Ara fa cinquanta anys… el tren elèctric

Definitivament, l’estiu del 1958 va ser un període important per Malgrat: la primera televisió es va instal•lar a la Barretina (ja n’hem parlat) i va arribar el primer tren elèctric al poble.

Reproduïm l’article publicat a la VOZ del mes d’agost d’ara fa cinquanta anys sobre aquest esdeveniment:


1º de Agosto de 1958: Un acontecimiento para la efemérides

Nuestro joven dibujante, Juan Farré, ha sabido plasmar en unos minutos lo que se ha tardado algunos años para transformaren realidad: el paso de una máquina eléctrica de la RENFE en servicio oficial, inaugurado en el día de hoy en la línea del litoral.

Ya casi teníamos olvidado para que serviría tanto cable, como no fuera para poner a secar la «bugada» de la semana; tantas promesas habíamos oído de la puesta en servicio de esta interesante mejora, que finalmente nos lo tomábamos a chunga cada vez que nos hablaban de ello.

Habráse terminado ¡por fin! la carbonilla en los ojos, el humo que al pasar los túneles penetraba en los vagones... y el lavar con nuestros vestidos y con el contacto de nuestras manos los ennegrecidos hierros y maderas de los vagones.

Ahora sólo falta, para felicidad de los sufridos usuarios del litoral y el buen ver de tanto turista que visita las excelencias de nuestra costa, que destierren de una vez estos vagones a lo « Texas» de los tiempos de Mari Castaña—y otros que a la zaga le van—que a más de un viajero le ha pasado la estación de destino por no poder hacer funcionar la falleba de su departamento.

Pressupost municipal 2007 – Realitzacions (1)

El magnífic ajuntament ha publicat el compte de ingressos i despeses de l’any 2007. Intentarem analitzar-lo per etapes, i començarem avui per les inversions, que són probablement l’element més vistós de les despeses d’un municipi.

Començarem dient que el pressupost de l’any 2007 preveia uns ingressos totals i unes despeses de 23,6 milions d’euros. Els ingressos reconeguts ha estat de 18,4 milions, dels que se n’han recaptat 16,8, i les despeses reconegudes ha estat de 18,8 milions, de les que se n’han pagat 17,6.


Anem ara a analitzar el capítol destinat a les inversions. S’havien previst 9,2 milions d’euros d’inversions reals, i s’han realitzat inversions per 3,9 milions: és a dir, el percentatge d’inversions realitzades només ha estat del 42 %, que és una xifra molt petita. Això no tindria pas gaire importància si no fos que es tracta d'un fet recurrent:

2005 – 7,6 milions d’euros previstos per 5,0 gastats, és a dir, un 66 % de realització
2006 – 9,1 milions d’euros previstos per 4,5 gastats, és a dir, un 50 % de realització

Es a dir, que el magnífic ajuntament de Malgrat té, històricament parlant, una capacitat tècnica de fer inversions de 4 a 5 milions d’euros anuals. La primera pregunta és, doncs, per què de manera continuada es fan pressupostos que preveuen una quantitat molt superior? O bé no saben què és un pressupost, o bé tenen els ulls més grossos que el ventre. Dels 9,7 milions d’euros pressupostats per a inversions pel 2008, podem pensar que se’n realitzaran la meitat, anant bé.


I en què s’han gastat aquests 3,9 milions d’inversions de l’any 2007? Prendrem les despeses principals:

Serveis generals (mobiliari, equipament oficines i informàtic, edificis de la corporació): pressupost = 300.000 €, despeses reals = 216.000 €

Adquisició de finques: pressupost = 500.000 €, despeses reals = 106.000 €

Equipament socio-cultural: pressupost = 2.125.000 €, despeses reals = 0 € (per què aquesta mania de pressupostar una cosa que es sabia que no es podria fer l’any 2007?)

