El gas natural i la competitivitat

El gas natural jugarà i està jugant un paper molt important en l'estratègia energètica, ja ho és com subministrament per a la generació elèctrica dels cicles combinats, cogeneració per a la indústria i amb grans possibilitats d'estendre’s a la cogeneració a altres sectors, a la micro generació i la calefacció de barris sencers .

Segons l'AIE (Agència Americana de l’Energia), el gas natural està a punt d'entrar en una edat d'or, que dependrà fonamentalment de l'explotació reeixida dels vasts recursos mundials de gas no convencionals. Els Estats Units estan en la línia de demostrar que el gas no convencional, en particular el gas d'esquist, es pot explotar massivament i econòmicament. Molts països s'estan alineant per emular aquest èxit. No obstant això, alguns governs no s'atreveixen, o fins i tot s’hi oposen activament, ja que estan responent a les inquietuds socials del mètode de producció, que podria implicar un dany inacceptable ambiental i social.

Sense entrar en els considerants del procediment utilitzat per la seva extracció, el denominat fracking, si ressaltar la divergència econòmica que s'ha creat entre el gas convencional i el gas d’esquist, gas no convencional, via preu, com es pot veure en el quadre següent, que mostra el preu del gas als Estats Units i a Europa. Amb un preu així, Europa (i Catalunya i Espanya) no seran mai competitius.

Si volem reduir l’atur, aquí tenim una via de treball.

Preus en dòlars americans per milió de Btu (British Thermal Unit). 1 MMBtu = 28,26 m3 de gas natural.

La politiqueta interior

Fa pocs dies, la secció de CDC de la ciutat de Barcelona publicava un comunicat acusant al senyor Duran i Lleida de la pèrdua de vots de la coalició CiU a les darreres eleccions. Aquest comunicat, a més de demostrar que els membres de la secció de CDC de la ciutat de Barcelona han fet una anàlisi molt pobra de les causes de la pèrdua de vots de la coalició, com que es va fer dos o tres dies abans de la votació del Parlament sobre la sobirania del poble català, va ser completament inoportú. Com que totes les accions humanes tenen una causa, no hi ha cap dubte que els seus autors buscaven algun efecte al fer el seu comunicat. El problema és que ningú ha aclarit què era el que aquesta gent buscava. De manera que no ens queda cap altre remei que creure que els components de CDC de la ciutat de Barcelona són uns polítics de molt poca volada.

El PSC va votar no a la declaració de sobirania del poble català. I això després de defensar aquest dret al seu programa electoral. Entenc perfectament que no estiguessin d’acord al cent per cent amb el text que es va presentar al Parlament, però, estant d’acord amb el dret a decidir, la posició més coherent hauria sigut abstenir-se. La consigna del partit no va ser seguida per cinc parlamentaris del seu grup, el que ha creat una situació interna al partit que no serà senzill d’arreglar. Per què la consigna va ser votar que no? Diuen que va ser per facilitar l’ascens de la senyora Carme Chacón a la primera secretaria del PSOE. Una política petita, quan es tractava de fer una política grossa.

El PP i Ciutadans, després de votar no a la declaració de sobirania del poble català, com era el seu dret, varen abandonar l’hemicicle sense esperar al resultat de votació. Una falta de respecte al Parlament i, per extensió, al poble que el va votar. Res d’estrany de dos líders que són tertulians habituals d’Intereconomia, una de les televisions de la caverna. Dos líders que, quan comencen a parlar, no paren, pateixen de verborrea compulsiva i, el que és pitjor, no diuen res. Un d’ells, el senyor Albert Rivera, es permet fer mofa dels “no sé quants cents” de presidents de la Generalitat. Una política pueril, de gestos inútils i de molt poca educació.

El dia 15 de novembre de l’any 1918, pocs dies després de la signatura de l’armistici que posava fi a la primera guerra mundial, un jove estudiant de dret de 21 anys escrivia: “Tinc escassa capacitat per comprendre la política. Sospito que la política internacional és inintel·ligible excepte per als qui la fan, i encara hauríem de veure-ho. La politiqueta interior és la cosa més adotzenada i vulgar que hom pot arribar a imaginar. No he comprès mai l’interès que entre la gent susciten els polítics, el que hom sol anomenar el valor humà dels polítics. En qualsevol altre estament, hi ha gent de més valor. Les reunions polítiques, els mítings, m’avorreixen. Fujo de les aglomeracions humanes. Els fenòmens d’adulació política m’exasperen.”

Aquestes paraules tenen avui, 94 anys després, plena actualitat. L’única explicació és que es deu tractar d'un mal de la bèstia i, per tant d’impossible correcció. Pessimisme? Potser, però més aviat es tracta de realisme.

Per cert, el jove estudiant de dret es deia Josep Pla i Casadevall.

L’enquesta de població activa

L’INE acaba de publicar l’enquesta de població activa corresponent al quart trimestre de l’any 2012. L’espectacle és dramàtic. A Catalunya, la quantitat de persones ocupades ha caigut fins a 2,81 milions, quan a mitjans de l’any 2008 n’hi havia 3,55 milions.

 A Catalunya hi ha 885.000 persones aturades, el que representa un 23,9 % de la població activa. Gairebé una persona de cada quatre està aturada.

Si mirem les persones entre 16 i 24 anys, hi ha 149.600 persones aturades, que representen un 52,1 % de la població activa d’aquest tram d’edat. Un jove de cada dos està aturat.

I aquestes xifres continuaran empitjorant durant l'any 2013.

