Sant Martí (o Martiño) de Mondoñedo

Sant Martí (o Martiño) de Mondoñedo es troba a uns 5 quilòmetres al sud-oest de Foz, a la província de Lugo, i és considerada com la catedral més antiga de totes les que es conserven a Espanya. Va ser catedral fins el 1112, any en el que la seu va ser traslladada a Mondoñedo.

Aquesta catedral és un temple que va ser edificat al segle VI, però es va tornar a edificar al segle X, i va ser la primera catedral construïda al sud d’Europa. Encara s’hi poden veure restes de l’antiga construcció sueva, com ara els capitells de la façana occidental.

A un, que des de jove no li agraden gens les esglésies barroques o neoclàssiques, que cada vegada troba menys interès a les gòtiques, li sembla que a les esglésies romàniques hi troba aquell punt d’innocència i de recolliment que li permeten d’assossegar-se. I la catedral de Sant Martiño de Montoñedo compleix tots aquests requisits per passar una bona estona, tranquil•la, de reflexió. Contemplant els onze capitells, fets entre els segles VIII i X (el Pecat Original, la Luxúria, el Banquet d’Herodes, el Banquet del ric Epuló i el pobre Llàtzer, etc), ens podem imaginar els seus autors, artistes picapedrers, d’abans de l’any mil, treballant la pedra per fer aquestes meravelles.


Una mica més terra endins, hi trobem el poble de Mondoñedo, seu del bisbat Mondoñedo – Ferrol i una de les set antigues capitals de Galícia, amb la seva catedral de Sant Rossend, entre romànica, gòtica i barroca, i, sobretot, amb la seva plaça de la Catedral. Aquesta plaça, senzilla i humil, la trobo gairebé perfecta. T’asseus a la terrassa del bar O Rei das Tartas, i hi pots passar una bona estona de vida contemplativa. Cap a les vuit del vespre, seguint la tradició de la província de Lugo, t’ofereixen unes tapes variades que et reconforten l’esperit. Es menja bé i econòmic al Bar Central, un xic més amunt de la catedral.


I, per acabar de veure catedrals, aquesta vegada naturals, es pot visitar, a uns vint quilòmetres de Foz, anant cap a Ribadeo, la Praia das Catedrais, una meravella natural, que s’ha de veure almenys dues vegades, a la marea alta i a la marea baixa.


En resum, que la costa nord de Galícia, la que va de Cedeira a Ribadeo és lloc obligat per qui vulgui passar una temporada fresca a l’estiu, per qui vulgui menjar bé i no gaire car (per ara) i li agradin les velles pedres i els paisatges naturals.

El gran iceberg

Un gran iceberg s’ha desprès de la plataforma de Wilkins, a la vora de la península de l’Antàrtida. Una altra prova del canvi climàtic que tenim a sobre, diuen diaris, ràdios, televisions i tutti quanti. Però, es tracta d’una notícia rellevant? Es aquesta la prova definitiva de l’escalfament global que ens aclapara?

Aquest iceberg, llegim a La Vanguardia d’avui, té una llargada de 41 quilòmetres (com de Barcelona a Canet) i una amplada de 2,5 quilòmetres, el que dóna una superfície de 102 quilòmetres quadrats, com la ciutat de Barcelona.

Quan mirem les gràfiques de l’extensió de gel de l’hemisferi austral, observem que el passa mes de setembre, l’extensió de gel marí que rodeja l’Antàrtida va batre el rècord des de l’any 1979, any en que es va començar a mesurar amb satèl•lits: va arribar a tenir més de 16 milions de quilòmetres quadrats. Desprès, com cada any, a l’estiu austral aquesta massa de gel marí es va fondre gairebé tota, però, així i tot, va tenir en el seu mínim del mes de Febrer, més extensió que la majoria dels anys anteriors a la mateixa època, més de 2 milions de quilòmetres quadrats.

Hi ha algunes plataformes de gel costaner que aguanten el sol estiuenc, com són les de Ross i Ronne, al mar de Wedell. I sembla que passava el mateix amb la petita plataforma de Wilkins.

Aquesta plataforma de Wilkins es troba a la península de l’Antàrtida, que és la única zona del continent que, per raons de corrents marítimes i de circulació dels vents, s’està escalfant durant els darrers decennis. Però sabem que el conjunt del continent antàrtic s’ha refredat aquests darrers anys, i que l’extensió de gel marí ha seguit el seu vaivé estacional, amb més extensió de la normal. Podem veure a la gràfica de la “anomalia” de la superfície de gel que aquesta superfície ha estat més extensa aquests darrers mesos que la mitjana mensual dels anys 1979 al 2000.

Com molt sovint, una notícia que conté una mitja veritat. Però que, dita com ha estat dita, i si no l’analitzem bé, ens pot dur a conclusions errònies, però que són les que alguns volen que en empassem.

Pels que tinguin curiositat sobre aquest tema, es poden trobar informacions aquí.

El ple del mes de febrer (2)

Dedicarem aquesta segona part a les mocions presentades pels diferents grups de l’oposició. En farem una tercera part pels precs i preguntes.

Moció del Grup ERC per a impulsar la creació del Consell municipal de Cultura

El creixement de Malgrat en els darrers temps fa necessari que l’Ajuntament es doti d’uns organismes de caràcter participatiu on es pugui debatre cap on s’orienta la seva política cultural, tenint en compte les inquietuds manifestades per entitats i ciutadans. Per això la creació d’un organisme de participació, assessorament i consulta de la política cultural de l’Ajuntament ha de garantir el marc de participació ciutadana recollint les aportacions dels diferents àmbits, col•lectius i entitats de la vila.

El Consell Municipal de Cultura ha de facilitar la participació ciutadana per tal de promoure la cultura a nivell municipal i difondre l’esperit de corresponsabilitat entre les institucions i la societat.

Per tot l’exposat el GPM d’ERC proposa al Ple de l’Ajuntament l’adopció dels següents ACORDS:

PRIMER.- Impulsar la creació del Consell Municipal de Cultura.

SEGON.- Crear una comissió encarregada de dinamitzar el procés que ha de desembocar en el naixement del Consell Municipal de Cultura. Aquesta comissió, liderada per la Regidoria de Cultura, amb representants de les formacions polítiques representades a l’Ajuntament i de les entitats culturals existents al poble serà la responsable de redactar la proposta d’estatuts i composició del Consell, que el Ple haurà d’aprovar.

TERCER.- Fixar un termini de 6 mesos, des del moment de l’aprovació d’aquesta moció, per celebrar la primera reunió del Consell.

QUART.- Fer arribar aquests acords a totes les entitats culturals del poble.

CiU i ICV-EUiA recolzen aquesta moció, mentre que la regidora de Cultura i Festes diu que no la recolzarà, ja que la millor manera de començar no és constituint un consell, sinó obrint aquest període de reflexió, tot buscant la manera de que sigui participativa i de que en aquest procés es puguin definir les actuacions necessàries i quins són els espais de participació més adients per fer-ho. Recordant també que, en parlar de les subvencions, ja es va plantejar la necessitat de revisar durant aquest any la forma del seu atorgament.

La regidora del PP, preguntada què en pensava, diu que prèviament caldria establir unes pautes a seguir, indicant que mentre no estiguin definides votarà contra. A la pregunta de quines són aquestes pautes prèvies que s’han d’establir abans de poder parlar del consell, la regidora contesta que fins que no les tingui estudiades no ho pot dir, indicant que en l’únic consell en que va estar, va veure que les pautes no eren les correctes i no s’hi feia res.(El contribuent considera que, per caritat cristiana, l’oposició no hauria de fer preguntes tan complicades a la regidora del PP)

La resposta de la regidora de Cultura i Festes, per cert, tampoc és massa brillant, encara que matisa posteriorment que ha dit no al consell de cultura com inici del procés de reflexió, afegint que s’estava iniciant un procés per arribar a tenir un pla de l’acció cultural a Malgrat, per saber on s’està i cap a on s’ha d’anar. (Que és una altra manera de no dir res, ja que tothom sap on s’està. Cap on s’ha d’anar és una altre qüestió). Esperem que aviat es farà públic es resultat d’aquest procés i puguem donar la nostra opinió.

I esperem també que la negativa a crear el consell de cultura no sigui només degut a que l’equip de govern vol continuar a no compartir amb ningú la decisió de a qui atorgar els 37.000 € destinats a transferències de l’àrea de cultura, a beques i a investigacions històriques.

