Les inundacions a València (2)

Que hi ha inundacions desastroses a la zona de València, com a tota la costa Mediterrània és ben conegut. A la figura hi veiem una imatge de les inundacions de fa 180 anys, a principis de novembre de l’any 1864. Res de nou, doncs. Per evitar catàstrofes s’imposava fer polítiques prudents. Uns era la de no construir en zones inundables.

Malgrat saber-ho, aquests darrers 60 anys s’ha permès construir en zones inundables. Ho veiem a les fotos aèries dels anys 1957 i de l’any 2021, així com en el mapa on es senyalen les construccions fetes a cada dècada a aquestes zones i un gràfic amb el nombre de cases construïdes cada any, on podem veure que a dècada 2000-2010 es va construir una enormitat, així com del 1965 al 1980, durant l’època franquista i al principi de la democràcia.

La irresponsabilitat va ser immensa. Podríem recordar que al País Valencià, del 1985 al 1999 va governar el socialista Joan Lerma, i que del 1999 al 2015 els successius presidents van ser tots del PP (Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps i Alberto Fabra). La correlació entre el partit governant i el nombre de cases construïdes en zona inundable és evident. I la dels presidents imputats per corrupció, també. En aquest cas, corrupció i irresponsabilitat han anat de la mà.

Les inundacions a València

El passat 31 d’octubre el diari Le Monde publicava una entrevista a un geòleg espanyol sobre el que ha passat a València. La reprodueixo.

“L'augment de les temperatures del mar Mediterrani i la urbanització generalitzada de les zones inundables de la Comunitat Valenciana expliquen la magnitud dels danys causats per l'episodi de “gota freda” o DANA registrat a la Comunitat Valenciana el dimarts 29 d'octubre, segons Antonio Aretxabala, doctor en geologia de la Universitat de Saragossa i expert en catàstrofes naturals.

Les pluges torrencials i les inundacions no són res de nou al sud-est espanyol, però semblen cada cop més destructives.

La temperatura del mar Mediterrani continua augmentant a causa de l'escalfament global. Aquest estiu va tornar a batre rècords. Per tant, l'atmosfera és més càlida i és plena de vapor d'aigua. No obstant això, quan el vent del Llevant, procedent del Mediterrani, càlid i humit, es troba amb una depressió aïllada d'aire fred procedent de gran alçada, una llengua d'aire fred procedent del Pol Nord, com va passar dimarts, s'anomena DANA o “gota freda”, això provoca pluges torrencials. Un fenomen meteorològic més extrem, ja que l'aire es carrega amb milions de tones d'aigua a causa de l'augment de les temperatures. Així, als voltants de València, durant més de vuit hores, van caure prop de 500 litres per metre quadrat, cosa que el fa excepcional per la seva intensitat. Això correspon a un any de pluges normals al nord-est d'Espanya

França i Europa central també han experimentat importants inundacions les últimes setmanes. Estem parlant del mateix fenomen?

En tots aquests casos, l'escalfament de la Mediterrània és dinamita. Com més augmenten les temperatures més vapor d'aigua s'omple l'atmosfera. I com més petita és la diferència d'energia entre el Pol Nord i l'Equador, més corrents d'aire fred tendeixen a separar-se, passejar, ondular-se i arribar cada cop més al sud. Aquests fenòmens meteorològics extrems continuaran augmentant perquè estem vivint les conseqüències reals del canvi climàtic.

Alhora, venim d'una situació de greu sequera perllongada a la ribera mediterrània espanyola. Hi ha un vincle entre aquests dos fenòmens?

De la mateixa manera que les llengües d'aire fred es mouen cada cop més al sud, les masses d'aire càlid es mouen cada cop més al nord. Amb el canvi climàtic, cada cop hi ha més episodis extrems: les sequeres són més llargues, les precipitacions són més violentes. És una mena de caos climàtic i això no és cap sorpresa. Els científics fa 30 anys que donem l'alarma.

Els danys a València són especialment greus. Com ho expliques?

Espanya és el país amb més preses en relació amb la superfície. Això va crear una falsa sensació de seguretat, al voltant de la idea que podríem controlar les inundacions, absorbir l'excés de pluja i abocar-lo gradualment als canals de descàrrega, sense risc. Des dels anys 50 i 60 vam construir en zones inundables, molt properes als rius, i vam abocar formigó en totes direccions, cosa que va provocar la pèrdua de permeabilitat del sòl. A la regió de València, en particular, les planes al·luvials han estat molt urbanitzades. Amb tot això, preses i rambles (canals naturals d'evacuació de cursos d'aigua) no són suficients per fer front a cabals com el que hem vist aquests dies.

