La moció contra les retallades

La moció contra les retallades del Departament de Salut al Nord del Maresme, aprovada al ple del 20 d’octubre, afirma, entre altres coses, que “el tancament de les urgències de nit als centres de Canet, Sant Pol, Tordera, Malgrat, Tossa i Lloret, així com la disminució de quiròfans, ambulàncies i especialitzacions en la zona, portaran a Hospitals com el de Calella ha absorbir el volum de serveis que abans es repartien els centres que ara tenen previsió de tancament, fet que estem convençuts pot arribar a col•lapsar els serveis”. (Per cert, si no m’equivoco, la a abans d’absorbir hauria d’anar sense h. Mestre redactor, hauríem de cuidar l’ortografia)

Aquesta afirmació, aquest convenciment del redactor de la moció i dels que l’han recolzat amb els seus vots, mereixen ser quantificats amb dades experimentals, ja que és molt senzill dir que un està convençut d’una cosa i no comprovar si és veritat. He de dir que desconfio dels “convenciments” dels polítics, que moltes vegades s’han revelat inexactes.

Sembla, per les primeres notícies que podem llegir, que els canvis a les urgències no han afectat, per ara, els hospitals. Al menys, així ho diu un article publicat a El Punt justament ahir.

Com que el tema és important, i com que encara no ha passat prou temps per poder dir si les afirmacions de la moció són o no exactes, intentarem anar llegint tots els articles que es publiquin sobre aquest tema.

Però les primeres dades són les que són.

Malgrat 1911 – Es carrega per primera vegada un vaixell amb mineral de ferro

La plataforma de la pilona, on hi treballaven uns vuit homes. Quan arribaven les vagonetes, les treien del cable i les situaven sobre un rail penjat, des d’on les buidaven tot basculant-les.

Un vapor amarrat a la pilona és carregat de material.

El 12 de novembre de l’any 2011, avui fa cent anys, es va noliejar per primer cop un vaixell gros, denominat Cardènia, amb mineral de les mines de Can Palomeres, utilitzant les instal•lacions de la pilona.

Font: Les Mines de Can Palomeres, editat per l’Ajuntament l’any 1988, del que són autors Ferran Cardona, Josep Cuenca i F. Xavier Samarra, i prologat per Joaquim Colomé.

Els comptes del l’ajuntament al 30 de setembre

D’un pressupost d’ingressos anual de 17,47 milions d’euros, els drets reconeguts al 30 de setembre són de 15,69 milions, és a dir, un 96 %.

La desviació més important es troba a les transferències de capital, pressupostades en 400.100 euros, que, al 30 de setembre, tenen uns drets reconeguts de 996.954 euros. L’explicació és que no s’havien pressupostat les transferències pel fons Cardons (300.000 euros), pel fons estatal per a la ocupació i la sostenibilitat total (490.000 euros) ni per la rehabilitació de la torre Bombai (154.000 euros). En aquest apartat, falta per rebre la subvenció per la rehabilitació del barri del Castell, pressupostada en 400.000 euros, i més tard, repressupostada a 754.000.

Les despeses compromeses al 30 de setembre són de 19,21 milions d’euros, per un pressupost de 17,22.

Si ens fixem en les despeses corrents, el grau d’execució de les despeses de personal és d’un 72 %, correcte per un tercer trimestre, i el de la compra de bens i serveis és d’un 94 %, el que podria indicar que es tancarà l’any amb un dèficit, encara que hi ha moltes despeses importants compromeses per tor l’any, com poden ser els contractes de neteja i el de recollida de residus urbans, de manera que el dèficit no serà, si n’hi ha un, massa important.

Les inversions reals són molt més importants que les pressupostades. Les inversions pressupostades no arribaven al milió d’euros, pressupost que més endavant es va portar a 12,5 milions (!). Les despeses compromeses al 30 de setembre són de 5,3 milions segons el resum de l’ajuntament, i de 4,8 quan prenem el detall línea per línea, diferència que deu tenir una explicació, però que un servidor no la troba.

Malgrat 1911 – Notícies variades

La Vanguardia del dijous 9 de setembre del 1911 publicava una sèrie de notícies, que van des de la visita pastoral del bisbe, a una renúncia del càrrec de notari, al contracte d’enllumenat públic, a les reformes del cementiri, a una visita d’inspecció de les escoles i a l’adjudicació del servei de cotxes funeraris.

Perquè no votaré el Partit Popular

1 – perquè el PP ha tancat els repetidors que permetien veure TV3 al País Valencià i, més concretament, el de la Carrasqueta, a Alacant.

2 – perquè el PP ha demostrat al País Valencià una gran ineficàcia de gestió dels serveis fonamentals, mentre ha malbaratat molts recursos organitzant curses de cotxes, de velers, etc.

3 – perquè el PP al País Valencià està lluny de ser un exemple de gent honesta (hi ha actuacions judicials en curs tant a València com a Alacant)

4 – perquè el PP va organitzar, no fa pas tant de temps, un boicot als productes catalans, va portar el nou estatut al Constitucional i vol impedir la immersió educativa en català. En resum, perquè el PP treballa perquè el català desaparegui o sigui minoritari, ja que sap que si ho aconseguís Catalunya deixaria d’existir com a nació, que és el que pretenen.

5 – perquè el PP es pensa que el ciutadà és tonto, ja que repeteix dia si i dia també que, ja que fa 15 anys varen treure Espanya de la crisi, ara ho podran tornar a fer. Com si les circumstàncies fossin les mateixes, i com si no tinguessin cap responsabilitat en la formació de la bombolla immobiliària.

6 – perquè, després d’anys d’afirmar que, si governen, faran el transvasament de l’Ebre cap al sud, quan arriba l’hora de la veritat, ni en parlen, demostrant que han estat enganyant els seus votants del País Valencià.

7 – perquè el seu programa electoral afirma que promouran la reducció de la intensitat de l’utilització del petroli com a font d’energia primària en el transport, però no ens expliquen com.

8 – perquè, desprès d’haver llegit les propostes econòmiques del seu programa, no he entès què pensen fer concretament.

9 – perquè encara no sabem qui seria el seu ministre d’economia, en cas de que guanyessin les eleccions.

El referèndum grec

Contràriament a l’opinió corrent, penso que el referèndum grec, tant si es preguntava als grecs si volien seguir tenint l’euro com moneda, com si se’ls preguntava sobre el segon pla de rescat, era una molt bona decisió. La raó és molt senzilla: no són els grecs els qui ens han portat a la crisi actual de la zona euro, sinó els polítics que es reuneixen tan sovint a les cimeres europees.

M’explico. Fa gairebé dos anys que la Unió Europea maltracta el poble grec, imposant-li unes retallades que aquí no ens podem ni imaginar, a canvi d’una ajuda que, ja ho hem dit aquí un parell de vegades, l’economia grega no podrà pagar mai. Fa gairebé dos anys que la Unió Europea sap que s’ha de perdonar la major part del deute grec, però tant els alemanys com els francesos han anat retardant aquest anunci per perjudicar el menys possible els seus bancs.

Quan els caps d’estat i de govern europeus van decidir, per raons polítiques, admetre Gràcia a la zona euro, ho van fer tenint sobre la taula un document dels tècnics de la Comissió on s’explicava, negre sobre blanc, perquè Grècia no podia formar part d’aquest club. I, recordem, l’ex president Aznar, el que tot ho sap, formava part d’aquests polítics que es van passar per l’arc del triomf l’informe dels tècnics. De manera que, quan es diu que Grècia va enganyar els altres estats de la Unió, és dir una mitja veritat: els estats de la Unió es van deixar enganyar voluntàriament.

Per altra part, és evident que una unió monetària no pot funcionar sense una política econòmica comuna, el que vol dir una pèrdua notable de la independència dels diferents països que la conformin. Doncs bé, no tenim cap política econòmica comuna, el que no diu massa bé dels polítics que, des de fa una quinzena d’anys, ens governen i governen Europa.

Dir que la Unió Europea no es pot fer càrrec de la fallida d’una economia com la grega, que no representa ni el 4 % de l’economia de la Unió, és demostrar que, o bé Europa està molt malament, o bé la Unió, senzillament, no existeix.

Rellegia l’altre dia els escrits de l’ex ministre d’Economia senyor Boyer, de fa més de deu anys, on exposava les raons per les que Espanya no havia de formar part de l’euro. I reconec que tenia raó. Espanya no hauria d’haver format part de l’euro ja que l’economia espanyola té una productivitat molt baixa, que només es pot corregir amb devaluacions. Durant els anys del crèdit barat, l’economia espanyola ha anat bé, però s’ha dedicat a construir centenars de milers d’habitatges que no feien cap falta (i els grans empresaris que ara demanen que es baixin els sous, llavors demanaven més liberalització del sòl, per continuar construint, el que demostra la seva visió de la jugada), en comptes de reforçar el teixit industrial, que demanava una mà d’obra més qualificada. De manera que, quan la situació ha canviat, hem corregit la manca de productivitat amb atur. Atur que, si ho mirem bé, no és pas massa elevat, si tenim en compte que, durant aquests anys de bonança artificial, han entrat gairebé set milions d’immigrants, la major part sense ofici ni benefici.

Tornant a Grècia, si volem detalls de com la Unió està maltractant el poble grec, podem llegir l’article que publica avui La Vanguardia, signat per Alexis Mavrommatis(*). Al llegir-lo, podrem esbrinar el futur que ens espera si no es prenen les mesures que s’han de prendre, i que tots sabem quines són: que la Unió sigui realment una Unió, que es creïn els eurobons, que hi hagi una política econòmica única i que el Banc Central no tingui com a únic mandat el control de la inflació.

Decididament, el referèndum grec era una molt bona idea. Probablement hauria fet, fos quin fos el resultat, que els polítics europeus actuals, tan mediocres ells i elles, actuessin d’una vegada. Ja que dir que la democràcia és enemiga de l’economia, com han dit molts, és una solemne tonteria. El que de veritat és enemic de l’economia és la ineficàcia dels polítics.

(*) Poden vostès imaginar-se el que significa despertar-se un dia de final de mes i donar-se compte de que el sou se l’hi ha reduït a la meitat? De fet, amb els nous impostos i hipoteques, hi ha molts grecs que no reben més de deu euros mensuals nets. S’imaginen el que és anar a l’hospital i que el metge li digui que vagi a la farmàcia a comprar les medicines, ja que l’hospital no les pot proporcionar degut a les retallades pressupostàries? Es poden figurar el que significa que milers de llars estiguin sense electricitat perquè no poden pagar el rebut, que els nens estudiïn sense llibres als col•legis, o que quan demanessin ajuda al policia, la resposta fos que ho sentien molt, però que no tenien suficient gasolina per fer el desplaçament? Doncs això és el que està passant a un país de la Unió Europea.

El deute de l’ACA

Diu el diari que s’ha decidit parar la dessaladora de Blanes per reduir les despeses de l’ACA, que té un deute molt important, de 1.495 milions d’euros, segons els pressupostos de la Generalitat de l’any 2011. Si hi afegim el deute de Aigües Ter-Llobregat, que és de 735 milions, ens trobem amb un deute total de 2.230 milions dels dos principals organismes de gestió de l’aigua a Catalunya.

Del deute de l’ACA, aquest any 2011 en vencen 211 milions, que, ara par ara, amb la crisi dels mercats financers, no s’han pogut refinançar, el que està portant l’Agència Catalana de l’Aigua a una situació límit. I l’any que ve hi ha un venciment de 290 milions, que previsiblement tampoc es podran refinançar. En resum, l’ACA està en fallida tàcnica.

La solució que s’ha trobat per reduir l’hemorràgia és la de reduir les despeses. Segons llegim al diari: “es retallen un 17% les despeses d’explotació i manteniment de les plantes depuradores d’aigües residuals dels rius (que totalitzaran 455 instal•lacions el 2012). Es retallen un 54% els costos de les anàlisis i el control de les aigües. (“L’activitat es farà amb la mateixa intensitat però amb recursos propis”, diu l’Agència). Amés, els programes de protecció del medi marí litoral es redueixen un 93%. I la tisora passarà per més del 65% de les partides dels programes de recuperació ecològica de rius i aqüífers (delimitació d’espais inundables, implantació de cabals ecològics als rius, recuperació de reserves subterrànies contaminades... fins i tot per l’abocament de purins). A més, el 2012 les actuacions per combatre els danys per avingudes i inundacions “seran els mínims”. I no hi haurà repoblació de les lleres amb boscos de ribera”.

A més, es redueix l’ús de les dessalinitzadores, per estalviar despeses energètiques i de manteniment. Entre ells, la de Blanes, que dessala aigua per Blanes, Malgrat, Pineda, Santa Susanna, Calella, Palafolls,Tossa i Lloret, on el subministrament ha estat substituït per aigua de pous, uns recursos que tradicionalment han estat de pitjor qualitat. L’extracció de l’aigua dels pous té un consum de 1 kWh per metre cúbic, mentre que la dessaladora en consumeix 3,5.

La gestió de l’ACA és un exemple més de com s’han tractat els afers al nostre país. S’han fet moltes obres amb quartos que no es tenien, pensant que ja les pagaria el que vingués més tard, i sense mirar si es podrien pagar les despeses de funcionament de les noves instal•lacions. I que no se’ns digui que l’endeutament de l’ACA ve de la sequera de fa quatre anys, ja que l’augment de l’endeutament ha estat continu. I que no es doni la culpa exclusivament al tripartit, ja que els governs anteriors havien fet la mateixa política (construeixi avui, que dóna vots, i pagui demà).

En tenim un exemple clar a Malgrat, on una visita al carrer Nicaràgua va permetre torçar el braç al llavors director de l’ACA, que s’oposava al cobriment de la riera del carrer del Carme al carrer de Passada, ja que no aportava res (ans al contrari) a la hidràulica de la riera. La política al servei del malbaratament.

I, parlant de la riera, si volem mantenir la llera neta, probablement serà l’ajuntament qui se n’haurà de fer càrrec, tant a la zona de can Feliciano (que ja està pactat així) com a la resta, on, fins ara, l’ACA n’era la responsable, ja que serà difícil que tingui els recursos per continuar prestant aquest servei. Per cert, haurà previst l’ajuntament com netejar la part coberta de la riera, que té una alçada inferior a la de la majoria d’enginys industrials utilitzats normalment?

A la riera hi falta, per ser operacional, que es facin les obres de la desembocadura. Malgrat les promeses electorals del sentor Sánchez Llibre, tenint en compte la situació de fallida tècnica en que es troba l’ACA, serà complicat que es dugui a terme.

7.000.000.000

Ja som 7.000 milions de persones habitant el planeta. Encara recordo quan vaig llegir la notícia de que eren 3.000 milions, a principis dels anys seixanta, i em va semblar que érem molts. Probablement ja, llavors, massa.

El problema de l’augment tant important de personal és que, si tots volen viure com més o menys anem vivint ara mateix a Europa, no hi haurà prou recursos per tots. El que vol dir que haurem de modificar la manera com vivim si no volem tenir un problema irresoluble.

El problema dels aliments és resoluble, sempre i quan hi hagi una nova revolució agrícola. També el problema de l’energia, ja que tenim prou energia solar per tothom, el que resoldria també el problema de l’aigua, dessalant la del mar (encara que, per falta de numerari, s’hagi de tancar la dessaladora de Blanes). Haurem de reciclar, ja que el que faltaran seran les matèries primes. I haurem de viure d’una manera més senzilla, si volem que n’hi hagi per tots.

Però no ens hem de desesperar. Per cada persona diuen que hi ha un milió de formigues. Totes les formigues del planeta pesen tant o més que totes les persones juntes. I sembla que, per ara, no tenen problema per anar cruspint cada dia. Només hem de fer com fan elles. O, en tot cas, menjar-nos-les, que tenen moltes proteïnes. Diuen que, fregides, són molt bones.

La frase del senyor Peces Barba

"Siempre me pregunto medio en broma qué hubiera pasado si nos hubiéramos quedado con los portugueses y hubiésemos dejado a los catalanes. Quizá nos hubiera ido mejor". Pel que he pogut llegir, aquesta és la frase del senyor Peces Barba que ha encès les ires de molts comentaristes i polítics d’aquest país.

Personalment, ni em sento agreujat per aquestes paraules ni penso que siguin cap insult per Catalunya o pels catalans. Per diverses raons. Una d’elles, perquè el propi autor de la frase diu que és mig en broma. Una altre, perquè soc dels que, cada vegada que rellegeixo la història d’aquell temps, també em faig la pregunta de si no hauria estat millor que Catalunya s’hagués independitzat d’Espanya, és a dir, em faig la mateixa pregunta que el senyor Peces Barba, encara que des de l’altra banda. La diferència és que jo crec que als catalans no ens hagués anat tant bé com ens ha anat quedant-nos a Espanya, almenys pel que fa a la nostra identitat com a país, ja que ara mateix seriem quatre, o sis, o vuit departaments francesos, en una república eminentment centralista.

Trobo la resposta que s’ha donat a aquest comentari molt exagerada, sobretot la del senyor Tardà, que una vegada més ha demostrat ser un impresentable. Per cert, m’ha fet gràcia la indignació de la senyora Rahola, que confon lúdic amb lúcid, quan escriu: “Por ejemplo, Andalucía ha demostrado un sentido del humor grandioso, tanto que su Parlamento acaba de reprobar al bueno de Duran i Lleida por decir las mismas verdades que afirman los andaluces más lúdicos, como por ejemplo que los PER son una vergüenza para los jornaleros, condenados a no tener otra oportunidad que depender de la limosna del político de turno”.

Mirar-se contínuament el melic i indignar-se per res no han sigut mai signes d’intel•ligència. I és que, en el fons, som com criatures.

La mare de totes les crisis?

Estem vivint una etapa que la majoria d’experts no acaba d’entendre, on no funciona cap recepta macroeconòmica. La crisi actual podria ser una crisi del sistema o, per dir-ho com en Sadam Hussein, la mare de totes les crisis.

Als anys setanta, la gent d’esquerres afirmava que el benestar occidental es basava en l’explotació dels recursos de les colònies (o de les antigues colònies). De manera que el dia que aquests països decidissin que els seus recursos eren seus, i ens els fessin pagar a un preu raonable, el benestar occidental s’acabaria.

Però comencem pel començament. Tot va començar fa uns 250 anys a Anglaterra amb la revolució industrial, conseqüència de la invenció de la màquina de vapor i del consum massiu de carbó (i més tard de petroli), que va permetre que la humanitat utilitzés una força mecànica monumental, que va impulsar la fabricació de molts més objectes que el que permetia fer una activitat manual. Això va incrementar l’activitat creativa, amb la creació de nous aparells, que ens han anat fent la vida més senzilla.

Al principi, es pensava que la maquinària destruiria llocs de treball, de manera que hi va haver molta oposició a la industrialització. Però es varen anar creant nous mercats i nous sectors productius que anaven substituint els antics, de manera que, per cada lloc de treball destruït, se’n creaven més en sectors emergents. La roda anava girant, i ho feia cada vegada més de pressa.

Quan va començar la revolució industrial, la majoria de la població es dedicava a l’agricultura. De mica en mica, durant dos-cents anys, la indústria va agafar el relleu, i, més recentment, ara fa cinquanta anys, són els serveis els que paguen la majoria dels sous a les nostres societats.

Va ser als anys vint quan va començar la segona part d’aquesta història, quan es va descobrir que un crèdit abundant podia accelerar el creixement econòmic, teoritzat, entre altres, per l’economista Keynes. En aquell temps, el deute d’un país no superava el 150 % del producte interior brut (deute públic i privat, de les empreses i del sistema financer). Al crèdit abundant li va seguir una enorme bombolla financera, que només es va poder resoldre amb la segona guerra mundial.

Al acabar aquesta guerra, els països occidentals disposaven d’una quantitat gairebé il•limitada de recursos naturals i energètics a un preu gairebé gratuït, i es podia contaminar el planeta ja que es pensava que la contaminació no tenia cap importància ni cap cost econòmic, el que va permetre un desenvolupament del nivell de vida espectacular. Com a conseqüència, el deute dels països occidentals més importants ha arribat a ser d’un 400 % del PIB, el que vol dir que hem gaudit d’un benestar que hauran de pagar els nostres fills i els nostres nets.

Però ara fa més de vint anys que va caure el mur de Berlín, i els països dominats per l’antiga URSS també volien millorar el seu nivell de vida. I els famosos BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Àfrica del Sud), també s’han apuntat al carro. I tot això en un planeta on els recursos són limitats, on els recursos naturals i energètics ja no són gratuïts, i on els costos de la contaminació ja són evidents.

De manera que la roda, sense haver-se parat del tot, s’ha frenat una mica, ja que ha d’arrossegar molta més gent amb la mateixa energia. I ens trobem amb una crisi important. Les causes que fins ara han fet créixer l’economia s’estan esgotant, i no veiem noves fonts de treball que substitueixin les que van desapareixent. Estem endeutats i som cada vegada més vells.

Els xinesos basen la millora del seu nivell de vida en el nostre consum. Consum que ens financen ells mateixos, ja que nosaltres no el podem pagar. I així anem augmentant el nostre deute. Fins quan? Perquè si no comprem als xinesos i altres països emergents, encara que ho contaminin tot, la roda acabarà per parar-se completament, i el castell de cartes econòmic i financer es desplomarà, i anirem tots a fer punyetes. I si seguim consumint al mateix ritme que fins ara, sense analitzar el problemes de fons, accelerarem l’esgotament dels recursos i la destrucció mediambiental.

La solució? La moderació. I començar a estudiar com podrem modificar un model econòmic esgotat per trobar-ne un altre més racional, més estable i més humà. La gent d’esquerres dels anys setanta tenien raó. Hem perdut més de quaranta anys fent l’ase.

La pluja del dia 24

Segons les dades de l’estació meteorològica de Malgrat, la pluja va començar sobre les onze de la nit del dia 23. El total de pluja caiguda en 24 hores va ser de 142,4 litres per metre quadrat, des de les onze de la nit del 23 fins a les onze de la nit del 24.

La pluja més important es va registrar en el tram horari que va des de les tres fins a les quatre de la matinada del dia 24, en que es varen registrar gairebé 58 litres per metre quadrat durant una hora.

Un segon episodi de pluja va caure a la tarda i al vespre, des de les quatre fins a les deu, amb un total d’uns 53 litres per metre quadrat.

No vols la MAT? Doncs en tindràs 47

El mes de juny del 2009, els líders de la Unió Europea y del G8 varen anunciar l’objectiu de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle de l’any 2050 al menys el 80 % en relació amb les emissions de l’any 1990. El mes d’octubre del 2009, el Consell europeu ve fixar l’objectiu per Europa i altres economies avançades de reduir per l’any 2050 les emissions entre el 80 i el 95 % en relació amb les del 1990. La Fundació Europea del Clima (ECF) va començar un estudi per establir què s’havia de fer per aconseguir aquest objectiu, i les implicacions que això tindria per la indústria europea, particularment pel sector elèctric. El resultat és l’estudi Roadmap 2050: a practical guide to a prosperous, low-carbon Europe, publicat el mes d’abril del 2010, una discussió de la viabilitat i dels reptes de dur a terme l’objectiu d’una reducció del 80 % a Europa, incloent els imperatius polítics urgents pels propers cinc anys.

No discutirem aquí el contingut del document, que és molt extens per resumir-lo en una sola entrada. Ho anirem fent a mesura que en tindrem ocasió, ja que és un document molt interessant, i que esbossa el nostre futur com a europeus. Parlarem avui només d’un tema que ens afecta: el transport d’electricitat.

Diu el document que fa falta interconnectar les xarxes elèctriques dels diferents països, com a condició essencial per reduir les emissions de diòxid de carboni, creant una superxarxa europea. Les xarxes nacionals s’hauran de connectar per permetre que l’oferta i la demanda d’energia elèctrica es puguin estendre per tota Europa, obtenint una eficiència màxima i un emmagatzematge mínim d’energia.

El sol domina el sud d’Europa durant l’estiu, i el vent domina el nord durant l’hivern. Per primera vegada s’ha fet un mapa de la demanda d’electricitat, dividint Europa en nou regions, i es troba que combinant les corbes de demanda regionals es redueix la volatilitat, ja que l’energia elèctrica es fa servir de manera diferent segons cada regió.

En termes de necessitats concretes de connexions interregionals, el document fa referència en particular a una connexió de 47 GW (giga watts) entre França i Espanya. Aquesta serà la interconnexió més important de tota Europa, i és necessària perquè Espanya serà el primer proveïdor europeu d’energia elèctrica. Però hi ha un problema important, ja que han fet falta vint anys perquè Espanya i França es posessin d’acord per construir una única línia elèctrica de connexió, la famosa MAT (molt alta tensió), que té una capacitat que no arriba a 1 GW, i encara duren les discussions i les oposicions dels veïns de la MAT, que no volen torres metàl•liques per la línia, sinó que la volen enterrada, solució que és molt més cara. Però hi ha un altre inconvenient: si bé França està d’acord amb la MAT, ja que li pot facilitar l’exportació d’electricitat cap a Espanya, una connexió molt més important li podria costar una pèrdua de la part de mercat molt considerable.

De manera que, segons aquest estudi de la Unió Europea, el nostre futur és brillant, ja que serem el primer productor europeu d’electricitat, però haurem de permetre la construcció 47 MATs. No es pot tenir tot en aquest món.

Per cert, fa pocs dies es va inaugurar la tercera fase de la central solar Andasol, a la serra de Guadix, un primer pas per convertir-nos en exportadors massius d’electricitat.

Malgrat 1911 - Permís per les mines de ferro

El dijous, 19 d’octubre del 1911, ara fa cent anys, la Vanguardia publicava, a la seva secció de notícies marítimes, el permís de la comandància de marina  de Mataró per ampliar la zona per càrrega i descàrrega de minerals.

Els inconvenients hidràulics del cobriment de les rieres

El projecte de cobriment de la riera al tram de can Feliciano consisteix en cobrir un calaix de formigó de 7,0 metres d’amplada per 2,65 metres d’alçada. Aquesta secció és superior a la del tram següent, que va fins al carrer del Carme, que té una secció de 7,0 metres d’amplada per 2,30 metres d’alçada.

La fórmula de Manning per calcular el cabal que pot absorbir un canal és:

V = velocitat de l’aigua en metres per segon

n = coeficient de rugositat de Manning
R = radi hidràulic en metres
S = pendent en centímetres per metre

Per calcular el radi hidràulic hem d’agafar la superfície “mullada” de la llera i l’hem de dividir pel perímetre “mullat”.

En el cas d’un caixó tancat de 7,0 × 2,3 metres, la superfície mullada, quan la riera vagi plena, serà de 7,0 × 2,3 = 16,1 metres quadrats, mentre que el perímetre mullat serà, quan la riera vagi plena, serà de 7,0 + 7,0 + 2,3 + 2,3 = 18,6 metres. El radi hidràulic serà, doncs, de 16,1/18,6 = 0,866 metres.

En el cas del mateix caixó, però obert, la superfície mullada, quan la riera vagi plena, serà la mateixa que si el caixó és tancat, és a dir, 16,1 metres quadrats, mentre que el perímetre mullat serà, quan la riera vagi plena, serà de 7,0 + 2,3 + 2,3 = 11,6 metres, ja que, no havent-hi sostre, el perímetre mullat és només el fons i les dues parets . El radi hidràulic serà, doncs, de 16,1/11,6 = 1,388 metres.

Un radi hidràulic més important permet una velocitat de l’aigua més important i, com a conseqüència, un cabal més important.

El coeficient de rugositat de Manning, per un caixó de formigó amb acabat ordinari és de 0,018.

La pendent de la riera en el tram del carrer de Passada al carrer del Carme és de 0,66 %.

Aplicant la fórmula de Manning al caixó tancat trobem que, quan la riera vagi plena, la velocitat de l’aigua serà de 4,1 metres per segon. Multiplicant aquesta velocitat per la superfície “mullada”, que és de 16,1 metres quadrats, trobem un cabal màxim de 66 metres cúbics per segon. En canvi, amb la riera sense tapar, quan vagi plena, la velocitat de l’aigua serà de 5,6 metres per segon, velocitat que, multiplicada per la superfície mullada (que és la mateixa que la de la riera tapada), ens dona un cabal màxim de 90 metres cúbics per segon.

De manera que, pel fet de tapar la riera, hem perdut una capacitat de desguàs molt important, ja que hem passat de 90 a 66 metres cúbics per segon.

Això té una explicació física relativament senzilla. Quan una riera baixa plena, la superfície de l’aigua no és plana, sinó que és molt irregular, tant en el sentit de l’avançament de l’aigua com en el sentit de l’amplada de la riera. En una riera tapada, a partir d’un cert moment, les parts més elevades del corrent, que solen estar al centre de la riera, d’aigua toquen la “tapadora”, i es frenen, disminuint la seva velocitat, raó per la que disminueix el cabal d’una riera tapada.

Algú dirà que això no té cap importància, ja que el cabal que l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha calculat que, per un període de retorn de 100 anys, el cabal màxim que haurà d’evacuar la riera és de 61 metres cúbics per segon. Fent els càlculs que hem fet abans, però a l’inrevés, trobem que l’alçada de l’aigua serà de 1,75 metres, quedant 55 centímetres de resguard (distància de l’aigua al sostre del caixó). Aquesta xifra coincideix, a 5 centímetres de diferència, amb la que es troba a la memòria del projecte de cobriment de la riera a la zona de can Feliciano.

El cabal calculat per l’ACA és el següent:

Les pluges màximes diàries surten d’un document del Ministeri de Foment de l’any 1999, que l’ACA té la intenció d’actualitzar, però que no ho ha fet. Aquestes pluges màximes s’han de prendre amb agulles d’embastar, ja que la seva fiabilitat és dubtosa, pel que val més tenir sempre un coeficient de seguretat.

Par calcular el cabal que la riera de Palafolls haurà d’engolir en cas d’una pluja de les característiques assenyalades, s’ha de conèixer la superfície de la conca, que, en el nostre cas, és de 7,56 kilòmetres quadrats, la seva composició i la seva orografia.

Es poden considerar tres casos diferents segons les condicions d’humitat antecedents al dia de pluja màxima: són del tipus III, és a dir, humit ja que ha plogut durant els cinc dies precedents a la tempesta que origina la inundació i donen un total superior a 28 mm. Per a unes condicions d’humitat tipus II (mitjà) i I (sec), els cabals són menors perquè la quantitat de precipitació caiguda durant els cinc dies precedents és inferior i, per tant, el sòl es troba menys saturat d’aigua, la seva capacitat d’infiltració d’aigua de la pluja és major i, consegüentment, disminueix el cabal que arriba a la riera.

Els càlculs de l’ACA s’han fet segurament segons el tipus I. Però, si fem els mateixos càlculs suposant que ha plogut abans de la tempesta, segons les condicions del tipus III, el cabal augmenta considerablement, segons l’estudi Risc d’inundacions als municipis veïns al Parc del Montnegre i el Corredor, que s’ha fet seguint les Recomanacions Tècniques de l’ACA, i que dóna uns resultats molt diferents, el que ens ensenya que els càlculs hidràulics no són gaire precisos, pel que és prudent guardar-se un marge de seguretat:

El més probable és que, en cas d’una gran tempesta, ni ens trobem en les condicions del tipus I ni en les del tipus III, sinó en un punt entre aquests dos. De manera que, si haguéssim volgut tenir un mínim de prudència, no hauríem tapat la riera, ja que els càlculs hidràulics són de poca precisió i els reultats de l'ACA es corresponen a una situació d’humitat del terreny molt optimista.

Malgrat 1961 – Esquela

El dimecres 18 d’octubre del 1961 la Vanguardia publicava l’esquela d’en Salvador, que va morir d’accident als 16 anys, causant una gran commoció al poble.

Malgrat 1961 – Construcció d’habitatges de renda limitada

El dijous 12 d’octubre del 1961, ara fa cinquanta anys, la Vanguardia publicava l’anunci del concurs per les obres de construcció d’habitatges de renda limitada al carrer de Girona.

S’Abanell i el turisme

Fa temps que no parlem de s’Abanell, una de les desgràcies mediambientals més importants que tenim a la vora de casa. S’hi enterren diners, però a hores d’ara la meitat de la platja ja no té sorra, només roques, i algunes agències turístiques han amenaçat de no tornar l’any vinent si no millora la façana marítima. El diari El Punt ha publicat fa poc un article sobre les queixes del sector turístic blanenc sobre aquest tema.

Tot això és conseqüència de deixar edificar en una zona que tothom sabia, o hauria d’haver sabut, que era del domini del mar. Reprodueixo una part d’un escrit de l’Enric Roca publicat al diari de Girona a principis de l’any 2009, comentant els efectes de la famosa llevantada de Sant Esteve del 2008:

La llevantada de Sant Esteve ha vingut a confirmar algunes de les conseqüències que es produeixen inevitablement quan els elements es desfermen i la naturalesa vol recuperar el que sempre ha estat seu: la primera és que, en el litoral català s’ha construït molt i malament. Com que s’ha volgut edificar a primera línia de mar, els passejos s’han hagut de bastir sobre la mateixa sorra de les platges. El resultat és manifest i comprovat. Cada vegada que hi ha un llevant la platja de s’Abanell, a Blanes, desapareix i s’ha de regenerar amb diners públics.

Avui, amb la crisi econòmica que ens asfixia, serà difícil que es pugui seguir gastant milions d’euros per tornar a regenerar temporada rere temporada aquesta platja, i perquè es pugui reconstruir, temporada rere temporada, el passeig. Els turistes vindran cada cop menys, la indústria turística, creada on no s’hauria d’haver creat, anirà desapareixent, arruïnant molts negocis. I tot per una història d’especulació urbanística que no té res a envejar a l’especulació financera que, diuen alguns, ha causat la crisi.

Si encara fóssim suficientment intel•ligents per aprendre la lliçó... Però estic totalment segur que ningú vol treure cap ensenyament del que està passant a s’Abanell, que és, ni més ni menys, el que havia de passar.

Més blat de moro transgènic

Segons acaba de publicar el Ministeri d’Agricultura (actualment conegut amb el pompós nom de Medi Ambient, Medi Rural i Marí, MARM), la superfície cultivada a Espanya de blat de moro transgènic aquest any bat tots els rècords. Després de dos anys de disminució d’aquesta superfície, el bot que hi ha hagut l’any 2011 és important.

L’Aragó, amb 41.360 hectàrees, és on més ha augmentat el cultiu de blat de moro transgènic.

Catalunya, amb 29.632 hectàrees, de les que 25.294 es troben a la província de Lleida, és la segona de la llista.

L’avantatge del blat de moro transgènic és que té una proteïna tòxica mortal pels insectes i els nematodes, de manera que està a cobert de plagues. Però ja s’ha descobert que, als Estats Units, i més concretament a l’estat de Iowa, els cucs que es mengen les arrels del blat de moro han desenvolupat resistència al verí que conté el blat de moro transgènic.

De manera que l’avantatge d’aquest cultiu és possible que desaparegui, que la única cosa que faci sigui la d’afavorir l’expansió dels cucs resistents, que continuaran atipant-se de la planta, mentre nosaltres continuarem ingerint la proteïna tòxica.

Per això, Monsanto i Dow Chemical han esta desenvolupant un nou blat de moro transgènic, anomenat SmartStax, que pot suportar l’acció d’alguns herbicides, malalties i insectes. Aquest nou blat de moro acabarà substituint el clàssic Bt, que és el que majoritàriament s’ha estat plantant aquí. Però no ens equivoquem: no trigarà massa a desenvolupar-se la resistència dels insectes a aquest nou producte.

Mentrestant, els polítics mirant cap una altra banda. Com sempre.

El preu de l’electricitat del quart trimestre

Avui mateix s’ha celebrat la subhasta d’electricitat pel quart trimestre del 2011. S’han subhastat 3.600 MWh de base, i el preu resultant de la subhasta d’aquests MWh ha sigut de 5,799 cèntims d’euro per kWh.

Tenint en compte que a la darrera subhasta, celebrada el passat 28 de juny, i corresponent al tercer trimestre, el preu resultant va ser de 5,320 cèntims d’euro per kWh, l’augment del preu del quart trimestre sobre el del tercer és del 9 per cent.

Al preu resultant de la subhasta, per obtenir el preu de la tarifa d’últim recurs, que és la més corrent pels particulars, se l’hi ha d’afegir la tarifa d’accés, fixada pel govern, i que representa un 50 % aproximadament del total de la tarifa (actualment, aquesta tarifa d'accés costa, pels usuaris de la tarifa d'últim recurs, 5,5479 cèntims d'euro per kWh). Encara que aquesta tarifa d’accés és molt deficitària, el més probable és que el govern no l’augmenti. De manera que podem esperar un augment de la tarifa, en percentatge, de la meitat de l’augment corresponent a la subhasta, és a dir, un 4,5 %.

Afegit el 2 d’octubre:

Finalment, el govern ha decidit no apujar el preu de l’electricitat, de manera que disminuirà el preu de la tarifa d’accés. Amb aquesta decisió, el dèficit de tarifa, que actualment és d’uns 20.000 milions d’euros, seguirà augmentant. Una manera com una altre de fugir d’estudi i deixar el mort al pròxim govern. Dit d’una altre manera, el govern continua amb una política irresponsable.

El terrorisme d’ETA

No he tractat mai el tema del terrorisme basc perquè penso que és un tema molt complex de que és difícil opinar si no es té un coneixement suficient de la societat basca. Però ahir el diari El País va publicar una entrevista al senyor Brian Currin, un professional amb una gran experiència internacional de mediació de conflictes, i que ha començat a intervenir en el problema basc, a petició de l’esquerra abertzale, que em va agradar. D’aquesta entrevista en trec dues idees bàsiques:

La primera, que a Espanya, el conflicte basc és utilitzat pels dos principals partits per guanyar vots, o perquè l’altre en perdi. Si haguessin fet com en el cas d’Irlanda del Nord, on el partit laborista i el partit conservador es varen posar d’acord per adoptar una posició comuna en públic sobre el tema, discutint les seves diferències en privat, el problema basc ja faria temps que s’hauria solucionat.

La segona, que la posició de que la única alternativa és aniquilar ETA i obtenir la seva rendició incondicional no és viable, encara que avui el govern espanyol tingui a ETA clarament molt a la defensiva. No es pot mantenir un control policial a cada casa del País Basc. Aniran apareixent persones disposades a empunyar les armes, i el conflicte durarà anys i panys fins que no s’arribi a un pacte polític. L’opció policial no és sostenible a llarg termini.

El PSOE, quan estava a l’oposició, no havia criticat mai, o ho havia fet molt rarament, la política antiterrorista del govern popular. Quan el PP ha estat oposició, mai ha deixat de fer-ho, i continuen encara avui mateix amb aquesta comèdia del cas Faisán. Que el PSOE no ha facilitat les coses, ignorant el PP quan ha negociat amb ETA, és veritat, però que el principal causant de que s’airegin en públic les diferències entre els dos partits és el PP, que quan toca aquest tema (i no solament aquest) sembla tenir la testosterona a flor de pell.

Es el mateix PP qui exigeix la rendició incondicional d’ETA. Si els dirigents del Partit Popular fossin capaços de pensar, veurien clarament que, si estiguessin disposats a fer algunes concessions, el problema del terrorisme d’ETA es podria acabar. Però el que no volen ni han volgut és que el terrorisme s’acabés durant la legislatura socialista, no fos cas que els socialistes se n’aprofitessin a les urnes.

I després s’atreviran a donar-nos lliçons de patriotisme, quan la única cosa que els interessa és mantenir viu el conflicte basc (això si, amb el menor número possible de víctimes) per obtenir vots. Com també els interessa adoptar posicions contra la singularitat catalana, i el manteniment del català en particular, per la mateixa raó.

Pensar que és aquesta gent que tot ho veuen blanc o negre, que són incapaços de demostrar una mica de pragmatisme per trobar solucions als problemes, la que molt probablement ens governarà dintre d’uns mesos posa els cabells de punta.

El crèdit de les entitats financeres espanyoles

Una de les gràfiques que m’ha impressionat els darrers dies és la que dóna l’evolució del crèdit de les entitats financeres espanyoles, publicat pel Banc d’Espanya. Hi podem veure, en tot el seu esplendor, la bombolla que ens ha dut a la situació actual. A finals de juliol d’aquest any, aquest crèdit era de 1,797 bilions d’euros, més petit que el màxim de finals del 2008, que va arribar als 1,90 bilions.

Es impressionant veure com, des de l’any 1994, al final de la crisi anterior, en que el crèdit no va augmentar, fins al 2008, és a dir, durant 14 anys, el crèdit concedit per les entitats financeres augmentava cada cop més de pressa. Des de fa dos anys i mig, el crèdit ha disminuït.

A més, la morositat actual és del 6,9 %. Això vol dir que, les entitats financeres estan gairebé segures de no cobrar 125.000 milions d’euros, milers de milions, però, que hauran de tornar als seus prestataris (els mercats). Els crèdits que per ara són solvents retornen a les entitats financeres uns 60.000 milions d’euros anuals en concepte d’interessos, i probablement menys en concepte de devolució del préstec. Amb aquestes xifres, no és estrany que els prestataris externs no vulguin continuar prestant diners als bancs espanyols, sinó que, més aviat, els hi demanin que els tornin el més ràpidament possible el deute.

De manera que els bancs i les caixes es veuen en la absoluta impossibilitat de donar nou crèdit. Amb prou feines poden reestructurar els crèdits actuals. I una economia sense crèdits nous no funciona. De la mateixa manera que quan el crèdit augmentava més del 10 % cada any es tractava clarament d’una bombolla que un govern amb gent mitjanament qualificada haurien d’haver intentat aturar, però que inflava artificialment l’activitat econòmica, quan el crèdit disminueix l’activitat recula i l’atur augmenta.

El govern que ara està a punt d’acabar el seu període no va ser capaç de desinflar la bombolla, ni ha estat capaç, gens ajudat per la conjuntura internacional, de mantenir un creixement suficient del crèdit per crear noves activitats. El nou govern previsiblement del PP, ens explica que la seva prioritat serà que el crèdit torni a fluir. El que no ens explica és com ho farà, donada la situació actual. I si no ens ho explica vol dir que no ho sap, pel que els resultats que podem esperar no són gens diferents que els obtinguts pel govern actual.

Butlletí del Banc d'Espanya de juliol 2011
Dades històriques del Banc d'Espanya

Malgrat 1911 - Quatre retalls de La Vanguardia

La Vanguardia del dilluns 18 de setembre del 1911 publicava diverses notícies: un casament; la renovació del Tívoli; uns caçadors van caçar un porc senglar de 50 kg; va començar a ploure; l'establiment de regles sanitàries; la retirada d'aliments perillosos; la forta calor (40 º C); la retirada d'una font del Passeig per substituir-la per una altre de ferro, més petita; l'anunci d'un casament; l'accident de cotxe del diputat del districte; l'assistència a la reunió dels conservadors que tindrà lloc a Arenys; l'assaig de cançons de les filles de Maria.

La Vanguardia del dimarts 19 de setembre de l’any 1911 publicava l’autorització pel trasllat de l’escola de nens al carrer Blanch, números 4 i 6. L’Ajuntament havia llogat a la senyora Maria Arigós i Sanllehí les cases del carrer Blanch números 6 i 8 per a ús com escola de nens. La casa del número 8 era pel domicili del professor. Almenys desde l'any 1884 hi havia una escola al número 4 del carrer Blanch.

La del dimecres 20, publicava un anunci de J. Cañadas, de Malgrat, que volia comprar una escopeta.

Finalment, el dijous 21, es donaven dues notícies: la constitució del comitè local del partit conservador i la trista mort d’un jove de 18 anys, sord i mut, atropellat per un tren.

Urgències nocturnes

La polèmica de la setmana és la de si es tanca o no es tanca el servei d’urgències nocturnes a Malgrat. Uns diuen que s’ha de tancar perquè no n’hi ha gaires, i, per tant, mantenir aquest servei té una rendibilitat econòmica i social més aviat magra, incompatible amb la realitat econòmica que estem patint, i els altres diuen que això no és un argument que es pugui prendre en consideració, i que els ho posaran difícil per dur a terme aquest tancament. Tot això està molt bé, però si no ens informen de la quantitat d’urgències nocturnes ateses, els contribuents no podrem donar la nostra opinió.

Aprofitant que acaba de sortir la memòria 2010 de la Corporació de Salut del Maresme i de la Selva, el contribuent, sempre optimista sobre la transparència de les institucions, l’ha consultat, esperant trobar-hi les dades que ens permetin de veure la quantitat d’urgències nocturnes a Malgrat. Però no hi ha res sobre aquest tema.

De manera que el contribuent optimista ha agafat la memòria de la mateixa Corporació corresponent a l’any 2009 on, almenys, hi ha trobat les dades següents:

No ens diu res sobre les urgències nocturnes, però ens dóna dades sobre les urgències totals ateses. Resulta que els feliços habitants de Malgrat i Palafolls han anat, en promig, més d’una vegada a urgències durant l’any 2008 i una mica menys l’any 2009. Quantes vegades hi ha anat l’any 2010? Misteris de la ciència, o més ben dit, poques ganes de que el personal tingui accés a aquestes dades per part de l’amic Carles Manté, president de la Corporació. Només sabem que pel total de l’Alt Maresme i de la Selva Marítima, el nombre d’urgències ateses per habitant ha estat de 0,55 durant l’any 2009, i de 0,50 l’any 2010.

De manera que ens quedem sense saber quantes urgències es tracten durant l’horari que es pretén suprimir, però si sabem que Malgrat i a Palafolls són uns grans clients del servei d’urgències. El que podem endevinar és si també són uns grans clients de les urgències nocturnes. Potser algun dia ho sabrem.

Visca la transparència de les institucions que paguem amb els nostres impostos.

La carallada de la modificació de la Constitució

D’entrada, dir que el problema econòmic que tenen els amics grecs era perfectament previsible, ja que el pla de rescat que la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional varen parir ara fa any i mig era, i és, perfectament inviable. Sense falsa modèstia, és el que ja vaig dir fa un any i mig. De manera que si no es fa el que s’ha de fer (mutualitzar el deute grec, o almenys una part important) a Grècia hi haurà una revolució, que no es pot saber com acabarà, però que podem estar segurs de que acabarà malament.

Molts operadors dels anomenats mercats estan fent el que poden per accelerar la fallida grega, ja que han venut la seva cartera de bons greca però han conservat l’assegurança contra la fallida, de manera que, quan aquesta arribi, hi guanyaran per partida doble. Amb el problema afegit que ningú sap la quantitat de bons assegurats que tenen aquests operadors.

El problema és que nosaltres anem pel mateix camí que els nostres amics grecs. Ningú amb dos dits de front pot pensar que els compromisos que els governs i l’oposició han admès per reduir les despeses públiques podran sobreviure a un període llarg d’estancament de l’economia, amb les seves seqüeles d’un atur molt important i d’una gran insatisfacció social.

L’economia d’un país mereix la confiança dels seus creditors si es compleix, almenys, una d’aquestes dues condicions: el país té un deute poc important, o bé el país té els recursos necessaris per desenvolupar-se i així poder pagar el que deu. Espanya té un deute (públic i privat) dels més elevats del món desenvolupat, i un potencial de desenvolupament relativament pobre.

Tal com estan les coses ara mateix, trobo que la modificació de la Constitució (amb referèndum o sense) és un perfecte exemple d’una acció feta per gent que no saben on van. No serveix per res per una senzilla raó: ningú sap el que vol dir el nou article 135 diu que ni l’estat ni les comunitats autònomes podran tenir un dèficit estructural que superi els marges establerts, etc. El problema és que cap economista sap calcular el dèficit estructural. I posar com a límit una cosa que no es pot quantificar és absurd. No és estrany que els anomenats mercats (els que ens deixen els calés) no n’hagin fet cap cas.

Probablement jo no hi toco gaire, però em sembla que els polítics que han redactat i aprovat aquesta modificació de la Constitució hi toquen encara menys que jo.

Mentre els polítics van perdent el temps amb les seves carallades, el tipus d’interès dels bons espanyols va augmentant. Espanya no pot pagar el seu deute al 5 i escaig per cent si la seva economia no creix o si la seva inflació és inferior a aquest 5 %. I si la inflació augmentés, els interessos que els mercats demanarien creixerien encara més.

A Europa hi ha molts interessos diferents. Però si no es mutualitza una part important dels deutes dels estats i no s’anomena un ministre d’economia per la zona euro, amb la conseqüent pèrdua d’independència dels països, el que hem vist fins ara no serà res comparat amb el que veurem. I molt probablement no trigarem gaire a veure-ho.

Eslògans i ensenyament

Una de les característiques del temps que ens ha tocat viure és que sovint parlem amb eslògans. És a dir, amb idees senzilles, però impactants. Que és l’equivalent a raonar amb idees poc estructurades.

Dic això perquè m’ha interpel•lat l’eslògan dels ensenyants que protesten aquí i allà per les retallades que els governs fan als pressupostos d’educació. Diuen els ensenyants a les seves pancartes: “L’educació no és una despesa, és una inversió”. Un cop afirmada la primera premissa, en dedueixen la conclusió, que no és més que la de dir que, ja que l’educació és una inversió, no s’ha de retallar. El pitjor d’aquest raonament és que, pel que sembla, la majoria dels ensenyants creuen que és un raonament correcte.

Anem per parts: que l’educació sigui una inversió, és discutible. Però suposem que ho sigui. Podem preguntar-nos si es tracta d’una inversió rendible. La resposta que donaria un esperit primari és evidentment, que sí. És realment així? Una inversió només és rendible sempre i quan els seus resultats siguin superiors al seu cost, i podem dubtar-ne quan a Espanya i a Catalunya tenim una de les taxes d’abandó escolar més importants de la Unió Europea, i quan els professors universitaris es queixen de que molts alumnes que entren a la universitat no saben interpretar un text quan el llegeixen ni, encara menys, fer una redacció correcta.

Quan s’inverteix, sigui en educació o en qualsevol altre cosa, s’ha de mirar si aquesta inversió és rendible. Però també s’ha de mirar si es poden assolir els mateixos resultats amb una inversió més econòmica. I moltes vegades la resposta és que si. De manera que no sempre un augment del cost d’una inversió augmentarà els seus resultats. I, viceversa, no sempre una disminució del cost d’una inversió disminueix els seus resultats.

Personalment, penso que la qualitat de l’ensenyament actual és tan dolenta que les retallades actuals difícilment la podran empitjorar. Però el que em preocupa més és que la majoria dels ensenyants d’aquest país tinguin creguin com un dogma de fe que qualsevol retallada al pressupost d’educació disminuirà forçosament la qualitat de l’ensenyament. Amb gent així, que creuen més en els eslògans primaris que en raonaments més elaborats, difícilment la qualitat de l’ensenyament, amb o sense retallades, podrà millorar.

Jo no tinc, és evident, la solució al problema de la qualitat de l’ensenyament ni al del seu finançament. Però si penso que la primera cosa a fer és la de modificar la manera com els ensenyants accedeixen a tenir una plaça “en propietat”. No n’hi ha prou amb tenir un títol que acrediti que es tenen uns coneixements, si després no es disposa de la pedagogia necessària per transmetre’ls als alumnes. Llegia avui un escrit al diari on la seva autora afirmava que els ensenyants de la privada són pitjors que els de la pública, ja que són els que no han pogut aprovar les oposicions. Personalment, tinc la impressió contrària. No perquè qui hagi aprovat una oposició sigui pitjor, sinó perquè, al no tenir la “plaça en propietat”, l’ensenyant privat ha de demostrar cada dia que els seus resultats són correctes si no vol veure com li assenyalen la porta de sortida.

Però aquest problema del funcionariat i de les seves “places en propietat” és un altre problema, que ni uns ni altres s’atreviran a tocar. Per això cada vegada estic més convençut que la menys dolenta de les solucions per anar millorant la qualitat de l’ensenyament i fer més rendible aquesta inversió és anar augmentant el percentatge de l’escola concertada. Encara que els dels raonaments primaris em titllin de neoliberal.

L’augment de la concentració de metà

La concentració de metà a l’atmosfera, de fórmula CH4, després d’uns deu anys d’estabilitat, està augmentant des de fa tres anys. Està augmentant de 0,007 ppm (parts per milió) cada any, el que sembla molt poc, però hem de recordar que l’efecte hivernacle del metà és 60 vegades més potent que el del CO2, si pensem a 10 anys vista, i 25 vegades si pensem a 100 anys vista. Això és degut a que el temps que triga el metà perquè en desaparegui el 50 % és de 8,7 ± 1,3 anys. Però aquest augment preocupa als científica.

La concentració de metà es mesura des de l’any 1984, any en el que la seva concentració era de 1,63 ppm. Aquesta concentració va anar augmentant fins l’any 2000, arribant a 1,79 ppm. La mitjana de l’any 2010 va ser de 1,82 ppm. Es pensa que l’augment d’abans de l’any 2000 va ser degut a les enormes pèrdues de gas de la indústria russa de gas i petroli, a causa de la degradació de les instal•lacions industrials russes quan la URSS va col•lapsar. A partir de l’any 1991, amb la privatització de la indústria russa, es varen dedicar grans quantitats de diners per modernitzar la indústria del gas, reduint les pèrdues.

Durant el període d’estabilitat de la concentració de metà, la quantitat de metà emès a l’atmosfera va ser d’uns 580 milions de tones anuals, quantitat equivalent a la de la destrucció del metà atmosfèric per reacció química amb el radical OH. Un augment de 0,007 ppm per any significa que, des de fa tres anys, s’estan emetent a l’atmosfera uns 20 milions de tones anuals més.

Per ara no hi ha cap explicació convincent de l’actual augment de la concentració de metà. Però hi ha qui es comença a alarmar. Molts científics pensen que les grans quantitats de metà acumulades des de fa centenars d’anys a les regions àrtiques, sota el permafrost gelat, poden ser una bomba de rellotgeria per l’escalfament global: si el permafrost es comença a descongelar, el metà es podria alliberar a l’atmosfera, causant una acceleració important de l’augment de temperatures.

Llegint l’article A slipping Giant?, publicat a Nature fa un parell d’anys, podrem fer-nos una idea d’aquesta amenaça del metà. D’una banda, a l’any 2007 es va descobrir que la concentració de metà a l’aigua del Oceà Àrtic era de dues a deu vegades superior a les mostres d’anys anterior. D’altra banda, a l’any 2008 es varen descobrir anells de gas atrapats dins del gel, i plomalls de metà borbollejant cap a la superfície del mar en una àrea de centenars de quilòmetres quadrats d’aigües poc profundes de la plataforma continental siberiana.

Es pensa que a aquesta plataforma continental siberiana es troben 1.400.000 milions de tones de metà en forma d’hidrats, més o menys el doble de tot el carboni contingut en tots els arbres, arbusts i herbes del planeta. Si només s’alliberés un u per cent d’aquesta quantitat a l’atmosfera durant els propers cinquanta anys, es produiria un escalfament molt brusc del planeta.

Però els científics encara estan més preocupats per la possible descongelació del permafrost de les regions àrtiques. El permafrost de l’hemisferi nord conté uns 950.000 milions de tones de carboni. Aquesta descongelació sembla més probable que l’alliberament de grans quantitats de metà de la plataforma continental. Però s’ha descobert, al nord-oest del Canadà, un permafrost que té una antiguitat de 700.000 anys, el que vol dir que ha romàs estable a temperatures superiors a les que tenim actualment. La conclusió és que sabem molt poca cosa de l’estabilitat del permafrost.

Actualment, molts científics estan treballant per contestar a dues preguntes bàsiques: quina quantitat de metà podria alliberar-se a l’atmosfera degut a l’escalfament actual, i quan. Tot el que sabem és que tenim una bomba de rellotgeria que podria explotar a qualsevol moment. Però ni sabem si la bomba explotarà, ni quina seria la seva potència si ho fes, ni quan ho faria. Com gairebé sempre pel que fa a les previsions sobre l’escalfament global, tenim més preguntes que respostes.

Dades de la concentració de metà

Una vergonya

Un any més, una pobre bèstia, un brau de nom Afligido, ha sigut torturada amb llances fins que ha mort després d’una llarga agonia, a Tordesillas. Un any més, una munió de bàrbars han gaudit amb el dolor d’un animal. I n’estan orgullosos. El gamarús que ha matat l’animal aquest any, un tal Oscar, anomenat el Zamorano, ha declarat sentir-se com en Cristiano Ronaldo, després de la seva “gesta”: tota una declaració de la ignorància que tant abunda per terres de secà.

Tot això en una festa declarada per les autoritats castellanes com d’interès cultural. De la cultura carpetovetònica, segurament.

Una vegada més, un any més, he sentit vergonya de tenir passaport espanyol.

Malgrat 1961 – Dues notícies del mes d’agost

El 18 d’agost del 1961, La Vnguardia publicava que s’havia multat amb 2.000 pessetes un establiment hoteler de Malgrat per no comunicar l’entrada d’estrangers a l’autoritat, i el 22 d’agost, la defunció d’un malgratenc per una infecció tetànica.

Malgrat 1911 – Donació a l’hospital i als pobres de Malgrat

La Vanguardia del divendres 8 de setembre del 1911, ara fa cent anys, dóna compte de la donació feta a l’hospital per la senyora Cèlia  Hernández, vídua d’en Josep Sarrà i Valldejuli, que fou fill de Malgrat, de 4.000 i 2.000 pesos d’or per l’hospital i pels pobres de Malgrat, respectivament.

L’ensenyament en català i el PP

Portada de Cavall Fort del mes d’octubre del 1970

Un cop més, des d’un tribunal de justícia es vol començar a desmuntar l’ensenyament en català. Una vella història, tan vella com la democràcia al nostre país. Un cop més, el PP n’és un dels principals actors, no en va la Sra. Sánchez Camacho va demanar oficialment que l’ensenyament del seu fill fos en castellà. I les seves freqüents i verborreiques intervencions a Intereconomía mostren clarament que aquesta senyora vol que Catalunya sigui una regió més d’Espanya.

No entraré a argumentar el que ja s’ha dit moltes vegades: que el sistema actual permet un coneixement molt correcte del català i del castellà als alumnes, cosa que és essencial perquè les persones tinguin igualtat d’oportunitats, al menys per accedir a un lloc de funcionari, ja que un noi educat en castellà tindrà, sense cap dubte, un nivell insuficient de català. I com que un funcionari ha d’atendre tant en català com en castellà, serà discriminat, ja que no tindrà els coneixements necessaris.

Estem davant un problema important, un problema de supervivència de Catalunya com a entitat singular. Sóc de l’opinió que Catalunya deixarà d’existir com a nació si el català desapareix o és molt minoritari. I el PP, ja se sap, no vol que Catalunya sigui una nació, de manera que la seva oposició a la immersió és perfectament coherent. I, a més, és una posició inamovible.

De manera que CiU pactarà els pressupostos del 2012 amb un partit que vol que Catalunya desaparegui com a nació, i que, per aconseguir-ho, ataquen l’ensenyament en català. Doncs bé, encara que estiguem en plena crisi, jo no pactaria res amb aquesta gent. I, si no pogués aprovar els pressupostos del l’any que ve, convocaria noves eleccions.

Ja sé que això és senzill de dir darrera d’un ordinador i sense cap responsabilitat de govern, sobretot en temps de crisi. I que aprovar una nova rebaixa dels pressupostos sense el PP no seria gens fàcil. Però si el govern i els partits catalanistes no donen, de veritat, un cop de puny sobre la taula, el PP (i el PSOE, no l’oblidem) seguiran intentant destruir la nostra singularitat. L’únic idioma que entenen és el de la por, i, per fer por, els partits catalanistes han de remar en la mateixa direcció, no amb paraules, sinó amb fets.

Per aquesta mateixa raó considero que el pacte actualment vigent a l’ajuntament de Malgrat és indigne, de la mateixa manera que ho va ser el quasi pacte que amb el PP van estar a punt de signar CiU i ERC.

L'escalfament climàtic actual comparat amb l'històric

Craig Loehle va publicar l'any 2007 el seu conegut article A 2000-year global temperature reconstruction based on non-treering proxies. Amb les seves dades podem fer el següent gràfic, en el qual podem veure perfectament el període càlid medieval i la petita edat del gel. Les dades anuals són la mitjana de 30 anys, centrats en l'any. Aquest gràfic ens permet apreciar els canvis de temperatura que podem considerar naturals durant els darrers 2.000 anys, que correspondrien a ± 0,6 º C.

Hem afegit a aquest gràfic les temperatures globals mesures, segons la NOAA, també agafant una mitjana de 30 anys. Hem fet coincidir el millor possible les anomalies dels dos estudis en els anys comuns. Podem veure que la temperatura actual no és superior a la assolida durant el període càlid medieval, ja que el valor corresponent a l'any 2010 (en què només hem fet mitjana dels 15 anys anteriors, com és obvi) no arriba a + 0,5 º C.

La variació climàtica actual té una part natural o està causada exclusivament pels gasos d'efecte hivernacle? A la vista d'aquest gràfic, la resposta no és evident. Però podem afirmar que les variacions naturals del clima no s'han d'infravalorar.

Dades Loehle

El cost del petroli per l’economia espanyola

Que l’economia espanyola anava malament quan anava “bé” es pot demostrar mirant el gràfic: quan anava bé, el dèficit comercial anual es situava entre els 80 i els 100.000 milions d’euros (és a dir, més a menys un 10 % del Producte Interior Brut), el que explica que el país estigui ara mateix endeutat fins al coll.

Si ens fixem ara en el dèficit comercial generat només pels productes energètics, veurem que tant quan l’economia anava “bé” com un cop la crisi ha arribat, és d’uns 30 a 40.000 milions d’euros anuals, i la compra de petroli cru costa sobre uns 20.000 milions d’euros anuals. Quan l’economia anava bé, aquest dèficit comercial degut a l’energia representava el 35 % del dèficit comercial total, i les compres de petroli cru, entre el 20 i el 25 %. Ambdós percentatges ja eren elevats. Però, des de que la crisi ha arribat, degut a una disminució a la meitat del dèficit comercial, aquests dos percentatges s’han multiplicat per dos: l’any passat, el saldo de l’energia va ser del 66 % del total del dèficit comercial, i el del petroli, el 44 %. Això és degut a que, encara que s’hagi consumit menys energia que quan tot anava “bé”, el cost de l’energia importada ha augmentat. I continuarà augmentant durant uns quants anys.

De manera que, si ens en volem sortir, hem de reduir la nostra dependència energètica i hem de rebaixar la nostra dependència del petroli.