-cents milions d’anys, tots els continents estaven enganxats. Hi havia un continent únic, anomenat Pangea. Més tard, aquest continent es va anar fragmentant, obrint-se un espai entre Amèrica i Euràsia, bressol del futur oceà Atlàntic, mentre que entre l’Africa i l’Asia s’obria un altre oceà, el mar de Tethys.

Aquest mar de Tethys es va anar tancant, a mesura que el continent africà s’anava desenganxant d¡Amèrica del Sud i s’apropava a l’Asia. Fa uns quaranta milions d’anys que el Mediterrani actual estava ja gairebé format, i fa uns deu milions d’anys que ja era com ara: estava tancat pel seu extrem est i només es comunicava amb l’oceà Atlàntic per l’estret de Gibraltar.

Fa uns cinc milions d’anys que l’estret de Gibraltar es va tancar, al anar-se acostant cada cop més Africa d’Europa. Com que l’aportació d’aigua dels rius al Mediterrani és només d’un terç de l’evaporació, el mar Mediterrani es va anar evaporant poc a poc. Aquest procés va durar un milió d’anys aproximadament. La mar Mediterrània es va assecar i es va quedar reduïda a uns quants llacs hipersalins, situats a més de mil metres sota el nivell de l’oceà. La resta era un immens desert de sal.

La força que la diferència de nivell de l’oceà i el Mediterrani feia sobre el dic que unia Africa i Europa va fer que aquest dic es trenqués. Quan va passar això, el Mediterrani es va tornar a omplir, amb una enorme cascada. Va trigar quaranta anys a omplir-se una altra vegada.

Com que el continent africà continua el seu moviment cap al nord, és clar que la mar Mediterrània es tornarà a tancar, es tornarà a evaporar, i que el procés començarà una altra vegada. Es calcula que això passarà d’aquí uns tres o quatre milions d’anys.

Es a dir, que tenim temps de fer moltes eleccions abans de veure com la nostra mar es torna a assecar.

---------------------------------------------------------------------------------

Pels curiosos, les característiques principals del Mediterrani són:

Superfície = 2,51 milions de quilòmetres quadrats (5,4 vegades la superfície d’Espanya)
Dimensions = 4.000 km d’est a oest, 46.000 km de litoral, 800 km de nord a sud (amplada mitjana), amb una amplada màxima de nord a sud de 1.600 km.
Profunditat mitjana = 1.350 metres.
Profunditat màxima = 5.210 metres (fossa de Matapan, Grècia)
Renovació de l’aigua = cada 90 anys aproximadament.
Salinitat = sobre el 3,8 %

Adjectius

Deia el mestre Josep Pla que una de les tasques més difícils del difícil art d’escriure era la de trobar l’adjectiu adequat. Jo hi afegiria que molts tenim, quan escrivim, la mania d’adjectivar-ho tot, moltes vegades sense cap necessitat. Quan llegeixo, m’agrada fixar-me en els adjectius que l’autor fa servir. Em diverteix imaginar-me la seva personalitat a través de la seva manera d’adjectivar.

He llegit la nota de premsa publicada per l’Ajuntament per explicar al ciutadà el perquè de l’acció civil i penal contra la revista som-hi. i hi he trobat dues frases on els adjectius emprats m’han cridat l’atenció:

- La llibertat d’expressió i el dret a la informació són pilars essencials del sistema democràtic i l’exercici de la sana crítica fins i tot enriquidora per qui exerceix la responsabilitat de governar,...

- L’acció exercida no pretén, en definitiva, eliminar la crítica o la justa discrepància,...

Què volen dir els adjectius sana, davant crítica, i justa, davant discrepància?

Qui pot definir que una crítica és sana? Una crítica és una crítica, i punt. No hauria de ser ofensiva per les persones, no hauria de ser acompanyada d’insults, però, per què hauria de ser sana? L’adjectiu sa es refereix a tenir salut, a l’absència de corrupció, a ser bo per la salut. Què té a veure aquest adjectiu amb la crítica. Res, em sembla a mi.

I qui ens diu que una discrepància és o no és justa? Una cosa justa és conforme a la justícia, és imparcial. L’adjectiu just pot ser també referit a quelcom d’escàs o a una cosa que s’adapta exactament a allò a què és destinat. En la nota de premsa, lògicament, l’adjectiu just es deu referir a la justícia, a la imparcialitat de la discrepància. Però si vostè té un model de poble i jo en tinc un altre, i, per tant, discrepo de vostè, la meva discrepància és justa i imparcial? O la meva discrepància és injusta i parcial? La meva discrepància és discrepància a seques. L’adjectiu just, referit a la discrepància, només pot tenir un sentit de limitació de la meva possibilitat a expressar una opinió diferent de la seva.

En fi, dues ocasions perdudes per simplificar l’escriptura i per fer-se més fàcilment entenedor.

A no ser que l’ús d’aquests dos adjectius reveli un subconscient autoritari del (o dels) que ha escrit la nota de premsa, que es concretaria en posar límits a la llibertat d’expressió, segons la seva conveniència. Salvant les distàncies, l’ús d’aquests dos adjectius em recorda allò del sano contraste de pareceres, expressió tan estimada d’un il•lustre general.

La Placeta

Va ser l’any 1902 quan la Placeta va canviar de nom. El 10 d’abril d’aquell any moria el Sr. Bartomeu Robert i Yarzabal, conegut com el Dr. Robert. Aquest metge va néixer a Tampico (Mèxic), de pare català,i de ben jove va tornar a Catalunya. Va cursar estudis de medicina a la Facultat de Medicina de Barcelona, on va ser catedràtic de Patologia Interna. Va tenir un protagonisme destacat durant la febre groga del 1870 i el còlera del 1885. Va ser també alcalde de Barcelona.

A la seva mort, es va obrir una subscripció pública a Catalunya per fer-li un monument a Sitges, on tenia la seva casa pairal. A Malgrat, el ple de l’Ajuntament, llavors presidit per l’alcalde Francesc Gibert i Turró, va decidir dedicar-li una plaça: la Placeta va passar a anomenar-se Plaça del Dr. Robert.

Anys més tard, el govern municipal presidit per Francesc Arnau, va encarregar una escultura artística que representés Leda, personatge de la mitologia grega, abraçant Zeus metamorfosat en cigne. Aquesta obra artística fou col•locada al centre de la Placeta l’any 1933.

L’any 1934, el consistori malgratenc va ser cessat per ordre de l’autoritat militar, la qual va constituir una Comissió Gestora amb els regidors conservadors, que va presidir Artur Espàrrech, de la Lliga. Aquesta comissió va acordar “canviar l’estàtua mitològica que hi ha emplaçada en la plaça del Dr. Robert per un bust del dit patrici”. Aquest canvi es va dur a terme el 16 d’octubre del 1934. L’estàtua treta va ser guardada a les dependències municipals.

L’any 1939, al haver entrat les tropes “nacionals” a Malgrat, es va tornar a canviar el monument de la Placeta. El bust del Dr. Robert va ser substituït per un monòlit que representava el Monument als Caiguts. Aquest monòlit era de guix, i va durar poc temps: jo no el recordo. (Per cert, anys més tard, el 1957, es va col•locar un nou monòlit pels Caiguts, una mica més sòlid, a la plaça Balmes, actualment Pau Casals). La Placeta es va anomenar Plaça Calvo Sotelo. En aquesta època, es va destruir l’estàtua de Leda i el Cigne.

L’any 1977 es va tornar a la Placeta el nom anterior de Plaça del Dr. Robert, i el 6 de desembre del 1979 es va tornar a posar el bust del Dr. Robert. L’alcalde era en Pepito Mora.

(Font: Malgrat de Mar. Crònica d’un segle)

El ple del mes d’abril 2007

Ple interessant sobre tot per els precs i preguntes sobre els resultats del nou Pla de Mobilitat. Els resultats actuals d’aquest Pla són un reflex de la manera d’actuar que ha tingut l’Ajuntament aquests darrers deu o quinze anys: poca reflexió i tirar endavant.


