Rodrigo Rato. El gran artifice

Acaba de sortir el llibre “Rodrigo Rato. El gran artífice". La sinopsi que en fa l’autora Carmen Gurruchaga és la següent:

Més de cinc milions de desocupats, una herència econòmica devastadora, autonomies tècnicament en fallida, gairebé mig milió de petites i mitjanes empreses desaparegudes els últims anys ... Això és el que el nou govern de Mariano Rajoy es va trobar després de les eleccions del passat 20 de novembre. No obstant això, la solució per tirar endavant és possible, i el Partit Popular bé sap com fer-ho.

Gran artífex del miracle econòmic espanyol durant els vuit anys de govern d'Aznar, ningú dubta que Rodrigo Rato Figaredo constitueix la prova que en economia és possible donar la volta a la pitjor de les situacions: com a ministre d'Economia i Hisenda va aconseguir crear gairebé cinc milions de llocs de treball (més que Alemanya, França i Anglaterra juntes). Durant molts anys al capdavant de grans institucions nacionals i internacionals Rodrigo Rato és una de les veus més autoritzades per explicar la situació en què ens trobem. Sempre reticent a concedir entrevistes i a airejar la seva vida, Rato es sincera per primera vegada amb la prestigiosa periodista Carmen Gurruchaga. En aquest llibre ambiciós, positiu i clarificador s'explica el perquè som on som, s'ofereixen respostes a la crisi i s'aborden tots els temes espinosos de l'actualitat financera.

El llibre ha estat escrit des de l’adoració. Cadascú és lliure d’adorar a qui vulgui, però la veritat és que la senyora Gurruchaga, amb aquest llibre, no retrata el senyor Rato, sinó que es retrata ella mateixa.

Comencem pel començament. El govern del senyor Aznar es va trobar una economia que ja havia començat a sortir de la crisi. L’actuació del senyor Rato va ser la d’escalfar l’economia, posant les bases de la bombolla del rajol que avui estem pagant, i va fer les trampes necessàries perquè Espanya, malgrat tenir una economia amb una productivitat baixa, entrés a l’euro. Amb aquesta entrada, l’economia es va escalfar encara més, ja que els interessos dels préstecs es van mantenir baixos, quan hauria convingut augmentar-los.

L’any 2004 hi va haver eleccions, i el senyor Rato declarava: "La veritat és que estem assentats en un cicle llarg i amb poques incerteses. Això és indiscutible. I l'important és que és un model que durarà". El prohom va demostrar que no entenia res.

Li van trobar una ocupació com a responsable del Fons Monetari Internacional. La seva gestió va ser bastant discutida. Un informe elaborat per l'Oficina d'Avaluació Independent d'aquest organisme va criticar l'etapa entre 2004 i 2007, quan el senyor Rato n’era el seu màxim responsable. La conclusió va ser demolidora: les deficiències internes van impedir prevenir la crisi, els Estats Units van impedir que el FMI analitzés en profunditat el seu sector financer, empleats de l'organisme varen denunciar pressions i autocensura. Durant el mandat del senyor Rato el FMI va posar com a exemple a seguir algunes de les pràctiques més destructives, no va fer cas dels senyals d'alerta i es va mostrar complaent amb els països rics, especialment els Estats Units, que va acabar sent el focus de la crisi. Aquests defectes del FMI ja existien abans que el senyor Rato en for el responsable, però durant el seu mandat, o no els va veure, o no va voler o no va ser capaç de corregir-los.

Alguns exemples del informes del FMI durant aquells anys:

"El sistema financer dels Estats Units és resistent i està ben regulat" (2005).

"El sistema financer del Regne Unit és un dels més forts entre les economies avançades", deia l'FMI el 2006.

"Els principals bancs comercials i d'inversió tenen una sòlida posició financera i el risc sistèmic sembla baix" (2007).

"Els mercats han mostrat que es poden autocorregir i que de fet ho estan fent” (2007).

A l'estiu del 2007, just quan s'acostava la crisi, el Fons deia: "Les perspectives són les millors en anys l'economia està preparada per a un període de creixement sostingut".

No és estrany que el senyor Rato, que tenia problemes familiars, aprofités aquesta excusa per dimitir, quan es va donar compte del resultat de la seva gestió al FMI.

A la seva edició del 1 de desembre del 2010, Bloomberg recordava que el senyor Rato i el PP no van saber gestionar els problemes de la implantació de l'euro a Espanya, com la bombolla immobiliària. Afegia que el senyor Rato tenia una oportunitat de "reparar el dany" que la seva gestió ministerial havia produït, des d'un altre càrrec de gran responsabilitat, com era la presidència de Caja Madrid.

Doncs bé, no ha sigut així. El senyor Rato també ha hagut de dimitir. Encara no sabem bé els detalls de la seva gestió a Bankia (ex Caja Madrid). El que si sabem és que la darrera auditoria que el mateix senyor Rato havia encarregat a l'empresa Deloitte revela que Bankia va ocultar, quan no va falsejar, dades comptables. Un exemple, l'equip del senyor Rato havia comptabilitzat la participació de Bankia al Banc Financer i d'Estalvi (la filial que van crear per aparcar els actius tòxics) en 12.000 milions d'euros, quan el seu valor en borsa és de ¡dos mil milions!

Un cop s’ha descobert que Bankia mentia, els inversors estrangers no es fien i fugen d'Espanya. No només el senyor Rato no ha “reparat el dany” que va causar la seva gestió ministerial, sinó que ens ha acabat d’enfonsar.

“Rodrigo Rato. El gran artífice”. Si, un dels grans artífexs de la nostra ruïna.

El deute extern d'Espanya

El deute extern d'Espanya ha augmentat, a finals de l'any 2011, fins assolir la xifra de 1.775 milions d'euros, un 165 % del PIB. Aquest augment es produeix després que l'any 2010 el deute extern espanyol disminuís per primera vegada des de fa una dècada, el que es va interpretar com que l'economia espanyola estava reaccionant i es començaven a corregir els desequilibris.

Amb un dèficit per compte corrent de la balança de pagaments, Espanya necessita diners de l'exterior per finançar la seva economia i per anar refinançant els venciments d'aquest deute extern. És una de les grans diferències amb Itàlia, que té un volum d'estalvi interior més important per costejar el seu deute, tant públic com privat.

El deute extern de les administracions públiques és relativament petit (282.000 milions d'euros), el que vol dir que la major part del deute públic està en mans nacionals.

Abans de la crisi, la inversió privada finançava el deute extern espanyol. Però amb la crisi, els bancs han a recórrer creixentment al BCE. La part del deute extern finançat per l'autoritat monetària ha passat de 51.000 a 175.000 milions en un sol any, de manera que ha passat de representar menys del 3% a gairebé el 10% del total del deute extern espanyol, i és probable que actualment sigui més gran, després de la subhasta de BCE del 29 de febrer. A les estadístiques, aquest deute extern finançat per l'autoritat monetària apareix separat del deute de les entitats financeres amb altres inversors. De manera que el deute extern de les entitats financeres, a finals del 2011, era de 716 + 175 = 891 milers de milions d’euros.

Espanya ja hauria d’haver sigut rescatada si el BCE no hagués posat a disposició dels bancs aquestes quantitats de diners, el que ens dóna idea de la gravetat de la situació. La principal vulnerabilitat de l'economia espanyola és que la banca és enormement dependent del finançament exterior i, en particular, és molt dependent perquè el deute extern a curt termini de les entitats financeres supera els 360.000 milions, sense comptar els diners del BCE. Davant la falta de finançament, la banca no pot atendre la demanda de crèdit.

Si el que es mira és la posició d'inversió internacional neta d'Espanya, que computa tots els actius menys tots els passius enfront de l'exterior, la xifra de finals del 2011 també marca un nou rècord, amb 989.000 milions negatius, un empitjorament d'uns 50.000 milions en un any, segons dades del Banc d'Espanya. La posició del Banc d'Espanya per l'augment dels seus actius nets amb l'Eurosistema (com a intermediari entre el BCE i el sistema financer), ha passat de -46.000 milions d'euros a finals de 2010 a -170.000 a finals de 2011.

De manera que la dependència d'Espanya respecte del BCE és cada vegada més important, el que indica que el BCE té la palanca per mantenir-nos surant o per afogar-nos, obligant-nos a demanar un rescat. Caldrà seguir fent el que ens manin o prendre la decisió de sortir de l'euro. La nostra economia no dóna per més. És cada vegada més probable que acabem com Portugal o, potser, com Grècia. Haurem d’anar mirant el programa d’Esquerra Unida, que serà el partit més votat a les properes eleccions.

