El síndrome de la piulada

Piulant o tuitejant, que ve a ser el mateix. Fa uns anys vaig obrir un compte a Twitter. Aviat vaig veure que el sistema no em convenia. Com que no vaig saber esborrar-me, vaig canviar la contrasenya per una altre feta de manera aleatòria, de la que no en tinc la menor idea de com és, i santes pasqües.

No crec que no voler saber res de Twitter sigui només degut a la meva edat, que no em permet d’entendre els mitjans moderns de comunicació. Hi ha alguna cosa més. Per a mi, escriure en uns pocs caràcters una idea complexa és molt difícil. I, de la mateixa manera que ho és per a mi, constato que ho és per a la majoria dels mortals. No hi ha més que veure les piulades del primer mandatari americà per donar-se’n compte.

Però penso que l’afer és encara més perniciós. Quan comences a fer piulades de 140 (o els que siguin ara) caràcters, et vas acostumant a pensar de la mateixa manera que piules. És a dir, simplificant qualsevol qüestió complexa. De manera que, al cap d’un cert temps, ets incapaç de raonar sobre assumptes que tenen més d’una manera d’enfocar-los, i que són la majoria dels afers als que la societat i els individus ens enfrontem. El president americà en torna a ser un bon exemple, com, almenys segons les aparences, ho és el diputat Rufián que, quan l’escoltes parlar, sembla que estigui piulant. És per aquesta raó que em malfio dels polítics addictes a Twitter.

He vist darrerament algunes piulades del president Puigdemont, fetes des de Bèlgica. No sé si quan era president efectiu també en feia, però ara en llegeixo sovint als diaris. La darrera que he llegit diu: “El Rei Felip VI serà benvingut a la República de Catalunya com a màxima autoritat d'Espanya quan demani perdó pel seu paper inconstitucional el passat mes d'octubre”. Si és veritat que aquesta és la piulada escrita pel president (hi ha tantes notícies falses que no ens hem de fiar de res), començo a pensar que aquest home desvarieja. Potser ha agafat el síndrome de la piulada.