L'AVE Madrid - Lisboa i la competitivitat

El govern socialista portuguès de José Sócrates es va comprometre, en les dues últimes cimeres bilaterals celebrades amb el govern espanyol, a realitzar el tram portuguès de l'AVE Madrid - Lisboa. El nou govern conservador ha suspès el projecte. Diuen, perquè la decisió sigui més fàcil d'assumir per al govern espanyol, que l'han suspès per reavaluar-lo.

Un periodista d'El País pregunta al nou ministre d'Economia portuguès, Santos Pereira, si no és irresponsable anunciar aquesta suspensió. Contesta el ministre: "El que és irresponsable és fer un projecte amb premisses totalment fora de la realitat. Això és no tenir respecte pels diners dels contribuents".

Segueix preguntant el periodista: "Però, no creu el ministre que és necessari un AVE entre Lisboa i Madrid?". La resposta és clara: "Crec que és molt important que Portugal i Espanya s'entestin en un projecte que és fonamental per als dos països, i que és la construcció d'una línia transfonterera de mercaderies d'ample mixt cap a Europa".

"Però el govern espanyol és un gran defensor de l'alta velocitat", insisteix el periodista. "Està bé", contesta concisament Santos Pereira, "la meva posició també és molt clara. Sóc un defensor d'una línia de mercaderies que faci les nostres exportacions més competitives".

Són dues formes d'encarar la crisi. Una, l'espanyola, a base d'inversions multimilionàries en alta velocitat que no tenen rendibilitat econòmica ni social. L'altra, la del nou govern portuguès, buscant la competitivitat dels seus productes. Una, l'espanyola, la del malbaratament, una altra, la portuguesa, la recerca de la millora de la productivitat.

Llàstima per als portuguesos que, per poder transportar les seves mercaderies cap a Europa d'una manera més econòmica, necessitin imperativament d'un acord amb el govern espanyol, que no està per la feina, ja que dedica tot el que té (i el que no té) , en projectes d'alta velocitat amb "premisses totalment fora de la realitat". Si no fos per aquest petit detall, amb les idees del nou ministre lusità d'Economia, Portugal podria sortir de la crisi abans que nosaltres.

Desertec – Un gran projecte europeu

Durant sis hores, els deserts reben més energia del sol que la que la humanitat consumeix en un any

Els que varen llegir ahir El País, hauran pogut veure un article del ministre d’exteriors alemany sobre l’energia, on declara que el seu país aposta clarament per Desetec. Però, què recoi és Desertec?

Quan el president Kennedy va anunciar el pla de posar un home a la Lluna, no hi ha cap dubte que va aconseguir dinamitzar els Estats Units. Ara que la Unió Europea es troba en una situació caòtica i que l’ideal d’una Europa Unida està cada vegada més lluny, el menys ara per ara, potser un projecte important podria dinamitzar la Unió. Desertec bé podria ser un projecte d’aquest tipus.

Desertec és un projecte de construcció d’enormes plantes d’energia solar al desert del Sàhara, que podrien ajudar a resoldre el problema energètic europeu. Però Desertec és més que això: es tracta d’un pla integral per desenvolupar recursos d’energia renovable a l’Àfrica del Nord i a l’Orient Mitjà (l’anomenada regió MENA - the Middle East and North Africa), primer per les seves necessitats domèstiques i, a més, per exportar energia a Europa. Es a dir, Desertec podria integrar a diferents nivells la Unió Europea amb Àfrica del Nord i l’Orient Mitjà, un projecte polític i econòmic d’una gran envergadura.

El mes de març de l’any 2009, la Fundació Desertec va presentar el seu concepte com una resposta al problema energètic europeu, basant-se en que la meitat de les necessitats energètiques mundials de l’any 2050 s’obtindrien mitjançant energies renovables, produïdes sobretot en plantes d’energia solar tèrmica instal•lades a les regions desèrtiques.

El mes de juliol del 2009, un consorci industrial dominat per empreses alemanyes, la anomenada Iniciativa Industrial Desertec (Dii) es va unir per estudiar la viabilitat tècnica del concepte Desertec a l’Àfrica del Nord. També hi ha empreses franceses i espanyoles que han unit els seus recursos per aquest mateix propòsit. A llarg termini, la Unió Europea, especialment Alemanya, tenen la intenció de satisfer una part important de les seves necessitats energètiques d’electricitat a partir de fonts renovables, i la importació d’energia de les zones veïnes, assolellades, com és el cas de la regió del Magreb, és particularment atractiva.

Projectes com la granja eòlica de 200 MW El Zayt al Mar Roig, o els projectes solars de 500 MW d’Abengoa Solar (accionista de Dii) a Ain Ben Mathar (Marroc), demostren que les primeres instal•lacions de fonts renovables al desert estaran aviat disponibles per les xarxes elèctriques locals, i una part d’aquest energia podria ser enviada a la Unió Europea, ja que les línies transmediterrànies de corrent contínua d’alta tensió ja comencen a existir, i aquesta xarxa s’ampliarà aviat pel consorci Medgrid (Xarxa Mediterrània), dominat per França.

Malgrat aquestes infraestructures en curs, Desertec és, ara per ara, molt lluny de ser un concepte operatiu, ja que els requisits tècnics necessaris i, sobretot, les condicions generals polítiques i econòmiques encara no s’acompleixen. Anem per parts.

Desafiaments tècnics

Només el 3 % de l’anergia produïda a la Unió Europea es comercialitza a través dels diferents països, majoritàriament a les zones localment veïnes de les fronteres. De manera que els mercats d’electricitat europeus segueixen sent nacionals. Si es vol avançar en el concepte Desertec, els mercats nacionals d’electricitat s’hauran d’obrir i s’hauran d’harmonitzar. Però per fer aquesta harmonització fa falta una infraestructura que encara no existeix, ja que el comerç transfonterer d’electricitat necessita una xarxa intel•ligent europea que pugui rebre i transportar quantitats molt fluctuants d’electricitat renovable produïda per milers de plantes. També farien falta moltes subestacions amb mòduls inversors per convertir l’energia alterna en contínua, i una adequada capacitat d’emmagatzemament d’energia elèctrica (centrals de bombeig, recàrregues de vehicles elèctrics, fàbriques de gas, etc.)

No serà senzill fer tot això. A Alemanya, per exemple, falten 3.600 km de noves línies elèctriques, però en els darrers cinc anys, només se n’han construït 90, degut a la pressió popular (ningú les vol a prop). A Catalunya, només hem de veure els problemes que hi ha per construir la línia de molt alta tensió amb França.

