S’Abanell i el turisme

Fa temps que no parlem de s’Abanell, una de les desgràcies mediambientals més importants que tenim a la vora de casa. S’hi enterren diners, però a hores d’ara la meitat de la platja ja no té sorra, només roques, i algunes agències turístiques han amenaçat de no tornar l’any vinent si no millora la façana marítima. El diari El Punt ha publicat fa poc un article sobre les queixes del sector turístic blanenc sobre aquest tema.

Tot això és conseqüència de deixar edificar en una zona que tothom sabia, o hauria d’haver sabut, que era del domini del mar. Reprodueixo una part d’un escrit de l’Enric Roca publicat al diari de Girona a principis de l’any 2009, comentant els efectes de la famosa llevantada de Sant Esteve del 2008:

La llevantada de Sant Esteve ha vingut a confirmar algunes de les conseqüències que es produeixen inevitablement quan els elements es desfermen i la naturalesa vol recuperar el que sempre ha estat seu: la primera és que, en el litoral català s’ha construït molt i malament. Com que s’ha volgut edificar a primera línia de mar, els passejos s’han hagut de bastir sobre la mateixa sorra de les platges. El resultat és manifest i comprovat. Cada vegada que hi ha un llevant la platja de s’Abanell, a Blanes, desapareix i s’ha de regenerar amb diners públics.

Avui, amb la crisi econòmica que ens asfixia, serà difícil que es pugui seguir gastant milions d’euros per tornar a regenerar temporada rere temporada aquesta platja, i perquè es pugui reconstruir, temporada rere temporada, el passeig. Els turistes vindran cada cop menys, la indústria turística, creada on no s’hauria d’haver creat, anirà desapareixent, arruïnant molts negocis. I tot per una història d’especulació urbanística que no té res a envejar a l’especulació financera que, diuen alguns, ha causat la crisi.

Si encara fóssim suficientment intel•ligents per aprendre la lliçó... Però estic totalment segur que ningú vol treure cap ensenyament del que està passant a s’Abanell, que és, ni més ni menys, el que havia de passar.

Més blat de moro transgènic

Segons acaba de publicar el Ministeri d’Agricultura (actualment conegut amb el pompós nom de Medi Ambient, Medi Rural i Marí, MARM), la superfície cultivada a Espanya de blat de moro transgènic aquest any bat tots els rècords. Després de dos anys de disminució d’aquesta superfície, el bot que hi ha hagut l’any 2011 és important.

L’Aragó, amb 41.360 hectàrees, és on més ha augmentat el cultiu de blat de moro transgènic.

Catalunya, amb 29.632 hectàrees, de les que 25.294 es troben a la província de Lleida, és la segona de la llista.

L’avantatge del blat de moro transgènic és que té una proteïna tòxica mortal pels insectes i els nematodes, de manera que està a cobert de plagues. Però ja s’ha descobert que, als Estats Units, i més concretament a l’estat de Iowa, els cucs que es mengen les arrels del blat de moro han desenvolupat resistència al verí que conté el blat de moro transgènic.

De manera que l’avantatge d’aquest cultiu és possible que desaparegui, que la única cosa que faci sigui la d’afavorir l’expansió dels cucs resistents, que continuaran atipant-se de la planta, mentre nosaltres continuarem ingerint la proteïna tòxica.

Per això, Monsanto i Dow Chemical han esta desenvolupant un nou blat de moro transgènic, anomenat SmartStax, que pot suportar l’acció d’alguns herbicides, malalties i insectes. Aquest nou blat de moro acabarà substituint el clàssic Bt, que és el que majoritàriament s’ha estat plantant aquí. Però no ens equivoquem: no trigarà massa a desenvolupar-se la resistència dels insectes a aquest nou producte.

Mentrestant, els polítics mirant cap una altra banda. Com sempre.

El preu de l’electricitat del quart trimestre

Avui mateix s’ha celebrat la subhasta d’electricitat pel quart trimestre del 2011. S’han subhastat 3.600 MWh de base, i el preu resultant de la subhasta d’aquests MWh ha sigut de 5,799 cèntims d’euro per kWh.

Tenint en compte que a la darrera subhasta, celebrada el passat 28 de juny, i corresponent al tercer trimestre, el preu resultant va ser de 5,320 cèntims d’euro per kWh, l’augment del preu del quart trimestre sobre el del tercer és del 9 per cent.

Al preu resultant de la subhasta, per obtenir el preu de la tarifa d’últim recurs, que és la més corrent pels particulars, se l’hi ha d’afegir la tarifa d’accés, fixada pel govern, i que representa un 50 % aproximadament del total de la tarifa (actualment, aquesta tarifa d'accés costa, pels usuaris de la tarifa d'últim recurs, 5,5479 cèntims d'euro per kWh). Encara que aquesta tarifa d’accés és molt deficitària, el més probable és que el govern no l’augmenti. De manera que podem esperar un augment de la tarifa, en percentatge, de la meitat de l’augment corresponent a la subhasta, és a dir, un 4,5 %.

Afegit el 2 d’octubre:

Finalment, el govern ha decidit no apujar el preu de l’electricitat, de manera que disminuirà el preu de la tarifa d’accés. Amb aquesta decisió, el dèficit de tarifa, que actualment és d’uns 20.000 milions d’euros, seguirà augmentant. Una manera com una altre de fugir d’estudi i deixar el mort al pròxim govern. Dit d’una altre manera, el govern continua amb una política irresponsable.

El terrorisme d’ETA

No he tractat mai el tema del terrorisme basc perquè penso que és un tema molt complex de que és difícil opinar si no es té un coneixement suficient de la societat basca. Però ahir el diari El País va publicar una entrevista al senyor Brian Currin, un professional amb una gran experiència internacional de mediació de conflictes, i que ha començat a intervenir en el problema basc, a petició de l’esquerra abertzale, que em va agradar. D’aquesta entrevista en trec dues idees bàsiques:

La primera, que a Espanya, el conflicte basc és utilitzat pels dos principals partits per guanyar vots, o perquè l’altre en perdi. Si haguessin fet com en el cas d’Irlanda del Nord, on el partit laborista i el partit conservador es varen posar d’acord per adoptar una posició comuna en públic sobre el tema, discutint les seves diferències en privat, el problema basc ja faria temps que s’hauria solucionat.

La segona, que la posició de que la única alternativa és aniquilar ETA i obtenir la seva rendició incondicional no és viable, encara que avui el govern espanyol tingui a ETA clarament molt a la defensiva. No es pot mantenir un control policial a cada casa del País Basc. Aniran apareixent persones disposades a empunyar les armes, i el conflicte durarà anys i panys fins que no s’arribi a un pacte polític. L’opció policial no és sostenible a llarg termini.

El PSOE, quan estava a l’oposició, no havia criticat mai, o ho havia fet molt rarament, la política antiterrorista del govern popular. Quan el PP ha estat oposició, mai ha deixat de fer-ho, i continuen encara avui mateix amb aquesta comèdia del cas Faisán. Que el PSOE no ha facilitat les coses, ignorant el PP quan ha negociat amb ETA, és veritat, però que el principal causant de que s’airegin en públic les diferències entre els dos partits és el PP, que quan toca aquest tema (i no solament aquest) sembla tenir la testosterona a flor de pell.

Es el mateix PP qui exigeix la rendició incondicional d’ETA. Si els dirigents del Partit Popular fossin capaços de pensar, veurien clarament que, si estiguessin disposats a fer algunes concessions, el problema del terrorisme d’ETA es podria acabar. Però el que no volen ni han volgut és que el terrorisme s’acabés durant la legislatura socialista, no fos cas que els socialistes se n’aprofitessin a les urnes.

I després s’atreviran a donar-nos lliçons de patriotisme, quan la única cosa que els interessa és mantenir viu el conflicte basc (això si, amb el menor número possible de víctimes) per obtenir vots. Com també els interessa adoptar posicions contra la singularitat catalana, i el manteniment del català en particular, per la mateixa raó.

Pensar que és aquesta gent que tot ho veuen blanc o negre, que són incapaços de demostrar una mica de pragmatisme per trobar solucions als problemes, la que molt probablement ens governarà dintre d’uns mesos posa els cabells de punta.