Banc d’Espanya: deute extern
Banc d’Espanya: inversió internacional neta

L'atur registrat al mes d'abril

L'atur continua disminuint al mes d'abril. Dintre de les notícies dolentes que ens aclaparen, aquesta és, almenys, una notícia que hauria pogut ser pitjor. La part més delicada és que hi ha 136 aturats més que ara fa un any. Haurem d'esperar per veure on s'estabilitzarà el mínim d'aquest any, però, pel que es pot endevinar, tot indica que serà superior al dels anys anteriors.

Les eleccions d’aquest cap de setmana

Dues eleccions importants aquest cap de setmana a Europa, les eleccions gregues i les franceses.

El resultat de les eleccions gregues no ha d’estranyar a ningú. Fa un parell d’anys ja sospitàvem que el rescat de Grècia no era viable, com s’ha demostrat. Als grecs se’ls ha retallat tot el retallable i més. Se’ls ha maltractat, se’ls ha insultat, no se’ls ha donat temps per fer funcionar l’estat (veure la Contra de la Vanguardia d’avui). Els grecs s’han sentit humiliats i, amb el seu vot, saben que poden fer molt mal a l’euro i a Europa. I tot perquè els alemanys (i el president que ha perdut a França) tenen menys vista que un miop. I amb líders així, Europa no va enlloc. Diumenge va ser Grècia, demà, hi ha moltes probabilitats que siguem nosaltres.

A França hi haurà canvi de president. Ja era hora, ja que el senyor Sarkozy es movia molt, però realment, ni ell mateix sabia cap a on. Ha sigut un president diferent de tots el altres presidents de la cinquena república pel seu protagonisme exagerat. Ni hem sentit parlar del seu primer ministre, el senyor Fillon, un tipus molt més seriós que el president.

Això no vol dir que m’agradi la victòria del senyor Hollande. També ell serà un president diferent dels altres de la cinquena república: és l’únic que no ha tingut cap experiència de govern abans de ser president. Veurem què passa a les properes eleccions al parlament: si no la guanyen els socialistes, hi haurà cohabitació, i llavors el president serà un simple comparsa, com ho va ser el president Chirac durant la seva cohabitació amb el primer ministre socialista Jospin. Però si guanyen els socialistes, encara pot ser pitjor. Quan va guanyar el president Mitterrand, va nacionalitzar la indústria (podeu imaginar que l’estat produeixi alumini?) i va passar l’edat de jubilació als 60 anys; la quantitat de diners que es van llençar a l’aigüera va ser fabulós, i ho dic perquè ho vaig viure. Quan el senyor Jospin va guanyar les legislatives, la seva ministra de Treball, la senyora Aubry (la filla de Jacques Delors), va implantar les 35 hores. El fracàs va ser sonat, però ella encara està convençuda de que va ser una decisió molt encertada. I aquesta bona dona és el primer secretari del PSF! Per cert, durant un temps aquesta senyora va ser vicepresidenta de l’empresa on jo treballava, i cada vegada que vaig tenir l’ocasió de parlar amb ella em vaig fer insultar, junt amb tots els meus col•legues, ja que teníem molta agitació social a les fàbriques, i era tot per culpa nostra, i no dels sindicats. Una dona cegada per la ideologia, una dona perillosa.

De manera que si els socialistes guanyen les legislatives, no sé si el president serà capaç de frenar les seves tropes. Hem de pensar que, si a Espanya, on l’estat dit del benestar té un pes del 25 % del PIB, i no el podem sostenir, a França el seu pes és del 35 %. I que França és una nació on l’estat és molt potent, però on el parlament no té cap pes: manen més els manifestants que els parlamentaris. I la conflictivitat social és molt important.

En resum, independentment de qui hagi guanyat les eleccions a França, sóc pessimista sobre la capacitat d’aquest país per liderar (o coliderar) Europa.

Les emissions de metà dels dinosaures

És probable que els sauròpodes del Mesozoic, igual que molts herbívors moderns, hagin estat la seu de microbis metanogènics per a la digestió fermentativa del seu aliment de plantes. Si més no, així ho estima l'article recentment publicat Could Methane produced by sauropod dinosaurs have helped drive Mesozoic climate warmth?

Avui el metà de la ramaderia és un component important del balanç global de metà. Les emissions de metà pels sauròpodes probablement també hagin estat considerables. Els autors usen un enfocament quantitatiu simple per estimar la magnitud de la producció de metà i arriben a la conclusió que la producció de gas metà pels sauròpodes podrien haver estat un factor important per mantenir el clima càlid del Mesozoic.

Els dinosaures sauròpodes inclouen els animals més grans terrestres coneguts i mostren una forma característica, amb un cap petit a l'extrem d'un coll molt llarg. La seva diversitat i distribució geogràfica suggereix que els sauròpodes poden haver estat les espècies clau en molts ecosistemes durant el Juràssic i el Cretaci.

Basant-se en part en dades de la Formació Morrison del Juràssic final, situada a l'oest dels EUA), els autors estimen que la densitat de població per als sauròpodes anava des d'uns pocs animals adults grans a unes poques desenes d'individus per km2 . En concret, estimen que si els dinosaures haguessin tingut un metabolisme endotèrmic, com els mamífers, l'abundància total d'aquests herbívors gegants hauria sigut de 11 a 15 animals per km2, amb una densitat de biomassa total de prop dels 42.000 kg/km2. És, però, molt poc probable que el cos tan gran dels sauròpodes tingués un metabolisme tan alt com el dels mamífers. Si s'assumeix que tenien un metabolisme de rèptil, calculen una densitat de biomassa de 377.000 kg/km2.

El paleoambient de la Formació Morrison era, almenys en part, semiàrid, un hàbitat que probablement no era l'òptim per a aquests herbívors gegants. Per al seu càlcul, els autors assumeixen, de manera conservadora, com a densitat de la biomassa de sauròpodes, una mitjana sobre l'àrea total mundial de les terres amb vegetació, de prop de 200.000 kg/km2. Altres estimacions van dels 80.000 fins als 600.000 kg/m2.

Tots aquests estudis prediuen que la biomassa d'herbívors en el Mesozoic va ser més grossa que l’observada als hàbitats moderns amb grans mamífers herbívors, com ara la sabana africana. Tres possibles mecanismes ho poden explicar: la primera, que la producció primària per km2 al Mesozoic ha de reflectir les altes temperatures i les altes concentracions de CO2. En segon lloc, els dinosaures herbívors han d'haver tingut una menor taxa metabòlica per massa específica que la dels mamífers endotèrmics de la mateixa mida. En tercer lloc, els dinosaures herbívors van desenvolupar una mida corporal molt gran, i, com que el metabolisme no augmenta linealment amb la massa, sinó que augmenta menys, una mida corporal més gran permet que una determinada producció primària pugui sustentar una major biomassa d'animals herbívors .

Per estimar la producció de metà, els autors segueixen la relació establerta per als herbívors no remugants moderns, on el metà (litres per dia) = 0,18 × (massa corporal en kg) ^ 0,97. L'exponent (0,97) no és estadísticament diferent d'un, el que indica que per calcular les emissions totals de metà dels sauròpodes, només hem de calcular la densitat de la biomassa total, ja que les emissions de metà seran insensibles a la distribució de la mida corporal dels animals constitueixen. Com a exemple il•lustratiu, si considerem que la densitat de la biomassa dels sauròpodes era de 200.000 kg/km2, que equival a deu sauròpodes de 20.000 kg cada un (el que és una estimació conservadora de la massa adulta dels brontosaures) s'arriba a unes emissions de metà de 2.675 litres per dia per animal, el que equival aproximadament a 1,9 kg per dia. Per a una densitat de deu adults per km2, tenint en compte que el dia del Mesozoic era una mica més curt que l’actual), s'obtenen 6,9 tones/km2 d'emissions de metà a l'any. Suposant una superfície global de vegetació de 75 milions de km2 (equivalent a la meitat de la superfície total de la superfície emergida del planeta), dóna una producció global anual de metà dels sauròpodes de 520 Tg (520 milions de tones). Això és comparable al total de les emissions modernes metà. Per comparació, el total de l'emissió global de metà del període preindustrial de l'Holocè va ser aproximadament 200 Tg per any, capaç de sostenir una concentració de metà atmosfèric de prop de 0,7 ppm, mentre una emissió mundial de 500-600 Tg sustenta la concentració moderna d’aproximadament 1,8 ppm.

En resum, els càlculs dels autors suggereixen que els dinosaures sauròpodes podrien haver tingut un paper tan important que van arribar a influir sobre el clima, a través de les seves emissions de metà.

El model energètic alemany

Un tema molt interessant és la Transformació Alemanya d'Energia (Energiewende). Encara que la producció d'energia renovable està creixent a tot el món, no hi ha cap país important que estigui construint el seu futur subministrament d'energia basant-se principalment en les energies renovables, a excepció d'Alemanya.