Vist el que s’ha vist, a ningú ha d’estranyar que no s’aprovi la moció, amb 9 vots en contra (PSC i PP)

El comentarista, que no és pas gaire partidari de la creació de consells, pensa, però, que la gestió municipal de la cultura ha de ser participativa. Al final del procés anunciat per la regidora de cultura i festes, quan se’ns informi d’on s’ha d’anar, en tornarem a parlar.


Moció dels Grups d'ERC, CiU i ICV-EUiA per modificar el Catàleg de Béns Protegits del Pla d’Ordenació Urbanística a Malgrat de Mar

Resumint la moció:

Demanem petició de catalogació com a bé d’interès local:

- El conjunt del Molí de la Sal, no només les restes.
- El Molí Vell
- L’estructura de canal que és troba a la riera de Sant Genís
- La mina d’aigua que arriba al Molí de la Sal

Aquests bens formarien part d’un recurs hídric que no només caldria preservar i mantenir si no que també en aquests moments de manca d’aigua seria bo canalitzar i aprofitar.

La regidora de Medi Ambient demana als grups que han presentat la moció que es deixi damunt la taula, ja que en conjunt està en sintonia amb la mateixa, si bé entén que primer s’hauria de començar per fer l’estudi complert d’aquest patrimoni per fer després la valoració sobre la seva catalogació, ja es compta amb un pressupost per fer l’estudi del Molí de la Sal. Aquest estudi es fa de tot el conjunt del Molí de la Sal, per tant també la mina d’aigua, estant a l’espera d’altres pressupostos en relació amb el Molí Vell i l’estructura de canal de la riera de Sant Genís, a sota del camí de can Feliciano.

La portaveu de CiU manifesta no tenir cap problema en deixar la moció damunt la taula, si bé si, com s’ha dit, comparteixen el fons, hauria de ser amb el compromís per part de l’equip de govern de crear un grup de treball per estar al corrent d’aquest estudi, poder parlar amb l’empresa que el faci i poder participar-hi, com es va fer en l’elaboració del Catàleg.

La regidora de Medi Ambient respon que la informació que rebin, la compartiran amb els grups de l’oposició.

La portaveu d’ERC manifesta que el que es demana es poder participar, com es va fer en l’elaboració del Catàleg.

El portaveu d’ICV-EUiA accepta també que es deixi damunt la taula la moció, sabent que hi ha aquest compromís de que en cap moment es trobaran amb una proposta tancada en quan a la conservació i millora del patrimoni històric del municipi, i que es possibiliti fer reunions prèvies per a poder debatre sobre els anàlisis tècnics.

Per unanimitat es deixa la moció damunt la taula.

S’ha de tenir cura, però, a les paraules de la senyora alcaldessa: “que els polítics sàpiguen acceptar els informes tècnics”. Què vol dir amb això la senyora alcaldessa? En aquest tipus d’afer, com en tants d’altres, un informe tècnic només és un informe tècnic, i, gairebé sempre, un altre tècnic ens donarà un informe diferent. Sense que això vulgui dir que un sigui millor ni pitjor que l’altre. Es podria pensar que s’escollís el tècnic que donarà el tipus d’informe que vagi bé amb el desig del qui li encarrega. Compte doncs, que hi pot haver sorpreses.

Dit això, penso que tant l’equip de govern com l’oposició fan una bona feina: els uns per ocupar-se de l’estudi d’aquest patrimoni, els altres per vigilar com es fa.


Moció del GPM CiU per impulsar un Pla d'acció cultural i elaborar una guia d’entitats a Malgrat de Mar

La moció proposa editar una GUIA D’ENTITATS DE MALGRAT amb informació referent a totes les entitats del municipi i les seves activitats, amb el calendari, horaris i espais. Aquesta guia pot esdevenir una eina per informar i convidar a participar als nous residents de totes aquelles activitats que es poden fer a Malgrat.

Aquesta moció s’aprova per unanimitat.

No farem cap comentari, ja que ens sembla una bona decisió. Amb aquesta aprovació es demostra que els diferents grups de l’ajuntament poden, quan volen, arribar a posar-se d’acord.


Moció del GPM d’ERC per a la creació d’un registre d’entrada de documents a l’Àrea de Serveis personals

Resumim la moció:

Donada la constatació que l’Àrea de Serveis Personals no disposa hores d’ara un servei de registre documental podem afirmar que no es donen les condicions òptimes per garantir el millor servei al ciutadà, així com el respecte als seus dret, es proposa la creació de manera immediata del registre d’entrada de documents a l’Àrea de Serveis Personals.

La senyora alcaldessa contesta que estan d’acord amb l’esperit, però no amb la lletra, ja que dir que es crea un registre no seria cert, perquè ja existeix i pel que fa a la majoria dels departaments funciona, per bé que hi ha mancances en el registre en algun departament.

La veritat, segons es desprèn de la discussió, és que hi ha un registre general d’entrades i sortides de documents a l’Ajuntament, però que no funciona prou bé. Es modifica la moció de la manera següent:

"Adequar i millorar el funcionament del registre d’entrada i sortida de documents de l’Ajuntament"

Amb aquesta nova redacció, la moció s’aprova amb dues abstencions (l’alcaldessa i regidor de Convivència, Seguretat Ciutadana i Mobilitat)

La gestió d’un registre no és un assumpte senzill. Sempre es podrà millorar. La moció presentada per ERC és, doncs, pertinent. La seva acceptació per l’equip de govern, positiva. A veure si la millora decidida es nota aviat.


Pels esperits curiosos que vulguin saber què va voler dir la regidora del PP quan es va referir a "pauta", heus aquí la definició:

Pauta
[del cast. pauta, del ll. pacta, neutre pl. de pactum 'pacte, convenció, norma' (v. pacte)]
1 1 Ratlla o conjunt de ratlles horitzontals que serveixen de guia per a escriure.
2 Full de paper que té impreses ratlles negres relativament gruixudes perquè es puguin veure per transparència quan hom escriu en un paper posat damunt.
3 MÚS Pentagrama.

2 fig Norma, guia, model. Les pautes alimentàries.

L’ampliació de la dessaladora

L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha adjudicat l’ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera, situada al cap de la Tordera. Aquesta ampliació podrà donar fins a 20 hectòmetres cúbics d’aigua dessalada per any. Això suposa que la planta doblarà la seva capacitat de dessalar aigua, ja que fins el moment podia produir 10 hectòmetres cúbics per any. Aquest volum permetrà el subministrament d’aigua potable per a les necessitats domèstiques d’una població d’uns 500.000 habitants. En efecte, si tenim en compte que una persona consumeix de l’ordre de 110 litres per dia, és a dir, uns 40 m3 per any, els 20 hectòmetres cúbics (20 milions de metres cúbics) corresponen al consum domèstic de mig milió de persones.

L’obra està pressupostada en 56,4 milions d’euros i en aquest preu també s’inclou la explotació de la planta dessalinitzadora fins l’any 2018. S’ha adjudicat a l’empresa Aquqlia, filial de Fomento de Construcciones y Contratas. El termini d’execució de l’ampliació de la planta és de 18 mesos. Si el termini es compleix, doncs, l’ampliació estarà llesta al final del 2009.

El projecte d’ampliar la dessaladora s’acompanya de millores en els sistemes de captació. En comptes del sistema de captació de pous que es va construir en la primera fase, ara s’ha optat pel sistema de presa oberta directament del mar, el que hauria de permetre, a més, d’incrementar la capacitat de producció de la planta fins a 80 hectòmetres cúbics anuals en cas que sigui necessari, fent, és clar, més ampliacions de la filtració. Fa uns mesos, la planta es va haver d’aturar perquè un temporal havia fet malbé per enèsima vegada els pous habilitats a prop de la punta de la Tordera. L’erosió que pateix aquest espai fa que les onades sovint trenquin les canonades. L’ACA preveu que amb el nou sistema de captació les avaries serien més rares.

Alhora, es construirà un nou dipòsit d’aigua de 20.000 metres cúbics de capacitat.

També s’efectuaran millores tècniques, especialment la substitució de les turbines per altres menys consumidores d’energia, el que hauria de permetre reduir el consum energètic específic de la planta al voltant del 8%.

