Un article publicat fa tres o quatre dies a eldiario.es m’ha agradat. L’autor
n’és Carlos Hernández, i escriu sobre els orígens de la crisi catalana que
estem vivint actualment. En dona una explicació interessant.
Ja fa gairebé 9 anys, quan es va començar a destapar el cas Gurtel, amb les primeres detencions i amb la famosa expressió del senyor Correa, maleint el “puto pen drive”, la cúpula del PP va començar a tenir por. Ja es veien tots engarjolats. No van gosar depurar el partit de la corrupció per pur instint de supervivència. Si ho haguessin fet, desenes de dirigents i càrrecs polítics haurien hagut de marxar a casa seva, començant pel president del govern, tant per responsabilitats directes, com per complicitat o per responsabilitat política.
Va ser llavors quan van prendre la decisió de que havien de sobreviure tant sí com no. No oblidem que les dues primeres víctimes del cas Gurtel van ser el jutge que la va destapar, en Baltasar Garzón, i el ministre de justícia del govern socialista, en Mariano Fernández Bermejo. Això demostrava que el PP tenia recolzaments molt sòlids a l’administració de justicia.
Va ser la Gurtel i no l’Artur Mas qui va impulsar al PP a deixar que el problema català s’enquistés, par tenir una bandera espanyola amb la que poguessin tapar la seva corrupció. Ara mateix, al senyor president del govern central està satisfet de la seva estratègia: avui només hi ha un tema del que discutir, la qüestió catalana, mentre ningú té temps d’escoltar la requisitòria d’una fiscal o a un responsable de la UDEF senyalant el PP i al propi president del govern.
Espanya no és una dictadura, però està podrida fins a la medul·la. Cada dia serà més difícil curar-la. No trigarà pas massa a anar a fer punyetes, i nosaltres amb ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada