Regeneració democràtica: Qui controla el controlador?

Ara, com fa cent anys, tots els polítics parlen de regeneració, i és que veuen que el ciutadà està cada vegada més fart de tots ells. Fa cent anys, com que no van ser capaços de regenerar res, el tema va acabar com el rosari de l'aurora: dictadura de Primo de Rivera, república, guerra civil i dictadura de Franco.

Avui dia el ciutadà torna a estar fart dels polítics. Si es parla de regeneració és que hi ha hagut degeneració. Exemples de la degeneració democràtica espanyola n’hi ha molts, tants que donen per escriure un llibre. I aquest llibre s'ha escrit i es titula "Hi ha dret? La fallida de l'estat de dret i de les institucions a Espanya". Llegir-lo et submergeix en un profund pessimisme, però pot contribuir a què el ciutadà es desperti i obligui a canviar les coses.

La degeneració política a Espanya i a Catalunya té molts aspectes. Avui ens fixarem en el problema del control de les accions il·legals dels polítics.

Dels molts exemples que es poden trobar en aquest llibre en podem triar un, el de l'anterior secretari general de l'Assemblea Regional de la Comunitat de Madrid i membre del Cos de Lletrats del Congrés, Fabio Pascua, que va començar el seu camí de la mà d'Elvira Rodríguez, llavors presidenta d'aquesta Assemblea i que avui dirigeix ​​la CNMV (Comissió Nacional del Mercat de Valors, que supervisa la Borsa).

Quan va esclatar l'escàndol de Bankia (antiga Caja Madrid), l'oposició va demanar una comissió d'investigació a l'Assemblea de la Comunitat de Madrid per debatre sobre les possibles responsabilitats polítiques en què haguessin pogut incórrer els gestors autonòmics de Bankia. Es va encarregar un informe jurídic al secretari general de l'Assemblea Regional, i aquest va arribar a la pelegrina conclusió que la Comunitat de Madrid no tenia cap competència en matèria de caixes d'estalvi, tot i que la llei de la Comunitat 4/2003 del 11 de març estableix clarament les responsabilitats dels que ostenten càrrecs en les caixes i defineix a la Conselleria d'Economia i Hisenda com a òrgan responsable. El senyor Pascua, jurista complaent amb els seus superiors, va impedir amb el seu informe, sens dubte partidista, que l'Assemblea de la Comunitat de Madrid debatés el cas. L’han premiat amb el càrrec de director del servei jurídic i secretari general de la CNMV, de la mà del seu cap de sempre, Elvira Rodríguez. Probablement els seus informes seran del mateix tipus que el que hem comentat, per tranquil·litat de la senyora Rodríguez i per intranquil·litat dels ciutadans. Segurament amb una remuneració més sucosa que la que tenia a l'Assemblea Regional.

També cita el mateix llibre el cas de Fernando Urruticoechea, interventor municipal de Castro Urdiales, paradís dels “pelotazos” urbanístics, que vam poder veure al programa Salvados, d’en Jordi Évole, i de l'alcalde del PP, actualment imputat per corrupció, que tirava a la paperera els informes de l'interventor en què deia que molts pagaments eren il·legals, i al que considerava enemic número u. No content amb això, li negava els complements de sou que depenien de l'alcalde i no li posava a disposició els mitjans que necessitava per exercir correctament la seva funció. Els anteriors alcaldes, del PSOE i del Partit Regionalista de Cantàbria, també tenen o han tingut problemes amb la justícia pel mateix motiu.

Perquè aquesta corrupció funcioni i que uns pocs puguin porten gairebé tot cal que hi hagi engrunes (contractes d'escombraries, jardineria, subministraments de ciment, transports, treballs de fuster, etc) "Todo el mundo pilla", assegurava Fernando Urruticoechea al programa citat, i afegia: "la corrupció és una trama gegantina en la qual cal repartir moltes engrunes".

Malgrat les bones paraules que sentim sovint, no hi ha cap reforma en curs per reforçar la independència dels funcionaris ni per protegir-los quan s'oposen a decisions il·legals dels polítics dels quals depenen. Ni hi ha cap acció perquè no puguin ser premiats els funcionaris que han ajudat a cobrir les aparences formals d'actes que no s'ajusten a la llei o que són clarament delictius, sinó que més aviat es consent i s'impulsa tot el contrari. Mentrestant, la majoria dels funcionaris que tenen com a missió controlar els actes dels polítics procuren sobreviure, mirant moltes vegades a una altra banda.

Mentre el controlador depengui del controlat, la regeneració política serà impossible a Espanya i a  Catalunya. Els polítics no tenen cap interès per corregir aquesta anomalia, ja que així poden seguir cometent abusos impunement. Només la reacció de la gent pot obligar-los a canviar. No és d'estranyar que Podem tingui cada vegada més acceptació.