A la Contra de la Vanguardia del passat dia 4, el senyor Jeremy Rifkin afirmava que la tercera revolució industrial ja havia començat, que era una revolució consistent en produir energia de manera descentralitzada. Aquest senyor assessora la canceller Merkel en la seva aposta pionera per la producció descentralitzada d'energies renovables i de la seva distribució a través de la xarxa i afirma que això canviarà el món. Però sembla que les coses no són tan senzilles.

Aquesta és la política energètica oficial del govern alemany. I encara que ningú dubta que la Transformació de l'Energia sigui un pla perfectament seriós, que compta amb el suport de tot l'espectre polític, la pregunta és, què està fent el govern per fer que el somni verd alemany es faci realitat?

Vegem els objectius de la Energiewende:

- Les emissions de gasos d'efecte hivernacle han de reduir un 40 per cent el 2020 i un 95 per cent per al 2050, respecte al 1990.
- El consum d'energia primària ha de reduir un 20 per cent per a l'any 2020 i un 80 per cent per al 2050.
- La productivitat energètica ha d'augmentar un 2,1 per cent l'any prenent com a referència el consum final d'energia.
- Les energies renovables haurien d'assolir un percentatge del 18 per cent del consum final brut d'energia per a l'any 2020 i del 60 per cent per al 2050.
- D'altra banda, per a l'any 2020 les energies renovables ha de generar com a mínim el 35 per cent del consum d'electricitat i el 80 per cent per a l'any 2050.
- El consum d'electricitat s'ha de reduir en un 10 per cent el 2020 i en un 25 per cent per al 2050, en comparació amb 2008.
- La demanda de calefacció dels edificis s'ha de reduir en un 20 per cent el 2020, mentre que la demanda d'energia primària s'ha de reduir en un 80 per cent per al 2050.

Durant les dues setmanes de vents àrtics i temperatures sota zero d'aquest mes de febrer, la transició energètica a Alemanya, va assolir una gran victòria des que l'administració Merkel va parar l'energia nuclear i va abraçar un futur basat en energies renovables. Els crítics de Merkel, especialment els propietaris de les plantes d'energia nuclear del país i els operadors de la xarxa elèctrica, havien advertit de les apagades i de la pujada dels preus que hi hauria a l'hivern. Cap d'aquestes profecies es va complir. En realitat, durant l'onada de fred, impulsada pels vents a la costa del Bàltic i els dies clars i assolellats al sud, Alemanya va acabar exportant electricitat a França, tot i que la xarxa va estar a punt de fer figa.

Malgrat això, actualment hi ha molta incertesa al país respecte d'aquesta transformació energètica. De fet, els crítics del govern diuen que el Energiewende ja s'ha estancat. La majoria dels experts coincideixen que l'execució del pla s'enfronta a enormes obstacles.

La pregunta més escoltada de totes és com farà el govern de Merkel per arribar a un Pla Mestre (no un pla amb els "objectius", ja que aquests ja s'han establert), sinó un pla per demostrar com assolir aquests objectius .

Els observadors coincideixen que la llista d'accions concretes que cal dur a terme és formidable i molt complicada d'implementar. Entre d'altres, inclou:

- La remodelació de la xarxa elèctrica
- Resoldre l'interrogant de l'emmagatzematge de l'electricitat
- Redissenyar els incentius del mercat energètic
- Com avançar per assolir els objectius d'eficiència

I no és només el poble alemany qui està esperant, la resta del món també. Ja que l'èxit o el fracàs del "model alemany" podria resoldre algunes de les discussions que bullen en el món de l'energia. I, de passada, podria ser l'únic camí per sortir de la crisi econòmica actual.

El primer de maig

Ahir va ser primer de maig. Com cada any, hi va haver manifestacions, eslògans i pancartes. Pel que cridaven els manifestants i pel que deien les pancartes, em fa l’efecte que tenen una narració de la història que no es correspon massa amb la veritat. Protesten contra la pèrdua d’uns drets que la classe obrera ha anat conquerint amb els anys, però sobretot, amb molt d’esforç i sacrifici. No dubto ni un moment que els drets adquirits no han sigut regalats, i que molta gent ha sofert fins i tot presó per anar conquerint-los. Fins aquí, la seva narració de la història es pot qualificar de correcta.

Però, aquesta bona gent s’han preguntat alguna vegada perquè només tenim aquests drets al que s’acostuma a anomenar com el món occidental? Probablement, no. I és que la narració de la conquesta d’aquests drets té una segona part, més important que la primera. Si els països occidentals han anat acumulant riquesa, que amb el temps i les lluites socials s’ha anat redistribuint, és perquè durant molts anys aquests països hem explotat els països del tercer món: els hi compràvem matèries primes a cap preu i els hi veníem els nostres productes elaborats a preus desorbitats. Hem acumulat riquesa i benestar a còpia de mantenir milers de milions de persones en la més absoluta de les misèries.

I això s’està acabant. Els països productors de matèries primes volen que les paguem a un preu més elevat, reinverteixen els beneficis i s’industrialitzen. Ja no compren els nostres productes elaborats a preus desorbitats, sinó que ens venen els seus a preus que, per nosaltres, no són gens cars. Cada vegada que comprem productes fabricats per aquests països, que encara no tenen cap dret social ni cap prestació de l’estat del benestar, no només enviem a gent de casa nostra a l’atur, sinó que, a més, contribuïm a retallar el nostre estat del benestar.

Això és el que els manifestants del primer de maig sembla que no han entès.

Agafem la Contra de la Vanguàrdia del 13 de març, i llegim-la atentament: és un bon exercici intel•lectual, que seria molt útil a tots els que protesten per les retallades. En trec algunes frases:

- La falta de drets dels xinesos amenaça els nostres. No hi haurà drets laborals pels espanyols si els xinesos no en tenen, almenys, alguns.

- No hi ha drets sense recursos, i només una economia eficient genera els recursos necessaris per fer realitat els drets humans. La competència dels països emergents com Xina, Brasil o Índia, més competitius al no destinar recursos per realitzar aquests drets, impedirà que vostès els realitzin.

- Proposició: hauríem manifestar-nos i votar perquè la nostra obertura de barreres comercials es condicionés a que els treballadors xinesos obtinguessin més drets. Si no els obtenen, ja que no els obrim els nostres mercats. I els imposem aranzels a les rondes de negociació del lliure comerç. Perquè si eliminem aranzels sense posar condicions socials als xinesos i emergents no només desarmem nostres mercats, també estem desarmant els nostres drets. La prosperitat d'Espanya i el benestar dels espanyols ja no es decideixen en les manifestacions espanyoles, sinó a les rondes mundials de liberalització comercial. Avui aquestes rondes globalitzen mercats i els capitals, però no els drets laborals i socials.

- Alternatives: una alternativa és rebaixar els nostres drets fins al punt que puguem produir igual de barat que ells. Una altra alternativa seria aconseguir superioritat tecnològica sostenible: difícil, però ho seria encara més distribuir els seus fruits sense crear una societat dual.

- Obligacions: comencem per la fiscal. Les grans multinacionals i les grans fortunes eludeixen el pagament dels impostos nacionals mitjançant els paradisos fiscals. Com a resultat es concentra la pressió fiscal sobre les classes mitjanes nacionals que no poden escapar al fisc.

- Futur: a Harvard i a Pequín creuen que es trigarà 20 anys per igualar els drets dels occidentals i dels xinesos. I el PC xinès té por ...

És a dir, que, o espavilem o ens esperen 20 anys de retallades. Seria bo que comencéssim a actuar. Per ara, mirant el que fan els governants i el que fan els manifestants, no hem agafat el camí adequat.

Els comptes de l’ajuntament al 31 de març

L’ajuntament ha publicat els seus comptes del primer trimestre de l’any. El que és més interessant d’aquests comptes no és l’estat dels ingressos i de despeses, que a aquestes dates de l’any són encara poc significatives, sinó les modificacions que s’han efectuat al pressupost. I és que aquestes modificacions són importants: s’ha passat de 17,8 milions d’euros a, ni més ni menys, 27,2 milions. A les taules següents, les partides amb diferències estan en vermell.

A l’apartat d’ingressos taxes, preus públics i altres ingressos, la diferència (+ 49.539 €) és deguda a les contribucions especials per l’urbanització de la riera de Palafolls.

Al de transferències corrents, la diferència (+ 96.465 €) correspon a una transferència del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC).

Al de transferències de capital, la diferència (+ 757.047 €) correspon a una subvenció suplementària de la Generalitat pel barri del Castell (380.897 €), i a dues subvencions de la Diputació: una pel soterrament de contenidors (56.332 €) i l’altre pel centre cívic del barri del Castell (319.518 €).

Les diferències d’ingressos als actius financers són apunts comptables per equilibrar ingressos i despeses, i vol dir que es gastarà de la tresoreria, ja que no es demanen nos préstecs.

