Tornados i augment de la temperatura

Després del tornado catastròfic de Joplin, Missouri, s'ha tornat a dir que aquesta catàstrofe és deguda al canvi climàtic.

En les figures posem, d'una banda, les temperatures de març a agost als Estats Units (els 48 estats contigus), des de l'any 1950 al 2010, que han anat en augment.

D'altra banda, els tornados de força 3 a 5, en canvi, tenen una tendència descendent.

A la vista d'aquests gràfics, es fa difícil afirmar que l'augment de tornados forts als Estats Units té una relació amb l'augment de les temperatures.


Els tornados es classifiquen en sis tipus:

Per saber més dels tornados

Resultats de les eleccions

A hores d’ara, amb el 100 % escrutat, els resultats de les eleccions a Malgrat, segons la web del ministeri, són:

Algú deia que no s’havia de parlar de pactes? D’aquí a pocs dies podrem veure qui, de veritat, pacta amb qui. Pot ser divertit.

Una manera de fer que la població faci seu un projecte

Llegeixo avui a La Vanguardia que el jutjat contenciós administratiu nº 1 de Lleida ha manat enderrocar 25 aerogeneradors de 80 metres d’alçada cada un, situats a la serralada del Tallat, entre Lleida i Tarragona, inaugurats pel conseller Baltasar al febrer del 2008. Aquests 25 aerogeneradors formen part d’una central eòlica de 60. Sembla que l’ajuntament de Vallbona, quan va donar la llicència, l’any 2006, no els havia previst al pla urbanístic general.

Ni entro ni surto sobre aquesta decisió del tribunal, que serà apel•lada tant per l’ajuntament de Vallbona com per la Generalitat, sinó que m’agradaria fer una reflexió sobre la manera de procedir si es vol que la població faci seu un projecte d’aquesta envergadura, que pot fer variar el paisatge o el medi ambient durant molts anys.

En primer lloc, un projecte necessita un “ambaixador” creïble per tirar-lo endavant. En segon lloc, cal involucrar a tots els que estan afectats per ella. En tercer lloc, cal donar a la gent una participació real en el projecte, de manera que puguin participar dels seus beneficis. En quart lloc, podria ser una bona idea per fer simulacions realistes modelitzades del projecte per a mostrar a la gent el que realment es trobaran, i fins i tot se’ls hauria de permetre fer canvis al projecte si no els agrada el que veuen.

Notem que es demana un “ambaixador” creïble, el que, de vegades, no és fàcil d’obtenir, sobretot quan la posició del que mana és molt tancada.

Això no s’aplica només a les instal•lacions energètiques. Per si algú no ha entès el sentit d’aquest escrit, també s’hauria d’aplicar al cobriment de rieres, a la remodelació de barris més o menys antics, etc. Demana el seu temps, però evita molts problemes posteriors.

Malgrat 1911 – dues notícies del mes de maig

El dissabte 6 de maig de l’any 1911, La Vanguardia publicava que un veí de Malgrat havia esta denunciat per pasturatge abusiu a Tordera.

El divendres 12 de maig del mateix any, La Vanguardia informa a la secció de la Delegació d'Hisenda, que el senyor Timoteo R. Barreche ha sigut anomenat administrador a Malgrat.

Les eleccions de diumenge

A unes eleccions municipals d’un poble com Malgrat, a l’hora de votar es té més en compte el candidat que les sigles amb les que es presenta. Això no vol dir que les sigles siguin neutres, però tenen una importància relativa.

Hi ha molts tipus de candidat: els que es pensen que són els únics que poden fer una feina ben feta, els qui es pensen que són vitalicis, els que es presenten per poder menjar calent tres cops al dia, els que estan preparats, els que no ho estan, els que volen assegurar el seu futur o el d’algun membre de la seva família, els que tenen por de perdre el lloc que ocupen ja que no sabrien on guanyar-se la vida, etc., etc. En un poble de la dimensió de Malgrat no és gaire difícil que cadascú classifiqui els candidats segons el tipus al que correspon. Es d’esperar que votaran, almenys en part, en funció d’aquesta valoració.

També s’hauria de votar en funció del programa de cada candidat. Per això, els candidats haurien d’explicar al votant el que pensen fer, presentant una llista amb les seves propostes per cada un dels apartats de l’acció municipal. Per exemple, en qüestions d’urbanisme, de serveis socials, d’esports, de medi ambient, de joventut, de cultura, de creació de llocs de treball, de formació, de sanitat, d’impuls de la indústria, del comerç, de l’agricultura i del turisme, de circulació, de seguretat ciutadana, de la riera, etc. Es una feina pesada i difícil, però que s’ha de fer si es vol informar del que es pretén.