Les temperatures de l'any 2012 segons la NOAA

La NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) ha publicat l'anomalia de temperatura de l'any 2012, que és de + 0,573 º C, prenent com a base el període 1901-2000. Es tracta del novè any més càlid des de l'any 1880. Segons aquestes dades, l'any més càlid va ser el 2010, amb una anomalia de + 0,659 º C, seguit de l'any 2005, amb + 0,652 º C i del 1998, en el que l’anomalia va ser de + 0,633 º C.

Al gràfic podem veure que hi ha un escalfament global del planeta que va des de l’any 1970 fins al 2000, aproximadament, però que després sembla aturar-se. Aquesta “aturada” ha generat, i segueix generant, molta polèmica entre els defensors i els detractors del canvi climàtic, ja que la concentració de CO2 de l’atmosfera ha continuat augmentant.

La tendència del 1970 al 2000 va ser d'un augment de temperatura de 0,16 º C per dècada, mentre que la tendència entre 2001 i 2012 ha sigut de - 0,005 º C per dècada, el que suggereix una parada de l'escalfament global. No obstant això, si enquadrem les anomalies anuals per les rectes obtingudes sumant i restant 2 σ (σ = desviació tipus) a la recta de regressió del període 1970-2000, veiem que les anomalies de temperatura dels últims anys s'enquadren perfectament dins de la tendència de les tres dècades anteriors. Estadísticament no podem, per tant, afirmar que l’escalfament global s’hagi aturat.

Dades NOAA

L’índex de percepció de la corrupció

Continuant amb el que dèiem l’altre dia, pot ser interessant donar una ullada a l’índex de percepció de la corrupció de l’any passat. Aquest índex indica el grau de corrupció del sector públic, segons la percepció d’empresaris i analistes de cada país, i ve de 100 (percepció d’absència de corrupció) a 0 (percepció de molt corrupte).

Espanya es situa com el número 30 dels països menys corruptes, amb un índex de 65, però això no és un consol, ja que estem lluny dels països amb els que ens voldríem comparar, com poden ser França (índex = 71), Alemanya (índex = 79) o el Regne Unit (índex = 74). L’únic consol, si és que ho volem considerar així, és que Itàlia és encara més corrupta que nosaltres, amb un índex = 42 (probablement a causa de la màfia).

Tinc la impressió que, amb els nous casos coneguts, l’índex espanyol del 2013 baixarà.

Índex de percepció de la corrupció

Corrupció generalitzada

Ahir era Unió Democràtica, avui és el PP, ens anuncien un nou escàndol de corrupció a Catalunya que es destaparà aviat, hi ha una investigació sobre un fill del president Pujol, els EROs andalusos encara cuegen, etc. Els casos de corrupció es multipliquen d’una manera important, i això en un context en què la gent cada vegada té més problemes per arribar a final de mes, on cada dia hi ha més misèria.

Com es pot explicar tot això? Molt senzill, Espanya (i Catalunya) és un país corrupte des de fa molts anys. I no solament els polítics són corruptes, sinó que la societat sencera ho és. Havent treballat a l’empresa privada, sé el que passa. Que si em compres a mi et regalaré tal o tal cosa, que si et donaré una comissió, que si ens arreglem entre nosaltres podrem obtenir uns contractes a més preu amb l’administració, i així podríem seguir fins a l’infinit. I si una societat és corrupta, no ens ha d'estranyar que hi hagi polítics que també ho siguin.

He passat més de vint anys treballant a França. No hi he vist res d’això. No vull dir que a França no hi hagi corrupció, que n’hi ha, però és molt menys important que la que tenim aquí.

I un país corrupte és un país sense futur. Recordem-ho, ara que hi ha rumors, també, que al futbol hi ha hagut, com a Itàlia (un altre país corrupte) compra de partits.

Estic llegint la història de l’època de la Restauració (recordem que el període de la Restauració va ser el regnat d’Alfons XII i el d’Alfons XIII, fins a la dictadura de Primo de Rivera). Hi trobo, per desgràcia, moltes similituds amb el que passa actualment. Esperem que les coses no acabin tant malament com van acabar llavors.

L’atur a Malgrat

El passat mes de desembre ha disminuït una mica l’atur registrat a Malgrat. No és el primer desembre que passa. Però l’atur mitjà de l’any 2012 ha augmentat un 4,5 % respecte de l’any 2011.

Amb les previsions actuals de l’evolució de l’economia real no sembla pas que l’any 2013 serà millor, pel que fa a l’atur, que el 2012.

Els ingressos públics a Espanya i a la Unió Europea

L'any 2011Espanya va ser un dels països europeus amb menys ingressos públics en percentatge del PIB, segons ha publicat Eurostat, amb un 35,7 %, molt per sota de la mitjana dels 27 països de la Unió Europea (44,7 %) i dels països de la zona euro (45,4 %)

L'evolució dels ingressos públics espanyols, sempre en percentatge del PIB, ha anat a la baixa, ja que van aconseguir el seu màxim el 2007, amb un 41,1 %, de manera que la dada del 2011 suposa un descens del 5,4 % respecte d'aquest màxim, mentre que en la mitjana dels 27 països de la Unió Europea aquest percentatge s'ha mantingut constant, variant entre el 43,9 i el 45,3 % del PIB entre 2000 i 2011.

Els impostos a la producció i a les importacions van representar, el 2011, un 9,9 % del PIB a Espanya, mentre que en la mitjana de la UE van ser del 13,1 % del PIB, on s’han mantingut relativament constants entre 2000 i 2011, entre el 12,7 i el 13,1 %. A Espanya van baixar considerablement des de la seva màxim del 2006 (12,5 %).

La proporció de gravàmens als ingressos, la riquesa i similars van baixar a Espanya del 13,0 % el 2007 fins al 9,6 % el 2011, mentre que en la mitjana dels 27 països de la UE van arribar al 12,6 % del PIB el 2011, amb una oscil·lació entre el 12,4 i el 13,8 % entre els anys 2000 i 2011.