Segons la seva opinió, és probable que aquest tipus d'episodis es repeteixin?

Si. De fet, només hi ha una solució, la retirada estratègica: compensar les persones que viuen en aquestes zones inundables i trobar-los allotjament en un altre lloc, per corregir els errors que vam cometre en el passat. No es tracta de pensar que hem perdut la guerra contra la natura, com alguns la presenten, sinó de cercar una manera de viure en simbiosi amb ella. Això requereix temps i diners, però si no volem continuar perdent vides i gastant milions d'euros sense parar a reconstruir allò destruït, no hi ha cap altra solució...”

Si resumim aquesta conversa, les causes del que ha passat són:

1. El mar Medierrani s’ha escalfat, augmentant l’evaporació i, per tant, la quantitat d’aigua a l’atmosfera.
2. L’ escalfament de l’Artic fa que la diferencia de l’energia entre el pol nord i l’equador disminueixi, el que afavoreix que l’aire fred es mogui més facilment cap al sud. Inversament, l’aire calent també es promoure més facilment cap al nord, provocant sequeres més llargues i més freqüents.
3. Així doncs, aquestes gotes fredes, que sempre han existit, són cada cop més freqüents.
4. S’ha construït en zones inundables i, com conseqüència, els danys, tant materials com personals, són molt elevats.

Solució? No reconstruir res en les zones inundables. És una solució radical, però la única efectiva i, a la llarga, la més econòmica.

El problema és que tornaran a reconstruir allà mateix on hi hagut les desgràcies, i d’aquí a un temps, tornarà a passar el mateix. Els interessos econòmics d’alguns són els que manen, governi qui governi.

I això mateix també passarà, més aviat que tard, a casa nostra, on s’han comès exactament els mateixos errors que al País Valencià.

La civilització de les escombraries

L’any 1972, Félix Rodríguez de la Fuente, en un dels seus famosos programes, va pronunciar aquestes paraules: «El que ens diferencia d’altres èpoques i d’altres cultures, el que més ens preocupa i el que realment més pot transformar, radicalment, la posició de la humanitat en el present, són les escombraries. Les escombraries no només en forma de cotxes antics que estan amuntegats als cementiris, no només amb bosses de plàstics i aquells contenidors famosos sense retorn que ompliran Espanya i tot el món. Les escombraries en forma de verins dissolts a la sang dels éssers vius que s’acumulen a les nostres vísceres. Les escombraries en forma de tot tipus de substàncies químiques sense les quals ja no podem viure, inclosos l’alcohol i altres estimulants. No hi ha dubte que la nostra es pot anomenar la civilització de les escombraries».

Han passat més de mig segle i molt avançat el segle XXI, el missatge de Félix Rodríguez de la Fuente conserva tota la seva actualitat. El seu esgarrifós i encertat diagnòstic de la civilització humana podria haver-se registrat avui sense haver-hi de canviar una coma.

Les darreres dades publicades per l’Institut Nacional d’Estadística corresponen a l’any 2021 i ens diuen que en aquell any es van recollir gairebé 23 milions de tones d’escombraries a Espanya, que correspon a 480 kg per a cada ciutadà. Només el 25% d’aquestes escombraries es van separar, la resta eren escombraries mixtes. En termes generals, es poden reciclar les escombraries separades, mentre que les mixtes van a abocadors. A Catalunya s’en van produir 3 milions i mig de tones (460 kg/habitant) amb un percentatge de separació del 42%, molt superior a la mitjana espanyola.

El problema dels abocadors autoritzats és que cada vegada són més grossos, ja que seguim produint escombraries, el que fa que, bé per problemes de manteniment es produeixin fuites que contaminen les aigües del subsòl, bé per fenòmens naturals (riuades o correments de terres, per exemple) que poden arrossegar part de les escombraries dipositades, que acaben als rius. I no parlem d’abocadors clandestins ni dels dels països menys desenvolupats ...

