L'efecte hivernacle natural: vapor d'aigua i núvols (2)

Aquesta és una pregunta que trobo fascinant, no només des d’una perspectiva científica, sinó també des d’una perspectiva sociològica. Si no fos per aquesta pregunta, per què coi gastaria el meu temps parlant de canvi climàtic en aquest blog si la majoria dels experts mundials estan d’acord en què l’escalfament global està provocat per l’home?

Els dos arguments que tinc per respondre a aquesta pregunta són els següents:


Una comprensió incompleta d’un problema complex

Tots els que treballen amb models climàtics han de construir els seus models basant-se en el coneixement actual de com funciona el sistema climàtic. Per tant, si alguns processos importants, que encara no s’entenen prou bé, no es prenen en compte, tots els models tindran tendència a fer el mateix error. Es per això que tots els models del passat han tingut sempre una tendència a allunyar-se del clima real a mida que el temps ha anat passant.

Probablement l’exemple més important d’aquesta manca de comprensió de com funciona el clima del planeta és la manera com les precipitacions controlen l’efecte hivernacle natural de la terra, un 90 % del qual és degut al vapor d’aigua i als núvols. L’efecte hivernacle total del planeta no és una quantitat que pugui ser modificada fàcilment afegint-hi una mica de diòxid de carboni, sinó que està constantment limitat pels sistemes de precipitacions, que sostreuen vapor d’aigua i ajusten les quantitats de núvols per mantenir coherent l’efecte hivernacle total amb la quantitat de l’energia solar disponible. El coneixement actual d’aquest procés de limitació de l’efecte hivernacle total és molt insuficient, raó per la qual fàcilment s’omet en els models climàtics.


Pressió dels col•legues per emmotllar-se al que diu la majoria

La gran majoria dels científics que s’ocupen del clima no són modelistes climàtics, i tenen una tendència a estar d’acord amb el que diuen els modelistes. Després de tot, són aquests modelistes els que apleguen tot el coneixement especialitzat de com funcionen els processos climàtics, i és natural que representin en un programa d’ordinador (model) com es comporta tot el sistema climàtic. Així, hi ha un element de “grup de pensament” que fa que els mateixos biaixos científics estiguin presents a tota la comunitat investigadora.

Aquesta pressió dels col•legues no es troba només a la comunitat dels científics del clima. Tenim l’exemple recent de dos investigadors australians que fa vint anys que mantenen que les úlceres de l’estómac són causades per bactèries. Durant vint anys aquesta teoria ha estat escarnida per la comunitat mèdica, fins que fa poc ha estat finalment acceptada.

Més sobre s’Abanell

Comentàvem l’altre dia les conseqüències que la darrera llevantada va tenir sobre la platja de s’Abanell, a Blanes: la meitat de la recàrrega de sorra que es va fer va quedar engolida pel temporal, i la platja va quedar reduïda a la meitat de l’amplada que tenia desprès d’haver tornat a omplir-la amb 150.000 o 160.000 metres cúbics de sorra, trets del davant del cap de la Tordera. Deien els tècnics del ministeri que aquesta reducció estava prevista.

Doncs bé, llegim al diari El Punt que la tempesta de dilluns al vespre i la mala mar d’aquests dies han provocat que la platja de s’Abanell encara perdi més sorra. En el tram proper a la roca de sa Palomera queden poc més de cinc metres de platja. I a la zona dels càmpings la sorra pràcticament ha desaparegut. En el tram intermedi és on la platja es conserva en millors condicions però, tot i així, el mar va guanyant terreny cada dia. Tot això quan no fa ni un mes que Costes va finalitzar els treballs de regeneració, que van consistir a aportar 160.000 m³ de sorra, que van permetre aconseguir una platja de quinze metres.

No sé si aquesta nova reducció de l’amplada de la platja estava prevista pels tècnics del ministeri. Segur que ens diran que si. Però si ho haguessin dit abans de que passés haurien estat més creïbles.

Penso que, tenint en compte la dificultat del problema, varen actuar per actuar, perquè ningú els critiqués per estar sense fer res. Però sense cap base tècnica fiable. I s’està demostrant que el problema de l’estabilitat de les platges no està suficientment clar per ningú, i que, es faci el que es faci, si s’encerta, serà per casualitat. Val més reconèixer-ho així, encara que una platja escapçada sigui contrària als interessos de molts hotels de primera línia, i no seguir llençant els diners del contribuent. Sobretot ara, que estem pagant l’impost de la renda i que l’estat ens explica que ja ni hi haurà superàvit.

Sobre les mocions de l’oposició al ple municipal

Per començar, diré que penso que les mocions que es presenten als plens municipals haurien de tenir alguna cosa a veure amb el poble. Només en casos excepcionals o en situacions d’emergència s’haurien, des del meu punt de vista, de presentar mocions sobre temes més generals. Es la meva opinió, i respecto als que en tinguin una de diferent.

Per què ho penso així? Doncs perquè la missió d’un ajuntament és la d’ocupar-se dels problemes del poble. Per tant, la del ple, com a òrgan màxim de representació, també.

Darrerament s’han presentat unes quantes mocions, que han demanat molta feina als grups municipals, cap de les quals poques han estat aprovades. En resseguirem algunes i en discutirem la seva pertinència.


Moció de CiU, suport al model lingüístic de Catalunya: és una moció amb una bona intenció, però que no és, al meu parer, pertinent per presentar a un ple, ja que el model lingüístic de Catalunya no està, que jo sàpiga, en cap situació d’emergència.

Moció d’ERC, suport al procés d’independència de Kosovo: què voleu que us digui? Per a mi no té res a veure amb l’administració malgratenca ni amb els problemes de Malgrat. Penso que el ple no és el lloc adequat per presentar aquest tipus de mocions. Per molta simpatia que algú pugui tenir per Kosovo, i per molt que algú pugui comparar el cas d’aquest petit país amb el cas català.

Moció d’ERC, CiU i ICV-EUIA per la creació d’un reglament municipal de participació ciutadana: moció perfectament adequada al ple, sobretot sabent que la llei obliga a tots ela ajuntaments a tenir un òrgan de participació ciutadana amb el seu reglament. El govern municipal s’oposa a la moció, tot estant-hi d’acord en el principi, al•legant que el preparar un reglament d’aquest tipus representa molta feina (quatre mesos, diu la senyora alcaldessa) i que no tenen previst el fer-ho ara mateix.

Moció d’ERC, CiU i ICV-EUIA per impulsar la renovació del consell municipal de turisme: moció raonable, però que va topar amb la decisió del govern municipal de substituir aquest consell municipal, que és consultiu, per un òrgan executiu. Ara s’està estudiant la modalitat que tindrà aquest nou òrgan. Una vegada creat, el consell municipal de turisme actual es dissoldrà. Estarem atents a la creació d’aquest nou òrgan i parlarem de la seva eficàcia.

Moció D' ICV-EUIA per tal de demanar una nova llei que reconegui l’avortament per la lliure decisió de les dones i integrat dintre de la xarxa sanitària pública: aquest tema no és de la competència d’un ajuntament, probablement els components del ple no tinguin suficients coneixements sobre aquest tema, complicat i delicat, i, per tant, no s’hauria de tractar en un ple.

Moció d’ERC, CiU i ICV-EUIA per a l’establiment d’una ordenança d’estalvi d’aigua: aquesta moció és una proposta perfectament adaptada als temps que correm. El govern municipal, però, no accepta aquesta moció, dient que, en cas d’entrar en estat d’excepcionalitat 2, s’ofereix a constituir una taula per redactar el ban que obligatòriament s’hauria de fer. Cosa que no té res a veure amb la proposta. Per si de cas, s’ha publicat a la web de l’ajuntament una llista de recomanacions sobre l’estalvi d’aigua. La posició del govern municipal sobre aquesta proposta és incoherent (ganes de tocar les pilotes, diríem) ja que a l’Agenda 21, aprovada el 21 d’abril de 2003, es contemplen accions segons les quals cal elaborar una normativa municipal per a l’estalvi d’aigua als edificis i a l’activitat industrial, cal elaborar un programa d’aprofitament d’aigua no potable per als usos que permetin, etc., coses que encara no s’han fet. Un altre dia parlarem d’aquesta Agenda 21, del què és, del què representa i de com s’ha posat en pràctica a Malgrat.