Parc Francesc Macià: pressupost = 0 €, despeses reals = 143.000 €

Projectes tècnics: pressupost = 150.000 €, despeses reals = 112.000 €

Actuacions carrers i places: pressupost = 2.350.000 €, despeses reals = 998.000 € (s’han fet inversions que no estaven previstes a Ragull i Vilaró, plaça de la Figuera, Passada i Girona, i no s’ha fet res on s’havia pressupostat a Germans Maragall, avinguda Colon i Passeig de Llevant. Aquestes darreres han passat al 2008)

Pas a nivell Abat Oliva: pressupost = 1.900.000 €, despeses reals = 115.000 €

Millores urbanes: pressupost = 350.000 €, despeses reals = 593.000 € (aquesta és una inversió recurrent, possiblement més un manteniment que una inversió real)

Oficina d’habitatge: pressupost = 0 €, despeses reals = 100.000 €

Medi ambient: pressupost = 60.000 €, despeses reals = 78.000 € (no s’han fet els contenidors soterrats que estaven pressupostats, però s’ha fet la instal•lació d’energia tèrmica als pavellons, que no estava pressupostada)

Rehabilitació escoles públiques: pressupost = 180.000 €, despeses reals = 206.000 € (un altre cas de manteniment, i no d’inversions reals)

Escola bressol: pressupost = 200.000 €, despeses reals = 974.000 €

Serveis en el territori (maquinària, enllumenat, mobiliari urbà): pressupost = 120.000 €, despeses reals = 205.000 €

Caserna policia local primera fase: pressupost = 1.000.000 €, despeses reals = 40.000 €


Les conclusions que hem podem treure són les següents:

- Es fa el pressupost de manera molt poc professional, amb molta alegria, ja que els que el fan saben que després podran canviar-los com i quan vulguin.

- El fet de canviar moltes prioritats, sobretot, de fer inversions no pressupostades, dóna a entendre que els que regeixen el municipi tenen una idea poc exacta de les necessitats del poble. Les explicacions que donen a cada canvi que s’ha presentat al ple confirmen que hi ha molta improvisació. El que vol dir que els diners del contribuent es malbaraten (improvisació = malbaratament, diuen els que hi entenen)

- La capacitat de despesa en inversions de l’ajuntament és molt inferior al que voldrien fer. Si fessin un pressupost més ajustat al que poden fer, probablement tot sortiria més econòmic.

Es a dir, comparant el pressupost d’inversions amb la realitat s’arriba a la conclusió que es podria ser més seriós en la gestió econòmica de la casa gran.

Més sobre balances fiscals

Avui, que per tota la península fa una calor que empesta, i que per aquestes terres del nord hem d’anar amb un jersei i amb paraigües, enes hem distret, en Janí i jo, a examinar les balances fiscals publicades fa pocs dies pel Ministeri corresponent. Han publicat sis balances diferents, quatre pel mètode de càrrega – benefici i dos pel mètode del flux monetari. Les quatre balances del primer mètode donen resultats poc diferents, i el mateix passa amb les dues balances fetes amb el segon mètode, de manera que és legítim fer la mitjana de cada mètode. Que és el que hem fet, i el que ens permet de comparar ambdues maneres de calcular. Els resultats els trobem en els gràfics.

Podem observar que les Illes, amb el primer mètode, tenen un saldo negatiu de 1850 € par càpita, mentre que amb el segon, el saldo passa a ser de 3250. Catalunya, passa d’un saldo negatiu de 1880 amb el primer mètode a un altre de 2230 € per càpita amb el segon. Madrid, que és la regió amb saldo més negatiu amb el primer mètode (2600 € per càpita), passa a ser la tercera amb el segon mètode (1670). I així podem veure que hi ha diferències de més del 30 % en alguns casos.

En el cas del País Valencià, que té un PIB per càpita relativament baix (és la desena regió, de les disset que hi ha), amb els dos mètodes és la quarta regió que té més saldo negatiu. Es a dir, que els valencians haurien de protestar més que els catalans.

I aquestes diferències no són res si comparem aquests resultats amb altres balances fiscals publicades.

Les diferències són molt importants per poder-ne treure alguna cosa més que conclusions molt (massa) generals. Comptablement, el que hi hagi aquestes diferències tan importants vol dir que les balances fiscals no tenen pas massa significat, si és que en tenen algun. La única conclusió és que les regions amb més PIB per càpita tenen un saldo fiscal negatiu, i les que en tenen menys, tenen un saldo fiscal positiu. Gairebé podríem afirmar que podem fer dir a les balances fiscals el que ens doni la gana.

