Comptes municipals de l’any 2008 (1) – les inversions

Com cada any, l’ajuntament de Malgrat ha publicat els comptes de l’any passat, en aquest cas, de l’any 2008. Com cada any, les comentarem, començant per les inversions.

El pressupost inicial d’inversions per l’any 2008 era de 9,73 milions d’euros, i les realitzacions han estat de 3,87 milions. El percentatge de realització ha estat, doncs del 39,8 %, el més baix dels cinc darrers anys.

Les inversions més importants han estat les següents:

- Adquisició de finques = 424.800 euros, per 1 milió pressupostat.

- Pas a nivell Abat Oliba = 1.263.908 euros, per 1.365.000 euros pressupostats.

- Urbanització Passeig de Llevant = 391.783 euros (aquesta inversió no estava pressupostada inicialment)

- Caserna = 609.022 euros, per 1,5 milions pressupostats.

Altres inversions pressupostades no s’han realitzat, o tot just s’han començat:

- Equipament socio cultural = 1.200.000 euros pressupostats, 0 euros gastats.

- Urbanització avinguda Colom = 1.000.000 euros pressupostats, 55.712 euros gastats.

- Pla integral barri del Castell = 1.000.000 euros pressupostats, 65.793 euros gastats.


Durant l’any 2008 s’ha continuat el que ja era habitual els anys anteriors: una baixa realització de les inversions pressupostades. Habitualment això vol dir que la planificació no és el fort dels que han fet el pressupost.


Nota: a l’edició de l’ajuntament dels comptes municipals de l’any 2008 hi ha un error de 159.183,20 euros quan es fa la suma de les inversions. Com que hi falta la despesa feta a la rehabilitació de les escoles públiques, he suposat que aquests euros es corresponen a aquest càrrec, ja que el seu total és coherent amb les despeses habituals.

La campanya dels socialistes

Una altre vegada tornen els socialistes catalans amb la campanya electoral de la por, amb el seu secretari, en Josep Zaragoza, presentant una foto amb cinc dirigents de dretes: L’Ansar, en Bush, en Berlusconi, en Chirac i en Kaczynski. Ells tenen la culpa de la crisi econòmica que estem patint, ens diu el senyor secretari del PSC.

I un, en la seva infinita ignorància, pensa que el senyor secretari del PSC li està prenent el pèl. Perquè dir a aquestes altures que el senyor Bush té la culpa de la crisi financera que ha estat a l’origen de la crisi econòmica i de l’atur que tenim aquí és, com a mínim, un disbarat. Si algú té la culpa de la crisi financera no és el senyor Bush, ni el senyor Reagan, ni la senyora Thatcher, sinó el senyor Clinton. En efecte, aquest president, l’any 1999, va derogar la Glass-Steagal Act de 1933, que era un dels pilars del nou pacte social del president Roosevelt, pel que es varen separar els bancs comercials dels bancs d’inversió.

“L’eliminació de barreres pels serveis financers permetrà a les companyies americanes competir millor dins de l’economia global”, va afirmar l’amic Clinton quan va derogar aquesta regulació. I quan els bancs d’inversió van ser lliures, varen provocar la disbauxa financera que es troba a l’origen de la crisi actual.

I, pel que fa a l’Ansar, és més culpable ell que l’actual president del govern central de la crisi espanyola? Es veritat que el model econòmic que va impulsar per sortir de la crisi del 1993 (que era una crisi socialista) ha portat a la bombolla del rajol. Però, no varen governar els socialistes durant quatre anys i estaven molt satisfets de com anava l’economia i del model del rajol i de l'especulació?

Només de veure la campanya electoral amb la que el PSC ens obsequia, arribo a la conclusió que la gent d’aquest partit ens prenen per més rucs del que som, raó per la qual no els penso votar.

Optimisme

Per fi, quan hi ha tantes notícies pessimistes, una notícia que convida a l’optimisme: CiU, ERC i PSC han arribat a un acord sobre la llei d’educació.

Sembla que aquest acord va ser proposat per l’Artur Mas al president Montilla, que el va acceptar, per tal de fer una llei tant important com aquesta amb una visió de llarg recorregut, és a dir, que no es canviés cada vegada que hi hagués una alternança en el govern. Té mèrit la proposta de l’Artur Mas, i té mèrit la seva acceptació per part del president, que sabia que algun dels partits del seu govern probablement no acceptaria la llei que sortís d’aquest acord, com així ha estat. Ambdós han tingut una visió d’estat, més enllà de les disputes de campanar. I mèrit té també ERC al haver recolzat aquest acord i al haver-hi aportat la seva visió sobre el tema.

Sense haver tingut temps de llegir amb deteniment la proposta a la que els tres partits han arribat, em sento optimista pel que fa al seu contingut, ja que:

- els sindicats d’ensenyants, que són la part més immobilista del “mamut”, no hi estan d’acord, el que vol dir que es tracta d’un projecte de llei que aporta novetats, probablement positives.

- els ex comunistes passats a ecologistes no hi estan d’acord, el que vol dir que es tracta d’un projecte de llei que no és extremista ni utòpic.

- ni el PP ni Ciutadans hi estan d’acord, el que vol dir que, en aquest projecte de llei, l’ensenyament de la llengua catalana es tracta correctament.

Les vegueries s’acosten

Aviat el Tribunal Constitucional dirà si el nou Estatut és o no conforme a la Constitució. Un cop aquest alt tribunal hagi parlat, s’haurà d’anar posant en pràctica el que diu l’Estatut. I en el seus articles 90 i 91 ens defineix la vegueria com la divisió territorial adoptada per la Generalitat pera l’organització territorial dels seus serveis, i ens diu que serà una llei del Parlament català la que crearà, modificarà i suprimirà les vegueries. Això vol dir que, perquè la Generalitat s’organitzi d’acord amb el nou Estatut, no trigarem gaire a veure com s’implanten les vegueries. Probablement s’implantin després de les eleccions municipals del 2011. Ara mateix, l’executiu català està treballant sobre la nova llei de governs locals, el nou marc jurídic que definirà les vegueries i el seu funcionament. Segurament, les vegueries tindran els mateixos recursos i el mateix funcionament que les actuals diputacions. El seu paper serà, doncs, important.

Quan el senyor Pugcercós era conseller de Governació i Administracions Públiques va presentar un projecte amb set vegueries: Alt Pirineu, Girona, Catalunya Central, Ponent, Barcelona, Tarragona i Terres de l’Ebre, deixant, però, la possibilitat de crear-ne dues més: Penedès i Alt Ter. El Maresme estava inclòs dins de la vegueria de Barcelona. Es a dir, que no tot estava clar.

Al juliol del 2008, el comitè territorial del PSC va aprovar aquesta divisió en set vegueries.

Ni el senyor Puigcercós, en el seu paper de conseller de Governació i Administracions Públiques, ni el PSC, no van voler tenir en compte l’informe Roca, elaborat a finals del 2000, que preveia la rectificació d’alguns límits comarcals i la creació de noves comarques, antre les que hi havia la Selva Marítima, segregada de la Selva i del Maresme, es crearia al voltant de Blanes, i inclouria Pineda, Lloret, Malgrat, Calella, Tordera, Hostalric, Massanes, Fogars de Tordera, Sant Feliu de Boixalleu, Palafolls, Santa Susanna i Tossa.

Pel que fa a les vegueries, l’informe Roca en proposava sis: Girona, Catalunya Central, Ponent, Barcelona, Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre. La comarca de la Selva Marítima estaria a la vegueria de Girona.

Quin és el principal inconvenient d’aquesta divisió administrativa proposada a l’informe Roca? Doncs que canvia els límits provincials, i aquest canvi s’ha de fer, segons diu l’Estatut, “d’acord amb el que estableix l’article 141.1 de la Constitució”. I què diu aquest article? Doncs bé, diu que “qualsevol alteració dels límits provincials haurà de ser aprovada per les Corts generals mitjançant una llei orgànica”. Res que no es pugui fer, però que és una complicació. Potser per aquesta raó el senyor Puigcercós i el PSC, per estalviar-se feina, no varen canviar, en el seu projecte, els límits provincials.

I perquè l’ajuntament de Malgrat sembla refractari a pronunciar-se sobre aquest tema? Doncs probablement per dues raons (a més de la disciplina pròpia de qui pertany més al PSC que a Malgrat):

1) perquè a la consulta de l’any 1987 sobre les modificacions comarcals varen manifestar la seva conformitat a pertànyer al Maresme, i ara no volen contradir-se.

2) perquè ara mateix el govern municipal es troba molt còmode amb la diputació de Barcelona, que és i serà governada per socialistes, i que els aconsella en la seva política d’anar suburbialitzant el poble, el que, segons pensen, els assegura el vot socialista per sècula seculorum. Si la nova diputació fos la de Girona, on el govern no és segur que sigui socialista, els estudis urbanístics que farien serien d’una altre mena.

Cada dia queda menys per la implantació de les vegueries, un parell d’anys. Si volem que hi hagi un canvi i volem pertànyer a Girona, ens hem d’espavilar. El fet és que encara no hi ha cap projecte de modificació de la llei actual sobre la taula. Es a dir, tot és encara possible.

La millora de l’evolució de l’atur: veritat o mentida?

S’acaba d’anunciar que durant el mes d’abril l’atur ha augmentat “només” de 39.748 persones. Si comparem aquest augment amb el dels mesos anteriors (des de l’agost del 2008 al març d’enguany, l’augment mitjà ha estat de més de 147.000 persones cada mes), podem veure que hi ha una baixada significativa.

Però, això vol dir que l’economia va menys malament?

Si hem de fer cas al vicepresident tercer del govern central, el senyor Manuel Chaves, que va declarar que, a la segona quinzena d’abril els efectes del pla d’inversió dels municipis era tot un èxit, ja que ja s’havien creat 215.959 llocs de treball, hem de ser més aviat pessimistes sobre l’evolució econòmica general. En efecte, si fem una senzilla suma, veurem que l’economia “real”, és a dir, la que no està subvencionada pel pla d’inversions municipals, ha expulsat cap a l’atur 215.959 + 39.748 = 255.437 persones, moltes més que la mitjana dels vuit mesos anteriors.