Al capítol de despeses, hi trobem un augment de les despeses de personal (+ 208.565 €), es corresponen al pla d’ocupació pel que hi ha una transferència del SOC (96.465 €), i 112.100 € d’augment de remuneracions al personal de seguretat ciutadana, que augmentarà els seus efectius.

A l’apartat de compra de béns i serveis, l’augment del pressupost és de 521.481 €, que es corresponen a moltes partides, de les que destacarem l’arrendament d’un local per l’oficina d’habitatge i projecte barri del Castell, per 21.506 €, i la recollida de residus, que té un augment de 153.600 €.

L’augment més important de les despeses és a l’apartat de les inversions, que resumim en el quadre següent:

La pregunta que ens podem fer és què coi hi fan en el pressupost modificat gairebé 6 milions d’euros per l’equipament socio cultural, a no ser que s’esperi una macrosubvenció, cosa difícil en aquests temps d’austeritat. I la reflexió, que ja vam fer l’any passat sobre el mateix tema, és que presentar un pressupost d’un milió per augmentar-lo, tres mesos més tard, a gairebé 10 milions, demostra molt poca serietat en la confecció del pressupost d’inversions. A una empresa privada, al que actués així se li assenyalaria directament la porta.

Si totes aquestes inversions s’arribessin a fer, el forat a la tresoreria de l’ajuntament seria dels que fan història. Menys mal que, si la història es repeteix, aquest augment de les inversions previstes quedarà en molt poca cosa.

L'Enquesta de Població Activa del primer trimestre

L'Enquesta de Població Activa (EPA) és una investigació contínua i de periodicitat trimestral dirigida a les famílies, realitzada per l'INE des de 1964. La seva finalitat principal és obtenir dades de la força de treball i de les seves diverses categories (ocupats, aturats), així com de la població aliena al mercat laboral (inactius). La mostra inicial és de 65.000 famílies al trimestre, quedant reduïda a la pràctica a aproximadament 60.000 famílies entrevistades de manera efectiva que equivalen a unes 180.000 persones.

S'acaben de publicar les dades de l'EPA corresponents al primer trimestre del 2012. El nombre d'aturats ha augmentat en 365.900 respecte del trimestre anterior, arribant als 5.639.500, el que representa un 24,4% de la població activa (23.072.800 persones).

Pel que fa al tram d'edat comprès entre els 16 i els 24 anys, el nombre d'aturats és de 981.200, un augment de 37.700 persones respecte del trimestre anterior, el que representa un 52% de la població activa d'aquest tram d'edat (1.772 300 persones).

Championslí

Avui m’he despertat content. Tenia la impressió que a aquest país, potser, si tenim sort, hi haurà una mica menys d’ignorància i una mica més de sentit comú. I tot per la championslí.

Aviat farà quatre anys que va començar la crisi econòmica. Poc abans, el llavors president del govern central va anunciar que el PIB per càpita espanyol havia sobrepassat l’italià, que comencessin a tremolar els francesos i que, un cop sobrepassats, aniríem pels alemanys. L’economia espanyola era una economia de championslí, com va dir amb el seu accent de Lleó.

Resulta que el temps ha passat, i hem baixat no a segona, sinó a la tercera divisió econòmica. Havíem pagat la championslí amb diners que no eren nostres i que ara no podem tornar.

Però on n’hi ha hagut, sempre en queda, i aquest país encara podia presumir de tenir la millor lliga de futbol del món (o així ens ho recalquen cada setmana), els dos millors equips de futbol del món, els dos millors jugadors del món i els dos millors entrenadors del món. No hi fa res que els clubs de futbol deguin a la hisenda pública i a la seguretat social 700 milions d’euros (que acabarà pagant el contribuent, per molts papers mullats que signi el ministre del ram), aquest país encara podia presumir de championslí.

Com al conte de la lletera, molts somniaven amb una final a aquell estadi bàvar que canvia de color segons qui hi jugui, on hi aniria el príncep (el rei està massa atropellat), el president del govern central i el de la Generalitat. Amb tants personatges principals, la canceller Merkel també hi hauria d’anar, i li podríem passar la ma per la cara ensenyant-li qui som i com les gastem. Europa i el món sencer haurien d’inclinar el cap davant d’aquest país. Tornaríem a ser l’enveja del món sencer.

Però el càntir, de tant anar a la font, es va trencar. Ho va fer en dues fases. La primera, el dia després de Sant Jordi. La segona, el dia de Sant Marc. Ens hem quedat sense championslí, com quan es va perdre Cuba i les Filipines, que es va perdre tot.

Fa temps que no reia tant.

El mercat del CO2 a Espanya

Interessant article el que va publicar ahir El País sobre el mercat de drets d’emissió de CO2 a Espanya, i que val la pena llegir sencer.

El podem resumir que, des de que l’any 2008 va començar a aplicar-se realment el mercat d’emissions de CO2, la indústria pesada, que funciona al ralentí per la crisi, ha venut gairebé 1.300 milions d’euros de drets, mentre que el govern central ha hagut de pagar 770 milions per comprar drets a l’estranger, i en necessitarà comprar encara 500 milions d’euros més. Negoci rodó pel contribuent.

El sistema europeu d’emissions afecta a Espanya unes 1.130 empreses (elèctriques, refineries, fabricants d’acer, de ciment, etc), que van rebre una assignació gratuïta per emetre CO2 entre 2008 i 2012. Els càlculs es varen fer abans que comencés la crisi, de manera que l’assignació va ser generosa. Si emetien més CO2 del que se’ls havia assignat, havien de comprar més drets al mercat, de manera que les plantes més eficients sortirien beneficiades.

El que ha passat és que la producció de ciment, per exemple, ha caigut més del 60 %, de manera que els fabricants de ciment han emès molt menys CO2 que el que tenien assignat, i han venut al mercat l’excés de drets que tenien, i pels que no havien pagat res. El mateix ha passat a la majoria de les indústries afectades.

L’any 2008, la indústria espanyola, sense comptar les elèctriques, va emetre 12,12 milions de tones menys del que tenien assignat. Al preu d’aquell any, la venda dels drets no utiltzats els va reportat 226 milions d’euros. L’any 2009, el benefici va ser de 306 milions, l’any 2010, de 335 milions, i el 2011, 372. Quan va ser evident que, a causa de la crisi, s’havien assignat massa drets d’emissió, ja era tard per poder-los retirar.

Mentrestant, segons va explicar al Senat el ministre d'Agricultura i Medi Ambient, Miguel Arias Cañete, el nou d'abril d’enguany, "Espanya ha invertit 770 milions d'euros per adquirir 159 milions de tones”. I d'aquí fins a 2014 encara n’hauria de comprar més de 105 milions de tones. El ministre va afegir: "Depenent de com fluctuï el preu de la tona, hauríem de disposar de 450 milions d'euros en el millor escenari, a quatre euros la tona, o de 850 milions com a xifra més probable”. I va concloure: "Hem de dedicar a aquesta broma 150 milions d'euros a l'any, mentre que a les empreses els sobra i algunes fins equilibren els seus comptes de resultats venent els seus drets sobrants".

I és que quan els funcionaris de l’estat (o de la Unió, que és el mateix tipus de funcionari) inventen i apliquen un sistema complicat com aquest, el més probable és que el contribuent s’hagi de rascar la butxaca, mentre que alguns espavilats es folren. I en moments com el que estem vivint, plens de retallades per tot arreu, això és encara més sagnant.

Malgrat 1912 – Les mines de Malgrat al cine

A la Vanguardia dels dies 16, 25 i 26 d’abril de l’any 1912 s’hi anuncien les programacions dels diferents cines de Barcelona. Entre les projeccions hi trobem una visita a les mines de Malgrat. Notarem que la durada de les pel·lícules venia expressada en metres.

16 d’abril de 1912

25d’abril de 1912

26 d’abril de 1912

L’estat del benestar s’enfonsa

Sembla que no podem pagar l’estat del benestar del que gaudíem fins ara. Serà bo donar-hi una ullada per veure quan costa. Aquest estat del benestar està composat d’educació pública, sanitat pública, pensions, prestacions per atur, ajudes familiars, ajudes per la dependència.

Les darreres dades del cost de l’educació pública es corresponen a l’any 2009, en que va ser de 53.000 milions d’euros, dels que 29.000 corresponen al personal. L’educació universitària va costar 10.500 milions, la primària i infantil va costar 15.800 milions, el mateix que la secundària i la professional.

El darrer any del que es coneixen les despeses sanitàries públiques també és l’any 2009, amb un cost de 73.800 milions d’euros, dels que 10.400 corresponen als serveis primaris de salut, 39.000 als serveis hospitalaris i especialitzats, 13.400 a farmàcia. El cost del sector privat va ser de 26.400 milions d’euros, el que vol dir que el cost sanitari total, públic i privat, va ser de 100.200 milions d’euros.

