Macrocasinos: avantatges i inconvenients

El passat 13 de desembre es va fer públic que Eurovegas finalment no s'instal·laria a Madrid. Aquest projecte anunciava xifres marejants, amb una creació de llocs de treball que oscil·lava entre els 50.000 i els 250.000, segons qui ho expliqués, el dia en què ho feia i el que cadascú entenia per llocs de treball indirectes. Encara que no es van fer públics tots els aspectes de les negociacions que es van dur a terme, sembla que contemplava una flexibilització de la llei antitabac, la reducció de l'impost sobre el joc, barreres a l'entrada de competidors dels nous casinos, reducció de les contribucions socials, etc.

Després d’aquest, diguem-ne, fracàs, sembla que tant el govern central com el de la Comunitat de Madrid fan ofertes a Barcelona World perquè s’instal·li a la capital del regne, oferint-li, pel que diuen, les mateixes condicions que havien ofert a Eurovegas.

Ens podem preguntar si realment els beneficis d'Eurovegas o de Barcelons World compensen tots els beneficis que s’atorguen a negocis com aquests i tots els inconvenients que aquest tipus de negoci produeix. Aquests complexos inclouen no només casinos sinó també hotels, centres de convencions, etc. Qui hagi estat a Las Vegas es pot fer una idea aproximada del que es plantejava construir. Com gairebé sempre, tant els beneficis com els inconvenients es poden quantificar, encara que les autoritats no tinguin cap interès que la gent accedeixi fàcilment a aquestes quantificacions.

Hi ha un blog molt interessant, Nada es Gratis, que intenta presentar dades econòmico-socials quantificades perquè el lector pugui tenir les idees el més clares possible. Avui té una entrada que discuteix els beneficis i els inconvenients d’aquests macrocasinos.

El primer que convindria preguntar-se és si hi ha efectes dels casinos sobre l'ocupació i el creixement econòmic de la zona on es situen. Un dels pocs estudis que hi ha sobre l'efecte dels casinos sobre el creixement econòmic és de Walker i Jackson. Utilitzant un panell amb dades dels Estats Units a nivell d'estat entre 2001 i 2005, estudien si els ingressos per joc causen el creixement econòmic d'aquests estats. Les dades els porten a rebutjar clarament aquesta hipòtesi. Troben que l'efecte positiu que puguin tenir els casinos seria a curt termini i desapareixeria en pocs anys. A més, l'increment en el nombre d'alternatives, incloent el joc en línia, ha fet que l'efecte dels nous casinos sigui menys important que abans, atès que en gran part ocuparien un mercat que altres empreses haurien ocupat igualment.

Els casinos tenen altres efectes que s'han de tenir en compte. Per exemple, Grinols i Mustard, utilitzant dades per als Estats Units a nivell de comtat entre 1977 i 1996, analitzen el seu efecte sobre la delinqüència. La seva estratègia d'identificació es basa en l'obertura dels casinos als Estats Units a principis dels 90. Els seus resultats mostren que els nous casinos van augmentar el nombre de delictes entre un 5% i un 30 % segons el tipus. Als comtats amb casino augmenten els assalts amb agreujants, violacions  i diversos tipus de robatori. Així , estimen que als 178 comtats dels Estats Units en què hi ha casinos, el cost per habitant relacionat amb l'increment de la delinqüència seria de l'ordre de $ 75 a l'any (en dòlars de 2003).

Els resultats mostren també que els efectes creixen durant els primers tres o quatre anys, especialment pel que fa als delictes violents. Els autors interpreten aquests efectes retardats del delicte per l'efecte en direcció contrària del casino sobre l'ocupació. Així, a curt termini, els llocs de treball originats pel casino podrien reduir el crim però en menys de quatre anys aquest efecte es diluiria. També expliquen que els estudis clínics estimen entre 2 i 4 anys el temps en què la ludopatia esgotaria els recursos dels que la pateixen i els portaria a delinquir. Després de 5 anys hi hauria un augment del 8,6% dels delictes contra la propietat i del 12,6% dels delictes amb violència que s'haurien degut a l’obertura dels casinos. Finalment, és important destacar que l'obertura dels casinos no afecta la delinqüència en comtats adjacents, el que descartaria la hipòtesi que els casinos només desplacen crim ja existent.

Els nombrosos efectes negatius dels casinos qüestionen l'interès de la instal·lació d’aquest tipus de negocis. Però també tenen alguns efectes positius. D'una banda, hi ha els ingressos fiscals relacionats amb el joc (en la mesura que els macro- casino no desplacessin simplement altres activitats), que en el cas de Madrid haurien estat magres com a resultat de la reducció de l'impost al joc. L'altra, el centre de convencions que es planejava construir podria tenir efectes positius al convertir a Madrid en un centre europeu en aquest mercat i contribuir a potenciar la imatge de la ciutat. Però si aquest és el veritable efecte positiu un es pregunta si no es podria haver aconseguit el mateix sense la presència dels casinos. El problema és que abans s’hauria construït un centre de convencions finançat per la caixa d’estalvis local, però ara això ja no és possible, de manera que la construcció dels casinos es podria considerar com una font alternativa de finançament.

Amb totes aquestes dades, estem més armats per decidir si som o no partidaris de la instal·lació de Barcelona World a Catalunya.

Blog Nada es Gratis

El nivell intel·lectual del Dr No

Mariano Rajoy, a su salida de la convención nacional del PP celebrada en Valladolid. /CLAUDIO ÁLVAREZ

La foto, publicada avui al Pais, mostra el president del govern i del PP al sortir de la convenció del seu partit a Valladolid. El nivell intel·lectual d'aquest senyor es pot valorar veient el diari que du a la ma.

Malgrat 1914 – Notícies diverses

El dissabte 31 de gener de l’any 1914, ara fa cent anys, La Vanguardia publicava dues notícies sobre Malgrat: la primera diu que un diputat regionalista havia visitat Malgrat, i, a més, anunciava les pel·lícules que es projectarien als cines Moderno i Tívoli ala propers dies de fira. La segona fa referència a la visita de l’alcalde i de dos regidors de Malgrat al llavors president de la Diputació de Barcelona, Prat de la Riba.

Malgrat 1939 – Els “nacionals” entren a Malgrat

Avui fa 75 anys, el 31 de gener del 1939, les tropes del general Franco entraven a Malgrat. Al col·legi, cada 31 de gener es commemorava aquesta “alliberació” del poble. El carrer de les Ànimes es va passar a anomenar carrer 31 de gener, i el carrer de Mar, Via del Caudillo. Començava a Malgrat una dictadura, dins de la que molts varem créixer.

L’endemà, 1 de febrer de 1939, La Vanguardia “Española” publicava l’ocupació de Malgrat, i el llibre d’actes de l’ajuntament ho recollia, amb lletra rodona i ombrejada, tota una obra d’art.

El que la fa, que la pagui

Podem llegir al llibre El dilema de España, els següents paràgrafs:

Està clar que no hi ha corrupció només a Espanya. Però únicament a països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament els corruptes tenen una sensació d'impunitat com a Espanya.

Els últims governadors de l'estat d'Illinois, als Estats Units, no eren millors que els pitjors polítics espanyols en la cursa de la corrupció. Però el fiscal de l'estat els va acusar, un jurat popular els va trobar culpables i van acabar a la presó. El darrer que va ser jutjat, Blod Blagogevich, va ser condemnat a 6 anys de presó. L'anterior, Georgetown Ryan, a 13, per concedir contractes als seus amics a canvi de diners i de vacances pagades, i per mentir al FBI sobre tot això. Quants polítics espanyols es trobarien dins de les descripcions que acabem de fer?