Ara bé, també podria ser que el pla d’obres dels ajuntaments no hagi generat tants llocs de treball com deia el senyor Chaves. Aquest pla, d’un cost de 8.000 milions d’euros, havia de donar feina a entre 300.000 i 400.000 persones. Però, com ja hem dit en un post anterior, molts ajuntaments, per fer-se els macos, probablement hauran exagerat el nombre de llocs de treball que han creat.

Es a dir, que aquí hi ha una contradicció: o l’economia va molt pitjor del que indica l’atur del mes d’abril, o les expectatives del pla d’obres municipals no s’estan complint. Esperem que algú, els propers dies, ho expliqui, si pot.

Malgrat 1909 – eleccions municipals

Avui fa cent anys, el 5 de maig del 1909, La Vanguardia publicava els resultats de les eleccions municipals a Malgrat. Com a conseqüència, va ser elegit nou alcalde en Juli Cardona i Girons, que va substituir a en Fèlix Cardona i Paradeda, que era alcalde des del primer de gener del 1906.

Malgrat 1959 – Per estiuejar

Durant els mesos de maig i de juny d’ara fa cinquanta anys es varen publicar diferents anuncis a La Vanguardia oferint lloguers de pisos, torres, etc, per estiuejar. També es venia una caseta de bany. Un pis per 7.500 pts (uns 45 euros), una torre per 22.000 pts (uns 130 euros), la caseta de bany per 3.500 pts (uns 20 euros). Per cert, si la caseta us interessa, truqueu al telèfon nº 13.

I és que fa cinquanta anys, per telefonar s’havia de passar per la centraleta que estava a la Via del Caudillo, ara carrer de Mar, on et posaven amb el número que volies.

Tant pels preus com pel servei telefònic, podem dir que era un altre temps.

Un préstec pel Centre Cultural

Fa tres anys se’ns anunciava al Butlletí Municipal el projecte d’un Centre Cultural, “un edifici gran, modern i funcional, que donarà cabuda a un auditori per a 430 persones, un hotel d’entitats, sales de conferències i un aparcament subterrani amb 202 places”. Aquest Centre Cultural s’havia de construir davant del camp municipal de futbol (el vell, no el que s’està construint), i s’havia de crear un “immens espai públic de prop de 9.000 metres quadrats”. El cost del projecte s’estimava en 15 milions d’euros.

Des de llavors, no s’havia tingut cap notícia del projecte que, per la seva envergadura i el seu cost, semblava dormir el somni dels justos. Alguna partida als pressupostos de cada any (2.125.000 euros l’any 2007, 1.200.000 euros l’any 2008, res pel 2009), però, almenys per l’any 2007, el darrer del que s’han publicat els comptes, no hi ha hagut cap despesa real.

Fins que, fa uns dies, esmorzem amb la concessió d’un préstec de 6 milions d’euros, del Ministeri d’Indústria, que també s’ocupa del turisme, per la construcció d’un equipament sòcio-cultural a Malgrat. Aquest préstec es basa en un real decret d’Iniciativa de Modernització de Destinacions Turístics Madurs d’aquest ministeri. Es tracta d’un préstec bonificat, és a dir, a un interès reduït.

Ara bé, què és una destinació turística madura? Doncs bé, la que tingui almenys tres d’aquestes característiques:

a) Sobrecàrrega urbanística i ambiental.
b) Sobreexplotació de recursos.
c) Obsolescència dels seus equipaments turístics.
d) Escassa inversió del sector turístic privat.
e) Oferta i demanda turística estabilitzada o decreixent.

Quines són les almenys tres característiques del turisme malgratenc que fan que siguem un destí turístic? Probablement Malgrat les compleix totes. I és que el nostre turisme no és només madur, sinó que és estacional i de baix preu. I la sobrecàrrega urbanística i ambiental del poble és molt important, gràcies a la política urbanística d’aquests darrers anys.

El termini màxim per acabar l’obra finançada és de quatre anys. Això vol dir que, molt probablement, aviat tindrem notícies del Centre Cultural, al que, si no es modifica el projecte a la baixa, encara li faltaran uns quants milions d’euros de finançament, que no sabem d’on es podran treure.

Però, encara suposant que es trobin, i, amb la crisi, sembla que la “generositat” de les administracions està desbordada (amb els nostres quartos, no ho oblidem), queda per veure la sostenibilitat econòmica d’una inversió d’aquesta mena i d’aquesta envergadura per un poble com el nostre. Es a dir, abans de llançar-se a fer una despesa tant important esperem que, tal com es va dir quan es va presentar, res es farà abans de tenir una idea clara i realista de les despeses de funcionament que tindrà aquest centre cultural. Despeses que podrien no ser assumibles pel pressupost municipal.

Es clar que sempre queda la possibilitat de que, i no seria la primera vegada, es recorregués, parcial o totalment, a la iniciativa privada.

El dia del treball

Arribats al primer de maig, i amb la crisi econòmica a sobre, és gairebé obligat el fer un comentari socioeconòmic sobre el que passa. La pregunta que ens podem fer és perquè l’economia espanyola (i la catalana) necessita més creixement que altres economies veïnes per crear llocs de treball, i quan el creixement és negatiu, en destrueix més. Com que sé que si dic que és degut a la baixa productivitat que hi ha a Espanya (i a Catalunya), algú dirà que la única cosa que vull és dir que els treballadors són uns ganduls, ho diré d’una altra manera: quan una empresa espanyola (o catalana) tanca, destrueix deu llocs de treball i para una màquina, i quan una empresa alemanya para, destrueix tres llocs de treball i para dues màquines. Així de senzill.

La mateixa explicació ens val per explicar que els sous siguin més baixos a Espanya que a França, o a Alemanya, o a Itàlia, o al Regne Unit: perquè aquí tenim una economia amb una molt baixa productivitat. O bé, perquè ningú se’ns enfadi, perquè a Espanya (i a Catalunya) per crear una riquesa x fan falta deu persones i una màquina, mentre que als països citats creen la mateixa riquesa amb tres persones i dues màquines, el que vol dir que poden pagar uns sous més elevats.

Per tant, si volem tenir una economia que generi menys atur en èpoques de crisi, hem d’augmentar la productivitat al nostre país. Per això s’ha de mecanitzar el treball, però això vol dir que les persones sense cap formació professional quedaran excloses del mercat de treball, i que s’hauran de formar. Per això s’ha de facilitar el transport de mercaderies als mercats, tant nacional com d’exportació, però el ferrocarril de mercaderies espanyol (i català) és pràcticament inexistent. Per això fa falta una energia elèctrica barata, però ens dediquem a subvencionar energies cares amb el pretext que són sostenibles, encarint el preu de l’energia elèctrica per a les indústries. I podria anar seguint.

Res d’això sembla d’actualitat. El govern i els sindicats no ens parlen d’augmentar la productivitat, sinó d’augmentar el dèficit de l’estat fent obra pública, dèficit que ningú ens diu que haurem de pagar entre tots.

Del que he estat observant des dels molts anys que fa que arrossego la meva carcassa pel món, puc afirmar que, dels països veïns, a França i a Espanya és on hi ha els sindicats més roïns; a Espanya perquè provenen, encara que ho neguin, directament del sindicat vertical, del que han heretat les estructures i la manera de pensar, i a França, perquè tenen una estructura anquilosada i aturada a la segona meitat dels anys quaranta, just després de la segona guerra mundial. Tant a França com a Espanya, els sindicats representen un fre per la modernització de l’economia, contràriament al que passa a Alemanya, on els sindicats han impulsat aquesta modernització. Per tant, són un fre a les millores socials i econòmiques dels treballadors. Són un fre a la creació de llocs de treball.

Segons el principi de l’acció i de la reacció, on hi ha uns sindicats roïns hi ha una patronal roïna. I això és el que passa a Espanya i a França, països on les organitzacions patronals no saben presentar iniciatives per modernitzar l’economia ni les saben discutir. Al contrari del que passa a Alemanya, que té un sistema econòmic avançat i, a la vegada, flexible. La única preocupació de la patronal espanyola, davant aquesta crisi, i pel que fa a la negociació sindical, és la de crear un nou contracte de treball, com si això tingués, ara mateix, alguna importància.

Si a això hi unim un govern immobilista i dogmàtic (el dogmatisme del president del govern sobre l’energia elèctrica és ben conegut), amb idees fixes, i que les úniques pors que té són les de perdre unes eleccions o que els sindicats declarin una vaga general, tenim totes les paperetes perquè ens toqui la grossa. Amb un ministre de treball que diuen que era un bon alcalde, però que per això mateix és l’exemple clar de la vigència del principi de Peter, un cop ha estat nomenat ministre, i que es manifesta amb els sindicats, però que és incapaç de presentar una sola iniciativa valenta, ho acabem d’arreglar.

Solucions? Només en veig una: un govern de concentració nacional, amb el PSOE, el PP, CiU i el PNB, presidit per un membre d’un d’aquests dos darrers, amb una missió de dos o tres anys, únicament per ajudar a sortir de la crisi econòmica en la que ens trobem. Difícil? Sí. Impossible? No. O almenys aquesta és la meva opinió. Només un govern d’aquest tipus podria prendre les mesures que seran necessàries (i impopulars).

Un país de nous rics

Espanya és un país de nous rics. Una de les proves d’aquesta afirmació és la xarxa de trens d’alta velocitat que s’està construint per tot arreu, sense que hi hagi cap estudi econòmic que la justifiqui. S’estan utilitzant recursos ingents per dur a terme aquesta xarxa, recursos que no es poden dedicar a altres qüestions més importants. Si, com es diu, fa falta una circulació d’un mínim de vint-i-cinc trens d’alta velocitat en cada sentit perquè una línea comenci a ser rendible, algú em pot explicar quina serà la rendibilitat de les línees de Galícia i d’Astúries, per no citar-ne moltes altres?

Fa poc he visitat algunes de les obres d’aquestes dues vies, i, com que la geografia espanyola és poc amable, són d’una complexitat tècnica molt important i, com a conseqüència, d’un cost faraònic. I tothom queda tan content. I, sobretot, no digueu res d’això en veu alta, que els habitants d’aquestes dues regions us saltaran a sobre: com podrien viure sense tenir un tren d’alta velocitat?