Ens podem centrar en la contaminació dels plàstics, un problema enorme que amenaça la nostra salut. Els éssers humans han produït més de 9.000 milions de tones de plàstic des del 1950. Només el 9% dels residus de plàstic es reciclen, mentre que el 19% s’incinera i el 72% acaba en abocadors i al medi ambient, arribant als rius i al mar, on l’aigua, el sol, el vent i els microorganismes degraden el plàstic fins que es converteix en microplàstics inferiors a 5 mil·límetres. Aquestes partícules són ingerides per plàncton, bivalves, peixos i fins i tot balenes, que les confonen amb els aliments. Des d’aquí van a la cadena alimentària. Les partícules més petites, d’unes mil·lèsimes de mil·límetre, comporten molt risc ja que poden colar-se al torrent sanguini, al sistema limfàtic i arribar al fetge.

La producció de plàstic anual s’ha multiplicant al llarg dels anys, des de 2 milions de tones el 1950 fins a més de 390 milions el 2022. Una de les principals causes de l’augment imparable de la producció de plàstics és que tenen una vida útil molt breu. Es fabriquen molts productes per utilitzar i tirar.

Solucions? A nivell individual, separar millor. A nivell municipal, millorar la recollida d’escombraries i el manteniment dels abocadors. A nivell regional, promou el reciclatge d’escombraries separades. A nivell nacional i europeu, treballar per reduir el consum i regular la fabricació de plàstics. La Unió Europea va prohibir el 2021 els plàstics d’un sol ús per als quals hi ha alternatives assequibles com, per exemple, el cotó, els coberts, els plats, els vaixells o les palla, i ha començat a prohibir gradualment el 2023 la fabricació de productes de cura personal que contenen microesferes. Aquestes minúscules boles de plàstic es troben en molts productes de bellesa per les seves propietats exfoliants. Es calcula que durant una dutxa amb un gel de bany que conté microesferes fins a 100.000 boles poden colar-se pel desguàs i anar a l’oceà, on són consumits per fauna marina introduint substàncies potencialment tòxiques a la cadena alimentària.

Aquest és el camí seguir.

L’estat del clima 2024

 Fa pocs dies s’ha publicat “The 2024 state of the climate report: Perilous times on planet Earth”. Copiem les seves conclusions, que podem resumir en unes poques paraules: estem ben fotuts i no ens en volem donar compte.

“Malgrat sis informes de l'IPCC, 28 reunions de la COP, centenars d'altres informes i desenes de milers d'articles científics, el món ha avançat molt poc sobre el canvi climàtic, en part a causa de la forta resistència d'aquells que es beneficien econòmicament del sistema basat en els combustibles fòssils actuals.

Actualment anem en la direcció equivocada, i el nostre creixent consum de combustibles fòssils i l'augment de les emissions de gasos d'efecte hivernacle ens estan impulsant cap a una catàstrofe climàtica. Tenim por del perill d’una descomposició climàtica. L'evidència que observem és alarmant i innegable, però és aquest mateix xoc el que ens porta a l'acció. Reconeixem la profunda urgència d'abordar aquest repte global, especialment l'horrible perspectiva dels pobres del món. Tenim el coratge i la determinació de buscar solucions transformadores basades en la ciència en tots els aspectes de la societat. El nostre objectiu és proporcionar coneixements clars i basats en evidències que inspirin respostes informades i audaces dels ciutadans als investigadors i líders mundials.

Reduir ràpidament l'ús de combustibles fòssils hauria de ser una prioritat. Això es podria aconseguir en part a través d'un preu global del carboni prou alt que podria restringir les emissions dels rics i alhora proporcionar finançament per als programes de mitigació i adaptació al clima tan necessaris. A més, fixar preus i reduir les emissions de metà és fonamental per mitigar eficaçment el canvi climàtic. El metà és un gas d'efecte hivernacle potent i, a diferència del diòxid de carboni, que persisteix a l'atmosfera durant segles, el metà té una vida atmosfèrica relativament curta, cosa que fa que les reduccions siguin impactants a curt termini. Reduir dràsticament les emissions de metà pot frenar la taxa d'escalfament global a curt termini, ajudant a evitar punts d'inflexió i impactes climàtics extrems.

En un món amb recursos limitats, el creixement il·limitat és una il·lusió perillosa. Necessitem un canvi audaç i transformador: reduir dràsticament el consum excessiu i el malbaratament, especialment per part dels rics, estabilitzant i reduint gradualment la població humana mitjançant l'empoderament de l'educació i els drets de les nenes i les dones, la reforma dels sistemes de producció d'aliments per donar suport a una alimentació més basada en plantes i l'adopció d'un marc econòmic ecològic i postcreixement que garanteixi la justícia social. L'ensenyament sobre el canvi climàtic s'hauria d'integrar als currículums bàsics d'educació secundària i superior a tot el món per conscienciar, millorar l'alfabetització climàtica i empoderar els estudiants perquè prenguin mesures. També necessitem esforços més immediats per protegir, restaurar o recuperar els ecosistemes.