Com que no té conseqüencies, la corrupció a Espanya s'ha tornat crònica i, en una part més o menys important, afecta a tots els partits. 

Però no és només a la política on el rendir comptes brilla per la seva absència. Els delictes econòmics solen tenir un càstig escàs i impredictible. Els delictes d'informació privilegiada solen prescriure abans que es produeixi el seu càstig, i en general, gairebé tots els delictes prescriuen, com passa a Itàlia, si el delinqüent (sovint de guant blanc) té els mitjans per esgotar totes les garanties que dóna el sistema.   

Inclòs els nostres esportistes d'èlit han demostrat una alarmant dependència del dopatge, desgraciadament defensada pels polítics, premsa i públic en general. Una de les atletes sobre les que existeix una evidència més clara, Marta Domínguez, ha sigut "castigada" amb un escó al Senat. La societat, que depèn en gran part dels esports per a la seva autoestima, ha tancat els ulls al que és evident, i cada vegada que algú assenyala una irregularitat, la resposta és imaginar fosques conspiracions internacionals.

La dura persecució a Lance Armstrong als Estats Units seria un acte suïcida per qualsevol organisme que intentés una cosa semblant a Espanya. I pels espanyols, a més, seria totalment incomprensible.

On l'autor diu Espanya, posem-hi Catalunya, i no hi haurem de canviar cap frase.

Un país amb un sentiment d'impunitat front a la corrupció no té cap futur. Si la societat civil no es desperta anem, com diu Luis Garicano, l'autor del llibre, directament cap a un model de país com Veneçuela o com l'Argentina. Els polítics, els responsables econòmics i els esportistes no canviaran res, si no s'hi veuen forçats, perquè així ja els hi va prou bé.

Les temperatures del 2013 i les perspectives pels anys vinents

L’any 2013 ha sigut un any, pel que fa a les temperatures globals, com els darrers 10 o 12: la temperatura mitjana global, segons la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) ha sigut de 14,52 ºC, quan la mitjana de la dècada 2000-2009 havia sigut de 14,47 ºC. Malgrat que sembla que hi hagi una pausa a l’escalfament global, la terra continua a ser cada vegada més calenta, amb les conseqüències que això comportarà, que segurament seran molt negatives.

Pot ser interessant veure el que possiblement les properes generacions trobaran a Espanya. Per això ens podem dirigir al USGS (U.S. Geological Survey) on podem consultar, país per país, el que diuen els models sobre les temperatures i les precipitacions durant els anys futurs. Hi podem observar que a Espanya, que entre 1980 i 2004 hi ha hagut una temperatura anual mitjana de 13,7 ºC, aquesta temperatura augmentarà 1,6 ºC durant el període 2025-2049, i de 3,0 ºC els 25 anys següents (2050-2074). Les precipitacions anuals, que han sigut de 584 mm durant el període 1980-2005, disminuiran de 36 mm entre 2025 i 2049, i de 73 mm entre 2050 i 2074. Més calor i menys precipitacions: un futur ben negre pels nostres fills i nets.

Malgrat que la crisi econòmica monopolitzi totes les preocupacions del moment, no hauríem d’oblidar que el canvi climàtic és una amenaça encara més important.

Dades NOAA

USGS - Regional and global climate

Escoltant a la senyora alcaldessa

He estat escoltant l'entrevista a la senyora alcaldessa de la setmana passada a la ràdio municipal. He de confessar que se m'ha fet molt difícil seguir els seus raonaments, tot i que he anat repetint els trossos que he trobat més foscos. En regla general, però, he arribat a la conclusió que la senyora alcaldessa es troba en una fase de pessimisme, tant pel que fa als afers municipals com pel devenir de la societat actual.

M'ha sorprès sentir-li dir que, respecte dels pressupostos, el govern municipal ja té la feina feta, i que no prendrà cap iniciativa per acostar-se a l'oposició per intentar un acord que permeti la seva aprovació. La culpa de que Malgrat hagi de tenir uns pressupostos prorrogats, explica, és exclusiva de l'oposició i, per tant, els perjudicats, que seran la gent del poble, ho seran per una mal comportament dels 9 regidors que van votar en contra, sense cap argumentació seriosa. Miri, senyora alcaldessa, amb tot el respecte, la seva responsabilitat és que les coses funcionin el millor possible, i anunciar públicament que ni vostè ni el seu govern municipal no farà cap pas per poder arribar a un acord és una criaturada.

Ni vaig entendre res a la seva aventura a una habitació a Calella, on tot estava malament, ni al seu problema amb el rebut de la llum. En comptes d'explicar-nos que engega una estufa durant quinze minuts quan es dutxa, i que aquest hivern no fa res, pel que fa al consum d'electricitat, que no hagués fet altres anys, potser hauria de mirar quants kilowatts-hora ha consumit: si ha consumit els mateixos de sempre, se'm fa difícil creure que el rebut hagi passat de 90 a 150 euros en set mesos. Si es mira de la mateixa manera les factures de l'Ajuntament, estem ben apanyats.

Podria continuar amb la seva teoria del caos com una conspiració per entretenir el poble: tot el que no és la gestió municipal és caòtic, i dient això no va pas gaire errada, però dir que tot està organitzat per distreure el poble dels veritables problemes sembla una mica exagerat i, el que és més greu, és equivalent a dir que el poble està format per una banda d'ignorants que no es donen compte de res. I no és ben bé així, i la senyora alcaldessa ho sap.

Passaré sobre les seves idees sobre la situació de conflicte institucional entre Catalunya i l'estat, ja que la seva posició és de sobres coneguda i legítima, només faltaria, però m'ha sorprès que una persona que enraona tant no es posicionés més clarament sobre quina seria la solució que ella donaria al problema català, problema que, ho admeti o no, existeix, i que ve de molt lluny.

Finalment, i per no ser massa llarg, les seves explicacions sobre l'avanç del mar al cap de la Tordera van ser una mica confusos. Ha intentat explicar una sèrie de gestions fetes i que no van donar cap resultat, però m'ha està impossible d'entendre quines van ser aquestes gestions. Només sé que li van denegar el permís per actuar, sense poder esbrinar quina era aquesta actuació. Això sí, quedava clar que l'Ajuntament hauria de tenir totes les competències sobre les platges. Pagant els altres, va afegir dissimuladament.

Acabaré aquí, encara que l'entrevista va tocar més punts. Si, com a humil ciutadà, se'm permetés de donar un consell a la senyora alcaldessa, seria que preparés una mica més aquestes emissions radiofòniques i, sobretot, que fes un esforç per ser més pedagògica en el seu discurs. Els oients que, com un servidor, l'escoltem amb interès, però que no estem a la seva alçada ni tenim els seus coneixements sobre el detall de la vida municipal, li estaríem molt agraïts.

Entraran en guerra el Japó i la Xina?