Intervenció Integral al Barri del Castell

L’any 2006 es va fer un projecte d’intervenció dita “integral” (aneu a saber el que vol dir exactament aquesta paraula) del barri del Castell, per un cost de 7 milions d’euros. Aquest projecte es va presentar a la Generalitat, per demanar una subvenció del 50 %, és a dir, de 3,5 milions d’euros. Aquesta sol•licitud va ser denegada (va quedar al número 18, i només hi havia 17 subvencions!!)

Que no es digui que a Malgrat no som tossuts. Aquest any 2007 s’ha fet un altre projecte “integral”, aquesta vegada amb un cost de 8,3 milions d’euros, i es torna a demanar a la Generalitat una subvenció del 50 %. Aquest projecte ha estat fet per la societat GMG, recomanada per la Diputació de Barcelona. El nou pla agafa tot el barri (turó inclòs), i es composa dels punts següents:

- Millora de connexions entre el barri del Castell i la resta del nucli.
- Creació de nous equipaments pel barri, especialment un Centre Cívic i de Recursos (quina mania la de donar noms estranys a les coses)
- Millors de places, accessos i llocs públics del barri.
- Atenció a les condicions d’habitabilitat dels habitatges.
- Promoció de l’eficiència energètica dels edificis.
- Creació d’estímuls pel desenvolupament dels dos plans de millora urbana, situats a les zones més degradades del barri (i això què rovellons vol dir?)
- Atenció a les necessitats del barri, especialment per la gent gran i les dones, establiment de mesures fomentadores de l’equitat de gènere i potenciadores de l’autonomia de la gent gran (sí senyor, i encara més frases buides)
- Enfortiment del teixit social del barri (això és la guinda sobre el pastís)

Tot això, diuen, s’ha concertat amb els habitants. Segur que no han entès la meitat del que es proposa. Però, l’avantatge de parlar d’una manera tecnocràtica fa que sigui més senzill d’obtenir les subvencions que donen els funcionaris de la Generalitat. Es trist, però potser sigui eficaç.

Com és natural, la proposta és aprovada per unanimitat. Qualsevol diu el què pensa, amb les eleccions tan properes.


Modificació del POUM desprès de l’acord sobre la Torre de can Sala

Quan l’Ajuntament va comprar la torre, a més del pagament de 531.000 euros, es va modificar l’edificabilitat d’una finca dels propietaris situada al Passeig. Al ple del mes de febrer es va aprovar l’augment de sostre d’aquesta finca d’un 34 % (que és molt). Ara, els propietaris demanen un augment encara més important, un 6 % més. D’altra banda, la propietat demana que el front de la finca que dóna al Passeig es pugui ocupar totalment, sense deixar els espais reglamentaris amb les finques veïnes. Tot això que ara demana la propietat sembla convenir a l’arquitecte municipal, que en fa un informe favorable.

Per tant, la modificació és aprovada per unanimitat.

El pobre contribuent que això escriu troba que aquesta nova modificació és un pas més cap al desenvolupament especulatiu del poble, però, com tothom sap, el fer malbé el poble no té cap importància. I encara menys l’arquitecte municipal hi està d’acord.


Modificació del POUM per poder fer una permuta d’una finca d’un terreny de 394 m2

Aquesta permuta, ben documentada per part de l’arquitecte municipal, és aprovada per unanimitat del ple. Aquesta modificació no sembla pas tenir cap efecte negatiu per a la correcta urbanització de Malgrat.


Proposta de conveni per modificar el POUM per l’ampliació d’ús de càmping

La proposta consisteix a modificar el POUM del delta per poder ampliar un càmping en 21.000 m2, actualment qualificats com de zona agrícola, a canvi d’una cessió de 13.000 m2 a l’Ajuntament.

La legislació de la zona és talment complicada i inintel•ligible per a un ser humà ordinari, que el ple decideix de denegar el dit conveni (amb l’absència del regidor Monguilod, que és de família que proposa el conveni, i que s’ha retirat de la discussió, cosa que l’honora).


Sol•licitud d’actuacions al delta de la Tordera

Aquesta sol•licitud és una reforma de la moció presentada fa uns mesos per ERC, i que es va decidir, de comú acord, aparcar momentàniament per fer una sol•licitud consensuada.

L’Ajuntament s’ha ocupat del delta:

- En el POUM aprovat el 2005 es fixen com objectius, entre altres, el posar en valor un dels indrets amb més interès del municipi des del punt de vista ecològic i paisatgístic, preservar les zones forestals i preservar els valors ecològics.
- El Pla d’Acció Ambiental municipal del 2003 vol preservar els entorns de la Tordera, conservar i mantenir l’espai agrícola de Malgrat i aposta per un turisme sostenible.

La situació, avui, del què han fet les diferents administracions, és que:

- El Ministeri del Medi Ambient el Projecte de Restitució Mediambiental del delta de la Tordera, el 15 d’abril del 2005, encara que no hi ha res de fet.
- L’Agència Catalana de l’Aigua ha aprovat el pla Inuncat, el 22 d¡agost del 2006, declarant que és una zona inundable.
- L’Agència Catalana de l’Aigua té previst ampliar la dessaladora.
- El Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat va aprovar el Pla Director Urbanístic Costaner el 25 de maig del 2005, on es qualifica el delta com a sòl no urbanitzable costaner.
- El Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat ha aprovat el 6 de setembre del 2006 el Projecte d’Ampliació de la Xarxa Natura 2000, que inclou certs espais de la Tordera.
- També inclou certs espais de la Tordera l’inventari de Zones Humides de Catalunya.

Per unanimitat s’acorda sol•licitar a les diferents administracions que defineixin les actuacions que tenen previstes. Que està molt bé, pensa el pobre contribuent, però, mentrestant, què fa l’Ajuntament per, almenys, no deixar deteriorar encara més la zona del delta que està al municipi de Malgrat?. I el pobre contribuent constata que no es fa res. Res de res.

I el pobre contribuent pensa que ni l’Ajuntament ha fet el que es diu al POUM ni al Pla d’Acció Ambiental. I pensa també que si és cert el que diu algun diari (que el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat hauria concedit una subvenció de 26.500 euros per finançar la meitat del cost de la realització d’un Pla Director del delta, corresponent la resta del finançament als quatre municipis que tenen una part del delta, i que aquests quatre municipis no s’han posat d’acord par tirar endavant aquest estudi), hi ha hagut mala fe de la part del govern municipal al no dir-ho al ple.

Finalment, el pobre contribuent s’estranya també de la passivitat de l’oposició a l’hora de demanar comptes al govern municipal sobre la seva responsabilitat en la degradació actual de la part del delta que correspon a Malgrat.


Nom d’un nou carrer

Per unanimitat s’aprova anomenar carrer del Molí de la Sal a la via pública de nova creació que uneix el carrer Guillem de Palafolls i el carrer de Zenòbia Camprubí.


Nomenament dels membres del Consell Educatiu

El ple dona el seu acord unànime al nomenament dels 33 membres que formaran aquest Consell.


Precs i preguntes

A - ERC diu que s’ha editat un fulletó, per celebrar la designació de turisme familiar, on es veu una família anant en bici pel Passeig, on això és prohibit. Demana que es retiri aquesta prohibició.

B – Darrera la Cooperativa hi ha uns fanals al mig de la vorera d’un pas subterrani, que impedeixen el pas d’una cadira de rodes. S’havia demanat que es traguessin aquests fanals. L’alcaldessa respon que el compromís està pres i que es farà.

C – Una caseta al carrer del Carme, cantonada amb l’Avinguda Mediterrània, està oberta i és plena de porqueria. Aquesta caseta pertany a Simac, i és destinada a ubicar un grup electrogen. S’ha demanat al Simac de tancar-la, cosa que ha fet dues o tres vegades, trobant-se les dues o tres vegades el pany trencat.