L'augment dels desastres climàtics anuals mostra que estem en una crisi important i que empitjorarà en el futur si seguim amb les nostres activitats habituals. Avui, més que mai, les nostres accions són importants per al sistema climàtic estable que ens ha donat suport durant milers d'anys. El futur de la humanitat depèn de la nostra creativitat, fibra moral i perseverança. Hem de reduir amb urgència els excessos ecològics i perseguir la mitigació i l’adaptació immediata al canvi climàtic a gran escala per limitar els danys a curt termini. Només mitjançant una acció decisiva podrem salvaguardar el món natural, evitar un enorme sofriment humà i garantir que les generacions futures heretin el món habitable que es mereixen. El futur de la humanitat penja d’un fil.”

Anomalies climàtiques inusuals el 2023 i el 2024. Les temperatures de l'oceà (a, b) estan actualment molt fora dels seus rangs històrics. Aquestes anomalies reflecteixen l'efecte combinat del canvi climàtic a llarg termini i la variabilitat a curt termini. Cada línia correspon a un any diferent, amb un gris més fosc que representa els anys posteriors. Totes les variables mostrades són estimacions diàries.

La temperatura del mar

Un motiu de preocupació important és l’augment de la temperatura del mar, que, si ens fixem en el gràfic, ha augmentat molt des de principis de l’any passat, batent tots els rècords des de que es tenen mesures per satèl·lit, és a dir, des de l’any 1981. Això vol dir que el mar està acumulant energia a un ritme molt ràpid, i aquesta energia només té una via de sortida, que és a través de tempestes, que s’està tornant més violentes.

Ara que l’episodi de El Niño s’ha acabat, sembla que, des del mes de juliol aquesta temperatura està per sote de la del mateix mes de l’any passat, però encara molt superior a les de sèrie històrica. Com a conseqüència, pluges torrencials i les conseqüents riuades i de vegades lliscaments que han arrasat poblacions s'han vist sovint arreu del món en llocs gens habituats a aquest tipus d'esdeveniments. Cap continent no se salva d'aquest tipus d'anomalies, que van de la Xina al Pakistan, del Sudan al Marroc, d'Itàlia a Espanya, de França a Polònia, de Mèxic als EUA, d'Argentina a Xile... El Japó acaba de rebre la visita del tifó Shashan, que ha descarregat en algunes zones fins a 1000 litres per metre quadrat i ha causat nombrosos estralls. El desert del Sàhara, una de les regions més àrides del planeta, podria experimentar durant les pròximes dues setmanes un període de pluges intenses que podria fer caure en setmanes l’equivalent a anys de pluja en algunes zones del desert. Tot això és completament inaudit. Per més que alguns s'entestin a argumentar el contrari, la Crisi Climàtica està prenent cada cop més força.

Si mirem el que està passant al Mediterrani, aquest esclafament és tant o més important que l’escalfament global del mar. Des de fa un parell d’anys, la temperatura mitjana anual del Mediterrani s’ha enfilat fins a 21ºC, un parell de graus més que fa 40 anys. Al mes d’agost, la temperatura s’enfila fins als 28ºC, cosa mai vista des de que es tenen registres fiables, també des de l’any 1981. 

La conclusió és que només és qüestió de temps que una tempesta de gran magnitud causi estralls a alguna ciutat espanyola. Ni ningú en parla ni hi estem preparats, ni tenim la més mínima intenció de preparar-nos-hi.

Una imatge interessant

La imatge del dia de la NASA és la del planeta Saturn mig tapat pel nostre satèl·lit, la Lluna. És una imatge, des del meu punt de vista, molt bonica, com la majoria de les imatges del dia que cada dia publica la NASA. Però aquesta és especialment interessant perquè va ser presa fa sis dies des de Breda, per un aficionat a l’astronomia, en Pau Montplet Sanz, que publica sovint al seu compte de Facebook fotografies astronòmiques espectaculars.

Una bola de neu

Estem al Criogenià, una fase de la història geològica de la Terra anomenada "Terra bola de neu". Fa 770 milions d'anys, la Terra va quedar atrapada en una gàbia de gel. Com es va produir aquest fenomen? Com es va aturar i com ho va fer la vida per aconseguir sortir de la hibernació?