La Seguretat Social va gastar, l’any 2011, 112.400 milions d’euros, dels que 99.600 milions van ser en pensions contributives, 2.000 en pensions no contributives, 6.500 milions en prestacions per incapacitat laboral, 2.400 en prestacions de maternitat i 1.300 milions en ajudes familiars.

Les classes passives (jubilació d’empleats públics) va costar 11.200 milions d’euros l’any 2011.

Les prestacions per atur van representar, l’any 2011, 30.000 milions d’euros.

Podem resumir el cost aproximat de l’estat de benestar:

És a dir, el cost de l’estat del benestar, tenint en compte que el Producte Interior Brut de l’any passat va ser de 1,073 bilions d’euros, representa el 26 % de tot el que el país ha produït.

Compararem ara aquest cost amb els ingressos tributaris i els de la Seguretat Social, que van ser, l’any 2011, de:

Arribem, doncs, a la penosa conclusió que no tenim calés ni per pagar el nostre estat del benestar, i, a més, hem de pagar les altres despeses de l’estat que no tenen a veure amb l’estat del benestar, que fan un total d’uns 88.000 milions, com podem veure al quadre següent, tret dels pressupostos de l’estat pel 2012.

I encara ens faltaria parlar de les altres despeses de les autonomies ...

Les retallades, malauradament, no seran suficients. Queda clar que si no s’augmenten els ingressos i no es redueix la prestació d’atur, pel que fa falta que l’economia vagi millor, acabarem com a Grècia o a l’Argentina del corralito.

Repsol, Vaca Muerta i “fracking”

Avui mateix està de moda criticar a la presidenta argentina per la nacionalització del 51 % de la petrolera YPF (Yacimientos Petroleros Fiscales), de la que Repsol en tenia el 57 % aproximadament. Ara, Repsol es quedarà fora de joc a l’Argentina.

La raó d’aquesta nacionalització és que s’ha descobert a aquell país un important jaciment de gas i petroli d’esquist, anomenat Vaca Muerta, a la província de Neuquén, al sud de la província de Mendoza, al peu dels Andes. Aquest jaciment sembla molt important, ja que s’ha estimat que seria el tercer del món, rere el Canadà i els Estats Units..

Repsol – YPF anava, pel gust del govern argentí, massa poc a poc per explotar el jaciment, i és molt possible que sigui veritat, no sé si per falta de coneixements tècnics o per què. A Cantàbria i a Àlaba, per exemple, on hi ha també un jaciment de gas i petroli d’esquist, Repsol no hi ha perforat res, i el govern basc ha hagut de demanar a una companyia americana que comencés a fer les primeres perforacions.

Als Estats Units, que des de fa pocs anys han començat a explotar aquest tipus de gas i de petroli, l’economia comença a funcionar amb força, en part degut a aquesta explotació.

A Europa, aquesta explotació està prohibida a França, i a la resta dels països, es troba molt contestada pels ecologistes, que no volen ni sentir parlar del “fracking”, dient que contaminarà les capes freàtiques d’aigua.

No sé si l’expropiació de les accions de YPF que tenia Repsol està bé o està malament. Però el que si sé és que, molt ràpidament, s’haurà de decidir si s’exploren (i s’exploten) els jaciments que tenim per aquí (també, probablement, a Catalunya). Cal que tinguem un cert coneixement del que és el “fracking”. Per això és molt interessant donar una ullada al vídeo que ha fet BNK, la companyia que ha començat a perforar a Cantàbria i Àlaba.

És curiós que els mateixos que critiquen els argentins per haver nacionalitzat el 51 % de YPF s’oposen a l’explotació d’aquesta energia a Espanya.

El congrés d’UDC

He de confessar que tinc una especial tirada (política) per Unió Democràtica de Catalunya (UDC), ja que el seu líder m’ha semblat una persona seria i amb idees clares. De manera que segueixo els preparatius pel seu congrés del proper maig.

Però quan veig la candidatura del senyor Duran, no pel que fa les persones, que moltes d’elles no sé qui són, sinó a les matèries de què s’ocupa cadascú, quedo confós. En efecte, hi he vist:

Sis vicepresidències: Estratègia política i electoral, Relacions polítiques i institucionals, Programes, estudis i coordinació parlamentària, Organització, Comunicació i portaveu, Habitatge i territori.

Tres secretaries executives: Política metropolitana, Política municipal, Finances.

Deu secretaries sectorials: Salut, Cultura, Col•locació, Participació, Ensenyament, Universitats i investigació, Política social, Formació, Integració, Família i equitat.

No he vist que ningú s’ocupi ni d’economia, ni d’indústria ni d’energia (penso que quan parlen de finances es refereixen a les del partit), el que diu molt poc de la proximitat d’aquest partit polític als problemes reals del país. Una llàstima.

Les contribucions especials

Alguna vegada he expressat la meva opinió de que les contribucions especials no haurien d’existir. En efecte, aquestes contribucions es basen en una pretesa plusvàlua d’unes cases o d’unes propietats per unes obres que es fan als carrers. És una manera com una altre de fer pagar un impost sobre un benefici abans de fer efectiu aquest benefici. Si jo tinc una casa o una propietat que, diguem, podria vendre per 100 i, amb les obres de millora que es fan al carrer la podria vendre, diguem, per 110, però no la venc ni tinc cap intenció de vendre-la, algú em podrà explicar on és la plusvàlua, perquè jo no la veig enlloc.

A més, aquest hipotètic augment del valor de la propietat, qui el calcula?

Però, la llei sent la llei, i les contribucions especials formant part de la llei, penso que, si s’apliquen, s’hauria de fer sobre dues bases: la primera, l’acord dels veïns, la segona, una certa justícia.

Al ple d’ahir es van tombar aquestes contribucions especials de la darrera ocurrència del govern municipal sobre els impostos especials, la reurbanització dels carrers St. Elm, Llibertat, part del carrer del Carme i la Plaça Joaquim Ruyra.. També es va aprovar, amb el vot negatiu dels partits que formen part del govern, que es fes una consulta als veïns afectats. Si aquesta consulta es fa, serà un primer pas. Sense el consentiment dels veïns no s’hauria d’aplicar cap contribució especial.

El cost d’aquesta ocurrència del govern municipal és de més d’un milió d’euros, dels que hi ha una subvenció de 200.000 euros i una aportació dels veïns del 75 %, aportació que, a primera vista, sembla exagerada. Si mirem les dades publicades al Malgrat Tot de Mar, podem veure que la justícia entre les diverses contribucions especials brilla per la seva absència, ja que les aportacions dels veïns van del 29 % al 90 %, sense cap explicació raonable que justifiqui aquestes diferències. I dic sense cap explicació raonable perquè dir que per una actuació s’han aconseguit més subvencions que per una altre no és una explicació raonable pel contribuent: un equip de govern com cal hauria de compensar amb inversions pròpies la manca de subvencions externes, per unificar la contribució dels veïns.

És clar que per això faria falta tenir un equip de govern com cal.

L'atur registrat a Malgrat

Com acostuma a passar cada any, quan s'acaba l'hivern, l'atur registrat a Malgrat comença a disminuir. El problema és que hem començat l'any amb un atur rècord. Esperem que els esforços de l'oficina de turisme portin turistes fora de temporada, com sembla que ho han aconseguit, ja que enguany la disminució de la xifra d'aturats registrats ha començat a baixar més aviat que els anys anteriors.

Els cicles climàtics com a causa de guerres

L'arribada del fenomen climàtic El Niño, que cada tres a set anys augmenta les temperatures i disminueix les precipitacions, duplica el risc de guerres civils en 90 països tropicals afectats, i pot ajudar a explicar una cinquena part dels conflictes a tot el món durant l'últim mig segle, diuen els autors. Això diu l’estudi Civil conflicts are associated with the global climate, publicat l'any 2011. És el primer estudi d'aquest tipus, on els investigadors han relacionat el cicle natural del clima mundial amb els increments periòdics en les guerres.

Els últims anys, historiadors i climatòlegs han trobat proves que les societats del passat van patir i van arribar a desaparèixer a causa la calor o la sequera que van danyar l'agricultura i van sacsejar els governs. La idea que el medi ambient alimenta la violència ha cobrat força en l'última dècada, amb els llibres d'autors populars com Jared Diamond, Brian Fagan i Mike Davis. Els estudis acadèmics han elaborat els vincles entre les sequeres i col•lapses socials, com, per exemple, el final de l'Imperi Acadi al Golf Pèrsic (primera superpotència del món) fa 6.000 anys, la caiguda de la civilització Maia a Mèxic entre 800 i 900, els llargs cicles de guerres dinàstiques a la Xina, que van durar segles, i les insurreccions recents a l'Àfrica subsahariana. L'any passat, especialistes en l'estudi dels anells dels arbres van publicar un atles de 1.000 anys d'El Niño relacionats amb sequeres. Les dades d'aquestes sequeres coincideixen amb la caiguda de la civilització d'Angkor de Cambodja al voltant de l'any 1400, i la posterior dissolució de dinasties a la Xina, Vietnam, Myanmar i Tailàndia.

El cicle conegut com El Niño - Oscil•lació del Sud, o ENSO, és un cicle d'escalfament i de refredament de l'Oceà Pacífic tropical que afecta els patrons del clima de gran part d'Àfrica, l'Orient Mitjà, l'Índia, el sud-est de Àsia, Austràlia i les Amèriques, on viu la meitat de la població mundial. Durant la fase freda o La Niña, la pluja pot ser relativament abundant a les zones tropicals. Durant la fase més càlida o El Niño, augmenta la temperatura terrestre i disminueixen les precipitacions a la majoria dels llocs afectats. Amb la interacció amb altres factors com ara el vent i els cicles de temperatura als altres oceans, El Niño pot variar enormement tant la seva força com la seva durada. En la seva forma més intensa, aporta una calor abrasadora i unes sequeres que poden arribar a durar uns quants anys. A latituds més altes, els efectes es debiliten, desapareixen o s'inverteixen. Les condicions de La Niña a principis de l'any 2011 van provocar sequeres al sud-oest dels Estats Units i a parts de l'Àfrica oriental.

Els autors de l'estudi esmentat van rastrejar l’ENSO de 1950 a 2004 i el van correlacionar amb inicis de conflictes civils en què van morir més de 25 persones en un any determinat. Les dades inclouen 175 països i 234 conflictes, més de la meitat dels quals van causar cadascun més de 1.000 morts en el camp de batalla. Per als països on el clima està controlat pel fenomen, es van trobar que durant La Niña, la possibilitat d'iniciar una guerra civil va ser un 3 per cent, mentre que durant El Niño, la probabilitat es va duplicar, fins al 6 per cent, com es veu a la figura. Als països no afectats pel cicle es va mantenir en un 2 per cent tant amb El Niño com amb La Niña. En general, l'equip va calcular que El Niño pot haver jugat un paper en un 21 per cent de les guerres civils a tot el món i en gairebé un 30 per cent en els països afectats per El Niño.

De color marró, percentatge de Risc de Conflictes Anuals (ACR) dels països influenciats pel ENSO en funció del valor de l'índex El Niño de maig a desembre: amb La Niña, ACR = 3%, amb El Niño, ACR = 6%.
De color blau, el mateix percentatge per als països no influenciats per El Niño, en què ACR roman constant a un 2%.
Les zones ombrejades representen els intervals de confiança del 90%.
El Niño = valors positius, La Niña = valors negatius

El mal temps sembla inclinar els països més pobres cap al caos amb més facilitat. La rica Austràlia, per exemple, està influenciada per l’ENSO, però mai ha patit una guerra civil.

El 1982, un poderós fenomen de El Niño va colpejar la serra del Perú, un indret molt pobre, destruint les collites. Aquell any, els atacs guerrillers per part del moviment revolucionari Sendero Luminoso es van convertir en una guerra civil a gran escala que ha durat més de 20 anys, i que encara continua avui dia.

Les forces del sud del Sudan ja estaven cara a cara contra el nord dominant, quan una intensa guerra va esclatar el mateix any de El Niño de 1963. La insurrecció va sanar disminuint, però va aparèixer de nou el 1976, un altre any de El Niño. Després, a l’any 1983 hi va haver un gran fenomen de El Niño i es va produir un brot catastròfic de més de 20 anys de lluita en el que van morir 2 milions de persones. Es pot dir que va ser el conflicte més sagnant del món des de la Segona Guerra Mundial. Aquest conflicte va acabar l'estiu del 2011, quan el sud del Sudan va esdevenir una nació independent, però continuen els combats a les zones frontereres.

Alguns altres països on els conflictes han tendit a esclatar durant El Niño inclouen El Salvador, Filipines i Uganda (1972), Angola, Haití i Myanmar (1991), i el Congo, Eritrea, Indonèsia i Rwanda (1997).

Els autors diuen que no saben exactament per què el clima alimenta el conflicte. Però si el país té desigualtat social, si la gent és pobra, i si hi ha tensions subjacents, sembla possible que el clima pugui donar una empenta definitiva al conflicte. Quan les collites són dolentes, la gent pot decidir empunyar una arma, simplement per guanyar-se la vida.

AVE i investigació

El govern acaba de presentar els seus pressupostos per a l'any 2012. A causa de la situació econòmica, són uns pressupostos enormement restrictius, coherents amb els ingressos previstos pels impostos, que han disminuït molt. Però són uns pressupostos que no tenen coherència interna, almenys en dos aspectes: la retallada en recerca i el malbaratament en la construcció de l'AVE.

El pressupost de l'any 2011 en recerca, desenvolupament i innovació va ser de 8.600 milions d'euros. Per a aquest any, ha quedat reduït a 6.400 milions. El govern socialista haurà fet moltes coses malament però, almenys en aquest concepte, havia mantingut una política d'ajuda a la investigació que havia permès a Espanya tenir un lloc destacat en el panorama mundial. Amb aquest brutal retallada es perdrà tota una generació de joves investigadors, serà més difícil atraure a Espanya bons científics d'altres països i serà més fàcil que els bons científics d'Espanya marxin a l'estranger. Destruir equips de recerca és molt fàcil i ràpid, tornar-los a crear és molt més lent i complicat. Amb aquests pressupostos haurem tornat a l'Espanya del “que inventin ells”.

I menys mal que tothom està d'acord, almenys de boca, que per recuperar el dinamisme econòmic cal entrar en l'economia del coneixement, i que per fer-ho es requereix una investigació potent. Al destruir l’esforç de bastants anys, amb aquests pressupostos ens mengem el gra que hauria d’haver servit per plantar la propera collita.

Al costat d'aquesta retallada, es segueixen destinant partides importants per a la construcció de l'AVE. En els pressupostos pel 2012 del Ministeri de Foment es consignen 4.188 milions de euros, dels que les partides més importants són: 1.217 per a l'AVE a Galícia, 762 per a l'AVE a Llevant, Múrcia i Almeria, 596 per a l'AVE al País Basc , 470 per a l'AVE a Astúries i 346 per a l'AVE de Barcelona a la frontera francesa. Casualment, a Galícia hi ha eleccions previstes per al 2013, si és que no s'avancen. L'ombra del que va passar a Andalusia és allargada, i cal mantenir contents els electors.

La ministra de Foment, Ana Pastor, ha justificat les inversions per a l'AVE a Galícia dient que "són de justícia", però sense aportar cap dada econòmica, argument més que discutible en aquest període de gravíssima crisi. El poble gallec, que és bastant més intel•ligent que els seus polítics, hauria entès un retard d'un o dos anys en l'arribada de l'AVE, ateses les circumstàncies dramàtiques en què viu el país, però els polítics han fet d'aquesta data un punt de confrontació partidista, i par això no n’hi haurà cap que expliqui que un quilòmetre d'alta velocitat surt, de mitjana, per uns 18 milions d'euros, l'equivalent al cost de 3 o 4 escoles, i que 5 quilòmetres d'AVE ja donarien per fer un hospital per a una població de cent mil habitants. Tampoc cap polític explicarà que els estudis de viabilitat de l'alta velocitat a Galícia indiquen que transportarà menys de dos milions de passatgers anuals, amb una cadència de quatre o cinc trens diaris en cada sentit, mentre que una línia d'alta velocitat de 500 quilòmetres requereix, per ser rendible socialment, d'uns vuit milions de passatgers anuals, xifra a la qual encara no arriba el tram Madrid Barcelona, el més utilitzat d'Espanya, que en transporta una mica menys de sis. El que diem de l’AVE a Galícia ho podem dir de totes les altres inversions en alta velocitat previstes per al 2012: cap d'elles és rendible ni a curt ni a mig termini.

El Secretari d'Estat de Transport dels Estats Units, Ray La Hood, va quedar admirat per la xarxa d'alta velocitat espanyola quan va venir a Espanya l'any 2009, convidat pel ministre José Blanco, però quan li van ensenyar els números va pronunciar una frase demolidora: "Vostès són rics, nosaltres no ens ho podem permetre". Ara que sabem que no som rics, resulta poc raonable destinar més de 4.000 milions a aquesta infraestructura el 2012, mentre es retallen les despeses de recerca.