Cap candidat ha presentat una llista com aquesta, de manera que el votant s’haurà de refiar de les paraules que sent aquí i allà. Molts fan cada dia una nova proposta, que al que mira les coses de lluny li sembla improvisada. No es veu massa planificació en cap candidatura, encara que totes proposen ocupar-se de les persones.

Venen nous temps per la gestió municipal. Temps en que s’haurà de gestionar el poble amb molts menys recursos econòmics que fins ara. Gestionar un ajuntament mai és senzill, però sempre és més complicat si escassegen els recursos econòmics.

Personalment, crec que, de les candidatures que es presenten a les eleccions del proper diumenge, només n’hi ha dues que són prou sòlides per poder fer front al nou repte: una que té l’experiència de més de vint anys de gestió, i una altre que té també una certa experiència municipal, i que sembla preparada per dirigir convenientment l’ajuntament els propers quatre anys. De manera que, segons el meu criteri, entre el PSC i CiU s’hauria de jugar la partida per tenir una gestió correcta dels assumptes municipals de Malgrat. Més del mateix o renovació, cadascuna amb els seus avantatges i inconvenients. Les altres candidatures, amb perdó, em semblen més fluixes.

Informe del IPCC sobre la producció d’energia

L’IPCC (Intergovernmental Panel for Climate Change) acaba de publicar fa un parell de dies el seu informe sobre les energies renovables i la mitigació del canvi climàtic.

En ressalto el gràfic següent:

En aquest gràfic es donen els percentatges de cada tipus d’energia sobre el total d’energia primària de l’any 2008. El carbó representa un 28,4 % del total, el petroli un 34,6, el gas un 22,1 i l’energia nuclear un 2,0 %. Les energies renovables representen el 12,9 %.

Només el 0,1 % del total prové de l'energia solar, i només el 0,2 % de l'energia eòlica. L’energia de la biomassa representa un 10,2 %. D’aquesta biomassa, l’energia de cremar fusta i fems, que és el que fan encara milions de persones, en representa més de la meitat (un 6,3 %) mentre que la biomassa “moderna” representa un 3,9 % del total.

La veritat, és que molt parlar d’energies renovables solars i eòliques, molt donar primes a la producció d’aquests tipus d’energia, però, a la vista dels resultats, que són molt magres, ens podem preguntar si les plaques solars i els molins de vent són res més que fum per distreure el personal (i un bon negoci per alguns).

Evidentment, la conclusió del IPCC no és pas exactament aquesta.

La solució del PP per sortir de la crisi

Avui és un dia que hi ha moltes coses per comentar, com, per exemple, la votació del PSC al Congrés dels Diputats contra el pagament per part del govern central, aquest any, del fons de competitivitat al govern de la Generalitat. L’únic comentari que faré és que, si fos del PSC, em faria vergonya presentar-me en públic. I tot per no perjudicar les ambicions de la Chaconeta...

Però em sembla més important comentar el que vaig veure dilluns passat a la tertúlia del Gato al Agua, d’Intereconomia. Gairebé tot el que es diu en aquesta tertúlia és lamentable, i aquesta era la tònica quan estava parlant la presidenta del PP de Catalunya, la verborreica Alícia Sánchez-Camacho, explicant, per activa i per passiva, que el PP, ja que havia aconseguit disminuir l’atur del 23 al 11 % quan va governar, era la única formació política que ens podria treure de la crisi. Com un lloro, repetia el llibret oficial dels populars.

Al seu costat, l’advocat Javier Nart movia el cap, en senyal de desacord. La Alícia se’n va adonar, i va seguir martellejant els seus arguments, encara amb més força, afirmant que, quan governava el PP, es varen crear 5 milions de llocs de treball.

No sempre estic d’acord amb el que diu el senyor Nart, però sempre trobo interessant escoltar-lo, ja que és un excel·lent  polemista. Com sempre que parla, va ser contundent, i va contestar a la presidenta del PP de Catalunya el que tots sabem: que els 5 milions de llocs de treball que es varen crear quan governava el PP eren 5 milions de llocs de treball molt fràgils, poc durables, ja que es varen crear degut a la bombolla de la construcció. En resum, 5 milions de llocs de treball que s’han perdut ràpidament quan la bombolla creada pel PP (i mantinguda pel PSOE a partir de març del 2004) va explotar.

