La vida després del creixement

El llibre que porta el títol d'aquesta entrada, escrit per l’anglès Tim Morgan,  presenta una visió més aviat geladora del futur que ens espera.

La idea fonamental del llibre és que vivim en dues economies diferents:

- Una economia de diners, que és amb la que estem més familiaritzats.

- Una economia d'energia (a partir de combustibles fòssils tradicionals i les fonts més sostenibles, de l’esforç humà i dels aliments), que és l'economia real subjacent a l'economia monetària. Els diners només són el dret a gaudir de l’energia.

Per desgràcia, durant els últims trenta anys més o menys, aquestes dues economies s'han anat separant al món occidental, que ha (hem) viscut una orgia de consum finançat amb deute. I el deute no és només un dret sobre els diners, sinó que també és un dret sobre l’energia que consumirem en el futur.

Mentre l'economia dels diners s’ha estat inflant, l'economia de l'energia s'ha estat desinflant. La història demostra que hem experimentat un enorme augment de l'energia excedent, que és la diferència entre l'energia creada i l'energia consumida en el procés de producció d'aquesta energia. Això es mesura a través de la TRE (Taxa de Retorn Energètic). La mitjana mundial va ser de 37: 1 el 1990, però ara és del 14: 1. És a dir, per cada 14 kilowatts-hora que produïm necessitem gastar-ne un. I en el futur necessitarem cada cop més energia per produir-ne una unitat, el que determinarà la forma de la nostra vida. Es parla d’un TRE de 10:1 o de 5:1. Es diu, però les dades són contradictòries, que l’extracció de les grans reserves de petroli i gas disponibles, només es pot fer amb una  TRE de 3:1. Si és així, a quin preu pagarem l’energia? I amb quins diners?

La divergència entre aquestes dues economies ajuda a explicar per què les mesures correctives tradicionals de l'economia no ens han tornat de nou al creixement. De fet, el creixement al que hem estat acostumats aquests darrers trenta anys no ha estat més que una il·lusió.

Entre els anys 2000 i 2010, el deute total (públic i privat) ha augmentat entre 4 i 5 vegades més que l’augment del PIB. Sense aquest augment del deute hauríem experimentat una recessió encara més aguda, en gran part perquè hem externalitzat molts llocs de treball productius a les economies de baixos salaris de la Xina, l'Índia i altres països similars.

Què es pot fer? Per ara, no pas gaire cosa. Els governs no volen que siguem conscients de la situació, i no m’estranyaria que molts governs tampoc en siguin conscients (al menys el govern espanyol, que no té cap política energètica). El futur ens conduirà irremeiablement, almenys als països desenvolupats, a una disminució dels ingressos mitjans i a una vida cada vegada més estreta, des del punt del consum.

Tot porta a suposar que, malgrat els cants de sirena dels polítics que només volen que els donem els seus vots, els nostres fills viuran pitjor que nosaltres. I això no és gens estrany, ja que fins ara només hi havia, dels 7.000 milions de persones que poblem aquest planeta, 1.000 milions que formàvem part del món desenvolupat, i ara mateix hi ha almenys 3.000 milions de persones que aspiren a tenir, el més ràpidament possible, el nostre nivell de vida. Per això fa falta molta energia, i no n’hi haurà prou.