D – ERC demana si la campanya d’asfaltar s’ha finalitzat, ja que al carrer de Girona hi ha una sèrie de bonys, i que hi ha tres punts crítics al Pla de Grau, al Camí del Pla, i un altre al Mas Bages i un altre al Camí de la Tordera. Pel que correspon al Pla de Grau, la brigada de l’Ajuntament farà les reparacions.

Al carrer de Girona, entre l’Escola de Música i la plaça de la Barretina, hi ha trossos que semblen un camí sense asfaltar. El regidor respon que hi ha alguns trossets que potser no estan bé, però que en cap cas es pot considerar que sembli un camí sense asfaltar.

E – A l’Avinguda Bon Pastor hi ha algunes cantonades de les zones enjardinades que esta desenganxades, i que hi ha problemes per fer el gir dels cotxes. El regidor respon que s’estan arreglant els desperfectes per l’empresa adjudicatària, ja que l’obra està en garantia, però que s’estan donant accions voluntàries contra les senyals o les pilones (!)

F – El ferm del carrer de Passada és francament millorable. Sembla que l’empresa adjudicatària va trobar difícilment un subcontractant per asfaltar el carrer, ja que tots els pobles estaven asfaltant (s’acostaven les eleccions!). A més, la capa d’asfalt és molt prima degut a que les pendents no donaven per poder evacuar l’aigua. De manera que l’evacuació de l’aigua es fa al mig del carrer. S’està intentant trobar una solució a aquest problema. (No serà que s’ha volgut tirar endavant el projecte, encara que es sabia que era defectuós, per acabar-lo abans de les eleccions?)

G – Hi ha una senyal de direcció prohibida al mig de lo vorera al carrer de Girona. Es treurà.

H – S’ha fet una valoració de la circulació del poble amb el nou Pla de Mobilitat? Encara és aviat, però l’Ajuntament ja ha rebut dues felicitacions.

I – Quines actuacions té previstes la regidoria de Sanitat? Potser el mes que ve es podran dir. Recordem que el mes de novembre es va contestar que es diria el desembre o el gener.

J – S’engega una discussió molt interessant sobre l’augment de trànsit al Carrer Llibertat degut al nou Pla de Mobilitat, agreujat amb el fet que el carrer està malament, en certs llocs no hi ha voreres, i que l’aigua s’escola molt malament. El problema sembla de difícil solució, almenys si no es fan obres molt importants. El fet, però, és que el pla de mobilitat ha augmentat molt la circulació per aquest carrer. Es clar que el problema es resoldria si, com diu la senyora alcaldessa, el personal anés a peu en comptes d’anar en cotxe.

K – Es torna a parlar de la caseta del carrer del Carme. ERC diu que no deu ser tan complicat el tancar una caseta. El regidor respon que no es pot gestionar el que correspon a altres administracions (així ens va).

Altra vegada es parla del Pla de Mobilitat. La regidora d’urbanisme ens diu que en aquest Pla, del 1998, l’estudi es va fer per 13.000 habitants (aquí el pobre cronista ja no entén res) i amb uns equipaments que no existeixen, com ara l’aparcament subterrani de la Plaça del Liceu. També és cert que encara falta un pas a nivell inferior.

El pobre cronista, que també és contribuent, pensa que tot això s’ha fet malament, no per mala voluntat, sinó per ignorància pura i dura d’alguns responsables, que es varen refiar massa d’un projecte fet per gent que no devia ser pas massa competent. I també ha de dir que molta gent ja s’ho veia venir. Només hem d’esperar que la gent es vagi acostumant al nou Pla de Mobilitat i que es vagi millorant poc a poc. Reconeixem que no és pas una cosa senzilla, però afirmem també que l’Ajuntament es va llençar a fer aquest nou Pla sense una reflexió suficient.

El dos de maig

Aquesta setmana, com cada any, el dia dos de maig a la Comunitat de Madrid han tingut festa. Es celebra el principi de la guerra de la independència contra l’invasor francès. Les tropes d’en Napoleó varen ser finalment derrotades i, l’any 1814, el rei Ferran Sisè va tornar al tron d’Espanya.

La guerra, com totes les guerres, va ser salvatge. Els actes de barbàrie comesos pels uns i pels altres, també. I les conseqüències d’aquella guerra varen ser catastròfiques. Varen deixar un país dividit i atrassat.

La intenció d’en Napoleó era, a més de conquerir l’estat espanyol, d’imposar-li un aparell administratiu eficaç. Però el poble es va rebel•lar i no li va permetre de fer la modernització volguda. I així ens va anar. El segle XIX espanyol va ser un segle molt desgraciat, on Espanya va perdre el tren de la modernitat.

De vegades m’agrada pensar quina hauria estat la història si el poble espanyol hagués estat menys heroic i si en Napoleó hagués pogut fer la reforma que pretenia. No puc assegurar que la història del segle XIX hauria estat millor. Però m’atreviria a dir que el què és segur és que no hauria estat pitjor.

L’any que ve es celebren els dos-cents anys del dos de maig del 1808. Probablement el madrileny, sobretot si l’Esperancita encara és al seu capdavant, ho celebrarà amb pompa i esplendor, com s’ho mereix l’heroisme del poble de fa dos-cents anys. Jo més aviat diria, com no s’ho mereix la ignorància del poble de fa dos-cents anys.

Ara fa noranta anys

L’any 1917, ara fa noranta anys, a Malgrat la història va anar de vaixells.

A les drassanes de Malgrat es va construir el vaixell Mirotres, el primer vaixell de formigó armat que va navegar pel mar. Aquest nom li va ser donat en honor del constructor Joan Miró i Trepat, que fou el seu impulsor. Aquest vaixell de formigó armat es va destinar al transport de cabotatge pel llevant espanyol i per la costa francesa. Va embarrancar l’any 1920.

El mateix any embarrancava a la platja de Malgrat el vaixell italià Sirte Liborno.

Recordo que, de petit, encara es parlava a Malgrat del vaixell de formigó.

Font: Malgrat de Mar – Crònica d’un segle

El delta de la Tordera

El riu Tordera, que té una llargada d’uns 65 km, desemboca al mar entre els termes de Blanes i de Malgrat, formant un delta d’uns 8 km2 de superfície. Aquest delta té una amplada màxima de 6.400 metres en el front litoral i una llargada, en el sentit del riu, d’uns 3.000 metres.

El riu, en la seva part final, té tres aprofitaments d’aigua del seu aqüífer:

- la planta potabilitzadora de Palafolls, que subministra aigua potable als municipis del Maresme nord. Està gestionada pel Consell Comarcal del Maresme.

- la planta potabilitzadora de Tossa i Lloret, que subministra aigua potable a aquestes poblacions. Està gestionada pel Consorci de la Costa Brava.

- la planta potabilitzadora de Blanes, que subministra aigua potable a aquest municipi. Està gestionat per la societat Aigües de Blanes.

En total, el volum d’aigua potable utilitzat per totes aquestes poblacions és d’uns 24 Hm3 per any. Els mesos de juliol, agost i setembre aquest consum és molt més elevat que la resta de l’any.

A més, la indústria fa servir uns 7 Hm3 anuals, i l’agricultura uns 9 Hm3 anuals d’aigua, que provenen dels aqüífers de la Tordera.

Aquesta explotació dels aqüífers és molt elevada, el que fa que aquests es van assecant, i hi ha probabilitats de què siguin envaïts per l’aigua salada del mar. Aquesta és una bona raó per haver implantat la dessaladora de Blanes, que proporciona (quan funciona) 10 Hm3 anuals i que, amb la seva ampliació, veurà doblada aquesta capacitat.

Aquesta sobreexplotació dels aqüífers té també una altre conseqüència: el delta no rep prou aportació de sediments, i la seva superfície va disminuint. Diuen que la línea de costa ha retrocedit d’uns 150 metres.

