Malgrat 1959 – Un noi assassinat

El 24 de juliol d’ara fa cinquanta anys era assassinat a Malgrat un noi de tretze anys. Aquest fet va commoure tot el poble, com és natural. La Vanguardia publicava la notícia dos dies més tard, el dia 26.

En Lluís Garriga, director de La Voz de Malgrat i poeta, va dedicar al noi assassinat un poema, que va ser publicat a la Voz del mes d’octubre, data a la que aquesta revista malgratenca va reaparèixer desprès d’uns mesos en que no va ser publicada. Reprodueixo el poema:


Arran de la mort del nen En Jaume Ribas i Serra, ocorreguda el 24 de juliol d'enguany.

Dins l’harmonia d'una vida clara
vares viure, germà, fins els dotze anys,
gaudint ensems d’una amorosa mare,
d’un pare amant i els jocs dels teus companys.

Jorn rere jorn anaves a l’escola
alegre el cor i amb aire adolescent
i a cada pas i amb la il•lusió que vola
deixaves rastre de captivament.

Fill terrassà, t’atreia la sembrada,
t’atreia el camp amb tots els seus esplets,
i del fruiter i el poncellic que es bada
hi endevinaves novençans secrets,

i te n’anaves a portar minestra
per sadollar-te mes del viure sà
que contemplaves des de la finestra
que, de ta llar, domina tot el pla...

I al teu entorn tot era joia vera.
Unic fillet, tot era per a tu,
car dels teus pares l’afany llur, sols era
el d’ofrenar-te un avenir segur,

un avenir que una ma vil occia
anorreant la pau, l’afany, l’esforç
I fou cruel i horrible l’agonia
que imaginem entre els punyents records.

Era vigília del teu Sant. Venies
d’aquelles feixes de verdeig tendral
taral•lejant alegres melodies
per tal d’omplir-ne vostra llar pairal.

El sol d’estiu, que et feia la pell bruna,
insinuat t’havia a rebre un bany
i llanguia, roent, a cadascuna
fulla vivent bo i colltorçant llur tany...

Fresc i content cap cosa sospitaves
ni cap cosa et mostrava greu perill...
Tu pensaves, potser, amb les nines blaves
que, maternals, guiaven el seu fill...

Fou un instant només. D’entre unes mates
surt l’assassí... Sangonejant la pell
clames socors... I aquelles mans ingrates
t’obren el cor amb l’homeier coltell...

Ara lívid, silent, en pau reposes
i comprens clarament des dels estels
com són en aquest món totes les coses,
des de l’alt cimerol fins les arrels.

Ara et ploren els teus i et plora el poble
bo i evocant l’horripilant succés,
i veus com, entristit, sencer s’acobla
per donar-te l’adéu per sempre mes.

Aquest adéu que et dic amb senzillesa
i de tot cor, germà. El postrer adéu
que bé mereix qui mor amb la puresa
encar que el viure grat li sigui breu.
Que el meu pietós record voli envers Déu!!

LLUIS GARRIGA

El Dryas recent (el Younger Dryas)

La darrera glaciació es va acabar, a l’hemisferi nord, quan fa entre 18.000 i 20.000 anys el gel va començar a fondre’s, i es va acabar fa uns 8.000 anys, quan el gel va assolir un volum i una extensió molt semblant als que tenim ara.

Però fa uns 12.900 anys, després de l’escalfament anomenat Bölling-Allerod, el clima europeu va recaure en un període que va tornar a ser molt fred, el Younger Dryas o el Dryas recent (la paraula Dryas es deriva de la Dryas Octopelata, planta de pàl•lides flors grogues, típica de la tundra, que va fer de nou la seva aparició en les terres meridionals d'Europa, on van desaparèixer els arbres i van ser substituïts altra vegada per una vegetació molt pobra). Les temperatures d’hivern a Europa durant el Dryas recent van tornar a ser molt baixes.

Nombrosos estudis pol•línics, sedimentaris i d’altres tipus així ho assenyalen. Aquest interval fred, el Dryas recent, l’abrupte origen del qual causa encara certa sorpresa, va acabar també sobtadament cap al 11.600 abans del present, quan es va produir la pujada tèrmica definitiva que va donar entrada en l’hemisferi nord al període Preboreal i, amb ell, al interglacial actual: l’holocè.

S’ha especulat molt sobre la volta al intens fred hivernal que va afectar a Europa i Amèrica del Nord durant el Dryas recent i que tant hagué de sorprendre als nostres ancestres paleolítics europeus, que tot just s’estaven acostumant a la calor. Potser algunes zones es van salvar de la cruesa. És possible, per exemple, que la regió del sud-oest europeu Cantàbria - País Basc - Aquitània es convertís en una zona refugi a Europa, tant per a animals com per a humans, al veure’s afavorida per un clima més benigne a causa de una freqüència més important del vent sud i de l’efecte föhn hivernal.

En aquella època, al inici del Dryas recent, fa 12.900 anys, la insolació estival a l’hemisferi nord, derivada de les anàlisis de Milankovitch, era més important que la actual i continuava augmentant (al màxim s’hi arribaria fa 11.000 anys). Per tant, no hi havia un motiu astronòmic perquè de cop i volta es desaccelerés el desglaç estiuenc i avancessin una altra vegada les glaceres, sinó tot el contrari.

El tema de les extincions de la mega fauna del pleistocè a Nord Amèrica ha encès un debat com pocs entre els científics. La qüestió és que alguna cosa va passar pels voltants de fa 13.000 anys que va acabar tant amb la mega fauna (inclosos mamuts) com amb la cultura Clovis (segons indica l’abrupte buit de troballes arqueològiques). Per damunt de molts jaciments Clovis i amb una datació de 12.900 anys abans d’ara sempre es troba un estrat negrós i finet que coincideix amb el principi d’aquest interval de glaciació que va durar uns 1300 anys. La cultura Clovis, per tant, realment va durar pocs segles i a partir del Dryas recent es va veure substituïda per moltes altres cultures locals post-Clovis.

Per què de sobte apareix el Dryas recent, per què es moren els mamuts i per què els Clovis es transformen són tres preguntes a les que un grup de científics ha proposat una resposta : l’impacte d’un cos extraterrestre.

Llegeixo al Mundo que noves evidències de restes d’un cometa demostren que hi va haver un impacte que va provocar aquesta nova crisi de la vida, ara fa només 12.900 anys:

Científics de la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara i de la Universitat de l’Oregon han descobert diamants microscòpics enterrats a pocs metres de la superfície de la illa de Santa Rosa, a la costa de Santa Bàrbara. Després de ser analitzats, els investigadors han conclòs que pertanyen a un antic cometa que va impactar, segurament, a Amèrica del Nord.