El crèdit de les entitats financeres espanyoles

Una de les gràfiques que m’ha impressionat els darrers dies és la que dóna l’evolució del crèdit de les entitats financeres espanyoles, publicat pel Banc d’Espanya. Hi podem veure, en tot el seu esplendor, la bombolla que ens ha dut a la situació actual. A finals de juliol d’aquest any, aquest crèdit era de 1,797 bilions d’euros, més petit que el màxim de finals del 2008, que va arribar als 1,90 bilions.

Es impressionant veure com, des de l’any 1994, al final de la crisi anterior, en que el crèdit no va augmentar, fins al 2008, és a dir, durant 14 anys, el crèdit concedit per les entitats financeres augmentava cada cop més de pressa. Des de fa dos anys i mig, el crèdit ha disminuït.

A més, la morositat actual és del 6,9 %. Això vol dir que, les entitats financeres estan gairebé segures de no cobrar 125.000 milions d’euros, milers de milions, però, que hauran de tornar als seus prestataris (els mercats). Els crèdits que per ara són solvents retornen a les entitats financeres uns 60.000 milions d’euros anuals en concepte d’interessos, i probablement menys en concepte de devolució del préstec. Amb aquestes xifres, no és estrany que els prestataris externs no vulguin continuar prestant diners als bancs espanyols, sinó que, més aviat, els hi demanin que els tornin el més ràpidament possible el deute.

De manera que els bancs i les caixes es veuen en la absoluta impossibilitat de donar nou crèdit. Amb prou feines poden reestructurar els crèdits actuals. I una economia sense crèdits nous no funciona. De la mateixa manera que quan el crèdit augmentava més del 10 % cada any es tractava clarament d’una bombolla que un govern amb gent mitjanament qualificada haurien d’haver intentat aturar, però que inflava artificialment l’activitat econòmica, quan el crèdit disminueix l’activitat recula i l’atur augmenta.

El govern que ara està a punt d’acabar el seu període no va ser capaç de desinflar la bombolla, ni ha estat capaç, gens ajudat per la conjuntura internacional, de mantenir un creixement suficient del crèdit per crear noves activitats. El nou govern previsiblement del PP, ens explica que la seva prioritat serà que el crèdit torni a fluir. El que no ens explica és com ho farà, donada la situació actual. I si no ens ho explica vol dir que no ho sap, pel que els resultats que podem esperar no són gens diferents que els obtinguts pel govern actual.

Butlletí del Banc d'Espanya de juliol 2011
Dades històriques del Banc d'Espanya

Malgrat 1911 - Quatre retalls de La Vanguardia

La Vanguardia del dilluns 18 de setembre del 1911 publicava diverses notícies: un casament; la renovació del Tívoli; uns caçadors van caçar un porc senglar de 50 kg; va començar a ploure; l'establiment de regles sanitàries; la retirada d'aliments perillosos; la forta calor (40 º C); la retirada d'una font del Passeig per substituir-la per una altre de ferro, més petita; l'anunci d'un casament; l'accident de cotxe del diputat del districte; l'assistència a la reunió dels conservadors que tindrà lloc a Arenys; l'assaig de cançons de les filles de Maria.

La Vanguardia del dimarts 19 de setembre de l’any 1911 publicava l’autorització pel trasllat de l’escola de nens al carrer Blanch, números 4 i 6. L’Ajuntament havia llogat a la senyora Maria Arigós i Sanllehí les cases del carrer Blanch números 6 i 8 per a ús com escola de nens. La casa del número 8 era pel domicili del professor. Almenys desde l'any 1884 hi havia una escola al número 4 del carrer Blanch.

La del dimecres 20, publicava un anunci de J. Cañadas, de Malgrat, que volia comprar una escopeta.

Finalment, el dijous 21, es donaven dues notícies: la constitució del comitè local del partit conservador i la trista mort d’un jove de 18 anys, sord i mut, atropellat per un tren.

Urgències nocturnes

La polèmica de la setmana és la de si es tanca o no es tanca el servei d’urgències nocturnes a Malgrat. Uns diuen que s’ha de tancar perquè no n’hi ha gaires, i, per tant, mantenir aquest servei té una rendibilitat econòmica i social més aviat magra, incompatible amb la realitat econòmica que estem patint, i els altres diuen que això no és un argument que es pugui prendre en consideració, i que els ho posaran difícil per dur a terme aquest tancament. Tot això està molt bé, però si no ens informen de la quantitat d’urgències nocturnes ateses, els contribuents no podrem donar la nostra opinió.

Aprofitant que acaba de sortir la memòria 2010 de la Corporació de Salut del Maresme i de la Selva, el contribuent, sempre optimista sobre la transparència de les institucions, l’ha consultat, esperant trobar-hi les dades que ens permetin de veure la quantitat d’urgències nocturnes a Malgrat. Però no hi ha res sobre aquest tema.

De manera que el contribuent optimista ha agafat la memòria de la mateixa Corporació corresponent a l’any 2009 on, almenys, hi ha trobat les dades següents:

No ens diu res sobre les urgències nocturnes, però ens dóna dades sobre les urgències totals ateses. Resulta que els feliços habitants de Malgrat i Palafolls han anat, en promig, més d’una vegada a urgències durant l’any 2008 i una mica menys l’any 2009. Quantes vegades hi ha anat l’any 2010? Misteris de la ciència, o més ben dit, poques ganes de que el personal tingui accés a aquestes dades per part de l’amic Carles Manté, president de la Corporació. Només sabem que pel total de l’Alt Maresme i de la Selva Marítima, el nombre d’urgències ateses per habitant ha estat de 0,55 durant l’any 2009, i de 0,50 l’any 2010.

De manera que ens quedem sense saber quantes urgències es tracten durant l’horari que es pretén suprimir, però si sabem que Malgrat i a Palafolls són uns grans clients del servei d’urgències. El que podem endevinar és si també són uns grans clients de les urgències nocturnes. Potser algun dia ho sabrem.

Visca la transparència de les institucions que paguem amb els nostres impostos.

La carallada de la modificació de la Constitució

D’entrada, dir que el problema econòmic que tenen els amics grecs era perfectament previsible, ja que el pla de rescat que la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional varen parir ara fa any i mig era, i és, perfectament inviable. Sense falsa modèstia, és el que ja vaig dir fa un any i mig. De manera que si no es fa el que s’ha de fer (mutualitzar el deute grec, o almenys una part important) a Grècia hi haurà una revolució, que no es pot saber com acabarà, però que podem estar segurs de que acabarà malament.

Molts operadors dels anomenats mercats estan fent el que poden per accelerar la fallida grega, ja que han venut la seva cartera de bons greca però han conservat l’assegurança contra la fallida, de manera que, quan aquesta arribi, hi guanyaran per partida doble. Amb el problema afegit que ningú sap la quantitat de bons assegurats que tenen aquests operadors.

El problema és que nosaltres anem pel mateix camí que els nostres amics grecs. Ningú amb dos dits de front pot pensar que els compromisos que els governs i l’oposició han admès per reduir les despeses públiques podran sobreviure a un període llarg d’estancament de l’economia, amb les seves seqüeles d’un atur molt important i d’una gran insatisfacció social.

L’economia d’un país mereix la confiança dels seus creditors si es compleix, almenys, una d’aquestes dues condicions: el país té un deute poc important, o bé el país té els recursos necessaris per desenvolupar-se i així poder pagar el que deu. Espanya té un deute (públic i privat) dels més elevats del món desenvolupat, i un potencial de desenvolupament relativament pobre.

Tal com estan les coses ara mateix, trobo que la modificació de la Constitució (amb referèndum o sense) és un perfecte exemple d’una acció feta per gent que no saben on van. No serveix per res per una senzilla raó: ningú sap el que vol dir el nou article 135 diu que ni l’estat ni les comunitats autònomes podran tenir un dèficit estructural que superi els marges establerts, etc. El problema és que cap economista sap calcular el dèficit estructural. I posar com a límit una cosa que no es pot quantificar és absurd. No és estrany que els anomenats mercats (els que ens deixen els calés) no n’hagin fet cap cas.

Probablement jo no hi toco gaire, però em sembla que els polítics que han redactat i aprovat aquesta modificació de la Constitució hi toquen encara menys que jo.

Mentre els polítics van perdent el temps amb les seves carallades, el tipus d’interès dels bons espanyols va augmentant. Espanya no pot pagar el seu deute al 5 i escaig per cent si la seva economia no creix o si la seva inflació és inferior a aquest 5 %. I si la inflació augmentés, els interessos que els mercats demanarien creixerien encara més.