Les cotitzacions socials van representar el 2011, un 13,2 % a Espanya, on s'han mantingut relativament constants, mentre que en la mitjana dels 27 països de la UE van ser del 13,9 %, també relativament constants entre 2000 i 2011, en què variar del 13,4 al 14,1 %.

Probablement trobarem la clau de tantes retallades que la societat espanyola està patint veient aquests ingressos públics espanyols, molt més petits que els de la UE. Queda per saber si aquests ingressos són tan reduïts a Espanya a causa dels baixos tipus d'imposició o bé són deguts al frau fiscal.

Dades Eurostat

La declaració de sobirania del poble català

Vaig llegir amb atenció el projecte de declaració de sobirania del poble català que el Parlament vol aprovar d’aquí uns dies. Em pensava que aquesta declaració era per afirmar que el poble català era sobirà per decidir sobre la seva relació amb Espanya. Però no, segons el projecte de declaració, també és per “fer efectiva la voluntat de constituir Catalunya en un nou estat dins del marc europeu”.

La pregunta que l’observador es fa és la següent: qui té aquesta voluntat de constituir Catalunya en un nou estat dins del marc europeu?. La resposta és clara: un percentatge indeterminat del poble català. Sent aquest percentatge indeterminat, com és que es posa aquest paràgraf en una declaració de sobirania?

Estem en un moment important. La qüestió principal és la d’aconseguir que el poble català tingui el dret de decidir sobre la seva relació amb Espanya. El poble català ha de ser sobirà per decidir si vol continuar formant part d’Espanya o si en vol sortir. Aquest és el repte. Posar la frase que hem comentat és una manera de demostrar que els autors del projecte de declaració de sobirania, que es poden veure a la foto, no han entès res. Per dir-ho d’una altra manera, que no deuen ser massa llestos.

Segueixo pensant que ser independentista i ser intel·ligent no són incompatibles, però amb projectes de declaració com aquests, és raonable que a un li entrin dubtes sobre aquesta qüestió. Acabaran fent bona la tàctica del govern: esperar que aquest independentisme acabi com el rosari de l’aurora, degut a les contradiccions internes que, històricament, ha tingut sempre l’independentisme català.

A no ser que en Jordi Barbeta, al seu article d’avui, tingui raó: “És tan excloent, i l'error estratègic és tan evident, que fins i tot fa pensar malament. Potser hi ha objectius inconfessables. Potser no es veuen amb cor de fer un cim tan difícil i han decidit conformar-se a fer bullir l'olla. És que si no, no s'entén”.

Com evolucionarà l’economia els propers mesos

Un dels indicadors més rellevants per saber com evolucionarà la conjuntura econòmica en els pròxims mesos és l'índex de Carteres de Comandes de les indústries. Aquest índex s'obté mitjançant una enquesta a les indústries, a les que es pregunta si la seva cartera de comandes és elevada, és normal o és feble. L'índex és la diferència entre els percentatges d'estats d'opinió de signe oposat: les Carteres de Comandes recullen la diferència entre el percentatge que diu que és elevada i el percentatge que diu que és feble.

Per exemple, si un 19,5% dels enquestats diuen que la seva cartera de comandes és elevada, un 46,3% diuen que es manté normal i un 34,2% diuen que és feble, l'índex de Carteres de Comandes serà de 19,5-34,2 = -14,7.

Com és lògic, com més negatiu sigui aquest índex, menor serà l'activitat industrial dels propers mesos.

El Ministeri d'Indústria ha publicat l'Enquesta de Conjuntura Industrial de desembre de 2012. Hi podem veure que l'índex general de Carteres de Comandes del mes de desembre és de -40,4, el més baix de tot l'any. Això ens indica que l'economia, en els propers mesos, continuarà a la baixa.

En el gràfic podem veure que la tendència és negativa pràcticament des mesurats de l'any 2011.

Nota: consultant l’Institut Català d’Estadística per veure què passa a Catalunya, trobo que les darreres dades són del 2010, ja que han de modificar la pregunta. Això diu molt poc d’una nació que vol ser independent.

Dades històriques de l'Enquesta de Conjuntura Industrial

El tren de gran velocitat de Barcelona a Figueres

Avui s’ha inaugurat el tren d’alta velocitat que du de Barcelona a Figueres. D’aquí poc temps, podrà entrar a França i anar fins a París. Quina meravella!

Heus aquí el darrer exemple d’una Espanya miserable amb ínfules de nou ric. Qui anirà de Barcelona a París en sis hores? Qui anirà de Barcelona a Figueres? Diuen que seran 3 milions de persones cada any. Ho dubto, però suposem que sigui així. I dic que ho dubto perquè, fins ara, totes les previsions que s’han fet sobre els passatgers del tren de gran velocitat a Espanya s’han revelat exagerats.

El cost de la instal·lació ha sigut de més de 3.700 milions, sense comptar les obres de les estacions de Sants, Girona i Figueres. Si s’inclouen aquestes estacions i altres obres encara no acabades, el cost serà de 4.300 milions. La llargada total de la línea és de 131 km fins a la connexió del túnel internacional. Es a dir, uns 33 milions d’euros per quilòmetre. Una veritable exageració.