En resum, uns pressupostos que, si no són corregits durant la seva tramitació parlamentària, d'una banda destinen molts diners a projectes que no són rendibles i, de l'altra, tallen qualsevol possibilitat de desenvolupament futur de l'economia del coneixement. Després ens preguntem per què els que ens presten els diners (els mercats) reaccionen a aquests pressupostos amb un augment dels interessos que ens demanen. Els mercats no demanen més retallades, sinó retallades intel•ligents: una retallada petita o inexistent per tot el que pugui ajudar-nos a sortir de la crisi (la recerca, per exemple) i més retallades en el que és superflu, i que representarà un augment del dèficit durant molts anys (l'alta velocitat, per exemple). Tot això demostra una falta de serietat en l'elaboració dels pressupostos. Quan precisament el que s'esperava d'un Registrador de la Propietat amb plaça a Santa Pola és això, que fos seriós.

El PP i els mapes del temps

Quan el PNB va perdre les eleccions al País Basc, i el nou lehendakari va ser el senyor López, amb el recolzament del PP, una de les primeres decisions que ven prendre va ser la de canviar el mapa del temps: estava clar que el PNB el feia servir com a element imperialista, ja que hi incloïa Navarra, la Rioja i el País Basc francès. I això era insuportable per la fina pell del PP.

Quan al país Valencià es van tancar els repetidors de TDT que retransmetien els programes de la tele catalana, una de les raons, i no la menys important, és que s’hi donava el temps del País Valencià i, a més, se l’anomenava així, i no Comunitat Valenciana. I també això era insuportable pel PP.

Ara, que s’acaba d’elegir el nou CCM (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), amb la presència d’un representant del PP com a vicepresident, el senyor Armand Querol, aquest senyor demana que es canviï el mapa del temps, ja que mostra el dels Països Catalans, en comptes d’ensenyar el de totes les Espanyes.

El PP està obsessionat amb els mapes del temps. No m’estranya gens, tenint en compte el nivell que tenen bona part dels seus afiliats. És una llàstima que a gent així se’ls doni cap càrrec i que amb un partit d'aquesta mena s’hi faci cap aliança.

L'escalfement global en imatges

Fa unes setmanes, la Nasa ha publicat un vídeo amb les temperatures del planeta des de l'any 1880. Es tracta de les mitjanes mòbils de 5 anys, per cada regió del planeta. En forma de gràfic global, el resultat equivalent és:

L'escala de colors del vídeo és:

No hi ha cap dubte que una imatge val més que mil paraules.

Els alts preus del petroli duraran una bona estona

Estem tots preocupats cada vegada que ens acostem a la gasolinera per fer benzina. Gasolines i gasoils estan cada vegada més cars, a causa del augment del preu del petroli, que, excepte una punta el juliol del 2008, just abans de la crisi, té ara mateix els preus més elevats que mai havia tingut. I, al juliol del 2008, per un euro et donaven 1,55 dòlars, mentre que ara te’n donen 1,30. I el pitjor és que aquests alts preus del petroli és molt probable que estiguin aquí per quedar-se.

Hi ha factors immediats que contribueixen a aquest elevat preu del petroli, com són les amenaces de l'Iran de bloquejar el transport de petroli al Golf Pèrsic, els temors d'una nova guerra de l'Orient Mitjà, i l'agitació a Nigèria, país ric en energia. Algunes d'aquestes pressions sobre el preu del petroli podrien disminuir d’aquí a pocs mesos, proporcionant un consol temporal a l’hora d’omplir el dipòsit. Però la principal causa dels preus elevats del petroli és un canvi fonamental a l'estructura de la indústria petroliera, que no podem corregir, de manera que els preus del petroli estan destinats a romandre elevats durant molt de temps.

En termes d'energia, ara estem entrant en un món d’una naturalesa més aviat fosca, que encara no comprenem del tot. Aquest canvi fonamental ha estat provocat per la desaparició del petroli relativament accessible i barat, l'anomenat "petroli fàcil", parlant en l'argot dels analistes de la indústria, és a dir, el tipus de petroli que ha alimentat una expansió impressionant de la riquesa mundial en els últims 65 anys, i ha fomentat la creació d'una infinitat de comunitats suburbanes orientades a l'ús de l'automòbil. Aquest petroli gairebé s'està esgotant, a excepció del que encara es pugui trobar a països devastats per la guerra, com l'Iraq.

L'Agència Internacional d'Energia (AIE), a la seva revisió de 2010 de les perspectives mundials del petroli va examinar els rendiments històrics als camps de producció més grossos del món, el "petroli fàcil", dels que la major part de l'energia del món continua depenent. Els resultats van ser preocupants: s'espera que aquests camps perdin les tres quartes parts de la seva capacitat productiva els propers 25 anys, el que representa la desaparició de 52 milions de barrils per dia de subministrament de petroli del món, o sigui, aproximadament el 75% de la producció actual de petroli cru. Les implicacions són que, o es troba petroli nou per a reemplaçar els 52 milions de barrils, o la Edat del Petroli aviat s'acostarà a la seva fi i l'economia mundial es col•lapsarà.

Malgrat tot això, el món encara alberga grans reserves de petroli, però el problema és que aquestes reserves són molt més difícils d'explotar i de refinar que les que s’estan explotant actualment. Es tracta de la varietat anomenada "tough oil", que podem traduir com "petroli difícil". A partir d'ara, cada barril que consumirem serà més costós d'extreure i més costós de refinar i, per tant, més car a les gasolineres. És a dir, els que afirmen que el món segueix "inundat" de petroli tenen tècnicament raó: el planeta encara alberga vastes reserves de petroli. El problema és que, o es troben en llocs més difícils d'explotar (a aigües profundes o a les regions Àrtiques) o es troben en una forma que necessita un procés de transformació abans de la refinació (sorres bituminoses del Canadà o petroli pesat de Veneçuela). Aquestes reserves, que podem anomenar com no convencionals, es poden explotar, però sovint a un preu molt elevat, no només en dòlars comptants i sonants, sinó també en forma de danys al medi ambient.

Val la pena fer un ràpid recorregut per alguns dels llocs on podrem trobar aquest petroli per examinar el "prometedor" nou món del petroli del segle XXI.

Petroli d’aigües profundes

Les companyies petroleres han estat perforant zones d'alta mar des de fa algun temps, especialment al Golf de Mèxic i al Mar Caspi. Fins fa poc, però, aquests esforços sempre s’han fet en zones d’aigües relativament poc profundes (uns pocs centenars de metres, com a màxim) permetent a les companyies petroleres fer servir trepants convencionals muntats sobre molls fixos. La perforació del petroli d’aigües profundes és una qüestió totalment diferent. Fan falta plataformes de perforació especialitzades, sofisticades i extremadament costoses que es poden valorar en milers de milions de dòlars.

La plataforma semisubmergible Deepwater Horizon, destruïda al Golf de Mèxic a l'abril de 2010 com a conseqüència d'una explosió catastròfica, és un exemple bastant típic d'aquest fenomen. La plataforma va ser construïda l’any 2001, amb un cost d'uns 500 milions de dòlars, i costa al voltant d'un milió de dòlars per dia en personal i manteniment. En part com a resultat d'aquests elevats costos, BP tenia molta pressa per acabar el treball del pou Macondo per poder traslladar la plataforma Deepwater Horizon a una altra ubicació de la perforació. Aquestes consideracions financeres expliquen, segons molts analistes, la pressa amb que la tripulació de la plataforma va segellar el pou, el que va tenir com a conseqüència una fuita de gasos explosius i l'explosió subsegüent. BP ara haurà de pagar més de 30.000 milions de dòlars per satisfer totes les reclamacions pels danys causats pel vessament massiu de petroli.

Després del desastre, el govern d'Obama va imposar una prohibició temporal de perforació a les zones d’aigües profundes. Tot just dos anys després, la perforació a aquestes zones del golf de Mèxic ha tornat als nivells anteriors al desastre. El president Obama també ha signat un acord amb Mèxic, permetent la perforació a la part més profunda del Golf, al llarg de la frontera marítima amb Mèxic.

Mentrestant, la perforació a les aigües profundes s'està accelerant en altres llocs. El Brasil, per exemple, s'està movent per explotar els seus camps "pre-sal" (anomenats així perquè es troben per sota d'una capa movedissa de sal) a les aigües de l'Oceà Atlàntic, lluny de la costa de Rio de Janeiro. Nous camps mar endins s'estan desenvolupant de manera similar a les aigües profundes davant Ghana, Sierra Leone i Libèria.

El 2020, segons alguns analistes, els camps d’aigües profundes subministraran el 10% de petroli del món, a comparar amb l'1% del 1995. Però aquesta producció no és barata: la major part d'aquests nous camps tindrà un cost de desenes o centenars de milers de milions de dòlars per desenvolupar-se, i només seran rendibles mentre el petroli se segueixi venent a 90 dòlars o més per barril.