D’altra part, el delta és una superfície d’un alt valor ecològic, perquè és el quart indret de Catalunya quant a pas d’aus migratòries.

Tenim, doncs, dos problemes al delta: la pèrdua de superfície i la protecció i conservació del seu medi ambient.

Doncs bé, el gener de 2005, les localitats amb influència a l’àrea del delta (Blanes, Malgrat, Tordera i Palafolls) havien pres la decisió d’impulsar un pla però per ara no hi ha res de fet. El Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, a qui el passat 2005 es va sol•licitar una subvenció de 25.600 euros que va ser concedida, no dona detalls del punt en què està la redacció del projecte.

La intenció inicial per impulsar el diagnòstic del delta del Tordera va ser crear un consorci format per les quatre localitats que, juntament amb la Generalitat, que es va comprometre a sufragar la meitat dels 42.000 euros que costava l’estudi, aportés recursos per treballar en la direcció de projectar una planificació d’usos de l’espai. Però el fet que les quatre localitats disposessin de diferents extensions de terreny en l’indret afectat va encallar la constitució de l’ens consorciat. I així, la decisió inicial de treballar conjuntament per coordinar les actuacions sobre aquest territori va quedar aturada.

Segons es va definir, l’estudi ha de constar de tres fases:

- recopilar la informació existent sobre el paisatge, la hidrologia, el patrimoni cultural i el planejament urbanístic,
- elaborar un informe de diagnòstic ambiental,
- definir les propostes concretes d’actuació a emprendre per part dels quatre municipis implicats.

Però de moment, totes aquestes iniciatives estan aturades i cada localitat continua actuant per separat, mentre que les actuacions incíviques i la pressió humana creixen dins l’espai del delta.

(Font: Diari de Girona)

La presència d’aus, extremadament sensibles als canvis a l’entorn, és un dels bioindicadors que posa en relleu el delicat estat de salut del delta. Algunes espècies d’ocells com ara el corriol menut pateixen un retrocés de les poblacions a causa de l’impacte produït, per exemple, pel pas dels quads. De la mateixa manera, la presència creixent de pardals, un ocell molt freqüent en àrees urbanes, demostra la humanització de l’espai. Per últim, la comunitat de polles d’aigua ha experimentat un fort descens en els últims anys.

I tot això perquè quatre ajuntaments no es posen d’acord. I menys mal que aquests ajuntaments practiquen una política de “sostenibilitat” ambiental, segons diuen ells mateixos.

Tres dels quatre ajuntaments tenen un alcalde socialista, em sembla. El quart és de CiU. I ni els uns ni els altres no es preocupen del delta. Perquè el medi ambient no sembla entrar dintre de les seves prioritats. Diguin el que vulguin.

I les temperatures del mes de març?

No he llegit res als diaris sobre si el mes de març del 2007 ha estat un mes excepcionalment calent o no. Contràriament al mes de febrer, on es va fer molta propaganda sobre l’escalfament del planeta Terra, el mes de març ha passat més desapercebut. Però el mes de març es mereix també un comentari. El mes de març també és de Déu.

Com sempre, anem a informar-nos al Climate Monitoring, de la NOAA. Hi trobem el següent:

- Basant-se en les dades preliminars, la mitjana combinada de les temperatures de la terra i del mar dona el període de gener a març del 2007 com al segon més calent i el cinquè mes de març més calent des de que es tenen dades, és a dir, des de l'any 1880.

- Les temperatures del període de gener a març del 2007 varen estar per sobre de la mitjana a Europa, als Estats Units, al sud est del Brasil i a la major part d’Asia. Varen estar per sota de la mitjana a l’Alaska, a Rússia central i a parts del Canadà.

Les dades del mes de març del 2007 són les següents (prenent com a base la mitjana dels anys 1961 al 1990):

Global del planeta:

Terra = + 1,16 ºC, el quart març més calorós (el rècord el té l’any 1990)
Oceà = + 0,41 ºC, el sisè març més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,61 ºC, el cinquè març més calorós (el rècord el té l’any 2002)

Hemisferi nord:

Terra = + 1,31 ºC, el sisè març més calorós (el rècord el té l’any 1990)
Oceà = + 0,45 ºC, el tercer març més calorós ( el rècord el té l’any 2004)
Terra i oceà = + 0,77 ºC, el cinquè març més calorós (el rècord el té l’any 1990)

Hemisferi sud:

Terra = + 0,71 ºC, el sisè març més calorós (el rècord el té l’any 1988)
Oceà = + 0,39 ºC, l’onzè març més calorós ( el rècord el té l’any 2002)
Terra i oceà = + 0,43 ºC, el desè març més calorós (el rècord el té l’any 1988)


Queda dit per si pot interessar a algú.

L’erosió, un nou delicte?

Ahir vaig rebre el som-hi! del mes d’abril. Tenia curiositat per veure si la senyora alcaldessa accediria a ser-hi entrevistada, després de l’acció penal i civil contra la revista. Hi ha accedit, i, per explicar-ho, se’n ha sortit força bé: “En primer lloc, voldria donar les gràcies, abans que res, al Sr. Soto per l’entrevista, compromís que vaig prendre amb ell fa ja uns mesos. També a la revista, per l’espai que ofereix als caps de llista”

L’entrevista és llarga, amb uns monòlegs llarguíssims de la regidora, a voltes amb un raonament un xic espès, almenys després d’una primera lectura. Només comentaré avui el que diu fent referència a l’acció penal i civil contra el som-hi!. Més endavant, desprès de tornar a llegir l’entrevista unes quantes vegades, decidiré si val la pena fer-ne un comentari global.

“Pretendre que el que no s’aconsegueix per via democràtica es pugui aconseguir per la demagògia, les males maneres o l’erosió sistemàtica, és un mal que perjudica les normes de convivència i les normes del joc democràtic”.

Vegem què és la demagògia: política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l’acceptació de programes d’acció impracticables i fal•laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi.

I vegem què és l’erosió: depressió produïda a la superfície d’un cos pel fregadís d’un altre.

Aquestes dues definicions es poden aplicar, de manera figurada, al que vol dir la regidora. La demagògia seria utilitzar mètodes emotius i irracionals per a estimular el sentiment dels governats cap a una desaprovació de la seva política, i l’erosió seria anar repetint sempre el mateix per desgastar-la políticament. Es el que fan tots els polítics que es troben a l’oposició.

“La crítica sana és legítima, el pensar diferent també ho és, donar alternatives també, discrepar, opinar,... tot és permès. El que no és permès és la mentida, la difamació, l’erosió continuada de l’adversari.

Es clar que si un se sent “erosionat” contínuament, existeixen els tribunals, però jo em pregunto, cal? Cal que la Cope parli amb menyspreu, per parlar d’una persona o d’un tema? Cal que una revista permeti cada mes, durant quatre anys, cartes que ofenen a una persona o a una institució i, a més, de forma anònima? Es això llibertat d’opinió? Si ho fessin a algú de vostès què diria?”

El dir que la difamació no és permesa, la regidora té raó. Pel que fa a la mentida, si és que n’hi ha hagut alguna, el millor és desmentir-la el més aviat possible. I, si parlem d’erosió, és el pa de cada dia del joc (o de la lluita) polític. De manera que l’erosió de l’adversari no deu pas ser tan prohibida com diu la regidora.

Si una persona que es sent “erosionada” contínuament acudeix als tribunals, el més probable és que l’enviïn a fer punyetes. No sent llicenciat en dret, ho he preguntat a un conegut que és magistrat. M’ha dit que el delicte d’erosió no existeix.

Ja he expressat la meva opinió pel què fa als arguments de l’acció penal i civil. Aquesta acció estava basada en un possible delicte d’injúries i calúmnies. Al meu parer, no n’hi havia cap, però em puc equivocar. Ara s’invoca un delicte d’erosió. Em sembla que aquest canvi de denominació del possible delicte demostra que no es tenen pas les idees massa clares.