I una pèrdua de diners, any rere any. En efecte, si amortitzem 4.300 milions d’euros en 50 anys, al 4 % d’interès (que és un interès molt més baix que el que es paga actualment, que és del 5,5 al 6 %), trobem que cada any s’han d’amortitzar 199 milions. Només per amortitzar el cost de l’obra, cada passatger hauria de pagar 66 euros. El preu del bitllet Barcelona – Figueres Vilafant, amb 53 minuts de trajecte, és de 48 euros si s’agafa un AVE, i de 20 si s’agafa un Avant, sense comptar els descomptes del 20 % si agafem anar i tornar, o els descomptes encara més importants pels viatgers freqüents. La pèrdua és colossal, ja que, a més, s’han de comptar les despeses operatives (electricitat, personal, manteniment, cost dels trens, que no està inclòs en el cost de l’obra, etc). I no diguem res si la quantitat de viatgers és més petita del que s'ha previst.

(Si algun optimista pensa que es podria amortitzar l’obra en 100 anys, sempre al 4 % d’interès, l’amortització anual seria de 175 milions, 58 euros per cada un dels hipotètics 3 milions de passatgers, més les despeses d’explotació).

Per un país on s’està retallant en educació i en sanitat, per un país on els trens de rodalies funcionen malament, la notícia de que uns inconscients han gastat 4.300 milions d’euros per fer un tren de gran velocitat s’hauria de rebre com si ens anunciessin un enterrament. Però som tots tan ignorants que hem celebrat la inauguració com un gran avanç. I després critiquem les inversions d’un tren d’aquest tipus per anar a Galícia o a Astúries...

El que m’ha arribat a l’ànima és l’editorial de la Vanguardia d’avui. Diu, entre altres: “és necessari que França faci els deures que li corresponen, perquè el tren d’alta velocitat ho sigui efectivament, i no només nominalment, en tots els trams que passen pel seu territori”. He trobat la frase d’un patetisme inusual per una editorial d’un diari que considero seriós. França és un país més ric que el nostre per dues raons: primera, crea més riquesa que nosaltres, i segona, no llença els diners a la claveguera com ho fem aquí. A França, abans de construir una línea de tren de gran velocitat (o així era fins ara) esperen que es donin les circumstàncies necessàries perquè la línea sigui rendible. I una línea entre Perpinyà i Montpellier trigarà, em sembla, molts anys a ser-ho. De manera que, si els socialistes actualment al poder a França no canvien el criteri imperant fins ara, l’autor de l’editorial de la Vanguardia val més que agafi una cadira, ja que haurà d’esperar assegut una pila de temps.

El servei domèstic i el sector energètic

El dia dels Sants Innocents el govern central va publicar un Reial Decret Llei amb el títol de Real Decreto-ley 29/2012, de 28 de diciembre, de mejora de gestión y protección social en el Sistema Especial para Empleados de Hogar y otras medidas de carácter económico y social.

Es podia esperar que aquest Decret Llei modifiqués la normativa de les cotitzacions i prestacions del servei domèstic, ja que la normativa actual, que es va crear fa relativament poc temps, no funcionava gens bé, sobretot pels empleats a temps parcial. I així ho fa, almenys als dos primers capítols. Es que és digne de menció és que, al introduir el capítol tercer, hi trobem el següent paràgraf:

"Finalment, en el capítol III s'adopten mesures en el sector elèctric i d'hidrocarburs. Per tal de corregir els desajustos entre els costos del sistema elèctric i els ingressos obtinguts a partir dels preus regulats, al llarg d'aquest any s'han adoptat una sèrie de mesures de caràcter urgent".

És a dir, aprofitant els dia dels Innocents, en un Decret Llei destinat a regular les cotitzacions del servei domèstic, el consell de ministres no ha trobat gens xocant d’introduir-hi mesures pel sector energètic. Les treballadores de la llar han tingut la mala sort que al Reial decret llei 29/2012, de 28 de desembre, de millora de gestió i protecció social en el sistema especial per a Empleats de la Llar i altres mesures de caràcter econòmic i social, s'hi han colat les mesures correctores que han estat necessàries introduir per tapar els forats que havia creat el ja cessat secretari de l'energia i actualment president del CSN, amb rang de ministre i durada del càrrec de sis anys.



En efecte, el secretari d’estat d’energia, del que ja hem parlat que era una persona perfectament incompetent i prescindible, ha estat nomenat president del Consell de Seguretat Nuclear. Deu tenir bones entrades al PP. I ningú li demanarà cap responsabilitat, ni a ell ni al ministre que el va triar. No puc entendre perquè els governs tenen la mania d’anomenar ministres d’indústria a gent incapaç, com ho foren el senyor Montilla i el senyor Clos amb els socialistes, o com ho és ara el senyor Soria amb els populars. Com si la indústria, l’energia i el turisme no tinguessin cap importància.

Però és que, per fer la notícia encara més còmica, sembla que al consell de ministres del dia que es va aprovar el Reial Decret Llei que comentem no es van aprovar aquestes mesures del sector energètic, ja que a la ressenya d’aquest consell de ministres el decret aprovat no incloïa la frase “y otras medidas de carácter económico y social”.

Difícil de trobar més improvisació en un govern que, diuen, es previsible i que presumeix de tenir-ho tot controlat. A no ser que sigui una innocentada.

Els orígens de la bombolla immobiliària

El Partit Popular i el que s’anomena la caverna mediàtica culpen de tots els mals de l'economia espanyola actual als governs socialistes del Sr Rodríguez Zapatero. Aquesta forma de veure la realitat, en la que tot és blanc o tot és negre, ha calat en molts sectors de la societat. No obstant això, les coses, en aquest món, gairebé mai són només blanques o negres. Repassem, una vegada més, la seqüència del que va passar.