Les comunicacions entre Pequín i Tòquio s'han trencat gairebé totalment en les últimes setmanes com a conseqüència de disputes territorials que amenacen cada vegada més amb un conflicte militar entre la segona i la tercera economies més importants del món. A l'arrel del conflicte es troben els greuges històrics profunds de dècades passades, que estan sorgint ara en forma d'una  guerra de paraules sobre el territori en el mar de Xina meridional. A més, un recent viatge pel primer ministre de Japó, Shinzo Abe, al controvertit Santuari Yasukuni (amb la finalitat d'homenatjar als soldats japonesos caiguts) va ser condemnat fortament per la Xina com una glorificació dels "Criminals de guerra" de Japó que van ser els autors d'actes "horribles" contra gran part d'Àsia oriental a la primera meitat del segle XX. De fet, les accions militars de Japó van ser "terribles" i varen provocar la massacre de milions de persones. No obstant això, la Xina tampoc és una santa, ja que és un dels pitjors genocides de la història.

El Japó està actualment advertint al món de les intencions de la Xina de dur a terme una agressió militar a la regió. Parlant a Davos, el primer ministre Abe ha declarat: "hem de... frenar l'expansió militar a Àsia, que en cas contrari se'ns podria escapar de les mans", i va afegir que "els pressupostos militars han de ser totalment transparents i han de tenir una divulgació pública en una forma que pugui verificar-se". Bona sort. La falta de transparència de Xina està fortament arrelada i el seu creixent poder militar seguirà amenaçant a tota la regió. Les tensions han augmentat tant que el partit governant de Japó recentment ha deixat a un costat la seva antiga (i mantinguda fins ara) promesa de "Mai tornarem a lluitar".

Qualsevol bon observador pot veure clarament que aquesta situació finalment arribarà  a desbordar-se en forma d'una guerra a gran escala que és probable que involucri a gran part d'Àsia oriental. I pel tractat entre els Estats Units i el Japó, les forces militars nord-americanes hauran d'anar a la confrontació quan arribi el moment. Xina és conscient de la implicació d'Estats Units en qualsevol futur conflicte, la qual cosa explica perfectament per què està desenvolupant nous míssils hipersònics dissenyats específicament per tenir com a objectiu els portaavions americans. A més, la Xina té un altre portaavions en construcció juntament amb una nova flota de bombarders indetectables i el vaixell de vigilància marina més gran del món.

Segurament que els caps freds prevaleran en el curt termini. Però un futur conflicte a la regió és inevitable. I com que la Xina segueix sent el motor del creixement econòmic del món, l'economia mundial serà una de les primeres víctimes quan les bombes comencin a caure.

Allà on ha estat del mar, el mar hi tornarà a estar

Hi havia a La Vanguàrdia d’ahir un parell d’articles sobre els problemes que tenen els propietaris dels càmpings del Cap de la Tordera, tant a Malgrat com a Blanes, ja que el mar els envaeix. Diuen que la culpa la té un enorme forat que es va fer quan, fa uns quants anys, es varen dragar, si no recordo malament, 150.000 metres cúbics de sorra davant del delta per omplir la platja de S’Abanell, a Blanes. A l’època, els propietaris dels hotels de la platja de S’Abanell acusaven els problemes que tenien perquè s’havia dragat el fons marí davant seu per omplir la platja de Malgrat. Es estrany que aquesta vegada ningú hagi acusat les obres fetes a la llera de la Tordera, que han reduït l’aport de sorra al delta.

La causa dell problema és, potser, la que diuen tant els de Blanes com els de Malgrat. O potser no. Ningú no sap com es mou la sorra del mar, ni si els corrents que la mouen es modifiquen o no, ni, si ho fan, quina és la causa.

 

Quan els enginyers costers decideixen si han de treure sorra i bombejar-la sobre una platja erosionada, fan servir models matemàtics per predir la quantitat de sorra que es necessitarà, quan i on l’han de posar, la velocitat a la que l’han de treure i el temps que l’obra sobreviurà davant de les tempestes i de l’erosió. El problema és que aquests models no tenen res a veure amb la realitat. Si es treu una quantitat de sorra del fons marí i es posa sobre la platja de qualsevol manera, segurament aquesta “obra kamikaze” no durarà gaire temps, però els projectes fets segons els models normalment no duren gens més, i almenys, aquesta solució no enganyarà a ningú ni portarà a cap certesa matemàtica falsa.

La naturalesa de la costa és massa complexa i depèn de massa processos que no s’entenen o que tenen poques mesures quantificades, de manera que, sigui quina sigui la decisió que es prengui pel problema del cap de la Tordera, serà simplement una qüestió de sort si es tracta d’una solució mitjanament duradora.

El problema ve que, ni a S’Abanell ni al cap de la Tordera no s’ha aplicat l’únic principi que funciona la majoria dels casos: allà on ha estat del mar, el mar hi tornarà a estar. Això, tothom ho sabia, tant els que van donar els permisos de construir com els que van construir.

Però el problema no ha fet més que començar, si tenen raó els que diuen que, amb l’augment de les temperatures, el nivell del mar anirà pujant i els fenòmens climàtics seran cada vegada més violents.

Malgrat 1914 – mort als dofins

Ja havíem parlat que l’any 1913 hi havia problemes de pesca, i que s’havia fet una reunió a primers de desembre per poder gestionar aquesta manca de peix a la costa de Barcelona, a la que va assistir l’alcalde de Malgrat.

El 21 de gener del 1914 La Vanguardia publicava una llarga ressenya sobre una nova reunió, a la que també va assistir l’alcalde de Malgrat, celebrada el dia abans, on es va decidir destruir els dofins, a base d’instal·lar metralladores als vaixells de vigilància i de recompensar els particulars que presentessin dofins morts amb 2,50 pessetes (només pels primers 200 dofins morts).

 Vint-i-cinc anys més tard, dia per dia, el poble de Malgrat era bombardejat per l’aviació franquista (veure el Punt Avui d’ahir)

L’encaix d’un poble del nord en un país del sud

He trobat molt interessant l’article de Cèsar Molinas publicat avui a El País, on el conegut escriptor parla, una vegada més de Catalunya i Espanya. No tractaré de resumir tot l’article aquí, ja que penso que és un escrit que s’ha de llegir sencer i, si fos possible, amb el cap reposat. Defineix el problema de l’encaix català a Espanya com l’encaix d’un poble amb mentalitat del nord en un país del sud, i penso que té força raó. 

Pensa que s’ha de superar la situació actual, restringida a dos interlocutors “bunkeritzats”, i té raó. Serà difícil, però, trobar líders, tant d’un cantó com de l’altre, amb idees obertes i amb capacitat d’influir positivament sobra la ciutadania. Diu també que una reforma de la Constitució en el sentit federal arriba tard, i té raó. Si reforma hi hagués, hauria de ser confederal, i encara.

On estic menys d’acord amb l’autor és quan diu que Catalunya va ser pobra durant els segles XVI i XVII, i que va ser el decret de Nova Planta el que va permetre que Catalunya es desenvolupés. Això mateix pensava jo fa un temps (ho deia en Vicens Vives), però fa relativament poc han aparegut alguns estudis històrics que demostren que Catalunya, així com tota la zona mediterrània, no va sofrir la crisi econòmica intensa de Castella durant els segles esmentats.

En aquest temps de Twitter i Facebook, on els escrits una mica llargs no són gaire seguits, val la pena passar una estona llegint i reflexionant sobre el que ha escrit Cèsar Molinas.

L’atur registrat a Malgrat

L’atur registrat a Malgrat ha baixat, en mitjana anual de 2013, respecte de la mitjana de l’any 2012. La disminució ha sigut molt petita, ja que no arriba al 1 %, però, si les coses no es torcen, sembla que ham arribat a un màxim.