Penso que això és una bona decisió i una bona notícia pels pobles de l’entorn. L’aigua és un bé escàs, i la opció de dessalar l’aigua del mar és una bona opció, sobretot ara que s’ha reduït de manera dràstica el consum d’electricitat necessari per la dessalació (recordem que no fa més de 30 anys, es necessitaven gairebé 30 kWh per obtenir un metre cúbic d’aigua dessalada, i que ara se’n necessiten entre 2,5 i 3).

L’aigua és un bé escàs, mentre que l’energia no. Si hem de triar entre aigua i consum d’energia, no tindrem pas gaire difícil d’escollir. Per altra banda, els transvasaments (que no són pas gratuïts pel que fa al consum d’anergia; un dia en farem la comparació), tenen l’inconvenient que, quan hi ha sequera, no es poden fer per falta d’aigua.

Les dessaladores, però, tenen també inconvenients des del punt de vista mediambiental. L’aigua que es torna al mar, que ve a ser un 55 % de l’aigua tractada, ho fa amb una concentració de sal del doble que l’aigua del mar. A la sortida d’aquesta aigua, per tant, la vida de plantes i peixos serà destruïda. Si la dessaladora funcionés sempre, aquesta zona seria colonitzada per altres espècies adequades a la nova concentració de sal. Però com que això no és possible, ja que la dessaladora s’atura de tant en tant, cap espècie vegetal o animal serà capaç d’adaptar-se a aquests canvis importants de salinitat. Ho hem de saber, encara que la superfície de les zones afectades per aquest fenomen no sigui pas massa important.

El ple del mes de febrer (1)

A la web de l’Ajuntament s’ha publicat la minuta de la reunió del ple del 7 de febrer del 2008. Aprofitem l’avinentesa per fer-ne uns comentaris. Aquesta primera part tracta dels assumptes, diguem-ne, corrents. En farem una segona part per tractar de les mocions.


Revisió de les tarifes del servei de taxi

El ple aprova, amb l’abstenció d’ERC i d’ICV-EUiA, informar favorablement la sol•licitud del Sindicat del Taxi de Catalunya, relativa a l’aprovació de les tarifes del servei de taxi de Malgrat de Mar, amb un increment mitjà del 3,97 %.


Revisió de tarifes del servei de subministrament d’aigua potable a Malgrat de Mar

El Ple de l’Ajuntament, per 14 vots a favor (PSC, PPC, ERC i ICV-EUiA) i 3 abstencions (CiU), acorda informar favorablement la sol•licitud de l’Empresa d’Aigües Potables de Malgrat SA, relativa a la modificació de les tarifes del servei de subministrament d’aigua potable a la població de Malgrat de Mar, amb un augment del 4,2 %.

El Sr. Puignou informa que, segons dades de la companyia d’aigües, el rendiment de xarxa actual és del 85%, quan el promig de companyies similars pels voltants, està de l’ordre del 70 al 75%, afegint que, en els últims cinc anys, s’ha passat d’una eficiència de xarxa del 70% al 85%, mèrit que cal atribuir a l’esforç de manteniment que fa la companyia per tenir la xarxa en bones condicions, essent Malgrat un dels municipis amb una eficiència més alta.

Un, que té una certa experiència en xarxes d’aigua, llegeix aquestes xifres amb una mica d’escepticisme, ja que sap que aquestes mesures tenen una incertesa molt important. I pensa que es donen aquestes xifres més per fer callar possibles crítics que per explicar una realitat. Si un fos de l’oposició, demanaria al Sr. Puignou que s’informés de com la companyia mesura aquestes pèrdues. La gestió d’una xarxa d’aigua no és senzilla, sobretot si és antiga i si els seu circuit és complicat.


Adhesió al protocol general del Pla de Concertació Xarxa Barcelona Municipis de Qualitat, aprovat per la Diputació de Barcelona

La Diputació de Barcelona, en sessió plenària celebrada el dia 20 de desembre de 2007, va acordar aprovar el Protocol general del Pla de Concertació Xarxa Barcelona Municipis de Qualitat període 2008-2011, que crea un espai de treball compartit amb la finalitat de desenvolupar conjuntament els següents objectius generals:

a) el foment de polítiques públiques locals de qualitat a partir de la satisfacció de les necessitats locals expressades pels ens locals o detectades per la pròpia Diputació de Barcelona, amb la voluntat de contribuir al desenvolupament d’actuacions de qualitat, responent a uns estàndards mínims que garanteixin la vigència dels criteris de reequilibri territorial, desenvolupament sostenible i cohesió social, establint els instruments d’avaluació que permetin analitzar la tipologia i l’impacte de les actuacions concertades.

b) l’impuls del treball en xarxa per garantir la prestació integral de serveis municipals, tant pel que fa a la fase de disseny, creació o millora d’infraestructures i equipaments, com la fase de gestió i realització d’activitats i prestació directa de serveis.

Al llegir aquests objectius generals, el contribuent es troba davant d’un dilema: o bé no compren el que llegeix perquè no té comprensió lectora, o bé és que estan escrits en un tipus de literatura dita hermètica, és a dir, que no l’entén ni el que l’ha escrita.

Aquests objectius es concreten de la manera següent: pel que fa als programes de suport als serveis i les activitats locals, cada any de període de vigència del Pla, la Diputació aprovarà el Catàleg de serveis i activitats o un instrument anàleg que comprengui l’oferta conjunta de la Diputació, a la que podran concórrer els ens locals adherits, d’acord amb les condicions i els procediments que s’estableixin en les bases reguladores i les convocatòries corresponents.

Dit així, al contribuent sembla que li no prenen tant el pel.

Per cert, l’Ajuntament haurà de comunicar a la Diputació, abans del 29 de febrer del 2008, la relació prioritzada de necessitats pel que respecta les infraestructures i els equipaments per a les anualitats indicades. Esperem que aquesta relació es farà pública.

S’aprova l’adhesió al protocol per unanimitat, com no podia ser menys.

De tota manera, el contribuent no té pas massa clar el paper, en general, de les Diputacions provincials, a no ser que es conservin per poder donar una feina a amics i coneguts del president. Però això és un altre tema, del que algun dia parlarem.


Modificació de la subvenció atorgable a la Llar d'Infants Municipal "Els Fesolets"

En el contracte entre l’Ajuntament i l’empresa concessionària de la llar d’infants (CLECE) s’estableix que l’ens concedent atorgarà al concessionari la protecció adequada i que haurà de revisar les tarifes i subvencions quan, encara que no hi hagi modificacions del servei, circumstàncies anormals i imprevisibles sobrevingudes determinin en qualsevol sentit la ruptura de l’equilibri econòmic .

L’empresa CLECE amb data sol•licita ampliar la subvenció en 53.801,35€ per al curs 2007/2008 com a adaptació al nivell d’ocupació real de la Llar d’infants “Els Fesolets”, que en data d’avui és de 26 alumnes matriculats, quan estava previst que fossin 61.

La conclusió és que, ara per ara, l’acceptació de la llar d’infants ha estat un fracàs, probablement pels preus massa alts que s’han establert. En efecte, algunes cartes aparegudes a diferents diaris, senyalen que la llar municipal és més cara que les llars privades dels voltants. Això fa que, des del govern, s’haurà de replantejar aquesta qüestió. Es el que demanen els grups de l’oposició, que demanen ser partícips de les modificacions de preu que s’hauran de fer.

I és que, pagar prop de 54.000 € per no tenir clients és un disbarat. Valdria més donar-los als pares com a subvenció o com a baixada dels preus, per augmentar la clientela.

L’ampliació de la subvenció s’aprova amb 13 vots a favor i quatre abstencions (CiU i ICV-EUiA). ERC diu que dóna un marge de confiança al govern municipal


Conveni de col•laboració entre el Departament de Medi ambient i l'Habitatge i l’Ajuntament de Malgrat de Mar, relatiu a l'oficina d'habitatge

La Generalitat de Catalunya ha promulgat dos Decrets de desplegament del Pla per al dret a l’habitatge i del Pla de rehabilitació d’habitatges de Catalunya. En ells s’estableix que el Departament de Medi Ambient i Habitatge podrà subscriure convenis de col•laboració amb els ajuntaments en relació amb les oficines d’informació i gestió de sol•licituds d’ajuts a la rehabilitació amb la finalitat de determinar les funcions i compromisos pel que fa a les actuacions que impulsin des dels respectius àmbits d’actuació. També s’ha actualitzat el Pla d’Habitatge de la Generalitat per incloure-hi el Decret del Govern central per afavorir l’accés dels ciutadans a l’habitatge.