Hi va haver un temps en què la vida d'una sucursal d'una caixa consistia a obrir cartilles i dipòsits a termini, alhora que regalava vaixelles als dipositants. També donaven hipoteques, però només pel 80 % del valor de taxació i únicament a clients solvents. Estàvem a mitjans de la dècada dels noranta, i començàvem a recuperar-nos de la crisi econòmica ocasionada per l'esclat de la bombolla immobiliària del Japó i l'augment dels preus del petroli, a causa de la guerra del Golf. En vuit mesos, del setembre del 92 al maig del 93, la pesseta es va devaluar un 20 %. L'economia va tornar a créixer a partir de l'any 1994, però amb una taxa d'atur que no baixava del 22 %. La Seguretat Social tenia problemes per pagar les pensions.

Mentrestant, el preu de l'habitatge va començar a pujar. Els petits constructors van començar a demanar crèdits per a les seves primeres promocions, que van ser un èxit, tant per a ells com per les caixes d'estalvis, que cobraven els interessos i veien com arribaven nous clients que obrien comptes, demanaven hipoteques i targetes de crèdit.

L'any 1996 el Partit Popular va guanyar les eleccions. L'any 1998 va aprovar la llei de liberalització del sòl, pensant que amb més sòl augmentaria la construcció d'habitatges i baixaria el seu preu. Però en aquella època els habitatges es compraven i es construïen no perquè fossin barats, sinó perquè eren cars i, sobretot, perquè havia expectatives que ho fossin encara més en el futur. Així, la llei del sòl va tirar llenya al foc de la bombolla, desencadenant una frenètica activitat requalificadora gràcies a la qual els governants locals veien com s'omplien les arques municipals (quan no les seves pròpies butxaques).

Tot d'una no és que fossis més llest si et compraves un pis, és que eres tonto si no te’n compraves dos. Qui vivia de lloguer es va convertir en un pària. Ningú que fos llest comprava un pis sobre plànol, sinó que en comprava dos i, després, amb la venda d'un es pagava l'altre.

Arribem a l'any 2002. Els promotors havien après el negoci i al principi només venien pocs pisos de la seva promoció (els pitjors) i després anaven col·locant els bons a preus cada vegada més elevats. També en aquest moment els responsables de les caixes es van adonar que el veritable negoci no estava a finançar l'obra, sinó en promoure-la i vendre-la, i van crear les seves pròpies promotores. Els alcaldes dels pobles feien pagar als promotors el cost d'unes festes patronals cada vegada més espectaculars a canvi d'accelerar expedients.

Les caixes d'estalvis van canviar als directors de sucursal prudents per altres més agressius, als quals donaven un bonus per cada nova hipoteca que col·locaven. A la mateixa persona a qui havien denegat per insolvent un préstec de 3.500 euros per a la fiança d'un lloguer, uns mesos després, la mateixa caixa li concedia sense cap problema 200.000 euros d'hipoteca perquè es comprés un pis.

Des de 2002, el Banc d'Espanya havia estat alertant sobre la sobrevaloració de l'habitatge. L'any 2003, aquesta sobrevaloració s'estimava entre un 30 i un 50 %, i l'economista José García-Montalvo escrivia que "és molt probable que el mercat immobiliari espanyol sigui una bomba de rellotgeria esperant a ser detonada". Els polítics del Partit Popular estaven, per tant, informats del que passaria, però, davant les eleccions del 2004, el llavors ministre d'economia, un tal Rodrigo Rato, declarava: "La veritat és que estem assentats en un cicle llarg i amb poques incerteses. Això és indiscutible. I l'important és que és un model durador". No s'havia assabentat de res. Més o menys com a Bankia.

I el PSOE? El seu programa electoral parlava d'apostar "per un nou model de creixement més sòlid que l'actual", i el seu candidat, el Sr Rodríguez Zapatero, afirmava que "com que tenim un model econòmic basat en la construcció i en la hipoteca, les famílies espanyoles estan avui més endeutades que mai en la seva història". Van guanyar les eleccions però tot va seguir igual. L'any 2006, la festa estava en el seu apogeu i l'economia espanyola a la Champions League, segons el nou president del govern. L'any 2008 va venir la crisi dels productes tòxics dels bancs americans, els bancs van desconfiar tots de tots, l'aixeta del crèdit es va tancar, i la bombolla immobiliària espanyola va explotar.

Es podia haver fet alguna cosa per desinflar aquesta bombolla a temps? Hauria estat bastant fàcil si s'hagués comptat amb l'eina adequada: el control dels tipus d'interès. Però Espanya, al entrar a l'euro (per tossuderia del president Aznar, tot i no estar preparada per a això, com ja hem explicat en una altra ocasió, i com desgraciadament s'està demostrant actualment), havia deixat els tipus d'interès en mans del Banc Central Europeu, que durant molt de temps els va mantenir massa baixos per les necessitats de l'economia espanyola, contribuint d'aquesta manera a alimentar la bombolla.

Qui va posar les bases de la crisi va ser el govern del PP, i qui va treure la principal eina per poder controlar, també. El govern del PSOE va seguir amb la mateixa política, tot i haver diagnosticat, quan estava a l'oposició, que era una política suïcida. Com Rato el 2004, Zapatero no va saber o no es va voler assabentar de res.

Les coses no són totalment blanques ni totalment negres, sinó que la varietat de grisos és infinita. Només si aprenem aquesta lliçó podrem, potser, sortir del pou.

El cost de l'estat del benestar

Fa unes setmanes dèiem que Eurostat, l'organisme estadístic europeu, havia publicat a principis de desembre les despeses que cada estat europeu va dedicar l'any 2010 a la protecció social. Espanya va gastar 269,9 milers de milions d'euros, el que equival a 5.858 euros per habitant. Aprofundirem una mica sobre aquest tema, aprofitant que és dia de Reis i que, a la mitja part, el Barça està guanyant a l’Espanyol per 4 a 0.