Una immensa bola de gel que gira a l'espai. A terra, la temperatura mitjana oscil·la entre els 20 i els 50 graus sota zero i una manta glaçada, de més d'un quilòmetre de gruix, s'ha empasat els mars i les terres. No hi ha núvols al cel, el paisatge és d'un blanc encegador i, aparentment, no hi ha a l'horitzó cap forma de vida.

És probable que així fos la Terra fa uns 700 milions d'anys. El nostre planeta va romandre congelat durant uns quants milions d'anys. I el més probable és que la vida va córrer el risc d'extingir-se. Ciència ficció? No. La hipòtesi de la bola de gel és una de les teories científiques més interessants desenvolupades fins ara per explicar algunes anomalies trobades pels geòlegs a les roques d'arreu del món: per exemple, la presència de restes glacials incrustades en dipòsits que es trobaven al nivell del mar en aquell moment i, a més, prop de l'equador. O el descobriment de sediments rics en ferro, explicables només per una absència total d'oxigen de l'atmosfera.

No tothom està convençut de la seva validesa. Si fos cert, diuen els crítics, els primers organismes, dels quals també derivem, amb prou feines haurien aconseguit sobreviure, i l'evolució s'hauria aturat. Un episodi semblant ja s'havia produït, al Proterozoic, 1.500 milions d'anys abans. Una glaciació tan intensa, però, hauria desencadenat un cercle viciós: més gel no només significa més fred, sinó també un major reflex de la radiació solar, per tant, encara més fred. I la Terra mai no hauria estat capaç d'alliberar-se de la presa glacial.

Però els partidaris argumenten: en aquella època existien formes de vida molt primitives, com les algues i els cianobacteris, que podien viure amagades a les aigües termals volcàniques, i el fitoplàncton. I una vegada més van ser els volcans els principals responsables del desglaç de la Terra. El diòxid de carboni emès pels volcans es va acumular gradualment a l'atmosfera i va atrapar els raigs del sol, fent que la temperatura tornés a pujar. El mecanisme? El de l'efecte hivernacle, el mateix que avui amenaça d'escalfar el nostre planeta, aquesta vegada en excés.

La primera sospita que la Terra havia passat realment per una glaciació especialment intensa, o almenys una sèrie de glaciacions especialment rígides, va sorgir cap als anys seixanta. Feia poc que s'havia entès que els continents flotaven sobre el mantell de la Terra com illes a la deriva, i no sempre havien estat en la mateixa posició.

Va ser Brian Harland de la Universitat de Cambridge qui va trobar la primera pista: va descobrir que a les roques que es remunten al Neoproterozoic, és a dir, fa 700 milions d'anys, i que es van trobar a quasi tots els continents, hi havia restes de dipòsits glacials. No només això. La presència de carbonat de calci i magnesi a la capa just a sobre va demostrar que la “bola de gel” havia d'haver donat pas a una “bola de foc”, període en què la temperatura mitjana devia arribar a nivells tropicals.

Al mateix temps, analitzant l'orientació magnètica de les partícules minerals trobades a les roques, Harland va establir que quan es va començar a formar la bola de gel, el trencaclosques dels continents que havien format Rodinia, es trobava majoritàriament al cinturó tropical. Va ser en aquest moment quan van sorgir els primers dubtes: si es van trobar indicis de la presència de gel als tròpics, significava que el gel havia estat per tot arreu. O millor dit: havia envoltat tot el planeta. I si això hagués passat realment, per què no s'havia extingit la vida, i què havia provocat, en canvi, el retorn a la normalitat?

Fa mil milions d'anys, o gairebé, la Terra estava poblada per algues i microorganismes marins. Alguns investigadors, els més escèptics, creuen que es van refugiar en una franja d'oceà que havia quedat lliure de gel. Els més convençuts pensen en canvi que van trobar refugi en xemeneies volcàniques i fonts termals. Recentment s'ha descobert que hi ha un nivell molt alt d'activitat biològica en els guèisers submarins i les formes de vida antigues que poden sobreviure fins i tot en la foscor total. L'activitat volcànica no es va aturar. De fet, va ser especialment intensa.

Un interrogant al cel

El telescopi James Webb ha vist aquest interrogant al cel. Un avís per la humanitat? Molt probablement, la imatge de la fusió de dues galàxies.

Amb 2 bilions de galàxies (2 milions de milions) i amb cent mil milions d’estrelles per galaxia, queda clar que som molt poca cosa.