La senyora Alícia prou que seguia amb el seu argument de que tota la culpa del que passa la té en Zapatero, i que el seu partit no té res a veure amb el problema econòmic actual i, a més, té la solució a la crisi. La veritat, repetia el senyor Nart, és que tant uns (el PP) com els altres (el PSOE) són responsables de la bombolla de la construcció i de les seves conseqüències (l’atur actual), però això no és, ni de lluny, el més important. El més important és que el principal partit de l’oposició, que molt probablement governarà el país d’aquí a un any, no té cap solució pel gravíssim problema econòmic que patim. Per molt que ens diguin que sí. I que aquesta és la raó per la que encara esperem la primera proposta concreta de la seva part.

Si agafem al peu de la lletra el que diuen, voldrien fer-nos entrar en una altra bombolla. Però les circumstàncies no són les mateixes, ja que el crèdit barat fa temps que s’ha acabat. De manera que, com diu el poeta: ni contigo ni sin tí tienen mis penas remedio.

El marge financer del nou ajuntament

Sigui qui sigui el que guanyi les eleccions del proper 22, es trobarà amb un marge financer escanyat. En efecte, l’ajuntament ha augmentat notablement el seu endeutament a llarg termini els darrers dos anys. Ela préstecs pendents a finals de l’any passat eren de 16,49 milions d’euros.

Dins d’aquest augment del deute, hem de tenir en compte que hi ha 411.708 euros que l’ajuntament ha de tornar a l’Estat un cop feta la liquidació definitiva de la Participació dels Tributs de l’Estat de l’any 2008. Esperem que la liquidació definitiva dels anys 2009 i 2010 no ens donin sorpreses encara més desagradables.

Els préstecs de l’any 2010 són els següents:

Les amortitzacions de l’any 2010 han estat de 900.781 euros, el que explica que l’augment de l’endeutament hagi sigut de 4,06 milions.

Tenint en compte que els ingressos corrents de l’ajuntament de l’any 2010 han sigut de 18,39 milions d’euros, el ratio entre l’endeutament a llarg termini i els ingressos corrents era, a finals d’any, de 16,49/18,39 = 90 %, superior al 75 % màxim que fixa la llei per poder tornar a endeutar-se, el que vol dir que el recurs al deute no serà possible durant uns quants anys.

L’ajuntament disposava, en els seus comptes bancaris, de 9,72 milions d’euros al 31 de desembre de 2010, a comparar amb els 8,63 milions d’una any abans. És a dir, que, dels gairebé 4 milions d’augment del deute, 3 ja s’han gastat en inversions. El coixí que queda permetrà d’anar cobrint els dèficits que segurament s’aniran creant els anys vinents, ja que els ingressos de l’ajuntament seguiran caient si la crisi, com sembla probable, dura encara uns quants anys.

Els pressupostos de l’any 2011 preveuen uns ingressos corrents de només 17,04 milions (1,35 milions menys que el real del 2010) i unes despeses de 17,25 milions, que inclouen només unes inversions de 733.000 euros. Molt probablement, pels propers exercicis això seguirà igual o serà encara pitjor, ja que no serà gens senzill mantenir les despeses al nivell de 2011, al anar augmentant considerablement les anualitats per tornar els préstecs.

Això de fer inversions importants, basades en l’endeutament, els dos anys abans de les eleccions té molts inconvenients, com el de deixar molt reduida la possibilitat d’anar millorant el poble més endavant. Té també alguns avantatges, com el de atraure el vot d'alguns electors poc informats. De manera que, si algun candidat promet l’oro i el moro, probablement estigui jugant amb la credulitat dels votants o no s’hagi mirat bé els comptes que, si guanyés, hauria de gestionar. I si algú basa la seva propaganda electoral en les millores fetes aquests darrers temps, hem de saber que serà impossible continuar per aquest camí durant els propers anys.

Aliances postelectorals

Ara que ha començat la campanya, ens llegirem els programes electorals, per intentar d’esbrinar quins podran ser els pactes postelectorals, que és probable que n’hi hagi, ja que serà complicat que alguna llista tingui majoria absoluta. Ara per ara, ens acontentarem fent algunes consideracions sobre el pacte actual i un futur pacte que alguns pressenten.

Deia la Vanguardia fa un parell de dies que el tripartit “ressuscita” cara a les properes eleccions municipals, ja que han vist dinar junts a un restaurant de Barcelona als tres caps del PSC, d’ERC i de Iniciativa.

Pacte PSC - ERC? Fa uns dies, el Punt, per boca (millor dit, per ploma) de la seva corresponsal, Teresa Márquez, afirmava que, a Malgrat, “ERC canvia de candidata després de vuit anys i obre la porta, encara que només sigui una mica, a una millor entesa amb un PSC fins ara poc predisposat a pactar amb forces d'esquerres”. Fa unes setmanes s’han vist moviments des de l’Ajuntament cap al començament del carrer del Mar, que algú ha interpretat com un primer pas per un pacte.