Aquestes despeses corresponen a les prestacions de tots els organismes públics (estat central, autonomies, ens locals i seguretat social) i es divideixen en els següents capítols (entre parèntesi, els milers de milions d'euros de cada un d'ells): malaltia i atenció sanitària (77,3), invalidesa (19,2), vellesa (90,3), supervivència, és a dir, viduïtat i orfandat (24,0), família i fills (16,2), atur (38,0) , habitatge (2,4), i exclusió social (2,5).

Aquestes prestacions, al llarg dels últims anys, han experimentat un augment considerable. En efecte, l'any 2000 van ser de 126,0 milers de milions d'euros, cinc anys després, el 2005, van ser de 187,1, i l'any 2009 van arribar als 264,9 milers de milions. Des del 2000 fins a l'any 2009 han crescut aproximadament un 9 % per any, molt per sobre de la inflació. Entre 2009 i 2010 aquest creixement s'ha moderat, i només ha estat del 2 %.

Per completar el cost de l'estat del benestar, cal afegir a aquestes despeses de protecció social les despeses de l'educació pública, que van ser, a Espanya, de 52,7 milers de milions d'euros l'any 2010, el que dóna un total de 322,6 milers de milions d'euros. Aquest va ser el cost de l'estat del benestar en l'any 2010.

Si comparem aquest cost de l'estat del benestar amb els ingressos de totes les administracions públiques, incloses les cotitzacions a la seguretat social, que el 2010 van ser de 384,0 milers de milions d'euros, veiem que l'estat del benestar representa el 84 % de tots aquests ingressos, quedant 61,4 milers de milions per totes les altres despeses de l'estat, les autonomies i els ens locals. És evident que aquestes administracions no poden funcionar amb aquests diners

En canvi, l'any 2007, en plena expansió del boom econòmic, els ingressos de les administracions públiques van ser de 433,2 milers de milions, mentre que el cost de l'estat del benestar va ser de 264,4 (217,9 de prestacions socials i 46,5 d'educació), de manera que van quedar 168,8 milers de milions per a la resta de despeses de les administracions públiques, 2,7 vegades més que el 2010! Teníem aleshores un escenari completament diferent: hi havia diners a cabassos, tot semblava xauxa, teníem una economia de Champions League.

Al haver baixat els ingressos i haver augmentat el cost de l'estat del benestar, s'arriba a la conclusió que no és possible finançar-lo, de manera que les retallades són ineludibles. Les retallades són l'única recepta, mentre la ciutadania s'empobreix, els joves perden l'esperança, les classes mitjanes es redueixen i els pensionistes són vistos com una càrrega. Si més no, aquesta és la doctrina oficial, a l'espera que arribi una hipotètica millora de l'economia, Déu sap quan.

Però si ens comparem amb els països del nostre entorn, podem veure que les despeses de protecció social espanyoles són més aviat modestes, ja que tant França com Alemanya, Itàlia i el Regne Unit tenen una despesa per habitant molt superior a l'espanyol.

La paradoxa és que, mentre Espanya té un estat del benestar molt modest respecte al d'altres països del nostre entorn, aquests poden enfrontar-s'hi i nosaltres no. Una de les respostes és que Espanya és un país on la picaresca és l'esport nacional des de fa molt temps: no oblidem que les novel•les picaresques ja existien al segle XVII. El frau fiscal a Espanya és de més del 20%, mentre que el dels països situats al nord d'Espanya és menor del 13%, cosa que fa que els ingressos de les administracions públiques espanyoles es vegin molt minvats. Amb una economia submergida del mateix ordre que la dels nostres veïns del nord, les administracions públiques podrien ingressar, com a mínim, 30.000 milions d'euros més a l'any. Això faria que les retallades a l’estat del benestar podrien ser molt menors (encara que sí caldria fer el necessari perquè la despesa social no augmentés al ritme dels últims anys).

L’altre dia, en un article publicat a La Vanguardia, l’economista Xavier Sala i Martin deia que el frau fiscal venia, principalment, dels petits fraus dels que no paguen l’IVA de l’electricista, les cotitzacions de les treballadores domèstiques, que paguen part de les seves compres immobiliàries amb diner negre per pagar menys impostos, etc. En canvi, els inspectors d’hisenda pensen al revés: diuen que aquests petits fraus, encara que molt nombrosos, “només” són responsables del 10 al 20 % del frau total. La resta vindria de les grans empreses. Veiem el que deia el diari El País el 29 d’octubre del 2012:

El 2007, previ a l'esclat de la crisi, les empreses van obtenir, segons la Central de Balanços del Banc d'Espanya, beneficis rècords. Van augmentar un 14,9% respecte a l'any anterior. Fins i tot en el primer trimestre del 2008 (ja instal·lada la crisi) els resultats de les empreses no financeres van pujar un 8 %, mentre que les financeres els van disminuir, per primera vegada, en un 1,5 %. Amb aquestes dades a la mà, Hisenda esperava una recaptació en l'impost de societats superior a la del 2006 o, com a mínim, similar. Però no va ser així: l'impost sobre societats experimentar una brusca caiguda del 18 %.

Són dades que van fer públics els inspectors d'Hisenda ja al setembre de 2008. L'única explicació possible a aquest fort descens en la recaptació, van assegurar, era l'increment del frau fiscal.

En només dos anys, 2008 i 2009, l'impost de societats i l'IVA van caure més de 46.000 milions d'euros. L'IVA es va recuperar, però l'impost de societats no, segons ha assegurat aquesta mateixa setmana Francisco de la Torre, secretari de l'Organització Professional d'Inspectors d'Hisenda (IHE).