Moció d’ERC sobre la campanya “voluntaris per la llengua”: en un principi, podríem pensar que aquest és un tema general, que no té una relació directa amb el poble, però no és així, ja que aquesta moció demana que Malgrat no solament recolzi aquesta campanya, sinó que s’actuï per engegar, el 2009, l’actuació de parelles lingüístiques. Es, doncs, una moció pertinent i, lògicament, aprovada.

Moció d’ERC per l’elaboració d’un catàleg d’arbrat de Malgrat: moció perfectament assumible pel ple. No entro a discutir de si és una despesa més o menys útil, ja que, malgrat no haver-se aprovat, la posició del govern municipal és la de fer un inventari, no un catàleg, que estarà acabat abans de final d’any, per després demanar a la Diputació un Pla Director d’Espais Verds Municipals. Un, en la seva ignorància, no sap veure la diferència entre el que s’ha demanat i el que es proposa fer el govern municipal, però segur que n’hi ha una, i que deu ser relativament important. A finals d’any demanarem com es troba aquest inventari. Donem les definicions d’inventari i catàleg, per si algú hi veu una diferència.

Inventari: (GEOBOT) Anotació de les espècies vegetals i de diverses dades d’interès geobotànic d’una estació o un lloc determinat.
Catàleg: Llista descriptiva de coses agrupades per un nexe comú redactada segons unes regles establertes.


Resum

De les 8 mocions presentades,

3 no haurien hagut de ser presentades, segons el meu parer, ja que no tenen res a veure amb Malgrat.

De les altres 5,

una ha estat aprovada,

una altre gairebé (es fa un inventari en lloc d’un catàleg),

n’hi ha una en la que tothom hi està d’acord, però no es farà per ara (la de participació ciutadana) per una qüestió d’agenda,

una no es vol fer (la de l’estalvi d’aigua), sense raó aparent,

i una no és pertinent ja que el consell municipal de turisme es vol suprimir.

Les temperatures del primer quadrimestre del 2008 i una possible nova Edat del Gel

Les temperatures del primer quadrimestre de l’any 2008 no han estat pas més elevades que les dels anys anteriors (les dades prenen com a base les temperatures mitjanes de 1961 a 1990) :

Global del planeta

Terra: + 0,77 ºC, l’onzè període de gener a abril més calent (el darrer més calent va ser el del 2007)
Oceà: + 0,29 ºC, el tretzè període de gener a abril més calent (el darrer més calent va ser el del 1998)
Terra i oceà: + 0,42 ºC, el dotzè període de gener a abril més calent (el darrer més calent va ser el del 2007)

Hemisferi nord

Terra: + 0,91 ºC, l’onzè període de gener a abril més calent (el darrer més calent va ser el del 2002)
Oceà: + 0,29 ºC, el vuitè període de gener a abril més calent (el darrer més calent va ser el del 2004)
Terra i oceà: + 0,52 ºC, el novè període de gener a abril més calent (el darrer més calent va ser el del 2007)

Hemisferi sud

Terra: + 0,31 ºC, el vintè període de gener a abril més calent (el darrer més calent va ser el del 2005)
Oceà: + 0,30 ºC, el vint-i-tresè període de gener a abril més calent (el darrer més calent va ser el del 1998)
Terra i oceà: + 0,30 ºC, el vint-i-dosè període de gener a abril més calent (el darrer més calent va ser el del 1998)


Per ara, doncs, les temperatures no continuen augmentant. Diríem que, fins i tot, més aviat disminueixen una mica. I no augmenten des de fa sis o set anys, mentre que el CO2 de l’atmosfera continua pujant. També observem que les temperatures de l’hemisferi sud reculen molt més que les de l’hemisferi nord.

Tot això qüestiona les previsions de canvi climàtic que ens havien fet passar com a veritats inqüestionables, i que ens deien que, al anar augmentant el CO2, ho farien també les temperatures.

Llegeixo al Mundo del passat dia 19 que una nova edat del gel ens amenaça (el Mundo té una de les millors seccions científiques i tecnològiques dels diaris espanyols). Aquesta idea no es nova, ja es va publicar fa temps a la revista “Science”, i, encara que discutida, molts investigadors pensen que es pot donar la paradoxa de que l’escalfament global sigui el detonador d’una petita edat del gel. El senyor Godfrey M. Hewitt, que és un genetista que ha hagut d’aprendre paleoclimatologia (el clima del passat) per fer el seu treball, és dels que ho pensa, ja que va succeir el mateix fa més de 12.000 anys en una època que es coneix com “Dryas” recent.

“Actualment, ningú sap què passarà amb els corrents oceànics i amb el seu efecte sobre les oscil•lacions de les glaciacions com a conseqüència del canvi climàtic, car hi ha massa factors implicats, però jo no crec que el cicle de les edats del gal s’hagi acabat: el canvi climàtic pot ser el gallet que dispari el començament d’una època freda”, va dir el senyor Hewitt a Madrid, ciutat que va visitar per ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat.

La causa del Dryas recent, de fa més de 12.000 anys, va ser probablement la conseqüència d’un canvi en el corrent del oceà Atlàntic. En realitat, va començar fa uns 12.900 anys, de manera molt brusca, i va acabar, també de manera molt brusca, fa uns 11.600 anys. Rep el nom de la planta Dryas Octopelata, que és una planta de la tundra, i que va tornar a aparèixer a les zones meridionals d’Europa. La temperatura hivernal d’aquella època a Europa va ser molt baixa: nombrosos estudis del pol•len i dels sediments d’aquell temps ho confirmen sense cap dubte.

La causa? No es coneix amb exactitud, però la teoria més acceptada és que per una o altra raó, va augmentar l’aport d’aigua dolça a l’oceà Artic. Aquesta aigua dolça va frenar el corrent del Golf que porta aigües càlides a la costa oest europea i que torna cap al Canadà desprès de refredar-se a l’Artic. D’aquesta manera, les aigües polars superficials varen avançar fins a la península ibèrica, de manera que tot Europa va “gaudir”, durant més de mil anys, d’una Edat del Gel molt refrescant.

Quelcom de semblant podria passar, pensen alguns, entre ells el senyor Hewitt, en un futur no gaire llunyà, quan, degut a un efecte secundari de l’escalfament del planeta, augmentin les precipitacions a l’Atlàntic Nord, l’oceà Artic rebi més aigua dolça, es pari el corrent del Golf i... Europa es refredi.


Tot això és tant probable (o tant poc probable) com que les temperatures augmentin de 4 a 6 ºC d’aquí al 2100. Es a dir, que encara no en sabem prou sobre els factors que influencien el clima per poder dir de manera una fiable què passarà amb les temperatures.

Com deia l’Antonio Molina, en això de les prediccions climàtiques, “el futuro es muy oscuro”.

Un encantador de serps

L’altre dia al vespre vaig veure l’entrevista que la senyora Mònica Terribas feia al senyor Artur Mas. Feia temps que no veia al líder de CiU en directe, i haig de dir que em va fer una molt bona impressió: facilitat de paraula, naturalitat, arguments lògics. El que em va cridar més l’atenció va ser quan va dir que sobre el finançament de la Generalitat no hi ha res a discutir, ja que el nou estatut ho deixa tot molt clar. Ho vaig comprovar, i, en efecte, és així: el nou estatut aprovat ja fa dos anys diu que en determinats impostos estatals, Catalunya rebrà un percentatge superior al actual. L’IRPF passa del 33 al 50 %, L’IVA passa del 35 al 50 % i alguns impostos especials passen del 40 al 58 %. Tot clar. Si és així, per què tants embolics?

Quan el senyor Mas parlava, en Janí dormia. Feia un sorollet molt fi, que es podria confondre amb una respiració profunda, gairebé roncadora, de manera que no el va poder seguir. L’endemà, sabent que el senyor Mas no té els favors d’en Janí, li vaig explicar la meva impressió de l’entrevista, que va ser excel•lent.

- Vols dir que no t’has deixat enredar?, em va contestar, aquest home és un encantador de serps, ja t’ho he dit més d’una vegada.

- Mira, Janí, si els percentatges dels impostos que rebrà la Generalitat ja estan fixats, què hi ha més a discutir?

- No ho sé, però mira-t’ho bé. Per mi que la cosa no és tan senzilla.