Amb la recent visita del president francès a Madrid, a Catalunya es reclama un tren d’alta velocitat que vagi de Barcelona a Lió. Diuen que d’aquí dos o tres anys el tren espanyol arribarà a la frontera. Però a partir d’allà, rien de rien. I és que a la república francesa són més rics que nosaltres, i ho són des de fa més temps, raó per la qual miren més els diners de les inversions. Varen ser els primers a Europa que varen construir el tren d’alta velocitat, el TGV, entre París i Lió, que va ser un èxit tècnic i econòmic molt notable i que va començar a funcionar l’any 1981. Desprès, la construcció de noves línees s’ha anat fent amb parsimònia, malgrat gaudir d’una geografia més favorable que l’espanyola: l’any 2001 aquesta línea es va allargar fins a Marsella, l’any 2007 es van inaugurar els primers 300 km de la línea Paris Estrasburg, l’any 1990 es van fer uns 200 km de la línea a Bordeus, i l’any 1993 es va inaugurar la París – Lille, que continuaria més tard cap a Brussel•les i que enllaça amb l’Eurostar, que va cap a la Gran Bretanya.

Gairebé pertot a França es pot agafar el TGV, però circula per vies normals fins a enllaçar amb una via d’alta velocitat. Es una política sensata, de qui sap el que costen les coses i el que valen els diners. Es el que ha dit el president francès a Madrid: la connexió Barcelona – Lió per alta velocitat es podrà fer des del 2012, però per les vies normals, almenys fins arribar a la connexió amb la via Marsella – Lió, passat Montpellier. L’estudi d’una via d’alta velocitat entre la frontera i Montpellier s’està començant, però encara ningú sap per on passarà. Si es fa algun dia, no serà abans de l’any 2020, massa tard per les pretensions dels nous rics que es troben al sud dels Pirineus (que és on comença Africa, segons va dir Stendhal)

Si, en comptes de fer tantes línees d’alta velocitat a Espanya, s’haguessin fet únicament les rendibles (el triangle Barcelona – Madrid – València i parem de comptar) i s’hagués destinat aquesta inversió per adaptar les línees existents a l’ample europeu, i si s’haguessin construït dobles vies que permetessin un tràfic ferroviari d’una certa fluïdesa de mercaderies i de trens de passatgers de velocitat mitjana (entre 150 i 200 km/h), les inversions haurien estat molt més rendibles. Però no hauríem pogut presumir de ser el país que tindrà més línees d’alta velocitat del món. I és que presumir és el més important pel nou ric.

Foto: el TGV a Béziers, circulant per una via convencional.

Malgrat 1909 – dues notícies de primavera

Dos retalls de La Vanguardia del 24 d’abril del 1909 on es parla de Malgrat: una sobre un robatori de gallines i una altre sobre un soldat malgratenc, en Salvador Alfonso Torrent que no es va presentar a una concentració.

Tradició, tauromàquia, pirotècnia

S’han presentat dues mocions a l’ajuntament de Malgrat, que han tingut una sort diversa.

Una era la moció per l’abolició de les curses de braus, que no va ser aprovada per l’oposició dels grups PSC i PP. L’argument que va donar el PP va ser que les curses de braus formen part de la santa tradició. Aquí, l’argument té un valor molt relatiu, més aviat nul, davant un espectacle basat en el sofriment d’un animal. Ja que, amb l’argument de que és tradicional a casa seva, també es vol justificar l’ablació de les nenes africanes...

L’altre era la moció que, dient defensar la cultura popular i tradicional catalana, es demana al govern central i al govern de la Generalitat que modifiquin la translació de la directiva europea corresponent perquè es pugui continuar celebrant les diferents manifestacions festives dels grups de foc i de les corresponents colles infantils.

Ara bé, què diu aquesta directiva, traslladada a la legislació espanyola? Doncs bé, diu que:

- Els explosius de classe I (artificis pirotècnics que presenten un risc molt reduït i que estan pensats per ser utilitzats en àrees confinades, incloent interior d’edificis i vivendes) només podran ser utilitzats pels que tinguin més de 12 anys.

- Els explosius de classe II (artificis pirotècnics que presenten un risc reduït i que estan pensats per ser utilitzats a l’aire lliure en àrees confinades) només podran ser utilitzats pels que tinguin més de 16 anys.

- Els explosius de classe III (artificis pirotècnics que presenten un risc mitjà i que estan pensats per ser utilitzats a l’aire lliure, en àrees amples i obertes) només podran ser utilitzats pels que tinguin més de 18 anys.

- Als més petits de dotze anys, els queden prohibits el subministrament i l’ús d’artificis pirotècnics, amb l’excepció dels pistons de percussió dels joguets.

Impedeix aquesta directiva celebrar les manifestacions festives dels grups de foc? No, si ja es fan correctament, o sí, si aquestes manifestacions es celebren sense els mínims condicionaments de seguretat i prudència, entre els que es troba el no deixar manipular elements pirotècnics a criatures.

La moció presentada, i aprovada, doncs, en nom de la santa tradició, vol conservar la celebració de manifestacions perilloses, sobre tot pels més petits.

Aquí hi veig una contradicció: la tradició és un bon argument per fer celebracions imprudents i perilloses, i no ho és per maltractar animals. Penso que l’argument de la tradició ni és vàlid per una cosa ni per l’altre.

Com més anys tinc, més escèptic em torno respecte de les tradicions (encara que tinguin 800 anys). Sóc partidari de celebrar els correfocs amb la màxima prudència i la menor perillositat possible pels protagonistes, pels espectadors i pels edificis dels carrers o places on es facin, i sóc contrari a les curses de braus. Però en cap cas recolzo la meva argumentació només basant-me en la tradició. Hi ha altres maneres més racionals de defensar un posicionament.

El Pla d’Obres Públiques Municipals

El passat mes de novembre s’anunciava el Pla d’Obres Públiques Municipals, per un valor de 8.000 milions d’euros, amb el fi de reduir el número de gent aturada.

La setmana passada es va anunciar la creació d’un registre de bones pràctiques, on s’anirà explicant quines són les obres i els ajuntaments que han aconseguit donar més feina al personal, amb la intenció que els altres els copiïn.

Trobo tot això molt preocupant, ja que em recorda una època de la meva trajectòria professional en que la multinacional on treballava va decidir reduir costs instaurant una actuació descentralitzada que es deia Progrés Continuat. L’objectiu era de fer accions a cada societat de la multinacional i a cada una de les seves fàbriques o seccions per reduir costs (el que implicava, com a conseqüència lògica) un augment dels beneficis.

Dit i fet. A la societat a la que jo treballava, el President es va posar mans a l’obra. Va designar un responsable de Progrés Continuat, qui, de seguida, va contractar enginyers joves, especialitzats en gestió, i en va posar un per fàbrica: els “comissaris polítics”, els hi dèiem. Evidentment, aquests enginyers joves no tenien cap experiència industrial, i això era una acció voluntària, perquè havien de portar idees noves als directors de fàbrica, alguns d’ells vells dinosaures sense idees noves, com ara un servidor.

El responsable del Progrés Continuat va crear, com ara fa el govern, un registre de bones pràctiques, perquè les accions que havien donat resultat a una fàbrica fossin conegudes i aplicades a les altres.

També es va crear una comptabilitat paral•lela que, complementant la comptabilitat de cada fàbrica, donés cada mes els guanys obtinguts pel Progrés Continuat. Tant els directors de les fàbriques com els “comissaris polítics” tenien unes bonificacions segons el resultat que presentessin.

Tant aquesta comptabilitat paral•lela com el registre de bones pràctiques van ser un parany per tothom, però sobretot per l’empresa. Alguns directors de fàbrica, amb poca experiència o poc escrupolosos, es deixaven guiar pels seus “comissaris” i inflaven els guanys. Els vells dinosaures, que per experiència més que per saviesa, intuíem que alguns dels nostres col•legues ens enganyaven, havíem de perdre el temps explicant i discutint amb el nostre “comissari” i amb el responsable central el perquè no volíem aplicar les experiències “exitoses” dels nostres col•legues. Mentrestant, conforme els guanys del Progrés Continuat augmentaven, els beneficis comptables disminuïen.

Però ni el President da la societat ni el responsable central del Progrés Continuat es varen desanimar per tant poca cosa. Varen decidir centralitzar la comptabilitat i suprimir la comptabilitat de cada fàbrica: el guany era clar, ja que es disminuïen els costs. Varen aprofitar també per introduir, a la nova comptabilitat centralitzada, per tenir els resultats més de pressa, deien, les provisions donades pel Progrés Continuat, provisions que, un cop comptabilitzades les factures reals, s’anirien anul•lant.

El caos comptable va ser general. Els resultats mensuals no eren gens fiables, ja que les provisions no tenien, moltes vegades, ni cap ni peus: eren provisions “polítiques”. Al arribar a final d’any, la comptabilitat va declarar uns bons beneficis, que varen ser presentats pel President a la seu central de la multinacional. El president va ser felicitat per la seva implicació en el Progrés Continuat i pel seu èxit en aplicar-lo. Dues o tres setmanes més tard, la comptabilitat va donar uns altres resultats, un cop es varen comptabilitzar totes les factures i es varen anular les provisions del Progrés Continuat: la societat donava quantioses pèrdues.

El President no va trigar gaires setmanes en ser acomiadat. El responsable central del Progrés Continuat i els seus acòlits no varen durar gaire més. La multinacional va decidir vendre la nostra societat. Tot un èxit.

Uns mesos més tard vaig trobar, per casualitat, el que havia estat responsable central del Progrés Continuat. Em va dir que tot li anava bé: havia aprofitat l’experiència que havia adquirit a la nostra empresa per muntar una consultoria, i ajudava a altres empreses a implantar el seu Progrés Continuat, amb la seva comptabilitat paral•lela i el ser registre de bones pràctiques.