El mes de desembre s’han realitzat a Malgrat 144 contractacions, de les que 124 eren temporals. Tenint en compte que l’atur de desembre es va reduir, comparat amb el de novembre, en 24 persones, podem deduir que la contractació indefinida és lluny d’estar a la vista: els que contracten, diguin el que diguin, no tenen confiança en el futur. Dels 144 contractes del mes de desembre, 99 són del sector serveis, 20 del sector agrícola, 15 del sector industrial i 10 de la construcció.

Malgrat, al apostar fonamentalment pel turisme, demostra tenir una economia poc equilibrada i a la que li costarà restablir-se (com la majoria dels pobles del Maresme, tot sigui dit).

El deute xinès amenaça amb una nova crisi financera

Aquest és un tema del qual no es parla però que, si les dades són certes, pot marcar el futur econòmic mundial dels propers anys. Els creixents nivells de deute de la Xina amenacen amb desencadenar una nova crisi financera. Segons les últimes estimacions, els passius en poder de les empreses no financeres de la Xina poden excedir el 150 % del PIB el 2014, i aquesta bola de neu del deute pot fer-se cada vegada més gran i convertir-se en una crisi. Les probabilitats de morositat a partir de l'any podrien augmentar pel fet que més i més empreses xineses depenen dels nous préstecs per poder pagar el deute antic.

La bombolla del deute de la Xina ja arriba als 24 bilions de dòlars. Molts inversors saben que des de l'any 2008, el crèdit a la Xina s'ha disparat en 15,4 bilions de dòlars, partint d'un deute d'una mica menys de 9 bilions el 2008, fins a arribar a la xifra espectacular de 24 bilions (més que els sistemes bancaris japonès i americà combinats)

En comparació, els actius bancaris totals dels Estats Units varen créixer gairebé 2,2 bilions dòlars durant aquest mateix període de temps, com es pot veure a la figura (a la figura es parla de trilions, en anglès, que equivalen a bilions, en català )

Les autoritats monetàries xineses estan intentant frenar la bombolla de crèdit més gran del món, que segueix sent extremadament vulnerable a uns majors costos d'endeutament. Aquest sorprenent creixement del crèdit de la Xina en els últims anys no té precedents, i ja es qualifica com la bombolla més gran de la història del món. En els últims cinc anys, el creixement del crèdit a la Xina ha crescut en gairebé un 30% anual, superant àmpliament les xifres anuals del creixement del seu PIB, que ha estat d'un 8 % anual aproximadament.

Per posar això en perspectiva, la taxa de creixement del crèdit de la Xina és molt més grossa que la que va precedir l'esclat de la bombolla immobiliària del Japó el 1990, la crisi de Corea del Sud 1998, i fins i tot a la més recent explosió del crèdit subprime als els Estats Units. També supera a la taxa de creixement del crèdit a Espanya, que va precedir la crisi que estem patint, i de la que probablement trigarem a sortir.

En el seu estil clàssic, la Xina ha intentat gestionar la percepció dels mercats prohibint als periodistes informar sobre aquests 24 bilions de dòlars de deute, que s'ha convertit en una bomba de temps, ja que les taxes d'interès locals comencen a disparar-se. Mentrestant, els diners calents continuen fluint fora de la Xina: molts inversors xinesos rics estan movent quantitats rècord de diners fora del país per invertir-lo en actius estrangers (béns arrels nord-americans i europeus , metalls preciosos , etc.) Quin és el següent pas? No ho sabem, però és pràcticament impossible que tant la Xina com l'economia mundial surtin il·lesos d'aquesta bogeria monetària. És hora d’anar-se preparant.

HowChina'sStunning $15 Trillion In New Liquidity Blew Bernanke's QE Out Of The Water

El sol té una taca immensa

La imatge del sol del dia d’ahir ens mostra una taca immensa, més grossa de el planeta Terra sencer, com es pot veure a les imatges: a la segona es mostra una imatge de la Terra, a la mateixa escala que la taca, per poder comparar les dimensions.

Aquesta taca solar ha estat batejada com la taca nº 1944 de l’actual cicle solar.

Es pot veure a simple vista quan el sol es pon; això sí, prenent precaucions, fent servir un vidre fosc per no cremar-nos la retina.

Seran suficients les collites futures per alimentar 9.000 milions de persones?

Al voltant del 30 per cent dels principals cultius mundials de cereals - arròs, blat i blat de moro - pot haver assolit els seus màxims rendiments possibles en els camps agrícoles, segons un estudi de la Universitat de Nebraska - Lincoln publicat el mes passat a la revista Nature, i titulat Distinguishing between yield advances and yield plateaus inhistorical crop production trends.

Aquests resultats plantegen inquietuds sobre els esforços que s’estan fent per augmentar la producció d'aliments per satisfer la creixent població mundial.

Els rendiments d'aquests cultius s'han reduït o s’han estancat recentment. Les projeccions de produccions futures que troben que la seguretat alimentària mundial està garantida es basen normalment en un constant augment del rendiment, una tendència que aquesta investigació suggereix ara que podria no ser possible.

Les estimacions de la futura producció mundial d'aliments i la seva capacitat per satisfer les necessitats alimentàries d'una població que s'espera que creixi de 7.000 a 9.000 milions l’any 2050 s'han basat en gran mesura en projeccions de les tendències històriques. Aquestes tendències passades, però, han estat  dominades per la ràpida adopció de noves tecnologies (algunes de les quals eren innovacions que es repetiran difícilment) el que va permetre un augment de les collites: el que es va anomenar “revolució verda”, que es va produir a partir dels anys 60.

Com a resultat, les projeccions dels futurs rendiments dels cultius han estat segurament massa optimistes.

Els autors de l’estudi van estudiar les tendències de rendiment del passat alls països amb una producció de cereals més important i presenten proves en contra de l’escenari que s’havia projectat, consistent en un augment continu del rendiment dels cultius. Les seves dades suggereixen que la taxa d'augment del rendiment agrícola ha disminuït o s’ha parat per un o més dels principals cereals en moltes de les zones més intensament conreades del món, que inclouen l'est d'Àsia, Europa i els Estats Units.

Aquesta disminució o estancament de l'augment de rendiment afecta el 33 per cent dels principals països productors d'arròs i el 27 per cent dels principals països productors de blat.

Tendències del rendiment dels cultius dels tres principals cereals (arròs, blat i blat de moro) a les principals regions productores des de la revolució verda dels anys 60

A la Xina, per exemple, l'augment dels rendiments dels cultius en el blat s'ha mantingut constant, i la taxa d'augment de rendiment de blat de moro ha disminuït en un 64 per cent per al període 2010-2011 en relació amb els anys 2002 a 2003, malgrat un gran augment de la inversió en investigació i desenvolupament agrícoles, educació i infraestructura per a tots dos cultius.

Això suggereix que la rendibilitat d'aquestes inversions està disminuint constantment en termes d'impacte sobre l'augment de rendiment de les collites.

De manera que, de no produir-se novetats tècniques importants al sector agrícola, és probable que hi hagi moltes dificultats per alimentar la població humana conforme el seu número vagi augmentant. I això malgrat que s’estan augmentant força, des de fa deu anys, les superfícies cultivades.