Comprem el diari, i l’anem a llegir-lo al passeig, davant la platja. Hi trobo el càlcul detallat amb les dades de la liquidació del 2006:

IRPF: total recaptat = 15.318 milions d’euros, el 33 % fa 5.055 i el 50 % fa 7.569. La diferència és doncs de 2.604 milions d’euros.

IVA: total recaptat = 10.537 milions d’euros, el 35 % fa 3.688 i el 50 % fa 5.269. La diferència és doncs de 1.581 milions d’euros.

Impostos especials: total recaptat = 3.308 milions d’euros, el 40 % fa 1.323 i el 58 % fa 1918. La diferència és doncs de 595 milions d’euros.

Si fem la suma, la Generalitat rebrà (sempre amb les dades de 2006) 4.780 milions d’euros més que amb l’estatut actual.

- Veus com el que deia el senyor Mas és veritat?

- Si llegissis més bé el diari veuries que no és ben bé així, em diu en Janí. Oblides els fons de suficiència.

- I que coi és això dels fons de suficiència?, li responc.

- No en tinc ni la més lleugera idea, però llegeix aquí.

En efecte, el diari diu que l’augment total del finançament de la Generalitat amb el nou estatut pot ser el que acabem de calcular, pot ser superior, pot ser més petit i, fins i tot, podria no haver-hi cap augment. Una manera de compensar aquest augment dels ingressos via els impostos estatals pot ser a través d’una disminució del fons de suficiència, que són els fons que serveixen per compensar les comunitats que reben uns ingressos tributaris inferiors a les seves necessitats.

Diu també que actualment les comunitats de Madrid i Balears tenen un fons de suficiència negatiu, ja que els ingressos tributaris que reben són superiors a les seves necessitats. Catalunya, en canvi, ha necessitat l’any 2006 un fons de suficiència de 2.693 milions d’euros. Si, amb l’augment d’ingressos tributaris, aquests fossin suficients per les necessitats de la Generalitat, aquests fons desapareixerien. I si fossin superiors, la Generalitat podria tenir, fins i tot, uns fons de suficiència negatius, com a Madrid i a les Illes.

Una de les claus per veure si els ingressos de la generalitat augmenten, i de quan, serà el que es decideixi amb aquests fons de suficiència. El govern central es planteja el reduir-los en determinats casos.

Es a dir, que en Janí tenia raó. El finançament, amb el nou estatut, no està gens clar. No sé si el senyor Mas sabia o no aquesta història dels fons de suficiència. Si ho sabia i no ho va dir, malament, i si no ho sabia, també.

La sorra de s’Abanell

Per ser objectius, ens fem eco del que diu el ministeri de Medi Ambient sobre la darrera recàrrega de sorra de la platja de s’Abanell, el mes passat, i de la que una forta llevantada se’n ha endut una part important (Diari de Girona del 15 de maig)

Diu el ministeri que “els moviments de la sorra a la platja de s'Abanell de Blanes després dels últims temporals estaven "previstos" pels seus tècnics i que, per tant, el temporal de llevat que es va endur part de la sorra el passat cap de setmana no ha de significar cap problema”.

El raonament dels tècnics del ministeri és que “la sorra no ha marxat sinó que només ha canviat de lloc”, i que “ja van advertir que el reompliment s'havia dissenyat tenint en compte que una ventada de garbí reposaria la sorra que s’enduu el llevant”. Es a dir, que “la disminució de l’amplada de platja produïda després del temporal del passat cap de setmana estava prevista i el comportament de la mateixa ha estat l’esperat”.

Com sempre, hem de donar un marge de confiança als que decideixen les coses, encara que desconfio molt d’aquestes previsions dels tècnics de Medi Ambient. Els moviments de la sorra de les platges, els moviments de la línea de costa en zones arenoses és una ciència, si és que es pot denominar així, que té molts punts foscos. Cada vegada que penso sobre aquests temes recordo un llibre titulat Why Environmental Scientists Can’t Predict the Future, escrit per dos geòlegs (pare i filla)especialitzats precisament en enginyeria costera.

Diuen en aquest llibre que quan els enginyers especialistes en costes han de decidir si dragaran sorra per bombejar-la a una platja erosionada, fan servir models matemàtics per predir quanta sorra hauran de necessitar, quan i on l’han de recarregar, l’avaluació de com aquesta sorra es mourà i quan de temps el recarregament sobreviurà davant de les tempestes i de l’erosió de la costa.

Però els autors desconfien d’aquests models matemàtics com de la lepra, ja que saben que no es tenen prou coneixements per construir models matemàtics fiables sobre aquesta matèria. Recomanen un altre mètode per recarregar les platges erosionades: dragar qualsevol quantitat de sorra de qualsevol lloc i dipositar-la de qualsevol manera sobre la platja. Aquest tipus d’actuació que podríem qualificar de kamikaze probablement no durarà massa, diuen, però els projectes fets d’acord amb models matemàtics normalment no duren gaire més i, almenys, d’aquesta manera no es donen falses certeses a ningú.

D’acord amb aquest escepticisme sobre els coneixements que es tenen actualment sobre aquesta qüestió, donarem una confiança limitada als tècnics de Medi Ambient quan ens diuen que el que ha passat durant la darrera llevantada estava previst, i que el comportament de la platja ha estat l’esperat. Amb una mica de sort, potser encertaran, i els 1.200.000 euros no s’hauran perdut del tot. Esperem-ho així.

L’efecte hivernacle natural: vapor d’aigua i núvols (1)

La teoria de l’escalfament global del planeta comença amb l’afirmació de que la temperatura mitjana és relativament constant degut a un equilibri entre

1. la quantitat d’energia solar absorbida i
2. la quantitat de radiació infraroja emesa que de manera continuada es perd a l’espai exterior.

En altres paraules, l’energia que entra és igual a l’energia que surt. La mitjana de tot el planeta durant un any de l’energia que entra i que surt del sistema climàtic és de l’ordre de 235 watts per metre quadrat.

Els gasos d’efecte hivernacle de l’atmosfera (que principalment són vapor d’aigua, núvols, diòxid de carboni i metà) exerceixen un control molt fort sobre la temperatura que té la superfície del planeta. La humanitat, cremant combustibles fòssils, afegeix més diòxid de carboni a l’atmosfera. A més CO2, més energia infraroja queda atrapada, augmentant l’efecte hivernacle del planeta, i causant una tendència a l’escalfament a la baixa atmosfera i a la superfície del planeta.

La teoria de l’escalfament global diu que la temperatura de la baixa atmosfera ha d’augmentar (al què causa un augment de l’energia infraroja que s’escapa a l’espai) fins que la radiació infraroja emesa torni a igualar l’energia solar absorbida. Es a dir, la Terra ha d’escalfar-se fins que es torni a restaurar l’equilibri de l’energia. Aquesta és l’explicació bàsica de la teoria de l’escalfament global.

Probablement algú es sorprendrà d’aprendre que l’escalfament degut a l’augment del CO2, per ell mateix, és relativament moderat. S’ha calculat teòricament que, si no hi hagués cap més canvi en el sistema climàtic, augmentant al doble la concentració del CO2 atmosfèric l’augment global de temperatura seria de menys d’un grau. I aquesta no és una afirmació que sigui controvertida...

Però...probablement hi haurà altres canvis en el sistema climàtic quan hi ha una tendència a l’escalfament! Per exemple, els núvols, el vapor d’aigua, les precipitacions, respondran probablement d’alguna manera a la tendència a l’escalfament produïda per un augment del CO2. I aquesta resposta pot ser tant en el sentit d’amplificar com de disminuir l’escalfament propi de l’augment del CO2. Aquests altres canvis s’anomenen “retroalimentacions” (feedbacks en anglès), i són els que en realitat faran que l’escalfament global produït per l’home sigui una catàstrofe o no sigui gairebé ni una notícia. Aquestes retroalimentacions són la causa de gairebé totes les discussions científiques sobre l’escalfament global.

A l’Al Gore li agrada recordar que l’home “posa” 70 milions de tones de CO2 a l’atmosfera cada dia. Però el que no diu, probablement perquè no ho sap, és que la mare naturalesa “posa” 24.000 vegades aquesta quantitat cada dia a l’atmosfera del gas d’efecte hivernacle més important, el vapor d’aigua, i que en “treu” gairebé la mateixa quantitat cada dia. Això no demostra que l’escalfament no sigui causat per l’home, sinó ensenya que el control més important dels sistemes climàtics està fet pel vapor d’aigua i pels núvols.