Un altre problema és el finançament de totes les infraestructures que s’han de fer. La previsió actual (sense Desertec) és que els països de la UE hauran d’invertir 4 bilions d’euros en infraestructures per l’expansió del sector elèctric durant els propers deu anys. Les estimacions de Desertec són de 400.000 milions, que es venen a sumar als anteriors. I tenint en compte que les inversions de Desertec s’han de fer fora de la UE, serà necessària una cobertura a llarg termini del risc que correran les empreses inversores.

Problemes polítics i econòmics

Quin tipus de risc financer implica Desertec, i com es pot reduir al mínim? Primerament hi ha el marc polític de la regió MENA, que és un risc que no es pot determinar amb certesa, almenys en un futur pròxim. D’altra banda, es poden aplicar els costos d’operació i manteniment de les grans plantes d’energia solar tèrmica de Mojave (Nevada), de Califòrnia o d’Almeria, a regions que tenen condicions ambientals tan extremes com el Sàhara? Les plantes actualment en construcció donaran una indicació d’aquests costos en un termini relativament curt, però es trigarà molt a saber com responen les plantes al pas del temps. De manera que Desertec no pot, ni podrà durant uns quants anys, establir una política de preus de l’electricitat.

Una altre qüestió: és recomanable un fort nivell de dependència energètica d’una regió que s’ha caracteritzat històricament per règims autoritaris? Fins ara, no hi ha hagut massa problemes amb el petroli i la construcció i el manteniment dels oleoductes que venen d’aquesta regió, però el treball de molts anys de durada per construir les línies elèctriques requereix compromisos a llarg termini amb règims d’una estabilitat poc fiable.

Conclusió

A la vista dels problemes i dels riscs que hem descrit, ens hem de preguntar si es necessari continuar impulsant Desertec. D’una banda, el Consell d’Energia Renovable Europeu pensa que serà possible generar, l’any 2030, el 65 % de l’electricitat de la UE a partir de fonts renovables situades al territori de la Unió, i el 100 % l’any 2050. D’una altra, el govern alemany creu que l’any 2050 es duplicarà l’eficiència energètica del país respecte de l’any 1990, amb la conseqüent disminució de les necessitats. Si és així, per què necessitem l’electricitat del desert?

La resposta positiva a aquesta qüestió està basada en una implicació de la Unió Europea en un projecte de reconstrucció econòmica i política de la regió MENA, de manera que el sector energètic podria servir per organitzar una dependència mútua dels països de les dues ribes de la Mediterrània. Des d’aquesta perspectiva, Desertec es pot convertir en la clau del projecte d’una política integral de veïnatge i d’una tasca de planificació a nivell europeu que abasta totes les àrees de la societat. El moment no pot ser millor, ja que l’agitació a l’Àfrica del Nord està obrint la possibilitat de crear formes innovadores de cooperació. I això malgrat que la inversió en el bon govern i el desenvolupament de les institucions polítiques té un efecte important en l’estabilització d’un país només quan una generació sencera hi ha crescut, com diu amb molta claredat el Banc Mundial en el seu darrer Informe de Desenvolupament Mundial “Conflicte, Seguretat i Desenvolupament”.

Desertec és un concepte poc conegut pels europeus (hi ha molts altres problemes urgents), però és vital decidir aviat si es duu o no a terme. I aquesta decisió, positiva o negativa, hauria de ser ben explicada als europeus i decidida per ells.

Malgrat 1911 – El projecte de desviament de les aigües de la Tordera

El dilluns 24 de juliol de l’any 1911, la Vanguardia publicava un llarg article sobre un acte de protesta molt important que va tenir lloc a Blanes el dia 23, avui fa cent anys, contra el desviament de les aigües de la Tordera cap a Barcelona. En aquest acte hi figuraven personalitats importants, com en Joaquim Ruyra i els diputats senyors Ventosa i Clavell, i Sagnier. Per Malgrat hi havia un representant del sindicat agrícola, el reverend Vilà.

Després de visitar la fàbrica de xampany de Blanes, el míting es va celebrar al cine Fortuny, situat al Passeig Marítim. Entre altres coses, es va dir que el sindicat agrícola de Malgrat havia rebut una carta del ministre de Foment, el senyor Rafael Gasset, que deia que per poder fer el transvasament s’havia de modificar, abans, la legislació de l’aigua.

El pacte que no va poder ser

Candidatura d''ICV-EUiA-E a les eleccions municipals de 2011

Molt interessant el resum de les negociacions de les que va ser testimoni ICV-EUiA-E (cada vegada compliquen més el nom d’aquest partit, o coalició, o el que sigui) per formar govern municipal. La veritat és que, amb els resultats electorals, la cosa no era gens senzilla.

D’entrada, dir que penso que és un bon exercici anar prenent apunts a cada reunió i el fer públiques les negociacions a les que s’assisteix.

Es confirma que hi havia un acord previ entre CiU, ERC i PP, encara que el contingut d’aquest acord, que parcialment ens desvela el representant d’ ICV-EUiA-E, sembla fer objecte d’una polèmica, ja que des de CiU ens diuen que ni la Sra Ana Vega anava de tercera tinent d’alcalde ni es parlava del càrrec de confiança que acostuma a acompanyar aquesta bona dona. Es difícil d'endevinar qui diu la veritat, si CiU o ICV-EUiA-E.

Sembla lògic que ICV-EUiA-E no vulgui pactar amb el PP. Però, per què no amb CiU? Per les retallades i per la política nacional, diuen. Suposem que quan parlen de política nacional es deuen referir al suport de CiU a la modificació de les pensions, però no ho expliciten. Seria bo que ens fessin un argumentari una mica més detallat del seu no a CiU (sobretot que a altres municipis si que hi ha hagut pactes d’aquest tipus).

Interessant el que diu sobre que l’alcaldessa estava disposada, el 31 de maig, a dimitir per facilitar un pacte d’esquerres (PSC + ERC + ICV-EUiA-E). Serà veritat? Si ho fos, em sembla una novetat important. Però, si de veritat l’alcaldessa estava disposada a dimitir, per què no ho va comunicar directament a ERC, en comptes de fer-ho per mitjà de terceres persones?

Finalment, el que l’escrit no aclareix (com és natural), és perquè el PP va sortir finalment del pacte amb CiU i ERC. Serà per imposició de la superioritat, o serà únicament a causa del càrrec de confiança, que segons CiU no estava inclòs al pacte? Ja sé que és demanar la lluna en un cove, però penso que el PP ho hauria d’aclarir.