I així s’escriu la història. Aquesta experiència em fa pensar que el Pla d’Obres Públiques Municipals i el seu registre de bones pràctiques tindran el mateix final que el Progrés Continuat a la meva empresa: com més aturats a qui se’ls hi ha donat feina es declarin, més aturats reals hi haurà. I per què? Doncs perquè, per poder dir que per fer les obres han contractat gent aturada, algunes empreses hauran d’acomiadar alguns treballadors. I així els guanys que es presentin estaran inflats.

Espero que, si això es confirma, al President li passi com al de la meva empresa: que el fotin al carrer.

La salut i el CO2

Podem llegir a qualsevol diari les declaracions de la senyora Lisa Jackson, nova responsable de l’EPA (Agència de Protecció Ambiental) dels Estats Units. L’esmentada senyora ens diu que els gasos d’efecte hivernacle, particularment el diòxid de carboni (CO2) alteren el clima i són perillosos per la salut pública.

Estic totalment d’acord en que el CO2 deu alterar el clima, ja que té tendència a deixar passar els raigs solars d’onda curta i a no deixar passar massa bé els raigs infrarojos emesos per la superfície del planeta. I aquesta diferència de “transparència” del CO2 per les diferents radiacions fa que tingui un efecte hivernacle que tendeix a un escalfament de la baixa atmosfera. El que no sabem és la quantia d’aquest escalfament, ni si hi haurà altres efectes que l’augmentaran o que el disminuiran. De tot això ja n’hem parlat moltes vegades i no hi tornarem ara.

Però això de dir que el CO2 és perillós per la salut... Per a mi que, o bé el que ha dit la senyora Jackson ha estat mal traduït, o bé és que aquesta senyora està de broma. Per sortir de dubtes, miro el Washington Post i hi trobo que el que realment ha dit és: carbon dioxide and five other greenhouse gases emitted by cars and many industrial plants "endanger public health and welfare." I, efectivament, health, en anglès, vol dir salut.

Penso que aquesta senyora deu ser de lletres, i que confon el CO2 i el CO. El CO (monòxid de carboni) mata, i el CO2 (diòxid de carboni) dóna vida a les plantes. Puc estar equivocat, però per ara no he sentit parlar mai d’una malaltia provocada pel CO2, a les concentracions actuals i futures d’aquest gas a l’atmosfera.

Mai he sentit l’admiració, en molts casos l’adoració, que molta gent ha experimentat pel president Obama. Ja fa molts anys que no crec en els homes providencials (ja en varem tenir un aquí durant molts anys, i ja sabem el que va donar de sí). A la vista de les declaracions de la senyora que el president ha nomenat per presidir l’EPA, la meva confiança envers el president americà és encara més reduïda (algun dia parlarem de les trampes del pla econòmic del bilió de dòlars que ha de salvar l’economia americana).

El tancament de les centrals nuclears

Arran de la moció presentada a l’ajuntament demanant el tancament de la central nuclear de Garoña i l’establiment, per part del ministeri d’indústria, d’un pla pel tancament de les altres centrals nuclears d’Espanya, m’he preguntat si els partits antinuclears tenen alguna solució alternativa xifrada per proposar-nos.

Així, doncs, he consultat els programes electorals d’aquests partits (que, casualment, governen avui Catalunya), i no hi he trobat res de ben concret:

PSC: Mantenir el nostre compromís de reducció progressiva del percentatge de l’energia nuclear.

ERC: Cal que desenvolupem una estratègia de preparació per a les conseqüències que es poden esdevenir de l’augment de preu del petroli, la necessitat de l’aturada nuclear, …

ICV-EUiA : Tancament gradual de les centrals nuclears, mitjançant un Pla Pont. La darrera central es tancarà el 2018.

Només aquests darrers ens concreten alguna cosa: la data del tancament de les centrals nuclears, però no he vist que proposin res per reemplaçar-les. Es a dir, el detall del Pla Pont del que parlen.

També he consultat la darrera actualització de l’acord programàtic Entesa Nacional de Progrés, del mes d’abril de 2009, però no hi he trobat res sobre el tema que ens ocupa.


La situació de l’energia elèctrica a Catalunya

La producció bruta d’energia elèctrica a Catalunya, l’any 2006 (és el darrer any de que disposo), va ser de 45.014 GWh (gigawatts-hora), distribuïts de la manera següent:

Nuclear = 23.438 GWh (52,1 %)
Cicles combinats = 8.765 GWh (19,5 %)
Cogeneració = 5.310 GWh (11,8 %)
Hidràulica = 2.867 GWh (6,4 %)
Tèrmiques de carbó = 1.103 GWh (2,5 %)
Tèrmiques de fuel i de gas = 1.038 GWh (2,3 %)
Resta de producció = 2.494 GWh (5,5 %)

A més, s’han hagut d’importar 8.024 GWh per poder servir el consumidor.

Catalunya disposa actualment de tres centrals nuclears: Ascó I (que va entrar en funcionament comercial el 12/12/84), Ascó II (31/03/86) i Vandellòs II (8/03/88). Les tres centrals nuclears catalanes en funcionament suposen el 29% de la potència elèctrica instal•lada a Catalunya (3.147 MW) i el 52% de la producció bruta d’energia elèctrica.

Els permisos de funcionament d’aquest tres grups s’hauran de renovar per segona vegada entre el 2010 i el 2011 (veure el gràfic)


El Pla Energètic de Catalunya 2006-2015

Consultem, doncs, el Pla Energètic de Catalunya 2006 – 2015. Aquest document de més de 450 pàgines és molt complert. Es un Pla aprovat pel govern de la Generalitat l’onze d’octubre del 2005. Llavors, com ara, tant ICV-EUiA com ERC formaven part del govern, pel que és de suposar que no estan pas totalment amb desacord amb aquest Pla (prego als esperits escèptics que no riguin massa).

Doncs bé, aquest Pla preveu un augment del consum d’electricitat del 2,7 % anual entre els anys 2006 i 2015, el que fa una producció bruta prevista per l’any 2015 d’uns 67.000 GWh, que són 13.000 GWh més que els produïts o importats l’any 2006 . Per produir aquesta electricitat es preveu principalment (veure taula de la pàgina 384 del Pla):

- mantenir les centrals nuclears
- disminuir a menys de la meitat les centrals de fuel i gas, que passarien de 1.236 a 536 MW.
- tancar les centrals tèrmiques de carbó, que passarien de 160 MW a 0.
- construir cinc grups de 400 MW de cicle combinat, passant de 1.579 a 3.579 MW.
- augmentar la potència instal•lada d’energia eòlica fins a 3.500 MW (a partir de menys de 100 l’any 2003)

I el tancament de les centrals nuclears? Veiem el que diu el Pla:

- Les mesures d’estalvi d’energia elèctrica proposades en aquest Pla no permeten cobrir (en l’horitzó de l’any 2015) el dèficit de producció d’energia elèctrica associat al possible tancament dels tres grups nuclears actualment en funcionament a Catalunya.

- Així, el tancament de les tres centrals nuclears catalanes significaria construir deu centrals de cicle combinat de 400 MW addicionals a les que preveu aquest Pla, suposant un funcionament d’aquestes noves centrals de 6.300 hores equivalents anuals. D’acord amb aquesta substitució, si el tancament es realitzés de forma immediata, suposaria una sèrie de repercussions en costos econòmics i ambientals (increment de les emissions de gasos precursors de l’efecte hivernacle i contaminants primaris) que es comptabilitzen, de forma resumida, tot seguit:

1) Inversió en noves centrals: 1.803 milions d’euros.
2) Emissions CO2 addicionals: 9.080,7 kt/any.
3) Costos de combustible, funcionament i manteniment: 565 M€/any.
4) Costos de compra de drets d’emissió (suposant un preu de 10 €/t): 90,8 M€/any.

- També cal tenir en compte que les centrals nuclears requereixen inversions molt quantioses, amb períodes d’amortització molt dilatats. L’eventual tancament d’una central nuclear abans del seu període d’amortització, tant de la inversió inicial com de les inversions de millora fetes durant la seva vida, comportaria unes compensacions econòmiques importants als propietaris de la central.

- Igualment, en aquests costos de substitució de la producció nuclear a Catalunya no se n’han tingut en compte altres que també s’hi haurien d’afegir, com ara els costos de reconfigurar la xarxa bàsica de gas i electricitat, l’increment en el preu de l’electricitat per als consumidors finals, l’avançament d’inversions necessàries per a desmantellar les centrals, etc.

- Pel que fa a les emissions de gasos d’efecte hivernacle, cal tenir present el compromís de Kyoto per part de l’Estat espanyol. Així, si avui es tanquessin totes les centrals nuclears espanyoles i es substituïssin per centrals de cicle combinat a gas natural, de l’actual 45% d’excés d’emissions totals de gasos d’efecte hivernacle de l’any 2004, respecte les que hi havia l’any 1990, es passaria a un 54%.

- D’acord amb aquesta proposta, el tancament de les tres centrals nuclears catalanes, es produirà més enllà del període contemplat en aquest pla (anys 2022, 2024 i 2026) i, per tant, no cal preveure dins aquest Pla de l’energia la construcció de centrals de generació d’electricitat que les substitueixin.

El que aquest Pla no diu, probablement perquè no convé als seus autors, és que el cost de generació d’energia elèctrica corresponent als anys d’extensió de l’operació d’una central nuclear és un 48 % més petit que l’estimat per una central nuclear nova, i de menys de la meitat del cost de les altres fonts energètiques.


Conclusions

- La posició real dels tres partits que demanen el tancament de les centrals nuclears és que, d’aquí al 2022, Déu dirà, ja que segurament els governs hauran canviat i nosaltres ja no hi serem. Que, com deia un professor de matemàtiques, és el que volíem demostrar. I és que hi ha molta demagògia pel món: en realitat, tant el PSC, com ERC, com ICV-EUiA deixen el debat pels que vindran.

- Pel que fa al PSC, el seu programa electoral és molt clar: al anar augmentant el consum, el percentatge d’energia nuclear, encara que no es tanqui cap central, anirà disminuint. Ningú els hi podrà dir que són mals complidors.

- Si parléssim d’ICV-EUiA (quin nom tan llarg per tant pocs votants), la seva proposta de tancar les centrals l’any 2018 no està d’acord amb el Pla que ells mateixos han aprovat.