Vivim en una mar atmosfèric invisible de vapor d’aigua, que és el gas d’efecte hivernacle més important de la Terra. La nostra atmosfera podria contenir molt més vapor d’aigua del que conté, el que ens conduiria a un planeta molt més calent..., però no ho fa. Per què l’atmosfera conté la quantitat de vapor d’aigua que conté? No ho sabem.

Els models que preveuen un augment important de les temperatures globals ho fan pensant que, per art de màgia, el nivell de l’efecte hivernacle natural de la Terra (és a dir, del vapor d’aigua i dels núvols) no sortirà del valor mitjà actual.

Per tant, és interessant tractar de comprendre com poden variar les quantitats de vapor d’aigua i de núvols a l’atmosfera, que són els dos principals components de l’efecte hivernacle natural del planeta. Hi dedicarem, si Déu ho vol, alguns esforços.

1.200.000 euros a fer punyetes

Dèiem l’altre dia que es tornava a omplir de sorra la platja de s’Abanell, a Blanes. La veritat, és que la platja va quedar molt bé. Ho hem de reconèixer, encara que no estàvem d’acord amb la draga que s’estava fent de 150.000 metres cúbics de sorra del davant del cap de la Tordera. A la vista dels més de vint metres d’amplada de la platja, que feia goig, fins i tot ens varem avergonyir de la nostra crítica.

Però... tot té un però, ha vingut una llevantada. I aquesta llevantada se’n ha endut més de la meitat de l’amplada de la platja regenerada per la draga. Llevantada traïdora, que no ha volgut tenir en compte que el cost de la darrera regeneració va ser de 1.200.000 euros, que no s’han endut el vent, sinó les onades.

Es clar, que qui no es consola és perquè no vol. Si no s’haguessin abocat aquests 150.000 metres cúbics de sorra, si no s’haguessin gastat aquests 1.200.000 euros, potser avui no hi hauria passeig, a s’Abanell. O potser sí.

Reconeixem que el problema és complicat. Però reconeixem, també, que les solucions d’aportar sorra a s’Abanell no són més que solucions poc durables, quatre dies la darrera. Potser seria hora de deixar-se de conyes i de fer el que s’ha de fer: posar roques davant del passeig, tal com es va fer a Malgrat fa cinquanta anys, quan, per causes desconegudes, ens varem quedar sense platja: s’Abanell quedaria sense platja, sí, però no es malmetria el fons del mar davant del cap de la Tordera. I fer espigons, esperant que les corrents anessin fent petites platges al seu redós.

I així, llençant una vegada més milions d’euros dels nostres impostos al mar, ens queixem de que el finançament de la Generalitat és insuficient. I si comencéssim per fer bé les coses?

Una notícia dolenta

Seguint un programa de millora de la competitivitat, la fàbrica Henkel de Malgrat ha anunciat el seu tancament. Tancament que afecta directament a 130 persones, i indirectament unes quantes més. Es una notícia dolenta per Malgrat, encara que entri dins d’una lògica empresarial correcte.

La planta que Henkel Ibèrica té a Malgrat, i que ocupa uns 72.000 m2, té limitat el creixement, segons expliquen, perquè està encaixonada entre altres fàbriques al bell mig del polígon industrial, i per això s’ha prioritzat traslladar la producció de detergents líquids a Montornès, complex que té diverses línies de producció, que ocupa 450 persones, que és de majors dimensions i que té més disponibilitat per créixer.

Hi ha, però, una pregunta que ens podem fer, a la vista de les declaracions de la senyora regidora d’inserció laboral, que diu que aquest tancament ha agafat l’Ajuntament de sorpresa. Com pot un Ajuntament estar tan mal informat del què passa al seu poble, en assumptes de tanta importància? Quan jo era responsable d’una fàbrica, cosa que m’ha passat durant molts anys, informava periòdicament l’Ajuntament del poble on estava de com anaven les coses. I si no informava jo, de l'Ajuntament em demanaven la informació. Volien estar al corrent del què passava. Pel que sembla, a Malgrat, l'Ajuntament socialista no deu tenir el costum de parlar amb els responsables de les empreses locals.

Una altre pregunta. Té l’Ajuntament una política per portar empreses a Malgrat? He sabut que a Palafolls l’Ajuntament té contractat un agent de desenvolupament local. Pel que sembla, Malgrat no en té cap. Per què? Es que el desenvolupament local no ha preocupat mai l’Ajuntament socialista? Tornant a la meva experiència laboral, arreu on he treballat els ajuntaments es preocupaven, i molt, de portar empreses al seu poble. Unes vegades amb més èxit que d’altres, és veritat, però mai amb resultats negatius. I és que dins de la feina d’un ajuntament, buscar empreses que s’instal•lin al poble hauria de ser una de les prioritats. Pel que sembla, no ho és a Malgrat.

I, finalment, quines gestions ha fet l’Ajuntament de Malgrat sobre el destí dels 72.000 m2 de terrenys que Henkel deixarà lliures? En quines condicions l’empresa va comprar els terrenys quan es va instal•lar? Es va preveure, quan se li va donar el permís, el destí dels terrenys si l’empresa tanqués? Quan una empresa abandona un poble, és normal que “compensi” d’alguna manera el poble que deixa. Aquí l’Ajuntament té encara una negociació a fer, per defensar els interessos de Malgrat.

El problema de l’aigua (6) El transvasament del Roine

El projecte de transvasament del Roine a Barcelona ha estat promogut per la societat BRL (Société mixte d'aménagement du Bas-Rhône et du Languedoc) des de l’any 1995. La societat BRL té una concessió d’un màxim de 75 m3/segon de l’aigua del Roine, agafada una mica més amunt d’Arles. Avui dia, aquesta societat només n’explota la meitat, aproximadament. D’on la idea de portar una part de l’aigua sobrant a Barcelona.

El projecte és el següent:

Cabal = 10 o 15 m3/segon (315 o 473 hm3/any)
Distància = 310 km, 190 a França i 120 a Catalunya.
Túnel de 4 km per travessar els Pirineus
Cost estimat = 1.300 milions d’euros

Hi ha una idea alternativa, proposada per l’enginyer Josep Ruiz Gandullo, que contempla una conducció submarina, d’uns 230 km de llargada, que arribaria fins a l’Escala: el cost seria llavors d’uns 800 milions d’euros i el consum d’energia seria sensiblement inferior, així com el terme per la seva construcció. Sembla, però, una idea utòpica per la seva complicació.


El consum d’energia

Hi ha estudis que parlen de 1,75 kilowatts per metre cúbic. Aquest consum és inferior al de les dessaladores.

Si fem un petit estudi teòric, veiem que el punt de captació es troba a 6 metres sobre el nivell del mar, i que el punt més elevat del recorregut és al Pertús, a 194 metres. El desnivell seria de 188 metres. La fricció per portar l’aigua a una velocitat de 2,2 metres per segon durant 310 km equival a un desnivell de l’ordre d’un metre per quilòmetre. Es a dir, és com si haguéssim d’elevar l’aigua a 194 – 6 + 310 = 498 metres.

L’energia teòrica per aixecar un metre cúbic a i metre és de 0,0027 kwh, i a 498 metres és de 1,36 kwh. Si prenem un rendiment energètic (pèrdues dels motors, línees, transformadors, etc) del 75 % i unes pèrdues d’aigua del 15 %, arribem a un consum de 1,35/0,75/0,85 = 2,1 kilowatts per metre cúbic, que és l’energia que prendrem com a necessària.

Si el cost del kilowatt és de 0,05 euros, el cost energètic serà de 0,105 euros per metre cúbic.


El cost del transvasament

Agafarem el cabal de 10 m3/segon per fer els càlculs.

Amortització anual al 4 % i durant 50 anys = 59 milions d’euros anuals
Manteniment = 10 milions d’euros anuals
Administració i gestió = 8 milions d’euros anuals
Energia elèctrica = 33 milions d’euros anuals
Cànon ambiental = 0,03 euros/m3 = 9 milions d’euros anuals
Benefici de BRL = 5 milions d’euros anuals

Total = 124 milions d’euros anuals, equivalents a 0,39 euros per metre cúbic.