De manera que tinc una bona opinió de l’escrit de ICV-EUiA-E sobre les negociacions, encara que només sigui pel fet d'haver-lo publicat. Si tothom fos tan obert, tots hi acabaríem guanyant. Encara que hi hagi afirmacions que, pel que diuen els altres protagonistes, semblin dubtoses. I encara que no contesti al seu títol, és a dir, perquè el pacte no va poder ser.

El pacte de govern

Llegim al Malgrat Confidencial els dotze punts que configuren l’acord de govern municipal entre PSC i PP:

1. Estudi per a ubicar la regidoria d’Inserció Laboral a l’antiga caserna de policia.

2. Creació d’un Viver d’Empreses.

3. Donar continuïtat al servei d’Aula Oberta.

4. Potenciació de serveis de platges com passarel•les, dutxes, lavabos,... així com reforçar-ne la vigilància i millorar l’accessibilitat.

5. Creació de l’Oficina d’Atenció al Ciutadà.

6. Potenciació de les competicions esportives com a oferta de promoció turística.

7. Noves zones d’aparcament.

8. Donar continuïtat al desenvolupament de la Llei de Barris.

9. Arranjament de la desembocadura de la riera de Palafolls.

10. Construcció de dues rotondes a l’avinguda de la Costa Brava amb l’objectiu de millorar-ne la seguretat.

11. Elaboració d’un estudi que permeti la millora, modificació o reubicació de l’antic Pavelló Municipal d’Esports.

12. Millora de l’avinguda del Carme i dels carrers Carme, Llibertat i Sant Elm.

Doncs molt bé. Quedem a l’espera d’un pla d’acció més detallat de cadascun dels dotze punts, esperant que no sigui una llista improvisada, i que es tinguin idees clares de com abordar cada un dels punts, especialment on crear noves zones d’aparcament que siguin útils per accedir a les diferents zones del poble, de com es crea un viver d’empreses eficaç, de qui finançarà l’arranjament de la desembocadura de la riera o de què s’ha de fer amb l’antic Pavelló.

Coneixent el contingut de l’acord, el malgratenc disposa d’una eina per fiscalitzar el treball de l’equip de govern de l’ajuntament. Intentarem, periòdicament, fer un resum de com s’avança en l’acompliment de l’acord PSC – PP.

(He intentat buscar el text de l'acord a la web municipal i no l'he trobat, no sé si perque no l'han publicat o perque no he estat capaç de buscar-lo bé)

La sorra de les platges

Les platges de Santa Susanna tenen problemes, ja que el darrer temporal de llevant ha deixat un desnivell molt pronunciat i s’ha endut la meitat de la platja de les dunes, deixant a la vista les conduccions de l’estació de bombeig de les aigües residuals. Ni l’ACA ni Costes preveuen cap actuació per arreglar la platja per aquest estiu. Es més, Costes ha decidit eliminar el servei del vaixell draga que feia anys que anava reomplint les platges de sorra, ja que el seu cost és de més de 2 milions d’euros anuals.

Això si, l’ACA està a l’espera de conèixer els resultats d'un estudi de dinàmica litoral de tot el Maresme que s'està realitzant a la zona i que determinarà les accions que cal dur a terme en un futur per garantir l'estabilitat de les platges de la comarca. Una excusa com una altre per dir finament que no hi ha calés per recuperar les platges que es vagin perdent pels temporals, i que el senyor alcalde de Santa Susanna s’esperi assegut.

Ja que a Santa Susanna, per més que el seu alcalde (el mateix que va portar el municipi a tenir el deute per habitant més important de Catalunya) digui que un municipi tant turístic no es pot permetre oferir una imatge com l’actual als seus visitants, no hi haurà cap solució més o menys provisional en temps d’austeritat màxima. El que podria fer el senyor Campolier és el que va fer amb tant bons resultats el conseller Baltasar quan a Catalunya hi havia la gran sequera: anar a Montserrat a demanar a la Moreneta que el proper temporal de ponent torni la sorra a la platja.

La pregunta que jo em faig és la següent: per què si la falta de sorra a les platges de Santa Susanna perjudica la indústria del turisme, hauríem de ser els contribuents els que paguéssim la solució, i no els que es beneficien econòmicament d’aquestes platges? La mateixa pregunta la podria fer per les pèrdues cròniques de sorra de S’Abanell, a Blanes.

¿Augmenta la crisi energètica global?

Quin és el denominador comú entre la Primavera Àrab, el desastre de Fukushima i les sequeres que hem vist per tot el món? Hi ha qui opina que aquest denominador comú és un futur molt negre pel que fa a l'energia.

Heus aquí un fet simple: l'economia mundial està estructurada de manera que un estancament en la producció d'energia no és una opció acceptable. Per tal de seguir satisfent les necessitats de les grans potències industrials com Estats Units, juntament amb la set voraç d'energia de les potències emergents com la Xina, l'energia mundial haurà d'augmentar considerablement cada any.

És contra aquest teló de fons que tres esdeveniments decisius de 2011 estan canviant la manera com és probable que visquem en aquest planeta en un futur no gaire llunyà.

El primer i el més transcendental dels xocs energètics de l'any ha estat la sèrie d'esdeveniments precipitats per les revoltes de Tunísia i Egipte i la consegüent "primavera àrab" a l'Orient Mitjà. Ni Tunísia ni Egipte són, de fet, importants productors de petroli, però l'ona de xoc política desencadenada per aquestes insurreccions s'ha estès a altres països de la regió que sí que són productors de petroli, com Líbia, Oman i l'Aràbia Saudita. Per ara, els dirigents saudites i Oman semblen mantenir un control estricte sobre les protestes, però la producció de Líbia, d'uns 1,7 milions de barrils per dia, s'ha reduït a gairebé zero.

Segons totes les projeccions de la producció mundial de petroli, Aràbia Saudita i altres estats del Golf Pèrsic hauran de subministrar una part cada vegada més gran de la producció mundial total de petroli, ja que la producció d’altres regions clau disminueix. L'assoliment d'aquest augment de producció és essencial, però no passarà a menys que els governants dels països productors inverteixin sumes colossals en el desenvolupament de noves reserves de petroli, especialment els crus pesats, "petroli difícil", varietat que requereix d'una infraestructura molt més costosa que la de les actuals reserves de "petroli fàcil". És a dir, per satisfer les futures necessitats mundials de petroli cal basar-se en la voluntat d'Aràbia per invertir centenars de milers de milions de dòlars per explotar les seves reserves de petroli pesat. Però ara, davant les perspectives d'una revolta de la joventut àrab a l'estil egipci, els dirigents saudites semblen decidits a utilitzar la seva important riquesa en l'ocupació, la generació de programes d'obres públiques i armament, i no en noves instal•lacions de "petroli difícil". I el mateix es pot dir en gran mesura dels altres estats petroliers monàrquics del Golf Pèrsic.

En termes dels mercats energètics, el segon esdeveniment important de 2011 va tenir lloc l’11 de març, quan un terratrèmol i un tsunami d'intensitat inesperada impactar el Japó. Es va destruir una part important de la infraestructura energètica del nord del Japó, incloent refineries, instal•lacions portuàries, oleoductes, centrals elèctriques i línies de transmissió. A més, es van destruir quatre reactors nuclears en Fukushima, el que suposa una pèrdua permanent de 6.800 megawatts de capacitat de generació elèctrica.

Això, al seu torn, ha forçat al Japó a augmentar les seves importacions de petroli, carbó i gas natural, sumant-se a la pressió sobre els subministraments mundials. Amb Fukushima i altres centrals nuclears fora de joc, els analistes del sector calculen que les importacions de petroli japonès podrien augmentar fins a 238.000 barrils per dia, i les importacions de gas natural en 1,2 milions de peus cúbics per dia (en la seva majoria en forma de gas natural liquat, o GNL).

El desastre de Fukushima, i la consegüent revelació de defectes de disseny i fallades de manteniment a la planta, ha tingut un efecte dòmino, fent que les autoritats d'energia d'altres països cancel•lin els plans per a construir noves centrals nuclears o per allargar la vida útil de les ja existents. El primer en fer-ho va ser Alemanya: el 14 de març, la cancellera Angela Merkel va tancar dues de les plantes més antigues i va suspendre els plans per estendre la vida d'altres 15 centrals. El 30 de maig, el seu govern va decidir la suspensió permanent. Arran de protestes antinuclears i d'un revés electoral, va prometre tancar totes les centrals nuclears existents el 2022, cosa que, creuen els experts, es traduirà en un augment del consum de combustibles fòssils.

Xina també va actuar amb rapidesa, a l'anunciar el 16 de març que deixaria d'atorgar permisos per a la construcció de nous reactors tot esperant una revisió dels procediments de seguretat, encara que no va descartar del tot aquestes inversions. Altres països, com l'Índia i els Estats Units, van dur a terme revisions dels procediments de seguretat dels reactors, posant en situació de risc ambiciosos plans nuclears. Després, el 25 de maig, el govern suís va anunciar que anava a abandonar els plans per construir tres noves plantes d'energia nuclear, que havia decidit abandonar gradualment l'energia nuclear, i el tancament de l'última de les seves plantes en 2034, unint-se a la llista de països que semblen haver abandonat l'energia nuclear per sempre.

La tercera novetat important del 2011 que fa l'energia, ha estat una sèrie de persistents sequeres en moltes zones del planeta. En general, l'efecte més immediat i dramàtic de la perllongada sequera és una reducció en la producció de grans, el que té com a conseqüència uns preus dels aliments cada vegada més alts i genera problemes socials. Una intensa sequera durant l'any passat a Austràlia, Xina, Rússia i algunes parts de l'Orient Mitjà, Amèrica del Sud, Estats Units, i més recentment el nord d'Europa, ha contribuït a l'actual rècord de preu dels aliments (i això, a seu torn, ha estat un factor clau en els disturbis polítics que corren pel nord d'Àfrica, l'est d'Àfrica, i Orient Mitjà). No obstant això, la sequera també té un efecte sobre l'energia, ja que comporta una disminució de la producció de les plantes d'energia hidroelèctrica, tal com està passant en diverses regions afectades per la sequera.

Aquesta és, de lluny, la amenaça més important per a la generació d'electricitat que hi ha a la Xina, que està patint una de les seves pitjors sequeres. Els nivells de pluja de gener a abril a la conca del Yangtzé, el riu més llarg i més important econòmicament de la Xina, han estat un 40% inferiors a la mitjana dels últims 50 anys, cosa que ha donat com a resultat una disminució significativa de la producció d'energia hidroelèctrica i una greu escassetat d'electricitat en gran part del centre de la Xina.

Els xinesos s'estan cremant més carbó per generar electricitat, però les mines nacionals ja no satisfan les necessitats del país, de manera que la Xina s'ha convertit en el primer importador mundial de carbó. L'augment de la demanda, combinat amb un subministrament insuficient, ha provocat una alça en els preus del carbó, i sense poder tenir un augment comparable de les tarifes d'electricitat (establertes pel govern), moltes empreses de serveis públics de la Xina racionen l’energia en lloc de comprar carbó més car i operar amb pèrdues. En resposta, les indústries estan augmentant la seva dependència dels generadors d'emergència amb motors dièsel, el que al seu torn augmenta la demanda xinesa de petroli importat, posant encara més pressió sobre els preus internacionals dels combustibles.

D'aquesta manera entrem al juliol, amb disturbis a l'Orient Mitjà, un panorama pessimista per a l'energia nuclear, i una severa escassetat d'electricitat a la Xina (i possiblement en altres llocs). Les solucions immediates són més carbó (amb explotacions cada vegada més invasives i contaminants, i més generació de CO2), i més petroli i gas d'esquist (Shale oil i Shale gas), el que implica milers de pous, cadascun dels quals pot desencadenar un desastre ambiental. De manera que les expectatives de satisfer un subministrament d'energia cada vegada més gran per satisfer la demanda dels propers anys estan destinades a no poder-se realitzar. En el seu lloc s'ha de preveure una escassetat recurrent, un augment de preus, i un creixent descontentament de la població.

Si no abandonem la creença que el creixement il•limitat és un dret inalienable i si no fem l'esforç i la inversió necessaris perquè les energies renovables siguin un substitut significatiu, és probable que el futur que ens espera sigui molt negre.

La CEOE, la genètica i l’educació

L’altre dia, la CEOE va presentar un estudi americà que assegura que l’herència genètica “té una importància en el rendiment escolar dels fills equivalent o una mica superior a la de l’origen socioeconòmic”. També consideren que, un cop assolit un cert nivell de despesa pública, l’augment de la inversió té efectes nuls per l’educació dels alumnes.

Ràpidament, els progressistes de sempre es varen esquinçar les vestidures, ja que aquesta afirmació és contrària a l’igualitarisme oficialment regnant a l’educació des de que el socialisme, fa més de vint anys, va imposar que l’ensenyament s’havia de fer sense deixar ningú enrere, amb les conseqüències que això ha portat pel que fa a la qualitat de l’ensenyament, disminuint el nivell mitjà. Aquest igualitarisme està basat en que les diferències de rendiment escolar dels alumnes són deguts a una injustícia social, que s’ha de corregir.

De manera que dir que la genètica també té importància és com enviar un torpede a la línia de flotació del papanatisme oficial, tant del gust del lobby dels ensenyants.

Jo no sé si l’informe de la CEOE, basat en estudis sobre el nivell escolar assolit pels fills biològics i adoptius d’una mateixa família (els fills biològics tenen un rendiment més semblant al dels seus pares que els fills adoptats), té una base científica suficient. Però si que sé que, segons la meva experiència, hi ha alumnes amb més o menys facilitat per aprendre, i no sempre els alumnes amb més facilitat són d’un origen socioeconòmic millor que els que en tenen menys.

Si parlem de la despesa per alumne, el gràfic demostra que no sempre l’augment d’aquesta despesa va relacionada amb la millora de l’educació. Itàlia i els Estats Units gasten molt més que Espanya, amb resultats pitjors, mentre que Finlàndia, el millor país en resultats, no és, ni de lluny, el que més gasta. De manera que, més que la quantitat destinada a l’ensenyament, el que importa és la manera com s’ensenya. I a Espanya, amb uns mestres que tenen la plaça en propietat, siguin bons o dolents, és impossible que l’ensenyament sigui mitjanament eficaç.

El problema és que, amb un ensenyament de baix nivell, sortir de la crisi serà molt complicat. I, com deia el ministre d’educació francès Allègre, moure el mamut de l’ensenyament és missió gairebé impossible. De manera, que sortir de la crisi serà gairebé impossible (parlo no d'una sortida momentània, sinó d'una sortida definitiva)

Malgrat 1961 – Condemna a 30 anys per un assassinat

El dijous 29 de juny de l’any 1961, ara fa 50 anys, La Vanguardia publicava que el tribunal de la secció primera de l’Audiència Provincial condemnava a l’autor de l’assassinat d’un noi de Malgrat a 30 anys de presó. Aquest assassinat va ocórrer dos anys abans, el 24 de juliol de l’any 1959.

El comerç d'emissions de CO2 experimenta una brusca caiguda

Ja hem parlat de les raons per les quals el comerç d'emissions de la Unió Europea és molt probable que sigui un fracàs, tot i que és el sistema estrella de la Unió per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle. La raó bàsica d'aquest previsible fracàs és que el valor dels drets d'emissió és molt probable que cotitzin a la baixa, la qual cosa redueix considerablement el seu efecte motivador per reduir les emissions.

Doncs bé, dijous i divendres de la setmana passada hi va haver una forta caiguda del preu dels drets, que han passat de valer 16,80 € / t el 30 de maig a valer 13,01 el 23 de juny i 12,07 el 24.

En el primer gràfic podem apreciar l'evolució d'aquest preu des del 1 de gener de 2008 fins divendres passat, i en el segon, per apreciar millor l'evolució dels dos últims anys, des del 1 de gener de 2010 fins divendres passat.

Podem observar que aquests drets, que valien entre 20 i 25 euros per tona l'any 2008, fins al mes d'octubre, s'han desplomat fins situar-se en valors entre 12 i 16 euros per tona a partir de llavors.

Dades diàries del preus dels drets d’emissió

Malgrat 1911 – El projecte de transvasament de les aigües de la Tordera a Barcelona

El dimecres 21 de juny de l’any 1911, ara fa cent anys, la Vanguardia feia part de la reunió a Malgrat de les forces vives de comarca, que protestaven pel fet que es volguessin transvasar les aigües de la Tordera cap a Barcelona.

Malgrat 1961 – Comença la vista per jutjar un assassinat

El divendres 23 de juny de l’any 1961, ara fa cinquanta anys, la Vanguardia publicava que havia començat la vista per jutjar l’assassinat d’un noi de 13 anys, de Malgrat, assassinat que es va cometre un parell d’anys abans, el 24 de juliol del 1959.

El fracàs anunciat del Comerç d'Emissions europeu (i 3)

Hem dedicat dues entrades a comentar el sistema de Comerç d’Emissions europeu, que és el principal instrument del que s’ha dotat la Unió Europea per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, especialment de CO2. Aquest sistema no pot funcionar correctament, per les raons que ja hem indicat. Aquesta nova entrada és la conclusió.


Fase III (2013 - 2020): la manca de coherència soscava encara més el comerç d'emissions

Aquesta anàlisi no només indica que no hi ha una base per a un incentiu de preu fort i estable del comerç d'emissions, sinó que, encara més important, mostra que la política europea d'emissions de carboni no té coherència interna. L'excedent, després de tot no és una conseqüència de circumstàncies imprevistes, sinó el resultat directe dels elements que s'han introduït deliberadament en el sistema, com la Regla de bancarització dels drets d'emissió, la Directiva d'Enllaç i la Reserva per a Nous Participants, que són opcions essencialment polítiques.

Per desgràcia, els elements que soscaven l'eficàcia d'aquest règim no es limiten a la segona fase del comerç d'emissions. Per exemple, també s'ha creat una RNP (Reserva per a Nous Participants) per a la tercera fase (2013-2020). Tot i que encara és massa aviat per dir si hi haurà o no drets d'emissió sobrants en aquesta reserva d’aquí a l'any 2020, la Comissió Europea ja ha reservat 300 milions de drets com un mitjà per finançar projectes relacionats amb les tecnologies energètiques innovadores i la captura i emmagatzematge de carboni (CAC). Per tant, la Comissió Europea torna a alleujar la pressió sobre les empreses cobertes pel règim posant en circulació encara més drets d'emissió per a finançar altres projectes. Tot i que el suport per al desenvolupament de tecnologies com la CAC és una necessitat per assolir metes de reducció d'emissions a llarg termini, la font de finançament (drets d'emissions), soscava un cop més el comerç d'emissions. Atès que cal una gran demanda de drets d'emissió per estimular les inversions, un continu excés d'oferta fins a l'any 2020 és una possibilitat real. Amb això al cap, el nivell actual de preus de 15 euros per tona de CO2 podria ser considerat elevat, fins i tot dins d'alguns anys.

Perquè una simple reducció del límit no és la solució

La manera de resoldre aquest problema de grans excedents sembla senzilla: reduir el nombre de drets d'emissió expedits. Actualment la Comissió Europea té previst reduir el nombre de drets d'emissió expedits a la fase 3 de 500 a 800 milions per corregir els efectes de la recessió econòmica recent. Aquesta mesura podria augmentar la probabilitat d'arribar a la meta de reducció d'emissions. Però, per si sola, una reducció de drets d'emissió serà segurament ineficaç, perquè no soluciona cap de les debilitats del comerç d'emissions. Segueix present la vulnerabilitat als vaivens de la demanda, a la Directiva d'Enllaç i la RNP (Reserva per a Nous Participants).

Les mesures polítiques s’haurien per tant, abans que res, de centrar en l'eliminació de les debilitats del comerç d'emissions. La coherència política és la clau: eliminar la Directiva d'Enllaç, deixar d'utilitzar la RNP com a instrument financer i eliminar els drets que queden a la reserva. Un acord que inclogués aquests elements constituiria un gran pas endavant. Per desgràcia, un acord de llarg abast com aquest és difícil d'assolir atès el nombre de parts presents a la taula de negociació.

Perquè els subsidis per a l'energia eòlica són una mala idea

Però encara hi ha un altre problema. Fins i tot si assumim que les parts arribin a un acord i facin el que cal resoldre algunes de les principals debilitats del sistema actual, no es podrà dir que el règim de comerç d'emissions és un mètode eficaç i eficient per aconseguir la meta de reducció de emissions europees.

El mercat del carboni només funcionarà de manera eficient (és a dir, assolir l'objectiu de reducció d’emissions al menor cost possible) si el preu de les emissions de carboni és raonablement estable, perquè les empreses puguin planificar les seves inversions en conseqüència. Això només passarà si els responsables polítics s'abstenen d'interferir en el mercat i limitin les seves accions a proporcionar un entorn polític estable i coherent. En aquest cas un règim de comerç d'emissions podria funcionar.

En realitat, en els últims cinc anys hem vist un preu del carboni inestable i impredictible. En efecte, el mercat d'emissions de carboni no és un mercat real, en els quals les forces del mercat determinen els resultats. Els responsables polítics interfereixen constantment i tracten de dirigir el mercat. Si interferir significa que s'han resolt les deficiències, seria una bona cosa. El problema és que, en la pràctica, aquesta interferència és sovint igual a qualsevol gestió de crisi (per exemple, la reparació dels danys de la recessió) o proporcionant substituts del mercat (per exemple mitjançant la subvenció de certes formes d'energia renovable).

Aquest últim tipus d'interferència sovint passa desapercebuda perquè la interferència amb el règim de comerç d'emissions és indirecta. Per exemple, els governs proposen contínuament nous esquemes i subsidis per estimular l'ús de fonts d'energia renovables i altres fonts amb baixa emissió de carboni. Aquestes subvencions afavoreixen el negoci de les empreses involucrades. Com a resultat, poden invertir, per exemple, en l'energia eòlica a alta mar abans del que haurien fet sense subvencions. El problema és, però, que ja existeix un pla que té per objecte proporcionar el mateix incentiu per a la indústria: el comerç d'emissions. Si els responsables polítics prenguessin les mesures necessàries per millorar el funcionament del comerç d'emissions, l'augment dels preus del carboni faria que amb el temps el parc eòlic marí fos econòmicament viable per si mateix. Un subsidi no seria necessari i es podria estalviar diners dels contribuents.

L'argument, però, va encara més lluny. Les empreses que inverteixen en energia eòlica a alta mar amb l'ajuda d'una subvenció ho fan abans del que haurien de fer, amb el consegüent estalvi de drets d'emissió que d'altra manera s'usarien per cobrir les emissions. Aquests subsidis, per aquest motiu, es poden vendre al mercat per a ús d'altres empreses. Les empreses que compren els drets d'emissió en excés poden ajornar les seves pròpies inversions. Com a resultat, les polítiques que acceleren l'esforç de reducció de carboni en un país, en realitat redueixen la pressió sobre les empreses en altres estats membres del comerç d'emissions. En conjunt, la subvenció no afegeix res a la reducció de l'esforç en general, però no és més que un substitut costós per a les reduccions que s'haurien produït de totes maneres.

El subsidi per a l'energia eòlica és només un exemple de com les polítiques a nivell local o nacional (o fins i tot europees) actuen com a substitut del comerç d'emissions, amb l'efecte de soscavar el preu dels drets i l'eficiència del sistema . Les normes sobre les emissions, les regulacions, els impostos i qualsevol altra mesura destinada a "accelerar" els esforços de reducció de les indústries cobertes pel règim tindrien un efecte similar.

Els responsables polítics tenen fins a cert punt raó quan insisteixen en la necessitat d'altres incentius. El comerç d'emissions no està proporcionant el tipus d'incentiu fort i estable que cal esperar-ne, així que és comprensible que busquin altres mètodes. Mentre el comerç d'emissions continuï en vigor, però, els responsables polítics haurien d'abandonar el treball per lliure, abstenir-se d'introduir altres incentius i centrar-se en la coherència del comerç d'emissions perquè aquest sigui una arma eficaç i eficient en la lluita contra les emissions de carboni.

L'alternativa és l'abolició del comerç d'emissions en el seu conjunt i canviar-lo per un altre pla d'incentius. Un exemple d'un pla d'incentius que podria eludir tots els problemes esmentats seria un impost progressiu sobre les emissions de carboni. Encara que el govern no tindria cap control directe sobre els nivells d'emissió, i un impost se suposa que és menys eficient que un mecanisme de mercat, proporcionaria l'estabilitat, la seguretat i el mecanisme perquè els preus de les emissions de carboni augmentin. Com a resultat, es crearia un al•licient per posar en marxa les inversions necessàries per aconseguir l'objectiu de reducció previst per a 2020. Els sistemes de control ja estan en marxa i els drets que ja s'han emès no haurien de perdre el seu valor o funció. El més important, però, és que “l’excedent de drets” es convertiria en una cosa del passat. Els governs han de triar: o bé permetre que el mercat faci la seva feina, o introduir un impost que no tingui control sobre els nivells d'emissió. Però interferir en el mercat amb projectes i mesures que soscaven el preu del CO2, no és viable en cap cas.

Per desgràcia, aquesta és la manera de treballar de la Unió Europea, no només pel que fa al comerç d’emissions, sinó també a molts altres aspectes. Els que hem cregut que Europa seria capaç de treballar més seriosament que els estats nacionals comencem a estar decebuts de la manera com Europa està funcionant.

Energia i autonomies

Ara que tothom parla dels enrenous dels indignats, aquí parlarem de les coses de menjar: en el nostre cas, de l’energia produïda i consumida a Espanya per autonomies.

El Ministeri d’Indústria permetrà que els preus de l’electricitat puguin ser diferents a cada autonomia, segons es pot llegir a l’esborrador remès a la CNE (Comissió Nacional d’Energia). En aquest esborrador s’obre la possibilitat de que les autonomies puguin establir impostos que es repercuteixin als ciutadans.

Com que les autonomies són les que gestionen tot el procés administratiu del règim especial (fotovoltaica, eòlica, etc.), i que l’energia del règim especial és la que més augmentarà d’aquí al 2020, i tenen competències sobre el desenvolupament de les xarxes intel•ligents, aquesta diferenciació de preus per comunitats pot ajudar a establir un model energètic més racional a Espanya.

En la taula següent es pot veure la producció i el consum de cada comunitat autònoma, corresponent a l’any 2009. Es destaca l’enorme forat negre que representa la comunitat de Madrid, que importa una quantitat enorme d’energia. Això és també un impost que es paga des de la perifèria, per permetre el desenvolupament madrileny. Es estrany que ningú ho hagi qüestionat, malgrat la descentralització que hi ha hagut a Espanya aquests darrers trenta anys.

Destacarem, també, el gran percentatge d’energia nuclear que alimenta el consum català, aproximadament un 40 %.

Mapa de les centrals espanyoles

El PP i l’anergia nuclear

La fundació FAES, que representa la ideologia del Partit Popular, partit que, segons totes les previsions, governarà a Espanya d’aquí a pocs mesos, acaba de publicar Propostes per una estratègia energètica nacional, que seran, molt probablement, represes pel proper govern. Fa 35 propostes, de les que reproduïm les 6 concernents a l’energia nuclear. De manera que tothom sabrà de quin mal haurem de morir. A no ser que es faci com a Itàlia.

Les sis propostes són (en la llengua original, no fos cas que a la traducció es perdés algun matís):

9. Revocar el cierre de la central nuclear de Santa María de Garoña.

10. Asegurar el alargamiento de la vida de las centrales nucleares actualmente en operación con carácter ordinario hasta los sesenta años mientras cumplan con las estrictas condiciones de seguridad establecidas y supervisadas por el Consejo de Seguridad Nuclear.

11. Encargar al Consejo de Seguridad Nuclear el estudio de las condiciones en las que las centrales nucleares en operación podrán alargar su vida operativa más allá de los sesenta años en función de criterios aceptados en otros países y siempre con la garantía de las condiciones de seguridad de operación de las instalaciones.

12. Iniciar un plan de selección de emplazamientos para nuevas centrales nucleares, empezando por los más adecuados dentro de los existentes, que serán adjudicados preferiblemente mediante concurso público.

13. Adecuar la capacidad y la normativa reguladora del Consejo de Seguridad Nuclear con objeto de que esté en condiciones de resolver de forma eficaz y sin retrasos injustificables los procesos de licencia de nuevas centrales.

14. Garantizar un marco jurídico seguro para que la construcción y explotación de centrales nucleares, así como de cualquier otro tipo de instalación de generación de energía pueda llevarse a cabo durante toda su vida económica, sin más causas de suspensión que las relativas a su seguridad o el incumplimiento grave de la legislación vigente.

Malgrat 1961 – Festa de Sant Joan i Sant Pau

Ja que sembla que s’ha instaurat el costum de no celebrar la festa de Sant Joan i Sant Pau, recordarem com es va celebrar l’any 1961, ara fa cinquanta anys, segona la ressenya de la Voz de Malgrat.

Com que a la corporació municipal sembla que hi ha gent que no té una idea clara d’aquesta festa, reproduïm les tres pàgines que mossèn Fèlix Paradeda li dedica a la seva obra La Vila de Malgrat i sos contorns. Amb la convicció, però, que no els interessarà gens ni mica, encara que la festa votiva els concerneixi personalment.

Els “indignats” i la formació del nou ajuntament

L’alcaldessa va demanar a les desenes d'“indignats” que l'esperaven a la porta del centre cultural que no es generalitzi i discerneixin segons la feina feta. De manera que, implícitament, l’alcaldessa diu que la seva gestió a l’ajuntament respon plenament a la democràcia real.

Doncs, miri vostè, no és exactament així. I no és exactament així ja que a l’anterior legislatura va obtenir una majoria absoluta amb un pacte amb el PP, del que la única cosa publicitada va ser l’exigència de la regidora del PP de tenir un càrrec de confiança. Es a dir, una cosa molt similar al que podríem anomenar com a nepotisme.

A més, la gestió de la regidora del PP, a càrrec de la regidoria d’inserció laboral, no es pot qualificar de brillant, com es dedueix llegint el capítol 1.2.4.3 Activitats inserció laboral, del document Memòria Compte General 2010, publicat per l’ajuntament, i comptant els llocs de treball realment “insertats”.

Doncs bé, no solament es renova el pacte amb el PP, sinó que es renova amb una posició de l’alcaldessa molt menys sòlida que a la legislatura anterior, i corre el rumor que la mateixa regidora tindrà la mateixa regidoria. La conclusió lògica és que la inserció laboral és una de les preocupacions menors de l’equip de govern, ja que la tornen a confiar a una persona notòriament poc competent en aquesta qüestió.

Per altra banda, també s’ha dit que el pacte de govern entre els dos partits PSC i PP encara no s’ha enllestit, i que s’enllestirà desprès de l’elecció de l’alcalde. Xocant.

No és estrany, doncs, que els “indignats” no vegin clar el que passa a l’ajuntament. I els que no estem indignats, tampoc. Ja que la manera com s’ha constituït el nou govern municipal respon més a una continuïtat en el poder que a una voluntat de gestió eficaç en aquests temps de crisi. No s’han agafat els millors, sinó els que facilitaran que continuïn manant els mateixos. Tot molt legal, això sí.

Per això els “indignats” demanen un canvi de la llei electoral, de manera que els pactes es facin, obligatòriament, abans de l’elecció, potser amb una segona volta si no hi ha majoria absoluta. De manera que l’elector pugui saber a qui vota realment.

Un llibre per llegir

Lester Russel Brown, autor de molts llibres sobre el medi ambient, als seus 77 anys, llança una nova i potser definitiva alerta amb "The World in the Edge", on adverteix sobre els signes cada vegada més preocupants de col•lapse econòmic i ecològic: "Cap civilització anterior ha sobreviscut a la destrucció de seus recursos naturals. Tampoc sobreviurà la nostra ", diu.

"El meu instint em diu que la tempesta perfecta o l'última recessió pot succeir en qualsevol moment. I el detonant pot ser una crisi alimentària sense precedents, causada per una combinació d'onades de calor i de manca d'aigua. Fins ara havíem obviat els efectes del canvi climàtic sobre la necessitat d'alimentar a gairebé 7.000 milions d'humans. I la veritat és que ens estem acostant al límit abans del que pensàvem ".

Però els signes no són gens encoratjadors, reconeix. Des de principis d'any, com un riu invisible per sota de les catàstrofes naturals i de les revolucions polítiques, s'està larvat una crisi global pel preu i la carestia dels aliments. En països com l'Índia i Algèria han esclatat protestes socials. La falta d'aigua potable i per a la irrigació és ja urgent en països com Iemen i Aràbia Saudita. Xina i Corea del Sud estan estenent entre tant els seus tentacles pel Nil, a la recerca de terrenys cultivables per al seu propi gra.

"El canvi climàtic és una amenaça per a la seguretat alimentària, com va quedar demostrat durant l'última sequera a Rússia", adverteix Brown. "El clima extrem pot forçar a cada vegada més països a tancar l'aixeta de la exportacions per poder alimentar a les seves pròpies poblacions".

No estic segur que totes aquestes desgràcies siguin degudes només al canvi climàtic, sinó també a l'augment de la població i l'explotació dels recursos naturals. Sigui com sigui, The World in the Edge és un llibre de lectura obligada per qui s'interessi per aquests temes.

Es pot descarregar el llibre The World in the Edge aquí.

Democràcia real, ja

Els acampats a les places de les ciutats espanyoles, els que demanen una democràcia real, ens estan dient el que tots sabem, però que passem molt sovint per alt: que el poder polític està anquilosat i és inoperant. Està anquilosat des de fa temps perquè els partits polítics només fan el que decideixen quatre persones al seu despatx, des del que manegen el partit amb mà de ferro. Ja se sap, el que es mou no surt a la foto. De manera que si hi ha algú amb idees pròpies, se l'aparta.

Però, des que va començar la crisi, el poder polític és, a més, inoperant, perquè no té cap poder sobre la realitat econòmica, ja que aquest poder el tenen els mercats. Triem, en la nostra democràcia, a persones que no tenen el poder real.

Ningú ens va obligar a endeutar-nos fins el melic per comprar un pis que no podíem pagar, ni ningú va obligar als promotors immobiliaris a construir pisos que després no han pogut vendre, ni ningú va obligar els bancs i les caixes a donar crèdits que ara no poden cobrar, bancs i caixes molts dels quals estan avui en una posició complicada, de la qual alguns no podran sortir. A l'endeutar-nos d'aquesta manera, el que vam fer va ser donar el poder econòmic als mercats.

Com a conseqüència, els governs, tant se val que siguin municipals, autonòmics o central, només poden atendre el dia a dia, deixant les grans decisions als mercats i a París i Berlín, que són els que veritablement ens governen: uns perquè volen cobrar els seus deutes , altres perquè volen protegir els seus bancs, que són els que ens han deixat bona part dels diners. Com que el país està tan endeutat, ens obliguen a disminuir les despeses públiques, per poder destinar més recursos a pagar els interessos del deute i a tornar el principal. El resultat és una disminució de l'activitat econòmica, amb la conseqüència que gairebé la meitat dels joves estan a l'atur, dels que els que més valen tindran el recurs a l'emigració, i la resta s'haurà de conformar, si ho troba, amb un treball mal pagat. L'altra conseqüència és que la classe mitjana s'ha empobrit i continuarà empobrint-se, raó per la qual han esborrat, fa uns dies, del mapa polític al partit socialista. I, seguint la mateixa lògica, esborraran del mapa polític, d'aquí a pocs anys, al partit popular, ja que per moltes promeses que faci, qui continuarà decidint la nostra política econòmica seran els mercats, París i Berlín.

Demanar en aquest moment una democràcia real sembla un somni impossible. Mentre no haguem reduït el nostre deute, els polítics que triem, siguin quins siguin, no podran actuar seguint el mandat dels votants (això seria una democràcia real) sinó el mandat dels nostres creditors. Nosaltres ens ho hem buscat. I aquest nosaltres inclou a molts dels que es autoanomenen "indignats".

Immigració i estat de benestar

Quantes vegades hem escoltat a alguns partits i ciutadans valorar la immigració com una cosa negativa per als nacionals, amb argumentacions com la pèrdua de llocs de treball, la utilització massiva de la sanitat o de l’escola i com una presència que fa declinar l'estat de benestar?

Doncs bé, un estudi d'Obra Social La Caixa acaba d’avaluar el fenomen migratori a Espanya. I sembla, després d'un minuciós anàlisi de les dades extretes, que les contribucions fetes per les seves cotitzacions i els seus impostos superen fins en tres vegades els costos dels serveis de què disposen. Així doncs, els immigrants residents contribueixen més a l'estat del benestar del que perceben.

Dit amb les dades de l'informe, mentre que la immigració representa avui el 12,2 % de la població d'Espanya, és a dir, més de 5,7 milions de persones, i encara que la crisi tendeix a anar rebaixant aquesta xifra, el 50 % del superàvit de les finances públiques en els anys de major creixement econòmic va ser degut al seu esforç, ja que molts van cobrir llocs que abans estaven vacants. En canvi, menys de l,1 % dels perceptors actuals de pensions són estrangers, i la seva despesa en sanitat i en serveis socials equival al 5,0 % i al 6,8 % de total, respectivament. I, si parlem de l'escolarització dels fills, haurem de valorar el seu cost en perspectiva, i contemplar aquesta educació com nous recursos humans que proporcionaran el recanvi generacional.

Per valorar objectivament aquests bons resultats per al conjunt de la població, hem de tenir en compte que la majoria dels nostres immigrants es troben encara en la seva etapa de vida productiva. Una situació que seguirà mantenint-se durant les dues pròximes dècades.

De tot això es dedueix que molts tòpics negatius no són més que opinions basades en la desinformació o en interessos poc confessables, que tracten de manipular la veritable importància de la població estrangera per a la nostra economia i per a la nostra societat. De manera que sembla, a la lectura d’aquest treball, que queda demostrat que el moviment migratori ofereix un balanç positiu per a la nostra societat.

El que no vol dir que no hi hagi problemes i abusos puntuals, que cal perseguir.