Tendències de la superfície cultivada de cultius bàsics (triangles vermells) i dels tres principals cereals: arròs, blat i blat de moro (triangles grocs)

La directiva europea sobre l'estalvi d'energia

La directiva europea 2012/17 va ser aprovada pel Parlament europeu el 25 d'octubre del 2012, i obliga a Espanya a reduir el consum d'energia primària un 1,5 % cada any des del 2014 fins el 2020, agafant com a referència el consum de 2013, ja que preveu augmentar l'eficiència energètica un 20% d'aquí a l'any 2020.

Espanya va tenir un màxim de consum d'energia primària l'any 2007, amb 160 milions de TEP (tones equivalents de petroli), i des de llavors aquest consum ha anat disminuit fins als 145 milions de TEP l'any 2012 (darrer any conegut), una disminució del 9,4 %. Aquesta disminució ha sigut deguda únicament als efectes de la crisi. S'haurà de reduir fins als 130 milions de TEP en set anys, és a dir, uns 15 milions de TEP. No solament això, sinó que s'hauran de millorar els mètodes per comptar-la, ja que actualment no són suficientment precisos.

Aquesta directiva haurà d'estar transposada al dret espanyol abans del 5 de juny d'aquest any, i el govern ha comunicat a la Comissió Europea, el passat mes de desembre, l'objectiu mínim d'estalvi, que és de 15,979 milions de TEP. Abans del 15 d'abril haurà de presentar un nou Pla nacional d'acció per l'eficiència energètica 2014-2020, que haurà de reprendre el del govern del senyor Zapatero (que era pel període 2011-2020) i modificar-ne els objectius.

Encara no s'ha decidit l'esquema d'aquest pla d'acció, i són molts els sectors afectats, no només el petrolífer, però l'única cosa que és clara és que a l'abril d'aquest any el Govern ha de tenir un pla preparat per presentar a Europa, explicant com es pensa aconseguir una reducció tan important. Dins de les diverses mesures possibles per disminuir el consum es contempla explícitament elevar la fiscalitat dels carburants quan es depassin certs topalls de consum a les gasolineres. Aquesta opció d'augmentar la recaptació és la més natural pel Govern, perquè a part de ser fàcil d'implementar augmenta els ingressos en un moment crític per a Espanya, però no ajudarà gens a sortir de la crisi.

Haurem d'esperar fins a Abril per saber quina forma pren aquest pla d'estalvi forçós...

Les rendes primàries i les rendes disponibles a Espanya

No solament de balances fiscals viu l’home, almenys per comparar la distribució de rendes a Espanya. Per això definirem què són les rendes primàries i les rendes disponibles.

La renda primària comprèn els ingressos de les llars generats directament a partir de les transaccions del mercat, en particular, la compra i venda dels factors de producció. Això inclou com a element principal la remuneració dels assalariats, és a dir, els ingressos de la venda de mà d'obra com a factor de producció. Les llars privades també poden rebre ingressos de diferents actius, especialment interessos, dividends i rendes. Hi ha també els ingressos de l'excedent net d'explotació i els de l'autoocupació. Els interessos i rendes a pagar es registren com a elements negatius per a les llars. El saldo de totes aquestes transaccions es coneix com la renda primària de les llars privades.

La renda disponible de les llars és el saldo de rendes primàries  i la redistribució dels ingressos en efectiu. Aquestes operacions comprenen les cotitzacions socials pagades, prestacions socials en espècie rebudes, els impostos corrents sobre la renda i el patrimoni pagats, així com altres transferències corrents. La renda disponible no inclou les transferències socials en espècie procedents d'administracions públiques o institucions sense ànim de lucre al servei de les llars.

De manera que si fem la diferència entre la renda primària i la renda disponible podrem veure les cotitzacions socials pagades, les prestacions socials en espècie rebudes, els impostos corrents sobre la renda i el patrimoni pagats, així com altres transferències corrents.

Agafant les dades d’Eurostat de l’any 2010 (que és el darrer publicat) els que més “paguen” són els feliços habitants de la comunitat de Madrid. Catalunya és la segona, però es manté en el quart lloc tant en renda primària com en renda disponible. Els més beneficiats són els asturians, que no paguen, sinó que cobren, i els més perjudicats són els illencs.

El preu de l'energia elèctrica del primer trimestre 2014

Acaba de publicar-se els preus de l'electricitat corresponent al primer trimestre de l'any 2014 al BOE, que són els següents per als petits consumidors:

Si fem una simulació de la factura anual d'un consumidor que tingui una potència contractada de 3.300 watts i un consum anual de 2.000 kWh sense discriminació horària, veiem que l'augment per a aquest consumidor haurà estat del 69,6% des del primer trimestre del 2006, i que l'augment del primer trimestre de 2014 respecte del tercer de 2013 ha estat del 1,46%.

Nota: a l'històric de preus hi ha una "anomalia" en el primer trimestre del 2012, fruit d'una sentència del Suprem que avalava la tesi de les companyies elèctriques, de manera que va caldre pagar els endarreriments corresponents a un augment anterior que no es va fer.

Bon any 2014 per tothom

Les primes del règim especial de producció elèctrica

El règim especial de generació d'energia elèctrica comprèn els següents tipus de generació :

- Cogeneració

- Solar fotovoltaica

- Solar tèrmica

- Eòlica

- Hidràulica

- Biomassa

- Residus

- Tractament de residus

Entre els anys 2008 i 2012 , el total d'energia elèctrica generada en règim especial ha estat de 437.485 GWh, i el total de les primes que han rebut ha estat de 32.145 milions d'euros, el que representa 0,074 € / kWh .

L'energia solar és la que ha rebut més primes, 12.715 milions d'euros, havent produït 33.631 GWh , dels quals han tingut dret a prima 33.361 (RD 14/2010, publicat en el BOE el 24.12.2010, que estableix reduccions pels ingressos per producció en 2011, 2012 i 2013 per a l'energia fotovoltaica), el que fa que cada kWh primat hagi rebut 0,378 €.

L'energia eòlica ha produït gairebé la meitat de l'energia de règim especial, 203.675 GWh, i ha rebut 8.505 milions d'euros, és a dir, 0,042 €/kWh.

En aquests últims dies, a causa del impacte mediàtic dels resultats de la subhasta d'energia elèctrica per al primer trimestre del 2014, que va representar un augment de l'11 al 12 % en la tarifa TUR, i que després va ser anul·lada pel ministeri, s'ha parlat molt de les primes a les energies renovables com a principals causants del dèficit de tarifa, que probablement arribarà, a finals d'any, els 30.000 milions d'euros.

Alguns tertulians han acusat l'expresident Rodríguez Zapatero del "desgavell" d'aquestes primes, ja que, amb el seu "bonisme", va apostar per les energies renovables, a les que va concedir suculentes primes que ara hem de pagar entre tots els espanyols, bé via tarifes, bé via impostos, i que, gràcies a aquesta generositat amb les renovables dels socialistes, ara "gaudim" d'un dels preus més cars d'Europa. Posen com a exemple les primes al sector fotovoltaic, que són del 575 per cent durant els primers 25 anys des de la posada en marxa i del 460 per cent a partir de llavors.