L’Ajuntament de Malgrat de Mar disposa d’una oficina i de personal tècnic administratiu suficient per realitzar aquest tipus de funcions.

Es tracta d’aprovar un conveni entre el Departament de Medi Ambient i Habitatge i l’Ajuntament per permetre a l’oficina municipal per les gestions fetes a Malgrat.

El Departament de Medi Ambient i Habitatge farà un pagament a l’Ajuntament composat d’una part fixa de 12.000 € i d’una part variable per cada expedient tramitat per l’oficina municipal, amb un total màxim de 30.000 € per any:

Tramitació de cèdules i inspecció de condicions d’habitabilitat = 36 €
Tramitació d’ajuts per a l’accés a habitatges protegits = 30 €
Gestió de sol•licituds d’ajuts per a la rehabilitació = 60 €
Gestió de sol•licituds de Tests d’Edificis (TEDI) = 30 €
Gestió de sol•licituds d’Informes Interns d’Idoneïtat = 36 €

El conveni s’aprova per unanimitat.


Elecció de Jutge de pau titular i suplent

S’aprova, per 16 vots a favor I una abstenció( Sra. Serra de CiU) elegir Jutge de Pau titular al Sr. Joan Serra i Buch, per un període de 4 anys, i Jutge de Pau suplent al Sr. Josep Serra i Trenchs, també per un període de 4 anys.


Nomenament de membres per a la renovació del Consell Municipal de Medi Ambient i Sostenibilitat

El ple aprova, par unanimitat, nomenar els següents membres del plenari del Consell Municipal de Medi Ambient i Sostenibilitat. Aquest consell estarà format per 4 regidors, 5 representants dels partits polítics, 3 de les associacions de veïns, 1 de les indústries químiques, 1 del sector agrícola, 1 del sector educatiu, 1 dels bombers, 1 de les associacions de comerciants, 1 del sector empresarial i 1 del sector del turisme. Total, 19 persones.

El contribuent queda bocabadat que es vulgui fer creure que un consell constituït per 19 persones pot ser operatiu. Però el contribuent, que és de bona pasta, desitja sort i bona feina als membres del consell. Perquè feina no els hi falta, i aquesta feina és important. Que no s’oblidin de la Tordera, si us plau.

Llegirem amb interès les actes de les reunions d’aquest consell.

El pas del nord-oest

Fa poc, els diaris varen publicar que el pas del nord-oest, entre Canadà i Estats Units, va quedar lliure aquest estiu, per primera vegada a la història. Evidentment, això ho expliquen com una conseqüència del canvi climàtic. Evidentment, també, es tracta d’una notícia que no s’ajusta pas massa a la veritat.

El pas del nord-oest és la possible ruta marítima que es pot seguir entre les illes del nord de Canadà per arribar a l’oceà Pacífic des de l’oceà Atlàntic, aprofitant els pocs dies en què els canals es desgelen.

Recents investigacions basades en l’estudi dels fòssils de balenes indiquen que el pas del nord-oest va estar obert fa uns deu mil anys. Possiblement també va estar obert durant un òptim climàtic que hi va haver fa uns sis mil anys.

Mirant aquestes coses una mica més d’a prop, trobem que ja fa més de trenta anys que un mariner belga, Willy de Roos, va poder travessar el pas del nord-oest, anant de Groenlandia a l’estret de Bering. Va sortir d’un port anglès, i el 18 de setembre del 1977 va arribar a l’oceà Pacífic. El viatge el va fer amb el seu iot Williwaw, de 13 metres.

Es a dir, que aquest estiu no és la primera vegada a la història que el pas del nord-est queda lliure. Tampoc ho és que sigui la primera vegada que queda lliure en temps històrics. Però dir-ho així és més periodístic i fa més propaganda en favor del canvi climàtic.

Això no vol pas dir que no s’estigui escalfant l’oceà Artic, que ho fa, i de manera accelerada aquests deu darrers anys. De la mateixa manera que el continent antàrtic es refreda, cosa que no s’acostuma pas a dir massa. De la mateixa manera que encara, que jo sàpiga, no s’ha trobat una explicació clara a aquest escalfament de l’Artic dels darrers anys, quan el conjunt del planeta ja fa sis anys que té la mateixa temperatura mitjana global.

Tinc, però, la impressió que les notícies espectaculars com aquesta del pas del nord-est, encara que estiguin poc documentades, tenen com a finalitat, a més de vendre diaris, anar-nos convertint a la nova religió oficial del segle XXI.

Impactes ambientals de la producció d’electricitat

Un dels problemes dels que no es parla pas gaire sovint, i del que no se’n ha parlat durant la passada campanya electoral (el que dona una idea clara de la seriositat de la campanya) és el de la política energètica. De l’encert de la política energètica depèn, en gran mesura, l’economia del país i la dels seus ciutadans. Una energia elèctrica cara té com a conseqüència una economia poc activa i un augment de l’atur.

Però el problema de l’energia no és senzill. Les energies barates acostumen a ser les que més impacte ambiental tenen. Per tant, una política intel•ligent ha de combinar els problemes ambientals amb els problemes econòmics. I com es determinen els impactes ambientals d’un tipus d’energia? L’estudi “Impactes Ambientals de la Producció d’Electricitat”, publicat ja fa uns quants anys (el 2001, si ho recordo bé) és una eina molt útil per fer-se una idea d’una política de producció d’electricitat.

En aquest estudi es consideren 8 tecnologies de producció d’electricitat i es fa per cadascuna una Anàlisi del Cicle de Vida, en que s’inclou des de l’extracció de les matèries primes necessàries per la seva elaboració fins a la seva gestió final com a residu. S’analitzen 12 tipus d’impacte:

Escalfament global
Disminució de la capa d’ozó
Pluja àcida
Degradació de les aigües
Emissió de metalls pesats
Substàncies carcinògenes
Boires d’hivern (pols i SO2)
Boires d’estiu (òxids de nitrogen i components orgànics volàtils)
Residus industrials
Radioactivitat
Residus radioactius
Esgotament de recursos energètics

S’han manejat 569 entrades per cada tecnologia estudiada.

El resultat final es dona en ecopunts. A més ecopunts, més impacte ambiental.

Els resultats que s’han trobat són els següents:

Centrals tèrmiques de lignit = 1.735 ecopunts
Centrals tèrmiques de petroli = 1.398 ecopunts
Centrals tèrmiques de carbó (hulla i antracita) = 1.356 ecopunts
Centrals nuclears = 672 ecopunts
Energia solar fotovoltaica = 461 ecopunts
Centrals tèrmiques de gas = 267 ecopunts
Energia eòlica = 65 ecopunts
Minicentrals hidràuliques = 5 ecopunts

Es a dir, que les centrals tèrmiques de carbó i de petroli són les que tenen més impacte ambiental, mentre que les que en tenen menys són l’energia eòlica i les minicentrals hidràuliques.

Sorprèn l’impacte ambiental de l’energia solar fotovoltaica: aquesta valoració és deguda a que és un tipus d’energia que es troba encara en una fase de desenvolupament. Actualment es basa en el silici, material que costa molt de fabricar des del punt de vista ambiental, tant en consum d’energia com en el de l’emissió de CO2.

Aquest tipus d’estudi té una composant relativament subjectiva: la valoració de cada tipus d’impacte. Per tant, es poden trobar altres estudis que donaran una puntuació diferent. Però l’ordre és gairebé sempre el mateix, que és el què ens interessa.


Els països del nostre entorn tenen polítiques diferents:

- A França, més del 80 % de l’electricitat és produïda per centrals nuclears.

- A Alemanya, les 19 centrals nuclears que produeixen un terç de l’electricitat del país, es pensen anar tancant en un termini de vint anys, es fan moltes centrals eòliques i s’augmenta la construcció de centrals de carbó.

- Al Regne Unit, hi ha un pla de noves centrals nuclears i un altre de noves centrals de carbó.

- A Espanya, no hi ha una política definida. Es volen anar tancant les centrals nuclears, però sense un calendari clar, i no hi ha res més de concret, a part fer centrals eòliques per tot arreu, caigui qui caigui.

Per què els països del nostre entorn no tenen una política que només afavoreixi la producció elèctrica amb menys impacte ambiental? Per tres raons: per qüestió de preu (ningú vol que li augmentin la factura de l’electricitat), per una qüestió de disponibilitat de l’energia produïda (les centrals eòliques només fan electricitat quan fa vent, i hi ha relativament poques possibilitats de fer minicentrals hidràuliques) i per la disponibilitat de la matèria prima (el carbó és abundant, està ben repartit arreu del món i no s'acabarà d’aquí a pocs anys, com el gas i el petroli)

Les centrals de gas, que són relativament poc impactants ambientalment, tenen l’inconvenient del preu del gas i de la seva disponibilitat en un termini no pas massa llunyà.