James Kennett, professor emèrit de la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara, recorda que va ser en aquest mateix moment de la prehistòria quan es va extingir el mamut pigmeu, una versió nana i endèmica de la illa del mamut nord-americà. "Ja que coincideix amb aquest esdeveniment, creiem que està relacionat".

El sediment en el qual es van trobar les restes hexagonals del cometa també està relacionat amb un altre tipus de diamants i conté proves que indiquen canvis ambientals molt bruscs, com els causats per un foc.

"Hi va haver un episodi important d’extincions d’animals fa 12.900 anys", afegeix J. Kennett. S’estima que uns 35 tipus de mamífers, com els fèlids dents de sabre, i 19 tipus d’aus van desaparèixer d’Amèrica del Nord per a sempre. "No es podria explicar aquest conjunt de materials sense un impacte còsmic i una sèrie d’incendis associats. Aquesta hipòtesi encaixa amb el refredament climàtic abrupte com el que ha quedat registrat en els sediments oceànics sota el canal de Santa Bàrbara.

Aquest refredament va tenir lloc quant la pols causada pels múltiples impactes, per les altes temperatures i per les altes pressions es va elevar cap a l’atmosfera causant una caiguda dràstica de la radiació solar, va dir Kennett.

El refredament del Dryas recent va ser molt clar a Europa i a Amèrica del Nord. I, encara que no fos un fenomen global, sembla que el refredament de l’aigua oceànica no es va circumscriure al Atlàntic Nord sinó que existeixen indicis que va afectar a moltes altres regions i latituds: des de la Patagònia, a Argentina, fins al Mar de Sulu, a Filipines. A la figura hi he posat les temperatures de les mostres de glaç tretes a Groenlandia, on es veu clarament el Dryas recent, però si prenem les mostres de glaç de l’Antàrtida del mateix període no hi trobem cap refredament.

El Dryas recent va acabar encara més bruscament de menjo havia començat. En unes poques desenes d’anys, cap a l’any 11.500 abans del present, es va produir a Groenlandia una pujada tèrmica de fins a 10ºC . Ningú sembla tenir una explicació clara a aquest escalfament tan brusc.

La Torre de can Sala

Finalment comença a sortir el projecte de rehabilitació de la torre de can Sala, projecte que quedarà enllestit d’aquí a poques setmanes, i que es complementarà amb la construcció d’un edifici lateral. La torre serà, segons el projecte, la seu de l’Oficina de Gestió Tributària de la Diputació, i al nou edifici hi hauria d’anar l’arxiu municipal.

El cost econòmic total del projecte, al dia d’avui, és de 900.000 euros per rehabilitar la torre i de 1.300.000 euros per la construcció del nou edifici. L’ajuntament disposa d’una subvenció de la Generalitat de 400.000 euros, que té com a límit d’utilització el primer trimestre de l’any 2010.

En uns moments on ens comenten que l’economia de molts ajuntaments està ofegada, que alguns es plantegen reduir personal, i que d’altres probablement no podran pagar les nòmines d’aquí a uns mesos, el gastar 1.300.000 euros per fer un nou edifici pot semblar una temeritat.

Encara que l’economia de l’ajuntament de Malgrat no tingui tantes dificultats com altres, degut a un endeutament molt raonable, no hem d’oblidar que aquest endeutament acaba d’augmentar molt notablement amb un préstec de 5 milions d’euros, en principi per construir un nou centre cultural, pressupostat en uns 15 milions, el finançament del qual no és gens evident.

Seria prudent que l’ajuntament es pensés bé les seves inversions. La crisi podria ser més llarga i més dura del que podem preveure, i endeutar-se massa pot ser contraproduent.

Amb la perspectiva que tenim ara mateix, rehabilitar la torre, sí, i de pressa, que hi ha urgència. Fer el nou edifici podria quedar per més endavant, quan les coses es vegin més clares. No seria la primera vegada que un projecte, encara que s’hagi estudiat com un conjunt, es realitza en dues fases. I la qualitat de l’obra final moltes vegades és millor.

Sobre el nou finançament autonòmic

Si tothom està d’acord en una cosa del nou finançament autonòmic és que el document de 76 pàgines que el govern va presentar per la seva aprovació al Consell de Política Fiscal i Financera és un veritable totxo. Però, amb paciència, vas començant a entendre com funciona el nou finançament. Intentaré explicar el que he entès de la manera més senzilla possible.

La base d’aquest nou finançament és que l’antic estava basat en la població de l’any 1999, sense cap revisió. Com que la població ha augmentat, també ho han fet les despeses per les necessitats bàsiques transferides a totes les comunitats (educació, sanitat, serveis socials). Aquest model, és evident, no afecta ni Navarra ni el País Basc, que tenen el seu model foral.


Com funciona el nou model

El nou model s’articula a través de tres fons:

- El més important és el Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals, que s’alimenta del 75 % dels tributs cedits a les comunitats i d’un 5 % addicional que l’estat aportarà. De manera que aquest fons repartirà aproximadament el 80 % dels recursos autonòmics.

- El Fons de Suficiència, que servirà per finançar totes les altres competències transferides.

- El Fons de Convergència, que té una doble missió: reduir les diferències de finançament per habitant (subfons de Competitivitat), d’una banda, i, de l’altre, beneficiar les comunitats amb una renda per càpita més petita i amb un menor augment de població (subfons de Cooperació).

Es a dir, dels ingressos autonòmics, el 75 % es redistribueixen i el 25 % se’ls queda cada comunitat. Aquest 25 % no contribueix, doncs, a la solidaritat entre les comunitats. L’estat aportarà uns 11.000 milions d’euros addicionals al sistema, el que assegura que cap comunitat perdi ingressos amb el nou sistema respecte del sistema anterior. D’aquests 11.000 milions d’euros, 2.400 s’aplicaran al Fons de Convergència (1.200 a cadascun dels dos subfons) i 1.200 a repartir entre les comunitats autònomes en relació amb el nombre de persones reconegudes com a dependents amb dret a prestació.

De manera que, per comparar el sistema actual amb el nou, només hem de prendre en compte el Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals i el Fons de Convergència, ja que el Fons de Suficiència finança les altres competències transferides, que no són les mateixes per cada comunitat.