La primera explicació que se sol donar a l'espectacular caiguda en la recaptació fiscal, insisteix De la Torre, és que resulta inevitable perquè a Espanya s'han destruït milions de llocs de treball i perquè la part de l'economia submergida ha augmentat. Però això no explicaria els fets el 2008. A més, la destrucció d'ocupació no disminueix els ingressos empresarials, sinó els de l'IRPF i les cotitzacions socials.

En definitiva, a Espanya, el frau fiscal ha augmentat i es concentra, segons els experts, en grans grups empresarials, empreses transnacionals i en grans fortunes personals. Les professions liberals o de serveis, en què tan sovint es centra la desconfiança dels ciutadans, són responsables d'entre un 20 % i un 10 % aproximat d'aquest frau, el que no és poc, però que resulta menys rellevant.

Per què els governs successius no s’han preocupat suficientment del frau fiscal? Cadascú pot imaginar la resposta.

I ara resulta que el senyor president del govern també s'apunta als petits defraudadors, ja que sembla que cobra dietes de diputat quan té casa de franc a la Moncloa. Almenys així ho diu la denúncia presentada fa pocs dies. I també sembla que uns quants ministres l'acompanyen en aquestes miserables actuacions. Com voleu que aquesta gent s'ocupin del frau fiscal?

Informe dels inspectors d’Hisenda del setembre del 2008

No comencem gaire bé

El nou govern acaba de començar a caminar quan el conseller de la presidència ja diu que s’ha de celebrar una reunió entre els senyors Mas i Rajoy. No en varen tenir prou amb la famosa reunió del pacte fiscal, allà pel mes de setembre, reunió que, al no haver-se preparat com calia, és l’origen de tot l’embolic actual? És perfectament inconcebible que s’hagués fet una reunió d’aquesta importància sense haver tingut una preparació adequada, sense haver consensuat les conclusions. És completament impresentable que, a una reunió del màxim nivell, es plantegi una proposta com el pacte fiscal, i que la resposta sigui un no rotund. I la culpa no va ser del president del govern central, que va fer el seu paper (em fan una proposta i dic que no), sinó del president da la Generalitat, que va anar a una reunió sense tenir la seguretat d’algun tipus d’acord.

I ara tornen a començar. Si s’ha de fer una reunió d’alt nivell amb el president del govern central abans s’ha de determinar l’agenda (és a dir, els temes que es volen discutir), s’ha d’anomenar les persones encarregades de preparar la reunió i, només després de moltes anades i tornades, quan hi hagi una perspectiva clara d’acord, es fa la cimera. Tota la resta és, al meu modest parer, perdre el temps.

Quan es reuneixen una persona perfectament immobilista, que tot ho refereix a la santa constitució (a la seva lectura de la santa constitució) i al que pensen la immensa majoria dels espanyols, dels catalans o dels feliços habitants d’Arbeca, i una persona perfectament racional, que presenta els seus arguments i espera que el contrincant els accepti o els rebati, però que no passa pel seu enteniment que el seu interlocutor ni l’escolti, no es poden fer reunions sense haver-les preparat a consciència.

Si el president del govern central fos una persona intel•ligent (que no ho és gaire) i independent (que encara ho és menys), tindria l’orella oberta a la proposta d’una consulta al poble català. Primer, negociaria sobre la pregunta, que no podria ser la clàssica de si es vol una “Catalunya independent que formi part de la Unió Europea”, pels dubtes que hi ha sobre aquesta darrera afirmació. Després, negociaria la majoria necessària perquè la consulta fos vàlida: un 60 % dels votants o un 50 % del cens, per exemple. I, finalment, si els consultats no haguessin optat per la independència, negociar un lapse de temps abans de fer-ne una altre: 15 anys, per exemple. La probabilitat de que el resultat de la consulta donés un resultat desfavorable al independentisme seria de més del 90 % (per no dir del 99 %). Tothom quedaria content, i tots quedaríem tranquils durant uns quants anys.

Resumint: una reunió entre els senyors Mas i Rajoy, per què? El pacte fiscal és insuficient per uns, impossible pels altres. Negociar un nou finançament: per això tants escarafalls? Negociar el dèficit per l’any 2013? Per això no fa falta una cimera. Defensar la immersió en català? Missió impossible, el govern central s’empara en resolucions judicials de les que es sent el cavaller defensor. Si el nou govern vol celebrar una reunió amb el senyor Rajoy, si us plau, primer expliqueu per què, i després, feu el favor de preparar-la d’una manera suficient.

Gas natural a Catalunya

Ahir es va publicar a la Vanguardia un reportatge sobre la possible existència de jaciments de gas natural a Catalunya. No es tracta de jaciments clàssics, sinó del que s’anomena gas d’esquist o gas de pissarra, el gas que ha fet que, els darrers anys, els estats Units s’hagin convertit en el primer productor mundial de gas, alleujant de manera molt important el seu dèficit comercial.

Una empresa ha sol·licitat permís per investigar l’existència de bosses d’aquest gas, sondejant l’existència de gas a dues zones de Lleida i de Barcelona. Aquesta empresa, Montero Energy Corporation, és filial d’una multinacional canadenca que té explotacions d’aquest tipus al seu país i als Estats Units.

Com sempre, la simple petició d’un permís per investigar si hi ha gas al subsòl ha aixecat una sèrie de protestes, no només dels ecologistes, sinó també dels ajuntaments, com el de Solsona i, el que és més greu, del mateix PSC. Quan hi ha una possibilitat de millorar l’economia catalana, sembla que siguem masoquistes, i de seguida surt, nombrosos com bolets després d’un dia de pluja, tot un reguitzell de gent que s’hi oposa. El mateix passa amb la MAT (Línea elèctrica de molt alta tensió) que hauria d’augmentar la potencia de connexió elèctrica entre Catalunya i França.