A Europa hi ha molts interessos diferents. Però si no es mutualitza una part important dels deutes dels estats i no s’anomena un ministre d’economia per la zona euro, amb la conseqüent pèrdua d’independència dels països, el que hem vist fins ara no serà res comparat amb el que veurem. I molt probablement no trigarem gaire a veure-ho.

Eslògans i ensenyament

Una de les característiques del temps que ens ha tocat viure és que sovint parlem amb eslògans. És a dir, amb idees senzilles, però impactants. Que és l’equivalent a raonar amb idees poc estructurades.

Dic això perquè m’ha interpel•lat l’eslògan dels ensenyants que protesten aquí i allà per les retallades que els governs fan als pressupostos d’educació. Diuen els ensenyants a les seves pancartes: “L’educació no és una despesa, és una inversió”. Un cop afirmada la primera premissa, en dedueixen la conclusió, que no és més que la de dir que, ja que l’educació és una inversió, no s’ha de retallar. El pitjor d’aquest raonament és que, pel que sembla, la majoria dels ensenyants creuen que és un raonament correcte.

Anem per parts: que l’educació sigui una inversió, és discutible. Però suposem que ho sigui. Podem preguntar-nos si es tracta d’una inversió rendible. La resposta que donaria un esperit primari és evidentment, que sí. És realment així? Una inversió només és rendible sempre i quan els seus resultats siguin superiors al seu cost, i podem dubtar-ne quan a Espanya i a Catalunya tenim una de les taxes d’abandó escolar més importants de la Unió Europea, i quan els professors universitaris es queixen de que molts alumnes que entren a la universitat no saben interpretar un text quan el llegeixen ni, encara menys, fer una redacció correcta.

Quan s’inverteix, sigui en educació o en qualsevol altre cosa, s’ha de mirar si aquesta inversió és rendible. Però també s’ha de mirar si es poden assolir els mateixos resultats amb una inversió més econòmica. I moltes vegades la resposta és que si. De manera que no sempre un augment del cost d’una inversió augmentarà els seus resultats. I, viceversa, no sempre una disminució del cost d’una inversió disminueix els seus resultats.

Personalment, penso que la qualitat de l’ensenyament actual és tan dolenta que les retallades actuals difícilment la podran empitjorar. Però el que em preocupa més és que la majoria dels ensenyants d’aquest país tinguin creguin com un dogma de fe que qualsevol retallada al pressupost d’educació disminuirà forçosament la qualitat de l’ensenyament. Amb gent així, que creuen més en els eslògans primaris que en raonaments més elaborats, difícilment la qualitat de l’ensenyament, amb o sense retallades, podrà millorar.

Jo no tinc, és evident, la solució al problema de la qualitat de l’ensenyament ni al del seu finançament. Però si penso que la primera cosa a fer és la de modificar la manera com els ensenyants accedeixen a tenir una plaça “en propietat”. No n’hi ha prou amb tenir un títol que acrediti que es tenen uns coneixements, si després no es disposa de la pedagogia necessària per transmetre’ls als alumnes. Llegia avui un escrit al diari on la seva autora afirmava que els ensenyants de la privada són pitjors que els de la pública, ja que són els que no han pogut aprovar les oposicions. Personalment, tinc la impressió contrària. No perquè qui hagi aprovat una oposició sigui pitjor, sinó perquè, al no tenir la “plaça en propietat”, l’ensenyant privat ha de demostrar cada dia que els seus resultats són correctes si no vol veure com li assenyalen la porta de sortida.

Però aquest problema del funcionariat i de les seves “places en propietat” és un altre problema, que ni uns ni altres s’atreviran a tocar. Per això cada vegada estic més convençut que la menys dolenta de les solucions per anar millorant la qualitat de l’ensenyament i fer més rendible aquesta inversió és anar augmentant el percentatge de l’escola concertada. Encara que els dels raonaments primaris em titllin de neoliberal.

L’augment de la concentració de metà

La concentració de metà a l’atmosfera, de fórmula CH4, després d’uns deu anys d’estabilitat, està augmentant des de fa tres anys. Està augmentant de 0,007 ppm (parts per milió) cada any, el que sembla molt poc, però hem de recordar que l’efecte hivernacle del metà és 60 vegades més potent que el del CO2, si pensem a 10 anys vista, i 25 vegades si pensem a 100 anys vista. Això és degut a que el temps que triga el metà perquè en desaparegui el 50 % és de 8,7 ± 1,3 anys. Però aquest augment preocupa als científica.

La concentració de metà es mesura des de l’any 1984, any en el que la seva concentració era de 1,63 ppm. Aquesta concentració va anar augmentant fins l’any 2000, arribant a 1,79 ppm. La mitjana de l’any 2010 va ser de 1,82 ppm. Es pensa que l’augment d’abans de l’any 2000 va ser degut a les enormes pèrdues de gas de la indústria russa de gas i petroli, a causa de la degradació de les instal•lacions industrials russes quan la URSS va col•lapsar. A partir de l’any 1991, amb la privatització de la indústria russa, es varen dedicar grans quantitats de diners per modernitzar la indústria del gas, reduint les pèrdues.

Durant el període d’estabilitat de la concentració de metà, la quantitat de metà emès a l’atmosfera va ser d’uns 580 milions de tones anuals, quantitat equivalent a la de la destrucció del metà atmosfèric per reacció química amb el radical OH. Un augment de 0,007 ppm per any significa que, des de fa tres anys, s’estan emetent a l’atmosfera uns 20 milions de tones anuals més.

Per ara no hi ha cap explicació convincent de l’actual augment de la concentració de metà. Però hi ha qui es comença a alarmar. Molts científics pensen que les grans quantitats de metà acumulades des de fa centenars d’anys a les regions àrtiques, sota el permafrost gelat, poden ser una bomba de rellotgeria per l’escalfament global: si el permafrost es comença a descongelar, el metà es podria alliberar a l’atmosfera, causant una acceleració important de l’augment de temperatures.

Llegint l’article A slipping Giant?, publicat a Nature fa un parell d’anys, podrem fer-nos una idea d’aquesta amenaça del metà. D’una banda, a l’any 2007 es va descobrir que la concentració de metà a l’aigua del Oceà Àrtic era de dues a deu vegades superior a les mostres d’anys anterior. D’altra banda, a l’any 2008 es varen descobrir anells de gas atrapats dins del gel, i plomalls de metà borbollejant cap a la superfície del mar en una àrea de centenars de quilòmetres quadrats d’aigües poc profundes de la plataforma continental siberiana.

Es pensa que a aquesta plataforma continental siberiana es troben 1.400.000 milions de tones de metà en forma d’hidrats, més o menys el doble de tot el carboni contingut en tots els arbres, arbusts i herbes del planeta. Si només s’alliberés un u per cent d’aquesta quantitat a l’atmosfera durant els propers cinquanta anys, es produiria un escalfament molt brusc del planeta.

Però els científics encara estan més preocupats per la possible descongelació del permafrost de les regions àrtiques. El permafrost de l’hemisferi nord conté uns 950.000 milions de tones de carboni. Aquesta descongelació sembla més probable que l’alliberament de grans quantitats de metà de la plataforma continental. Però s’ha descobert, al nord-oest del Canadà, un permafrost que té una antiguitat de 700.000 anys, el que vol dir que ha romàs estable a temperatures superiors a les que tenim actualment. La conclusió és que sabem molt poca cosa de l’estabilitat del permafrost.

Actualment, molts científics estan treballant per contestar a dues preguntes bàsiques: quina quantitat de metà podria alliberar-se a l’atmosfera degut a l’escalfament actual, i quan. Tot el que sabem és que tenim una bomba de rellotgeria que podria explotar a qualsevol moment. Però ni sabem si la bomba explotarà, ni quina seria la seva potència si ho fes, ni quan ho faria. Com gairebé sempre pel que fa a les previsions sobre l’escalfament global, tenim més preguntes que respostes.

Dades de la concentració de metà

Una vergonya

Un any més, una pobre bèstia, un brau de nom Afligido, ha sigut torturada amb llances fins que ha mort després d’una llarga agonia, a Tordesillas. Un any més, una munió de bàrbars han gaudit amb el dolor d’un animal. I n’estan orgullosos. El gamarús que ha matat l’animal aquest any, un tal Oscar, anomenat el Zamorano, ha declarat sentir-se com en Cristiano Ronaldo, després de la seva “gesta”: tota una declaració de la ignorància que tant abunda per terres de secà.

Tot això en una festa declarada per les autoritats castellanes com d’interès cultural. De la cultura carpetovetònica, segurament.

Una vegada més, un any més, he sentit vergonya de tenir passaport espanyol.

Malgrat 1961 – Dues notícies del mes d’agost

El 18 d’agost del 1961, La Vnguardia publicava que s’havia multat amb 2.000 pessetes un establiment hoteler de Malgrat per no comunicar l’entrada d’estrangers a l’autoritat, i el 22 d’agost, la defunció d’un malgratenc per una infecció tetànica.

Malgrat 1911 – Donació a l’hospital i als pobres de Malgrat

La Vanguardia del divendres 8 de setembre del 1911, ara fa cent anys, dóna compte de la donació feta a l’hospital per la senyora Cèlia  Hernández, vídua d’en Josep Sarrà i Valldejuli, que fou fill de Malgrat, de 4.000 i 2.000 pesos d’or per l’hospital i pels pobres de Malgrat, respectivament.

L’ensenyament en català i el PP

Portada de Cavall Fort del mes d’octubre del 1970

Un cop més, des d’un tribunal de justícia es vol començar a desmuntar l’ensenyament en català. Una vella història, tan vella com la democràcia al nostre país. Un cop més, el PP n’és un dels principals actors, no en va la Sra. Sánchez Camacho va demanar oficialment que l’ensenyament del seu fill fos en castellà. I les seves freqüents i verborreiques intervencions a Intereconomía mostren clarament que aquesta senyora vol que Catalunya sigui una regió més d’Espanya.

No entraré a argumentar el que ja s’ha dit moltes vegades: que el sistema actual permet un coneixement molt correcte del català i del castellà als alumnes, cosa que és essencial perquè les persones tinguin igualtat d’oportunitats, al menys per accedir a un lloc de funcionari, ja que un noi educat en castellà tindrà, sense cap dubte, un nivell insuficient de català. I com que un funcionari ha d’atendre tant en català com en castellà, serà discriminat, ja que no tindrà els coneixements necessaris.

Estem davant un problema important, un problema de supervivència de Catalunya com a entitat singular. Sóc de l’opinió que Catalunya deixarà d’existir com a nació si el català desapareix o és molt minoritari. I el PP, ja se sap, no vol que Catalunya sigui una nació, de manera que la seva oposició a la immersió és perfectament coherent. I, a més, és una posició inamovible.

De manera que CiU pactarà els pressupostos del 2012 amb un partit que vol que Catalunya desaparegui com a nació, i que, per aconseguir-ho, ataquen l’ensenyament en català. Doncs bé, encara que estiguem en plena crisi, jo no pactaria res amb aquesta gent. I, si no pogués aprovar els pressupostos del l’any que ve, convocaria noves eleccions.

Ja sé que això és senzill de dir darrera d’un ordinador i sense cap responsabilitat de govern, sobretot en temps de crisi. I que aprovar una nova rebaixa dels pressupostos sense el PP no seria gens fàcil. Però si el govern i els partits catalanistes no donen, de veritat, un cop de puny sobre la taula, el PP (i el PSOE, no l’oblidem) seguiran intentant destruir la nostra singularitat. L’únic idioma que entenen és el de la por, i, per fer por, els partits catalanistes han de remar en la mateixa direcció, no amb paraules, sinó amb fets.

Per aquesta mateixa raó considero que el pacte actualment vigent a l’ajuntament de Malgrat és indigne, de la mateixa manera que ho va ser el quasi pacte que amb el PP van estar a punt de signar CiU i ERC.

L'escalfament climàtic actual comparat amb l'històric

Craig Loehle va publicar l'any 2007 el seu conegut article A 2000-year global temperature reconstruction based on non-treering proxies. Amb les seves dades podem fer el següent gràfic, en el qual podem veure perfectament el període càlid medieval i la petita edat del gel. Les dades anuals són la mitjana de 30 anys, centrats en l'any. Aquest gràfic ens permet apreciar els canvis de temperatura que podem considerar naturals durant els darrers 2.000 anys, que correspondrien a ± 0,6 º C.

Hem afegit a aquest gràfic les temperatures globals mesures, segons la NOAA, també agafant una mitjana de 30 anys. Hem fet coincidir el millor possible les anomalies dels dos estudis en els anys comuns. Podem veure que la temperatura actual no és superior a la assolida durant el període càlid medieval, ja que el valor corresponent a l'any 2010 (en què només hem fet mitjana dels 15 anys anteriors, com és obvi) no arriba a + 0,5 º C.

La variació climàtica actual té una part natural o està causada exclusivament pels gasos d'efecte hivernacle? A la vista d'aquest gràfic, la resposta no és evident. Però podem afirmar que les variacions naturals del clima no s'han d'infravalorar.

Dades Loehle

El cost del petroli per l’economia espanyola

Que l’economia espanyola anava malament quan anava “bé” es pot demostrar mirant el gràfic: quan anava bé, el dèficit comercial anual es situava entre els 80 i els 100.000 milions d’euros (és a dir, més a menys un 10 % del Producte Interior Brut), el que explica que el país estigui ara mateix endeutat fins al coll.

Si ens fixem ara en el dèficit comercial generat només pels productes energètics, veurem que tant quan l’economia anava “bé” com un cop la crisi ha arribat, és d’uns 30 a 40.000 milions d’euros anuals, i la compra de petroli cru costa sobre uns 20.000 milions d’euros anuals. Quan l’economia anava bé, aquest dèficit comercial degut a l’energia representava el 35 % del dèficit comercial total, i les compres de petroli cru, entre el 20 i el 25 %. Ambdós percentatges ja eren elevats. Però, des de que la crisi ha arribat, degut a una disminució a la meitat del dèficit comercial, aquests dos percentatges s’han multiplicat per dos: l’any passat, el saldo de l’energia va ser del 66 % del total del dèficit comercial, i el del petroli, el 44 %. Això és degut a que, encara que s’hagi consumit menys energia que quan tot anava “bé”, el cost de l’energia importada ha augmentat. I continuarà augmentant durant uns quants anys.

De manera que, si ens en volem sortir, hem de reduir la nostra dependència energètica i hem de rebaixar la nostra dependència del petroli.

Malgrat 1911 – Regates per la Festa Major

Ara fa cent anys, durant la Festa Major es va celebrar una regata de “caros”, segons diu La Vanguardia del divendres 18 d’agost del 1.911. Va guanyar el caro patronejat per En Cinto Turró. Sembla exagerat que fessin el recorregut de 4.000 metres en només sis minuts, tal com diu la ressenya...

El “caro”, segons el diccionari, és una embarcació menor de pesca, amb el buc en forma de U i amb escues, sense pal, coberta ni corredor, propulsada a rem i sense buguera ni embornals. Té quatre bancs per als remers i la roda, que sobresurt força per la proa, acabada amb un cap de mort. L'eslora sol ésser compresa entre els sis i els vuit metres.

El Pla d’Acció d’Estalvi Energètic 2011-2020

Dèiem l’altre dia que la dependència espanyola del petroli, que ara mateix es troba en el 48 %, haurà de baixar de manera notable si volem tenir una mínima possibilitat de recuperació de l’economia, el que és el mateix que dir de disminuir l’atur.

Doncs bé, el Ministeri d’Indústria acaba de publicar a principis d’agost un document que no ha tingut la difusió que es mereix, el Pla d’Acció d’Estalvi i Eficiència Energètica 2011-2010, que preveu anar disminuint la dependència espanyola del petroli, que passaria del 48 % l’any 2008 al 27 % l’any 2020, segons es pot veure a la figura.

Però el valor econòmic de l'energia d’un país també té altres paràmetres importants. Un d’ells és la intensitat energètica primària, és a dir, la quantitat d’energia que fa falta per cada milió d’euros del PIB. En aquest aspecte, Espanya és un país amb molt poca eficiència energètica, ja que és de 170 tep per milió d’euros del PIB (base 2000), mentre que la mitjana de la UE 15 era de 158 l’any 2007 i anava disminuint.

Un altre aspecte de la qualitat econòmica de l’energia d’un país és la seva dependència de l’exterior, que a Espanya és del 74 %, per una mitjana de la UE 27 del 53 %. Aquestes xifres estan molt lligades al consum de petroli, de manera que hi trobem, entre els països més dependents, els cinc PIIGS, més Bèlgica.

Afegirem que el consum d’energia primària a Espanya es distribueix de la manera següent (dades de l’any 2010), el que ens pot donar pistes d'on s'ha d'estalviar energia:

Transport = 39,2 %
Indústria = 30,2 %
Residencial = 17,0 %
Serveis = 9,9 %
Agricultura = 3,7 %

Si al pla d’acció del que estem parlant arriba a bon port, no hi ha cap dubte que l’any 2020 serem una nació més fiable pels que ens deixen els quartos (és a dir, pels mercats) que el que som avui dia, ja que, havent disminuït les nostres flaqueses energètiques, tindrem més possibilitats de poder-nos desenvolupar i, per tant, de tornar els nostres deutes.

Un altre dia parlarem de les principals accions que proposa aquest Pla d’Acció, i discutirem si són, o no, creïbles.

Nota - Tep = tona equivalent de petroli, unitat d’energia que equival a 11.630 kWh.

Els comptes municipals del primer semestre

Els ingressos municipals del primer semestre de l’any eren de 14,6 milions d’euros (expressats en drets reconeguts nets) i de 6,0 milions de recaptació líquida, per un pressupost de 17,5 milions.

Pel que fa a les despeses, les obligacions reconegudes al 30 de juny, eren de 10,0 milions d’euros, per un pressupost de 17,2 milions. D’aquestes despeses, la compra de bens corrents i serveis només era de 2,8 milions, per 6,9 milions pressupostats, és a dir, un 41 %, entre altres perquè les obligacions reconegudes de la recollida de residus urbans només eren de 0,65 milions, per un pressupost de 1,8.

En canvi, les obligacions reconegudes de les inversions reals eren, a finals de juny, de 2,7 milions, quan el pressupost per 2011 era de 733.000 euros. Què ha passat? Doncs que el pressupost s’ha actualitzat, i ha passat dels citats 733.000 euros a la xifra colossal pels temps que corren de 12,6 milions. La llista de les inversions pressupostades i actualitzades és la següent:

Podem veure que la riera, les millores urbanes i el barri del Castell han vist les seves partides multiplicades, i que s’hi ha afegit un reguitzell de noves actuacions que no es varen preveure quan es varen fer els pressupostos de l’any 2011.

Sense entrar a fons en si aquestes noves inversions són viables financerament (que sembla clar que no ho són, tenint en compte l’estat financer de l’ajuntament a finals d’any), penso que, si quan jo treballava hagués presentat un pressupost d’inversions per 0,7 milions, i poc temps després l’hagués multiplicat per 17, m’haurien senyalat ràpidament la porta de sortida de l’empresa, ja que una previsió pressupostària tan mal feta només vol dir que els responsables no tenen la més mínima idea del que duen entre les mans. I, quan es tracta dels diners dels altres, es pot considerar com un abús de confiança. Es clar que podran dir que moltes de les partides del nou pressupost no es faran aquest any, com pot ser el cas de l’equipament sociocultural, per exemple. Però llavors, perquè les posen? Misteris de la burocràcia municipal. I després demanen més quartos, quan es mostren incapaços de fer unes previsions mínimament encertades sobre un tema tan senzill de preveure com són les noves inversions.

Malgrat 1961 – Programa de la Festa Major i inauguració del Pavelló

El programa de la Festa Major de fa cinquanta anys va ser el següent:

Els balls es varen celebrar al Pavelló, llavors nou de trinca (es va inaugurar el 12 d’agost del 1961), del que l’amic Farré en va fer un dibuix, que es va publicar a la Voz de Malgrat.

La Pubilla va ser la Marta Maynou.

El consum de petroli i el cost del deute

Primer va ser Grècia, després Irlanda i, finalment, Portugal. Em refereixo, evidentment, a l’ordre dels països europeus que han hagut de ser rescatats. El cost del deute d’aquests països segueix el mateix ordre: primer, Grècia, després Irlanda i, finalment, Portugal. Dues altres nacions europees tenen un cost del deute molt alt, Espanya i Itàlia. L’explicació que ens donen és molt senzilla: aquests països no inspiren confiança.

Si mirem la dependència del petroli dels països de la Unió Europea, veurem que a Grècia un 58 % de l’energia consumida ve del petroli, a Irlanda, un 55 %, a Portugal, també un 55 %, a Espanya, un 48 % i a Itàlia, un 46 %. La mitjana de la dependència del petroli dels països de la Unió Europea és d’un 37 % (article del professor Marzo a El País).

L’ordre de dependència del petroli i del cost del deute coincideix. Casualitat?

Si els països no inspiren confiança és perquè estan molt endeutats. Però un deute, convenientment arreglat (interessos no massa alts, terminis suficientment llargs) es pot arribar a pagar, sempre que l’economia real del país funcioni mitjanament bé. Però quan es depèn massa del petroli, i el petroli s’ha d’importar, genera uns dèficits comercials que, si el petroli continua a uns preus elevats, és difícil, sinó impossible, de poder pagar.

Com a remei a la crisi del cost del deute se’ns proposa reduir els sous i les pensions, retallar les despeses públiques, flexibilitzar les condicions de treball. Tot això és necessari, però no és suficient. Mentre no baixem la nostra dependència del petroli, no ens en podrem sortir. Però cap partit polític considera que aquesta acció sigui també prioritària. De manera que la dependència del petroli a Espanya va baixant, però massa lentament perquè tingui un efecte suficientment ràpid sobre la confiança que el país genera.

L'AVE Madrid - Lisboa i la competitivitat

El govern socialista portuguès de José Sócrates es va comprometre, en les dues últimes cimeres bilaterals celebrades amb el govern espanyol, a realitzar el tram portuguès de l'AVE Madrid - Lisboa. El nou govern conservador ha suspès el projecte. Diuen, perquè la decisió sigui més fàcil d'assumir per al govern espanyol, que l'han suspès per reavaluar-lo.

Un periodista d'El País pregunta al nou ministre d'Economia portuguès, Santos Pereira, si no és irresponsable anunciar aquesta suspensió. Contesta el ministre: "El que és irresponsable és fer un projecte amb premisses totalment fora de la realitat. Això és no tenir respecte pels diners dels contribuents".

Segueix preguntant el periodista: "Però, no creu el ministre que és necessari un AVE entre Lisboa i Madrid?". La resposta és clara: "Crec que és molt important que Portugal i Espanya s'entestin en un projecte que és fonamental per als dos països, i que és la construcció d'una línia transfonterera de mercaderies d'ample mixt cap a Europa".

"Però el govern espanyol és un gran defensor de l'alta velocitat", insisteix el periodista. "Està bé", contesta concisament Santos Pereira, "la meva posició també és molt clara. Sóc un defensor d'una línia de mercaderies que faci les nostres exportacions més competitives".

Són dues formes d'encarar la crisi. Una, l'espanyola, a base d'inversions multimilionàries en alta velocitat que no tenen rendibilitat econòmica ni social. L'altra, la del nou govern portuguès, buscant la competitivitat dels seus productes. Una, l'espanyola, la del malbaratament, una altra, la portuguesa, la recerca de la millora de la productivitat.

Llàstima per als portuguesos que, per poder transportar les seves mercaderies cap a Europa d'una manera més econòmica, necessitin imperativament d'un acord amb el govern espanyol, que no està per la feina, ja que dedica tot el que té (i el que no té) , en projectes d'alta velocitat amb "premisses totalment fora de la realitat". Si no fos per aquest petit detall, amb les idees del nou ministre lusità d'Economia, Portugal podria sortir de la crisi abans que nosaltres.

Desertec – Un gran projecte europeu

Durant sis hores, els deserts reben més energia del sol que la que la humanitat consumeix en un any

Els que varen llegir ahir El País, hauran pogut veure un article del ministre d’exteriors alemany sobre l’energia, on declara que el seu país aposta clarament per Desetec. Però, què recoi és Desertec?

Quan el president Kennedy va anunciar el pla de posar un home a la Lluna, no hi ha cap dubte que va aconseguir dinamitzar els Estats Units. Ara que la Unió Europea es troba en una situació caòtica i que l’ideal d’una Europa Unida està cada vegada més lluny, el menys ara per ara, potser un projecte important podria dinamitzar la Unió. Desertec bé podria ser un projecte d’aquest tipus.

Desertec és un projecte de construcció d’enormes plantes d’energia solar al desert del Sàhara, que podrien ajudar a resoldre el problema energètic europeu. Però Desertec és més que això: es tracta d’un pla integral per desenvolupar recursos d’energia renovable a l’Àfrica del Nord i a l’Orient Mitjà (l’anomenada regió MENA - the Middle East and North Africa), primer per les seves necessitats domèstiques i, a més, per exportar energia a Europa. Es a dir, Desertec podria integrar a diferents nivells la Unió Europea amb Àfrica del Nord i l’Orient Mitjà, un projecte polític i econòmic d’una gran envergadura.

El mes de març de l’any 2009, la Fundació Desertec va presentar el seu concepte com una resposta al problema energètic europeu, basant-se en que la meitat de les necessitats energètiques mundials de l’any 2050 s’obtindrien mitjançant energies renovables, produïdes sobretot en plantes d’energia solar tèrmica instal•lades a les regions desèrtiques.

El mes de juliol del 2009, un consorci industrial dominat per empreses alemanyes, la anomenada Iniciativa Industrial Desertec (Dii) es va unir per estudiar la viabilitat tècnica del concepte Desertec a l’Àfrica del Nord. També hi ha empreses franceses i espanyoles que han unit els seus recursos per aquest mateix propòsit. A llarg termini, la Unió Europea, especialment Alemanya, tenen la intenció de satisfer una part important de les seves necessitats energètiques d’electricitat a partir de fonts renovables, i la importació d’energia de les zones veïnes, assolellades, com és el cas de la regió del Magreb, és particularment atractiva.

Projectes com la granja eòlica de 200 MW El Zayt al Mar Roig, o els projectes solars de 500 MW d’Abengoa Solar (accionista de Dii) a Ain Ben Mathar (Marroc), demostren que les primeres instal•lacions de fonts renovables al desert estaran aviat disponibles per les xarxes elèctriques locals, i una part d’aquest energia podria ser enviada a la Unió Europea, ja que les línies transmediterrànies de corrent contínua d’alta tensió ja comencen a existir, i aquesta xarxa s’ampliarà aviat pel consorci Medgrid (Xarxa Mediterrània), dominat per França.

Malgrat aquestes infraestructures en curs, Desertec és, ara per ara, molt lluny de ser un concepte operatiu, ja que els requisits tècnics necessaris i, sobretot, les condicions generals polítiques i econòmiques encara no s’acompleixen. Anem per parts.

Desafiaments tècnics

Només el 3 % de l’anergia produïda a la Unió Europea es comercialitza a través dels diferents països, majoritàriament a les zones localment veïnes de les fronteres. De manera que els mercats d’electricitat europeus segueixen sent nacionals. Si es vol avançar en el concepte Desertec, els mercats nacionals d’electricitat s’hauran d’obrir i s’hauran d’harmonitzar. Però per fer aquesta harmonització fa falta una infraestructura que encara no existeix, ja que el comerç transfonterer d’electricitat necessita una xarxa intel•ligent europea que pugui rebre i transportar quantitats molt fluctuants d’electricitat renovable produïda per milers de plantes. També farien falta moltes subestacions amb mòduls inversors per convertir l’energia alterna en contínua, i una adequada capacitat d’emmagatzemament d’energia elèctrica (centrals de bombeig, recàrregues de vehicles elèctrics, fàbriques de gas, etc.)

No serà senzill fer tot això. A Alemanya, per exemple, falten 3.600 km de noves línies elèctriques, però en els darrers cinc anys, només se n’han construït 90, degut a la pressió popular (ningú les vol a prop). A Catalunya, només hem de veure els problemes que hi ha per construir la línia de molt alta tensió amb França.

Un altre problema és el finançament de totes les infraestructures que s’han de fer. La previsió actual (sense Desertec) és que els països de la UE hauran d’invertir 4 bilions d’euros en infraestructures per l’expansió del sector elèctric durant els propers deu anys. Les estimacions de Desertec són de 400.000 milions, que es venen a sumar als anteriors. I tenint en compte que les inversions de Desertec s’han de fer fora de la UE, serà necessària una cobertura a llarg termini del risc que correran les empreses inversores.

Problemes polítics i econòmics

Quin tipus de risc financer implica Desertec, i com es pot reduir al mínim? Primerament hi ha el marc polític de la regió MENA, que és un risc que no es pot determinar amb certesa, almenys en un futur pròxim. D’altra banda, es poden aplicar els costos d’operació i manteniment de les grans plantes d’energia solar tèrmica de Mojave (Nevada), de Califòrnia o d’Almeria, a regions que tenen condicions ambientals tan extremes com el Sàhara? Les plantes actualment en construcció donaran una indicació d’aquests costos en un termini relativament curt, però es trigarà molt a saber com responen les plantes al pas del temps. De manera que Desertec no pot, ni podrà durant uns quants anys, establir una política de preus de l’electricitat.

Una altre qüestió: és recomanable un fort nivell de dependència energètica d’una regió que s’ha caracteritzat històricament per règims autoritaris? Fins ara, no hi ha hagut massa problemes amb el petroli i la construcció i el manteniment dels oleoductes que venen d’aquesta regió, però el treball de molts anys de durada per construir les línies elèctriques requereix compromisos a llarg termini amb règims d’una estabilitat poc fiable.

Conclusió

A la vista dels problemes i dels riscs que hem descrit, ens hem de preguntar si es necessari continuar impulsant Desertec. D’una banda, el Consell d’Energia Renovable Europeu pensa que serà possible generar, l’any 2030, el 65 % de l’electricitat de la UE a partir de fonts renovables situades al territori de la Unió, i el 100 % l’any 2050. D’una altra, el govern alemany creu que l’any 2050 es duplicarà l’eficiència energètica del país respecte de l’any 1990, amb la conseqüent disminució de les necessitats. Si és així, per què necessitem l’electricitat del desert?

La resposta positiva a aquesta qüestió està basada en una implicació de la Unió Europea en un projecte de reconstrucció econòmica i política de la regió MENA, de manera que el sector energètic podria servir per organitzar una dependència mútua dels països de les dues ribes de la Mediterrània. Des d’aquesta perspectiva, Desertec es pot convertir en la clau del projecte d’una política integral de veïnatge i d’una tasca de planificació a nivell europeu que abasta totes les àrees de la societat. El moment no pot ser millor, ja que l’agitació a l’Àfrica del Nord està obrint la possibilitat de crear formes innovadores de cooperació. I això malgrat que la inversió en el bon govern i el desenvolupament de les institucions polítiques té un efecte important en l’estabilització d’un país només quan una generació sencera hi ha crescut, com diu amb molta claredat el Banc Mundial en el seu darrer Informe de Desenvolupament Mundial “Conflicte, Seguretat i Desenvolupament”.

Desertec és un concepte poc conegut pels europeus (hi ha molts altres problemes urgents), però és vital decidir aviat si es duu o no a terme. I aquesta decisió, positiva o negativa, hauria de ser ben explicada als europeus i decidida per ells.

Malgrat 1911 – El projecte de desviament de les aigües de la Tordera

El dilluns 24 de juliol de l’any 1911, la Vanguardia publicava un llarg article sobre un acte de protesta molt important que va tenir lloc a Blanes el dia 23, avui fa cent anys, contra el desviament de les aigües de la Tordera cap a Barcelona. En aquest acte hi figuraven personalitats importants, com en Joaquim Ruyra i els diputats senyors Ventosa i Clavell, i Sagnier. Per Malgrat hi havia un representant del sindicat agrícola, el reverend Vilà.

Després de visitar la fàbrica de xampany de Blanes, el míting es va celebrar al cine Fortuny, situat al Passeig Marítim. Entre altres coses, es va dir que el sindicat agrícola de Malgrat havia rebut una carta del ministre de Foment, el senyor Rafael Gasset, que deia que per poder fer el transvasament s’havia de modificar, abans, la legislació de l’aigua.

El pacte que no va poder ser

Candidatura d''ICV-EUiA-E a les eleccions municipals de 2011

Molt interessant el resum de les negociacions de les que va ser testimoni ICV-EUiA-E (cada vegada compliquen més el nom d’aquest partit, o coalició, o el que sigui) per formar govern municipal. La veritat és que, amb els resultats electorals, la cosa no era gens senzilla.

D’entrada, dir que penso que és un bon exercici anar prenent apunts a cada reunió i el fer públiques les negociacions a les que s’assisteix.

Es confirma que hi havia un acord previ entre CiU, ERC i PP, encara que el contingut d’aquest acord, que parcialment ens desvela el representant d’ ICV-EUiA-E, sembla fer objecte d’una polèmica, ja que des de CiU ens diuen que ni la Sra Ana Vega anava de tercera tinent d’alcalde ni es parlava del càrrec de confiança que acostuma a acompanyar aquesta bona dona. Es difícil d'endevinar qui diu la veritat, si CiU o ICV-EUiA-E.

Sembla lògic que ICV-EUiA-E no vulgui pactar amb el PP. Però, per què no amb CiU? Per les retallades i per la política nacional, diuen. Suposem que quan parlen de política nacional es deuen referir al suport de CiU a la modificació de les pensions, però no ho expliciten. Seria bo que ens fessin un argumentari una mica més detallat del seu no a CiU (sobretot que a altres municipis si que hi ha hagut pactes d’aquest tipus).

Interessant el que diu sobre que l’alcaldessa estava disposada, el 31 de maig, a dimitir per facilitar un pacte d’esquerres (PSC + ERC + ICV-EUiA-E). Serà veritat? Si ho fos, em sembla una novetat important. Però, si de veritat l’alcaldessa estava disposada a dimitir, per què no ho va comunicar directament a ERC, en comptes de fer-ho per mitjà de terceres persones?

Finalment, el que l’escrit no aclareix (com és natural), és perquè el PP va sortir finalment del pacte amb CiU i ERC. Serà per imposició de la superioritat, o serà únicament a causa del càrrec de confiança, que segons CiU no estava inclòs al pacte? Ja sé que és demanar la lluna en un cove, però penso que el PP ho hauria d’aclarir.

De manera que tinc una bona opinió de l’escrit de ICV-EUiA-E sobre les negociacions, encara que només sigui pel fet d'haver-lo publicat. Si tothom fos tan obert, tots hi acabaríem guanyant. Encara que hi hagi afirmacions que, pel que diuen els altres protagonistes, semblin dubtoses. I encara que no contesti al seu títol, és a dir, perquè el pacte no va poder ser.

El pacte de govern

Llegim al Malgrat Confidencial els dotze punts que configuren l’acord de govern municipal entre PSC i PP:

1. Estudi per a ubicar la regidoria d’Inserció Laboral a l’antiga caserna de policia.

2. Creació d’un Viver d’Empreses.

3. Donar continuïtat al servei d’Aula Oberta.

4. Potenciació de serveis de platges com passarel•les, dutxes, lavabos,... així com reforçar-ne la vigilància i millorar l’accessibilitat.

5. Creació de l’Oficina d’Atenció al Ciutadà.

6. Potenciació de les competicions esportives com a oferta de promoció turística.

7. Noves zones d’aparcament.

8. Donar continuïtat al desenvolupament de la Llei de Barris.

9. Arranjament de la desembocadura de la riera de Palafolls.

10. Construcció de dues rotondes a l’avinguda de la Costa Brava amb l’objectiu de millorar-ne la seguretat.

11. Elaboració d’un estudi que permeti la millora, modificació o reubicació de l’antic Pavelló Municipal d’Esports.

12. Millora de l’avinguda del Carme i dels carrers Carme, Llibertat i Sant Elm.

Doncs molt bé. Quedem a l’espera d’un pla d’acció més detallat de cadascun dels dotze punts, esperant que no sigui una llista improvisada, i que es tinguin idees clares de com abordar cada un dels punts, especialment on crear noves zones d’aparcament que siguin útils per accedir a les diferents zones del poble, de com es crea un viver d’empreses eficaç, de qui finançarà l’arranjament de la desembocadura de la riera o de què s’ha de fer amb l’antic Pavelló.

Coneixent el contingut de l’acord, el malgratenc disposa d’una eina per fiscalitzar el treball de l’equip de govern de l’ajuntament. Intentarem, periòdicament, fer un resum de com s’avança en l’acompliment de l’acord PSC – PP.

(He intentat buscar el text de l'acord a la web municipal i no l'he trobat, no sé si perque no l'han publicat o perque no he estat capaç de buscar-lo bé)

La sorra de les platges

Les platges de Santa Susanna tenen problemes, ja que el darrer temporal de llevant ha deixat un desnivell molt pronunciat i s’ha endut la meitat de la platja de les dunes, deixant a la vista les conduccions de l’estació de bombeig de les aigües residuals. Ni l’ACA ni Costes preveuen cap actuació per arreglar la platja per aquest estiu. Es més, Costes ha decidit eliminar el servei del vaixell draga que feia anys que anava reomplint les platges de sorra, ja que el seu cost és de més de 2 milions d’euros anuals.

Això si, l’ACA està a l’espera de conèixer els resultats d'un estudi de dinàmica litoral de tot el Maresme que s'està realitzant a la zona i que determinarà les accions que cal dur a terme en un futur per garantir l'estabilitat de les platges de la comarca. Una excusa com una altre per dir finament que no hi ha calés per recuperar les platges que es vagin perdent pels temporals, i que el senyor alcalde de Santa Susanna s’esperi assegut.

Ja que a Santa Susanna, per més que el seu alcalde (el mateix que va portar el municipi a tenir el deute per habitant més important de Catalunya) digui que un municipi tant turístic no es pot permetre oferir una imatge com l’actual als seus visitants, no hi haurà cap solució més o menys provisional en temps d’austeritat màxima. El que podria fer el senyor Campolier és el que va fer amb tant bons resultats el conseller Baltasar quan a Catalunya hi havia la gran sequera: anar a Montserrat a demanar a la Moreneta que el proper temporal de ponent torni la sorra a la platja.

La pregunta que jo em faig és la següent: per què si la falta de sorra a les platges de Santa Susanna perjudica la indústria del turisme, hauríem de ser els contribuents els que paguéssim la solució, i no els que es beneficien econòmicament d’aquestes platges? La mateixa pregunta la podria fer per les pèrdues cròniques de sorra de S’Abanell, a Blanes.

¿Augmenta la crisi energètica global?

Quin és el denominador comú entre la Primavera Àrab, el desastre de Fukushima i les sequeres que hem vist per tot el món? Hi ha qui opina que aquest denominador comú és un futur molt negre pel que fa a l'energia.

Heus aquí un fet simple: l'economia mundial està estructurada de manera que un estancament en la producció d'energia no és una opció acceptable. Per tal de seguir satisfent les necessitats de les grans potències industrials com Estats Units, juntament amb la set voraç d'energia de les potències emergents com la Xina, l'energia mundial haurà d'augmentar considerablement cada any.

És contra aquest teló de fons que tres esdeveniments decisius de 2011 estan canviant la manera com és probable que visquem en aquest planeta en un futur no gaire llunyà.

El primer i el més transcendental dels xocs energètics de l'any ha estat la sèrie d'esdeveniments precipitats per les revoltes de Tunísia i Egipte i la consegüent "primavera àrab" a l'Orient Mitjà. Ni Tunísia ni Egipte són, de fet, importants productors de petroli, però l'ona de xoc política desencadenada per aquestes insurreccions s'ha estès a altres països de la regió que sí que són productors de petroli, com Líbia, Oman i l'Aràbia Saudita. Per ara, els dirigents saudites i Oman semblen mantenir un control estricte sobre les protestes, però la producció de Líbia, d'uns 1,7 milions de barrils per dia, s'ha reduït a gairebé zero.

Segons totes les projeccions de la producció mundial de petroli, Aràbia Saudita i altres estats del Golf Pèrsic hauran de subministrar una part cada vegada més gran de la producció mundial total de petroli, ja que la producció d’altres regions clau disminueix. L'assoliment d'aquest augment de producció és essencial, però no passarà a menys que els governants dels països productors inverteixin sumes colossals en el desenvolupament de noves reserves de petroli, especialment els crus pesats, "petroli difícil", varietat que requereix d'una infraestructura molt més costosa que la de les actuals reserves de "petroli fàcil". És a dir, per satisfer les futures necessitats mundials de petroli cal basar-se en la voluntat d'Aràbia per invertir centenars de milers de milions de dòlars per explotar les seves reserves de petroli pesat. Però ara, davant les perspectives d'una revolta de la joventut àrab a l'estil egipci, els dirigents saudites semblen decidits a utilitzar la seva important riquesa en l'ocupació, la generació de programes d'obres públiques i armament, i no en noves instal•lacions de "petroli difícil". I el mateix es pot dir en gran mesura dels altres estats petroliers monàrquics del Golf Pèrsic.