Es més, sembla que en aquestes balances s’hi ha inclòs les pensions (les comunitats més envellides es veuen perjudicades) i les ajudes europees. Ambdues partides, a la meva manera de veure, no s’han pas de posar en les balances: les pensions, per ser una transferència intergeneracional i no entre territoris, i les ajudes europees per pura lògica. Esperarem a tenir el detall de les balances per veure si és així i per fer les correccions pertinents.

Tanta feina per no pas gaire cosa. Això em recorda uns versos que vaig aprendre de petit i que deien:

Tantas idas y venidas,
tantas vueltas y revueltas,
quiero amiga que me diga
¿son de alguna utilidad?

Però això si, tots estem contents: hem aconseguit que el govern central satisfaci el que volíem. I n’estem orgullosos com si les balances fiscals fossin un gran què. La veritat, és que amb ben poc ens acontentem. Com si fóssim criatures el dia dels Reis.

El català d’en Montilla

Que el president Montilla no parla pas un català perfecte, tothom ho sap. Però que l’home s’esforça per anar millorant-lo, es pot comprovar escoltant-lo de tant en tant. Per això no entenc la polèmica que fa uns dies s’ha produït sobre unes paraules d’un dirigent de CiU, en un programa d’humor, sobre el català de l’amic Pepe.

Trobo que s’ha exagerat molt, que s’han dit paraules prou grosses (xenòfobs de merda, he llegit que algun parlamentari de PSC ha dit a gent de CiU), per un assumpte que, en ell mateix, no té pas massa importància.

Els ànims estan calents, és evident. Els uns volen tornar a governar, ja que han estat els més votats. Els altres temen perdre el poder, ja que el tenen recolzat en un terreny més que inestable. Tots estan nerviosos, i això no és pas massa bo. Hi ha ara mateix sobre la taula altres problemes infinitament més importants que el català d’en Montilla.

Si uns i altres es dediquessin a fer correctament la seva feina, en comptes de barallar-se sobre problemes que no en són, potser tots aniríem millor.

Jo no sóc dels que defensa la gestió del president Montilla. Trobo que és un polític mediocre, que no té capacitat per liderar un país com el nostre, i que ho demostra cada dia, ell i el seu govern. Però mai se m’hauria acudit el criticar-lo pel seu català. Es més, n’hi ha molts que es pensen que són bons catalans i que a cada paraula que diuen destrossen l’idioma.

Si ens preocupéssim del que ens hauria de preocupar i ens deixéssim de perdre el temps amb tonteries com aquesta, segurament que aniríem més bé.

Balances fiscals habemus: i ara, què?

Finalment el govern central ha publicat les balances fiscals, cosa que ha degut fer feliços als nacionalistes i als independentistes que fa temps que les reclamaven, com si la tal publicació fos el remei a tots els mals que pateix Catalunya. Els resultats de les balances fiscals publicades es corresponen relativament bé amb les que el BBVA i la Fundació Irla ja varen publicar fa uns mesos.

Ja ho sabíem, però ara és oficial: les regions que tenen un PIB per càpita més alt són les que tenen un desequilibri fiscal negatiu més elevat, i les que tenen un PIB per càpita més petit són les que tenen un desequilibri fiscal positiu més gros. Després de tot, és natural. Amb les excepcions de les dues regions amb règim especial (País Basc i Navarra)

He dit alguna vegada que les balances fiscals entre regions són poc exactes, que donen resultats molt diferents segons com es calculen. Es a dir, que els seus resultats no es poden prendre com a articles de fe. A més, la balança fiscal no és més que una de les diferents balances econòmiques que ensenyen els flux econòmics entre diferents regions; el balanç de transferències de capitals i el balanç comercial són, almenys, tant importants com les balances fiscals per donar una idea de la riquesa real de cada regió.

Però, fent un exercici poc ortodox, hem sumat, en Janí i un servidor, el PIB i el saldo de les transferències fiscals (que és el mateix que sumar peres i pomes, per dir-ho d’alguna manera), i trobem una classificació que posa a Catalunya en un lloc no gaire capdavanter. Aquest gràfic és útil per augmentar la demagògia que s’està formant sobre les tals balances fiscals.