Estic d’acord, però, amb una frase de la senyora alcaldessa: “Es clar que si un se sent “erosionat” contínuament, existeixen els tribunals, però jo em pregunto, cal?”. La resposta lògica a aquest però jo em pregunto, cal? seria no. Però la regidora ha triat la resposta contrària. No ho trobo pas gaire coherent.

Socors, en Pasqual torna!

Socors, en Pasqual ha tornat a parlar! I és que quan en Pasqual obre la boca, els seus “amics” comencen a tremolar.

I en Pasqual ha dit que:

- El senyor Rodríguez Zapatero el va enganyar, ja que no va complir el que va prometre amb l’Estatut (apoyaré el Estatuto que salga del Parlament). Jo afegiria que, bé va mentir conscientment, bé va parlar de manera irresponsable: les dues suposicions són igualment greus.

- Qui tria el candidat socialista del PSC no és el PSC, sinó el senyor Rodríguez Zapatero. Molt bé. El PSC és una simple sucursal. Tothom ho sabia, però ara hi ha confessió de part.

- El senyor Pasqual Maragall ens va fer perdre quatre anys, els que ha costat l’elaboració de l’Estatut actual, elaboració que “no valia la pena”.

Però això no és tot el que s’ha dit: la senyora Marina Llansana, portaveu d’ERC, va tenir la barra de dir, en referència a aquestes darreres declaracions de Maragall, que «Zapatero compta amb un còmplice a Catalunya, que és Convergència i Unió». La culpa no és meva, és del meu rival. Irracional. Surrealista.

Ridícul, senzillament ridícul. Pel PSC, per ERC, pel tripartit (perdó, per Entesa), i, el què és pitjor, per Catalunya.

Podia ser altrament? Penso que no. Quan els qui governen són els partits perdedors d’unes eleccions, el resultat no pot ser cap altre que el ridícul. Això sí, ningú no dimitirà. Ja que no és culpa seva, sinó que sempre és culpa d’un altre partit. I no gosen (encara) a dir que la culpa és del poble, que no els entén...

Gràcies, Pasqual. Vostè ens ha fet mirar al mirall. Ens ha fet veure que la nostra imatge no ens agrada. Ens ha fet pensar (què és el que no volen que fem des de la Conselleria de Cultura). I, quan el poble pensa, els polítics “poltronistes” tenen por. I, ens agradi o no, els polítics “poltronistes” de Catalunya són, ara mateix, els del tripartit (perdó, Entesa)

TV3 a Alacant - el tancament

ACPV convoca una concentració a la Carrasqueta

Polítics, sindicalistes, escriptors i personalitats del món associatiu donen suport a la mobilització i confirmen la seua assistència
26/04/2007

El govern valencià ha notificat a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) que demà divendres 27 d’abril, a les 11 hores, tancarà el repetidor de TV3 que l’entitat té a la Serra de Carrasqueta, al terme municipal de Xixona. Aquesta mesura es pren després que el Jutjat del Contenciós-Administratiu d’Alacant autoritzara la Generalitat Valenciana a accedir a aquestes instal•lacions, en una decisió totalment oposada a la que ha pres el jutjat homònim de València. Com informàvem fa uns dies, la jutgessa de València va negar l’autorització a entrar al reemissor que ACPV té al Mondúver, prevista per al 25 d’abril al•legant que aquest mesura provisional contradeia drets fonamentals, com ara el dret a la llibertat d’informació o la pluralitat infomativa.

Tanmateix, la responsabilitat última de fer efectiva aquesta autorització, contrària al sentir de la gran majoria de la societat valenciana, la té la Generalitat Valenciana. Igualment, i malgrat les declaracions del conseller Vicent Rambla a favor d’un acord de reciprocitat entre els governs valencià i català, la decisió de tancar demà el repetidor de la Carrasqueta demostra la nul•la voluntat del PP valencià per arribar a una acord amb la Generalitat de Catalunya efectiu i positiu per ambdues parts.

Davant aquesta situació, ACPV no pot, per responsabilitat cívica, mantenir-se passiva. Per aquest motiu, i davant aquest greu atemptat als drets fonamentals dels valencians i valencianes, ha convocat una concentració demà a les 10 del matí a les instal•lacions del reemissor de la Serra de la Carrasqueta. L’objectiu: deixar palesa la indignació de milers de valencians i valencianes que veuran restringits els seus drets més elementals, com ara el dret a la llibertat d’expressió i a la pluralitat informativa. Representants polítics, sindicals, culturals i cívics han confirmat la seua presència.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Fins aquí el comunicat d'Acció Cultural del País Valencià. En aquest moment hi ha més de 400 persones, sota la pluja i la boira, a la Serra de la Carrasqueta, per intentar, de manera pacífica, impedir el tancament del repetidor.

En resum: una vergonya pel Partit Popular, que, per motius electorals, vol restringir la llibertat d'informació dels ciutadans del País Valencià on governa.

Canvi climàtic (1) El temps que ha fet des de fa mil anys

En Janí em va demanar que li expliqués què penso de tot això del canvi climàtic. Començo avui una sèrie de petits articles per exposar el que en penso ara mateix. Intentaré fer-ho d’una manera ordenada. No sé si reeixiré a fer-ho d’una manera clara.

Començaré per veure si el clima dels darrers mil anys ha canviat o no. Veiem el que diuen els que hi entenen (si és que hi ha algú que hi entén)

Es molt probable que durant el darrer mil•lenni la temperatura hagi variat molt. El problema és que s’ha començat a utilitzar instruments per mesurar la temperatura només des de fa cent cinquanta anys.

Quan estudiàvem història ens varen explicar que hi havia hagut una temperatura relativament elevada a l’Edat Mitjana (el període càlid medieval), que va afavorir la conquesta d’Anglaterra pels víkings, i que va durar des de l’any 1000 fins al 1300, seguida de la “petita edat del gel”, a l’època d’en Lluis XIV de França, també documentada històricament, i que va durar del 1650 al 1750 aproximadament, i que va recomençar al segle XIX. Però, podem quantificar les temperatures d’aquests períodes? I, aquests canvis climàtics es van produir només a Europa o varen ser globals?

Per esbrinar-ho, i al no tenir dades directes, hem de parlar de conclusions basades en dades indirectes (les cròniques històriques, les veremes, els anells de creixement dels arbres, l’estudi dels gels de Groenlandia, etc.). Això comporta moltes suposicions i, per tant, molts errors.

Així, en un gràfic fet per Michel Mann, es pot veure que l’evolució de la temperatura del darrer mil•lenni ha estat relativament constant, amb una petita baixada durant uns 850 anys i amb una pujada important al darrer segle. Aquest gràfic s’anomena “estic d’hoquei”, per la seva forma. Ha servit de base al protocol de Kioto. Hem de notar que la franja groga és el marge d’error del gràfic, marge d’error que no és pas negligible. Si aquest gràfic fos fals, el protocol de Kioto no tindria cap base científica.

Diuen que aquest tipus de gràfic té aquesta forma perquè s’ha efectuat un tractament matemàtic erroni de les dades. La gràfica corregida pel senyor McIntire ens dóna uns altres resultats, on es fa aparèixer que el segle vint ja no és el més calent del mil•lenni. Qui té raó? Aneu-ho a saber. La veritat és que el resultat del senyor McIntire es correspon bé a un augment global de la temperatura a l’Edat Mitjana, però no ens diu res sobre una “petita edat del gel” a tot el planeta.

Podem observar que la sortida del període calent de l’Edat Mitjana és tan ràpid com l’augment del segle XX. El que vol dir que, probablement, les variacions ràpides de temperatura que observem des de fa cinquanta anys no són inhabituals.