Ara que molta gent s’ha tornat independentista, potser hauríem de pensar una mica que la millor independència no és la política, sinó l’econòmica (pensem en Grècia o en Portugal, o senzillament, en l’Espanya de demà o de demà passat). Amb una país que té una dependència energètica fenomenal, és suïcida oposar-se a la idea d’una investigació per veure si, al subsòl de les zones indicades hi ha gas o no, i si la seva explotació podria ser rendible. Una altra cosa serà, arribat el moment, de donar el permís d’explotació, que ha de ser, si es dona, amb les màximes garanties mediambientals i amb les millors tècniques d’explotació. Però, per ara, només es tracta d’una investigació. Oposar-s’hi és, al meu parer, irracional, i no soc l'únic que pensa d'aquesta manera. Però així va el país.

Malgrat 1962 - Un Nadal blanc

Els que fa cinquanta anys en teníem vint recordem que el dia de Nadal de l’any 1962 va ser blanc. A Malgrat, en va deixar constància La Voz de Malgrat, en el seu número de mes de gener de l’any 1963. Les fotos que s’acompanyen estan tretes del llibre “L’Abans – Malgrat de Mar 1862-1970”, i corresponen al carrer de Mar, al carrer d’Emili i a la plaça de l’Estació.

Recordarem que l’any 1962 va ser un any climàticament molt complicat: les inundacions al Vallès del 25 de setembre, que es calcula que van fer més de 800 morts, les inundacions per desbordament de la Tordera i de la riera de Palafolls del 11 d’octubre i, finalment, aquesta nevada. Si uns episodis d’aquest tipus es produïssin avui dia, sentiríem dir que és degut al canvi climàtic, que provoca situacions climàtiques extremes.

Podeu veure aquí una bona col·lecció de fotos sobre aquesta nevada a Malgrat, preses per l’Antoni Poch, publicades per l’arxiu municipal a la web de l’ajuntament. I no deixeu de llegir l’article d’en Jordi Mercader sobre aquest tema publicat al Som-hi d’aquest mes (que també es pot llegir al mateix enllaç que el de les fotografies).

Bon Nadal.

Seguim amb els preus de l’electricitat

Dèiem l’altre dia que par Cap d’Any s’apujarà el preu que paguem per l’electricitat. Doncs bé, el ministre Soria no para. Ara vol apujar, a més a més, el preu del kilovat-hora segons el que consumim. Ha enviat una proposta a la CNE (Comissió Nacional de l’Energia) per cargolar encara més el consumidor. Per cada potència contractada, el senyor ministre proposa un augment del preu segons el consum. Augment que pot arribar a ser del 7,58 %, com es pot veure al document enviat a la CNE.

Diu el ministre que aquesta és la única manera d’induir el consumidor a sortir de la tarifa d’últim recurs (TUR) i contractar directament al mercat liberalitzat. Es clar que això del mercat liberalitzat té el parany de que és molt menys liberalitzat del que ens volen fer creure. La causa? L’oligopoli.

I un que pensava, innocentment, que el problema no és la quantitat d’energia que es consumeix, sinó el seu repartiment en el temps. Per això existeixen els comptadors de discriminació horària. Però no deu ser aquesta la prioritat del senyor Soria.

Mentrestant, si aquesta iniciativa ministerial prospera (i prosperarà, ja que el PP té majoria absoluta), ens tornarem a rascar la butxaca.

La constitució i don Mariano

El dia de Sant Nicolau, don Mariano va publicar un article a la Vanguardia sobre la constitució. El titula “Garantia de convivència democràtica”. El bon home només diu generalitats i, al llegir-lo, diríem que es decanta per una lectura ampla i oberta del text constitucional. Parole, parole, ja que, quan arriba el moment dels fets, la seva lectura i la del seu partit és tancada a més no poder (quan els interessa a ells, és clar)

M’ha interessat especialment de la xerrameca de don Mariano el dia de Sant Nicolauel següent paràgraf, que no m’atreveixo a traduir al català perquè no hi he entès res: “Deseo larga vida a nuestra Carta Magna, y ninguna làpida de nuevo cuño clausurará su intrínseco caràcter abierto”. I un que pensava que una làpida era la llosa que cobreix les sepultures als cementiris.

Don Mariano, registrador de la propietat de Santa Pola (Alacant) i professional de la política des de fa un temps gairebé etern, té unes qualitats que aprecio: diu frases que no entenc i fa servir adjectius passats de moda. I quan parla ex-càtedra del que pensa la immensa majoria dels espanyols (que és el que pensa ell), em fa pensar en els pallassos de la tele.

Si l’Aznar va ser un president nefast, i en Zapatero no el va millorar, em fa l’efecte que amb don Mariano hem batut nous rècords. Si almenys parlés anglès…

El preu de l’electricitat tornarà a augmentar

A més de tenir un dels preus de l’electricitat més elevats de la Unió Europea, el primer de gener tornarem a tenir una apujada. En efecte, avui mateix s’ha celebrat la subhasta de l’energia elèctrica que els consumidors domèstics consumirem els primers tres mesos de l’any que ve, i que s’ha acabat amb un augment del 10 %. Com que aquest preu de la subhasta representa més o menys la meitat del preu que paguem (l’altra meitat la posa el govern per pagar les primes a les renovables, el cost del transport de l’electricitat i tot un reguitzell d’altres coses), podem suposar que l’augment que haurem de pagar serà, més o menys, del 5 %.

De manera que ens espera un any 2013 complicat. Almenys, que tinguem salut.