Tot això està molt bé. I ara què? S’ha de discutir un nou finançament per les regions. Amb la publicació de les balances fiscals oficials hem avançat? Gens ni mica. Al contrari, les regions més “afavorides” diuen, i no els falta raó, que el finançament autonòmic no té gaire cosa a veure amb la balança fiscal, ja que el finançament autonòmic és per fer front a les necessitats dels ciutadans que estiguin transferides a cada comunitat. Les regions “paganini”, en canvi, volen que el saldo fiscal disminueixi. Per ara, no hem pas avançat massa. Potser era aquest l’objectiu de la publicació de les balances fiscals: divideix i guanyaràs, que deia el clàssic.

Ja n’anirem parlant.

Happy birthday, Mr Janí

L’endemà del Carme de l’any 1994 arribava a aquest món el senyor Janini du Manoir des Buissonières, conegut pels seus amics com Janí.

Es a dir, que avui en Janí fa catorze anys. Catorze anys, per un gos, és una edat avançada. Si fem el càlcul clàssic, que és multiplicar per set els anys d’un gos per determinar l’edat equivalent d’un home, ens trobem que en Janí té, més o menys, l’equivalent de noranta-vuit anys. Una edat en la que es té una certa experiència. Una edat en la que la manera de ser ha anat canviant, de vegades per anar a millor, d’altres per a pitjor: en Janí conserva la seva curiositat pel què l’envolta, però cada vegada és més selectiu. Cada vegada passa més temps dedicat a anar a la seva que a analitzar el què passa. Però cada vegada que s’interessa per alguna cosa, li agrada, de pressa o poc a poc, arribar al fons de les coses.

Sense oblidar-se de menjar a les seves hores, de fer la migdiada i de perseguir les gosses.

Per molts anys, Janí, que en facis molts més i que nosaltres ho veiem.

El butlletí municipal

De sempre he defensat l’existència del butlletí municipal, com a una eina molt interessant per ajudar a la formació de l’opinió pública. El butlletí municipal ens permet de comprendre com l’equip de govern veu la seva gestió, ens permet de conèixer el cost de moltes de les actuacions que es fan, i ens permet també, pels temes dels que no es parla, de donar-nos compte del què interessa i del què no interessa a l’equip de govern.

Un altre apartat interessant és l’opinió de la primera autoritat, presentada a manera d’editorial. La lectura d’aquest apartat del butlletí ens permet d’esbrinar al pensament polític que dirigeix l’actuació municipal.

Acabo de llegir el darrer número del butlletí, i en faré dos petits comentaris.


Henkel

Pel que es veu, el tancament de la fàbrica que Henkel té a Malgrat no desperta gaire interès a l’equip municipal. No se’n parla enlloc, al darrer butlletí. Millor dit, no se’n parla enlloc on la redacció correspon a l’equip de govern, ja que a la secció destinada als partits polítics, CiU en fa el seu argument principal.

Es que l’equip de govern no té res a dir sobre el tancament d’una fàbrica que fa cinquanta que és a Malgrat? Es que no té res a fer per ajudar els treballadors? Personalment, dedueixo d’aquest silenci el que ja fa temps que vinc observant: que el govern municipal no té cap política industrial ni cap política per desenvolupar la creació d’empreses a Malgrat.

Aquest silenci, aquest pesant silenci, sobre un dels esdeveniments més importants dels succeïts a Malgrat en aquests darrers anys és la demostració de que aquest govern municipal té una manca molt important a la seva gestió. I no ens poden argumentar que acaben d’arrivar...


Sostenibilitat

A l’editorial de la senyora alcaldessa se’ns repeteix de manera insistent la paraula sostenible. Tot el que es fa és sostenible. Si ho he entès bé, la senyora alcaldessa ens ve a dir que el seu govern no té el motor aturat, i que volen un Malgrat on tot sigui possible, i de forma sostenible.