Tornarem sobre altres aspectes del Pla, la lectura del qual és molt interessant.

La crisi econòmica de l’any 33

Fa temps que volia escriure aquest post, arran d’un article publicat en la revista d’història Clio, en el seu número 85. Recordeu aquella frase que més o menys ve a dir “el poble que desconeix la seva història està condemnat a repetir-la”?

El món no ha canviat en 2000 anys, de seguida veurem moltes coincidències: banquers usurers, corrupció, habitatge indigne i a pagar els plats trencats els de sempre. Haurem avançat en ciència i tecnologia, però pel que fa a la estultícia humana, estem igual o pitjor que els romans. I el pitjor no és que fa quatre dies va tornar a succeir... sinó que dintre d’uns anys tornarà a passar. Em refereixo a la crisi econòmica que estem patint, que es vol arreglar amb una massiva injecció de fons a l’economia. Fa dos mil anys hi va haver una altra injecció massiva de fons: la que va ordenar l’emperador romà Tiberi l’any 33 per a superar una crisi bancària que va sacsejar l’imperi romà.

L’any 33, l’any que Jesucrist va ser crucificat, segons el càlcul oficial de l’Església, es correspon al que l’historiador Tàcit va descriure com el del “crash” econòmic romà, que va posar fi a una llarga etapa inflacionista. Per a contextualitzar la història breument només és necessari dir que des de mig segle abans (malgrat viure en ambient de guerra civil contínua) el nivell de vida dels ciutadans romans va augmentar considerablement, encara que també les diferències socials, a causa principalment de l’expansió de les fronteres i l’arribada contínua d’or i plata dels llocs recentment conquistats. Tot això que va provocar un endeutament massiu. Els preus del mercat immobiliari s’havien disparat a Roma perquè els seus habitants s’havien endeutat per sobre de les seves possibilitats. Qui volia fer carrera política sol•licitava emprèstits per a comprar habitatges sumptuosos i organitzar espectacles de gladiadors que els donessin prestigi i la simpatia de la plebs. Aquella bombolla econòmica i social, que contradeia l’austera moral de la República, havia germinat durant el regnat d’August, una era de prosperitat (la “pax romana”) en la qual van baixar els tipus d’interès i la capital del Imperi va créixer urbanísticament fins a tenir un milió d’habitants gràcies a les riqueses conquistades a Egipte.

Molts romans rics invertien en cases de pisos, que llogaven. La riquesa clàssica dels romans era la possessió de la terra, però amb el creixement massiu de Roma, es van donar compte que el rendiment de les cases urbanes era molt més elevat que el de les propietats al camp. Roma es va omplir de cases de pisos, llogades a preus desorbitats als seus habitants, que hi vivien en condicions miserables. El gran perill era que, com que el seu manteniment era molt defectuós, i per poder pagar el lloguer els inquilins havien de rellogar habitacions, amb la consegüent aglomeració, hi havia molts incendis. Un incendi, a més de les desgràcies personals, era una pèrdua econòmica molt important pel propietari, raó per la qual en volia treure el màxim profit en el temps més curt possible.

La crisi de l’any 33 va ser un crack econòmic en tota regla. Tot va començar sota el regnat de Tiberi, amb una gran queixa pública contra els prestadors de diners que practicaven la usura, amb uns interessos massa elevats, i que obtenien guanys superiors als permesos per la llei. El col•lapse es va produir quan Tiberi, successor d’Octavi August, va exigir als banquers de l’època (els argentarii) que posessin els seus comptes en ordre, tal com estipulava una llei que havia estat ignorada durant anys. La norma, que datava dels temps de Juli Cèsar, fixava límits als tipus d’interès que es podien cobrar i obligava a invertir els beneficis en la Península Itàlica. Per a reorganitzar els seus llibres, els financers (alguns dels quals eren senadors, malgrat que ho tenien prohibit) van demanar una moratòria de divuit mesos, que van obtenir i, mentrestant, van començar a reclamar la devolució dels préstecs que havien concedit, deixant, al mateix temps, d’aprovar nous crèdits.

Es a dir, davant l’apressament de l’estat, els usurers van voler executar ràpidament els crèdits que tenien pendents, provocant el col•lapse del sistema financer. El nivell de deute de molts ciutadans era tal que només podien plantar-li cara venent propietats. I això va ser el que va ocórrer: les vendes van ser tan massives que van provocar l’enfonsament dels preus. En altres paraules, el nivell de deute era tan alarmant que al voler aplicar la llei que obligava a invertir els beneficis de la usura a Itàlia es va produir una gran deflació de preus, primer en els béns immobles i després es va estendre a la vida quotidiana, per partida doble: al augmentar l’oferta de terres i cases els seus preus van baixar i ho van arrossegar tot amb ells (la tan temuda deflació), i a més els prestadors acumulaven gran part de la moneda que hi havia en circulació. El comerç i la indústria es van quedar sense liquiditat perquè els bancs es van dedicar a acumular moneda per a arreglar els seus balanços. Per si no fos poc, el treball d’aquests banquers es va tornar enormement difícil, ja que havien de bregar amb els impositors que intentaven retirar els seus fons per a satisfer als creditors. Molts banquers van tancar la “finestreta” a causa de les massives peticions de reemborsaments i van demanar ajuda a altres col•legues per a sortir del tràngol. El pànic es va propagar per tot el sistema, i no se’n van lliurar ni els prestadors més poderosos. Una cadena de fallides va recórrer l'Imperi, des de Roma fins a Alexandria, passant per Lió, Cartago i Bizanci. Encara que no existia internet, el món antic estava connectat entre si igual que el modern i tractava desesperadament de “desapalancar-se”, com dirien els economistes actuals.

Segons l’historiador Tàcit, la solució de l’emperador Tiberi va ser prestar diners "de l’estat" sense usura (o a molt baix interès), una mesura excepcional per a pal•liar la falta de liquiditat en el sistema. Enfrontat al mateix drama que Ben Barnake i el G-20, va decidir inundar el mercat amb un milió de peces d’or del seu propi patrimoni perquè els bancs prestessin diners a tres anys, sense interès, i pal•liessin la falta de liquiditat. Però, a diferència del que ha succeït ara, els diners no van sortir del tresor públic (dels impostos), sinó que es van confiscar terres i béns dels enemics polítics de Tiberi. Entre ells, el de Sisè Màrius, un magnat a qui Tàcit descriu com l’home més ric d’Hispània. Amo de mines d’or a “Mons Marianus”, la regió que avui es coneix com Sierra Morena, aquell potentat va ser acusat de incest i després executat, juntament amb la seva filla, per l’implacable procediment que Roma reservava als traïdors: el despenyaren des de la Roca Tarpeia, un pronunciat desnivell situat en el Mont Capitolí.

El periodista i historiador Indro Montanelli va sostenir a la seva “Història de Roma”, que la política de Tiberi “va servir per a revigoritzar l’economia, descongelar el crèdit i retornar la confiança”. Montanelli diu també que l’emperador Tiberi, dinou segles abans de la Gran Depressió, i a contracor, “va haver de rendir-se a la idea que la deflació no és més sana que la inflació”.

Ara bé, hagués estat interessant conèixer l’opinió del infortunat Sisè Màrius.

Però la fórmula que utilitzava l’emperador per a augmentar els seus ingressos particulars resulta suggeridora gairebé dos mil anys després, a la llum de l’escàndol que han provocat als Estats Units els paradisos fiscals dels milionaris i els sobresous percebuts pels directius de les entitats reflotades amb diners públics. Hauríem de trobar la Roca Tarpeia del segle XXI.

Alemanya prohibeix el conreu del transgènic Mon 810

Parlàvem l’altre dia de que Espanya és l’únic país de la Unió que permet el cultiu d’aliments transgènics a gran escala. Fa un parell de dies ha sortit la notícia de que Alemanya s’ha sumat al grup de països europeus que prohibeixen el cultiu de blat de moro transgènic per temor als riscos que pugui amagar per al medi ambient i la salut humana. La ministra d'Assumptes Agropecuaris i de Defensa del Consumidor va anunciar a Berlín la decisió de no autoritzar el cultiu de llavors del blat de moro Mon 810, del gegant agropecuari Monsanto. Aquesta varietat de blat de moro transgènic sí està autoritzada a Espanya. La decisió alemanya va ser presa després d’estudiar informes tant de Monsanto així com estudis crítics presentats per diversos instituts, incloses entitats estatals, i organitzacions ambientalistes.

A Alemanya la pressió per a prohibir el Mon 810 va ser especialment forta per part de l’estat de Baviera, una important zona agropecuària del país, amb un fort "lobby" entre els productors agrícoles.

Espanya és l’únic país de la UE que conrea transgènics a gran escala, inclòs el Mon 810. En 2008 es van conrear en sòl espanyol unes 80.000 hectàrees de blat de moro modificat amb gens de bactèries, la major part a Catalunya.

El blat de moro transgènic Mon 810, que en Estats Units es comercialitza amb el nom de YieldGard, va ser alterat en la seva estructura genètica per a produir una proteïna com insecticida i així repel•lir alguns insectes lepidòpters.

El Mon 810 és conreat a la Unió Europea, Japó, Canadà, Sud-àfrica i Argentina, país aquest últim en el qual és emprat per a l’alimentació humana i com pinso per a animals. A la Unió Europea està prohibit en països com França i Grècia. Va ser permès en 1998 per l’Autoritat Europea per a la Seguretat Alimentària (AESA) després que no es trobessin efectes negatius en rates que havien estat alimentades durant 90 dies amb aquesta varietat.

Les organitzacions ambientalistes temen que el cultiu del blat de moro modificat genèticament pugui tenir un greu impacte en el medi ambient, com generar resistència als insectes i afectar de forma negativa a l’organisme humà. Els detractors del blat de moro transgènic argumenten que la importància dels riscos sanitaris és desconegut per no existir estudis de llarg termini sobre els seus efectes. L’estudi esmentat sobre les rates, d’una durada de només 90 dies, no és suficient.

Penso que tenir les idees clares sobre aquest problema és important per la nostra salut, però hi ha molts i molt importants interessos econòmics en joc. La posició de la Unió Europea no em sembla pas gens clara. Però, a Espanya i a Catalunya es permet el seu cultiu a gran escala. Què en diuen els nostres polítics?