Si l’amortització fos a 25 anys, costaria 80 milions d’euros cada any, el que portaria el preu del metre cúbic a 0,46 euros.

Aquest preu és molt interessant, ja que actualment el cost de l’aigua que es porta a l’àrea de Barcelona és de més de 0,75 euros/m3.


Inconvenients

Sembla que, per ara, no fa falta tanta aigua a Barcelona, ja que amb les dessaladores que s’estan construint només farien falta uns 100 hm3 anuals, i encara. Llavors el cost del metre cúbic variaria sensiblement, i es posaria en 1,16 euros/m3 en aquest cas, el que el faria completament antieconòmic.

L’altre inconvenient és el terme d’execució de l’obra. Diuen que es pot fer en cinc anys. Em temo que, amb les dificultats administratives que es presentaran, aquest terme pot ser del doble.

Un darrer inconvenient podria ser que, degut a l’excés d’aigua de que disposaria l’àrea metropolitana de Barcelona (ja que no sembla probable que els pagesos francesos accedeixin a que el “sobrant” d’aigua anés a l’agricultura catalana o valenciana, que són les seves competidores) es potenciés el desenvolupament d’aquesta àrea metropolitana, accentuant encara més el desequilibri territorial de Catalunya.

D’això els diaris probablement no en parlaran

Llegeixo a la revista Nature un article titulat “Advancing decadal-scale climate prediction in the North Atlantic sector”, del que els diaris no n’han parlat ni gaire ni gens. Tradueixo el resum que en fan els autors a la mateixa revista:

El clima de la regió de l’Atlantic Nord té unes fluctuacions en escales decennals que tenen grans conseqüències sobre la societat. Exemples importants els tenim en l’activitat dels huracans, la temperatura de la superfície i les variacions de la pluja a Nord Amèrica, Europa i al nord de l’Africa.

Aquestes variacions decennals serien predictibles si es conegués l’estat de l’oceà a cada moment, però la falta d’observacions subaquàtiques que són necessàries fan que aquest estat de l’oceà no es pugui conèixer prou bé, raó per la qual aquestes prediccions es troben molt limitades.

Aquí apliquem un mètode simplificat, que utilitza només les temperatures de la superfície del mar, per superar aquesta dificultat i executar prediccions retrospectives amb un model climàtic. Aquest mètode permet de millorar significativament les prediccions fetes amb una informació incompleta de l’estat de l’oceà, particularment a l’Atlàntic Nord i al Pacífic tropical. Així, aquests resultats assenyalen la possibilitat de prediccions decennals rutinàries.

Usant aquest mètode, i considerant a la vegada les variacions naturals internes del clima i les futures actuacions antropogèniques, hem fet la següent predicció: els propers deu anys, la circulació d’aigua a l’Atlàntic meridional s’afeblirà per anar cap a la seva mitjana a llarg terme. Es més, la temperatura de l’aigua superficial de l’Atlàntic Nord i les de la superfície d’Europa i Amèrica del Nord es refredaran lleugerament, mentre que les del Pacífic tropical no variaran.

Els nostres resultats suggereixen que la temperatura global mitjana podria no augmentar durant els propers deu anys, ja que les variacions naturals del clima de l’Atlàntic Nord i del Pacífic tropical anul•laran de manera temporal l’escalfament previst per les accions antropogèniques.

No sé si els càlculs dels autors d’aquest article són o no són fiables. Però tenen l’avantatge de donar una explicació del perquè durant aquests darrers anys la temperatura global del planeta no ha augmentat.

En la mateixa revista hi trobem un altre article, “Climate change: Natural ups and downs”, que ens explica les darreres previsions del IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change), que pensen que en els propers vint anys el clima global s’escalfarà probablement de 0 (zero) graus.

Es clar que aquest tipus de notícia no interessa gens als popes del canvi climàtic, ja que podrien fer creure al poble (que és el que paga) que el tal canvi no és ni segur ni per demà. I de què viurien ells si el bon poble es tornés escèptic als seus dogmes? Els interessa més publicar fotos com les d’un ós polar sobre un tros de gel que es va fonent. Els és més rendible.

El nou traçat de la via del tren: una oportunitat que no es pot desaprofitar

Diu el diari que la Generalitat està estudiant un nou traçat per la via del tren a l’Alt Maresme. La via aniria, des de Calella, per l’interior, “sota” la N II. Enterrada, diuen. Com si fos un metro.

No sé si això es farà exactament així, ni quan, però trobo que és una notícia important, que canviarà la fesomia del poble, alliberant la façana marítima, i que canviarà les rutines de molts ciutadans, que veuran com l’estació es trasllada a l’altre costat del poble.

Es una oportunitat per fer de Malgrat un poble més atractiu, modificant el Passeig Marítim. Però s’ha de fer bé. Penso que s’hauria de començar a treballar per fer aquest projecte, definint els elements essencials, fent-los públics i establint una comunicació entre el govern municipal, l’oposició i el poble, per fer un projecte que sigui el millor possible.

S’haurà de començar, per exemple, plantejant si entre els edificis i la sorra hi haurà tràfic rodat o no. Ambdues solucions tenen avantatges i inconvenients, que s'han de valorar.

Amb els mitjans informàtics d’avui dia es pot fer fàcilment (ja s’ha fet per altres projectes d’urbanisme) una simulació d’imatges de com quedaria el nou passeig segons les diferents solucions que s’estudiïn.

Però no s’haurà d’oblidar de tractar també la situació de la nova estació, del aparcament que convindrà de fer-hi, de la facilitat d’accés, etc.

Hi ha temps, però no oblidem que el temps passa molt de pressa. Com més aviat es comenci, millor.

El dos de maig

Haig de dir que m’ha sorprès agradablement que la celebració del segon centenari del dos de maig del 1808 s’hagi celebrat amb tan poca parafernàlia. Se n’ha sentit a parlar, però no ens han aclaparat. S’ha celebrat a Madrid, però a la resta del país ens han deixat més o menys tranquils. Als diaris es recordava, més en uns que en altres, el que va passar en aquella data d’ara fa dos-cents anys, de manera relativament neutra.

Si una sola cosa m’ha estranyat d’aquesta celebració és que es comença a dir (i dic que es comença a dir perquè no ho havia sentit dir mai abans), per part de la dreta, que va ser a la dita guerra de la independència quan es va constituir Espanya com a nació. Com a nació de ciutadans, ni més ni menys. Es estrany, ja que fins fa poc es deia que la nació espanyola s’havia constituït durant l’època dels Reis Catòlics, i ara és retarda aquesta fita de tres-cents anys...

Probablement l’article de premsa sobre el dos de maig que m’ha fet riure més és el del senyor Juan Manuel de Prada, al diari ABC, del que en reprodueixo un tros: Don Marcelino Menéndez Pelayo, que leyó más en un solo día de su vida que todos los representantes de nuestra patética derecha en todos los días de su desnortada vida, lo dejó escrito en el grandioso epílogo de su Historia de los heterodoxos españoles: «Esta unidad se la dio a España el cristianismo. La Iglesia nos educó a sus pechos con sus mártires y confesores, con el régimen admirable de sus concilios por ella fuimos nación, y gran nación, en vez de muchedumbre de gentes colecticias, nacidas para presa de la tenaz porfía de cualquier vecino codicioso. (...) España, evangelizadora de la mitad del orbe; España martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio...; ésa es nuestra grandeza y nuestra unidad; no tenemos otra. El día en que acabe de perderse, España volverá al cantonalismo de los arévacos y de los vectores o de los reyes de taifas». Las palabras proféticas de don Marcelino ya se están cumpliendo. El trobo genial, i em sembla que reflecteix molt del que preocupa, i molt, avui a alguns diaris de la capital del regne, que no és més que el nacionalisme perifèric (a més de la pèrdua d’agressivitat del PP, que també els preocupa molt)


Un cop passada l’època en que la interpretació de la història era una imposició de l’estat, vaig estar convençut, durant un temps, que el dos de maig del 1808 va ser, en realitat, un greu error que va retardar de 150 anys la modernització d’Espanya. Desprès, he anat canviant d’opinió, per arribar a la conclusió, decebedora però és la que és, de que no tinc una opinió clara sobre el dos de maig. Si el poble no s’hagués rebel•lat aquell dia, què hauria passat? Si Napoleó hagués manat a Espanya, ens hauria anat millor o pitjor? Penso que és difícil que ens hagués anat pitjor, però no estic gens segur que ens hagués anat millor. Estic segur, en canvi, de que va ser una època molt complicada, i que s’ha d’haver llegit molts llibres d’història per començar a entendre-la.