Anem per parts: un Malgrat on tot sigui possible. Probablement dels pobles del nostre entorn, Malgrat sigui on menys coses són possibles. No parlem d’esports, ja que no hi ha piscina coberta, on el desgavell planificador municipal ha fet que ens trobem sense equip de futbol,... Ni parlem de circulació, cada vegada més complicada, amb un pla basat en un estudi que, des del principi, era incomplet i sense massa visió de futur. Ni parlem d’espais verds, ja que la planificació urbanística ha fet que hi hagi un macroespai verd, que està molt bé, però que el model especulatiu de la construcció ens ha privat d’espais de convivència repartits pel municipi.

I de forma sostenible. Què és el que és sostenible a Malgrat? El caixó de ciment que cobreix la riera? Les modificacions del pla general, augmentant l’edificabilitat per finançar les obres municipals?

Si prenem el decàleg de Greenpeace sobre les mesures que s’haurien d’adoptar per fer un urbanisme sostenible, trobem que a Malgrat no s’han seguit els punts següents del citat decàleg:

El creixement urbanístic s’ha de limitar al 10 % a cada plantejament.

Els plantejaments no han de correspondre mai a interessos privats, de grups de pressió o de persones properes a aquelles que decideixen en el procés de tramitació, aprovació i execució del plantejament urbanístic.

S’han d’articular els mecanismes necessaris per establir processos efectius de participació ciutadana i de control del urbanisme, a la fase de redacció dels plans municipals, a la fase del seu desenvolupament i a la fase de la seva execució.

S’han de reduir les possibilitats de canvis de classificació de sòls no urbanitzables a urbans o urbanitzables, així com els canvis d’usatge i augment d’edificabilitat o densitat, quedant reduïts aquests canvis exclusivament a les revisions o adaptacions dels plans generals. S’han de prohibir expressament canvis a través de modificacions puntuals dels plans urbanístics.

La planificació urbanística ha de donar prioritat al manteniment del paisatge, així com de l’estructura i de la tipologia dels nuclis urbans. També s’ha de donar prioritat a la concentració urbana mitjançant la rehabilitació dels nuclis urbans existents i a la remodelació dels degradats, evitant ocupar noves superfícies de sòl a l’exterior dels cascs urbans.

De forma sostenible, dieu? O bé no sabeu de què parleu o bé ens voleu enganyar.


En resum, un butlletí municipal, el número 11, del que es poden treure moltes conclusions. Totes elles ens permeten de anar avançant en la democràcia municipal.

Una vegada més, felicito l’equip municipal pel butlletí i l’encoratjo a seguir publicant-lo.

Absolució

He llegit, amb gran satisfacció, que la Neus Serra ha estat absolta de les acusacions que se li han fet per part de la regidora del PP Ana Vega.

Quan vaig tenir notícia de la demanda que aquesta senyora presentava, junt amb dos altres col•legues del seu partit, seguint una vella costum, vaig repassar tot el blog de la Neus per veure si hi podia trobar els insults de que se l’acusava. He de dir que no hi vaig trobar res, bé perquè no ho vaig mirar prou bé, bé perquè la Neus havia esborrat els comentaris. Probablement ha estat això darrer, ja que a la sentència es diu que aquests comentaris es varen escriure quan la propietària del blog estava de vacances, i s’explica que els va esborrar quan en va tenir coneixement.

Llegint el que s’ha publicat sobre la sentència, aquests insults eren verraca, torero, chiquetete i ladrones. Penso que aquesta gent té la pell molt fina, sobretot pel que fa als tres primers, diguem-ne, insults. El darrer, lladres, ja és una mica més fort, però totalment corrent a la vida política.

Presentant la denúncia, la senyora Vega i comparses s’han retratat. Són gent que, almenys a mi, no em mereixen pas massa respecte. L’actuació de la senyora Vega a l’Ajuntament no és pas excessivament brillant. Les seves declaracions, què voleu que us digui, em fan més aviat pena. La seva facilitat de paraula, probablement associada a la seva facilitat de comprensió, em sembla limitada. El fet que hagi presentat una denúncia a una companya de ple amb una base tant poc sòlida no em sorprèn, és totalment coherent amb la personalitat que se li descobreix al llegir i al escoltar els seus parlaments als plens.

Per què serà que els menys competents acostumen a ser els més picallosos?

Sigui com sigui, des d’aquí dono l’enhorabona a la Neus Serra.