Entre aquests tertulians que acusen els socialistes hi podem trobar l’ex conseller de la Comunitat de Madrid Francisco Granados (Paco pels amics, que va ser cessat de manera fulminant l’any 2011 i que ara es dedica a tertulià), l'economista Carlos Fuentes, de El Mundo, o el periodista Hermann Tertsch, de ABC . Doncs bé, el decret pel qual es fixen aquestes "suculentes primes" a les energies renovables, així com les fórmules per a la seva revisió en el futur, és el 436/2004, i va ser signat el dia 12 de març de 2004, el dia després dels atemptats de Madrid i dos dies abans que el PP perdés les eleccions. La signatura és del senyor Rodrigo de Rato i Figaredo que, almenys aparentment, no és socialista, el que demostra que alguns tertulians, o ignoren del que parlen, o apliquen el mètode que consisteix a repetir mil vegades una mentida perquè la gent (els votants ) creguin que és certa.

Una altra cosa és que als governs del senyor Zapatero se'ls hi fos de les mans la potència  d’energia solar instal·lada, però aquest és un altre tema.

CNMC - Règim especial de producció d'energia elèctrica a Espanya - taules

RD 436/2004

Carta d'un economista a Rajoy

Senyor president:

He decidit fer pública aquesta carta en escoltar les dades que vostè ha fet servir a la seva roda de premsa de balanç de 2013. Els parats registrats en l'INEM no disminueixen per haver trobat una ocupació. Han tirat la tovallola i han deixat de confiar en vostè i en la recuperació. Molts han deixat de buscar ocupació i molts altres han fugit d'Espanya davant la incapacitat de trobar ocupació al nostre país i al no tenir expectatives de trobar-la en el futur.

La Seguretat Social no va bé. Al seu ministre d'Hisenda se li va escapar que tancarà l'any amb un dèficit d'1,8% del PIB o sigui 18.000 milions. És a causa que acabarem l'any amb gairebé 300.000 persones que han perdut la seva ocupació i han deixat de cotitzar. A més, les empreses destrueixen ocupacions estables de persones de més de 45 anys i els estan substituint per ocupacions a temps parcial i amb salaris precaris de joves. El resultat és una recaptació més petita.

El dèficit públic tampoc va bé. La destrucció d'ocupació i la baixada de salaris ha reduït la recaptació de l'Impost sobre la Renda. L'IVA ha pujat per l'augment dels tipus de l'any passat però no per la millora d'activitat. Els ingressos fiscals estan estancats en 2013 i això suposa 4.000 milions d'euros menys del que vostè va estimar als pressupostos i a això li cal sumar altres 4.000 milions en la Seguretat Social.

En 2013 pagarem més interessos pel deute públic. El deute augmenta uns 10.000 milions al mes que és el mateix que va costar el Pla E que vostè tant va criticar. Entre gener i octubre el dèficit reconegut per la Intervenció General de l'Administració Central és de 37.000 milions. Un 10% superior al de 2012 i un 15% superior al que vostè va heretar del Govern anterior. El deute públic acabarà l'any proper a un bilió d'euros, 100.000 milions per sobre del de 2012.

La prima de risc no ha baixat fruit de les seves reformes. La baixada ha estat generalitzada als països perifèrics europeus i el país on més ha caigut és a Grècia. La banca espanyola ha finançat la meitat de l'augment del deute públic, mentre els inversors estrangers només el 15%. Però aquests mateixos inversors estrangers han venut bons, accions i préstecs a empreses i bancs espanyols per més de 30.000 milions.

Les exportacions no van bé. Van tenir dos mesos excepcionalment bons la passada primavera però des de llavors s'han frenat en sec. La nostra competitivitat no ha millorat des de 2011. La baixada de salaris i l'augment de la productivitat per la massiva destrucció d'ocupació han estat compensats per la intensa apreciació de l'euro contra el dòlar i contra les divises dels països emergents.

La reforma bancària no ha funcionat. Li recomano que vagi a qualsevol bar i pregunti a petits empresaris i famílies per la situació del crèdit. Quines garanties els exigeixen i a quin tipus els presten. Comprovarà que les condicions són pitjors que abans del rescat bancari de la Troica.

Retardar l'ajust fiscal ens ha permès sortir de la recessió, però no compensa els efectes devastadors sobre l'ocupació i el deute públic del seu ajust de 2012. Els Estats Units han demostrat que hi ha vida després d'una crisi de deute. Però fa falta un bon diagnòstic i una política adequada. Després del seu discurs és evident que té un error de diagnòstic i això complica significativament la sortida de la crisi.

Necessitem créixer molt més, depreciar el tipus de canvi, provocar inflació moderada, augmentar la inversió, incrementar la recaptació fiscal i reestructurar deutes de famílies i empreses per estabilitzar la restricció de crèdit. Alhora caldrà resoldre la tragèdia grega, portuguesa, xipriota, eslovena, irlandesa, etcètera. Si la seva política econòmica i l'europea no canvien radicalment, acomiadarem 2014 amb menys població, menys crèdit, més deute i més pobresa.

Quedo a la seva sencera disposició i desitjo que la força l'acompanyi.

José Carlos Díaz, economista, autor del llibre "Hay vida después de la crisis"

Carta publicada avui a El País

Prosperitat i creixement econòmic (2)

Hem vist que, a partir d'un cert nivell de riquesa d'un país, que podem estimar entre 15 i 20.000 dòlars per càpita, el que l'economia segueixi creixent aporta poc al benestar i a la prosperitat dels seus habitants, però queda per contestar una altre pregunta crítica.

La qüestió crítica és si una economia que creixi és fonamental per mantenir una estabilitat econòmica. És necessari el creixement per mantenir una economia estable? La resposta convencional és que si. Per veure el perquè, hem d'examinar com funciona l'economia.

Les economies capitalistes donen una gran importància a l'eficiència amb la que s'utilitzen els recursos, el capital i el treball. Les millores contínues de la tecnologia signifiquen que cada vegada es produeix més amb menys recursos. La millora de l'eficiència estimula la demanda baixant els costos i contribueix a un cicle positiu d'expansió. Però també significa que cada vegada fa falta menys gent per produir la mateixa quantitat de béns i serveis.

Mentre l'economia creixi suficientment de pressa per compensar l'increment de "productivitat laboral", no hi ha problema. Però si no és així, aquest increment de la productivitat laboral tindrà com a conseqüència que algunes persones perdran la feina.

Si l'economia es ralentitza per alguna raó (sigui per una disminució de la confiança del consumidor, per un augment del preu de la materia prima o per una acció voluntària de reducció del consum), la tendència d'aquest sistema basat en l'increment de la productivitat laboral condueix a l'atur. Això, a la vegada, tendeix a una disminució del poder de compra, a una pèrdua de la confiança del consumidor i a una nova reducció de la demanda de béns de consum.

Des d'un punt de vista del medi ambient això pot ser desitjable, ja que significa una utilització recursos més petita i menys emissió de productes polucionants. Però també significa que el comerç es debilita i que els negocis disminueixen els seus beneficis. Les vendes cauen. No s'inverteix. L'atur augmenta cada vegada més i l'economia comença a entrar en una espiral de recessió.

La recessió té un impacte crític sobre les finances públiques. Les despeses socials augmenten al augmentar l'atur, a la vegada que les entrades per impostos baixen al disminuir els ingressos dels contribuents i al reduir-se les vendes de productes i serveis. Tot això porta a retallades dels serveis públics, retallades que aminoren les possibilitats de la gent per prosperar.

Els governs s'han d'endeutar cada vegada més, no solament per poder mantenir les despeses imprescindibles, sinó també per reactivar la demanda. Com a conseqüència, augmenta el deute públic. I, en una economia menguant, el servei del deute esdevé cada cop més problemàtic. Els interessos del deute públic suposen cada vegada una part més important de la producció total del país, és a dir, del PIB.

