Un argument per a una novel·la

Estem en un moment polític que els moderns descriuen com líquid, i que jo descriuria més aviat com llefiscós. Varem patir la mateixa “llefiscositat” al final de la època de Felipe González, on cada dia esmorzàvem amb un nou cas de corrupció, o com al final de la primera restauració, justament abans del cop d’estat del general Primo de Rivera. Tothom acusa tothom, i fins i tot, dins del mateix partit governant, algú podria estar destil·lant indicis per fer caure el president, al que consideren massa tou amb el sentiment català. Aquests períodes líquids, llefiscosos, en els que la realitat és canviant, on ningú sap cap on anem, són bons per fer arguments de novel·les o de pel·lícules.

Un argument podria ser el següent: en un país constitucionalment indissoluble, una de les seves parts reclama el dret a decidir sobre el seu futur. Les forces centralistes es posen en marxa. Res les pararà. Una de les maneres de fer mal al moviment sobiranista és el de tacar l’honor de les persones més representatives dels que demanen el dret de cada poble a decidir. Proven de fer-ho directament amb els interessats, però no els hi surt tant bé com voldrien. De manera que passen a la seva família.

Un dels fills d’un conegut nacionalista havia tingut una amiga més o menys íntima que simpatitzava amb el partit centralista, ja que feia anys havia militat a les joventuts d’aquest partit. Feia dos anys que s’havia concertat una entrevista entre l’antiga amiga del fill del conegut nacionalista i el líder del partit centralista de la zona en conflicte. Es varen trobar en un restaurant cèntric de la ciutat i l’ex amiga es va oferir a treballar pel partit centralista. De què van parlar exactament? La conversa, evidentment, va ser secreta, però algú la va espiar, posant un micròfon dins del gerro de flors que hi havia a la taula. Qui? Misteri, però sembla que va ser gent d’algun altre partit,però mai no es va aclarir. Finalment, es va saber que havien parlat de que el fill del cap nacionalista hauria tingut uns afers poc clars.

Quan els intents de tacar l’honor dels caps secessionistes varen fracassar, l’ex amiga va declarar a un jutjat, que el fill del prebost nacionalista duia diners a l’estranger, a un paradís fiscal, en bitllets de dos-cents i de cinc-cents. Com que era paraula contra paraula, ningú podria demostrar si l’ex deia o no la veritat, a no ser que algun banc del paradís fiscal ho confirmés. Si no es trobava cap altre testimoni, no es demostraria que fos mentida, i sempre quedaria el dubte. Un pla perfecte. De manera que els manaires del partit centralista van donar el seu acord a aquesta declaració, com una arma més per desprestigiar el moviment del dret a decidir.

Però l’ex tenia por. De qui? No ho va dir. El més plausible és que tingués por de les represàlies dels partidaris de consultar el poble, ja que havia acusat el fill d’un dels seus caps de més renom. El partit centralista va cavil·lar. Si aquesta dona te por, potser algun dia dirà que tot és mentida, i que vam ser nosaltres els que li varem proposar d’acusar el seu ex amic. Potser hauríem d’impedir que es pogués desdir.

Un dia la van trobar morta. Les circumstàncies de la seva mort semblaven naturals, i així es va certificar. Però la gent no s’ho va creure i va acusar al partit sobiranista. Els del partit centralista es fregaven les mans.

Tot això podria ser l’argument d’una novel·la. Argument del que hem de dir allò de que “qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat”.