Els camps d'aigües profundes del Brasil, considerats per alguns experts com el descobriment de petroli més prometedor d'aquest segle, seran especialment cars, ja que es troben sota 2.500 metres d'aigua i 4.000 metres de sorra, roca i sal. Seran necessaris els equips de perforació més avançats i costosos del món, alguns dels quals encara estan en fase de desenvolupament. Petrobras, l'empresa d'energia controlada per l'Estat, ja ha compromès en aquest projecte 53.000 milions de dòlars pel període 2011-2015, i la majoria dels analistes creuen que serà només un modest pagament inicial d'un cost final que pot ser impressionant.

El petroli de l'Àrtic

S'espera que l'Àrtic proporcioni una part significativa del subministrament de petroli del món futur. Fins fa poc, la producció a l'extrem nord ha estat molt limitada. A part de l'àrea de la Badia de Prudhoe d'Alaska i una sèrie de camps a Sibèria, les principals empreses han deixat bastant de banda la regió. Però ara, veient que no hi ha altres opcions, s'estan preparant per fer incursions molt més importants cap a un oceà Àrtic que es troba en ple desglaç.

Des de qualsevol perspectiva, l'Àrtic és el darrer lloc on ens adreçariem per extreure petroli. Les tempestes són freqüents i les temperatures hivernals molt baixes. La majoria de l'equipament ordinari no funcionarà treballant en aquestes condicions. Són necessaris equips especialitzats i costosos. Els equips humans de treball no podran viure molt temps a la regió. Els subministraments més bàsics, com aliments, combustible, materials de construcció, s’hauran portar des de milers de quilòmetres de distància a un elevat cost.

Malgrat tot això, l'Àrtic té els seus atractius: per ser exactes, milers de milions de barrils de petroli sense explotar. Segons el Servei Geològic dels EUA (USGS), l'àrea al nord del Cercle Polar Àrtic, amb només el 6% de la superfície del planeta, conté aproximadament el 13% del petroli que queda (i una proporció encara més gran de gas natural). Són números que cap altra regió del planeta pot igualar.

Les principals empreses energètiques s'estan preparant per explotar les riqueses de l'Àrtic. L’estiu vinent, la companyia holandesa Shell espera iniciar una perforació de prova en els mars de Beaufort i Chukchi, adjacents al nord d'Alaska. El govern d'Obama encara ha d'atorgar els permisos finals d'operació per a aquestes activitats, però s'espera la seva aprovació. Alhora, les empreses Statoil i altres estan planejant perforacions al Mar de Barents, al nord de Noruega.

Igual que a tots els escenaris extrems, l'augment de producció a l'Àrtic augmentarà significativament els costos operatius de les companyies petrolieres. Shell, per exemple, ja ha gastat 4.000 milions de dòlars només per la preparació de proves de perforació a les costes d'Alaska, sense produir un sol barril de petroli. El desenvolupament a gran escala a aquesta regió ecològicament fràgil, que compta amb la ferotge oposició dels ambientalistes locals i dels pobles indígenes, multiplicarà aquesta xifra.

Sorres bituminoses i petroli pesat

Una altra part important de l'oferta mundial de petroli del futur s'espera que sigui a partir de les sorres bituminoses canadenques, també anomenades "sorres petrolíferes" i del petroli extra pesat de Veneçuela. Ni l’un ni l’altre són un petroli com l'entenem normalment. Com que no són líquids al seu estat natural, no es poden extreure pels materials de perforació tradicionals, però n’hi ha en gran abundància. Segons l'USGS, les sorres bituminoses del Canadà contenen l'equivalent de 1,7 bilions de barrils de petroli convencional (líquid), mentre que es diu que els dipòsits pesats de Veneçuela alberguen un altre bilió de barrils de petroli equivalent, encara que no tot aquest material és considerat "recuperable" amb la tecnologia existent.

Fins ara, les sorres bituminoses del Canadà s'han obtingut a través d'un procés similar a la mineria a cel obert, utilitzant pales enormes per remoure la barreja de sorra i asfalt. Però la majoria dels betums de les sorres bituminoses de la província d'Alberta que es trobaven prop de la superfície ja s'han esgotat, el que significa que tota l'extracció del futur requerirà un procés molt més complex i costós. El vapors’ hauràd’ injectar en grans concentracions i a més profunditat per fondre el betum i permetre la seva recuperació per mitjà de bombes molt grosses. Això requereix d'una inversió colossal en infraestructura i energia, així com la construcció d'instal•lacions de tractament per tots els residus tòxics que s'obtinguin. D'acord amb la Canadian Energy Research Institute, per un desenvolupament complet de sorres petrolíferes d'Alberta, es requeriria una inversió mínima de 218 mil milions de dòlars durant els pròxims 25 anys, sense incloure el cost de la construcció de gasoductes als Estats Units pel seu processament en les refineries de Estats Units.

El desenvolupament de petroli pesat de Veneçuela requerirà una inversió a una escala comparable. La faixa de l'Orinoco, una concentració especialment densa de petroli pesat a la vora del riu Orinoco, es pensa que conté reserves recuperables de 513 mil milions de barrils de petroli, potser la font més grossa de petroli sense explotar del planeta. Però la conversió d'aquest betum, que té una constitució semblant a la melassa, en un combustible líquid utilitzable supera amb escreix la capacitat tècnica o els recursos financers de la companyia petroliera estatal, Petrolis de Veneçuela SA. En conseqüència, ara està buscant socis estrangers disposats a invertir els 10 o 20 mil milions de dòlars que es necessiten només per construir les instal•lacions necessàries.

Els costos ocults

Les reserves de "petroli difícil" com aquestes proporcionaran la major part del petroli nou que el món consumirà els propers anys. Una cosa és clara: encara que sigui veritat que es pot substituir el "petroli fàcil" a les nostres vides, el cost de tot el que està relacionat amb el petroli, ja sigui a la gasolinera, els productes derivats del petroli, els fertilitzants, etc., s’apujarà. Ens hi haurem d’acostumar. Si les coses passen com es preveu actualment, ens haurem d’endeutar per pagar el petroli que consumirem a les pròximes dècades.

I aquests són només els costos més evidents d’una situació on abunden els costos ocults, sobretot els que concerneixen el medi ambient. Igual que amb el desastre del Deepwater Horizon, l'extracció de petroli de les profunditats marines i de les zones geogràfiques extremes només es podrà fer amb uns riscos ambientals cada vegada més grossos. Després de tot, aproximadament cinc milions de barrils de petroli s'han abocat en el Golf de Mèxic, gràcies a la negligència de BP, causant grans danys als animals i als hàbitats marins costaners.

Tinguem en compte que, malgrat la catàstrofe que va representar, aquesta catàstrofe va passar al golf de Mèxic, on es van poder mobilitzar importants elements de neteja i on la capacitat de recuperació de l'ecosistema natural és relativament robusta. L'Àrtic i Grenlàndia representen una història totalment diferent, donada la seva distància a les possibilitats de neteja existents i donada l'extrema vulnerabilitat dels seus ecosistemes. Els esforços per restaurar aquestes zones com a conseqüència de vessaments massius de petroli costarien molt més que dels 30 - 40 mil milions de dòlars que s'espera que pagui BP pels danys causats pel Deepwater Horizon, i seran molt menys eficaços.

A més de tot això, molts dels camps més prometedors de "petroli difícil" es troben a Rússia, a la conca del Mar Caspi, i prop de les conflictives zones d'Àfrica. Per operar en aquestes àrees, les companyies petrolieres s'enfronten no només als costos previsiblement alts d'extracció, sinó també a les despeses addicionals que impliquen els sistemes locals de suborn i extorsió, al sabotatge per part de grups guerrillers, i a les conseqüències de conflictes civils.

En resum, tindrem un petroli car durant una bona estona.

La despesa de llum i de gas de l’ajuntament

En una entrada de fa temps dèiem que l’ajuntament de Malgrat era un dels del Maresme que menys gastava en electricitat, segons un estudi sobre el consum d’electricitat dels diferents municipis del Maresme.

El pressupost de consum d’electricitat per l’any 2009 era de 304.500 euros. No he trobat enlloc les despeses reals del 2009, però sí les dels anys 2010 i 2011. L’augment respecte de la despesa pressupostada pel 2009 és impressionant, molt superior a l’augment del preu del kilowatt-hora.

El que és interessant és que l’ajuntament ha venut energia a la xarxa elèctrica, per primera vegada l’any 2011. L’energia venuda representa un ingrés de més de 30.000 euros, per un cost d’arrendament de les centrals fotovoltaiques de 48.100 euros. Això no vol dir que s’hagi gastat més en arrendament que en producció d’electricitat, ja que és probable que hi hagi hagut més producció que la que s’ha venut, i que s’ha utilitzat pel consum propi. Però d’això, els estats comptables publicats no en diuen res. Seria interessant tenir-ne la informació.

Pel mateix preu, podem veure el detall del consum de gas, que s’acosta als 50.000 euros anuals.