Tributs cedits a les comunitats

Per cada comunitat autònoma es defineix la seva capacitat tributària corresponent a l’any 2007 de la manera següent (només s’enumeren els principals):

- 100 % del impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, i del impost sobre successions i donacions.
- 50 % del IRPF dels residents a cada comunitat (per 33 % al model actual)
- 50 % de la recaptació líquida del IVA del seu territori (per 33 % al model actual)
- 58 % de la recaptació líquida dels impostos especials (sobre la cervesa, sobre el vi i les begudes fermentades, sobre l’alcohol i begudes derivades, sobre els hidrocarburs i sobre el tabac), contra el 40 % del model actual.
- 100 % del impost sobre l’electricitat.
- la compensació per la supressió del impost sobre el patrimoni.

Cada comunitat pot modificar el nombre de trams, els tipus i els mínims del IRPF, segons vegi que té prou finançament o no.

Es suposa que amb els tributs cedits a les comunitats autònomes s’assegura aproximadament el 90 % del finançament dels Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals i de Convergència.


Com es reparteix el Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals

El Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals es distribueix a les diferents comunitats autònomes d’acord amb les variables següents:

- Població, amb un pes del 30 %
- Superfície, amb un pes del 1,8 %
- Dispersió, amb un pes del 0,6 %
- Insularitat, amb un pes del 0,6 %
- Població protegida equivalent, distribuïda en set grups d’edat, segons les despeses sanitàries de cada grup (0 a 4 anys = 1,031, 5 a 14 anys = 0,433, 15 a 44 anys = 0,547, 45 a 54 anys = 0,904, 55 a 64 anys = 1,292, 65 a 74 anys = 2,175, a partir de 75 anys = 2,759), amb un pes del 38 %
- Població de més de 65 anys, amb un pes del 8,5 %
- Població entre 0 i 16 anys, amb un pes del 20,5 %


Repartiment del finançament addicional

Amb les dades que tenim, és clar que les comparacions de les que hem sentit a parlar no es corresponen pas a les reals. Un exercici senzill de simulació ens permet de veure que, grosso modo, si la població de Catalunya ha crescut en 1,5 milions de persones, mentre que la de Madrid ho ha fet en 1 milió, des de l’any de referència del model actual fins ara, el finançament addicional pels serveis públics fonamentals de Catalunya no pot ser de 3.880 o de 4.020 milions d’euros si el de Madrid és de 1.700 milions, ja que el finançament addicional pels tals serveis és, en gran manera, proporcional al augment de població.

Per això, si comparem el que es pot comparar, i fent estimacions de com variarà la recaptació dels impostos, una estimació del repartiment dels aproximadament 11.000 milions d’euros addicionals del nou sistema de finançament donarien uns 2.860 milions d¡euros per Catalunya, uns 1.800 per Andalusia i uns 1.700 per Madrid.

La diferència entre els 2.860 així calculats per Catalunya i les xifres anunciades per alguns partits del govern, és a dir, una mica més de 1.000 milions d’euros, es corresponen, penso, al traspàs de nous serveis i a la modificació de les valoracions dels serveis ja traspassats. I com que Catalunya té més competències que les altres comunitats de dret comú, és molt senzill fer una barreja demagògica.

Si hem de comparar el que és comparable, a Catalunya li toca un finançament addicional pels serveis bàsics de l’ordre del 65 % més que a Madrid (relativament coherent amb l’augment de població) i no un 135 % com alguns ens volen fer creure. Els uns per mostrar que han guanyat el un pols amb l’estat central, i els altres per demostrar que Catalunya ha rebut un tracte de favor.

Seria bo que els que han presentat les xifres dels recursos addicionals per Catalunya publiquessin el detall de les seves hipòtesis i dels seus càlculs, per poder fer les comparacions com cal.

Una altre cosa és si aquest nou model de finançament es correspon amb el que diu l’estatut. Penso que la redacció de l’estatut és suficientment ambigua per permetre qualsevol interpretació. Però d’això en parlarem, si Déu ho vol, un altre dia.

El misteri de les taques perdudes

No és que m’hagi convertit en autor de novel•les policíaques, sinó que sembla ser que el problema de les taques perdudes del sol, del que ja he parlat alguna vegada, s’ha resolt.

El Sol es troba en el punt més baix d’un mínim del cicle solar únic en la seva classe des de fa més de cent anys; les taques solars han estat enigmàticament escasses durant més de dos anys. Ara, per primera vegada, els físics solars en podrien entendre la causa.

Els investigadors van anunciar que un raig de gas de les profunditats del Sol es troba migrant més lentament del que és normal dins de l’estrella, donant com a resultat la falta de taques solars que s’observa actualment.

Rachel Howe i Frank Hill, de l'Observatori Solar Nacional (NSO, per la seva sigla en anglès), situat a Tucson, Arizona, van usar una tècnica anomenada heliosismologia per a detectar i seguir el rastre dels raigs de gas a una profunditat de 7.000 km sota la superfície solar. Cada 11 anys, el Sol genera nous raigs prop dels seus pols. Aquests corrents de gas, migren lentament des dels pols cap a l’equador i quan el primer arriba a la latitud crítica de 22 graus, comença un nou cicle de taques solars.

Howe and Hill van descobrir que el corrent de gas associat amb el pròxim cicle solar s’ha mogut lentament. Va trigar tres anys per cobrir un rang de 10 graus en latitud, en comparació amb els dos anys del cicle solar anterior. Ara, el raig està finalment arribant a la latitud crítica, anunciant d’aquesta manera el retorn de l’activitat solar en els pròxims mesos i durant els anys que vénen.

El mínim solar actual ha estat tan llarg i profund que va dur a alguns científics a suggerir que el Sol podria estar entrant en un llarg període en el qual no hi hauria cap activitat solar, similar al Mínim de Maunder del segle XVII. Els nous resultats dissipen les preocupacions. La dinamo magnètica interna del Sol segueix funcionant i el cicle de taques solars no serà interromput.

No tindrem, si aquests científics tenen raó, una nova petita edat del gel. Aviat podrem començar a tornar a veure les taques del sol, anunciant el principi del cicle solar número 24.

De totes maneres, queda molt per aprendre sobre la dinàmica solar, tant important pel clima del nostre planeta. De manera que no podem saber si el cicle 24, que tot just comença, serà un cicle actiu o un cicle més aviat ensopit.

La bombolla immobiliària

Sí, ja sé que el que tocaria ara mateix és parlar del finançament autonòmic, però la cosa és molt complicada i reconec que encara no la he entès. Ho deixarem, doncs, per un altre dia.

El ministeri d’habitatge acaba de publicar els preus del metre quadrat corresponents a cada any, des de l’any 1995. Aquest tipus d’estadística és, a Espanya, poc fiable, ja que es té la costum de no declarar el preu real de la transacció quan es fa l’escriptura de la compra venda. Per tant, aquesta estadística l’ha feta el ministeri amb valoracions, més que amb dades reals.