I el pacte actual PSC – PP? Si es reconduís, és de suposar que la persona de confiança de la regidoria d’inserció laboral, de la que el ple del 5 de juny del 2008 va aprovar-ne la contractació com a personal eventual, seguiria al seu lloc, ja que, segons va dir l’alcaldessa en aquest ple, aquesta contractació es va “plantejar en el moment del pacte”, “atès que la regidora del PP volia tirar endavant alguns projectes”. La retribució de l’any 2010 d’aquesta persona de confiança va ser de 20.204,68 euros, segons es pot veure als comptes de l’ajuntament de l’any passat, xifra a la que se l’hi ha de sumar el cost de la seguretat social per valorar el cost d’aquest pacte per les arques de l’ajuntament. Si el pacte no es reconduís, és de suposar que aquesta persona no seguiria a la plantilla de l’ajuntament, amb l'estalvi conseqüent.

La plantilla de l’Ajuntament i els sous dels polítics

En el gràfic podem trobar l’evolució del personal de l’Ajuntament, que va augmentant any rere any, malgrat la crisi. A notar que, al gràfic, no hem tret les 4 persones de Turisme que, provisionalment, han passat a l’empresa Malgrat Turisme, S.L. La plantilla s’ha dividit en categories professionals: A1, A2, C1, C2 i E.

Les variacions respecte de l’any anterior són:

Categoria A1: + 1, tècnic superior jurídic administratiu
Categoria A2: + 3, 1 tècnic de gestió tributària, 1 director de Ràdio Malgrat, 1 arquitecte tècnic
Categoria C2: -1, oficial d’enllumenat

A notar que, entre 2007 i 2008, la meitat dels C2 van ser promocionats a C1.

Al compte general de l’any 2010 es publiquen els sous dels polítics de l’any passat. Com que no són cap secret, els reproduïm aquí. Això permetrà de jutjar si, com diu algú, són insuficients, tenint en compte la responsabilitat i la càrrega de treball que comporta el càrrec.

L’evolució dels preus de l’habitatge

Sistemàticament se’ns informa de com ha evolucionat el preu de l’habitatge, però no hi res més complicat que conèixer aquesta evolució. Avui dia, a Espanya, l’índex més fiable és el que publica mensualment l’empresa Tinsa. Aquesta empresa ha creat l’índex IMIE (Índice de Mercados Inmobiliarios Españoles), que avalua mensualment el preu mitjà del metre quadrat.

Té un índex general i una sèrie d’altres índex, que són:

- Capitals i grans ciutats
- Àrees metropolitanes
- Costa mediterrània
- Balears i Canàries
- Resta de municipis

Podem veure al gràfic com els preus han anat augmentant fins l’any 2007, i com han anat baixant a partir de gener del 2008. Des del 2001 fins al 2007 l’augment ha sigut descomunal, d’un 230 % en general. Del 2008 fina ara, els preus han baixat un 19 % en general, i un 27 % a la Costa Mediterrània (on s’havien apujat un 260 %!)

Mirant el gràfic podem veure una fotografia molt clara de la bombolla immobiliària que hem provocat. Comparant els índex de preus amb l’IPC (també calculat amb 1000 per l’any 2001, per fer-lo comparable), podem veure que els índex al mes de mars es situen entre 1.790 i 1.880, amb una mitjana general de 1.840, mentre que l’IPC és de 1.300, el que vol dir que per pair la bombolla els habitatges encara haurien de baixar un 29 % més (540/1.843 = 0,29).

Enginyeria financera

Publicava ahir la Vanguardia un article sobre els anomenats “compromisos de despesa amb càrrec a exercicis futurs” que ha anat generant el govern de la Generalitat. Com que el darrer any auditat dels comptes de la Generalitat és el 2008, les dades de que podem disposar només arriben fins aquest any.

Mirant el gràfic, podem veure que aquests compromisos eren de 6.811 milions d’euros a finals de l’any 2004, i que, quatre anys més tard, a finals del 2008, havien augmentat fins als 40.723 milions. L’any 2005 va ser un any relativament correcte, ja que aquests compromisos només varen augmentar de 700 milions, però els anys 2007 i 2008 aquest augment va ser de 16.000 i de 14.000 milions, respectivament (la meitat, aproximadament, dels pressupostos de la Generalitat, que eren de 26.685 i 28.243 milions d’euros, respectivament). Una enginyeria financera que s’ha convertit en una veritable llosa, no només pels pressupostos futurs de la Generalitat, sinó també per tota l’economia del país.

A això hi hem d’afegir que, a finals del 2004 el deute de la Generalitat era de 12.259 milions d’euros, i que va anar augmentant fins a ser, a finals del 2010, de 31.800 milions. Sent aquest augment del deute molt preocupant, l’augment dels compromisos a pagar més endavant, si ens imaginem el que el tripartit deu haver gastat els anys 2009 i 2010, complica encara molt més la situació econòmica del Govern. Ja que, encara que, ara per ara, aquests compromisos no es computen com a deute, a efectes pràctics són gairebé equivalents: com el deute, s’han de tornar.

Quedem-nos amb els 40.723 milions d’euros de "compromisos a pagar més endavant" de finals del 2008. Sent conscients que aquí hi ha una mica de tot, però que, de tota manera, s’hauran d’anar pagant, podem fer un petit càlcul: amb un termini de 35 anys i un interès del 5 % anual, la quantitat a pagar cada any seria de 2.466 milions d’euros, equivalent a un 7,5 % del pressupost de la Generalitat (el pressupost pel 2010 era de 32.519 milions d’euros).

Això d’anar tirant de la rifeta i d’estirar més el braç que la mànega, quan no es controla adequadament (i el president Montilla i el seu govern està clar que no ho van controlar com calia, i això que el seu slogan era: fets, no paraules), té com a conseqüència que ens haurem d’estrènyer el cinturó durant molts anys, i que aquests compromisos, sumats a l’augment també incontrolat del deute, frenaran l’activitat econòmica. S’ha creat un cercle viciós del que tindrem sort si ens en sortim. I tot, per obra i gràcia d’un grapat d’irresponsables.

La sisena hora

Diré d’entrada que no sé si la implantació de la sisena hora de primària, implantació que es va començar a fer el curs 2006 – 2007, ha estat positiva o negativa. De manera que, quan la consellera Rigau parla de suprimir-la, no sé si té o si no té raó.

El que si sé, en canvi, és que la consellera Rigau em sorprèn. Diu que l’eficàcia de la sisena hora no està provada. L’ex conseller Maragall no va demanar l’avaluació d’aquesta mesura a l’Agència d’Avaluació del Sistema Educatiu, segons diu el seu ex director Jordi Calero. Que es sàpiga, la consellera Rigau tampoc ho ha fet, ja que en cap moment ha presentat cap paper de l’Agència sobre aquest tema.

Es a dir, que paguem entre tots una Agència d’Avaluació del Sistema Educatiu, que compta amb una plantilla impressionant: “un President o Presidenta, amb un Director o Directora i amb un Consell Rector format per representants del Departament d’Educació, dels municipis i del Consell Català de la Formació Professional, a banda de quatre professionals de reconegut prestigi en el món de l’educació, l’avaluació i la prospectiva. L’organigrama es completa amb un comitè científic que assessora a la direcció de l’Agència sobre els projectes que desenvolupa. Estarà integrat per un grup d’entre cinc i deu membres, escollits entre persones de reconegut prestigi tant del país com de l’àmbit internacional”, i no el fem servir per preguntar-li una cosa tan elemental com és quina ha estat l’eficàcia de la sisena hora. I això que el senyor Calero afirma que quatre cursos, ja gairebé cinc, són suficients per treure conclusions sobre molts aspectes. Conclusions que ningú sembla tenir cap interès a conèixer.

Possiblement l’ex conseller i la consellera actual siguin els que necessiten d’unes quantes hores de reciclatge sobre la manera de gestionar els nostres impostos, ja que no interessar-se l’un si la sisena hora era eficaç, i voler-la suprimir la segona abans d’avaluar la seva eficàcia, són dues coses incomprensibles pel pobre contribuent. I més quan es compta amb una Agència d’Avaluació tant conseqüent ( i que no deu resultar gratuïta).

Encara que ja hi hauríem d’estar acostumats. Hi ha algun polític que hagi avaluat de manera rigorosa alguna cosa que hagi fet o que hagin fet els altres? Jo no en conec cap. Així anem en aquest país. I això que el President ens deia que tindríem el govern dels millors. Si aquests són els millors, que Déu ens agafi confessats.

El que hem avançat en cinquanta anys

Actualment, per anar de Malgrat a l’estació de la Plaça de Catalunya fan falta, segons diuen els horaris oficials, entre 1 hora i 14 minuts i 1 hora i 20 minuts.

Ara fa cinquanta anys, si teníem la precaució d’agafar un tren directe des de Mataró, es trigava deu minuts menys.

Es clar que ara hi ha un tren cada mitja hora. Fa cinquanta anys, la freqüència mitjana era d’un tren cada hora i mitja.

La rendibilitat de l'AVE

No gaire després d'haver anunciat la suspensió del projecte de línia d'Alta Velocitat Espanyola (AVE) de Madrid a Santander per Palència, el juny del 2010, el ministre de Foment afirmava: “Per estalviar 15 minuts, no podem gastar 2.000 milions d'euros més , ho demani qui ho demani”. Dos mesos i mig després, el mateix ministre signava un conveni per a l'execució de l'AVE de Madrid a Santander per Palència, que preveu la seva entrada en servei al voltant de 2015. La raó va ser l'amenaça del president càntabre, del Partit Regionalista de Cantàbria, tercera força regional, d'expulsar del govern càntabre al PSOE, segona força política a Cantàbria, on la primera és el PP. Aquest fet mostra una de les característiques essencials de la política espanyola d'infraestructures: la manca de racionalitat econòmica i els tripijocs polítics que la impulsen.

Espanya, amb la inauguració de la línia entre Madrid i València, és el país amb la xarxa ferroviària d'alta velocitat més extensa d'Europa. En aquest moment supera els 2.000 km, situant-se per sobre dels 1.900 km de França o els 1.300 km de Alemanya. I Espanya preveu arribar als 7.000 quilòmetres de vies ferroviàries d'alta velocitat al 2015. Ens podem preguntar quina és la raó per la qual Espanya, que no és un país ric, i on l’orografia fa més difícil la instal•lació d'una xarxa ferroviària que en aquests dos països (almenys així ens ho explicaven quan estudiàvem geografia), sigui el país que més inverteix en una instal•lació d'aquest tipus, que necessita una inversió enorme. La primera explicació que se'ns ocorre és que hem de ser més llestos que els francesos i els alemanys. Però, de veritat ho som?

La xarxa d'AVE és la més extensa d'Europa tot i que el volum de trànsit transportat sigui molt inferior al de França, amb 80 milions de passatgers anuals, i al d’Alemanya, amb 70, mentre que a Espanya no arriben als 20, el que confereix una gran singularitat al desenvolupament de l'alta velocitat a Espanya: els ràtios passatgers/km de xarxa són molt més baixos. Tot i així, l'extensió de l'AVE continua sent l'actuació estrella de la planificació d'infraestructures per a la pròxima dècada.

Les decisions sobre inversió ferroviària a Espanya s'han pres sense cap discussió oberta i rigorosa, tot i que la literatura econòmica compta amb anàlisis específiques sobre projectes concrets de línies d'AVE a Espanya. Els resultats de les avaluacions cost benefici realitzades pel professor Ginés de Rus, Catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Las Palmas de Gran Canària, sobre les línies Madrid Sevilla i Madrid Barcelona, ofereixen perspectives molt pobres per a la rendibilitat econòmica i la contribució de l'AVE al benestar social.

La Comissió Europea, l'any 2008 va establir que “només sota circumstàncies excepcionals (és a dir, una combinació basada en baixos costos de construcció i un gran estalvi de temps) pot justificar-se una nova línia d'alta velocitat amb un volum de passatgers inferior a sis milions d'usuaris anuals l'any inicial, amb uns costos de construcció i d'estalvi de temps tipus, una demanda mínima de 9 milions de passatgers és probablement el necessari”. El professor Rus estima que la inversió en projectes d'alta velocitat és difícilment justificable quan en el primer any d'operació la demanda no supera els vuit milions de passatgers per a una línia de 500 km. En el seu recent llibre “Espanya, capital París”, Germà Bel, un prestigiós catedràtic d'Economia especialitzat en infraestructures, confirma les xifres del professor Rus, afirmant que “una línia d'alta velocitat de 500 quilòmetres requereix entre 8 i 10 milions de passatgers des de el primer any per oferir rendibilitat social”. Observarem que en aquesta rendibilitat s'inclou no només l'econòmica, sinó també la social.

La línia Madrid Barcelona té un trànsit anual d'uns 6 milions de passatgers, la Madrid València d'uns 4 i la Madrid Sevilla Màlaga d'uns 5. Cap d'aquestes línies és, per tant, rendible. I les línies que s'estan construint tenen encara menys perspectives pel que fa al nombre de viatgers (la línia Madrid Galícia té una previsió de menys de dos milions de passatgers anuals), de manera que encara ho seran menys.

Des de l'any 2000 els motius argumentats per accelerar l'extensió de la xarxa han estat el desig de reforçar l'articulació d'Espanya i la seva cohesió territorial, la qual cosa ha tingut com a conseqüència que els criteris d'eficiència econòmica no hagin estat primordials en el desenvolupament de l'AVE , com ho són en altres països més rics. Això ha promogut, i segueix promovent, inversions amb rendibilitats financeres i socials negatives, que, sobretot en moments de crisi, no ajuden per res a la recuperació econòmica.

Aquesta és una altra herència que ens ha deixat el salva pàtries Aznar López, i que el socialisme no ha sabut, o no ha volgut, rectificar, pensant que el temps de vaques grasses duraria eternament. Una inversió que s’ha fet demanant diners a l’estranger, contribuint de manera significativa a generar el deute que ens està escanyant.

El respecte d’una tradició

Després d’haver sigut criticat per no respectar la tradició de la festa votiva de Sant Joan i Sant Pau, advocats contra la pesta, que es venia celebrant a la vila des de l’any 1651, com consta per acta notarial de D. Joan Desclapers, el govern municipal, probablement repenedit, ha decidit no deixar passat una altra tradició, encara que més moderna, com és el reasfaltat de carrers abans les eleccions municipals, segons podem veure a la pàgina 17 del darrer butlletí municipal.

De manera que, per valor d’uns 192.000 euros, es reasfaltaran, total o parcialment, 24 carrers. No sé si amb la crisi econòmica que travessem tots, i també els ajuntaments, aquest any els contractistes tindran tanta rua com a les altres eleccions locals, on de dues coses es podia estar segur: que els preus s’apujaven, degut a la gran demanda, i que la qualitat disminuïa, degut a haver de fer la feina de pressa i corrent.

Benvingut sigui aquest respecte d’una de les tradicions democràtiques més arrelades a les nostres contrades.

Els carrers per a vianants i el comerç

“La remodelació també persegueix dinamitzar l’activitat comercial”. Així es presentava la remodelació del Barri Antic. El dia de la inauguració d’aquesta remodelació l’alcaldessa va dir que amb aquesta obra la ciutadania havia ocupat el carrer, i que ara es veia molt més moviment de gent pel centre del poble, i que estava segura que aquesta remodelació suposaria una revitalització del centre històric.

Esperem que l’alcaldessa no s’hagi equivocat, però per ara no sembla pas que la seva predicció es converteixi en realitat. El centre del poble continua desert, per desesperació dels comerciants.

Ja quan el carrer del Mar es va transformar en carrer per vianants es va dir el mateix. Aquesta remodelació havia de servir per revitalitzar l’activitat comercial. Desgraciadament, ningú no va comptar les botigues que hi havia al carrer del Mar abans de la seva remodelació, ni les que hi va anar havent després. Però la impressió que té molta gent és que la “peatonalització” del carrer no va ser positiva pel comerç, contràriament al que es continua dient amb les noves “peatonalitzacions” (per no dir-ho d’una manera més fina, com és parlar d’ocupació del carrer per la ciutadania). I parlo d’abans del 2008, és a dir, d’abans de la crisi.

Hi ha molts exemples de llocs on tancar un carrer a la circulació motoritzada ha ajudat al comerç. Ni ha almenys el mateix nombre on aquesta decisió ha donat resultats negatius. La conclusió és que hi ha altres factors importants que cal tenir en compte si no es vol fer més mal que bé.

Durant anys s’han anat tancant més i més carrers a la circulació motoritzada, i com a resultat només hem vist com el comerç ha anat minvant i com els carrers alliberats de cotxes s’han desertitzat. No s’ha tingut en compte l’ensenyament de la primera “peatonalització”. S’ha primat la ideologia sobre l’observació dels resultats obtinguts. Esperem que la segona no sigui tan catastròfica.

L’elasticitat de la comptabilitat socialista

Primer em va semblar que ho llegia malament. Ho vaig rellegir, però ho havia entès bé. A la Vanguardia del dilluns passat hi havia una entrevista al senyor Joaquim Nadal, ex conseller de la Generalitat i actual president del grup parlamentari del PSC.

El senyor Nadal criticava el neovictimisme del president Mas. Potser tingui alguna cosa a veure amb els 7.500 milions de dèficit que el tripartit va deixar com herència, li va preguntar el periodista. La resposta de l’ex conseller em va deixar bocabadat:

"Aquesta va ser la primera falsificació argumental de CiU. L’afirmació de que es varen trobar una altra quantitat que la que esperaven. No és veritat. El president Montilla va donar totes les xifres el dia del traspassament de poders."

Així que el tripartit sabia que el dèficit de l’any 2010 era de 7.500 milions, però només en declarava la meitat. I no només als votants, sinó també el govern central. Quan el Parlament va elegir el senyor Montilla com a president de la Generalitat, vaig opinar que un senyor que havia estat un ministre d’indústria molt mediocre no seria un bon president. Algú em va contestar dient-me que eren dues coses diferents. Ara sabem que no només no ha sigut un bon president, sinó que, si creiem el que diu l’ex conseller Nadal, ha estat d’acord per falsejar les xifres de la Generalitat, de les que era el màxim responsable.

Però no acaba aquí la cosa. L’ex conseller continua dient, al•ludint als pressupostos del 2011:

"I a més, la Generalitat hauria d’incorporar els 1.450 milions acordats al Fons de Competitivitat com a previsió d’ingressos a rebre."

Segons la llei, aquests fons de competitivitat corresponents a un any es paguen dos anys després, un cop tancats els comptes anuals. Aneu a saber per quina raó, encara que la podreu endevinar fàcilment, els dos anys passats el govern central va avançar aquests fons al govern de la Generalitat, que se’ls va polir alegrement (si no els hagués avançat, dedueixo, el dèficit hauria sigut encara més elevat), però a partir del 2011, el govern central vol aplicar estrictament la llei, i haurem d’esperar a rebre’ls d’aquí a un parell d’ anys. De manera que l’ex conseller proposa falsejar el pressupost del 2011 amb unes quantitats que el govern central no està disposat a pagar aquest any.

En dedueixo que els socialistes que ens han governat darrerament tenien, i continuen tenint, un concepte molt elàstic de la bona comptabilització dels diners públics.

Tarifes elèctriques: hem pagat 726 milions de més

Dins l’immens embolic dels preus que paguem per l’electricitat, és interessant llegir l’article que va publicar el diari econòmic Cinco Días el passat dia 23 de març. Per resumir, la tarifa que paguem la majoria dels consumidors (els que tenim contractats menys de 10 kW de potència), anomenada Tarifa d’Últim Recurs (TUR), té dos components: el cost de l’energia y l’anomenada tarifa d’accés. Aquesta última la fixa el govern i finança els costos del sistema (dèficit de tarifa, primes a les renovables, primes al carbó nacional, primes a les centrals que han d’estar parades per si no fa vent, etc).

El cost de l’energia per la tarifa TUR es fixa mitjançant subhastes. A aquestes subhastes, anomenades CESUR (Contractes d’Energia per al Subministrament d’Últim Recurs), hi van, com a compradors, les cinc companyies habilitades per comercialitzar aquesta tarifa (Endesa, Iberdrola, Gas Natural, HC Energía i Eon), i, com a venedors, hi haurien d’anar, en teoria, els productors d’electricitat. Doncs no, hi van entitats financeres com ara el Deutsche Bank, el Royal Bank of Scotland, Goldman Sachs o Morgan Stanley.

Aquestes entitats financeres especulen sobre el preu de l’energia elèctrica, ja que la subhasta CESUR és una subhasta virtual, on no hi ha venta física d’electricitat. Una cop acabada la subhasta, aquestes entitats financeres actuen com tenedors d’una prima de risc sobre el preu real al que les cinc companyies comercialitzadores compraran dia a dia, l’energia als productors: si aquest preu és superior al de la subhasta, paguen la diferència als comercialitzadors, però si és inferior, es queden el marge. Com que, des de que s’ha implantat aquest sistema, el preu que han pagat les cinc comercialitzadores als productors ha resultat inferior al preu resultant de les subhastes, el marge que s’han endut les entitats financeres ha sigut positiu.

Naturalment, la tarifa es calcula segons el preu resultant de la subhasta, i això és el que paguem els consumidors. Naturalment, també, els preus de cada subhasta van augmentant a cada vegada, com es pot veure al gràfic.

Segons diu l’article al que hem fet referència, des de la subhasta del 22 de juny de 2009, la primera feta amb el nou sistema, aquestes entitats financeres s’han embutxacat 726 milions d’euros. Que és el que els consumidors hem pagat de més.

Hem de felicitar al Professor Franz de Copenhaguen (conegut també com Miguel Sebastián, Ministre d’Indústria) per la seva perspicàcia a l’hora d’organitzar la liberalització del mercat d’energia elèctrica.

Les temperatures anuals sobre Espanya

Segons les dades recentment publicades per l’Agència Estatal de Meteorologia, la temperatura de l’any 2010 sobre Espanya ha sigut de 15,0 ºC. Posant les temperatures dels darrers cinquanta anys en un gràfic, podem veure com les mitjanes de cada dècada han anat augmentant, de manera que la mitjana de la dècada 2001–2010, de 15,4 ºC, és la més elevada d’aquests darrers cinquanta anys.

Aquest augment gradual es va interrompre durant la dècada 1971–1980, que va ser excepcionalment freda, ja que va tenir una temperatura mitjana de 13,9 ºC. Si hagués seguit la tendència de les altres dècades, la temperatura hauria sigut de 14,7 ºC, ja que la tendència dels darrers cinquanta anys és d'un augment d’uns 0,2 ºC per dècada.