CiU, al seu programa electoral per les eleccions de fa un any, diu: “Pel que fa als productes transgènics, reclamarem l’estricte compliment de les normes europees a l’entorn d’aquest àmbit. Crearem un Centre de Biovigilància que controli de manera estricta la producció transgènica”. Poca cosa, veient que la Unió Europea no és suficientment clara, i que deixa la decisió als estats membres. CiU no ens diu res amb la seva proposta.

ERC, al seu programa electoral per les mateixes eleccions, proposa “declarar l’Estat espanyol com a zona lliure de transgènics. Cal establir una prohibició indefinida de sembra de les espècies autoritzades actualment, acollint-se a la Clàusula de Salvaguarda contemplada en l’article 23 de la Directiva 2001/18 que regula l’alliberament al medi d’organismes modificats genèticament”. Aquesta posició és molt clara i, per ara, em sembla la més prudent.

El PSC, a les mateixes eleccions, proposa “impulsar la salut i el benestar de la ciutadania en relació amb el aliments. Farem efectius mecanismes permanents de control de la seguretat i qualitat dels aliments conjuntament amb les diferents administracions i el sector privat a fi i efecte de donar les millors garanties pels consumidors”. Els amics socialistes ni anomenen els transgènics (o almenys jo no ho he pogut trobar)... Deu ser degut al que deia madame Robin a la Contra de La Vanguardia, el passat mes de febrer: en el govern d’Espanya hi ha ara mateix quatre persones relacionades amb Monsanto. I qui governa a Espanya són els socialistes.

A la vista del que els partits més importants proposen, amb l’honorable excepció d’ERC, ho tenim clar. Seguirem menjant insecticides durant molt de temps. El nostre fetge i els nostres ronyons tenen davant seu una vida molt dura. L’únic consol és que els polítics de CiU i els del PSC també tenen fetge i ronyons, que, com els nostres, hauran d’eliminar l’insecticida dels transgènics que, directa o indirectament, s’empassin i, mentre ho fan, s’aniran emmetzinant poc a poc.

Seria hora de que la població ens despertéssim sobre els aliments transgènics, i obliguéssim als nostres benvolguts polítics a copiar el programa d’ERC.

El clima del darrer mil•lenni (1)

És molt probable que en l’últim mil•lenni, especialment a Europa, hagin existit dos períodes amb diferències tèrmiques apreciables: un Període Càlid Medieval, que dura del 700 al 1300, aproximadament, i una Petita Edat de Gel posterior, que dura del 1400 al 1850, més o menys, als quals ha seguit, probablement, un escalfament recent.

El Període Càlid Medieval i la Petita Edat de Gel van ser fluctuacions climàtiques que han estat més estudiades a Europa que en la resta del globus. Les variacions climàtiques seculars de l’últim mil•lenni en el clima d’Europa es relacionen amb el comportament dels corrents profunds i superficials de tot l’Atlàntic. També es poden relacionar amb la radiació solar.

Existeixen, no obstant això, encara bastants incerteses sobre la durada i l’abast geogràfic d’aquests períodes. Fins i tot, el Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) no considera provada la seva existència. En efecte, es fa difícil de tenir mesures precises de les temperatures dels segles passats: per exemple, una de les maneres de mesurar la temperatura es la variació de la densitat dels anells anuals del tronc d’alguns arbres. Aquesta mesura té dos avantatges:

1) que els anells poden ser datats per simple comptatge i amb una precisió anual, i

2) que les seves sèries s’estenen fins a molts segles abans que s’obtinguessin mesuraments instrumentals.

Però el creixement dels arbres només es realitza durant les hores diürnes i, excepte en les latituds tropicals, solament durant la primavera i l’estiu. Per tant, no pot oferir indicacions directes sobre la tendència de les temperatures nocturnes, ni sobre les temperatures hivernals. A més, a part del factor tèrmic, moltes altres variables tenen influència en el creixement dels arbres: factors climàtics (humitat, insolació ...), incendis, canvis en la fertilitat del sòl del bosc, contaminació atmosfèrica i, també, l’augment de la concentració de CO2 en l’aire, que potencia la fotosíntesi i ha pogut afavorir el desenvolupament vegetatiu des que la seva concentració atmosfèrica augmenta significativament.

Malgrat això, hi ha un cert consens sobre les temperatures indicades en el gràfic (blau), pel continent europeu (en el gràfic es donen les “anomalies” tèrmiques, és a dir, la diferència entre la temperatura estimada i les temperatures del darrer mig segle). En aquest gràfic hi podem veure clarament els dos períodes citats. Es més, a la Petita Edat del Gel hi trobem tres mínims, Spörer, Maunder i Dalton, a les dècades 1470, 1690 i 1820, relativament ben documentats a Europa.

En el mateix gràfic hi podem trobar les estimacions fetes de la radiació solar d’aquest darrer mil•lenni (vermell). Aquestes estimacions han estat fetes amb els isòtops del beril•li i del carboni i, pels darrers tres-cents anys, també amb l’evolució de les taques solars. Hi ha una correlació excel•lent entre la radiació solar i la temperatura.

Més endavant mirarem amb més detall aquests dos períodes.

Moció sobre l’energia nuclear

Hi ha vegades que un no sap si riure o plorar. I al veure la moció que el grup municipal ICV-EUiA ha presentat al darrer ple municipal de Malgrat he tingut aquesta sensació: no sé si riure o plorar. I és que la moció comença així: “Atès que l’energia nuclear és incompatible amb un model energètic sostenible, perquè no compleix cap de les seves premisses: no és econòmicament eficient, ni socialment justa, ni mediambientalment acceptable”.

Entenc perfectament que hi ha qui estigui en contra de l’energia nuclear. Personalment, potser par haver viscut molts anys a França, trobo l’energia nuclear perfectament plausible. Es econòmicament eficient i mediambientalment acceptable (no produeix CO2, aquest gas tan temut pels verds). En canvi, no sé si és socialment justa: a França, rics i pobres es subministren d’aquesta energia, i si la indústria francesa és, malgrat els sous elevats, rendible, és degut a un preu de l’energia elèctrica molt més econòmic que el que tenim aquí i ara. Això afavoreix els llocs de treball, cosa que, pel que es veu, els amics de ICV-EUiA consideren socialment injust.

També em trobo amb el dilema de no saber si riure o plorar quan, en la dita moció, es proposa “Demanar al Govern de l’Estat que, a partir del tancament de la central de Garoña, posi en marxa un pla de tancament progressiu de les centrals nuclears, i que prengui les mesures necessàries per fer possible un sistema energètic sostenible”. Té el grup municipal ICV-EUiA la més lleugera idea del que és un sistema energètic sostenible? Potser, si la tenen, ens la podrien explicar. Perquè un servidor no l’ha trobat enlloc. I ens podrien dir per quina energia pensen substituir la de les centrals nuclears que volen tancar?

Però el fet que ICV-EUiA presenti aquesta moció no passaria de ser una anècdota. Es el que s’espera d’una gent que està al límit de l’acceptació del sistema. Però el que m’ha deixat bocabadat és que el grup d’ERC l’hagi recolzat. I això que podem llegir a La Vanguardia del 16 de febrer d’enguany que ERC proposa (exigeix) revisar el pacte d’entesa del tripartit, en un document on es demana el “desenvolupament d’una política energètica catalana”. El que vol dir que, a la data citada, encara no fa dos mesos, el govern català, del que ERC em sembla que forma part, no havia desenvolupat cap política energètica. Com pot un partit seriós com ERC recolzar la moció que ha presentat ICV-EUiA si no tenen cap model desenvolupat de política energètica per Catalunya?

ERC es presenta com a un partit independentista. Però, de veritat ho és? Com poden garantir que, un cop assolida la pretesa independència, Catalunya tingui accés a una energia a un preu competitiu, si recolzen el tancament de les centrals nuclears abans de tenir un model energètic alternatiu? Algú pensa que Catalunya pot ser independent si abans no es té una política energètica? Governar no és únicament decidir, també és planificar. I per planificar cal ser coherent, no posar el carro davant dels bous. I és el que ERC, partit independentista, ha fet a Malgrat. Em sap greu perquè, en el fons, m’agradaria que fossin més seriosos. Seria la única manera que fossin més creïbles.

Es pot tenir l’opinió que es vulgui sobre l’energia nuclear, però, si us plau, abans de demanar-ne el tancament, presenteu-nos la vostra política energètica.

Ajuntaments endeutats

El Punt del dissabte passat ens dóna una llista de l’endeutament, mesurat en euros per habitant, dels ajuntaments més importants de la demarcació de Barcelona. Llista que és molt interessant.

Trobem que l’ajuntament més endeutat dels de la llista és Santa Susanna, amb un deute de 3.046 euros per habitant que, per una població de 3.119 habitants, fa un deute total de 9,5 milions d’euros.

Si ens limitem als pobles veïns, hi trobem que Pineda té un deute de 814 euros per habitant, i Calella de 634. Malgrat és, després de Cornellà, l’ajuntament menys endeutat, amb 158 euros per habitant.

Aquest deute limitat és degut a un retard important en les inversions dels darrers anys, però és una molt bona cosa, ja que permet al municipi de passar aquesta època de crisi fent inversions que permetin de fornir ocupació.

Esperem que el govern municipal ho farà així, i que l’atur a Malgrat, degut a aquesta política de formiga dels exercicis passats, pugui disminuir. El govern municipal té una ocasió per fer, de veritat, una política social eficaç (no hi res de més social que donar feina a qui no en té)

Té algun sentit l’energia eòlica?

El dia d’avui el passo amb l’energia eòlica. I arribo a la conclusió que no tot és tan maco com ens ho volen fer creure. Convido a qui tingui una hora de temps a escoltar l’entrevista feta al País Valencià a Mark Duchamp.

No tot el que diu aquest senyor s’ha d’agafar com article de fe, però és interessant escoltar veus que no estiguin conformes amb la política oficial i que, fora d’Internet, aneu a saber per què, no es poden trobar. I després ens venen aquests de Greenpeace dient que no hi ha un debat democràtic sobre l’energia nuclear, quan són els primers a no admetre cap debat sobre les energies renovables ni sobre el denominat canvi climàtic.