En termes dels mercats energètics, el segon esdeveniment important de 2011 va tenir lloc l’11 de març, quan un terratrèmol i un tsunami d'intensitat inesperada impactar el Japó. Es va destruir una part important de la infraestructura energètica del nord del Japó, incloent refineries, instal•lacions portuàries, oleoductes, centrals elèctriques i línies de transmissió. A més, es van destruir quatre reactors nuclears en Fukushima, el que suposa una pèrdua permanent de 6.800 megawatts de capacitat de generació elèctrica.

Això, al seu torn, ha forçat al Japó a augmentar les seves importacions de petroli, carbó i gas natural, sumant-se a la pressió sobre els subministraments mundials. Amb Fukushima i altres centrals nuclears fora de joc, els analistes del sector calculen que les importacions de petroli japonès podrien augmentar fins a 238.000 barrils per dia, i les importacions de gas natural en 1,2 milions de peus cúbics per dia (en la seva majoria en forma de gas natural liquat, o GNL).

El desastre de Fukushima, i la consegüent revelació de defectes de disseny i fallades de manteniment a la planta, ha tingut un efecte dòmino, fent que les autoritats d'energia d'altres països cancel•lin els plans per a construir noves centrals nuclears o per allargar la vida útil de les ja existents. El primer en fer-ho va ser Alemanya: el 14 de març, la cancellera Angela Merkel va tancar dues de les plantes més antigues i va suspendre els plans per estendre la vida d'altres 15 centrals. El 30 de maig, el seu govern va decidir la suspensió permanent. Arran de protestes antinuclears i d'un revés electoral, va prometre tancar totes les centrals nuclears existents el 2022, cosa que, creuen els experts, es traduirà en un augment del consum de combustibles fòssils.

Xina també va actuar amb rapidesa, a l'anunciar el 16 de març que deixaria d'atorgar permisos per a la construcció de nous reactors tot esperant una revisió dels procediments de seguretat, encara que no va descartar del tot aquestes inversions. Altres països, com l'Índia i els Estats Units, van dur a terme revisions dels procediments de seguretat dels reactors, posant en situació de risc ambiciosos plans nuclears. Després, el 25 de maig, el govern suís va anunciar que anava a abandonar els plans per construir tres noves plantes d'energia nuclear, que havia decidit abandonar gradualment l'energia nuclear, i el tancament de l'última de les seves plantes en 2034, unint-se a la llista de països que semblen haver abandonat l'energia nuclear per sempre.

La tercera novetat important del 2011 que fa l'energia, ha estat una sèrie de persistents sequeres en moltes zones del planeta. En general, l'efecte més immediat i dramàtic de la perllongada sequera és una reducció en la producció de grans, el que té com a conseqüència uns preus dels aliments cada vegada més alts i genera problemes socials. Una intensa sequera durant l'any passat a Austràlia, Xina, Rússia i algunes parts de l'Orient Mitjà, Amèrica del Sud, Estats Units, i més recentment el nord d'Europa, ha contribuït a l'actual rècord de preu dels aliments (i això, a seu torn, ha estat un factor clau en els disturbis polítics que corren pel nord d'Àfrica, l'est d'Àfrica, i Orient Mitjà). No obstant això, la sequera també té un efecte sobre l'energia, ja que comporta una disminució de la producció de les plantes d'energia hidroelèctrica, tal com està passant en diverses regions afectades per la sequera.

Aquesta és, de lluny, la amenaça més important per a la generació d'electricitat que hi ha a la Xina, que està patint una de les seves pitjors sequeres. Els nivells de pluja de gener a abril a la conca del Yangtzé, el riu més llarg i més important econòmicament de la Xina, han estat un 40% inferiors a la mitjana dels últims 50 anys, cosa que ha donat com a resultat una disminució significativa de la producció d'energia hidroelèctrica i una greu escassetat d'electricitat en gran part del centre de la Xina.

Els xinesos s'estan cremant més carbó per generar electricitat, però les mines nacionals ja no satisfan les necessitats del país, de manera que la Xina s'ha convertit en el primer importador mundial de carbó. L'augment de la demanda, combinat amb un subministrament insuficient, ha provocat una alça en els preus del carbó, i sense poder tenir un augment comparable de les tarifes d'electricitat (establertes pel govern), moltes empreses de serveis públics de la Xina racionen l’energia en lloc de comprar carbó més car i operar amb pèrdues. En resposta, les indústries estan augmentant la seva dependència dels generadors d'emergència amb motors dièsel, el que al seu torn augmenta la demanda xinesa de petroli importat, posant encara més pressió sobre els preus internacionals dels combustibles.

D'aquesta manera entrem al juliol, amb disturbis a l'Orient Mitjà, un panorama pessimista per a l'energia nuclear, i una severa escassetat d'electricitat a la Xina (i possiblement en altres llocs). Les solucions immediates són més carbó (amb explotacions cada vegada més invasives i contaminants, i més generació de CO2), i més petroli i gas d'esquist (Shale oil i Shale gas), el que implica milers de pous, cadascun dels quals pot desencadenar un desastre ambiental. De manera que les expectatives de satisfer un subministrament d'energia cada vegada més gran per satisfer la demanda dels propers anys estan destinades a no poder-se realitzar. En el seu lloc s'ha de preveure una escassetat recurrent, un augment de preus, i un creixent descontentament de la població.

Si no abandonem la creença que el creixement il•limitat és un dret inalienable i si no fem l'esforç i la inversió necessaris perquè les energies renovables siguin un substitut significatiu, és probable que el futur que ens espera sigui molt negre.

La CEOE, la genètica i l’educació

L’altre dia, la CEOE va presentar un estudi americà que assegura que l’herència genètica “té una importància en el rendiment escolar dels fills equivalent o una mica superior a la de l’origen socioeconòmic”. També consideren que, un cop assolit un cert nivell de despesa pública, l’augment de la inversió té efectes nuls per l’educació dels alumnes.

Ràpidament, els progressistes de sempre es varen esquinçar les vestidures, ja que aquesta afirmació és contrària a l’igualitarisme oficialment regnant a l’educació des de que el socialisme, fa més de vint anys, va imposar que l’ensenyament s’havia de fer sense deixar ningú enrere, amb les conseqüències que això ha portat pel que fa a la qualitat de l’ensenyament, disminuint el nivell mitjà. Aquest igualitarisme està basat en que les diferències de rendiment escolar dels alumnes són deguts a una injustícia social, que s’ha de corregir.

De manera que dir que la genètica també té importància és com enviar un torpede a la línia de flotació del papanatisme oficial, tant del gust del lobby dels ensenyants.

Jo no sé si l’informe de la CEOE, basat en estudis sobre el nivell escolar assolit pels fills biològics i adoptius d’una mateixa família (els fills biològics tenen un rendiment més semblant al dels seus pares que els fills adoptats), té una base científica suficient. Però si que sé que, segons la meva experiència, hi ha alumnes amb més o menys facilitat per aprendre, i no sempre els alumnes amb més facilitat són d’un origen socioeconòmic millor que els que en tenen menys.

Si parlem de la despesa per alumne, el gràfic demostra que no sempre l’augment d’aquesta despesa va relacionada amb la millora de l’educació. Itàlia i els Estats Units gasten molt més que Espanya, amb resultats pitjors, mentre que Finlàndia, el millor país en resultats, no és, ni de lluny, el que més gasta. De manera que, més que la quantitat destinada a l’ensenyament, el que importa és la manera com s’ensenya. I a Espanya, amb uns mestres que tenen la plaça en propietat, siguin bons o dolents, és impossible que l’ensenyament sigui mitjanament eficaç.

El problema és que, amb un ensenyament de baix nivell, sortir de la crisi serà molt complicat. I, com deia el ministre d’educació francès Allègre, moure el mamut de l’ensenyament és missió gairebé impossible. De manera, que sortir de la crisi serà gairebé impossible (parlo no d'una sortida momentània, sinó d'una sortida definitiva)

Malgrat 1961 – Condemna a 30 anys per un assassinat

El dijous 29 de juny de l’any 1961, ara fa 50 anys, La Vanguardia publicava que el tribunal de la secció primera de l’Audiència Provincial condemnava a l’autor de l’assassinat d’un noi de Malgrat a 30 anys de presó. Aquest assassinat va ocórrer dos anys abans, el 24 de juliol de l’any 1959.