Del que també estic segur, és de que estic content d’haver passat la data del bicentenari sense massa atabalaments. La propera data a passar és de l’onze de setembre del 2014. Espero que els organitzadors tinguin la mateixa intel•ligència que els que han organitzat aquest dos de maig i que també ens la facin suportable.

El problema de l’aigua (5) – El transvasament de l’Ebre

No es parla aquí del transvasament que es farà per portar aigua a Barcelona durant el període que duri la sequera, i que serà, segons diuen, un transvasament relativament petit, ja que no passarà dels 4 hectòmetres cúbics mensuals durant un any. Discutirem la viabilitat del transvasament de l’Ebre previst en el Pla Hidrològic Nacional (PHN) de l’any 2000 i del avantprojecte de transvasament del 2003.


La posició dels socialistes

Fent una mica d’història, recordarem que el govern socialista, amb el seu ministre d’Obres Públiques Josep Borrell, preveia un transvasament de 1.850 Hm3 anuals en el avantprojecte de Pla Hidrològic que va presentar.

Veiem, doncs, que els socialistes han canviat totalment d’opinió, ja que van derogar, quan van guanyar les eleccions, el projecte de transvasament del PP del 2003, més modest que el seu.


El projecte dels populars de l’any 2003

Aquest projecte, el del 2003, preveia un transvasament de 1.050 Hm3 anuals, dels que 190 Hm3 anirien cap al nord, i els 880 restants cap al sud, arribant fins a Almeria, a uns 850 km de distància.

El cost de l’aigua transvasada, deia l’avantprojecte citat, seria de:

Cost de l’obra = 4.207 milions d’euros
Amortització anual al 4 % i durant 50 anys = 196 milions d’euros anuals
Manteniment = 38 milions d’euros anuals
Administració i gestió = 8 milions d’euros anuals
Energia elèctrica = 127 milions d’euros anuals
Cànon ambiental = 0,03 euros/m3 = 30 milions d’euros anuals
Afeccions = 11 milions d’euros anuals

Total = 410 milions d’euros anuals, equivalents a 0,39 euros per metre cúbic.

El detall de l’energia elèctrica és el següent: 2,5 kWh/m3 a un preu de 4,9 cèntims d’euro per kWh. Aquest detall és important per comparar-lo amb el cost energètic d’una dessaladora.

Hem vist que no es pot transvasar, en el millor dels casos, més de 788 Hm3 anuals (si prenem com a cabal ecològic els 135 m3/segon definits en el seu moment per la Generalitat i si no es fa la segona part del Pacte de l’Aigua a l’Aragó). Per altra banda, en el preu de l’avantprojecte del PP no es preveien pèrdues, que seran, normalment, del 15 %. El que vol dir que l’aigua que arribaria al consumidor no seria de 1.150 Hm3 anuals, sinó de 788 x 0,85 = 670 Hm3 anuals.

Al transvasar menys aigua i al tenir en compte les pèrdues, el cost de l’aigua no seria el mateix: en efecte, en el cost calculat abans hi ha 253 milions d’euros anuals de despeses fixes i 157 de variables (energia elèctrica i cànon). El nou cost serà doncs:

Amortització anual al 4 % i durant 50 anys = 196 milions d’euros anuals
Manteniment = 38 milions d’euros anuals
Administració i gestió = 8 milions d’euros anuals
Energia elèctrica = 74 milions d’euros anuals
Cànon ambiental = 0,03 euros/m3 = 20 milions d’euros anuals
Afeccions = 11,milions d’euros anuals

Total = 347 milions d’euros anuals, equivalents a 0,52 euros per metre cúbic.

Si, a més, tenim en compte que a la Llei d’Aigües i a les instruccions europees no es consideren amortitzacions a 50 anys per obres públiques d’aquest tipus, sinó de 25 anys com a màxim, l’anualitat d’amortització seria de 266 milions d’euros en comptes de 196, el que augmenta el cost de l’aigua transvasada a 0,69 euros per metre cúbic.

I això sense tenir en compte que s’haurien de construir més embassaments dels previstos en el Pla del 2003, ja que la majoria de l’aigua transvasada havia d’anar per regadius, i que s’hauria d’emmagatzemar, ja que el 75 % del transvasament s’hauria de fer d’octubre a abril, mesos on l’Ebre té més cabal. Això faria que la factura augmentaria dels 4.207 milions d’euros a 5.683. Amb una amortització a 25 anys, l’anualitat seria de 360 milions d’euros (0,54 euros per metre cúbic), el que portaria el cost de l’aigua a 0,83 euros per metre cúbic, més del doble del cost inicialment previst.


Conclusions

Podem veure, doncs, que el transvasament de 1.150 Hm3 anuals del riu Ebre, previst en el Pla del govern del Partit Popular de l’any 2003, era econòmicament inexacte.

El problema polític i social és que, al sud de l’Ebre tenen dues xifres al cap i que no hi ha qui els hi tregui: 850 Hm3 anuals a 0,39 euros per metre cúbic.

La conseqüència d’unes xifres demagògiques fa que l’opció de dessalar l’aigua del mar es vegi, en aquestes terres, com una opció massa cara. Es clar que hi ha qui diu, i no sé si és veritat, que el pla del govern d’aquella època era de cobrar els 850 Hm3 (o els que fossin) del sud a 0,39 euros/m3, i als 200 Hm3 (o els que fossin) del nord a un preu més alt per equilibrar els comptes (ja se sap que els catalans són rics i que, de tota manera, no voten al PP)

A més, si tenim en compte el cabal històric del riu, podrem comprovar que, en mitjana, un any de cada quatre pràcticament no es podrien efectuar transvasaments.

En resum, i com a conclusió final, el Pla del 2003 no era més que una gran estafa per arreplegar vots. La ministra Narbona va fer molt bé en derogar-lo.

Quin embolic!

He de dir que no entenc res. No és estrany, ja que un no és pas massa intel•ligent, però la veritat és que la cosa és difícil d’entendre, encara que es tingui un coeficient intel•lectual relativament elevat. Em refereixo, una vegada més, al transvasament de l’aigua de l’Ebre a Barcelona per poder assegurar que no hi haurà restriccions d’aigua si no plou. Però em refereixo, sobre tot, a la votació d’ahir, al Congrés de Diputats, de les formacions dites catalanistes sobre el tal transvasament.

Començarem per CiU. Tots sabem que aquesta proposició de portar aigua del riu Ebre a Barcelona va ser proposada pel darrer govern d’aquesta federació, i que no es va fer, bé per l’oposició dels que ara estan al Govern de Catalunya, bé per manca de temps, bé per manca de voluntat. I ahir, CiU es va abstenir a la votació del Congrés. Per què? Oficialment per uns petits detalls. En realitat, per no perdre vots a Tarragona quan hi hagi eleccions. Varen posar, per davant del interès general, el seu interès particular de partit. Van ser, a la meva humil manera de veure les coses, incoherents. La meva conclusió és que un partit així està molt bé on està, a l’oposició. I que si segueix actuant així, hi estarà durant molt de temps.

I acabarem per ERC. Diuen sí al transvasament quan són Barcelona, diuen que no quan són Amposta i s’abstenen quan són Madrid. Incoherència total. No entro aquí a analitzar el per què d’aquesta incoherència, que té més d’oportunisme que d'altre cosa. Però no d’oportunisme de partit, sinó d’oportunisme personal. No entenc com algú pot votar a un partit que s’assembla tant a un penell.

Segons la meva manera de veure les coses, els dos partits catalanistes han “cantat” davant d’una situació d’emergència nacional. Pel que fa a una part de la població (no sé si majoritària o no), han perdut credibilitat. Molts podran pensar que aquests dos partits tenen molta preocupació per la identitat catalana, però que tenen molt poca preocupació per resoldre els problemes de la gent. Que han jugat amb les coses de menjar. No m’estranyaria gaire que a les properes eleccions no els votés ni la mare que els va matricular.

