Els problemes d’una economia “low cost”

Dèiem en una altre entrada que les polítiques dels successius governs espanyols havien dirigit el país cap a una economia amb molts llocs de treball que requerien una qualificació baixa, el que implica que els sous d'aquests llocs de treball siguin també baixos. A la zona euro, és a dir, en el conjunt dels 19 països que tenen l'euro com a moneda oficial, el percentatge d'ocupats amb nivells de formació baixos (fins al primer cicle de secundària o el segon cicle de formació bàsica) és del 20 %, mentre que a Espanya és del 34%.

Intentarem quantificar el que signifiquen els sous baixos per als comptes publiques. Per a això analitzarem el que una persona amb un sou baix rep de l'estat del benestar que paguem amb impostos, és a dir, educació, sanitat i dependència, i com contribueix a finançar-lo. Deixarem per a una altra ocasió el tema de les pensions.

Considerem un treballador que guanya 14.000 euros bruts a l'any (1.000 euros bruts al mes per 14 pagues). Amb aquests ingressos, no paga impost de la renda, i el seu impost principal és l'IVA. L'IVA representa, a Espanya, un 12% de la renda disponible. Quan es jubili, aquest treballador tindrà una pensió d'uns 850 euros al mes, amb 14 pagues, que tampoc tributaran per IRPF, però sí per IVA. Si treballa durant 42 anys i es jubila als 67, cobrarà la seva pensió durant 16 anys (l'esperança de vida mitjana a Espanya és de 83 anys). Al llarg de la seva vida haurà ingressat 780.000 euros, i, per tant, hi haurà pagat uns 95.000 euros d'impostos.

Quant ha estat el cost per a l'estat d'aquest treballador? Anirà a l'escola pública durant 11 anys, entre els 6 i els 16, amb un cost d'uns 60.000 euros (un alumne de primària costa 4.700 euros a l'any, i un de secundària, 6.500). Tindrà problemes de salut, anirà al centre d'atenció primària i l'hospital, tindrà malalties cròniques al fer-se gran, i utilitzarà els serveis d'ajuda a la dependència, i viurà fins als 83 anys. La sanitat publica costa uns 1.500 euros a l'any per persona, de manera que un ciutadà mitjà hi haurà tingut un cost en sanitat d'uns 125.000 euros al llarg de la seva vida. Sumant-al cost de l'educació, aquest treballador mileurista haurà costat a l'estat uns 185.000 euros, el doble dels impostos que haurà pagat.

Si el treballador, en comptes de ser mileurista, cobra el salari mínim, costa el mateix en educació, sanitat i dependència, però, en tenir un sou menor, pagarà menys impostos, uns 60.000 euros al llarg de la seva vida, aproximadament una tercera part del que rep. És a dir, des del punt de vista dels comptes públics, un mileurista és un mal negoci. Una persona que cobri el salari mínim és un negoci encara pitjor.

A partir de quin sou una persona equilibra el que paga en impostos amb el que rep de l'estat en educació, sanitat i dependència? Fent els mateixos càlculs i les mateixes hipòtesis que anteriorment, trobem que aquest equilibri se situa en 18.000 euros bruts anuals aproximadament, gairebé 1.300 euros per 14 pagues, ja que, amb aquest sou, a més de tributar per l'IVA, també es tributa pel IRP. Ingressarà, durant la seva vida, entre sous i pensions, al voltant d'un milió d'euros, dels quals tributarà 120.000 en concepte d'IVA i 60.000 per IRPF.

És a dir, qualsevol ocupació amb un sou inferior a 18.000 euros bruts anuals està generant dèficit en els comptes de l'estat del benestar. Els països del nostre entorn poden compensar el dèficit creat per un 20% de llocs de treball de baixa qualificació, però a Espanya, amb un 35% d'aquests llocs de treball, no és d'estranyar que tinguem un dels majors dèficits dels comptes públics de l'eurozona .

Per disminuir aquest dèficit, els governs de dretes donen com a solució retallar les prestacions i els governs d'esquerres creuen que cal augmentar els impostos. Tant uns com els altres ofereixen solucions equivocades. L'única possibilitat de mantenir el nostre estat del benestar consisteix en que hi hagi molts més llocs de treball que requereixin una qualificació mitjana, com en la majoria dels països del nostre entorn. No és fàcil ni ràpid aconseguir-ho, però cal treballar en aquest sentit.

El turisme és un exemple d'aquesta política equivocada. Donem molta importància al nombre de turistes que arriben al nostre país, ens sentim orgullosos de ser el segon país que rep més turistes del món, i estem convençuts que és bo per a l'economia, ja que el turisme representa més del 10% del nostre producte interior brut i crea molta ocupació. Però el turisme tal com està concebut a Espanya és un turisme barat, que ofereix llocs de treball amb una baixa qualificació i amb sous de misèria. Amb aquests sous, com més turistes vinguin, més gran serà el desequilibri dels comptes públics. I no baixarem l'atur, ja que aquests llocs de treball de baixa qualificació estan ocupats, cada vegada més, per emigrants, menys exigents que els treballadors espanyols.