En resum, si volem ser prudents, hem de tenir una política basada en energies renovables (eòlica i fotovoltaica), per impactar l’ambient el menys possible, no deixar per ara el gas, però no deixar tampoc les centrals de carbó ni les nuclears. No posar tots els ous en el mateix cistell i repartir-los bé és la única manera de sortir-se’n de la manera menys dolorosa possible.

Ah, i no oblidem que, en qüestions d’electricitat, la interconnexió entre les diverses xarxes és fonamental. Encara que alguns somiatruites no ho acabin d’entendre.

Temperatures i CO2

He passat el temps apuntant les temperatures mitjanes globals anuals des de l’any 1880 fins al 2007, i les he posades en un gràfic. Aprofitant la facilitat informàtica, hi he afegit la seva tendència mitjana. Què hi observem?

- Una baixada de les temperatures des del 1880 fins al 1910: les temperatures varen disminuir de 0,3ºC.

- Un augment important de les temperatures del 1910 al 1944, període en el que les temperatures varen augmentar de 0,6ºC (equivalent a 0,2ºC cada deu anys)

- Una forta davallada de les temperatures entre el 1944 i el 1950, amb una baixada de 0,3ºC, equivalent a 0,4ºC cada deu anys.

- Un període relativament estable entre els anys 1951 1 1977.

- Un augment de temperatura de 0,5ºC entre els anys 1978 i 2001 (equivalent a 0,2ºC cada deu anys)

- Un segon període d’estabilitat entre els anys 2002 i 2007.


Al mateix gràfic hi he posat la concentració mitjana anual de CO2, mesurada des de l’any 1959. S’observa que ha passat des de 316 ppm (parts per milió), l’any 1959, a 384 ppm l’any 2007, és a dir, un augment mitjà de 1,4 ppm per any.


Al augmentar la concentració de CO2, augmenta la temperatura, grosso modo. Però si ens hi fixem amb més detall, i tornem als períodes que hem vist més amunt, i els analitzem cadascun d’ells per separat, trobem:

- Que del 1959 al 1977, la temperatura es va mantenir estable, amb una baixa molt lleugera, mentre que la concentració de CO2 passava de 316 a 334 ppm (augment de 1 ppm per any)

- Que del 1977 al 2001, la temperatura augmenta a raó de 0,15ºC cada deu anys, a la vegada que el CO2 passa de 335 a 371 ppm (augment de 1,5 ppm per any)

- Que des del 2002 fins al 2007, la temperatura no varia, més aviat baixa molt lleugerament, mentre que la concentració de CO2 passa de 373 a 384 ppm (augment de 1,8 ppm per any, més ràpid que el del període anterior)


L’esperit curiós es podria preguntar perquè de vegades la temperatura augmenta quan augmenta la concentració de CO2 a l’atmosfera i per què de vegades no. També es podria preguntar si el període de estabilitat actual de les temperatures durarà gaire.

No he trobat cap resposta convincent a aquestes dues preguntes. Probablement hi ha factors tan o més importants que la concentració del CO2 que també influeixen sobre la temperatura global del planeta. En tot cas, són preguntes que cada vegada més gent es fa i que, sense cap dubte, tindran, més aviat o més tard, una resposta. Esperarem.

El gamarús

M’ha fet gràcia veure al blog Natura a la Baixa Tordera un vídeo d’un gamarús. He après, avui, una cosa que no sabia: que el gamarús és un ocell. Mirant el diccionari, veig que també és un bolet. Mai aniràs al llit sense saber quelcom de nou, segons la dita popular. Avui, doncs, puc anar al llit amb la satisfacció d’haver après una cosa important.


El diccionari defineix el gamarús com:

[1864; d’origen incert, possiblement d'un preromà kau-ar-ukio-, paral•lel a kau-ukio-, origen del sinònim gaús, amb influx, pel que fa a la -m-, d’un mot semblant, com el cat. ant. gamús 'beneit']

[ pl -ussos ] m 1 1 ORNIT Ocell de l’ordre dels estrigiformes, de la família dels estrígids (Strix aluco), amb discs facials complets i plomatge burell.

2 fig i desp Persona toixa, aturada o de maneres rústiques.

2 BOT Bolet de la família de les poliporàcies (Griphola gigantea), de carpòfor compost amb els barrets flabel•lats i imbricats, de color bru.

El daltabaix electoral d’Esquerra

Si els resultats electorals estaven relativament ben previstos per les enquestes, sobretot per les darreres, que el Periódico publicava a la seva versió andorrana, en canvi, el daltabaix tan considerable d’Esquerra no estava pas previst. Estava prevista una baixa, ja que l’augment de fa quatre anys era degut a un sentiment anti PP i a que Esquerra era una formació política que encara no estava gastada pel poder, però no el terrabastall que s’ha produït.

Quines són les causes? Donaré la meva anàlisi.

Tothom comprenia el primer tripartit. Esquerra és un partit que, em sembla a mi, és avant tot un partit nacionalista i independentista. Penso que és per això que el voten, i no per ser d’esquerra. Així doncs, Esquerra es va aliar amb el PSC del president Maragall, quan el PSC defenia un sistema federal al Espanya, una federació més aviat asimètrica, que donaria a Catalunya i al País basc un status més aviat d’estat confederat que d’estat federat.

Però el president Montilla no té aquesta visió de l’estat. Ho va demostrar quan era polític local i quan era ministre. La seva concepció de l’estat és una descentralització administrativa probablement important, però de federalisme, res de res, i de confederalisme, encara menys. Malgrat això, els dirigents d’Esquerra varen continuar recolzant el nou tripartit. Varen dir que ho feien perquè volien subratllar la E d’esquerra de les seves sigles, deixant la C de Catalunya entre parèntesi (això sí, el seu president ha donat una resposta histriònica quan li han dit José Luis, confonent l’embolcall amb el que hi ha dins, i fent, al meu modest entendre, al ridícul)

I quina ha estat la conseqüència? Que un partit més votat per la seva C que per la seva E ha decebut, amb aquesta política d’aliances, al seu electorat natural, i no ha sucat en cap altre tipus d’electors.

La conseqüència que hem vist ahir m’ha recordat quan els comunistes francesos varen entrar a formar part del govern socialista del president Miterrand. En varen sortir completament insignificants electoralment. Es pot dir que, des de llavors, han desaparescut del mapa polític francès.

Espero que no passi el mateix amb Esquerra. Es, a Catalunya, un partit necessari. Però és un partit que pràcticament desapareixerà si no és coherent amb els que el voten, és a dir, si col•labora governant amb un partit espanyolista, com és el PSC actual.

No sé si els seus dirigents sabran reaccionar. Penso que haurien de sortir del tripartit actual si volen recuperar el seu electorat. Però això seria reconèixer el fracàs de l’estratègia de la direcció actual.

La corrupció político-immobiliària

Val la pena de llegir la Contra d’avui de La Vanguardia, on l’entrevistat és un aragonès d’Osca de 61 anys professor de Sociologia, el senyor Enric Gil Calvo. Parla de política en profunditat, i de les campanyes dels uns i dels altres. Diu, entre altres, les perles següents:

Els polítics són conseguidors i s’estan lucrant amb el tràfic d’influències, amb tot l’ample ventall de negocis de la política, que van des de la recollida d’escombraries (com a Nàpols) fins a les grans obres signades per arquitectes estrella.

A la pregunta de si no hi ha polítics honrats, el senyor Gil respon que la majoria dels polítics no són estafadors, però estan en els nusos d’unes xarxes clientelars de tràfics d’influències on circulen milers de milions d’euros, i no és que se’ls quedin ells, sinó que els hi donen un poder real molt superior al poder jurídic que es ventila en els òrgans legislatius.

Continua dient que ningú ha tractat en aquesta campanya un dels problemes més profunds de la nostra democràcia: la corrupció político-immobiliària, que és el que està al darrere de la bombolla que acaba d’explotar.

Hi ha molts altres problemes importants que no s’han tractat en aquesta campanya, com ara l’energia, l’educació, la immigració, etc, però no hi ha cap dubte que la corrupció político-immobiliària és un tema important.