Sigui com sigui, aquestes dades ens mostren que el preu mitjà del metre quadrat a Espanya ha passat de 693 €/m2 l’any 1995 a 2.086 l’any 2007, és a dir, un augment del 300 % en 13 anys. Si els preus del metre quadrat haguessin seguit l’índex de preus al consum, l’any 2007 el metre quadrat hauria hagut de valer 990 €/m2, només un 143 % més que al 1995.

Aquesta diferència ens dóna una idea de l’amplitud de la bombolla immobiliària i, per tant, de l’ordre d’idees del que l’habitatge hauria de baixar a partir del seu valor màxim, l’any 2007. I aquest ordre d’idees és del 50 %. Per ara, segons algunes dades, ha baixat del 20 % i, segons d’altres, el 10 %. Podem fer-nos una idea del camí que encara queda per fer per absorbir completament la bombolla. I del que haurem de suar i de patir encara per un quan temps.

Malgrat 1909 – una esquela

El divendres 9 de juliol d’ara fa cent anys, La Vanguardia publicava l’esquela d’un estudiant de Farmàcia de 28 anys, en Joan Esquena i Forroll, fill de Joan Esquena i Torró que, procedent de Sant Esteve d’en Bas, va venir a Malgrat, un cop llicenciat en medicina, per casar-se amb Maria Forroll Gibert, el pare de la qual també exercia com a metge cirurgià a la població.

Els Esquena es van instal.lar a la casa pairal dels Forroll al carrer Bellaire núm.16, i van tenir quatre fills, un dels quals va ser el que va morir l’any 1909, i un altre, en Salvador Esquena i Forroll, va ser metge a Malgrat durant molts anys.

El doctor Joan Esquena i Torró, pare del jove que va morir ara fa cent anys, va ser metge municipal a principis del segle passat, i té un carrer dedicat a la seva memòria.

Rellegint Pla

Trobo a Internet una còpia del llibre d’en Josep Pla, Madrid, l’adveniment de la República, editat l’any 1933 per la Biblioteca Catalana d'Autors Independents. Es un llibre que ja havia llegit, als anys seixanta, publicat aleshores per l’editorial Selecta. Es un llibre que m’havia fet molt d’efecte al seu moment, de manera que me’l descarrego i el torno a llegir.

Seria incapaç de dir que les dues edicions siguin exactament les mateixes. Hi ha trossos que no recordo haver-los llegit. Però el llibre em torna a impressionar, menys en aquesta relectura per l’estil que pel fons. Hi trobo l’origen del meu convenciment de que la segona república espanyola no va ser un règim gens seriós, encara que tràgic, tant pels seus propis errors com per les circumstàncies externes amb les que va haver de lluitar (les conseqüències de la gran crisi del 1929 que, per cert, van ser les que la van portar al govern), que varen ser la causa de que acabés tant malament com va acabar.

Un dels capítols que més gràcia em varen fer quan vaig llegir el llibre per primera vegada, i que m’ha tornat a fer riure ara, és el que tracta de la República dels Treballadors, i que reprodueixo:


15 setembre -República de treballadors.

Araquistain treballa nit i dia perquè a la Constitució s’hi posi que Espanya és una República de trabajadores. Sembla que això molesta molta gent. Hom cerca una fórmula. Es aquesta: España es una República de trabajadores de todas clases. La gent queda més tranqui-la. La qüestió és passar l’estona.

El text de l’article constitucional a que fem referència ha estat telegrafiat a tot arreu del món i ha provocat innombrables rialles. Les més il•lustres s’han produït a Ginebra quan Briand, president del Consell de la Societat de Nacions, veient entrar Lerroux, Madariaga i tres o quatre professors més de la delegació espanyola, ha dit, amb el rellotge a la ma, constatant que feien una hora tard:

- Voilà: les travailleurs...

Lerroux s’assenta, veu que tothom riu i demana al delegat que té al costat que li expliqui la causa de la hilaritat :

- Ce que, vous savez, c'est un peu dificile de prendre serieusement certains travaux constitutionels que vous-êtes en train de faire en Espagne.

- Ah, claro, claro... - diu Lerroux, que no ha entès ni un borrall del que li acaben de dir - No faltaría más...


Rellegint-ho, em sembla que les coses no han canviat massa, almenys pel que fa a la facilitat dels nostres governants per parlar algun idioma que no sigui el castellà. Però també pel que fa a la futilitat de moltes de les seves actuacions, com ho va ser aquesta d'adjectivar la República com la dels treballadors.

Comptes municipals 2008 – les despeses corrents

Les despeses corrents són les despeses que corresponen al personal, a la compra de bens i serveis, a les despeses financeres i a les transferències corrents.

Les despeses corrents reconegudes de l’ajuntament de l’any 2008 han estat de 15,25 milions d’euros, a comparar amb les despeses corrents de l’any 2007, que havien estat de 13,83 milions d’euros. L’augment anual ha estat de 8,6 %, molt per damunt de la inflació interanual de 2008, que ha estat del 1,4 %.

Aquests 15,25 milions d’euros de despeses corrents es descomponen de la manera següent:

- despeses de personal = 7,65 milions d’euros (6,77 l’any 2007, és a dir, un augment del 13,1 %)
- compra de bens corrents i serveis = 7,09 milions d’euros (6,77 l’any 2007, és a dir, un augment del 8,8 %)
- despeses financeres = 0,122 milions d’euros (0,124 l’any 2007, és a dir, un augment del 1,7 %)
- transferències corrents = 0,43 milions d’euros (0,38 l’any 2007, és a dir, una disminució del 11,2 %)

Resumint les despeses corrents reconegudes dels darrers anys, trobem que augmenten any rere any, d’una manera que podríem qualificar de galopant:

2003 = 9,28 milions d’euros, equivalent a 574 euros per habitant.
2004 = 10,32 milions d’euros, equivalent a 611 euros per habitant (+ 6,5 %)
2005 = 10,79 milions d’euros, equivalent a 613 euros per habitant (+ 0,4 %)
2006 = 12,55 milions d’euros, equivalent a 701 euros per habitant (+ 14,3 %)
2007 = 13,83 milions d’euros, equivalent a 755 euros per habitant (+ 7,7 %)
2008 = 15,25 milions d’euros, equivalent a 821 euros per habitant (+ 8,6 %)

Es a dir, les despeses corrents per habitant de l’any 2008 han estat un 43,1 % superiors a les de l’any 2003, mentre que l’augment corresponent de la inflació era del 15,2 %.

Aquest augment és explicat per l’ajuntament de la manera següent, pel que fa a les despeses de personal:

a) L’aplicació dels increments en les retribucions de les disposicions de la Llei de Pressupostos
per a l’exercici 2008
b) La incorporació de nou personal (17 persones)
c) L’aplicació de la legislació vigent en matèria de "conciliació de la vida familiar i laboral", que ha ocasionat la incorporació de personal en substitució.

Pel que respecta les compres de bens i serveis, els principals augments respecte de l’any 2007 han estat:

Ensenyament: passa de 257.000 a 445.000 € (+ 188.000 €)
Serveis en el territori: passa de 1.859.000 a 2.003.000 € (+ 144.000 €)
Benestar i família: passa de 133.000 a 226.000 € (+ 93.000 €)
Esports: passa de 249.000 a 304.000 € (+ 55.000 €)

La disminució més important ha estat al apartat de cultura, que ha passat de 618.000 a 571.000 € (- 47.000 €)


Conclusió

Les despeses corrents segueixen augmentant molt més de pressa que la tassa d’inflació, sobretot des de fa tres anys. Es correspon aquest augment a una millora dels serveis que rep el ciutadà? Es molt dubtós que sigui així, o, almenys, no és aquesta la sensació que té el contribuent.

Es pot concloure que l’ajuntament no té un control suficient sobre les despeses corrents. Tenint en compte els temps que vivim, podem considerar aquest augment descontrolat de les despeses com escandalós.

Repeteixo el que vaig dir l’any passat: s’ha de posar sobre la taula la llista dels “serveis” que ofereix l’ajuntament, i de eliminar els que tinguin menys o cap utilitat. Aquest és un exercici que demana molt de valor polític, que l’equip de govern actual serà difícil que faci, però que és imprescindible de fer.

Educació i atur

La tassa mitjana d’atur de l’any passat, llegeixo al País, era del 13 % entre els treballadors de 25 a 34 anys que no havien acabat la ESO, del 10,3 % entre els només havien cursat la ESO, del 8 % entre els que tenien un batxillerat o una formació professional, i del 6,4 % entre els que tenien una educació superior. I això era abans de que el fort de la crisi arribés. Ara, els percentatges són més elevats, però es manté la relació de que a menys nivell educatiu correspon més atur.

La proporció d’estudiants que no acaben la ESO (any 2007) és del 30,8 %, el doble que la mitjana europea. La causa la trobem que, fins fa poc, es podia trobar una feina a la construcció o en el turisme sense necessitat d’haver acabat els estudis secundaris. I entre la construcció i el turisme representaven el 25 % de PIB, una xifra que és molt exagerada.

L’any 2000, el 67 % dels joves entre 20 i 24 anys tenia un nivell de formació almenys de secundària, mentre que set anys desprès, el 2007, aquest percentatge havia baixat al 61 % (per una mitjana europea del 78 %). Una vergonya, que segurament anirà canviant amb la crisi, ja que les feines de la construcció i del turisme es faran més escadusseres.

Hem d’arribar a la conclusió que els joves espanyols són més tontos que els seus homòlegs europeus? O serà que l’educació d’aquest país no funciona? Com es vol crear una economia basada en el coneixement amb aquests nivells educatius? Com a país, pagarem un preu molt alt per la ignorància del personal, sobretot dels joves. I el pitjor és que no sembla pas que es discuteixi sobre el perquè d’aquest problema.

Ni els mestres són respectats, ni l’estat els dóna els mitjans per fer-se respectar. Ni la manera de triar els mestres, ni de motivar-los, és la bona. Ni els plans educatius són correctes, ja que els seus continguts tenen un nivell baixíssim. El problema ja comença a l’educació primària, i s’amplifica a la secundària, el que fa que, al arribar a la universitat, la majoria no estiguin mínimament preparats.

Però cap govern gosa posar el cascavell al gat. La nova llei d’educació catalana resoldrà el problema? El temps ens ho dirà. El problema és que, encara que aquesta llei fos encertada, els seus efectes trigarien a arribar. Entre els uns i els altres, haurem perdut una generació. L’economia basada en el coneixement, que és la única sortida a la crisi, haurà d’esperar bastant de temps. Malgrat els 20.000 milions d’euros del senyor Rodríguez Zapatero sobre la nova economia sostenible.

Malgrat 1909 – Un nou llicenciat

La Vanguardia del diumenge 27 de juny de l’any 1909 publicava, dins d’una llista de nous llicenciats, que el malgratenc Josep Maria Andreu i Puigdelmàs havia obtingut el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia.

La més cordial felicitació a l’ajuntament

Llegit al blog La Natura a la Baixa Tordera (recomano veure el post original):

L’ajuntament de Malgrat de Mar ha tancat i senyalitzat l’accés a la barra de sorra de la desembocadura del riu Tordera com a àrea de nidificació d’aus...

I certament, la natura respon de seguida... no només continuen els corriols petits (Charadrius dubius) covant a l’àrea delimitada, més tranquils que mai...

... també s’observa una nova parella a la mateixa platja i almenys 1 parella de corriols camanegres (Charadrius alexandrinus) a prop, mascle i femella, alimentant-se al fangar de la desembocadura. Els propers dies es podrà veure si finalment hi nien o ja és massa tard i ho deixaran per la primavera vinent.

La gent respon, tot i ser festiu i hora punta, a la barra de sorra no hi havia ningú prenent el sol. Algun que altre desconsiderat, però la millora és espectacular!!!...

Els propers dies, Càmping La Tordera i l’Ajuntament de Malgrat de Mar instal•laran unes tanques i cadenat per evitar l’accés de vehicles al camí entre la desembocadura i el càmping, que tot i prohibit, actualment no dona resultats...

Per altre banda, Orchis, Naturalistes de la Selva i l’Alt Maresme, i l’Associació del Còmic de Tordera ja treballen en el disseny i làmines per a la sensibilització dels usuaris i senyalització permanent dels accessos a la llera del riu per a l’any vinent...

Una molt bona notícia per la Tordera i pels animals que hi habiten. A aquesta notícia hi hem d’afegir que el càmping La Tordera de Malgrat de Mar, a tocar del riu del qual agafa el nom, ha arribat a un acord amb l'entitat ecologista Orchis, Naturalistes de la Selva i l'Alt Maresme, per a la preservació d'aquest entorn paisatgístic.

Felicitats a l’ajuntament de Malgrat i a tots els altres protagonistes.

Més sobre el carbó

Parlàvem ahir mateix sobre el nombre impressionant de centrals tèrmiques de carbó que s’estan instal•lant a Xina, amb les seves emissions corresponents de CO2 a l’atmosfera. Emissions davant les quals tots els nostres esforços per reduir les nostres es tornen ridículs. Doncs bé, no hem pas d’anar tant lluny per trobar gent que també aposten per les centrals tèrmiques de carbó: Alemanya, per exemple.

Amb gran determinació, el govern de coalició Social Demòcrata i el Partit Verd de l’ex-canceller Gerhard Schroeder va inscriure en una llei que Alemanya eliminaria l’energia nuclear el 2022. L’actual canceller Angela Merkel ha estat igualment rigorosa - es beneficia de la important legitimitat de tenir una formació en física - en la prescripció d’uns objectius dràstics de protecció del clima per Alemanya: un 40 per cent de reducció d’emissions de diòxid de carboni en l’any 2020.

Doncs bé, ara mateix Alemanya té un sudoku de difícil solució: L'energia nuclear és massa perillosa. El carbó és massa brut. El gas implica una excessiva dependència de Rússia. I les energies renovables són insuficients. Així d’on treurà Alemanya la seva energia?

I aquí no s’acaba el problema: a Baviera, un dels estats més desenvolupats del país, el 75 % de l’energia és d’origen nuclear. Les grans quantitats d’energia eòlica existents i en projecte a la costa nord s’haurien de transportar cap a Baviera, al sud. Les línees elèctriques estan saturades i ningú vol que noves línees travessin prop de casa seva (recordeu la MAT, oi?).

Una de les solucions és la de construir centrals elèctriques de carbó. La figura, treta d’un article de la revista Der Spiegel, explica les centrals tèrmiques de carbó projectades. Probablement no es construiran totes, però sí una bona part. Alemanya necessita substituir les seves centrals nuclears, té molt de carbó, i té por del gas rus. Es clar que això no resol els problemes bàvars, ja que Baviera es troba lluny dels jaciments de carbó...

I la reducció de les emissions de CO2? Bona pregunta, per ara sense resposta. La resposta pot venir de la investigació. Però a Alemanya, després de la crisi del petroli el 1973, les despeses anuals per a la investigació sobre l’energia, ajustades per inflació, es van doblar per arribar a 1,5 milions d’euros. Però després, com que la pressió dels alts preus del petroli va disminuir, els pressupostos d’investigació es varen reduir gradualment, abans d’arribar a un rècord de baixa d’una mica menys de 360 milions d’euros el 2001. Els pressupostos de la investigació de l’energia han augmentat de nou des d’aleshores, però massa lentament. Irònicament, la gran coalició no amaga el seu orgull per haver portat el pressupost de recerca de l’energia del govern per sobre dels 500 milions d’euros.

I així estan a Alemanya. Poca investigació, gent que s’oposa a la construcció de noves línees elèctriques. Tenen tots els números per estar obligats a construir massivament centrals de carbó. I ja han començat.

I la reducció de les emissions de CO2? La resposta més probable ara mateix és que anirà a prendre pel sac. I els drets d’emissió de carboni, que augmentaran el preu de l’energia? Penso que no haurem d’esperar gaire per veure una iniciativa alemanya per eliminar-los, amb l’excusa, que no és excusa, que fora d’Europa no en volen saber res, i que, per tant, redueixen la competitivitat europea.

A no ser que les properes eleccions alemanyes resultin com es preveu actualment, i que un nou govern de demòcrata cristians i lliberals derogui la llei sobre l’eliminació de l’energia nuclear.

Electricitat produïda cremant carbó

En el 2006 (últimes dades publicats) les centrals tèrmiques de carbó van produir el 41 % de l’electricitat global (38,1 % en l’any 1999). En el 2006 les centrals nuclears van produir el 14,8 % de l’electricitat (17,2 % en 1999). Es a dir, que la tendència mundial és el augmentar la producció d’electricitat procedent del carbó.

Un recent article del New York Times, la lectura del qual és molt recomanable, explica com els xinesos, que són els que més carbó cremen del planeta, ja que el seu consum de carbó és més important que el d’Europa, Japó i Estats Units junts, estan desenvolupant centrals tèrmiques de carbó molt eficients (poden arribar a un rendiment del 44 %, quan és normal un rendiment del 35 %).

Comencen ara a treballar sobre la captació del CO2 emès per les centrals de carbó. Tenen una planta pilot que fa servir aquest gas per carbonatar begudes.

No hi ha cap dubte que podem fer molt poc per “compensar” les emissions de CO2 dels xinesos, que són avui dia el país que emet més CO2 a l’atmosfera. El que podem és constatar que la seva tecnologia ha sobrepassat la nostra, i que no semblen tenir cap respecte per la teoria del l’escalfament global del planeta degut a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle.

Als xinesos, l’electricitat produïda pel carbó els resulta molt més econòmica que cap altre. Llegeixo en el llibre “CO2 un mythe planetaire” que la República Popular Xinesa, on gairebé tots els quadres polítics són enginyers, es van proposar fa cinc anys posar en servei cada setmana i durant 20 anys una central de carbó de 1.000 MW, que és la potència d’un reactor nuclear modern (el de Garoña té 440 MW), el que suposa disposar cada any d’un increment de 52.000 MW. En realitat ho han fet millor: van crear una potència suplementària amb carbó de 50.000 MW en el 2004, 70.000 MW en el 2005 i 102.000 MW en el 2006. Només en un any més electricitat que tota la instal•lada a França en tot un segle!

Dades que penso hem de conèixer per saber on anem, malgrat tots els Kiotos i tots els drets d’emissió de carboni que aquí, pobres innocents, ens anem empassant (i pagant religiosament).

Profetes

De vegades és curiós tornar a llegir el que s’escrivia en les publicacions serioses de no fa gaire temps. Fa un any i mig, el diari econòmic Expansión publicava que els pisos s’apujarien de manera vertiginosa, vist que no hi havia prou sòl. Com a profetes, alguns no tenen preu. Tots ens equivoquem quan fem prediccions, però n’hi ha que mereixen un premi.

El G 14 alerta que els pisos s’apujaran si no s’urbanitza més sòl

El G 14, el grup de les catorze immobiliàries espanyoles més importants, ha alertat que “el preu dels pisos tornarà a pujar de forma vertiginosa" en el termini de dos anys per “l’estrangulació" que es provocarà en el sector en cas que no s’agilitin els terminis per a urbanitzar sòl i es tramitin plantejaments urbanístics.

El president d’aquest 'lobby' immobiliari i també president de Fadesa, Fernando Martín, ha assegurat a més que el preu de l’habitatge nou baixarà i que els tipus d’interès no pujaran, en contra dels missatges que des de diferents sectors actualment es llancen a la societat.

Martín va voler d’aquesta forma aclarir la informació "no contrastada", les "ombres innecessàries", que considera s’estan llançant a la societat sobre un sector bàsic en la creació d’ocupació i riquesa a l’economia.

Pel G-14, les solucions a la situació immobiliària actual passen, a més de per la referida agilització en la urbanització de terrenys, per limitar obstacles i deixar que el mercat construeixi els habitatges que "la gent pugui comprar", atès que la demanda d’habitatges no baixarà dels 450.000 i 500.000 a l’any.

Expansión – 24.10.2007

Les “veritats” del senyor Rodríguez

L’altre dia el senyor Rodríguez, president del govern central, va fer unes declaracions al la cadena quatre de televisió, on va voler justificar un possible tancament de la central nuclear de Garoña. Pocs dies després, el PSOE va enviar als diputats, senadors i membres importants del partit socialista un argumentari que recollia les respostes del president.

El senyor Rodríguez Zapatero va dir: "En el món només hi ha 6 centrals nuclears que tenen un escenari de pròrroga per a sobrepassar l’edat de 40 anys" La realitat és que en el món hi ha actualment 58 centrals en operació amb permís per a operar fins als 60 anys: 53 als Estats Units, 4 a Suïssa i 1 a Holanda. Als Estats Units 19 altres centrals estan a l’espera de rebre l’autorització per a operar fins als 60 anys.

Sobre la construcció de noves centrals nuclears, el president del govern central va afirmar: "Només hi ha 1 central nuclear en construcció en el món. Es troba a Finlàndia i té molt problemes perquè costa molt més del que estava pressupostat". En realitat hi ha 50 centrals on ja han començat les obres i altres 51 en projecte. Algunes d’elles amb tecnologia i part del capital espanyols, com a resultat d’acords internacionals signats pel llavors ministre d’indústria José Montilla.

I, parlant de preus: "Un kWh d’energia nuclear i un kWh eòlic al consumidor li costa exactament igual". Les dades de 2008 (simplificant) són que l’energia nuclear va costar 0,035 €/kWh, la de cicle combinat 0,060, l’energia eòlica 0,080 i la fotovoltaica 0,40. Quan Garoña estigui amortitzada, al preu de la seva energia disminuirà sensiblement. Es evident, doncs, que si es tanca Garoña, qualsevol energia de substitució serà més cara, el que repercutirà necessàriament sobre el preu que haurem de pagar.

Personalment ni tinc accions ni tinc cap interès en cap companyia elèctrica. El que em preocupa és que, en temps de crisi, en un temps en que hauríem d’estalviar cada euro per poder sortir del caos econòmic on ens trobem, el president del govern central senyor Rodríguez, tingui un concepte tan elàstic de la veritat. No sé si per ignorància o perquè és un doctrinari a qui la realitat li importa ben poc.

El cost d’un parc: una lliçó d’economia

Heus aquí que el govern municipal reflexiona. Resulta que el manteniment del parc Macià comença a costar car, i que la culpa la tenen els usuaris, sobretot els que venen de fora. Per això el govern municipal reflexiona que aquests visitants forans paguin la seva entrada al parc.

Heus aquí que el que havia de passar està passant. Es fan inversions importants però no es pensa mai que aquestes inversions tenen un cost de manteniment. El mateix passarà amb el famós centre cultural, el que ha de costar 15 milions d’euros i que tindrà un cost anual de funcionament i de manteniment de l’ordre de 1,5 a 2 milions d’euros (i, si no, al temps). Podrà el poble de Malgrat finançar la seva construcció? I el seu cost de funcionament, manteniment inclòs?

El que està passant amb el parc Macià hauria de servir perquè el govern municipal seguís reflexionant, i que no s’aturés al parc. Les inversions importants costen molts diners pel seu funcionament i pel seu manteniment. Per ara no hem vist cap previsió de balanç sobre la gestió del centre cultural projectat, probablement perquè no n’hi ha cap. I ja s’ha compromès un crèdit de gairebé sis milions d’euros per un projecte que no s’ha estudiat com cal.

Servirà el que està passant amb el parc per enfocar les inversions milionàries que el govern municipal té al cap? Ho dubto. L’experiència sembla demostrar que el credo actual a la casa gran és la de mantenir-la i no esmenar-la, la de tirar endavant sense que importin massa les conseqüències del que es fa. Que potser és la millor manera d’aconseguir que els malgratencs els segueixin votant...

Malgrat es planteja fer pagar entrada a la gent de fora del poble que fa ús del parc Francesc Macià

Més sobre la “ciutat sanitària”

Dèiem ahir que la “ciutat sanitària” que projecta l’ajuntament sobre la base d’una proposta privada a l’entrada del poble tenia una manca evident de sensibilitat pels avis al posar un geriàtric al costat d’un tanatori. Mirarem avui l’aspecte urbanístic del projecte.

Sembla que l’aprofitament de la zona ha estat augmentada fins al 0,70, quan era del 0,51. Una vegada més, es facilita l’enformigonament del poble augmentant la part que es permet construir, i disminuint la part que podríem dedicar a zona verda, per dir-ho d’una manera gràfica. Aquest augment de l’aprofitament de cada zona que es vol urbanitzar no és nova a l’ajuntament. Recordarem només el sector PP7 del POUM (Escultor Clarà), on el coeficient d’edificabilitat s’havia augmentat l’any 2004 del 0,45 al 0,47 (la densitat passava de 40 a 42 habitatges per hectàrea), i que, en acceptar l’ERE proposat per la Generalitat s’ha passat brutalment a 60 habitatges per hectàrea.

I així es fa habitualment. Quan es va comprar la torre de can Sala, es va permetre a la propietat augmentar el sostre d’una parcel•la al passeig. Quan s’ha projectat el nou camp de futbol, s’ha fet una permuta de terrenys, declarant constructible el camp de futbol actual, en comptes de fer una inversió en compra de terrenys que hauria permès de tenir una zona verda al costat del futur centre cultural. No en teníem prou en haver consentit (o impulsat) durant els darrers vint anys, un urbanisme atapeït que ha fet de Malgrat una població inhòspita pels seus habitants, sinó que l’autoritat continua pel mateix camí.

Una densitat de construcció tan important com la que s’ha permès (o que s’ha afavorit) ha fet que Malgrat tingui un dèficit notable en espais públics repartits pel teixit urbanístic (encara que amb la construcció del parc Macià la mitjana sigui bona), que repercuteix negativament en la qualitat de vida del personal. Se m’ha dit, per gent propera a l’autoritat, que no n’hi ha per tant, que en els pobles veïns la situació és la mateixa, sinó pitjor. A mi, personalment, aquestes comparacions no em valen com a argument, per allò de mal de molts, conhort de boigs. S’ha espatllat un poble que podria haver estat molt agradable, i es continua fent el mateix. I no em feu dir la causa, que bé podria ser l’especulació urbanística, avui tan criticada per tothom.

Tornant a la dita “ciutat sanitària”, penso que s’hauria d’aprofitar l’ocasió per urbanitzar la zona amb un baix aprofitament, per fer-ne una zona agradable, no només pels avis que hi estiguin hostatjats, sinó també per tots.

La “ciutat sanitària”

Llegim al darrer butlletí municipal que hi ha una d’una iniciativa privada, per crear diferents centres d’activitats per a “usos sociosanitaris i assistencials públics i privats per atendre la demanda local i comarcal” a l’avinguda de la Costa Brava, a la zona d’entrada al municipi des de la carretera N II.

La proposta que té l’equip de govern – PSC i PPC – sobre la taula en aquests moments és ubicar en aquest sector de més de 40.000 metres quadrats un tanatori amb sales de vetlla, una residència geriàtrica i pisos tutelats, entre altres serveis de caràcter sociosanitari.

Es tracta d’un projecte que pot semblar interessant, i sobre el que faria falta una discussió per posar blanc sobre negre els seus avantatges i els seus inconvenients. Personalment, hi veig un inconvenient major: posar un tanatori al costat mateix d’una residència geriàtrica pot tenir la comoditat d’un trasllat ràpid dels vells que acabin el seu pas per aquesta vida per portar-los al tanatori, però tindrà segurament un impacte força negatiu per la moral de les persones acollides al geriàtric, que tindran, amb el tanatori tan a prop, sempre present que potser demà seran ells els que canviïn d’edifici. I ja es sap que, a aquestes edats, una moral negativa no és gaire bon símptoma.

A no ser que els propietaris del geriàtric tinguin una subvenció de la seguretat social per escurçar la vida dels seus dispesers, el que estalviaria una bona quantitat de diners en pensions a l'organisme estatal.

Text del butlletí municipal:

L’Ajuntament de Malgrat planifica el projecte de construcció d’una ciutat sanitària a l’avinguda de la Costa Brava, a la zona d’entrada al municipi des de la carretera N II. Segons aquesta proposta d’una iniciativa privada, es tracta de crear diferents centres d’activitats per a “usos sociosanitaris i assistencials públics i privats per atendre la demanda local i comarcal”. L’alcaldessa, Conxita Campoy (PSC), ha avançat que la idea és concentrar diferents serveis socio-sanitaris en aquest sector. La proposta que té l’equip de govern – PSC i PPC – sobre la taula en aquests moments és ubicar en aquest sector de més de 40.000 metres quadrats un tanatori amb sales de vetlla, una residència geriàtrica i pisos tutelats, entre altres serveis de caràcter sociosanitari. També s’ha pensat en la possibilitat de cedir 3.000 metres quadrats dels terrenys municipals a la Comunitat Terapèutica del Maresme perquè hi pugui traslladar les dependències del carrer de Passada. L’alcaldessa també ha explicat que es reservaran uns 8.000 metres quadrats d’aquest sector per a la possible construcció d’un nou centre d’assistència primària (CAP) a Malgrat.

L’alcaldessa ha assegurat que aquesta proposta ha estat ja supervisada per la Generalitat i que hi dóna el vist i plau inicial. Tot i això, l’alcaldessa ha afegit que és possible que el govern de la Generalitat faci alguna modificació en el projecte.

Una editorial moralitzadora

Ser de Malgrat té els seus avantatges. Un d’ells és que es pot llegir el que escriu l’alcaldessa en la mena d’editorial que fa cada vegada que surt el Butlletí Informatiu de l’ajuntament. He trobat el seu darrer escrit, el del butlletí nº 15, en el que ens parla de la crisi, particularment moralista i passablement carrincló. Per això, mentre espero que el sol minvi per sortir a passejar sense agafar una solellada, em venen ganes de comentar-lo, amb un punt d’ironia, si és possible.

Arribo al punt que diu, parlant de crisi, deguda a que hem volgut estirar més el braç que la màniga i ara ens adonem que la camisa ens va curta, afirmació amb la que estic bàsicament d’acord. I, parlant del govern central, demana a l’Estat que parli clar i que digui la veritat, que no hi haurà feina per a tothom, que a la majoria dels treballadors no ens està permès fer dispendis descontrolats, que s’ha de treballar per la vida laboral i la cobertura social amb justícia i no podem confondre les ajudes amb la caritat o la dependència. Demanar al president del govern central que parli clar i que digui la veritat ho trobo d’un optimisme desbordant. En canvi, m’impressiona que digui que no hi haurà feina per tothom. Aquí la senyora alcaldessa es posa tràgica. El pitjor és que, també en aquest punt, trobo que molt probablement té raó. I aquí s’acaben les meves ganes de fer un comentari irònic del text.

El pes de la construcció en el producte interior brut era del 15 %, aproximadament, abans de la crisi. Aquesta proporció tan important ha estat causa de la bombolla immobiliària que, al nostre país, s’ha afegit a la crisi financera internacional. Aquesta crisi afegida fa que serà molt més difícil que ens en sortim i, si en som capaços, ho farem molt més tard que els altres. Al fer-ho més tard, haurem de pagar interessos elevats comparats amb la nostra inflació, ja que la banca central europea haurà de fixar els interessos a la inflació dels països que vagin sortint de la crisi. Amb aquest interessos elevats, sortir de la crisi es farà encara més problemàtic.

I, si no volem tornar a caure en la mateixa trampa en la que ens hem ficat, el pes de la construcció haurà de baixar del 15 al 5 % del producte interior brut. I aquesta és la raó per la que estic d’acord amb l’alcaldessa: la gent que treballava al sector de la construcció, ique no té massa preparació, no ho tindrà gens senzill per trobar una altre feina.

El problema de l’economia espanyola és el de tenir una productivitat molt baixa. Podrem en un futur proper augmentar la productivitat? Ho veig complicat. I amb el govern central actual, encara més. Ens esperen anys de sang, suor i llàgrimes. I ja veurem si al final ens en sortim o ens convertim en una segona Argentina.

Llegint l’editorial de l’alcaldessa amb un esperit en principi burleta, he anat canviant d’humor i m’he posat seriós. Però, què hi farem? La vida és així.