Potser algú es sorprendrà de saber que dos tractaments matemàtics de les mateixes dades puguin donar resultats tan diferents. Però és així. Com a anècdota, diré que, dins d’un treball d’assistència tècnica que estic fent per una empresa, estic fent un tractament matemàtic de les dades diàries dels darrers dos anys: segons com faig aquest tractament, els resultats són molt diferents. Hauré d’aplicar unes tècniques estadístiques una mica sofisticades per veure el resultat que sembli ser el més acurat.

Finalment, altres investigadors han estimat les temperatures a diversos indrets del planeta (Mauritània, Bermudes i Groenlàndia) on veiem clarament les dues anomalies del darrer mil•lenni.


Resumint: sembla cert que, per causes purament naturals, durant el darrer mil•lenni hi ha hagut canvis climàtics almenys tan importants com el que ara mateix estem sofrint. Aquesta conclusió es troba a la base del meu primer dubte sobre l’existència real, avui dia, d’un canvi climàtic que sigui degut a la influència humana.

De les avaries de la dessaladora

La dessaladora de Blanes s’ha tornat a espatllar. Diuen que estarà aturada almenys un mes. Segons ens expliquen, l’avaria ha estat la mateixa que la del mes d’octubre passat: el temporal va afectar un dels transformadors situats prop del mar. Llegim als diaris que la causa d’aquestes repetides avaries és que les instal•lacions de la dessaladora estan massa a la vora del mar.

L’Agència Catalana de l’Aigua (A.C.A.) ha fet un nou projecte per a la captació de l’aigua del mar per evitar que les onades trenquin les canonades de captació de l’aigua. El pressupost d’aquesta modificació és de 2 milions d’euros aproximadament.

Em pregunto qui va ser el responsable del projecte d’aquesta dessaladora. Quines responsabilitats se li han demanat? Sembla clar que hi va haver inconsciència o ignorància al fer unes instal•lacions al costat del mar sense cap protecció. Hem de dir que això li pot passar a qualsevol, ja que tothom té el dret a equivocar-se. Probablement, al ser l’A.C.A. un organisme públic, les responsabilitats s’han diluït. Si la dessaladora hagués estat feta per una empresa privada, probablement s’hi haurien mirat més a l’hora de fer el projecte, i si hi hagués algun un error tan clar i tan important com aquest, probablement el responsable ja seria al carrer.

El més trist és que aquests dos milions d’euros suplementaris els hauran de pagar, d’una manera o d’una altra, els usuaris de l’aigua de la dessaladora. I que, si el projecte s'hagués fet com cal des del principi, s'haurien pogut estalviar.

Com diria la meva àvia: sembla que siguem a can Rotschild.

Es el que acostuma a passar amb els calés públics, que no dolen a ningú.

En Janí i les seves flaqueses

Sortir a passejar amb un gos és una manera d’enraonar amb la gent. Si passeges sol o amb la mestressa, ningú que no et conegui no et diu res. Si surts amb un gos, no solament enraones amb els altres vianants que també porten un gos, sinó que molta gent et saluda i alguns enceten una conversa.

L’altre dia ens varem asseure, en Janí i jo, en un banc del passeig. Al banc del costat hi havia una parella de persones, que ja no eren joves. Com és molt freqüent, varen entaular la conversa dient-me que en Janí estava una mica gras.

- Com l’amo, els vaig contestar (que és el que sempre responc).

- Es un gos d’aigües, oi? (en realitat, em varen preguntar si era un “caniche”)

- No, és un “bichon frisé”. Són més amples que els gossos d’aigua i tenen la pota més curta.

El senyor em va dir que eren madrilenys, i que havien estat observant en Janí des de feia una estona, i que l’havien vist anant amunt i avall, parant-se de tant en tant davant d’un cancell i mirant amb atenció cap a un jardí que hi ha darrere.

- Es que en aquesta casa hi viu una gosseta, de color blanc com en Janí. Es una “westie” i està en zel, els hi vaig dir. Des de fa uns quants dies que venim aquí cada dia i que tenim la mateixa comèdia. Ahir a la tarda, sense anar més lluny, els dos es varen veure a la platja i varen “jugar” molt animats.

- Deu ser jove, el seu gos, em va dir el de l’altiplà.

- No tant. Pel juliol farà tretze anys.

- Carai. Si tenim en compte que un any d’un gos són set anys nostres, ja no és tant jove. “Pierdo el diente, pero no pierdo la simiente”

Davant d’aquesta profunda manifestació de la saviesa popular, només puc donar-li la raó. I és que la naturalesa humana, almenys en aquest aspecte, no és pas tan diferent de la dels gossos.

The Power of Green

L’article d’en Thomas L. Friedman (un dels periodistes més respectats i influents del món) publicat al New York Times del diumenge passat, que té com a títol The Power of Green, em va obrir els ulls a uns raonaments en els que no havia pensat mai. Diu l’articulista que la política “verda” no és una cosa progre, lliberal, una mica gay i vagament francesa, sinó que és una política que es pot anomenar com geoestratègica. Es a dir, que no es tracta d’una, diguem-ne, “mariconada”, sinó que és una cosa molt seria.

I per què? Perquè els darrers decennis ens han ensenyat que, quan el preu del petroli és car, financem de les nostres butxaques els enemics de la nostra civilització, que així poden sostenir el terrorisme, a més de finançar la lluita antiterrorista. En canvi, quan el petroli és barat, els règims antioccidentals es tornen més moderats, ja que no tenen recursos per pagar els terroristes.

No és una casualitat si, quan els preus del petroli van baixar al principi dels anys noranta, l’Iran va elegir un parlament i un president reformistes. Quan els preus del petroli s’ha apujat fins a 70 $ per barril, l’Iran ha elegit un president conservador que impulsa l’energia nuclear per fer bombes i que nega l’Holocaust. Podríem apostar que si el preu del petroli tornés a baixar, l’Holocaust no es negaria amb tanta insistència. El mateix passa amb Rússia, Nigèria o Veneçuela: quan més car és el petroli, menys llibertat hi ha en aquests països.

El senyor Friedman en dedueix el que anomena com la primera llei de la petropolítica: el preu del petroli i l’avanç de la llibertat sempre es mouen en direccions oposades en els estats que són molt dependents de les exportacions de petroli pel seu finançament i que tenen institucions febles o governs autoritaris.


Una altre reflexió que ens fa l’autor és la referida a una conseqüència positiva de la guerra d’Iraq (que també en té). Com que l’exèrcit americà depèn molt dels combustibles, la tàctica dels guerrillers és la d’atacar els combois que abasteixen les bases, ja que són l’anella més feble de la cadena. Els generals americans han reaccionat utilitzant enginys menys consumidors de benzina i barraques que necessitin menys energia per la climatització. Es a dir, han impulsat una indústria "verda"


L’article és molt més llarg i dens. He destacat les dues idees que més m’han interessat.

Si el proper president dels U.S.A. comença a considerar que una política “verda” els interessa des del punt de vista polític i des del punt de vista monetari, amb el potencial científic i econòmic que tenen els Estats Units, seran els iniciadors d’una revolució “verda” de veritat (no només de boca enfora com a Europa), podran seguir amb el seu tipus de vida actual i continuaran liderant el món durant molts anys. Probablement tots hi sortirem guanyant.

Ple del 15 de març 2007

Un ple important, on s’ha aprovat per unanimitat el Pla d’Habitatge, Pla que és més del mateix (obres i obres, cases i cases) ja que preveu 1.600 habitatges nous d’aquí a cinc anys. Es inquietant per les butxaques dels malgratencs d’aquí deu o quinze anys, la idea de l’alcaldessa de gestionar el lloguer dels habitatges de protecció oficial pel mateix ajuntament: les experiències d’altres ajuntaments són ruïnoses pel pressupost, ja que són cases que envelleixen ràpidament. Unavantatge de la gestió directa feta per l’Ajuntament és que es podran “controlar” uns quants vots per les eleccions del 2011, que serà, més o menys, quan s’hagin d’acordar els nous habitatges.