La draga de sorra ha començat

El 10 d’octubre de l’any passat escrivia en aquests mateix blog:

“Ara, la platja de S’Abanell torna a ser d’actualitat, no només a Blanes, sinó també a Malgrat. Els grups municipals d'ERC, CIU, ICV-EUA Els Verds han presentat una moció conjunta, per demanar la paralització de les actuacions per l’extracció de sorres de fons marins davant la línia de costa de Malgrat pel perill que suposa per la definició morfodinàmica de la zona, i demanar que es consideri com alternativa la possibilitat d’extreure sorres del dragatge d’una zona portuària propera. La petició es feia davant la notícia que la Demarcació de Costes de Catalunya ha anunciat l’execució d’un projecte de regeneració de la Platja de S’Abanell mitjançant l’extracció de sorra del fons marí davant la línia de costa de Malgrat.

Sabent que avui no es sap gaire cosa de la “morfodinàmica” de la zona costera, per no dir que no se’n sap res, trobo que és una mica agosarat el voler fer l’operació inversa que la que va provocar, segons sembla, la desaparició de la platja de S’Abanell: treure sorra de Malgrat per recuperar S’Abanell és probable que tingui com a conseqüència la desaparició de la platja de Malgrat. El principi és senzill: al treure sorra, baixem el nivell del fons; amb el temps i l’onatge, aquest “forat” es tornarà a omplir per recuperar l’equilibri dels grans de sorra, i s’omplirà amb la sorra que es troba més amunt, la que és a la vora de la platja. He llegit que aquest equilibri es recupera més fàcilment si els grans de sorra són una mica grossos, com és el cas de les nostres platges.”

Doncs aquesta moció, el govern municipal de Malgrat no la va voler aprovar.

Fa uns dies que ha començat la draga de sorra davant del cap de la Tordera per tornar a omplir la platja de S’Abanell, a Blanes. L’ajuntament de Malgrat diu que no en sabia res, que ningú li havia comunicat el començament d’aquesta extracció de sorra.

Jo només em pregunto: si la moció s’hagués aprovat, si l’ajuntament s’hagués oposat a aquesta draga, s’hauria pogut evitar? No ho sé. Però si sé que, com que no s’ha volgut fer res, ara ens diuen que a ells ningú no els ha avisat. Es renten les mans. I d’això en diuen una bona gestió.

Espero equivocar-me, però no m’estranyaria gens que el proper hivern ni S’Abanell ni el cap de la Tordera tinguessin platja.

Els efectes de l’aigua al País Valencià

Les causes del fracàs escolar

El dia de Sant Jordi es va celebrar una sessió de control a les Corts valencianes. El conseller d’Educació, el senyor Font de Mora, va ser preguntat sobre les mesures adoptades per contrarestar el fracàs escolar, que ha passat del 26 al 36 %. La seva resposta va ser clara, definitiva, contundent: “Si hi hagués el transvasament de l’Ebre seria d’una altra manera. Mentre no el facin des del govern d’en Zapatero, poc podem fer nosaltres...”

Ara resulta, doncs, que els valencianets i les valencianetes tenen afectat el seu cervell ja que el govern central ha decidit anular el projecte del transvasament de l’Ebre. El fenomen físic és fàcilment comprensible: la falta d’aigua els ha assecat el cervell.

El que està clar és que la degradació del sistema d’educació al País Valencià, amb cada vegada més alumnes per professor, amb cada vegada més escoles en barracons provisionals, no hi té res a veure: la única causa és que l’Ebre no s’ha transvasat.

Ho ha dit el conseller, que és del PP. I el que diu un conseller, va a missa.


Atròfia testicular

Un diputat provincial d’Alacant, el senyor Domingo Soler, va dir, el dia 2 d’aquest mes, que estava en contra de la construcció d’una dessaladora a Torrevieja, ja que havia llegit, en un treball d’una universitat xilena, que l’aigua dessalada tenia una concentració de bor de 2 grams per metre cúbic, el doble del que permeten les normes, i que aquesta concentració anormal de bor tenia com a conseqüència una disminució de la mida dels òrgans reproductors masculins.

No cal dir que el senyor diputat provincial és del PP. I que la dessaladora de Torrevieja la volen construir els socialistes.

El que no ha explicat el senyor Domingo Soler és si l’aigua de la primera dessaladora d’Alacant, construïda pel PP, té els mateixos efectes.

I pel que fa a la de Blanes? Els efectes perversos de la quantitat de bor a l’aigua dessalada s’haurien d’aturar a la frontera entre Catalunya i el País Valencià? No seria bo que l’ajuntament fes fer un estudi sobre la possible atròfia testicular dels malgratencs que beuen l’aigua dessalada?

Si fos així, ens podrem consolar pensant allò que sempre s’havia dit, que la grandària testicular estava en proporció inversa a la quantitat de neurones. No es consola qui no vol.

Malgrat de Noves

Malgrat de Noves és un despoblat del municipi de Noves de Segre (Alt Urgell), a l’esquerra del riu de la Guàrdia, a 810 m alt, dins l’antiga vall d’Aguilar. Pertanyia al vescomtat de Castellbò, dins el quarter de Castellbò.

El municipi de Noves de Segre té 124 km2 i 314 habitants. Comprén, després que el 1972 li foren annexats, els termes propers de Castellàs, de la Guàrdia d'Ares i de Taús. Oficialment hom denominà aquest nou municipi les Valls d'Aguilar, nom que no és prou adequat, ja que, si bé comprèn la vall del riu de la Guàrdia o d'Aguilar i les de la seva conca (el riu de Castellàs i el de Solans), Taús pertany a la conca de la Noguera Pallaresa i no a la d'Aguilar.

El terme municipal de Noves de Segre afronta a llevant amb el del Pla de Sant Tirs i amb l'enclavament dels Castellins (Montferrer i Castellbò), al S ho fa amb Fígols i Alinyà, amb l'enclavament de Baridà (del municipi del Pla de Sant Tirs) i amb el terme de Cabó; al SW el pic de Matella separa l'Alt Urgell (i per tant els termes de Cabó i de Noves de Segre) del Pallars Jussà (el Pont de Claverol) i del Pallars Sobirà (Gerri de la Sal). A ponent, Noves de Segre termeneja amb Gerri de la Sal i Soriguera (ambdós del Pallars Sobirà), mentre al N afronta amb l'extens terme de Montferrer i Castellbò.

El terme comprèn el poble de Noves de Segre, cap de municipi i, a més, els pobles i llogarets d'Argestues, Berén, Bellpui, Biscarbó, Castellàs, els Castells, Espaén, la Guàrdia d'Ares, Junyent, Miravall, Nyus, Taús i Trejuvell.

El terme municipal és articulat en tres valls principals, al llarg de les quals es distribueixen les diferents poblacions del terme. La vall principal és la vall del riu d'Aguilar (o de la Guàrdia, o de la Guardiola). En aquesta vall vessa les aigües la vall del riu de Castellàs, l'altra gran vall del terme. Finalment, al sector més ponentí apareix la vall del Riu Major, només en la seva capçalera, que pertany geogràficament a la conca de la Noguera Pallaresa i no a la del Segre.

(Informació trobada a la Gran Enciclopèdia Catalana)

El problema de l’aigua (4) – El cabal ecològic de l’Ebre

Deia el senyor Rajoy a la campanya electoral quan li preguntaven sobre el transvasament de l’Ebre, que ell faria primer les obres del Pacte de l’Aigua de l’Aragó, que deduiria del cabal restant al riu el cabal ecològic, i que transvasaria el que sobrés. Em va estranyar, però, que ningú li demanés que acabés de fer la senzilla operació de calcular el cabal sobrant, és a dir, el que el senyor Rajoy deia que es podria transvasar.


Us agrada sumar i restar?

Ja que el senyor Rajoy no ho va fer ni ningú li va demanar, ho farem nosaltres:

- El cabal mitjà dels anys 90 de l’Ebre a Tortosa va ser de 284 m3/segon = 8.956 Hm3/any
- El cabal que es pot treure actualment del riu des de Tortosa al mar és de 121 Hm3/any
- El cabal que es traurà a l’Aragó, a la primera fase, és de 3.806 Hm3/any
- El cabal a la desembocadura serà doncs de 8.956 – 121 – 3806 = 5.061 Hm3/any = 160 m3/segon

Si considerem tota l’aigua que es vol treure a l’Aragó, que és de 6.550 Hm3/any, l’aigua que l’Ebre tindrà a la seva desembocadura (la que "llençarà" al mar) serà de 2.317 Hm3/any = 73 m3/segon.

Per acabar de fer l’operació que el senyor Rajoy no va acabar, direm que el cabal ecològic, tal com estava definit al projecte de transvasament de l’Ebre de l’any 2003 era de 80 m3/segon. Per tant, si llevem del cabal que resta aquest cabal ecològic, veiem que:

-Si només es fa la primera part del que diu el Pacte de l’Aigua per l’Aragó, sobrarien 160 – 80 = 80 m3/segon = 2.523 Hm3/any. Com que el Pla Hidrològic del 2003 preveia un transvasament de 1.150 Hm3/any, no hi hauria cap problema.

- Si es fes tot l’aprofitament a l’Aragó que preveu el Pacte de l’Aigua, el cabal resultant seria inferior al cabal ecològic: s’hauria de retallar el Pacte de l’Aigua i no es podria transvasar res més.

El problema es complica si tenim en compte que la Generalitat de Catalunya deia que el cabal ecològic no era de 80 m3/segon, sinó de 135. En aquest cas sobren 160 – 135 = 25 m3/segon = 788 Hm3/any en el cas on només es fes la primera part del Pacte de l’Aigua, el que no permetria de fer el transvasament previst de 1.150 Hm3/any.

Però hi ha gent seriosa que diuen que el cabal ecològic és d’una mica més de 300 m3/segon, i d’altres parlen, fins i tot, de 600 m3/segon.

La conclusió sobre la possibilitat de fer el transvasament de l’Ebre previst l’any 2003 i derogat pel govern socialista l’any següent és, doncs, tributari del cabal ecològic que triem com a bo.

Probablement per aquesta raó el senyor Rajoy no va acabar de fer la resta que hauria pogut fer, però que li hauria resultat políticament perillosa.


El cabal ecològic

Quan el cabal d’un riu disminueix, es produeixen almenys tres fenòmens:

- Disminueix la pesca al mar proper a la desembocadura, ja que la quantitat de nutrients orgànics i inorgànics que el riu aporta al mar disminueix. La relació entre la disminució del cabal d’un riu i la de la pesca no ha estat quantificada.

- Disminueix l’aportació de sediments a la desembocadura, el que afavoreix que el mar es mengi les terres de la costa. Encara que en el cas de l’Ebre el que més ha disminuït l’aportació de sediments ha estat la construcció d’embassaments, sobretot del de Mequinenza. Sense entrar en especificacions tècniques complicades, senyalem que el sistema Mequinenza-Ribarroja impedeix el pas al 96% dels sòlids, segons un estudi ja realitzat pel Centre d’Estudis Hidrogràfics. En quant a l’evolució actual del Delta, segons Terán y Solé (1968), la seva punta avançava uns deu metres anuals fins que des de l’any 1946 ha reculat ja prop de 2 km. Aquesta data coincideix sensiblement amb el embassament dels rius pirinencs per la regulació i producció d’energia elèctrica.

- Augmenta la salinització dels pous de la zona situada al tram final del riu, per intrusió de l’aigua del mar terra endins.

La veritat és que no s’han aprofitat aquests anys per fer un estudi seriós sobre les conseqüències d’una disminució notable del cabal del riu sobre la morfologia del delta ni sobre la salinització de les aigües.

Resumim la situació sobre el cabal ecològic:

- El Pla de transvasament de l’Ebre del 2003 pren un cabal ecològic de 80 m3/segon.

- La Generalitat de Catalunya, aquest mateix any, l’estima en 135 m3/segon.

- Estudis d’experts donen un cabal ecològic diuen que en condicions d'un cabal mitjà o alt, amb valors superiors al mòdul mitjà del segle, 550 m3/segon, el riu entra literalment en el mar y no es desenvolupa la cunya marina de salinització de les aigües terra andins. Les condicionss d'estuari (retrocés de les terres) es presenten al riu Ebre té cabals inferiors als 400-500 m3/segon. A mesura que disminueix el cabal la cunya marina penetra poc a poc cap a terra. Amb cabals d’uns 200 m3/segon el límit superior de la cunya marina d'aigua salada es troba a la Illa de Gracia, a 17 km de la desembocadura. Amb cabals inferiors, de l’ordre de 100 m3/segon, la cunya marina arriba a Amposta i, durant els grans estiatges estivals, quan només corren 30-50 m3/segon, s’ha assenyalat la presència de la cunya salina fins a Campredó i inclús més a prop de Tortosa. Tots aquests cabals s’han d’entendre com orientatius, ja que per determinar la penetració de la cunya marina s’ha de tenir en compte l’actuació de les marees y la morfologia o batimetria del riu.

A la vista de tot això, amb tota precaució i amb la recança de que no s’hagin fet els estudis necessaris (probablement per evitar que els experts diguin coses que els polítics no els hi convenen), penso, amb les dades que he pogut trobar, que el cabal ecològic de l’Ebre a la seva desembocadura deu ser de l’ordre dels 300 m3/segon, el que impedeix tot transvasament, però també el compliment del Pacte de l’Aigua de l’Aragó, ja que el cabal mitjà dels anys 90 va ser inferior a aquests 300 m3/segon.


Conclusió

Si adoptem un cabal ecològic de 300 m3/segon = 9.641 Hm3/any, arribem a la conclusió que no és possible cap transvasament de l’Ebre ni les obres del Pacte de l’Aigua a l’Aragó, ja que el cabal mitjà dels anys 90 del riu Ebre al seu pas pet Tortosa era inferior a aquest cabal ecològic.

En canvi, si prenem com a cabal ecològic el que va donar la Generalitat de Catalunya (135 m3/segon), es podrien fer les obres del Pacte de l’Aigua de l’Aragó (la primera part) i transvasar un excedent de 788 Hm3/any.

Veiem, doncs, que aquí la incògnita més important és la de determinar el cabal ecològic. I aquí també, és on hi ha menys informació rigorosa, i aquesta falta d’estudis seriosos és el que dóna lloc a les manifestacions irracionals d’uns i altres.


Nota

En realitat, per afinar els càlculs, s’haurien de fer per mes, i no amb mitjanes anuals. Però els resultats no són pas massa diferents.

Artur, que maco estaries amb la boca tancada

Llegeixo al diari que abans d’ahir l’Artur Mas va fer una conferència a Madrid, per prevenir (transcric literalment) del que pot passar a Catalunya si el Tribunal Constitucional veta alguns articles de l’Estatut o, especialment, si emmascara el seu rebuig amb una lectura restrictiva de l’esperit del text.

Fins aquí, res a dir. Es tracta d’una cosa de polítics i allà ells amb les seves manies. Ells ho han embolicat la troca i ells l’hauran de desembolicar. He de reconèixer que el senyor Mas és especialment brillant quan parla de coses abstractes com aquesta o com la de la Casa Gran del catalanisme. He de reconèixer, també, que no estic a la seva alçada en aquestes matèries: dec ser un ruc, perquè per més que m’hi esforço, no entenc gairebé res del que diu.

Llegeixo també que el discurs va començar proposant que el transvasament del Roine arribi a València i a Múrcia. El transvasament del Roine francès, l’estrella de CiU, la solució definitiva d’aquesta confederació a la set que pateix i que patirà Barcelona i la seva àrea metropolitana, ara hauria d’arribar a València i Múrcia?

Sap l’Artur (o hauria de saber) que a França, l’opinió pública estaria probablement d’acord amb un transvasament de l’aigua del Roine a Barcelona per usos domèstics, però que és contrària a la seva utilització pel regadiu, ja que els pitjors competidors de l’agricultura de la vall del Roine són, precisament, els agricultors del Mediterrani espanyol. Portar l’aigua francesa per aquests agricultors seria tant com condemnar-se ells a mort. I a València i Múrcia volen aigua per regar, no per usos domèstics!

Si el senyor Mas es volia “carregar” el transvasament de l’aigua del Roine a Barcelona no ho haguera pogut fer millor.

I és que, quan la gent gran parla de temes seriosos, les criatures estan més guapes si tenen la boca tancada.