Ja he dit alguna vegada que, per molt honrat que sigui un polític, es va formant una xarxa d’influències entorn seu que fan que hi hagi gent que tingui més fàcilment accés a les obres, als permisos, que d’altres, perquè tenen informacions que els altres no tenen. I aquesta gent pot arribar a guanyar molts quartos. Tothom en coneix exemples. La vox pòpuli de Malgrat té almenys un nom a la boca. I amb això no vull dir que algú faci negocis il•legals. Potser en fan, però no ho podem afirmar, ja que no en tenim la prova.

Un altre exemple del que diem, corresponent a l’ample ventall de negocis de la política, és el funcionament de la Caixa d’Estalvis de Catalunya, dirigida pel senyor Narcís Serra i que, aneu a saber per què, gestiona una gran part dels comptes dels ajuntaments socialistes catalans. Si agafem l’exemple de l’ajuntament de Malgrat, l’any 2006 (el darrer del que s’han publicat els comptes), l’ajuntament ha ingressat a la dita Caixa 21,9 milions d’euros, ha pagat al seu través 19,2 milions d’euros, i al 31 de desembre hi tenia 4,5 milions dipositats. La següent Caixa per importància de dipòsits al 31 de desembre era la de Manresa, amb uns 600.000 euros. No he vist enlloc la justificació de que les condicions financeres de la Caixa de Catalunya fossin millors que la dels seus competidors. Però si que és xocant que estigui dirigida per un socialista. Això és un altre exemple de xarxa de tràfic d’influències, on es mouen i es fan treballar milers de milions d'euros. Per qui treballen aquests euros?

I, repeteixo, tot això no vol dir que algú faci res il•legal. Però si que hi ha gent, polítics o no, que en treuen un profit important.

I passa el mateix amb les empreses. Es per això que sóc de l’opinió de trencar aquestes xarxes de tant en tant, canviant els responsables de les institucions que mouen els nostres quartos. Es per això que moltes empreses privades no volen que els seus dirigents estiguin més de sis o set anys al mateix lloc. I és per això que penso que els polítics que estan més de dues legislatures governant tenen al seu voltant uns xarxes de tràfic d’influència cada vegada mes atapeïdes. Ja varem veure com es va acusar a CiU del famós 3 %, després de més de vint anys al poder. Ja veurem, el dia que Malgrat canviï d’alcalde, el que els seus successors diran.

A qui no votarem i per què

En Janí i jo hem avançat la jornada de reflexió. L’hem aprofitada, ja que tenim el nostre vot decidit fa temps, per reflexionar sobre a qui no votarem i perquè.

No votarem ICV-EA,

- Perquè no sabem qui són ni entenem el què proposen.
- Perquè les seves sigles són una sopa de lletres.
- Perquè són els antics comunistes, disfressats d’ecologistes.
- Perquè s’estimen més que milers de persones aguantin cada dia hores d’embussos abans de fer les obres necessàries, ja que fa falta, diuen, una nova cultura del transport.
- Perquè no els agrada que encenem els llums, ni la calefacció, ni que obrim l’aixeta.
- Perquè, quan tenen accés al poder, com passa ara a Catalunya, el primer que fan és prohibir coses, limitar-nos la velocitat amb falses excuses, ja que es creuen més llestos que nosaltres.


No votarem al PP,

- Perquè utilitza la persecució de la llengua catalana per arreplegar vots arreu d’Espanya, ja que aquí no en tindran gaires.
- Perquè diuen que hi ha un dret superior als altres drets, i és que els pares tenen el dret d’escollir la llengua de les escoles públiques. Raona el PP que Catalunya és Espanya i que, per tant, s’ha de poder escollir l’ensenyament en castellà. Sap el PP, que Catalunya té una cultura pròpia, una llengua pròpia i unes costums pròpies. Sap el PP que, amb la immersió lingüística catalana, s’ha permès a milers de fills de gent de parla castellana integrar-se en un país bilingüe. Sense aquesta política d’immersió lingüística, s’haurien creat guetos i s’haurien disminuït les oportunitats d’aquesta part de població.
- Perquè a Alacant han tallat la senyal de TV3.
- Perquè tenen una demagògia tan grossa sobre el transvasament de l’Ebre cap al sud que ens fan fàstic, intel•lectualment parlant.
- Perquè han denunciat al Tribunal Constitucional alguns articles del nou estatut que són idèntics a articles que ells mateixos han aprovat a altres estatuts.
- Perquè han descobert que atacar Catalunya i la seva cultura els hi dona vots, que els és rentable, i perquè no els importa les conseqüències que aquests atacs puguin tenir per la convivència territorial, que poden ser nefastes.
- Perquè són uns irresponsables.


No votarem ERC,

- Perquè diuen que són partidaris de la independència de Catalunya i s’alien, per governar Catalunya, amb al PSOE, que s’oposa radicalment a la sobirania.
- Perquè varen votar no al nou estatut i ara es queixen de que no es compleixi.
- Perquè, segons ha dit el seu expresident Heribert Barrera, “han ofert un espectacle patètic durant quatre anys, recolzant incondicional i gratuïtament l’agressor”
- Perquè fan gala d’haver tret la línia de molt alta tensió que ha de connectar elèctricament Catalunya amb França del programa d’inversions de la Generalitat de Catalunya.
- Perquè sembla que s’estimen més escalfar la poltrona que fer una política coherent i comprensible per la població.
- Perquè són republicans.


No votarem el PSC (PSOE),

- Perquè és un partit sucursal, que no pot defensar el nostre interès al Congrés de Diputats ja que, no tenint un grup independent, ha de votar el que mani l’amo.
- Perquè el seu amo, i ells amb el seu vot, han retallat el nou estatut a la capital del regne.
- Perquè no respecten el parlament de Catalunya: no defensen des del govern català, com seria la seva obligació, la moció del parlament sobre el traçat de la via del AVE pel centre de Barcelona, amb l’excusa de què aquest traçat no és de la seva competència. Es a dir, reconeixen que el govern central té carta blanca per fer el que vulgui al nostre territori, sense que nosaltres hi tinguem res a dir.
- Perquè la seva candidata ens diu que tindrem un finançament comparable al de les dues comunitats forals, però no ens explica com.
- Perquè en tenim un exemplar a Malgrat que fa una política que podríem titllar de porca misèria, i que, a més, va a la llista del PSC (PSOE) pel congrés de diputats.

El jersei rosa de don José María

A mi no em molesten les persones baixetes. Trobo que ser baixet té molts avantatges. Si caus, per exemple, no caus de tan alt i és més fàcil que et puguin aixecar. Diuen, però no sé si és veritat, que les persones petites solen tenir mala llet.

Tampoc em molesten les persones que es deixin els cabells una mica llargs i se’ls tenyeixin. Són gent que volen tenir un aspecte juvenil i agradable a la vista, el que és d’agrair.

No em molesta la gent que dugui bigoti, encara que el porti descolorit, i encara que el bigoti sigui d’un color molt més clar que els cabells una mica llargs i tenyits. Quan, de jove, estudiava alemany amb el mètode Assimil, em va quedar una expressió molt favorable al bigoti: un petó sense bigoti és com una sopa sense sal.

No em molesta que un senyor de més de cinquanta anys porti un jersei rosa. Fa anys, ho hauria trobat una mica, per dir-ho finament, amanerat. Avui, les costums han canviat, i l’amanerament no és, com abans, considerat un defecte.

Però que un senyor baixet es presenti a parlar en un míting amb els cabells més aviat llargs i tenyits, amb un bigoti descolorit i amb un jersei rosa ja comença a ser una mica massa exagerat. I és el que ha fet don José María. Què voleu que us hi digui, probablement jo estigui antiquat, però m’ha semblat ridícul.

Es clar que ja fa temps que don José María, per a mi, fa el ridícul.

Escalfament global: pronòstics per a científics contra pronòstics científics

El passat mes de setembre es va presentar un estudi al Congrés del Estats Units amb aquest títol. Aquest estudi estava escrit per dos dels millors especialistes mundials en previsions científiques, Kesten C. Green i J. Scott Armstrong. Les seves conclusions sobre el darrer informe del Panel sobre el Canvi Climàtic de la ONU (IPCC) són molt crítiques.