Passem a veure perquè l’energia eòlica no és tan bonica com ens la volen vendre.


L’electricitat no es pot emmagatzemar

L’electricitat no es pot emmagatzemar l’electricitat, almenys en quantitats importants. S’ha de produir al mateix temps en el qual es consumeix.

La seguretat de subministrament és l’element fonamental per a estabilitzar la vida d’una societat. Això és encara més important en l’àmbit de l’electricitat perquè, com que és una energia que no es pot emmagatzemar, la capacitat de reacció és molt limitada i necessita garantir en tot moment que té oferta suficient per a atendre l’oferta màxima que es pugui plantejar.

I amb l’energia eòlica, a més de les fluctuacions de la demanda s’ha d’atendre a les fluctuacions del vent. Això vol dir que, quan es produeix energia eòlica, s’han de preveure centrals de suport, que han de pujar la seva producció cada vegada que baixa la velocitat del vent. Per a això han de mantenir-se funcionant, a punt per a subministrar a cada moment l’electricitat que els consumidors demanin. De no ser així es produiria una apagada cada vegada que amaina el vent, encara que fos lleugera i temporalment. El "matalàs" de centrals tèrmiques es precisa també quan puja molt la velocitat del vent, perquè llavors les turbines eòliques han de baixar la seva producció. En cas contrari, la freqüència de la corrent elèctrica de la xarxa pujaria, i tindríem una apagada.

I aquí està la gran debilitat de la eòlica: al mantenir-se en funcionament 24 hores al dia per a protegir els molins, aquestes centrals de suport cremen combustibles fòssils, i emeten gasos d’efecte hivernacle, per res. O sigui que mentre estalvien CO2 els molins, les centrals de suport en gasten més. Llavors, de què serveix la eòlica?


Les línees d’alta tensió

Amb una producció eòlica important hi haurà moltes més línees d’alta tensió a través de tot Espanya:

- Primer per a evacuar l’electricitat produïda per cada parc eòlic.

- Segon perquè les línies existents no donaran abast. En efecte, la producció real d’energia eòlica és d’un vint a un vint-i-cinc per cent de la seva capacitat màxima. Això significa posar cables 4 vegades més gruixuts, i sovint torres més altes, per a acomodar-los a la variació del vent. I això costa diners i impacte ambiental.

La creació d’un gran centre de control en el qual tots els parcs eòlics estiguessin interconnectats necessitaria encara més línees d’alta tensió, moltes més, i costaria milers de milions d’euros.


Les centrals de suport

Les centrals de suport emeten gasos d’efecte hivernacle perquè cremen combustibles fòssils.

- La nuclear no serveix com a central suport: no pot pujar i baixar la seva producció en un instant.

- Quant a la hidroelèctrica, podria servir; però en realitat es guarda de reserva per les emergències, ja que l’aigua és limitada i valuosa, i que els pantans poden dur anys en emplenar-se. ( Exemple d’emergència: si s’ha de parar una central immediatament per un problema tècnic - o si amaina el vent de manera tan ràpida i completa que les centrals de respatller tradicionals, de combustibles fòssils, no donin abast).

- Les centrals de gas de cicle combinat sí que serveixen per recolzar les eòliques, ja que estan designades per ser flexibles. Poden treballar a un 45 % de la seva càrrega nominal amb molt poca baixada de rendiment. En canvi, a càrregues menors, el seu rendiment baixa de manera significativa.

Per tant, les centrals de suport han de ser tèrmiques, bé de cicle combinat, bé de cicle obert o convencional. Totes emeten CO2, però el problema de les de cicle combinat és la seva poca eficiència a càrregues inferiors al 45 %, on gasten més combustible i emeten més CO2, i el problema de les de cicle convencional és una menor eficiència en tots el casos, eficiència que va disminuint al baixar la càrrega.

I com que el gas és més costós que el carbó, i l'energia eòlica de per si mateixa molt cara, el factor cost és un problema. Així que, al cap i a la fi, certes centrals de carbó de reconeguda flexibilitat d’operació són les que més valen per al treball de suport (també dit “balancing”, o sigui estabilització).

Amb la qual cosa l’energia eòlica fomenta la perennitat de les centrals “brutes”: les de gas de cicle obert i les de carbó.

A més, aquestes centrals de suport produeixen més gasos d’efecte hivernacle, de 3 maneres:

- quan comença a bufar el vent a través del país, els molins produeixen electricitat, i les centrals de suport baixen la seva producció de la mateixa mida (la producció eòlica "desplaça" la producció tradicional). En comptes de funcionar al 80% de la seva capacitat (per exemple), aquestes centrals funcionen ara al 20% (per exemple). Així són menys eficients, i emeten més gasos hivernacles a l’atmosfera per KWh produït.

- quan bufa més el vent, la producció eòlica desplaça més producció tradicional, i algunes centrals de suport deixen de produir. Si són centrals de carbó, s’han de mantenir calentes, en stand-by, cremant carbó i emetent CO2 per res, perquè puguin reassumir la seva producció al moment, quan el vent amaini. De parar-les, trigarien entre 3 i 6 hores per a tornar a pujar la pressió del vapor al nivell adequat.

- quan vària la velocitat del vent, les centrals de suport han de pujar i baixar la seva producció cada estona, per a estabilitzar la freqüència elèctrica en la xarxa. Al fer això - pujar, baixar, pujar, baixar - tot el dia, es gasta més combustible, s’emeten més gasos d’efecte hivernacle, i es gasta més la maquinaria. És igual que un cotxe en el tràfic urbà: gasta més.

Però hi ha més. Aquest suport efectuat per les centrals tèrmiques representa una duplicació dels mitjans de producció per a la mateixa producció total efectiva, la qual és igual al nivell de la demanda a cada moment. Havent-hi dies sense vent, no es pot eliminar cap central tèrmica o nuclear. I a mesura que puja el consum (podria augmentar un 30-40% en els pròxims 10 anys) s’han de construir més centrals, com si les eòliques no existissin. De no ser així, els dies sense vent tindríem llargues apagades. O sigui doble inversió, i doble emissió de gasos d’efecte hivernacle a l’hora de fabricar la maquinaria, de transportar-la, de construir la planta (o els camins d’accés i les bases de formigó per als molins), i d’instal•lar-ho tot.


Conclusió

Segons aquest raonament, sembla clar que apostar de manera important, com s'està fent a Espanya, per l’energia eòlica sembla un disbarat, només perquè no quedin en ridícul els polítics i els ecologistes de Greenpeace i d'Adena-WWF.

Es a dir, que ens podem preguntar per què necessitem l’energia eòlica, que, a més, destrossa el paisatge, devalua la propietat, arruïna el turisme rural, mata les aus, cala foc als boscos, contamina l’aigua, etc. I que, tot compte fet, surt molt més cara del que ens diuen i no permet deixar d’emetre CO2 a l’atmosfera.

Aquest és el debat democràtic que m’agradaria que es fes al nostre país.

El federalisme socialista

Els companys i les companyes de les Joventuts Socialistes de Catalunya de Malgrat ens varen obsequiar l’altre dia amb un raonament impecable:

"És curiós com entre els independentistes, el federalisme té una connotació negativa. El fet que independentisme i federalisme siguin excloents, vol dir doncs que el futur estat català no serà federal. O sigui, que serà centralista."

Clar i net. I, a més, jo hi estic d’acord. El problema és que, des del mes d’octubre de l’any 1982 fins ara han passat vint-i-sis anys i mig. I que, durant aquest període, el Partit Socialista ha governat Espanya durant divuit anys i mig. I que ni hem vist el federalisme que proposen, ni ens han explicat mai en què consisteix.

Es a dir, que quan els socialistes ens parlen de federalisme, no ens els creiem.

Però els companys i companyes malgratenques de les JSC, com que són molt bons minyons, sí que encara creuen en els reis. I pobres d’ells que no hi creguessin, que l’avi Felipe els hi faria pam pam al culet.

Casualitats a les concessions d’energia eòlica

Ara que s’acaba d’intervenir la Caixa de Castella la Manxa pel Banc d’Espanya, degut, pel que diuen, a les inversions que aquesta Caixa va finançar, algunes d’elles poc rendibles, com és l’aeroport de Ciutat Reial o l’espai de golf que han batejat per aquelles terres com a la nova Las Vegas, ens assabentem que el seu president, el socialista senyor Juan Pedro Hernández Moltó, il•lustre socialista, també era conseller al consell d’administració d’Iberdrola Renovables.

I sabem que a Castella la Manxa, aquesta companyia hi té instal•lats 1.930 megawatts d’energia eòlica, un 40 % del total d’energia eòlica que té instal•lada aquesta companya a Espanya, el que fa que és en aquesta regió on hi té, Iberdrola Renovables, més potència eòlica.

Iberdrola Renovables hi ha invertit 2.384 milions d’euros en projectes d’energia eòlica, solar i de biomassa. En aquesta regió hi té, a més, el seu Centre d’Operació d’Energies Renovables (CORE). Aquesta instal•lació, pionera en el sector, controla tots els parcs eòlics, minicentrals hidràuliques i subestacions associades de l’empresa en el món.

Hem de destacar que amb la potència en energia neta que Iberdrola Renovables té instal•lada en aquesta Comunitat Autònoma es podria cobrir el consum domèstic de 3 milions de persones. El que suposa que la companyia podria abastir el cent per cent del consum domèstic de Castella la Manxa amb energies renovables (suposant que sempre hi fes vent i que sempre els cels fossin clars).

El senyor Juan Pedro Hernández Moltó, ex president de la Caixa intervinguda, també ha hagut de presentar la seva dimissió del consell d’administració de Iberdrola Renovables.

Ja és casualitat que Iberdrola Renovables hagi pogut obtenir tantes concessions d’energia eòlica a Castella la Manxa, concessions finançades per la Caixa regional, de la que el seu conseller, quina casualitat, n’era el president. I, a més, socialista, com el govern regional. O serà que ells canten i ballen sols?