Pressupost

La regidora d’economia informa que, un cop tancat l’exercici 2006, ha quedat un romanent de lliure disposició de 1,6 milions d’euros aproximadament, i proposa la seva incorporació al pressupost de 2007 per dotar les retribucions de personal derivades de la valoració de llocs de treball (362.000 €), la senyalització vertical i horitzontal (100.000 €) i la creació d’un pla de pensions pel personal (17.500 €). La resta es dedicaria a disminuir el crèdit que calia demanar pels projectes de pas a nivell (945.000 €) i Escola Bressol (200.000 €).

La proposta és aprovada per 10 vots a favor i 5 abstencions.


Servei de piscina municipal

Fins ara, el servei de la piscina municipal era assegurat per una conserge fixa discontínua i per un socorrista, tots dos personal de l’ajuntament. El responsable ha demanat excedència voluntària, de manera que es replanteja l’organització del servei. L’ajuntament proposa passar d’una gestió directa a una indirecta, contractant-la amb alguna empresa, assegurant el mateix funcionament que fins ara, però conservant la consergeria i el manteniment a càrrec de l’ajuntament.

La proposta és aprovada per 10 vots a favor i 5 abstencions: ERC s’absté perquè no es presenta cap plec de condicions i IVC-EA per ser partidaris de la gestió directa per part de l’ajuntament.


Sol•licitud a la Generalitat d’un canvi de destinació d’un ajut
Es vol demanar a la Generalitat el canvi de destinació d’una subvenció de 129.914 euros per a la urbanització de l’Avinguda Colom, pel projecte de millora de la xarxa viària del Passeig de Llevant, entra el carrer de Boters i el carrer de Mar. La causa és que el projecte de l’Avinguda de Colom s’ha de modificar, i, el temps passant, es podria perdre la subvenció, mentre que el projecte del Passeig de Llevant està més madur.

El projecte d’urbanització de l’Avinguda Colom estava pressupostat en 930.000 €, mentre que el del Passeig de Llevant té un pressupost de 457.000 €.

La proposta s’acorda per unanimitat del ple.

La veritat és que hi ha massa canvis de prioritats en els projectes municipals, canvis que es poden explicar tenint en compte la manera com es convoquen aquestes subvencions, de pressa i amb molta antelació. Però també hi ha, no ens en amaguem, una planificació poc satisfactòria a la nostra Casa Gran. Probablement per manca de coneixements.

ERC aprofita per dir que les lloses que es posin al Passeig de Llevant siguin millors que les del carrer de Girona, on moltes ja estan esquerdades. L’excusa que dona el regidor corresponent em sembla molt pobre: els carrers peatonals no són mai absolutament peatonals i, a més, hi passen les formigoneres per fer les obres (home de Déu, això hauria d’estar previst!)


Horaris d’obertura del comerç

L’any 2006 l’Ajuntament va demanar a la Generalitat que es disminuís la temporada de qualificació de zona turística a efectes d’horaris comercials, que era per tot l’any, per passar a un període del diumenge de Rams al primer diumenge de novembre. Durant aquest període, l’horari d’obertura del comerç és des de les 7 del matí a les 10 del vespre. Ara es demana que s’augmenti la temporada de qualificació de zona turística també al període que va de Nadal a Reis, i que l’horari d’obertura del comerç durant el període de qualificació de zona turística passi a ser de les 7 del matí a les onze de la nit.

Segons la regidora, això es fa a petició dels comerciants. Però no totes les associacions de comerciants han estat consultades... (?)

De la discussió amb ERC, resulta que la Junta de Govern, l’any passat, va concedir un allargament d’horari als comerciants del Passeig, sense reflectir-ho en cap acta. Es podria pensar que aquest afer d’horaris reflecteix un cert desgavell en la seva gestió.

L’acord s’aprova amb deu vots a favor, quatre abstencions i un vot en contra.


Projecte de construcció d’un pas a nivell

L’any 2001 es va suprimir el pas a nivell del Camí de la Pomareda. L’Ajuntament ha encarregat un projecte de construcció d’un pas subterrani, ja que es tancarà el pas a nivell del carrer Abat Oliva, ja que Renfe ha construït el pas a nivell subterrani de la Cooperativa Agrícola. Aquest tancament justament ara, de cara a l’estiu, pot posar problemes per l’accés a la platja.

Tenint en compte que, durant els mesos de l’estiu, no es faran obres pel nou pas a nivell projectat, ERC proposa que es torni a parlar amb Renfe per mantenir obert el pas a nivell del carrer Abat Oliva durant l’estiu.

El projecte de construcció del pas a nivell, que té un cost de 2.310.000 euros, s’aprova per unanimitat.


Protecció d’urbanitzacions contra incendis forestals

Les urbanitzacions tenen l’obligació de prendre certes mesures per la seva protecció en cas d’incendis forestals. Entre lles, la creació d’una franja perimetral de baixa combustibilitat. La urbanització Ciutat Jardí, que té parcel•les en tres municipis, ha presentat un conveni de col•laboració amb l’Ajuntament per l’execució de les seves obligacions, entre les quals es pot destacar:

- La creació d’una franja perimetral de 25 metres d’amplada.
- Manteniment del terreny de les parcel•les no edificades lliure de vegetació seca i netejades.
- Elaboració d’un pla d’autoprotecció contra incendis forestals.
- Disposar d’una xarxa d’hidrants.
- Mantenir nets de vegetació els vials privats.

La franja perimetral encara no està feta, però el projecte existeix. Les cinc parcel•les no edificades estan conformes. El Pla d’autoprotecció no està fet, però existeix un pla d’evacuació. La urbanització ha presentat un plànol dels hidrants. Els vials i les cunetes estan lliures de vegetació seca.

S’hauran de realitzar inspeccions periòdiques bianuals.

Per unanimitat s’aprova el conveni de col•laboració.

D’altra banda, l’Ajuntament de Palafolls ha transmès al de Malgrat el projecte de la dita urbanització Ciutat Jardí sobre la reducció de la densitat de l’arbrat i estassada del sotabosc en la franja perimetral de baixa combustibilitat, per aprovació o per comentaris.

Aquest projecte s’aprova per unanimitat. Aquest projecte s’haurà de sotmetre a informació pública, ja que s’hauran d’expropiar els terrenys de la franja perimetral. En total s’hauran d’expropiar uns 10.600 metres quadrats.


Pla local d’habitatge 2007 – 2012

El 2005, l’Ajuntament va aprovar un conveni de col•laboració amb la Diputació per la redacció d’un Pla d’Habitatge. Aquest projecte ha estat redactat.

Aquest Pla d’Habitatge contempla la construcció per l’Ajuntament de 23 habitatges lliures, de 268 habitatges de protecció oficial i de 24 habitatges concertats. Per part de la iniciativa privada es preveu la construcció de 1.222 habitatges lliures, 6 de protecció oficial i 55 de concertats. Un total de 1598 habitatges.

La majoria dels 268 habitatges de protecció oficial a construir per l’Ajuntament seran de lloguer. L’alcaldessa proposa que la seva gestió la faci el mateix Ajuntament.

El pla local d’habitatge s’aprova per unanimitat.

El meu comentari és que els habitatges de protecció oficial ni haurien de ser construïdes ni gestionades per l’Ajuntament. Car els Ajuntaments no acostumen a tenir les competències necessàries per fer-ho d’una manera eficaç. Però això és una opinió personal. Tinc por que aquest habitatges, a la llarga, costaran un ull de la cara al pobre contribuent.


Moció de suport al dia internacional de la dona

Aquesta moció és presentada per ICV-EA. Com que s’ha de ser progre, la moció és aprovada per unanimitat. No servirà per res, però fa bonic.


Precs i preguntes

Escola Municipal de Música: ERC reclama una reunió de la comissió de seguiment, ja que la gestió de l’escola és cada vegada pitjor.