Els models del canvi climàtic

Direm, primer de tot, que el fet de ser expert en una qualsevol matèria no vol dir que puguis fer models matemàtics sobre el teu camp de coneixements. Normalment has de demanar ajuda a persones que sàpiguen fer models matemàtics. Aquests models han de estar basats, per ser fiables, en alguns principis fonamentals:

- Les dades estadístiques amb les que es treballa han de ser fiables.

- S’han de conèixer bé els processos físics del clima de la terra.

Doncs bé, ni les dades estadístiques de temperatura són fiables (les mesures per satèl•lit varen començar a la fi dels anys setanta), ni els processos físics que governen el clima es coneixen completament, el que obliga als experts a fer suposicions més o menys vàlides.

El físic Freeman Dyson va escriure l’any passat: “He estudiat els models climàtics i sé el què poden fer. Els models resolen equacions de dinàmica de fluids, i fan un molt bon treball quan descriuen els moviments dels fluids de l’atmosfera i dels oceans. Però els resultats que donen quan descriuen els núvols, la pols, la química i la biologia dels boscos, dels camps i de les granges són molt deficients”.

També l’any 2007, Bellamy i Barrett varen trobar sèries deficiències en els models de circulació general descrits en el Third Assessment Report del IPCC. En particular, els models

(1) produïen distribucions de núvols molt diferents els uns dels altres, i cap era semblant a la distribució real,
(2) els paràmetres per la radiació absorbida per l’atmosfera i per la absorbida per la terra eren molt diferents d’un model a l’altre,
(3) no representaven de manera precisa el que se sap sobre els efectes del CO2, i no podien justificar ni representar les possibles retroalimentacions positives o negatives, sobre les quals hi ha una gran incertesa.

Els dos autors citats concloïen que “el sistema climàtic és un sistema altament complex i, per ara, els models no són suficientment precisos perquè les seves prediccions sobre el clima del futur es puguin tenir per fiables”.


Els models predictius

Una cosa són els models matemàtics d’un fenomen o d’un sistema, i altra cosa és un model que pugui ser considerat com predictiu.

Perquè un model pugui ser considerat com predictiu, ha de complir un munt de condicions. Els dos experts en models predictius, autors de l’estudi que comentem, n’han fixat 140. Per veure si el que diu l’IPCC en el capítol 8 del seu darrer informe, l’han auditat des del punt de vista de la predicció científica.

De les 140 condicions, en varen poder avaluar 89. Dels 89 principis de predicció que varen ser capaços d’avaluar, el capítol 8 del informe del IPCC no en compleix 72, és a dir, gairebé el 81 %. D’aquestes 72 incompliments, 60 eren molt clars. Els altres 12 eren incompliments més discutibles.

Per exemple, el principi 1.3 diu que “s’ha de estar segur que les prediccions són independents de la política” (entenent política en el sentit ample de l’exercici del poder), i és un exemple que és clarament violat pel procés del IPCC. Aquest principi es refereix a que s’ha de mantenir el procés de predicció independent del de planificació: ara bé, l’antic director d’Economia i Estadística de l’OCDE, David Henderson, ha explicat en un detallat estudi, l’any 2007, que el procés del IPCC està dirigit per persones no científiques que tenen objectius polítics i que creuen de manera ferma que l’escalfament global és antropogènic, real i perillós.

Altres exemples d’incompliment dels principis per a un bon model predictiu:

- Principi 1.4 – S’ha de confirmar que els esdeveniments o les sèries de dades podes ser predits. La incertesa sobre la temperatura global és molt alta. Hi ha discussions entre els científics per determinar quina és la tendència real de les temperatures. No es coneixen prou bé les emissions de CO2. Hi ha discussions entre els científics sobre la importància del paper del CO2 en el canvi climàtic. No es poden preveure els elements causals, ja que no es coneixen prou bé els fenòmens físics i químics que els regeixen. No es pot preveure la variació de les emissions de l’astre solar o les erupcions volcàniques, tant importants per l’evolució del clima.

- Principi 7.1 – Els mètodes predictius han de ser senzills. Els mètodes predictius complicats només són precisos si no hi gaire incertesa sobre les relacions actuals i futures, quan estem segurs que les dades tenen errors petits i quan les variables causals poden ser predites amb precisió. Aquestes condicions no s’apliquen a la predicció del clima. Per això fan falta models predictius senzills, i els que l’IPCC ha pres en consideració són molt complexes. Un model complicat tindrà, amb aquestes condicions, un grau d’incertesa molt important.

 Principi 9.3 – No fer servir ajustaments per desenvolupar el model. L’IPCC afirma que els models han estat comprovats perquè s’ajusten a les dades històriques, desprès d’ajustar alguns paràmetres. Les investigacions sobre models predictius han trobat que l’habilitat dels models per ajustar-se a les dades històriques té poca relació amb una predicció precisa.

 Principi 13.26 – Utilitzar mesures d’error. Això es pot fer agafant les dades d’un cert nombre d’anys i modelitzant prediccions per l’any següent, pels dos anys següents i així fins, diguem, els 20 anys següents, i comprovar si les prediccions són encertades. El capítol 8 del informe del IPCC no porta cap indicació de que aquest procés de comprovació dels models s’hagi fet.


Conclusions

Per tenir prediccions sobre el canvi climàtic que siguin útils per fer polítiques de prevenció, s’haurien de tenir prediccions sobre tres punts:

(1) els canvis de temperatura que es preveuen
(2) les previsions sobre els efectes d’aquests canvis de temperatura
(3) els efectes de les polítiques proposades

Per justificar canvis de política basats en el canvi climàtic, els polítics necessiten previsions científiques sobre aquests tres punts. Si els governs posen en pràctica mesures sense aquestes justificacions, és possible que facin més mal que bé.

Hem vist que hi ha un problema amb la predicció del primer punt, que és la predicció de l’evolució de la temperatura a llarg terme. El clima és complex i hi ha molta incertesa tant sobre les dades històriques com sobre les relacions causals dels fenòmens. Les investigacions avançades sobre prediccions científiques apunten a que la hipòtesis de que no hi hagi cap canvi climàtic són almenys iguals, sinó superiors, a les que diuen que n’hi ha un. Això no vol dir que no hi hagi cap canvi climàtic. Això vol dir, únicament, que el coneixement actual sobre el clima és insuficient per fer prediccions a llarg terme sobre el clima.

S’ha proposat moltes polítiques per fer front al canvi climàtic. S’hauria de subratllar que aquestes polítiques haurien de ser útils tant si hi ha un canvi climàtic com si no. Per això, s’haurien de preveure els costs i els beneficis d’aquestes polítiques tant en cas de que hi hagi un canvi climàtic com en cas de que no n’hi hagi cap. O, encara millor, estimar costs i beneficis en cadascun dels possibles canvis climàtics.

Seria bo que, en el futur, els experts que treballen sobre el canvi climàtic seguissin els principis de la predicció científica, ajudats per experts en aquesta matèria. Això ajudaria a donar als governs unes prediccions més científiques que les actuals, perquè es poguessin definir polítiques més encertades i més convincents.


Dit això, tampoc hem de caure en exageracions de l’altre costat. A la vista del informe que hem comentat, alguns mitjans de comunicació han dit que les previsions del IPCC tenen una possibilitat de ser falses de prop del 80 %. L’IPCC afirma que les seves previsions tenen una possibilitat de ser certes del 90 %. Entre uns i altres, la realitat és que, científicament, les previsions del IPCC tenen tantes possibilitats de ser certes com la possibilitat de dir que d’aquí a l’any 2100 el clima no variarà de manera significativa.

No és gens d’estranyar, doncs, que la majoria dels països industrialitzats o en vies de desenvolupament, a la vista de la manca de seriositat de les previsions del IPCC, facin unes polítiques que no tinguin en compte l’eventualitat d’un canvi climàtic. Vegem sinó, el que passa a Xina, a la India, als Estats Units i a Alemanya, per citar-ne només alguns.

Els experts del IPCC s’hauran de posar les piles per fer una feina més científicament acurada quan ens donin la seva propera versió, la quarta, d’aquí a un parell o tres anys, si volen que els governs els hi facin cas.

Si falta aigua, per què la llencem?

Avui ens hem aixecat amb mal cos, en Janí i jo. Hem comprat el diari i ens en hem anat al Passeig Marítim. Ens hem assegut en un banc de fusta, per allò de no refredar massa la part tova, i hem començat a llegir el diari.

El que pensàvem. Eleccions i més eleccions. També hi veiem que falta aigua i que les autoritats estan preocupades. Busquen, diuen, solucions. A una altre pàgina, ens expliquen que la canonada que porta aigua del Ter a Barcelona perd 11 milions de litres cada dia, per falta de manteniment.