El millor que pot passar és que la demanda es recuperi ràpidament per poder començar a fer front al pagament del deute acumulat durant el període de crisi. Aquest pagament del deute pot demanar desenes d'anys. Per exemple, el Regne Unit va trigar cinquanta anys per poder pagar el deute públic acumulat durant la segona guerra mundial. Alguns economistes estimen que, encara que les economies comencessin a recuperar-se avui, el pagament del deute públic acumulat durant aquesta crisi no s'acabà ria fins a la dècada dels anys 30. Però si l'economia té problemes per recuperar-se, l'estat anirà directament a la fallida.

El sistema econòmic actual té poca elasticitat. Un cop l'economia comença a fallar, els mateixos mecanismes de retroalimentació que contribueixen a l'expansió començaran a actuar en direcció contrària, empenyent l'economia cada vegada més cap a la recessió. I, si el pais té una població cada vegada més nombrosa (i cada vegada més vella) el perill augmenta de manera considerable, ja que es necessiten uns nivells de creixement més importants per mantenir el mateix nivell d'ingressos de la població i per poder fer front a les seves necessitats socials de salut i d'educació, que són cada cop més importants.

Resumint, les economies modernes condueixen a la necessitat d'un creixement econòmic per mantenir-se. Mentre una economia creixi, els mecanismes de retroalimentació porten el sistema cap a cada vegada més creixement. Però quan el consum es debilita, el sistema porta l'economia cap al col·lapse, el que té un impacte negatiu sobre la possibilitat de les persones per prosperar. La vida de les persones es ressent.

La resposta a la pregunta del principi és clara: en una economia com la nostra, basada en el creixement, el creixement econòmic és necessari per mantenir una economia estable. El model capitalista no està fet per mantenir una posició estable. La seva dinàmica natural empeny, bé cap à l'expansió, bé cap al col·lapse.

Podem concloure amb el següent dilema:

- El creixement no es sostenible, almenys en la seva forma actual. L'increment ràpid del consum de recursos i l'augment dels costos mediambientals condueix a profundes disparitats del benestar social.
- L'estabilitat o el decreixement econòmic són inestables, almenys en les condicions actuals. Una baixada del consum condueix a un augment de l'atur, a una disminució de la competitivitat i a una espiral de recessió.

Aquest dilema fa pensar que la prosperitat no pot ser duradora. A no ser que trobem la menera de canviar el sistema econòmic en el que estem vivint.

Malgrat 1963 – Un accident mortal a la carretera

La Vanguardia del dimarts 24 de desembre de 1963, ara fa cinquanta anys, publicava la notícia d’un accident de carretera, amb resultat de dues persones mortes.

Prosperitat i creixement econòmic

El dilema més important del nostre temps és reconciliar les nostres aspiracions per tenir una vida agradable amb les limitacions d’un planeta finit, el que ens porta a plantejar-nos dues preguntes:

- L’economia pot seguir creixent de manera indefinida?

- Podem tenir prosperitat si no hi ha creixement?

La idea d’una economia que no creixi és un anatema per a un economista, però la idea de una economia que creixi contínuament és un anatema per un ecologista. Els economistes no saben contestar a com un sistema que creixi contínuament pot caber en un sistema ecològicament finit. Per tant, podríem contestar a la primera pregunta dient que no, que no és possible un creixement indefinit.

Podem començar a respondre a la segona mirant com es comporten alguns dels paràmetres que composen la prosperitat (que no hem de confondre amb riquesa) segons el Producte Interior Brut per persona. Si comencem amb dos paràmetres fàcils d’entendre, com són l’esperança de vida al néixer i la mortalitat infantil, entesa com el número de nens que moren fins els cinc anys, veiem a les figures que quan el PIB per persona és menor de 15 a 20.000 dòlars, la situació és cada vegada més dolenta, però que, a partir d’aquestes quantitats, no hi ha cap millora significativa al augmentar el PIB.

Sobre aquests dos paràmetres de la prosperitat, podríem dir que els països que tenen més de 15 a 20.000 dòlars per cap, no experimentaran pas massa millores al créixer econòmicament.

Però la resposta no és tan senzilla, ja que, quan mirem l’evolució als dins dels diferents països, podem veure que, al augmentar el PIB per càpita, l’esperança de vida també ha augmentat. També és significatiu veure que, aquests darrers anys de crisi, en els que el PIB ha baixat, l’esperança de vida ha continuat augmentant. Però aquests augments, dins d’un país que podem dir que ja és desenvolupat, són relativament febles en relació amb l’augment del PIB.

Si agafem l’Índex de Desenvolupament Humà, trobem exactament les mateixes tendències que hem vist amb els paràmetres anteriors: quan el PIB és inferior als 15.000 – 20.000 dòlars per càpita, la millora és molt important quan creix el PIB. En canvi, als països que ja han assolit aquest PIB, la millora és molt més petita al continuar augmentant el PIB. Aquest índex el calculen les Nacions Unides, prenent tres dimensions bàsiques del desenvolupament humà: una vida llarga i saludable, l’educació i un nivell de vida decent.

En resum: al ser molt probable que l’economia no pugui créixer indefinidament, les economies desenvolupades haurien de quedar-se com estan, mentre que les economies més pobres haurien créixer fins a arribar als 15.000 o 20.000 dòlars per càpita, per poder gaudir, la humanitat sencera, d’un nivell de vida correcte.

Nota 1: el cas de Guinea Equatorial, que té un PIB per càpita relativament alt i uns paràmetres molt dolents és el típic cas en que la riquesa s’acumula a les mans de molt poques persones.

Nota 2: és significatiu el cas de Rússia on l’esperança de vida va caure molt en caure el PIB, i que, al tornar a recuperar-se el PIB, l’esperança de vida va seguir més baixa que abans.

Que passeu un bon Nadal

United Nations Development Programs – HumanDelelopment Reports

El CATN i els seus informes

Al llegir La Vanguàrdia d'avui he respirat tranquil. Si Catalunya esdevingués independent, tant el Barça com l'Espanyol seguirien jugant a la lliga de futbol espanyola, la que alguns anomenen la lliga de les estrelles. Segons el diari, això ho ha afirmat, en un informe, un grup de persones (catorze, si no m'he descomptat quan he vist la foto) que composen el Consell Assessor per a la Transició Nacional, més conegut com el CATN.

Proposa aquest informe, sempre segons la ressenya del diari, que un cop Catalunya fos independent, es creï un consell catalano-espanyol, o bé un consell ibèric, format per Catalunya, Espanya i Portugal, de manera que la cooperació entre Catalunya i Espanya podria ser encara més forta que la que tenim ara. D'aquí dedueixen que les lligues esportives espanyoles estarien obertes als clubs catalans.

No sé qui són els que composen aquest Consell Assessor, però no deuen ser gent massa viatjada o, almenys, són poc coneixedors del tarannà castellà, que és venjatiu i que, en cas de que Catalunya es declarés independent, farien tot el possible per incordiar. I, entre aquests incordis, un de ben senzill: impedir que el Barça jugui a la lliga espanyola, cosa que, pel que sembla, molestaria molt als catalans.

Si tots els informes del CATN són tan somia truites com aquest que comentem, valdria més suprimir-lo. Si no, la independència de Catalunya quedarà pel segle XXII.

