Unes reflexions arran de l’entrevista de la
Contra d’ahir, a La Vanguàrdia, al senyor Martin Wolf, del Financial Times.
Grècia té un deute públic que arriba al 175%
del PIB, la segona més elevada del món en termes relatius, després de la del
Japó. Com es va arribar a aquesta situació? La raó és molt senzilla: Grècia
gastava més diners dels que guanyava perquè bancs francesos i alemanys l'hi
prestaven imprudentment, fins que va arribar la crisi del 2010 i van voler recuperar-los.
Van ser uns banquers ineptes, però en comptes
de fer-los assumir les seves pèrdues, que seria el més lògic en una economia
capitalista, aquestes pèrdues es van cobrir amb fons públics del Banc Central
Europeu, del Fons Monetari Internacional i dels governs europeus. Així hem
arribat a que els grecs deuen gairebé 700 euros a cada espanyol, ja que el
govern espanyol ha cobert la seva part d'aquestes pèrdues dels bancs francesos
i alemanys a Grècia per 32.000 milions d'euros.
D'una cosa podem estar segurs: aquests gairebé
700 euros que els grecs deuen a cada espanyol no es pagaran mai. Un arranjament
permetrà ajornar aquest pagament durant dècades fins que a poc a poc anem
acceptant que mai més tornarem a veure aquest diners.
No obstant això, si fóssim conseqüents,
aquests diners no hauríem de exigir-los als grecs, sinó als bancs que els hi
van prestar de manera imprudent. El problema és que aquests bancs són francesos
i alemanys. I aquí ve la primera pregunta: ¿Per
què quan els bancs insolvents són espanyols són els contribuents espanyols els
que s'han de fer càrrec del seu rescat, i quan els bancs insolvents són
alemanys o francesos es camuflen les seves pèrdues i tenim tots de rescatar
Grècia?
I d'Espanya, què? Doncs tot molt bé. Espanya
creixerà, si tot va bé, a un ritme superior al de l'eurozona, però només perquè
Espanya és un país relativament més pobre, pel que té més recorregut a l'alça.
Però sempre que segueixi exportant i torni a tenir una demanda interna forta,
pel que cal que l'euro i el petroli segueixin barats durant molt de temps.
Si l'euro i el preu del petroli segueixen
barats, és raonable esperar que el Producte Interior Brut creixi un 2 o un 3%
durant els propers anys. En el millor dels casos, el PIB de l'any 2018 tornaria
a ser com el del 2008 (10 anys perduts!), però amb un atur del 20% i una
desigualtat social cada vegada més gran ... El que indica que aquest creixement
del PIB no està anant, ni es preveu que vagi, a l'economia productiva, la que
dóna ocupació, sinó a l'economia financera. I aquí ve la segona pregunta: ¿Algú pot proposar una política que
aconsegueixi que el creixement del PIB espanyol sigui més equilibrat entre
economia productiva i economia financera?
Mentrestant, Europa segueix sense avançar.
Luxemburg és un paradís fiscal, Irlanda també i Holanda se'ls sembla bastant.
Europa no hauria de permetre que els capitals circulin lliurement i al mateix
temps que cada país cobri un percentatge d'impostos diferent: és lògic que les
empreses d'internet vagin a Irlanda, perquè allà l'impost de societats és només
del 10%. L'euro necessita unitat fiscal perquè funcioni, però ningú està per la
feina. A ningú li pot estranyar que Europa estigui a remolc de l'economia
mundial. I d'això es dedueix la tercera pregunta: ¿Per què a Europa no s'impulsa la unitat fiscal?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada