Els comptes de l’Ajuntament al 30 de setembre

L’estat dels comptes de l’Ajuntament al 30 de setembre ve donat pel quadre següent. Com modificacions més importants, hi trobem un augment important de les despeses al capítol 9, passius financers, on hi ha hagut la devolució del préstec destinat a la construcció de l’equipament sociocultural, de 5,9 milions, ja que s’ha arribat al termini de la data convinguda sense que s’hagi fet la despesa corresponent. Aquest augment de despesa té la seva contrapartida al capítol 8 dels ingressos, actius financers, que correspon als diners que l’ajuntament ha pres dels seus comptes de tresoreria per pagar, tant les devolucions de crèdits, com per fer front a un dèficit. Aquest dèficit es pot avaluar, de manera aproximada, fent la resta 8.580.590 – 7.262.044, que dóna un dèficit de l’ordre dels 1,3 milions d’euros.

Ingressos

Al quadre següent hi trobem les principals partides corresponents a impostos directes i indirectes, taxes i altres ingressos.

Podem veure que, a la partida principal, que és la contribució urbana, ja s’han ingressat 6.256.000 € dels 6.250.000 pressupostats. Però hem d’assenyalar que els drets nets són de 6.898.000 €; un augment molt significatiu, del 10 %, corresponent a l’augment decretat pel govern central sobre les contribucions d’aquest any.

Pel que fa a les contribucions especials, dels 615.100 € pressupostats, 615.000 corresponen a les obres dels carrers Llibertat i Sant Elm, que no es faran aquest any. L’augment de pressupost de 49.639 € correspon a la urbanització de la riera, dels que se n’han ingressat 38.406.

Al quadre següent hi trobem les principals partides corresponents a les transferències corrents.

Hi veiem que la partida principal correspon a la participació en els tributs de l’estat. Els drets nets d’aquesta partida són de 3.137.000 €, de manera que es poden esperar uns ingressos suplementaris de més de 300.000 € a finals d’any. Menys mal, ja que serà difícil ingressar tot el que, segons el pressupost, hauria de transferir la Generalitat.

Ingressos patrimonials: les principals partides són els interessos dels dipòsits bancaris i les concessions de les platges, com es veu al quadre següent.

Les transferències de capital a càrrec de la Generalitat no acaben d’arribar. L’augment del pressupost corresponent al barri del Castell no és segur que tingui l'acord de la Generalitat. En canvi, la Diputació ha subvencionat el centre cívic del barri del Castell i el soterrament de contenidors, com es veu al quadre següent.

Despeses

Pel que fa al personal, és probable que el pressupost no es desviï, amb la previsió de no pagar l’extra de Nadal.

Les despeses de compra de bens i serveis, per ara, són inferiors al 66 % del pressupost inicial, el que és una bona senyal.

S’han pagat 172.000 € d’interessos pels préstecs que té l’ajuntament i s’han amortitzat, al 30 de setembre, 6.677.000 € de préstecs, entre els quals hi ha el préstec pel centre sociocultural, i 94.000 € d’ajudes de caixa de la Diputació..

De les transferències corrents, que sempre és interessant seguir-les, en podem trobar el detall de les més importants al quadre següent.

Al capítol de les inversions, s’ha modificat l’actualització del pressupost, que era, al final del segon trimestre, de 9,7 milions, al treure-hi l’equipament sociocultural, per un valor de 5,9 milions, quedant en 3,8 milions.

Tenint en compte que les obres d’urbanització dels carrers de Llibertat i Sant Elm no es faran aquest any, i que les despeses de la urbanització de la riera no arriben al 50 % del total pressupostat a finals del tercer trimestre, és possible que les inversions de l’any no arribin als 2,5 milions d’euros, quantitat que en bona part anirà al barri del Castell.

El sentit del vot del 25

Queden menys de tres setmanes per les eleccions al Parlament, i el personal espanyolista cada dia està més nerviós. No varen preveure que la crisi econòmica que patim tingués com a conseqüència que bona part de la societat catalana es plantegés si no estaria millor separada d’Espanya que unida a un país que no té cap possibilitat de sortir-ne. I, per això, els seus esforços dialèctics es concentren a avisar-nos dels mals que tindria una Catalunya independent: que no estaria a la Unió Europea, que no seria viable, que no podria pagar les pensions, etc.

Però el que es juga a les properes eleccions no és la independència de Catalunya, sinó el dret del poble català a decidir el seu futur, que no és ben bé el mateix. Quan el poble català tingui aquest dret, si arriba a tenir-lo, vindrà el moment de prendre una decisió. I serà llavors quan s’haurà d’analitzar la viabilitat d’una Catalunya independent.

S’han publicat molts estudis sobre aquesta viabilitat, però, pel que he pogut llegir fins ara, arribo a la conclusió que ningú, en aquest moment, pot dir si una Catalunya independent estaria en millors, iguals, o pitjors condicions que seguint unida a l’estat espanyol. I d’aquí a tres setmanes, és materialment impossible que algú pugui publicar algun estudi més consistent que el que s’ha publicat fins ara.

Si repassem el que proposen els diferents partits sobre el tema del dret a decidir, veiem que el PP i Ciutadans s’hi oposen, el PSC el recolza (però el PSOE, no), que CiU, ERC i ICV hi estan a favor.

Com que estar en contra del dret a decidir és, al menys a Catalunya, impopular, ja que segons les enquestes està recolzat pel 80 % dels catalans, el PP i Ciutadans pretenen desviar l’atenció avançant-se a la segona fase del procés, és a dir, qüestionant la possibilitat de que una Catalunya independent pugui assegurar el benestar dels seus ciutadans.

Per altra part, el PSC proposa un model federal, però aquest model, ni el tenen definit, ni tots hi estan d’acord. Potser d’aquí a uns mesos ho tindran més clar.

Potser faríem bé, al dipositar el nostre vot, de no perdre de vista l’objectiu del proper govern, que és, a més de lluitar contra la crisi, el de treballar per assolir el dret a decidir. Ja tindrem temps de fixar la nostra posició sobre la segona fase del procés, que serà la de decidir on i amb qui volem estar.

Amors que maten

Ara, els dirigents del PP, sense cap sentit del ridícul, afirmen en un vídeo que els agrada Catalunya. Al senyor Xavier Arenas, perquè “he tingut la sort de viure uns anys en aquesta terra i això m'ha fet un gran admirador de Catalunya . En aquesta terra hi ha molts andalusos i això em situa en un afecte molt especial”. Al senyor Esteve Gozález Pons, perquè, sent valencià, “som de la mateixa sang i del mateix sentir perquè tots som espanyols. Tots estem uns al costat dels altres”. Al senyor Carles Floriano, perquè, sent universitari, un catedràtic de la UPF dirigia el seu treball, i perquè ha recorregut Catalunya i admira "les profundes conviccions dels catalans. Nosaltres, tot el Partit Popular, estem compromesos amb aquesta part del cor d'Espanya". No podia faltar la senyora Maria Dolors de Cospedal, que té una “gran vinculació amb aquesta terra”, ja que “té molts amics catalans”, i afirma que “Catalunya és un lloc meravellós per estar, per viure, per contemplar, per gaudir de la natura”. Finalment, el mateix senyor president del govern central, que recorda el seu origen gallec però també que els seus fills han nascut a Catalunya, de manera que Catalunya, assegura, "és la meva terra també". "M'agrada Catalunya, m'agraden la seva gent, el seu caràcter obert, la seva laboriositat. Són emprenedors, fan coses, la gent compleix. M'agrada Catalunya".

Però no solament aquests distingits membres del PP han descobert el seu amor per Catalunya, sinó que també un reguitzell d’alcaldes del PP també. Entre ells l'alcaldessa de Marbella, Ángeles Muñoz, l'alcalde de Salamanca, Alfonso Fernández Mañueco, o l'alcaldessa de Logronyo, Concepció Gamarra. A tots aquests alcaldes els agrada el caràcter "acollidor" i la "tolerància" dels catalans, la seva gastronomia o la seva societat "oberta i cosmopolita".

Tot aquest amor no va impedir que alguns membres destacats del PP recolzessin el boicot als productes catalans de l’any 2006, ni que el PP presentés un recurs contra l’estatut aprovat pel parlament espanyol i pel poble català.

Però no solament això. El que trobo pitjor és que els dirigents del PP hagin acceptat de participar en un vídeo tan ridícul i tan poc convincent. Es deuen pensar que els catalans (i els espanyols) som tontos. I això ho pensen des de sempre. I potser tenen raó, ja que encara hi ha gent que els vota.

En realitat, al PP li agradaria una Catalunya que fos com és ara mateix el País Valencià: un país domesticat. Al vídeo ho demostren clarament.

Les polèmiques de la independència

Anirem comentant algunes de les novetats sobre la independència de Catalunya.


Si Espanya es trenca, abans es trencarà Catalunya

L'expresident del Govern José María Aznar ha advertit a Catalunya que les ànsies sobiranistes estan posant en risc la seva pròpia "integritat". "Espanya no es trencarà. I afegeixo, per als que juguen irresponsablement amb les coses importants, que Espanya només podria trencar-se si Catalunya visqués abans la seva pròpia ruptura com a societat, com a cultura i com a tradició". "Catalunya no podrà seguir unida si no continua sent espanyola", ha declarat.

Probablement l’expresident confon els seus desitjos amb la realitat.

O entrem a la Unió Europea o ens quedem com estem

En ple debat sobre les conseqüències de la constitució d'un eventual estat català agitat per un PP que el situa automàticament fora de la Unió Europea, el portaveu del govern va deixar clar que no preveuen aquest escenari. En una entrevista a RAC1, Francesc Homs va assenyalar que ha d'estar “sí o sí dins la UE o no pot ser”. Té raó el senyor Homs, si Catalunya queda fora de la Unió Europea, la seva independència sembla inviable.

Els unionistes diuen que un nou estat hauria de demanar la seva entrada a la UE, entrada que s’hauria d’aprovar per unanimitat dels països membres, i Espanya, venen a dir, la vetaria. Els secessionistes afirmen que, quan uns ciutadans són ciutadans europeus, el fet de canviar les fronteres no els pot privar de seguir sent ciutadans europeus. Aquest és un dels punts clau.

Catalunya pot pagar les pensions?

La senyora Sánchez Camacho assegura que l’any 2011, a Catalunya es van pagar 19.500 milions d’euros en pensions, mentre que les cotitzacions corresponents van ser de 18.000 milions. Arriba a la conclusió que una Catalunya independent tindria problemes per pagar les pensions. Les economistes Núria Bosch i Marta Espasa, en una publicació del passat juliol on analitzen la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, basant-se en les dades de 2006 a 2009, donen el quadre següent, on es veu que, en efecte, quan les coses venen mal dades, una seguretat social catalana tindria problemes per finançar-se. Vet aquí un assumpte important, que no es pot ventilar amb quatre numerets, i que valdrà la pena d’anar aclarint.

Aquest estudi de les economistes Núria Bosch i Marta Espasa constata que el guany d'un estat català seria de 13.617 milions d'euros de mitjana anual, el 7,1% del PIB. Tornarem a parlar-ne amb més detall, ja que avui mateix, el senyor Àngel de la Fuente, del Instituto de Anàlisis Económico, compara aquest estudi amb el miracle dels pans i dels peixos.

On és el pulmó del món?

Tots sabem (o creiem que sabem) que el pulmó del món es troba a la selva amazònica, on els arbres consumeixen CO2 de l’atmosfera i li tornen oxigen. De manera que la tala d’arbres de la selva amazònica és un desastre ambiental.

El problema, però, és que no és exactament així. La selva amazònica té un flux total entre el carboni de la vegetació i el de l’atmosfera pràcticament nul. Entenem com a flux net del CO2 la respiració i la descomposició de les plantes (que produeixen CO2), menys l’absorció de CO2 mitjançant la fotosíntesi. A aquest flux net cal sumar-hi les emissions de CO2 per cremar combustibles fòssils i la de les emissions de CO2 per incendis per obtenir el flux total.

A la figura següent podem veure els flux de CO2 de la zona tropical de Sud Amèrica des de l’any 2000 fins el 2010, expressats en petagrams de C per any (1 petagram de C = 1.000 milions de tones de C = 3.667 milions de tones de CO2). Color clar, el CO2 produït per cremar combustibles fòssils, en vermell, el CO2 produït pels incendis dels boscos, i en verd el flux net tal com l’hem definit. El balanç anual té molta variabilitat i no és gens important, ja que varia entre -0,38 i + 0,58 petagrams per any, amb una mitjana pel període d’una emissió de 0,17 petagrams per any, o sigui, + 170 milions de tones de C (623 milions de tones de CO2). Els valors negatius representes una absorció total de CO2, mentre que els positius representen una emissió total de CO2.

En canvi, si anem als boscos boreals d’Alaska, Canadà i Rússia, podem observar que el balanç net de la darrera dècada ha sigut sempre negatiu, amb una absorció total anual de entre 0,66 i 1,15 petagrams, amb un valor mitjà de 0,86, o sigui, -860 milions de tones de C per any (3.153 milions de tones de CO2).

De manera que, contràriament al que pensàvem, el pulmó del món es troba a Alaska, Canadà i Rússia.

Per poder comparar aquestes xifres amb les emissions totals de CO2 a l’atmosfera, recordem que, l’any 2011, Espanya va emetre 340 milions de tones de CO2, mentre que el total d’emissions mundials va ser de 34.033 milions de tones.

Dades per les regions boreals
Dades per la regió tropical d’Amèrica del Sud

Malgrat 1962 – Nou director al Motel

La Vanguardia del dimecres 24 d’octubre de 1962, ara fa cinquanta anys, publicava que el Motel havia canviat de director.

Independència i cartera

Seguim amb La Contra de la Vanguardia. Avui li ha tocat el torn al senyor Charlie Jeffery, catedràtic de Ciències Polítiques a Edimburg, ciutat que, com tothom sap, es troba a Escòcia. Naturalment, parla del referèndum per la independència d’Escòcia.

A Escòcia hi ha, diu l’entrevistat, entre un 25 i un 30 % de persones que votaran sí, amb el cor, a favor de la independència. Hi ha un 30 % que votaran, també amb el cor, que no. Queda un 40 % de persones indecises, que no votaran sí o no amb el cor, sinó amb la cartera.

Estic convençut de que a Catalunya passa exactament el mateix. Estan apareixent multitud d’articles als diaris intentant demostrar que, amb la independència, els catalans viuran pitjor, i una multitud que diuen exactament el contrari. I això només és el començament.

Penso que, d’una manera o d’una altra, a Catalunya també hi haurà un referèndum consensuat. I que, com a Escòcia, es decidirà per la cartera. Queda molt per escriure sobre si els catalans viuran millor amb independència que seguint com avui. Queden dos o tres anys per convèncer uns i altres. Per ara, gairebé tot el que he llegit sobre el tema no deixa de ser pura brossa, escrits sense cap ni peus. Veurem si la qualitat dels estudis econòmics millora. Per ara, el que em sembla que ho fa millor és en Sala i Martín.

Retallar en educació tot millorant-la

Molt interessant la Contra d’avui de la Vanguardia, on un expert en economia de l’educació explica que es poden retallar les despeses en educació tot millorant el rendiment dels estudiants. La recepta és senzilla: la qualitat dels professors marca la diferència en la qualitat dels estudiants. De manera que s’ha d’avaluar els professors, fotre al carrer els dolents i contractar-ne de bons, si es vol tenir una bona educació.

Però, diran alguns, els professors són funcionaris, han guanyat una oposició, no se’ls pot acomiadar... I així, amb aquesta premissa totalment idiota, és com hem anat creant un sistema que té el 30 % de fracàs escolar, un sistema que condemna a l’atur la meitat dels joves, en gran mesura perquè són perfectament incapaços de trobar feina o, si no en troben, de crear la seva pròpia empresa.

Si volem salvar l’educació i crear expectatives positives pel país (sigui aquest país Catalunya o Espanya), s’ha de començar per flexibilitzar el mercat dels professors, tant de primària, com de secundària, com de batxillerat, formació professional i universitat, pagant bé els bons i fotent al carrer els dolents. I deixant-nos de tonteries com les de que, per haver aprovat una oposició, tenen la plaça en propietat.

Encara que em temo que aconseguir això encara fan falta més pebrots que per atènyer la independència de Catalunya.

No sé si sortirem alguna vegada d’aquesta crisi. Però sí tinc la impressió que, si no s’arregla el problema educatiu, les possibilitats de sortir-ne són molt minses. De manera que, d’una vegada, hauríem de prendre la decisió de tenir només bons professors.

Un ministre tertulià i un president misteriós

Sembla evident que per escollir un tertulià com a ministre s’ha de ser curt de gambals. I quan s’ha escollit un ministre tertulià, que aquest enraoni com si estigués a una tertúlia, no sorprèn ningú. De manera que el ministre tertulià senyor Wert (qui no el recorda a Intereconomia?) ara vol espanyolitzar les criatures catalanes.

Estic llegint un llibre sobre el període que va del 1939 al 1975, l’època d’en Franco: als anys quaranta també es volia espanyolitzar els separatistes, catalans o bascs. Amb l’agreujant de que el que no es deixés espanyolitzar acabava mort a una cuneta. Esperem que al ministre tertulià no se li ocorri també aquesta idea.

Quan el ministre tertulià enraona, augmenta al nombre d'independentistes.

Però el seu cap, al que The Ecomist anomena Mysterious Mariano, tampoc sap callar. Després de qualificar la manifestació de la Diada de “algarabía” i de “lío”, ara qualifica el dret a decidir del poble català de “disparate colosal”. El misteriós Mariano no ha canviat des de que dirigia uns qualificatius com aquests al pobre Zapatero. Qualificatius que no aportaven cap solució als problemes, però que eren molt celebrats per la bancada conservadora. Com el ministre tertulià, el misteriós primer ministre espanyol, cada vegada que enraona sobre Catalunya, augmenta el nombre d'independentistes.

“Espanyolitzar”, “algarabía”, “lío”, “disparate colosal”, són expressions molt aplaudides a les tertúlies de la caverna. Però no són pròpies de persones que formen part d’un govern. La raó? No només no aporten res a la solució del problema, sinó que contribueixen a que el problema sigui cada cop més complicat de resoldre.

L’article de The Economist acaba així: “Diu la creença popular que el més notori dels gallecs espanyols, el Generalísimo Franco, només veia dos tipus de problemes: els que el temps acabaria arreglant i els que ni tan sols el temps pot resoldre. El Sr Rajoy hauria de rebutjar aquesta manera de pensar. La seva actitud tranquil·la ajudarà a Espanya si serveix per refredar passions, però no si serveix per postergar decisions que cada vegada seran més difícils de prendre”. El problema és que l’actitud tranquil·la del misteriós Mariano ni arregla els problemes ni refreda passions, més aviat al contrari. Com molta gent aparentment tranquils, quan està preocupat i nerviós, tot el que sap fer és dir un exabrupte, sense donar-se compte que aconsegueix exactament el contrari del que pretenia.

Amb personatges com aquests, el futur, ja de per si complicat, encara ho serà més.

Malgrat 1962 – Desbordament de la Tordera i de la riera

Ara fa cinquanta anys, el dia 11 d’octubre del 1962, unes pluges intenses van provocar el desbordament de la Tordera, com queda reflectit a les cròniques de la Vanguardia dels dies 12, 13 i 14 d’octubre. El desbordament de la riera és descrit a la Voz de Malgrat del mes de novembre.

Aquest episodi va passar menys de tres setmanes desprès de la tragèdia de les inundacions del Vallès, el 25 de setembre de 1962, que van causar 815 víctimes, entre morts i desapareguts.

La Vanguardia del divendres 12 d'octubre 1962

La Vanguardia del dissabte 13 d'octubre de 1962

La Vanguardia del dissabte 13 d'octubre de 1962

La Vanguardia del dissabte13 d'octubre de 1962

La Vanguardia del diumenge 14 d'octubre de 1962

La Voz de Malgrat del mes de novembre de 1962

El deute públic de la Generalitat

Podem veure com ha evolucionat el deute públic de la Generalitat (sense comptar el de les seves empreses públiques) des de que va començar la bombolla immobiliària, l’any 2007, fins avui.

Entre els anys 1997 i 2002, amb una Generalitat presidida per en Jordi Pujol, el deute es va mantenir més o menys constant, passant de 9.250 a 10.918 milions d’euros. En aquest mateix període, el PIB va augmentar de pressa degut a la bombolla immobiliària, de manera que el deute de la Generalitat, expressat com a percentatge del PIB, va baixar, passant del 9,7 al 7,4 %.

Durant el primer tripartit, del 2003 al 2006, presidit per en Pasqual Margall, el deute va augmentar un 36 % en quatre anys, fins a 14.873 milions d’euros, però, com que el PIB seguia creixent, l’augment del deute en percentatge del PIB va augmentar molt poc, fins al 8,1 %.

Quan es va formar el segon tripartit, amb en José Montilla al front, el deute va augmentar un 40 % durant els dos primers anys, el 2007 i el 2008, mentre seguia la bombolla immobiliària, passant a ser de 20.825 milions. Encara que el PIB seguia creixent, el percentatge va augmentar fins al 10,3 %. Malgrat que els ingressos anaven augmentant, les despeses es feien sense comptar.

El drama va començar quan la bombolla immobiliària va fer figa. Durant els dos darrers anys del segon tripartit, 2009 i 2010, el deute va passar fins a 34.697 milions, un augment del 67 %. Al mateix temps, el PIB disminuïa, de manera que el percentatge de deute sobre el PIB va passar al 16,4 %. Aquest augment brutal del deute va ser degut a que el govern no va veure que els ingressos de l’any 2009, que varen ser molt importants, no eren reals, ja que les transferències del govern central estaven basades en xifres de dos anys abans, quan la bombolla estava al seu punt àlgid.

El segon tripartit no només no va saber guardar els diners del contribuent quan les coses anaven bé, sinó que quan començaven a anar malament, varen seguir gastant com si no passés res. Només hem de veure les despeses no financeres de l’any 2009 per donar-nos-en compte.

Els dos darrers anys de govern de l’Artur Mas, el deute ha seguit augmentant, passant a ser de 43.954 milions a finals del mes de juny, un augment del 27 %. Amb un PIB que es troba a la baixa, el percentatge ha passat a ser del 21,2 %. I tot això malgrat les retallades, retallades que no han servit per disminuir les despeses, almenys les de l’any 2011, com es pot veure al gràfic. El problema és doble: les retallades, es vulgui o no, disminueixen el PIB i, per tant, disminueixen els ingressos, i el deute acumulat genera cada cop més interessos, interessos que augmenten al augmentar l’interès que demanen els que deixen els diners. També hem de considerar els compromisos de despesa a càrrec dels exercicis futurs, que eren de 64.325 milions d’euros a finals del 2009, la última data que ha publicat la Sindicatura de Comptes, despesa que no es pot retallar.

Té solució aquest augment del deute de la Generalitat? Amb els interessos que s’estan pagant actualment, sembla una missió impossible, ja que estem dins d’una espiral infernal. Encara que els dos primers trimestres d’aquest any, el deute creix menys que durant els quatre darrers anys. Però no hi ha res de guanyat.

40 milions gastats en comprar drets d’emissió de CO2

Ho llegim avui al diari: Espanya compra, amb els diners dels contribuents als que s’estan retallant drets i prestacions, 100 milions de tones de CO2 a Polònia per un preu de 40 milions d’euros. Hem de dir que el preu no és car, ja que ara mateix els drets d’emissió es paguen a 7,8 euros /tona, i els certificats de reducció d’emissions a 2,0 euros/tona.

Però el que és una vergonya és que Espanya hagi de pagar a Polònia per comprar-li la possibilitat d’emetre CO2 sense sobrepassar el límit imposat pel tractat de Kioto, quan Polònia, que fa la major part de la seva electricitat cremant carbó (un 90 %, aproximadament), ha emès, l’any 2011, 350 milions de tones de CO2 (i cada any n’emet més), mentre que Espanya “només” n’ha emès 340.

L’explicació d’aquesta cosa inexplicable és que Polònia ha negociat millor el seu tractat particular de Kioto, obtenint molts més drets d’emissió dels que necessitava, mentre que el govern espanyol que va ratificar el tractat de Kioto es va quedar curt, govern encapçalat pel senyor Aznar.

I ja van més de 800 milions d’euros malbaratats pel govern espanyol pagant per poder presumir d’acomplir el tractat de Kioto. Per una economia en fallida com l’espanyola, no està malament. I després es queixen que tenen dèficit públic.

Probablement seria el moment que el govern es plantés i digués, alt i clar, que reduir les emissions de CO2 està molt bé, però pagar a qui contamina més que nosaltres per fer una presentació “comptable” però irreal, per quedar bé, és inadmissible. Però això no ho farà el govern del PP, pel que la única sortida és retallar cada cop més. Retalls que no serveixen ni serviran per res, però que fan bonic quan els membres del govern surten a l'estranger. Igual que fa bonic dir que hem acomplert amb el tractat de Kioto, encara que hàgim emès més CO2 del que ens tocava. Pagant, és clar, amb els nostres impostos.

L’atur del mes de setembre

Com estava previst, cada vegada anem pitjor. La quantitat de persones enregistrades a l’atur continua augmentant, i això sembla que no tindrà fi.

Ens diuen que sense creixement econòmic no hi haurà creació de llocs de treball, però el problema és que, molt probablement, ens estem dirigint cap a un període molt llarg en que no hi haurà creixement econòmic, almenys a països com Espanya, o com Catalunya.

Seria bo que reflexionéssim sobre aquesta realitat.

Mentrestant, a Malgrat hi ha 120 persones més apuntades a l'atur que a finals d’agost , un 7,9 % més, i 79 més que a finals de setembre d’ara fa un any, un 5,1 % més.

Fins on arribarem? Chi lo sà!

Mitt Romney i Espanya

Aquesta nit, el candidat Mitt Romney ha posat els comptes públics espanyols com a exemple del que ell no vol pel seu país. Ha dit que no vol un país en el que les administracions públiques gastin, com fa Espanya, el 42 % del PIB. Aquesta xifra ha estranyat a més d’un.

Podem veure a la següent taula els ingressos, les despeses, el saldo, el PIB i el percentatge de les despeses sobre el PIB dels darrers anys, corresponents als comptes públics d’aquest país. Recordem que els comptes públics corresponen a l’administració central, a les comunitats autònomes, a les corporacions locals i a la seguretat social. El senyor Romney s’ha equivocat: el percentatge no és del 42 % del PIB, sinó una mica més elevat.

El problema que ens podem posar és si un percentatge tan important és assumible per una economia en crisi com l’espanyola. Sobretot quan els comptes públics tenen un dèficit elevat i la balança de pagaments també és deficitària.

L’hora de la veritat

Sembla que l’hora de la veritat està a punt d’arribar. Em refereixo al referèndum per l’autodeterminació de Catalunya. D’aquí a menys de dos mesos hi ha eleccions al Parlament i, segons quin sigui el resultat, el govern que en surti prepararà el referèndum. Endavant les atxes!, diuen alguns, que veuen el seu somni d’una Catalunya independent es va fent realitat, a una velocitat que no haurien pogut creure fa poques setmanes.

Per què volem una Catalunya independent? Per dos motius. El primer, que actualment no es respecta la identitat catalana, com es demostra amb les repetides sentències contra l’educació en català, sentències recolzades principalment pel PP, però també pel PSOE, i, no cal dir-ho, pels mitjans de comunicació de la caverna. A Espanya no volen que els catalans siguem diferents, i saben, com ho sabia el Caudillo, que l’idioma és fonamental per mantenir aquesta diferència.

El segon motiu és econòmic. Espanya ens roba, diuen molts, posant com a exemple les balances fiscals. En efecte, si prenem les xifres de 2009, el dèficit fiscal català amb el sector públic central, calculat segons el mètode del flux monetari i neutralitzat pel cicle econòmic, va ser de 16.409 milions d’euros (8,4 % del PIB), mentre que el calculat segons el mètode del flux del benefici, també neutralitzat pel cicle econòmic, va ser de 11.261 milions (5,8 % del PIB). Si bé ambdós resultats són molt diferents, i si bé alguns experts, com la professora Maite Vilalta, els creuen exagerats, per haver “oblidat” algunes correccions (per exemple, segons aquesta professora, els 16.409 milions del mètode del flux monetari serien, després de totes les correccions, “només” 12.216), no hi ha cap dubte que el dèficit fiscal de Catalunya amb el sector públic central és molt elevat, ja que les xifres que es coneixen d’alguns estats federals els dèficits màxims es situen per sota del 4,5 % i en algun cas, per sota del 3,5 %. Jo qualificaria un dèficit fiscal del 8,4 % d’espoli, però un dèficit fiscal del 5,8 % d’excessiu.

Ningú ha presentat les balances fiscals del 2010 i del 2011. Amb la crisi, la reducció dels ingressos fiscals i l’augment dels aturats, és possible que presentin algunes sorpreses.

Com es presenta el futur?. Pel que fa al primer motiu, no hi haurà discussió. A Espanya no volen entendre el problema. De manera que el 25 a 30 % de catalans (l'estimació és meva) pels que la identitat i la defensa de l’idioma no es poden mantenir estant units amb Espanya, la decisió ja està presa. Pel que fa al motiu econòmic, queden moltes coses per aclarir, entre elles el dèficit fiscal. Però també si una Catalunya independent tindria prou recursos per poder disminuir les retallades, i, encara que alguns ho tinguin clar, si una Catalunya independent entraria o no a la Unió Europea.

Penso, doncs, que la decisió final del poble català es farà en funció dels avantatges o desavantatges econòmics de la independència de Catalunya. A Espanya ja es comencen a presentar càlculs per demostrar que una Catalunya independent no estaria millor que ara, sinó pitjor. Els partidaris d’una Catalunya independent, si volen guanyar el referèndum, hauran de demostrar el contrari. El que no serveix de res són les amenaces del govern central sobre la legalitat o no del referèndum.

La pregunta que em faig és la següent: i si el govern central fes una proposició de finançament reduint el dèficit fiscal al 3,5 % màxim i conservant l’ordre de riquesa de cada comunitat autònoma desprès de deduir el dèficit fiscal, el vot per la independència de Catalunya seria majoritari?

Ens esperen uns mesos molt interessants.

La causa de les revoltes i el preu dels aliments

En aquests temps convulsos, amb una crisi econòmica de cavall i amb una Catalunya que, potser, es vol separar d’Espanya, cal no oblidar que ens trobem dins d’un món molt complicat i ple de revoltes. Revoltes que, ho vulguem o no, acabaran afectant-nos, si és que ja no ens afecten.

Què causa aquestes revoltes? No és una pregunta que, a primera vista, tingui una resposta senzilla.

Però a la Universitat de Cambridge diuen que han trobat un factor únic que sembla desencadenar revoltes a tot el món. Aquest factor és el preu dels aliments. Quan aquest preu s'eleva per sobre d'un cert valor, el malestar social s'estén pel planeta. Almenys així ho diu l’estudi The Food Crises and Political Instability in North Africa and the Middle East.

Les proves provenen de dues fonts. La primera són les dades recollides per les Nacions Unides que traça el preu dels aliments, l'índex d'aliments de la FAO (l'Organització per a l'Alimentació i l'Agricultura de les Nacions Unides), que ja hem presentat aquí mateix més d’una vegada. La segona és la data de disturbis a tot el món, independentment de la seva causa. Ambdues fonts es representen al gràfic.

Mirant aquest gràfic, tot sembla indicar que quan l'índex de preus dels aliments s'eleva per sobre d'un cert valor, el resultat és que hi ha problemes a tot el món.

És lògic pensar que les persones es desesperen quan no poden tenir accés a l'aliment.

Però l'interessant d'aquesta anàlisi és que diu que els preus dels aliments no necessàriament desencadena revoltes per si mateix, sinó que simplement crea les condicions en què el malestar social pot prosperar. "Aquestes observacions són consistents amb la hipòtesi que els alts preus mundials dels aliments són una condició desencadenant dels disturbis socials", diu l’estudi.

En altres paraules, els preus alts dels aliments condueixen a una mena de punt d'inflexió en què gairebé qualsevol cosa pot desencadenar un motí, com si fos un llumí encès en un bosc sec.

Aquesta constatació condueix a un pensament obvi. Si els preus alts dels aliments són una condició necessària pel malestar social, podem arribar a la conclusió que la reducció dels preus dels aliments haurien d’estabilitzar el planeta.

Però, què es pot fer per revertir els augments de preu dels aliments?. Hi ha dos factors principals que han conduït a l'augment de l'índex de preus dels aliments.

- La primera és els comerciants que especulen amb el preu dels aliments, un problema que s'ha agreujat en els últims anys per la desregulació dels mercats de productes bàsics i l'eliminació dels límits de negociació per compradors i venedors.

- La segona és la conversió de blat de moro en etanol, una pràctica directament encoratjada pels subsidis.

Aquests són els dos factors que el món occidental i els Estats Units, en particular, podrien canviar.

Actualment, l'índex de preus dels aliments es manté per sobre del límit, però la tendència a llarg termini segueix sent inferior. Però si la tendència continua, és probable que la tendència a llarg termini de l'índex que travessi el límit a l'agost de 2013. A la figura següent podem veure aquest índex actualitzat al mes d'agost del 2012, amb la seva línea de tendència a llarg termini (en blau).

Si aquest model té la capacitat de predicció que els seus creadors de Cambridge pensen, quan això passi, el món es convertirà en un polvorí esperant que algú arribi amb un llumí.

Ho sento, però penso que, tot i el moment realment important que estem vivint, el que realment interessa és l’evolució de l’índex del preu dels aliments. La resta és pecata minuta. Inclòs la independència de Catalunya.

Blat de moro transgènic

Rates femella amb tumors més grossos que una pilota de ping-pong

Un estudi recentment publicat a la revista Food and Chemical Toxicology, titulat Long term toxicity of a Roundup herbicide and a Roundup-tolerant genetically modified maize, explica que un grup de rates que varen ser alimentades amb al blat de moro NK603, fabricat per Monsanto, havien mort prematurament i havien desenvolupat tumors mamaris, així com danys severs al fetge i als ronyons.

Aquest blat de moro transgènic és una varietat de llavor modificada genèticament per permetre de resistir a l’herbicida Roundup, del mateix fabricant.

Aquí, a Espanya i a Catalunya, seguim cultivant el blat de moro transgènic. Segurament perquè pensem, pobres de nosaltres, que no té perquè passar-nos el que passa a les rates. Ja seria hora que la Unió Europea, tal com demana França, prengués una decisió sobre aquest tema, donat que aquí en som perfectament incapaços.

Impressionant

D’entrada, he de dir que la manifestació del passat dia 11 em va sorprendre, tant per la seva magnitud com pel seu aire civilitzat. Sembla, ara sí, que a Catalunya hi comença a haver una majoria de persones que pensen que la independència és una situació millor que la situació actual. Probablement la crisi econòmica hi és per alguna cosa, però és impressionant que la quantitat de persones que votarien la independència de Catalunya ja sigui de més de la meitat, quan no fa gaires anys era de menys del 20 %. Ara, s’haurà de gestionar aquesta nova situació.

Ja fa temps que penso que si Catalunya vol alguna cosa, l’ha d’exigir, perquè ningú li donarà res per fer-li un favor. I, per exigir, s’ha de fer por. Aquesta manifestació ha fet por al poder central. S’ha de mantenir aquesta por. I, per això, s’ha d’acabar el pactar amb el PP català. No hem d’oblidar que el PP, l’any 2004, va recolzar un boicot als productes catalans, i tampoc hem d’oblidar que va ser el mateix Rajoy el que, com a president del PP, va presentar el recurs del nou estatut al tribunal constitucional. El PP ha interpretat una feblesa de Catalunya el que hagi hagut de ser el PP de Catalunya el que permetés l’aprovació dels pressupostos durant el darrer parell d’anys. És a dir, que al PP, ni aigua (políticament parlant, és clar).

És clar que, per això, fa falta que es puguin aprovar els pressupostos. El que faria por al poder central és que s’aprovessin sense haver de demanar els vots al PP i, per això, farà falta que ERC es comporti com una formació adulta. Només així podrà Catalunya obtenir el pacte fiscal i una altre manera d’interpretar la constitució.

I, parlant de la constitució, la crisi ha posat de relleu que ja no respon a les necessitats actuals, de manera que entrarem, més aviat que tard, en un nou període constituent. Si volem que el resultat sigui favorable a Catalunya, hem de continuar fent por. És la única manera de que ens respectin.

Fer por i actuar sense precipitació: aquests són, segons el meu parer, els ingredients necessaris perquè no ens continuïn prenent el pèl.

La vergonya espanyola

Un any més, aquest matí s’ha torturat, lenta i sàdicament, a un brau a la vila castellana de Tordesillas. El pobre animal, anomenat Volante, ha sigut perseguit i llancejat, tant per gent a peu com per gent a cavall, fins a la seva mort. El cabró que ha guanyat el premi per haver matat el pobre animal, després de 20 minuts de terror, un tal Sergio Sacristán Cantalapiedra, és el de la fotografia.

Però això no és tot: com que hi ha hagut molta pols, aixecada pels cavalls, molts llancers a peu no han pogut participar com haguessin volgut (és a dir, torturant ells també l’animal), de manera que han reclamat un altre brau per poder apaigavar els seus instints criminals. Menys mal que ningú els hi ha fet cas.

Com cada any, un nou exemple de la barbàrie d’un poble ignorant i bèstia.

Una teoria de la classe política espanyola

Molt interessant, per no dir imprescindible de llegir, l’article de Cèsar Molinas publicat ahir al País. En faig un petit resum.

L’autor es fa quatre preguntes:

1 - Com és possible que, cinc anys després d’iniciar-se la crisi, cap partit polític tingui un diagnòstic coherent del que està passant a Espanya?

2 - Com és possible que cap partit polític tingui una estratègia o un pla a llarg termini creïbles per treure Espanya de la crisi? Com és possible que la classe política espanyola sembli genèticament incapaç de planificar?

3 - Com és possible que la classe política espanyola sigui capaç de ser exemplar? Com és possible que ningú (amb l’excepció del Rei, i per motius propis) hagi demanat disculpes?

4 - Com és possible que l’estratègia de futur més òbvia per Espanya (la millora de l’educació, el foment de la innovació, el desenvolupament i l’emprenedoria i el recolzament de la recerca) sigui no sols ignorada, sinó massacrada amb retallades pels partits polítics majoritaris?

Argumenta l’autor que la classe política espanyola ha desenvolupat en les últimes dècades un interès particular, sostingut per un sistema de captura de rendes, que se situa per sobre de l'interès general de la nació. En aquest sentit forma una elit que anomena extractiva, i que es caracteritza per:

1 - "Tenir un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi".

2 - "Tenir el poder suficient per impedir un sistema institucional inclusiu, és a dir, un sistema que distribueixi el poder polític i econòmic de manera àmplia, que respecti l'Estat de dret i les regles del mercat lliure. En altres paraules, tenir el poder suficient per condicionar el funcionament d'una societat oberta".

3 - "Abominar la 'destrucció creativa', que caracteritza el capitalisme més dinàmic".

Com a conseqüència, els polítics espanyols són els principals responsables de la bombolla immobiliària, del col•lapse de les caixes d'estalvi, de la bombolla de les energies renovables i de la bombolla de les infraestructures innecessàries. Aquests processos han portat a Espanya als rescats europeus, resistits de forma numantina per la nostra classe política perquè obliguen a fer reformes que erosionen el seu interès particular.

La política i els seus encontorns s'han convertit en un modus vivendi que alterna càrrecs oficials amb treballs obtinguts a base d’influències a empreses, fundacions i organismes públics i, també, amb canongies en empreses privades regulades que depenen del BOE per prosperar.

La classe política espanyola s'ha dedicat a colonitzar àmbits que no són propis de la política com, per exemple i sense ànim de ser exhaustiu, el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, el Banc d'Espanya, la CNMV, els reguladors sectorials d'energia i telecomunicacions, la Comissió de la Competència, etc. El sistema democràtic i l'Estat de dret necessiten que aquests organismes, que són els encarregats d'aplicar la Llei, siguin independents. La politització a la que han estat sotmesos ha acabat amb la seva independència, provocant una profunda deslegitimació d'aquestes institucions i un sever deteriorament del sistema polític. Però és que hi ha més. Mentre envaïa àmbits aliens, la política espanyola abandonava l'àmbit que li és propi: el Parlament. El Congrés dels Diputats no és només el lloc on s'elaboren les lleis, és també la institució que ha d'exigir la rendició de comptes. Aquesta funció del Parlament, essencial en qualsevol democràcia, ha desaparegut per complet de la vida política espanyola des de fa molts anys. La fallida de Bankia, escenificada en la pantomima grotesca de les compareixences parlamentàries del passat mes de juliol, és només l'últim d'una llarga sèrie de casos que el Congrés dels Diputats ha decidit tractar com si fossin catàstrofes naturals, com un terratrèmol, per exemple, en el qual encara hi hagi víctimes no hi ha responsables.

Un cop entès això, podrem contestar les quatre preguntes fetes al principi

1 - La classe política espanyola, com a elit extractiva, no pot tenir un diagnòstic raonable de la crisi. Han estat els seus mecanismes de captura de rendes els que l'han provocat i això, és clar, no ho poden dir. És cert, hi ha una crisi econòmica i financera global, però això no explica sis milions d'aturats, un sistema financer parcialment trencat i un sector públic que no pot fer front als seus compromisos de pagament. La classe política espanyola ha de defensar, com ho està fent de manera unànime, que la crisi és un acte de Déu, una cosa que ve de fora, imprevisible per naturalesa i davant la qual només cap la resignació.

2. La classe política espanyola, com a elit extractiva, no pot tenir una altra estratègia de sortida de la crisi diferent de la d'esperar que escampi la tempesta. Qualsevol pla a llarg termini, per ser creïble, ha d'incloure el desmantellament, si més no en part, dels mecanismes de captura de rendes dels quals es beneficia. I això, és clar, no es planteja.

3. ¿Van demanar perdó els controladors aeris pels seus excessos? No, perquè consideren que defensaven el seu interès particular. Algú ha sentit alguna disculpa d'algun polític per la situació en què està Espanya? No, ni la sentirà, per la mateixa raó que els controladors. Com és que, com a mesura exemplaritzant, no s'ha plantejat seriosament l'abolició del Senat, de les diputacions, la reducció del nombre d'ajuntaments ...? Doncs perquè, caigudes les Caixes d'Estalvi, i davant les dificultats presents per generar noves bombolles, la defensa de les rendes capturades restants es porta a ultrança.

4. Tal com estableix la teoria de les elits extractives, els partits polítics espanyols comparteixen un gran menyspreu per l'educació, una forta animadversió per la innovació i l'emprenedoria i una hostilitat total cap a la ciència i la investigació. De l'educació només sembla interessar l'adoctrinament: les estridents baralles sobre l'Educació per a la Ciutadania contrasten amb el silenci espès que envolta les qüestions veritablement rellevants com, per exemple, l'elevadíssim fracàs escolar o els lamentables resultats en els informes PISA. La innovació i l'emprenedoria llangueixen en el marc de regulacions dissuasòries i fiscalitats punitives sense que cap partit es prengui seriosament la necessitat de canviar-les. I la despesa en investigació científica, concebut com a sumptuari de manera gairebé unànime, s'ha retallat amb especial acarnissament sense que ni un sol polític rellevant hagi protestat per un disbarat que compromet més que cap altre el futur dels espanyols.

La causa de tenir una classe política extractiva com la que tenim? En primer lloc, el sistema electoral proporcional, amb llistes tancades i bloquejades, que ha creat una classe política professional molt diferent de la que va protagonitzar la Transició. Des de fa ja temps, els cadells de les joventuts dels diversos partits polítics accedeixen a les llistes electorals i a altres prebendes pel exclusiu mèrit de fidelitat a les cúpules. Aquest sistema ha acabat per convertir els partits en estances tancades plenes de gent on, malgrat que l'atmosfera està carregada, ningú s'atreveix a obrir les finestres. No passa l'aire, no flueixen les idees, i gairebé ningú a l'habitació té un coneixement personal directe de la societat civil o de l'economia real.

Una possible solució? Una reforma legal que implantés un sistema electoral majoritari provocaria que els càrrecs electes fossin responsables davant dels seus votants en comptes de ser-ho davant la cúpula del seu partit, donaria un tomb molt positiu a la democràcia espanyola i facilitaria el procés de reforma estructural.

Fins aquí un resum de l’article. Com tot resum, no és suficient. Recomano llegir l’article sencer, sobretot ara que hi ha temps per fer-ho, ja que demà és festa.

Ah, i on a l’article parla de polítics espanyols podríem, sense cap dificultat, parlar de polítics catalans.

No té res d’estrany que el ciutadà consideri la classe política com un dels problemes principals del país.