Si cadascú gasta 120 litres d’aigua cada dia, aquesta pèrdua equival al consum de més de 90.000 persones. I diuen que això dura des de fa uns quants anys. El director de l’ACA, ens explica també el diari, ha demanat perdó.

I un servidor es pregunta: les autoritats no ho sabien? Segur que sí, però les autoritats no gasten els diners per fer un bon manteniment, que això no dóna vots. Només els gasten per inaugurar noves instal•lacions, que les fotos que els hi fan són electoralment rendibles.

I de dimissions, què? Home, no n’hi ha per tant. I, a més, ara no és el moment, que tenim eleccions la setmana que ve. Que ningú pugui pensar que, un cop ens han votat, no ens preocupem dels problemes.

Són dos quarts de dues. Ens asseiem a la terrassa d’un restaurant basc, on tenen una truita de vegetals i unes croquetes extraordinàries. Les acompanyem d’una cervesa fresca. Avui també tenim bacallà al pil-pil, ens diu el cambrer, que és de Baeza. En demanem mitja ració, amb una altre cervesa.

Ens truquen. Es la mestressa. D’aquí a un quart el dinar ja estarà fet, ens diu. Xino-xano anem cap a casa. Quan entrem, ens rep una oloreta molt simpàtica de conill a la cassola.

Desprès de dinar fem la migdiada. Una migdiada d’orinal, que en diuen, una migdiada com cal. Ens aixequem com nous.

I de les fuites d’aigua, què?, pregunta en Janí.

Vols que et digui una cosa, Janí? Molt parlar de política i altres ximpleries, però a l’hora de fer el que cal, que ho faci Rita. Per mi, que vagin tots a prendre pel sac.

La balança fiscal d’ERC

Recordem que, fa relativament poc, la fundació BBVA va publicar les balances fiscals de les diferents comunitats autònomes pel període 1991 al 2005. Probablement degut a que aquesta balança fiscal mostrava que Madrid paga més que Catalunya, alguns esperits independentistes varen titllar els seus resultats com d’anticatalans.

Doncs bé, ara ERC ha presentat la balança fiscal de 2005, calculada per una fundació afí a les seves idees, la Fundació Josep Irla. Han trobat uns resultats que difícilment podrem qualificar com d’anticatalans.

Per l’any 2005, les dues balances fiscals han donat, entre altres, els saldos següents, en milions d’euros:

Madrid = -20.938 el BBVA i -18.416 ERC
Catalunya = -11.003 el BBVA i -18.595 ERC
Balears = -1.369 el BBVA i -3.887 ERC
País Valencià = -3.170 el BBVA i -2.168 ERC
País Basc = +1.883 el BBVA i -1.012 ERC
Navarra = +104 el BBVA i -96 ERC
Castella – La Manxa = +1.831 el BBVA i +3.252 ERC
Extremadura = +2.374 el BBVA i +3.275 ERC
Canàries = +2.639 el BBVA i +4.790 ERC
Galícia = +3.360 el BBVA i +5.289 ERC
Castella i Lleó = +2.814 el BBVA i +6.509 ERC
Andalusia = +5.090 el BBVA i +13.997 ERC

Si posem aquests saldos fiscals en euros per habitant, hi trobem:

Madrid = -3.561 el BBVA i -3.036 ERC
Catalunya = -1.604 el BBVA i -2.622 ERC
Balears = -1.409 el BBVA i -3.893 ERC
País Valencià = -692 el BBVA i -454 ERC
País Basc = +893 el BBVA i -475 ERC
Navarra = +179 el BBVA i -161 ERC
Castella – La Manxa = +977 el BBVA i +1.693 ERC
Extremadura = +2.219 el BBVA i +3.006 ERC
Canàries = +1.367 el BBVA i +2.348 ERC
Galícia = +1.238 el BBVA i +1.910 ERC
Castella i Lleó = +1.138 el BBVA i +2.579 ERC
Andalusia = +658 el BBVA i +1.763 ERC


En les dues balances, hi trobem que les regions més riques són les que més dèficit fiscal tenen, mentre que les més pobres tenen un superàvit fiscal, com és lògic. També hi veiem que entre les dues balances hi ha diferències molt importants, el què és normal, ja que hi ha dues maneres de calcular-les, i es poden fer diferents hipòtesis per cadascuna.

He posat les gràfiques de les dues balances fiscals: en negre, les comunitats que “paguen”, en vermell, les que “cobren”. La línia negra inclinada és la tendència mitjana: les comunitats que estan sota d’aquesta línia són més “perjudicades” que les que estan per sobre, tenint en compte la seva riquesa. Pels matemàtics, s’hi indica l’equació d’aquesta recta i el coeficient de correlació amb els diferents punts.

Les línies mitjanes de tendència de les dues balances són diferents: la del BBVA té una pendent més petita, el que indica que hi ha menys transferències de les comunitats riques a les pobres en aquest estudi. La d’ERC, en canvi, té una pendent més pronunciada, el que indica que aquest estudi ha trobat més transferències dels rics cap als pobres.

Les regions que estan més allunyades de la línia de la tendència mitjana són les més afavorides o les més perjudicades:

- Són les més afavorides si s’hi troben per sobre (Astúries, Castella i Lleó, Cantàbria, Navarra i el País Basc en l’estudi de la Fundació Josep Irla, i Astúries, País Basc i Navarra a l’estudi del BBVA)

- Són les més perjudicades si s’hi troben per sota (Balears, Catalunya, Madrid i el País Valencià, a l’estudi de la Fundació Josep Irla, mentre que al del BBVA hi trobem els mateixos més Múrcia)

A l’estudi del BBVA, per ordre, la regió més desfavorida és Madrid, seguida de les Balears, País Valencià, Catalunya i Múrcia. Al de la Fundació Josep Irla, la regió més perjudicada és les Illes Balears, venen després Catalunya i el País Valencià que estan més o menys iguals, i finalment, ve Madrid.

En els dos estudis, el ciutadà madrileny té més dèficit fiscal que el ciutadà català: 1.950 euros més pel BBVA, 400 euros més per la Fundació Josep Irla. La Fundació Josep Irla baixa el dèficit fiscal del madrileny de 500 euros i augmenta el del català de 1.000.

Podem observar també que el PIB (Producte Interior Brut) per càpita de gairebé cada regió és més petit a l’estudi del BBVA que al de la fundació Josep Irla.


Conclusions

- Ja ho he dit en un altre post: els resultats de les balances fiscals són molt poc exactes, ja que depenen del mètode utilitzat i de les hipòtesis que es facin. Una variació de més del 100 % d’alguns resultats és normal. El que vol dir que a aquests resultats no se’ls hi pot fer massa cas.

- Si som honrats, hem de dir que Catalunya no té pas gaire a exigir, si la comparem amb altres regions riques, com poden ser Madrid o les Illes o encara el País Valencià. Tant en la balança fiscal del BBVA com en la d’ERC, el ciutadà madrileny té més dèficit que el ciutadà català.

- Les dues regions riques més afavorides són el País Basc i Navarra, que tenen un règim fiscal especial, el règim foral. Però això és degut a la quantia de la quota que aquestes regions han de pagar a l’estat central (el famós “cupo”)

- Tot el que, tant Catalunya, com Madrid, com les Illes podrien demanar és de fer menys transferències a les regions més pobres, és a dir, disminuir la solidaritat interregional. Probablement aquest serà el proper debat de finançament autonòmic. Serà difícil compaginar les posicions catalana i madrilenya.


Ja tenim dos resultats de les balances fiscals. Les que pugui fer el govern central seran més o menys com aquestes. M’agradaria saber, si fos possible abans de les eleccions, quines conclusions en treuen els que tant les han demanat. Però és segur que no ens en diran ni una paraula, ja que la seva exigència és, en aquest aspecte, pura demagògia, perquè fa temps que en coneixen, no solament els resultats, sinó també les limitacions. Si les han exigit amb tanta parafernàlia ha estat pura i únicament per arreplegar vots, ocultant parcialment la realitat al votant.

I no oblidem que les balances fiscals no són més que una petita part de les transferències interregionals. Les balances comercials i de capitals són més importants. I en elles Catalunya no en surt gens malparada. En les negociacions sobre el nou finançament segur que ens ho retrauran. Valdrà més que els que ho negociaran estiguin preparats.