I és que això de que les Caixes depenguin del poder polític és la millor martingala per finançar els companys constructors afins al partit (a canvi de res, que ningú pensi malament) i els somnis mirífics d’alguns polítics que somien truites.

Malgrat 1909 – la carretera de Blanes

Avui fa cent anys, el dilluns 29 de març del 1909, la Comissió Provincial anomenava un diputat per fer la recepció provisional de les obres de la carretera de Blanes. L’endemà, La Vanguardia en publicava la noticia.

Si ara ens estranyem que a l’Ajuntament hi ha un ambient enrarit, què dir del que hi passava fa cent anys? Dues faccions es barallaven sobre per on havia d’anar la carretera de Blanes. Copio el que en diu el llibre Malgrat, crònica d’un segle:

“A causa dels continus problemes de comunicació amb Blanes, l’any 1905 se sol•licita o la Diputació Provincial la realització d’un camí que portés fins a la Tordera, enllaçant amb la carretera de França. Amb aquesta finalitat, l’agost de 1906 un enginyer visità la vila per tal de fer treballs de camp per portar a terme el projecte del camí. Quan fou aprovat i adjudicat, l’abril de 1907, Malgrat havia de contribuir en la construcció de la nova carretera amb una cinquena part del pressupost (4 371, 48 pts.) cosa que fou recorreguda, ja que la distribució afavoria Palafolls envers Malgrat, en assignar terrenys del terme de Palafolls al municipi de Malgrat.

Allò que semblava una millora per al poble desembocà en un profund enfrontament entre dues seccions de l’Ajuntament, una encapçalada per alcalde Feix Cardona i Paradeda, i l’altra encapçalada pel primer tinent d’alcalde Martí Casas i Rabiol. L’agost de 1907 es presentà una instància, amb la signatura de cent setanta veïns, en la qual es sol•licità un nou traçat consistent en una prolongació del carrer Girona.

En principi, nomes un regidor s’oposà a aquest nou recorregut al•legant que la proposta es feia fora de termini i quan les obres ja s’havien adjudicat. Per tal de negociar el canvi amb les autoritats de la Diputació i Govern Civil es creà una comissió de tres regidors encapçalada pel senyor Casas.

Els problemes sorgiren quan en aprovar se el nou recorregut s'imposà com a condició que l’Ajuntament seria l’encarregat de negociar amb el contractista d’obres i els propietaris afectats pel nou traçat a més d’haver de sufragar les noves despeses. El sector encapçalat per l’alcalde amb quatre vots s’oposà a aquestes despeses afegides que suposaven un greu trasbals per a les arques municipals. Però el sector del Sr Casas, amb set vots, adoptà una sèrie de mesures encaminades a aconseguir la modificació del traçat, la més important demanar que obra fos declarada d’utilitat pública per poder expropiar els propietaris que no volien que la nova carretera passés pels seus terrenys, a la vegada que acusà l'alcalde d’obstruccionisme. La situació fou tensa ja que l’alcalde escriví al governador denunciant l’actitud del senyor Casas i aquest presentà una moció contra l’alcalde al•legant pèrdua de confiança (abril de 1908). Finalment una vegada transcorregut el termini perquè s’arribés a un acord amb les parts implicades sense resultats positius el camino vecinal de Madrid a Francia por Molgrat al confin con Gerona en dirección a Blanes con ramal a Palafolls nom oficial de l’actual carretera es continuà amb el traçat original per ordre del governador civil - maig de 1908 - i es desestimà la proposta de nou traçat.

No obstant això els treballs d’aquest vial de comunicació es paralitzarien uns anys. Finalment l’abril de 1913 se subhastaren les obres amb un nou traçat que transcorregué pels carrers Girona i Passada, i que culminà l’any 1914 amb la inauguració del pont sobre la riera.”

Com veiem, un bon ambient a l'Ajuntament de Malgrat de fa cent anys, i una missió fallida pel pobre diputat que es va designar avui fa justament un segle.

L’informe Roca

La Neus Serra va fer menció l’altre dia de l’informe Roca. En trec un resum. Queda clar que, si volem, tenim una base molt sòlida per fer que Malgrat surti del Maresme per passar a la nova comarca de la Selva Marítima, que hauria de pertànyer a la vegueria de Girona.

L’Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, conegut informalment com l’Informe Roca, és la proposta de reorganització territorial de Catalunya feta a iniciativa del Parlament de Catalunya. Publicat el desembre del 2000, va ser elaborat per una comissió d’experts creada per govern a instàncies dels grups parlamentaris. La comissió estava integrada per vuit experts, entre ells quatre geògrafs, i era presidida per Miquel Roca i Junyent.

L’objectiu era «estudiar i elaborar un informe que permeti revisar el model d’organització territorial de Catalunya, que posteriorment es plasmarà en les iniciatives legislatives adients». Amb aquest objectiu es fa una proposta de reorganització del conjunt de les divisions territorials de Catalunya amb la finalitat de racionalitzar l’administració pública i fer més eficaç la prestació de serveis públics a la població.

Es contemplen tres nivells d’administració: municipal, comarcal i regional amb la fusió de les províncies i àmbits funcionals de la Generalitat en vegueries.

Mapa comarcal

L’informe destaca la insatisfacció de la delimitació del mapa comarcal, dibuixat bàsicament sobre el model de la divisió comarcal de 1936 només amb lleugeres variacions. Proposa una revisió adequada a les circumstàncies actuals amb dues perspectives: la creació de noves comarques i el canvi d’adscripció de municipis. A més, recomana la modificació de la composició dels consells comarcals per incrementar el caràcter representatiu dels municipis, i la modificació del sistema de finançament.

Prenent com a punt de partida el mapa comarcal definit el 1987, l’informe proposa la creació de sis noves comarques:

- L’Alta Segarra, al voltant de Calaf, segregada de l’Anoia, la Segarra, el Solsonès i el Bages.
- el Baix Llobregat Nord, al voltant de Martorell, segregat del Baix Llobregat, l’Anoia, l’Alt Penedès i el Vallès occidental.
- el Moianès, al voltant de Moià, segregat del Bages, el Vallès Oriental i Osona.
- el Segre Mitjà, al voltant de Ponts, segregat de la Noguera i l’Alt Urgell.
- la Selva Marítima, al voltant de Blanes, segregada de la Selva i el Maresme.
- la Vall de Camprodon, al voltant de Camprodon, segregada del Ripollès.

A més, assenyala la possibilitat d’incloure una comarca a l’entorn de Sant Celoni (Baix Montseny), i reconeix el Lluçanès com una subcomarca singular dins de la comarca d’Osona.

Els pobles de la nova comarca de la Selva Marítima serien Blanes, Pineda, Lloret, Malgrat, Calella, Tordera, Hostalric, Massanes, Fogars de Tordera, Sant Feliu de Boixalleu, Palafolls, Santa Susanna i Tossa.

Vegueries

L’informe proposa que les funcions de les diputacions provincials siguin assumides per sis vegueries que serien equiparades a províncies a tots els efectes, respectant d’aquesta forma el marc establert per la Constitució Espanyola de 1978.

Recupera la denominació arrelada en la tradició històrica catalana i descarta la denominació de regió, ja usada en la divisió territorial del 1936, perquè pot induir a confusió i per l’ús que se’n fa en l’àmbit de les polítiques de la Unió Europea. Es manté la denominació de Diputació pels òrgans de govern i d’administració de les vegueries, i recupera la denominació de veguer pel president de la Diputació.
La delimitació de les vegueries, amb les correccions prèvies dels municipis i comarques, pren com a punt de partida la definició dels àmbits funcionals territorials del Pla territorial general de Catalunya (1995):

- Vegueria de Barcelona, constituïda per les comarques: Alt Penedès, Baix Llobregat, Baix Llobregat Nord, Barcelonès, Garraf, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental. La seu institucional és Barcelona.

- Vegueria del Camp de Tarragona, constituïda per les comarques: Alt Camp, Baix Camp, Baix Penedès, Conca de Barberà, Priorat i Tarragonès. La seu institucional és Tarragona, amb especial reconeixement del paper històric i econòmic de Reus.

- Vegueria de la Catalunya Central, constituïda per les comarques: Alta Segarra, Anoia, Bages, Berguedà, Cerdanya, Moianès, Osona i Solsonès. La seu institucional és Manresa, amb especial reconeixement del paper històric i cultural de Vic, i de la significació d'Igualada.

- Vegueria de Girona, constituïda per les comarques: Alt Empordà, Baix Empordà, Garrotxa, Gironès, Pla de l'Estany, Ripollès, Selva, Selva Marítima i Vall de Camprodon. La seu institucional és Girona.

- Vegueria de Ponent, constituïda per les comarques: Alta Ribagorça, Alt Urgell, Garrigues, Noguera, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Pla d'Urgell, Segarra, Segre Mitjà, Segrià, Urgell i Val d'Aran. La seu institucional és Lleida.

- Vegueria de les Terres de l'Ebre, constituïda per les comarques: Baix Ebre, Montsià, Ribera d'Ebre i Terra Alta. La seu institucional és Tortosa.

Amb tot, deixa oberta la possibilitat d’una consulta general en els casos de

- Baix Penedès, que podria passar a la vegueria de Barcelona.
- Cerdanya, a la vegueria de Ponent.
- Ribera d’Ebre, a la vegueria del Camp de Tarragona.
- Ripollès, a la vegueria de la Catalunya Central.

Es fa una especial consideració a dos casos específics:

- La vegueria de Barcelona podria assumir les funcions pròpies de l’Àrea metropolitana de Barcelona simplificant l'organització institucional.

- Alt Pirineu i Val d’Aran, format per les comarques de l’Alta Ribagorça, Alt Urgell, Pallars Jussà, Pallars Sobirà i Vall d’Aran, es constitueix com a sotsvegueria per les seves peculiars condicions geogràfiques, demogràfiques i econòmiques. Desaconsella la constitució com a vegueria pel baix pes demogràfic (1% de Catalunya).

Estat actual d’aquest informe

L’informe es va presentat al Govern el 7 de gener del 2001. Les propostes no es van dur a la pràctica, però continua sent un referent en el debat territorial català.

En l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 s’introdueix la vegueria definida com «l’àmbit territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal de cooperació local».