El preu de l’electricitat

Aquest matí s’ha celebrat la subhasta de l’electricitat pels consumidors domèstics (els que tenen menys de 10 kW de potència contractada) pel primer trimestre de 2014, i, com era d’esperar, hi ha hagut un augment molt important, ja que el preu ha passat de 4,76 a 6,18 cèntims per kWh, un 29,9 %  més.

He dit “com era d’esperar” perquè aquestes darreres setmanes, el preu de l’electricitat al mercat majorista ha augmentat considerablement, fent parar la producció a tota una sèrie d’empreses que consumeixen molta electricitat (entre elles la que jo havia treballat) ja que no podien assumir l’augment. L’explicació que donen és que aquestes darreres setmanes hi ha hagut poc vent i que hi ha dues centrals nuclears parades per manteniment, a més d’un augment del consum pel fred.

Aquesta subhasta es fa sobre la part del preu que paguem que correspon a la producció de l’electricitat. Aquest cost representa una mica menys de la meitat del que ens facturen. L’altra meitat és el que s’anomena peatge o part regulada, que ve fixada pel govern, i que comprèn les primes a les renovables, les primes al carbó, el transport de l’energia, despeses financeres del deute tarifari, costs de la insularitat de les Balears i les Canàries i altres conceptes menors. Aquesta part, segons el govern, s’augmentarà un 2 %.

De manera ponderant els dos augments, es pot concloure que, si el govern central no dóna un cop de puny sobre la taula, el rebut de l’electricitat augmentarà entre un 11 i un 12 % a partir del primer de gener. Un bona manera de desitjar-nos un bon any nou.

Tot això és conseqüència de la total ineptitud del ministre Soria i del seu antic secretari d'estat d’energia, que ja hem parlat en una entrada de fa un any, i que demostra la lleugeresa amb la que el govern del PP tracta les coses importants.

Pregunta habemus

Ja fa uns dies que tenim pregunta. Millor dit, que en tenim dues. Personalment, tindria dificultats per contestar a la primera, ja que no tinc ni la més remota idea del que entenen com Estat els que s’han empescat aquesta fórmula. Entenc perfectament el que vol dir Estat independent, però Estat a seques?

Un Estat que no sigui independent pot ser com un Estat dels Estats Units, pot ser com un Länder alemany o com un Cantó suís, per no posar més exemples. Amb l’inconvenient per la nostra comprensió que no tots els Länder alemanys tenen el mateix grau de relació amb el govern federal, ni són equivalents als Estats dels USA o als cantons de Suïssa.

Els autors de la pregunta haurien d’explicar-nos què entenen (si és que entenen alguna cosa) per Estat no independent. Amb el problema afegit que, si guanyés el SI-NO (que, entre nosaltres, és el més probable, i és possible que sigui amb aquesta intenció que s’hagi formulat la pregunta), la resposta pràctica no la tindrien a les seves mans, sinó que quedaria en mans dels que ara només saben dir que no a tot (PP i PSOE, recolzats pel que queda del PSC). I que, per tant, segurament seria una resposta molt gasiva, si és que hi hagués resposta.

Amb lo senzill que hagués sigut pel contribuent entendre la pregunta de si es vol o no un Estat independent per Catalunya. Així hauríem pogut contestar amb coneixement de causa.

De vegades, massa consens polític dóna lloc a preguntes incomprensibles pel ciutadà.

Els rics no senten la crisi

S’acaba de publicar un interessant estudi sobre els ultra rics del món (UHNW en anglès = Ultra High Net-Worth), que demostra que aquesta crisi no ha afectat els rics. Entenem per ultra rics els que tenen un patrimoni net de més de 30 milions de dòlars, és a dir, al canvi d’aquests moments, més de 22,2 milions d’euros.

L’any 2012 hi havia 1.520 ultra rics a Espanya, la fortuna dels quals era de 180.000 milions de dòlars (118 milions per barba de mitjana). L’any 2013 han augmentat fina a ser 1.625, amb una fortuna total de 195.000 milions de dòlars (120 milions per cap). El número d’ultra rics a Espanya ha augmentat un 6,9 % i la seva fortuna global un 8,3 %.

D’aquests 1.625 ultra rics espanyols, 1.135 viuen a Madrid. L’any 2012, dels 1.520, 1.060 vivien a Madrid. Això fa sospitar que molts d'aquests ultra rics ho són per negocis relacionats amb el BOE (i, potser, amb les comissions corresponents).

Aquesta tendència a que cada vegada hi ha més ultra rics no és una exclusiva espanyola, ja que passa a tot el món. Els ultra rics del món han passat de ser 187.380 l’any 2012 a ser 199.235 l’any 2013, un augment del 6,3 %, i la seva fortuna ha passat de 25.775 milers de milions de dòlars a 27.770, un augment del 7,7 %.

Espanya és el país europeu amb més desigualtat, i aquesta desigualtat ha anat augmentant amb la crisi. Els ingressos del 20 % de la població que té més ingressos són 7,2 vegades més elevats que els ingressos del 20 % que en té menys, com ho podem veure als gràfics, que recullen la darrera versió de les dades publicades per Eurostat.

Fins ara ens deien que aquesta desigualtat era a causa de l’augment de l’atur, degut a la crisi, que ha fet baixar els ingressos del 20 % de la població que en té menys. Ara sabem que aquesta no és més que una part de la veritat, ja que els més rics ho són, malgrat la crisi, cada vegada més. I, a més, són els que més defensen que es baixin els sous i s’allargui l’edat de jubilació.

Un còctel explosiu.

Les inversions de l’estat a Catalunya

Una manera de veure si l’estat discrimina o no a Catalunya és veure si les inversions regionalitzables respecten el pes que té Catalunya, bé en població, bé en pes econòmic.

Catalunya té una població que oscil·la, segons els anys, entre el 15,4 i el 16 % del total de la població espanyola. Pel que fa al PIB, el de Catalunya oscil·la entre el 18,4 i el 18,9 del PIB total espanyol. Les inversions de l’estat a Catalunya, per ser justes, haurien de respectar, en mitjana, un percentatge entre el 15,5 i el 18,5.

Veiem en el gràfic que no és així, i que, els darrers 15 anys (des de l’any 2000 al 2014), les inversions que l’estat ha pressupostat per Catalunya representen un 14,1 % del total regionalitzable, segons els pressupostos. Els únics anys que aquest percentatge va ser semblant al pes de la població va ser quan es va invertir per construir l’AVE. Els anys 2012 i 2013, amb el govern del senyor Rajoy, el percentatge s’enfonsa. I l’any que ve, encara més.

I després es pregunten per què el percentatge de catalans partidaris de la independència augmenta.

Malgrat 1913 – Poca pesca

A La Vanguardia del dimarts 2 de desembre de 1913 hi podem llegir que es van reunir una sèrie de personatges a la Diputació Provincial, entre els que figurava l’alcalde de Malgrat, per discutir dels problemes de la pesca, de la seva reglamentació i vigilància, així com dels estralls que causaven els dofins al peix de pas, el que originava una gran escassesa de pesca, arribant-se a la conclusió que convenia la destrucció dels dofins. Es va decidir fer un qüestionari sobre el particular, que es remetria als ajuntaments i, un cop posats d’acord, gestionar amb el govern les mesures adequades per resoldre el problema de l’escassesa de pesca a la costa de la província de Barcelona.

No sabem si es va procedir o no a la destrucció dels dofins.