Mercat: Sembla que ningú ha sol•licitat alguna de les parades tancades. D’altra part, els llums estan encesos tot el dia, sense ser necessari.

Obres permeses malgrat un informe desfavorable: es vol fer un pis sobre una planta baixa existent. La planta baixa no respecta la franja de tres metres establerta, i no es modifica a l’ocasió d’aquesta obra. L’alcaldessa diu que el pis sí que la respecta, i que per això han donat el permís.

Caseta a la plaça de la Figuera: aquesta caseta, situada en zona verda, és un WC per minusvàlids i un petit magatzem per les boles dels jugadors de petanca.

Pivots a la Plaça Anselm Clavé: ICV-EA pregunta si hi aniran pivots a aquesta plaça. El regidor respon que no, per tractar-se d’una zona de càrrega i descàrrega.

Plaça de la Figuera: encara no està acabada, falten la pista i jocs de mainada. S’ha obert a petició dels usuaris de la petanca. No hi haurà pista de skating. Tampoc es pot dir el què ha costat, ja que l’obra no està acabada.

Els Estats Units d’Amèrica del Nord

Fa un cert temps que no vaig als Estats Units. De fet, des de que fa un any em vaig jubilar. Penso que és sà el continuar interessant-se pal gran país americà, de manera que de vegades passo un diumenge a la tarda amb el New York Times (un veritable totxo) mentre escolto els partits per la ràdio.

Hi llegeixo un article molt interessant, The Power of Green, d’en Thomas L. Friedman. Sembla que els U.S.A. comencen a posar-se “verds”. Fa molt de temps que penso que els Estats Units perdran el seu lideratge mundial quan arribi la crisi del petroli. Però començo a canviar d’opinió. Si treballen en les energies “verdes”, amb el potencial científic i econòmic que tenen, és probable que segueixin com líders mundials molts anys més.

Cada vegada que passo una tarda llegint un diari americà me’n vaig al llit amb el mateix pensament: mentre aquí ens entretenim amb la misèria de les polítiques locals, regionals o estatals, mentre aquí fem lleis de dependència que l’estat no podrà finançar mai, mentre aquí fem lleis d’igualtat que ningú complirà, mentre aquí tinguem una Seguretat Social gratuïta i malbaratadora, seguirem sent un país de gent que pensem que la solució dels nostres problemes ens l’ha de donar l’Estat.

Mentre els mestres siguin funcionaris, mentre l’educació continuï dirigida per l’Estat (o per la Generalitat, que és el mateix), en comptes de contractar els mestres segons el seu saber i el seu saber ensenyar, i en comptes de tenir escoles i universitats que es facin la competència, seguirem sent un país d’ignorants que no innova, que és el mateix que dir un país que no avança. Que és el mateix que dir un país que recula.

I en això no som sols. Seguim el model francès. Cada vegada més.

Els Estats Units d’Amèrica del Nord tenen molts defectes, però són una societat dinàmica. Nosaltres tenim moltes qualitats, però som una societat estancada. I així no podrem continuar massa temps. El problema és que ningú no vol liderar el canvi que ens seria tan necessari.

En realitat volia comentar l’article del senyor Friedman. Ho faré un altre dia, si Déu ho vol.

De veritat els Pols es fonen?

Les dues figures ens mostren la superfície marina dels Pols que està gelada.

A l’Artic, que es troba sobre el mar, hi ha una superfície de gel que passa de 4 milions de km2 a l’estiu a 13 milions de km2 al hivern. La gràfica ens fa veure clarament que aquesta superfície s’ha anat reduint, tant a l’estiu com al hivern, des de l’any 1978: a l’estiu ha passat de 5 a 4 milions de km2, i al hivern ha passat de 15 a 13 milions de km2. Fins aquí, tot conforme a l’escalfament del planeta.

Però i a l’Antàrtic? L’Antàrtic és un continent. Una franja de gel sobre el mar, que disminueix a l’estiu i augmenta al hivern, rodeja aquest continent. A l’estiu aquesta superfície és d’uns 2 milions de km2 i al hivern d’uns 15 a 16 milions de km2. La gràfica ens fa veure que aquesta superfície resta constant, i, si ens hi fixem bé, veurem que aquests darrers anys, la superfície de gel marí que rodeja l’Antàrtic ha augmentat al hivern de prop d’un milió de km2. Això no sembla pas anar a favor de la teoria de l’escalfament del planeta.

Si aquest escalfament és degut a l’augment del CO2 de l’atmosfera, i la quantitat de CO2 és homogènia a tot el planeta, per què el gel marí del Pol Nord s’encongeix i en canvi el del Pol Sud resta constant o sembla augmentar?

Recordem de passada que si el gel marí es desgela no fa augmentar el nivell del mar.

Entrant a la tercera edat

Avui, com tots els que varem néixer un 15 d’abril del 1942, passo oficialment a ser de la tercera edat, almenys administrativament. A partir d’avui puc anar a la Seguretat Social per demanar la pensió que em correspon. Com que avui és diumenge, hi aniré demà.

No sé perquè diuen això de la tercera edat. Si la primera edat és la infància, la segona l’adolescència, la tercera la joventut i la quarta la maduresa, no entenc perquè quan arribes a vell tornes a la tercera. Es un dels misteris de la ciència que encara no he pogut aclarir.

He consultat la literatura per veure com ho puc fer per seguir sent jove. He tornat a llegir en Faust i després he posat un anunci al diari per vendre la meva ànima a un diable qualsevol per tal de seguir sent jove. Però o la meva ànima no té cap valor o els dimonis ara es dediquen a d’altres afers més rentables, perquè cap diable no m’ha contestat.

Decebut, em dirigeixo a la ciència. Ella em dirà què és el que fa que ens anem envellint. Segur que hi trobaré la recepta per, almenys, fer-me vell més poc a poc. I dit i fet: la ciència diu que envellim per dues raons. Si només són dues, penso, serà relativament senzill evitar-les al màxim i així poder retardar el procés. Aquestes dues raons són:

- Ens fem vells al respirar, ja que una petita part de l’oxigen que respirem es transforma en radicals lliures que poden atacar el nostre ADN, modificar-lo i, aleshores, les ordres que reben els nostres òrgans no són les adequades, les de sempre. Anem perdent el control del cos i del cervell.

- Ens fem vells al menjar, ja que una petita part de la glucosa en què es transformen els aliments que prenem es va combinant amb les proteïnes del nostre cos, i les va enganxant les unes amb les altres. Ens anem tornant rígids.

M’assabento també que, en realitat, comencem a envellir als onze anys. Ja hi hauríem d’estar acostumats.

La tragèdia és que els que conec que, per no envellir, han deixat de respirar o de menjar han aconseguit efectivament no envellir, però d’una manera que no és pas la que crec que és la millor: han deixat ràpidament aquesta vall de llàgrimes per anar qui sap on. Es a dir, que si la nostra il•lusió és anar envellint poc a poc, estem fotuts.

L’únic consol que em queda és que la Seguretat Social m’ajudarà a envellir de manera lenta i pausada. Amb les pensions tan generoses que tenen els jubilats, la veritat és que no es pot pas menjar massa. Al menjar menys, el cos transformarà menys aliment en glucosa, les proteïnes s’enganxaran menys les unes amb les altres i anirem conservant durant més temps una elasticitat acceptable.

Si el Govern fes un altre pas, si haguéssim de pagar un impost per respirar, ens hi miraríem més a l’hora d’empassar-nos l’oxigen de l’aire i el nostre cos fabricaria menys radicals lliures que poguessin atacar el nostre ADN. D’aquesta manera aniríem funcionant correctament durant més temps.

Lo dit. Demà m’acostaré a les oficines de la Seguretat Social i ompliré un imprès per demanar la pensió que em pugui pertocar. Aleshores hauré entrat definitiva i administrativament al grup de la tercera edat. Espero que per molts anys. I que vostès ho vegin.